Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Monday, January 30, 2012

Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurni de Fustanya

La sortida d’aquest dimarts ha estat a una de les quatre joies del romànic català a la comarca del Ripollès (Sant Pere de Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i Queralbs) doncs bé hem anat a la darrera Sant Jaume de Queralbs i també a Sant Sadurní de Fustanyà.
Arribats a la vall de Ribes el que hem fet primer es anar a Fustanyà, un veïnat que queda una mica més aixecat i que fou habitat primer que Queralbs així com també van ser primers en tenir una església romànica que tenen datada en el segle X.
Ens ha agradat Sant Sadurní perquè es una església molt ben proporcionada una porta d’entrada amb una ferramenta molt original, també hem pogut veure un panteó on hi descansa el que devia ser el principal propietari d’aquell indret que es va construir el 1874
Sant Sadurní de Fustanyà
L’església s’esmenta en un document de l’any 978. Es tracta de la primera menció fiable del lloc, amb motiu de la consagració de la veïna església de Queralbs, que va quedar sota la jurisdicció de Sant Sadurní. Es fa referència a l’església de Fustiniano. Aquest terme fa pensar que el nom pot provenir d’una vil·la assentada al lloc en l’època de la romanització. Al s. XVI s’hi van fer reformes, com ara enguixar l’aparell i convertir la finestra del mur oest en un òcul. Probablement el campanar de paret també prové d’aquest segle. Ben entrat el s. XX, la diputació de Girona hi va afegir un porxo similar al que devia tenir segles enrere.
L’edifici
La planta de l’església és d’una nau coronada per un absis semicircular molt més estret que el cos central de l’edifici. Sobre el mur oest s’alça el campanar, segurament posterior al conjunt original. L’aparell de l’edifici és fet amb carreus ben tallats, ordenats en filades regulars. El porxo de fusta prové de les restauracions més recents. La porta d’entrada, al mur del costat sud, presenta tres arquivoltes en gradació. La ferramenta que hi veiem és un dels elements interessants de l’església, encara que resulta difícil de datar-la. A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó apuntada. L’absis s’obre a la nau a través d’un arc apuntat.
Es tracta d’un edifici sense pretensions, com molts de la zona. Una altra característica que comparteix amb esglésies veïnes és el porxo. Malgrat no tenir l’acta de consagració ni documentació que ho corrobori, sembla que l’edifici actual és del s. XII.
Hem coincidit amb el propietari del mas amb el que hem pogut parlar una estona, hem conegut que és un descendent dels propietaris del panteó, que quan una vaca ha de parir la tenen en el mas fins que el vedell s’ha fet una mica i la porten a dalt la muntanya, que han fet uns allotjaments rurals i moltes altres coses més que no venen al cas.
Hem agafat el cotxe i hem marxat cap a Queralbs que està a dos km, hem vist que han fet un pas per sota la via del tren que als veïns no els hi agrada gens.
Ni ara, tenim clar si havíem estat o no a l’església, la qüestió és que sí que s’ho val ser una de les quatre joies de romànic del Ripollès. El porxo amb les sis arcades i els seus capitells es distancien amb diferencia d’altres esglésies que ja coneixem.
Sant Jaume de Queralbs
La primera vegada que el lloc de Queralbs apareix esmentat, és en un document de l’any 938. En el testament d’Auresza es fa referència a Cairosalbos, on aquest tenia possessions que va llegar al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Pel que fa l’església del lloc, en la suposada acta de la catedral d’Urgell, es fa esment de Kerosalbos com un poblet amb església propia. L’acta data de l’any 839, i seria per tant la primera menció del lloc i de l’església, però molts indicis porten a rebutjar l’autenticitat del document.
L’acta de consagració és del juliol del 978. Hi consta que el bisbe d’Urgell Guisad II va respondre a les demandes dels qui l’havien fet construir i d’altres persones, que volien que la fes casa del Senyor per a rebre el perdó dels seus pecats. Així l’edifici va iniciar les seves funcions d’església pública, però sota la jurisdicció de la primitiva parròquia del lloc, Sant Sadurní de Fustanyà.
L’edifici
Per l’amplada del absis, més estret que la nau, podem incloure sant Jaume de Queralbs dins el grup format per altres esglésies com Santa Cecília de Molló o la de Sant Sadurní de Fustanyá. Per les seves característiques, podem situar la construcció de les esglésies esmentades al s. XII. En concret per l’escultura dels capitells que esta relacionada amb els anomenats tallers rossellonesos, podria ser d’abans de mitjan s.XII. No es pot descartar de manera definitiva una data de final del s.XI. Altres parts, com les voltes, podrien provenir de les reformes fetes desprès del terratrèmol del l’any 1427.Despres de fer les fotografies i de parlar amb uns veïns molt amables hem pres el camí de retorn a Banyoles.

Labels:

