Santa Eugenia de Berga i Santa Maria de Seva

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca d’Osona, on teníem pendent d’anar a conèixer l’església romànica de Santa Maria a Seva i les restes del castell i església de Sant Martí del Brull.

Hem anat a trobar la C-25 per seguir en direcció a Vic i hem abandonat l’autovia a la sortida de Calldetenes on hem agafat la N-141d fins quasi l’entrada de Vic on hem seguit per la B-520 direcció Torelló.

Absis i campanar des de el darrera  de l'església

Quan hem passat per Santa Eugènia de Berga hem recordat que, de fa temps, teníem pendent una descoberta d’aquesta població on es troba una de les edificacions romàniques amb tres estrelles segons la Catalunya Romànica i hem entrat a la població per conèixer aquesta joia del romànic i no ens ha decebut gens, hem quedat sorpresos del conjunt arquitectònic del monument.

La visita podia prometre més si hi havia la possibilitat de poder entrar. Com que queda davant mateix de l’ajuntament hem entrat per veure si la podíem visitar, molt amablement ens han indicat la rectoria on a l’arribar-hi hi havia el Mn. parlant des de la finestra amb un vianant. Li hem demanat, li hem pregat si ens podia deixar la clau i molt amablement ens ha dit ja vinc i us acompanyo.

Evidentment una visita, diguem-li guiada, amb una persona tant coneixedora de l’edifici i de la història (17 anys a la parròquia) et fa adonar d’una sèrie de elements i de detalls

que difícilment un mateix ho pot descobrir.

Santa Eugènia de Berga

Interior de Santa Eugenia

L’església és documentada a partir de l’any 917, quan era dins el castell de Taradell. Pocs anys més tard, el 976 s’esmenten les seves funcions parroquials. Originàriament era també dedicada a santa Cecília. L’edifici va ser renovat l’any 1050 i consagrat segurament per l’abat Oliva. Aquesta nova església tenia una nau amb transsepte i tres absis que eren dedicats a santa Eugènia, Santa Maria i San Jaume en un mateix altar. L’any 1144 va ser cedida a la canònica de Vic, la qual cosa va suposar que es fessin importants reformes, com la construcció d’un cimbori coronat per un campanar i un bonic portat esculpit. Van ser obres tant importants que l’església va ser novament consagrada l’any 1173 per Pere Redorta, bisbe de Vic, i Ponc, bisbe de Tortosa. Durant els segles XVI i XVII s’hi van afegir capelles laterals i es va suprimir un absis per fer-hi una sagristia. Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona entre els anys 1955 i 1975, i la Generalitat de Catalunya l’any 1987, va restaurar el campanar. Es monument nacional historiartístic des de 1931,

Capitell del portal

Actualment l’església té planta de creu llatina. Consta d’una nau amb un transsepte on s’obren els tres absis semicirculars situats tots a l’est. A l’encreuament de la nau amb el transsepte. És a dir, al creuer, s’aixeca el cimbori coronat pel cost del campanar.

Text Catalunya Romànica

A partir d’acabar la visita i acomiadar-nos del Mossèn hem decidit anar només a conèixer Santa Maria de Seva.

Hem retornat a la B-520 i hem seguit direcció Taradell, Sant Miquel de Balenyà i Seva on hi hem arribat al mateix temps que ha començat una tempesta d’aigua, pedra  i vent que ens ha tingut immobilitzats més de 15 minuts dins el cotxe, finalment hem sortit i hem anat a conèixer Santa Maria, aquí ja no hem tingut temps de descobrir on hi ha la clau. Hem fet una volta per casc antic, pel voltant de l’església unes fotografies i hem retornat al cotxe.

Santa Maria de Seva

Portal de Santa Maria de Seva

L’església apareix esmentada l’any 952. Era dins de l’antic terme de Seva, que va passar posteriorment a anomenar-se castell del Brull. Entre el final del segle XI i entrat el XII es va aixecar un nou edifici també dedicat a san Pere i a sant Joan . Durant els segles XVII i XVIII va ser reformat allargant la nau, suprimint l’absis, afegint capelles laterals i sobrealçant la teulada. El portal va ser transformat l’any 1915 en estil neoromànic..

.L’element que més caracteritza  l’església és el campanar de torre, datat del segle XII i molt poc modificat respecte a la resta de l’edifici. És de planta quadrada, té una alçaria de 26,50 m. Sis pisos i un acabament a dos vessants que queda ocult per uns merlets fets durant la reforma de l’inici del segle XX. Els murs es fan més estrets internament a mesura que puja l’alçària de la torre.

Fet el recorregut per el casc antic hem retornat per on havíem arribat i ens hem quedat a dinar a un restaurant a Sant Miquel de Balenyà. Fet el fet hem seguit en direcció a Banyoles.

Sant Llorenç i Sant Romà de les Arenes

Havent llegit d’una rehabilitació de San Romà de les Arenes hem recuperat una sortida que vam fer fa uns anys i que no vam publicar, avui creiem que val la pena per la tasca de recuperació que s’ha fet d’aquest indret.

Sant Llorenç de les Arenes

Per arribar a Sant Llorenç de les Arenes i Sant Romà, hem anat direcció  Girona on hem seguit per la carretera C66 