Castell de Rocabruna i Sant Feliu de Rocabruna

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Ripollès malgrat el nostre objectiu “Rocabruna” es troba inclosa en l’Alta Garrotxa. Hem anat a conèixer aquest llogarret per visitar l’església romànica de Sant Feliu de Rocabruna i accedir posteriorment al castell de Rocabruna, on s’hi troben les parets del que fou l’església de Sant Llorenç de Rocabruna.
Per arribar-hi hem anat fins a Olot i seguir fins a Camprodon on a uns tres km de la població, direcció el Coll d’Ares, es troba la carretera que ens portaria a Beget. A uns 6 – 7 km hem trobat el cartell de Rocabruna.
Arribats el poble hem anat a visitar l’església de Sant Feliu, que hem trobat oberta i que hem pogut fotografiar l’interior, hem fet un petit passeig per les casses de tocar la carretera i hem anat a trobar el punt on deixar el cotxe per anar a peu al castell de Rocabruna.
Rocabruna
El poble de Rocabruna està situat a la comarca natural de l’Alta Garrotxa però pertany administrativament al municipi de Camprodon, al Ripollès. És de passada obligatòria si es vol anar a Beget des de la carretera que va a Molló i a Coll d’Ares. És un petit nucli habitat de quatre cases encimellat per sobre d’una profunda vall molt feréstega i plena de lloc amb encant. El més destacable del conjunt de cases és l’església de Sant Feliu, romànica del segle X, d’una sola nau. es tracta d’un edifici molt senzill que conserva el que de ben segur era la teulada normal en temps pretèrits: una coberta feta de petites lloses de pedra. Cal destacar també la porta a llevant amb un forrellat molt ric en detalls.
Sant Feliu de Rocabruna
És possible que durant els primers temps, l’església dediqués el culte a Sant Julià, i en aquest cas la primera menció seria de l’any 999. Al final del segle XI ja apareix una església a Rocabruna amb l’advocació de Sant Feliu. El proper castell de Rocabruna malgrat el seu estat ruïnós, deixa endevinar l’estructura que tenia. La primera menció escrita del castell data del s. XI.
És un edifici de nau rectangular coberta en volta de canó i coronada a l’est per un absis semicircular. La porta d’entrada a la façana sud, és formada per dos arcs en gradació i una arquivolta semicircular, però l’element més curiós és ela ferramenta que decora els dos batents de la porta. El campanar, actualment de torre, s’alça sobre la façana oest i té accés des de l’exterior. L’edifici que s’ha de datar dins el segle XII, devia aprofitar part d’un temple anterior.
Castell de Rocabruna
La fortalesa, o més ben dit el que en resta, esta sobre d’un turó que domina tota la vall. Realment és un lloc espectacular ja que a la banda est, els murs estan situats a sobre d’un precipici. A cop d’ull es poden intuir els murs exteriors i un parell de torres. També es visible la paret de la capella del castell dedicada a Sant Llorenç i feta amb opus spicatum. Aquest mètode s’usava també per construir paviments. De la resta del castell hom pot endevinar algunes dependencies així com també l’entrada encara que tot està en estat ruïnós. Al llarg dels anys s’hi ha fet alguns treballs de consolidació per a no perdre del tot aquest llegat.
A prop de 2 km de Rocabruna i davant de Can Tadeu hem deixat el cotxe i hem començat a caminar per pujar al castell, aquest està situat a 1004 m. en menys de mitja hora hem arribat a les parets del castell. Hem quedat sorpresos del moviment de persones que hi estan treballant, dos o tres geòlegs aixecant planos, dos o tres paletes reconstruint murs i dos o tres persones més rascant i netejant el terra a la recerca de possibles testimonis de la vida del castell.
Hem compartit uns comentaris i els hem deixat fent la feina, tot esperant que tinguin pressupost per anar aixecant parets.
Hem retornat al cotxe i hem refet el camí fins a Camprodon, on hem anat a fer unes fotografies de Sant Pere avui que teníem temps per poder-les tenir, també hem entrat a l’església de Santa Maria de Camprodon que té unes dimensions considerables amb un absis amplíssim, el seu estil és de transició.
Finalment hem fet el camí de retorn i ens hem quedat a dinar a la Vall de Bianya, concretament a Cala Nàsia que és un lloc que ho fan molt bé i ben servits.

Labels:

Els orgues d'Illa-sur-Tet

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, hem anat a conèixer la vila i els Orgues d’Illa-sur-Tet. Aquesta sortida és la núm. 40 que hem fet els dimarts als Pirineus Orientals de la Catalunya Nord.
Ha estat una excursió molt plaent ja que el sender d’interpretació de les orgues ens ha agradat molt, passant a prop d’Illa havíem vist de lluny unes formes entre rares i originals que entreveiem tot passant, però no ens podíem imaginar el paisatge extraordinari que hem vist. Estem molt contents d’haver fet aquesta descoberta, pel poble, però sobre tot per l’espectacle que representa les diferents formes i l’originalitat del conjunt excepcional dels orgues.
Els orgues d’Ille-Sur-Tet, un decorat esculpit per l’aigua.
El paratge dels orgues ens apareix com un amfiteatre de parets tallades en columnes gegantines, amb una alçaria de 10 a 12 metres, aquest paisatge àrid, molt bonic i molt fràgil, és una obra transitòria. Encara que ens sembli permanent, en realitat canvia constantment. Cada vegada que plou, l’aigua s’endu grans quantitats d’arena. Les antigues formes s’esborren, altres noves s’esbossen. És a dir, l’erosió senyoreja el paratge i en cap dels llocs propers on trobem sediments semblants (entre el coll de Ternera i Millars) el resultat de l’erosió és tan espectacular com aquí.
El circ pel qual caminem era abans un turó: Connectin mentalment els “barrets” de les xemeneies els uns als altres i s’adonaran de la quantitat de matèria que l’aigua s’ha endut de mica en mica.
Aquestes columnes de roca arenosa que veuen al seu voltant són xemeneies de fades, anomenades també “senyoretes amb barret” a causa de la capa dura que les cobreix i les protegeix un poc, per un temps si més no, d’una erosió massa ràpida.
Formació de les xemeneies de fades
Allí on la vegetació és escassa i el barret menys protector, poden formar-se els primers solcs. Quan s’arriba a la capa blana, la incisió es ràpida. Per tant, l’erosió treballa de manera diferencial, l’excavació és més intensa en la part blana, amb la qual cosa el diàmetre de la columna disminueix. El barret per la base progressivament. Acabarà per ensorrar-se, en un bloc o per trossos, segons la morfologia.
En el dèdal del paratge, es pot veure i comprendre el paper protector del barret: allà on desapareix, les columnes es desplomen.
Les xemeneies de fades evolucionen molt més lentament que els flancs solcats del paratge gràcies a la verticalitat: en efecte una gota d’aigua que llisca pel flanc d’una xemeneia regalima pel seu propi pes. Es limita a desfalcar un gra d’arena o a arrossegar una mica d’argila. La repetició d’aquest procés crea els famosos “tubs d’orgue”.
En els pendents menys pronunciats, les incisions en “tubs d’orgue” apareixen amb més vigor que en les columnes. L’aigua es concentra i flueix per aquestes estries que prefiguren futurs barrancs.
Cal assenyalar que el nom “paratge dels orgues” és local i pot prestar-se a confusió. En efecte, el terme d’orgues s’utilitza en geologia preferentment per a colades de basalt que solidifiquen en llargs tubs. Aquí no hi ha res de volcànic en l’origen d’aquest paisatge.
Text que hem extret del full de visita de les orgues.
En el poble hem visitat l’Església de Sant Esteve i hem anat a veure l’Hospici que temps enrere fou molt important ja que va ser un punt de trobada i d’assistència als pobres i a les persones que feien el camí de Sant Jaume, avui s’ha convertit amb un centre d’art que no hem pogut visitar ja que els dimarts tenen tancat.
Hem aprofitat per dinar en el mateix poble en una placeta molt bonica al costat de l’església, un racó molt ben trobat amb una font i una poesia del poeta Josep Sebastià Pons que diu així: Quin raig més prim per refilar el seu cant
vindràs a seure una mica a la vora
i ja veuràs com te va penetrant
d’una tendra bondat inspiradora
El restaurant és diu “La Casa del Ram” i la placeta porta el nom de Placeta del Ram, ja que suposem que en el seu temps s’hi fa la benedicció del dia Rams.

Labels:

Sant Miquel la Cot o Sant Miquel Sacot

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Fageda d’en Jordà, es tractava d’anar a fer unes fotografies de San Miquel la Cot o Sant Miquel Sacot. Hem sortit de Banyoles direcció Santa Pau i ens hem aturat a Sant Miquel de Campmajor per demanar a l’Ajuntament informació per poder descobrir aquells indrets que en el llibre d’en Àngel Vergés i Gifra “Quin món tant perdut!” Històries d’en Xico i d’en Tonet parla d’una colla d’indrets i llocs que ens agradaria trepitjar, com son la roca del capellans, can Sagnari, can Xifre, el cim del Golany etc. de moment hem recollit un CD amb una colla de mapes i hi començarem a treballar.
Arribats a l’Àrea de Can Serra hem aparcat el cotxe, teníem clar quin era el recorregut que calia fer, malgrat tenir-ho clar hem demanat la fitxa del recorregut. Aquest fet dona peu a parlar amb la persona del àrea d’informació i dona sentit a que hi hagi unes persones que informin.
Segons la fitxa del recorregut aquesta excursió està pensada en que es faci circular. Àrea de Can Serra –Sant Miquel la Cot – volcà de Santa Margarita – volcà del Croscat- Àrea de Can Serra. Nosaltres hem decidit anar a Sant Miquel la Cot fer les fotografies i tornar, segons la fitxa 3,5 km l’anada, amb un temps d’una hora mitja, per tant hem fet el doble entre l’anada i la tornada.
En la mateixa fitxa hem llegit sobre la Fageda d’en Jordà
La famosa Fageda d’en Jordà és un bosc de faigs excepcional perquè creix en un terreny planer, de baixa altitud (550 m). De fet, s’assenta damunt d’una colada de lava que va emetre el volcà del Croscat, la qual ofereix un relleu accidentat, amb abundoses prominències molt característiques, que poden assolir més de 20 m d’alçada i que reben el nom local de tossols. Sortint de la Fageda, el camí s’enfila cap el coll de can Batlle i Sant Miquel de la Cot. Església de planta romànica del segle XI, era possessió del monestir de Sant Pere de Besalú. El lloc pertanyia a la baronia de Santa Pau.
Sant Miquel de la Cot
Coneguda també com a Sant Miquel Sacot apareix documentada per primera vegada l'any 1009, quan va ser donada al monestir de Sant Pere de Besalú.
Durant els segles XV i XVI la parròquia va passar penúries econòmiques, fins al punt que en 1569 va haver de ser restaurada degut al lamentable estat que presentava. Curiosament, a partir d'aquest moment la situació va començar a canviar i a finals del segle XVII ja disposava de tots els objectes de culte d'argent, quan dos segles abans eren de llautó.
L'església va ser ampliada i profundament reformada en estil greco-romà característic del segle XVIII.
Del temple romànic només es va conservar la façana oest, integrada en la nova façana. Encara es pot veure el traç de l'arc de mig punt de la porta d'entrada. Al seu damunt es conserva una finestra de doble esqueixada. Coronava el mur un campanar de cadireta de dos ulls, ara cegats.
L’excursió és molt agradable i malgrat fer un dia de calor com pertoca a l’agost el fet de caminar per dintre la Fageda no tens aquella sensació d’ofec que pots trobar en altres indrets i que hem notat al passar a prop de “la Fageda” el Centre on s’elaboren els coneguts Iogurts de la Fageda i molt més encara quan et toca pujar fins el coll de can Batlle que és una torrentera i on a més de la pujada el terreny està molt malmès per les pluges i no saps per on agafar-lo, son 20 minuts de pujada que estan molt malament i que ja hem vist que desprès ens tocaria baixar-los.
Finalment hem arribar al lloc de sortida, cansats, però amb el temps suficient per arribar-nos a Can Xel i resoldre la set i la gana cosa que hem fet. Hem estat ben rebuts, ben servits i ben menjats.
En acabar ja hem fet el retorn a Banyoles.

Labels:

Wednesday, January 25, 2012

Castell d'en Bas i Sant Miquel de Castelló

La sortida d’avui dimarts ha estat a la Vall d’en Bas, en primer lloc hem anat a Sant Privat d’en Bas per fer unes fotografies de l’església romànica tot aprofitant que l’objectiu d’aquest dimarts era anar a Sant Miquel de Castelló o d’en Bas.
Per arribar-hi hem anat fins a Olot, hem seguit cap a Riudaura i ens hem desviat a La Pinya per entrar a la Vall sense haver de passar per les Presses. L’entrada per la Pinya és molt bonica entrant pel començament de la Vall i això et dona una perspectiva molt diferent.
No sabem perquè però estant eixamplant d’una manera poc normal la carretera d’accés a Sant Privat. Si és un cul de sac.. que pretenen.?.
Ens hem trobat que estaven arreglant l’església perquè el diumenge vinent és la Festa Major, això ens ha permès fotografiar l’interior i sobre tot a la Verge de les Olletes que ens han volgut fer notar que era molt venerada per la gent del poble.
Un cop acabada la feina hem seguit cap a Falgars, havent de fer la volta pel coll de Ùria, coll de Condreu i a l’arribar al restaurant la Devesa, a la dreta, hi ha una pista que et porta a la Coromina i a Sant Pere de Falgars. Segueix el litigi per arribar-hi des dels Hostalets d’en Bas en que estalviaries un munt de temps.
Arribats a Falgars hem deixat el cotxe, hem fet unes fotografies de Sant Pere i hem agafat els bastons en direcció al Castell d’en Bas i Sant Miquel d’en Bas o de Castelló.
A caminar! eren les dotze del migdia i els sol ja es feia notar, hem estat una hora i quart per arribar-hi però hem pogut gaudir d’una espectacular vista de tota la Vall i de la serralada de Puigsacalm, ja que hem fruir d’un dia clar i lluminós.
Sant Pere de Falgars
Surt esmentada durant els ss. XI i XII com a parròquia del bisbat de Vic. Al s. XIV el rei Pere III va donar tots els drets de la parròquia a Ramon d’Empúries. Al segle
següent patia els efectes dels terratrèmols; i per això al s. XVI la van refer. A la fi del mateix segle era propietat del marquès d’Aitona i vescomte de Bas. Durant el s. XVII es va ampliar pels costats afegint-hi capelles laterals.
Els elements romànics més ben conservats son l’absis, al final de la que podem suposar que era l’única nau de l’edifici romànic, i el campanar. Originàriament separat del cos de l’edifici, el campanar, de torre, té unes obertures quadrades que deuen substituir les antigues finestres, i conserva un fris d’arcuacions llombardes. A la part inferior de l’absis hi ha unes lesenes que probablement formaven part de la decoració llombarda d’arcuacions cegues que devien ornamentar-ne la part superior. Sembla que també tenia una finestra aparedada de doble esqueixada. Els motius llombards presents en aquest edifici fan que es pugui datar vers mitjan s. XI.
Castell d’en Bas i Sant Miquel de Castelló
El primer document que parla del castell, que sempre va formar part de la dotació dels vescomtes de Bas i, per tant, en va seguir les vicissituds és de l’any 1066, quan Udalart, dels futurs vescomtes de Bas, va jurar fidelitat als comtes de Barcelona.
Aquest vescomtes van tenir com a castlans del castell els Castelló. El 1323 n’era senyor Ramon d’Empúries i, en morir aquest va passar a la corona. El 1353 el vescomtat de Bas fou concedit pel rei Joan I a Bernat de Cabrera; així quedaven units el vescomtat de Bas i el vescomtat de Cabrera. Al final del segle XVI, el vescomtat passava a la família Montcada, i al s. XVIII, als Medinaceli.
Sant Miquel de Falgars va ser la capella del castell de Bas, esmentada també des de l’any 1066. Es va restaurar l’any 1947 i ha estat convertida en Santuari. L’església és una construcció amb nau única, coberta amb volta de canó i sense absis diferenciat. Al costat sud-oest hi ha la porta d’entrada, que comunica amb el recinte del castell. Per damunt de la coberta destaca el campanar de cadireta d’un ull.
(Text extret de Catalunya Romànica).
La Tornada l’hem fet a amb 50 minuts, hem apretat, s’estava fent tard i érem lluny de qualsevol lloc per menjar. A la Coromina es lloguen habitacions però no hi ha restaurant. Poc abans d’arribar a la carretera que ens havia de tornar cap a la Vall d’en Bas hem trobar l’Hostal “El Coll” que pertany a Rupit-Pruit, hem vist cotxes aparcats i una flaire de Xai a la brasa, ha estat decisiu, ho hem pagat una mica més car que altres dimarts però no hi hem pogut fer res.

Labels:

Nostra Senyora de Pera i castell de Corbère

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord a fi de conèixer la vila de Corbère a la comarca del Rosselló. Es tractava de pujar al castell de Corbère i visitar l’ermita de Nostra Senyora de la Pera i aprofitar per conèixer el poble i si fos el cas de quedar-se a dinar.
Hem anat a agafar l’Autopista fins la sortida de Perpinyà centre on hem seguit en direcció a Prades i al poble de Millas hem anat a trobar la vila de Corbère.
Arribats a la vila hem trobat molt fàcil l’aparcament i hem anat a demanar informació a l’ajuntament de Corbère les Cabanes.
Havien existit tres Corbères, Corbère de Dalt, Corbère del Mig i Corbère les Cabanes.
Avui el Castell i l’ermita es troben al que fou Corbère de Dalt, junt amb les ruïnes de les cases que envoltaven el castell.
Ens han facilitat informació (no massa fiable) i amb el suport d’una mare que passejava el seu fill hem pogut entendre el mapa i veure on calia anar.
Al final de poble del mig, és troba una pista que et porta fins al castell. Avui el castell completament restaurat es de propietat privada el que fa que només es pot veure per fora.
L’Església ha quedat fora del domini del castell i es pot fotografiar tranquil·lament i llegir-ne la història doncs hi ha prou informació tant del castell com de l’ermita.
La historia de Corbère ha estat un continuat desplaçament de persones i de centres d’interès. A l’inici l’església de Sant Júlià de Vallventosa fou la que va constituir el nucli de petits veïnats. La construcció del castell al segle XIII marca el primer desplaçament, el poble de Corbera de Dalt i les cases es construïren al redós de la fortalesa. Però el territori era massa petit i nombroses masies i corrals es construïren al nord del castell, aquest fenomen donà peu al naixement de Corbera del Mig, que és quan es construeix l’església parroquial, que data del segle XIX.
Durant aquest temps es construeixen varies cases al voltant d’un alberg anomenat la Cabana que finalment acabarà donant el nom del poble de Corbère-les-Cabanes, separat de les altres Corberes.
Al costat del castell s’hi troba l’església de nostra Senyora de la Pera (N.D. de la Poire), en el seu inici fou la capella del castell més tard va esdevenir església parroquial al s. XVII, en l’interior es troba un molt valuós retaule obra del escultor Louis de Ribera a partir de 1704.
Dalt del turó s’hi troba un mirador esplèndid on es pot albirar el pas del riu Tet, els pobles de Millas, Illes sur Tet i el Puig on hi ha els repetidors de Força Real, (un mirador esplèndid que en varem gaudir l’agost passat). Hem llegit a la Viquipèdia:
La plana del Roselló ocupa gairebé tot el litoral de la Catalunya Nord, i s'endinsa fins a
Tuïr, el Voló, Argelers i Salses, i més enllà al nord. A grans trets és closa per les Corberes al nord i l’Albera al sud, mentre a l’oest es produeix un més o menys gradual sèrie d'estreps esglaonats al Riberal i els Aspres fins trobar-se amb els massissos de l'interior. Aquesta plana és la ribera de tres rius, l'Aglí, la Tet i el Tec, que en sortir de les valls, i amb la desaparició total de terres altes, corren en línia recta cap a la mar, alhora que reguen l'extens camp rossellonenc, sobretot d'arbres fruiters com ara el presseguer.
En acabar la descoberta hem refet el camí fins a Corbère les Cabanes on a l’ombra d’un plataner enorme hem aprofitat per dinar.
En acabar hem decidit tornar a Banyoles ja que la tramuntana ha fet acte de presència i estar a fora no es agradable.

Labels:

Tuesday, January 24, 2012

Sant Cebrià dels Alls

En la sortida d’aquest dimarts hem anat a conèixer l’església de Sant Cebrià dels Alls. Aquesta construcció pertany actualment al municipi que formen Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, i està situada en la carena del Coll de la Ganga al Puig d’Arques, es tracta d’un indret amb molt d’interès per confluir en el lloc, una xarxa de senderisme i cicloturisme i en ser un lloc de pas i repòs i que forma part d’un camí de gran recorregut que travessa les Gavarres.
Per arribar-hi hem ant fins a La Bisbal d’Empordà i hem seguit en direcció a Calonge per la GI-660, en arribar al coll de la Ganga entre el Km. 9 i el 10 hem agafat una pista de terra que surt a la dreta i que ens ha portat a Sant Cebrià dels Alls.
Hem pogut veure que s’ha fet un treball de rehabilitació que ha consistit en fer les teulades noves i tancar els possibles accessos al vandalisme.
Com es pot veure en les fotografies es tracta d’una construcció on es concentra: La Rectoria, el castell anomenat de Camós i l’Església, la rectoria la podem considerar en ruïnes, el castell amb la teulada salvada igual que la de l’església.
La primera parròquia de Sant Cebrià dels Alls apareix documentada l'any 1064. Trenta anys més tard la comtessa Ermessenda va donar uns terrenys d'aquesta parròquia al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
A partir del segle XV la població de la zona va anar disminuint. Tot i que durant els segles XVII i XVIII el massís de les Gavarres va gaudir d'una certa prosperitat degut a l'extracció de suro dels seus alzinars, l'arribada del segle XIX comportà l'abandonament de la majoria de parròquies. El 1829 el nucli de Sant Cebrià dels Alls va ser annexionat a Cruïlles i el 1955 el temple perdia la condició de parròquia. Des d'aleshores no ha tornat a celebrar-s'hi el culte religiós. Ja en el segle XX es va produir l'abandonament pràcticament total del poble. Durant aquest temps d'abandonament, el temple ha estat víctima d'espolis i de les inclemències meteorològiques. El 1992 Francesc Albardaner va comprar el temple al bisbat de Girona. Deu anys més tard el propietari va signar un conveni amb el Consorci de les Gavarres, mitjançant el qual cedia l'ús de l'església durant vint anys a canvi de que es restaurés. En el futur està previst instal·lar-hi un punt d'informació de les Gavarres.
Ens trobem davant un edifici romànic tardà, de finals del segle XII o del XIII, que va patir nombroses modificacions entre els segles XVII i XVIII. Té una sola nau rectangular sense absis diferenciat i coberta amb una volta lleuger
Gràcies a les excavacions realitzades durant l'any 2007 en l'interior del temple, es va poder descobrir les antigues capçaleres romàniques i preromàniques.
L'absis del temple preromànic es va construir entre els segles VIII i IX. Tenia planta trapezoïdal i s'assentava directament sobre la roca.
Posteriorment i degut a les necessitats del culte per l'augment de la població va ser necessari construir un nou temple en el segle XI. D'aquest edifici només s'han pogut identificar els fonaments del seu absis semicircular, ja que els murs laterals van ser destruïts gairebé en la seva totalitat quan es va ampliar el temple
Entre els segles XVII i XVIII es va ampliar el temple amb la construcció de dues capelles laterals i una sagristia.
La porta d'accés, formada per un senzill arc adovellat, es troba en el mur sud, que estava coronat per un campanar de cadireta de dos ulls, que ja perdut els seus arcs.
En una segona fase de restauracions s'espera poder analitzar les restes pictòriques que es conserven, tot i que força malmeses per la humitat i les filtracions. Entre elles trobem una creu de consagració.
Adossat al temple pel costat oest trobem un gran casal, conegut com el castell de Camós.
Un cop feta la descoberta hem continuat per la pista per anar fins a Romanyà de la Selva. En un moment determinat la pista es bifurca, una va al Puig d’Arques i podries anar fins a Sant Cebrià de Lledó, els Metges i l’altra baixa cap a Romanyà. Des de la cruïlla la pista a Romanyà està en molt mal estat, les pluges han malmès tot el terreny i cal anar molt en compte.
Com que en aquesta sortida anàvem amb la Marta hem fet una volta per l’església de Romanyai els seus entorns ja que nosaltres feia poc que ja hi havíem estat.Hem seguit en direcció Girona, on hem dinat al restaurant Garum, tot molt correcte.

Labels:

Sant Martí d'Empúries L'Escala i tornar

La sortida d’aquests dimarts ha estat una passejada errant de mar que hem fet des de Sant Martí d’Empúries a l’Escala i tornada. El passeig són 2.650 m. o sigui que varem fer una passejada de més d’una hora. Varem aprofitar l’estada a L’Escala per comprar les reconegudes anxoves, un menjar car però deliciós.
També vàrem aprofitar per recavar informació de l’Hostal Empúries que es troba a la Platja del Portitxol, platja que anys enrere hi havíem passat algun matí d’estiu amb la mare Estrella, el Joan i la Montserrat. En aquella època es trobava del tot abandonat i en molt mal estat, el contrari d’ara que l’han arreglat i ha quedat molt modern i acollidor.
Sant Martí d’Empúries
L'església actual de Sant Martí d'Empúries és una bella mostra de l'arquitectura religiosa d'estil gòtic tardà, obra de la primera meitat del segle XVI, concretament, començada a construïr l'any 1507, el dia de santa Margarida. En dóna fe la làpida col·locada a la portalada. Segurament fou concluida el 1538. L'edifici és d'una sola nau amb capçalera poligonal. És emplaçada a la part més alta del promontori de Sant Martí, en un espai prèviament terraplenat, vora el penya-segat de llevant que dóna al mar, situat damunt mateix del fossat del castell medieval d'Empúries i del pany oriental de la muralla defensiva. Les excavacions arqueològiques portades a terme en aquest sector l'any 1995 es van encarregar de demostrar-nos-ho. Aquestes mateixes evidències arqueològiques, però, encara avui no ens permeten afirmar amb seguretat si aquest nou temple fou construït sobre el temple documentat des del segle IX i que sabem que va patir diverses reconstruccions en els segles X i XIII.
El frontis o façana, amb aparell de carreuada, és rectangular; el seu entorn superior és horitzontal. Sobre la cornisa es drecen, al centre, tres pilastres quadrangulars, que no es clouen en arcades formant així un senzill campanar de cadireta. En els extrems hi han altres dues pilastres rectangulars, més voluminoses.
La portalada i el rosetó semblen molt reduïts, de mida quelcom desproporcionada en el gran pany de mur de la façana. La porta és d'arc apuntat, format per tres motllures a mena d'arquivoltes en degradació. Aquest arc n'emmarca un altra de més baix, de forma rebaixada. Entre ambdós hi queda un espai, a mena de timpà, on s'hi col·locà la làpida commemorativa del segle XVI, darrerament esmentada. Les impostes de les arquivoltes tenien decoració esculpida, actualment molt erosionada.
Sobre mateix de la porta hi podem veure, encastades en el mur de forma decorativa, simètrica, les dues altres làpides. La del segle XIII, làpida sepulcral del sagristà Guillem. Guillem de Palol, que s'ocupà de reconstruir part del temple, és al centre i a cada costat hi han les dues meitats de la làpida partida, del segle X, que descriuen les obres fetes pel comte Gausbert l'any 926.
L’Escala
L´Escala és una vila marinera i ofereix diversitat de paisatges marins, des de platges de sorra formades per dunes litorals fins a massissos rocosos i cales abruptes. Aquest paisatge s’emmarca entre el massís del Montgrí i els Aiguamolls de l’Empordà. Destaquem la Cala Montgó, Riells, les típiques platges del nucli antic i les platges d’Empúries. Els recursos culturals són nombrosos: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, amb les ruïnes d’una ciutat grega i una ciutat romana, Museu de l’Anxova i de la Sal, torre de guaita del Pedró i de Montgó, Cementiri Marí, Sant Martí d’Empúries (conservat com a poble medieval) i tot un seguit de mostres de la tradició de la pesca: el Maram (centre d’interpretació del peix), l’Alfolí de la Sal, els norais per pujar les barques, els monuments a la gent del mar i a la dona del pescadors. L’Escala és coneguda també per la seva gastronomia, sobretot per les Anxoves de l’Escala, també es coneguda L’Escala per ser la vila on va néixer Caterina Albert on hi ha la seva casa i on es pot fer el recorregut cultural de l’escriptora que va utilitzar el pseudònim de Víctor Català. En acabar el passeig hem aprofitat per dinar en un dels xiringuitos que es troba davant de les ruïnes d’Empúries on hem completat la matinal d’aquest dimarts.

Labels:

Castell de Dosquers i ermita de Sant Martí de Dosquers

La sortida d’aquests dimarts ha estat a un petit veïnat molt proper a Banyoles però que ja forma part de la Garrotxa. Hem anat a conèixer l’ermita de Sant Martí de Dosquers i el seu castell, enrunat i en mig de la natura.
Per arribar a Sant Martí hi hem anat per Besalú, hem seguit cap a Figueres i davant de Maia de Montcal hi ha una pista que ens porta fins el veïnat de Dosquers.
Hem fet unes fotos de l’església i hem anat a trobar les runes del castell, que un cop hem estat a sota hem vist que esta malmès però queden unes parets ben altes que es mantenen en peu. Al castell s’hi arriba per un corriol que surt des d’una mica abans d’arribar a l’església, cal baixar fins a la riera de Maià i passar a l’altre costat mitjançant una passera. La riera de Maià és un afluent del Fluvià.
L'església parroquial de Sant Martí de Dosquers s'alça a 162 m d'altitud al centre de l'antic terme.
S’esmenta tardanament, en concret l’any 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, senyor del castell de Dosquers. L’edifici ha estat reformat afegint-hi quatre capelles i una sagristia.
Té nau única amb volta de canó i capçada per un absis semicircular. L’absis, cobert amb volta de mig cercle i situat en un nivell superior, té una finestra de doble esqueixada i un fris sostingut per mènsules que en assenyala el sobre alçament que va patir l’edifici. La porta consta de quatre arcs en gradació, llinda i timpà, i la corona una finestra que també té el mateix tipus d’arcs. Una motllura, situada sota el campanar, fet a partir de l’antic de cadireta, indica el nivell que tenia la coberta original abans que l’edifici fos sobrealçat.
Extret de Catalunya Romànica
Castell de Dosquers
Pel que fa al castell, Sabina Cortés ha explicat que a l'Edat Mitjana marcava el domini del Bisbat respecte a les terres del comptat de Besalú i del monestir de Banyoles, ha explicat que la fortalesa era manada per un batlle, nomenat pel bisbe de Girona. El batlle a més de recollir les taxes podia impartir justícia en nom del bisbe als pobles i masies de Dosquers, Pedrinyà i Crespià. El castell, segons Sabina, també servia per controlar els camins que a través del Fluvià anaven a Besalú. Ha definit la fortalesa com la clau del control feudal del territori de la fèrtil plana de Crespià, Pedrinyà i Dosquers i de la separació i protecció de les terres del Bisbat de Girona de les del monestir benedictí de Banyoles i de les del comtes de Besalú. De fet, en diferents documents medievals, el bisbe de Girona reclama al batlle que avisi els veïns del terme perquè es refugiïn dins els murs del castell com a prevenció del pas de les companyies (tropes mercenàries medievals contractades per reis i nobles).
De la fortificació, amagada entre la vegetació, al sector de llevant se'n conserva una paret de 8 metres amb un gruix de 110 cm. Al sector oriental s'ha conservat un bon pany de paret d'una alçada de 4,5 metres. Al sector de ponent hi ha més parets. A la banda de ponent, on no hi ha desnivell, hi fou excavat un vall d'uns 8 metres d'amplada. Se suposa que la fortalesa es va anar construint a partir d'una antiga construcció sobre la roca principal.
D'aquesta manera els arqueòlegs opinen que el recinte es va construir al segle XIII, però que la torre principal és molt més antiga. Per la seva part, Salvador Moreno ha explicat que l'interès de l'Ajuntament per la fortalesa és per incorporar-la al ric patrimoni arquitectònic de Maià de Montcal i fer-ne un punt d'atracció turístic.
Publicat al dia de Girona el maig del 2008Un cop feta la descoberta hem optat per anar a dinar a Banyoles hi ha que aquesta vegada ens quedava molt aprop.

Labels:

Ermita de Sant Just i Pastor a la Cellera de Ter

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la població de la Cellera de Ter, per conèixer la població i caminar fins l’ermita de Sant Just i Pastor. Havíem llegit que com altres pobles de la Selva té el seu nucli antic amb diferents cases del segle XVI i XVII.
Hem anat a trobar la Cellera de Ter per Sant Gregori i Bescanó. Arribats al poble hem fet una passejada per arribar-nos a l’ajuntament a buscar un plano de la vila i conèixer per on marxar per anar a l’ermita. Un policia local ens ha donat tota classe d’explicacions, del número d’habitants, 2250 persones, i de com encetar el camí per anar a Sant Just i Pastor.
El camí comença i segueix el carril Bici fins un trencall on ja està indicada la direcció a seguir per arribar-hi. Molt aviat l’hem trobat i hem pogut gaudir d’ombra que ens han regalat els roures del voltant, tot plegat uns tres quarts d’hora per arribar-hi. Volíem anar a conèixer les coves del Pasteral però la calor i el fort sol han guanyat la partida i ho hem deixat per un altre dia.
La Cellera de Ter
Es troba situada a l’extrem nord-est de la Serralada Prelitoral Catalana, formant part de les darreres alineacions muntanyoses del massís de les Guilleries, dins la comarca de la Selva.
Podem parlar de dos sectors ben diferenciats: d’una banda els vessants orientals de les muntanyes de Sant Gregori, el Puigdefrou i el Colldegria, amb el bosc i la natura com a protagonistes, i d’una altra el sector més planer de la vall del Ter, aprofitat com a terres de conreu i amb amples zones de regadiu. En aquesta part, proper a la riba del riu Ter trobem el nucli urbà de la vila, si bé el poble disposa de nombroses masies escampades arreu, així com dels agregats de Pladevall i del Pasteral.
El particular enclavament geogràfic de la Cellera, envoltada d’aigua per tres dels seus quatre vessants, li ha conferit des de temps immemorials una particular relació amb aquest apreciat líquid. El “Pas Teralis”, avui Pasteral, era l’únic punt segur en molts quilòmetres per creuar el rei Ter. Això li suposava una gran importància en tots i cadascun dels conflictes bèl·lics produïts al llarg de la història, des de la Guerra del Francès a la Guerra Civil.
Però en èpoques més properes, la construcció de la presa del Pasteral primer i de Susqueda desprès variaren, i en molt, la relació entre el poble i el riu. És en el municipi de la Cellera on trobem la captació de les aigües de Barcelona, així com les de Girona i la Costa Brava.
Ermita de Sant Just i Pastor
Situada al Pladamunt, al nord-est del terme, en un petit turonet al costat esquerre de la carretera que ens portaria al carrer de les Brugueres. És una església romànica, probablement del segle XII, amb una construcció rural molt senzilla. Reforçada a l’exterior per contraforts posteriors que apuntalen l’edifici. Té una sola nau rectangular amb un absis força irregular. Coberta amb una volta apuntada i reforçada amb un arc toral. Uns bancs de pedra resegueixen els murs laterals. L’entrada actual és per la façana de ponent i el seu paviment queda dos graons per sota de l’exterior. L’entrada inicial era al costat sud, ben visible a l’interior i ben amagat per un contrafort a l’exterior. Sembla que els terratrèmols del segle XV són els culpables dels seu deteriorament i que van ser necessaris reforços per mantenir l’estructura inicial. Al segle XIX s’hi va afegir una sagristia. A la façana, un petit campanar de cadireta i un mur lateral amb un banc que son les restes d’un petit porxo ja desaparegut. Entre migjorn i ponent un mur delimita el que fou el cementiri i l’atri del temple. Tot i que la documentació més antiga que s’ha trobat fins avui és del 1364, el tipus de construcció deixa palès que és molt més antiga. En primer lloc, la dedicació als seus patrons Sant Just i Pastor, màrtirs del segle IV, i el seu culte molt popular duran l’època visigòtica fan suposar un altre edifici molt anterior. El poble la tenia en gran estima i els seus sants eren advocats en temps de greus sequeres i s’hi anava en processó per a demanar el do de la pluja. Durant l’any, en temps pasqual s’hi anava en representació dels diferents sectors del poble. El dia de l’aplec s’hi ballaven sardanes en una plaça al mig del bosc prop de can Lloret. Actualment el seu aplec es celebra el Dilluns de Pasqua al matí i acaba amb una truitada popular. De tornada de l’ermita ens hem aturat a prendre un refresc i hem decidit que amb un dia com aquell, el millor, era anar a dinar a Casa.

Labels:

Del Santuari de Santa Afra a Sant Grau

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Gironès, hem anat a conèixer el que queda de l’ermita de Sant Grau. Hi hem accedit des del Santuari de Santa Afra.
Avui uns amic s’han apuntat a la sortida dels dimarts en Roc i la Montse. Malgrat s’ havien anunciat pluges generalitzades per tot el territori, (sobre tot a partir del migdia) amb un avís del servei meteorològic de que les pluges podien ser generoses i acompanyades d’aparell elèctric. Hem sortit de Banyoles amb un sol esplèndid i amb una temperatura agradable, amb poc més de mitja hora ens hem plantat al Santuari de Santa Afra (260 m. d’altitud)
Sant Afra,
La devoció a Santa Afra ja ve d’antic; hi ha referències que daten de 1344. L’emplaçament actual és de 1570 i l’església que veiem, de 1760; el campanar de tres pisos i el porxo són de 1904. També s’hi venera la Mare de Déu de les Neus, trobada per una pastora al volts d l’església.
El santuari és molt visitat per la gent del Gironès i constituïa un lloc de pelegrinatges (ja que s’hi practicaven invocacions per guarir tota mena de malalties) i aplecs. Hi trobem una gran panoràmica del pla de Sant Gregori, Girona i Salt.
L’inici de l’excursió per pujar a Sant Grau comença just per un camí a tocar de la paret del campanar, el camí s’enfila fins trobar una àrea de picnic i una font abandonades, a traves d’un corriol puja fins a trobar una pista, primer és mes estreta i quan arriba a una esplanada on s’estan instal·lant unes enormes torres pel transport de l’electricitat de molta alta tensió (La MAT) s’eixampla per a la circulació de vehicles. Aquesta pista ja no es deixa fins a sota mateix de l’ermita que mitjançant un corriol s’enfila fins a l’esplanada de les restes de la capella i del castell, 500 m..
Tot pujant hem gaudit d’un entorn on els castanyers i els roures juguen a qui guanya més territori, de tant en tant els bosc s’aclareix i es pot veure una extensa vista, Llorà, el Rocacorba, i la serra de Velers.
Amb 1,45 h. hem arribat dalt i hem pogut veure les quatre parets que resten del castell i el que queda de l’església, a aquesta, li han donat un toc de modernitat amb la teulada i protegint les parets que resten en peu, l’absis semicircular continua en peu, una fornícula amb un vidre protegeix una imatge petita de Sant Grau. Hem pujat a un mirador que hi ha instal·lat per sobre de l’ermita on també s’hi troben uns plafons per ajudar a identificar els diferents cims que des de aquest indret s’albiren. També s’hi troba un espai protegit que s’utilitza per la detecció de focs.
Ermita de Sant Grau.
Edificada al cim del puig de Sant Grau, antigament anomenat Mons Tudelae (per aixó el municipi de Sant Gregori duia durant la guerra civil de 1936–39 el nom de Tudela de Ter) És molt posible que aquesta ermita fos la capella del Castell de Tudela, edificat sobre un antic poblat ibèric. Avui el castell resta tot enrunat i en la capella s’hi ha treballat per preservar el que en queda.
El dia 13 d’octubre, o bé el festiu més proper, hi té lloc l’aplec de Sant Grau. Antigament el sant era invocat per a preservar el bestiar de les malures; hom li oferia figuretes de terrisa en forma de bou que eren penjades a l’altar del sant. També tenia fama de fer casoris, i per aquest motiu sovint les fadrines li cantaven aquesta estrofa:
“ Sant Grau, Sant Grau, marit si us plau;
Sigui ronyós, sigui poiós mentre marit fos.
Actualment l’ermita de Sant Grau és emprada com a observatori per a la prevenció d’incendis forestals. S’ha arranjat la nau de l’ermita i tot el seu entorn. Des de l’observatori veiem Rocacorba i Velers (NE), Sant Gregori, Girona i els Àngels (SE), Bescanó (S), el Far (NW), Santa Barbara, i a sota, el Ter i Bonmatí (N)
Al tornar en que hi hem estat 1,25 h. fins al santuari, hem decidit anar a dinar a Llorà, cosa que hem fet al restaurant de Cal Ganso, on hem estat molt ben menjats i molt ben servits i a un preu raonable. Arribats a Banyoles ha començat a caure la pluja anunciada.

Labels:

Església de Palau-Saverdera i del poble de Pau

La sortida d’aquest dimarts ha estat a l’Alt Empordà. Hem anat a conèixer les esglésies romàniques de Palau-saverdera i de Pau. Ens hem decidit per fer visita cultural doncs la meteorologia no era la més adient per fer una sortida a muntanya, la previsió era de pluges i d’entrada de la tramuntana a partir del migdia. Hem escollit aquestes dues esglésies perquè les dues tenen molta identitat i estan considerades unes bones mostres de l’art romànic.
A diferència de la setmana passada avui no les hem pogut visitar per dins i evidentment és una llàstima. Fer-ho comporta preparar-ho hem més temps i fixar el dia que es vol fer la visita.
Palau –saverdera, municipi de l’Alt Empordà, estès als contraforts sud-occidentals de la serra de Rodes (El cim on s’aixeca el castell de Sant Salvador de Verdera, a 670 metres alt.) El sector pla, al peu d’aquesta serra, arriba fins a la zona pantanosa dels estanys de Castelló, al grau de la Muga. El sector muntanyós esta cobert en part d’alzines sureres. Hi predomina el conreu de secà, destinat a cereals, vinya i sobretot oliveres i ramaderia (Bestiar boví i porcí) i l’avicultura.
El poble és el sector de contacte entre la plana i la serra de Rodes, dominat per l’antic castell de Palau-saverdera, del qual resten dues torres de planta circular.
Si bé el lloc de Palau-saverdera s’esmenta en diversos documents de finals del s. X com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes, el poble com a tal no apareix fins el 1036 i el 1060.
Sant Joan de Palau-saverdera
Es documenta per primera vegada l’any 1070 amb relació a una donació situada en un indret de la parròquia al monestir de Santa Maria de Roses. En diversos documents del s. XIII s’esmenta com a parròquia i així apareix també als nomenclàtors parroquials del s. XIV i posteriors. A l’últim terç del s. XX ha estat objecte d’una important restauració.
L’edifici
És una construcció de planta basilical bastida, amb molta probabilitat, dins les primeres dècades del s. XI. Les seves tres naus paral·leles són capçades a llevant per un absis i dues absidioles. L’absis té la planta semicircular, mentre que l’absidiola nord queda interiorment ultrapassada i la sud no acaba de tancar-se en semicercle pels extrems. Originàriament, l’església no tenia transsepte. Les capelles rectangulars que es van afegir són, amb tota evidència, d’una època molt posterior.
Acabada la descoberta hem anat a una parada de fruita que hem vist per dins el poble i ens hem firat amb uns albercocs que ens han recordat els que menjavem quan erem joves. Tot seguit hem anat a recuperar el cotxe i hem anat fins a Pau que queda a molts pocs km de Palau.
Pau
Pau s’esmenta ja l’any 982 en un precepte del rei Lotari a favor del monestir de Sant Pere de Rodes. El llinatge Pau apareix documentat també al ss. XI i XII. Pau esdevingué cap d’una baronia al s. XVI passà a una branca dels Rocabertí.
San Martí de Pau
El primer document que esmenta l’església és de l’any 1229, en una donació feta per Anglesa de Pernadell d’un clos situat dins la parròquia de Sant Martí. En els segles posteriors apareixen diversos documents amb relació al delme de Sant Pau, S’esmenta als nomenclàtors parroquials del s. XIV i posteriors. Al costat hi ha l’edifici de l’antic castell, renovat als ss. XVII i XVIII, que té l’aspecte d’un gran mas. D’aquests mateixos segles sembla que són també les edificacions que es van afegir a l’església romànica. L’interior és mig cobert per un arrebossat i pintures modernes. El primitiu campanar de cadireta ha sofert diverses reformes que li han donat un aspecte rectangular.
Acabada la visita del perímetre de l’església, església que esta encaixada entre les cases i les restes del mas que havia estat el castell on no hem pogut fer cap fotografia del absis per no tenir ni espai, hem fet unes fotografies de la façana i molt aviat s’ha despertat la tramuntana tal com havien previst. Hem decidit deixar la vila de Pau i tornar cap a casa.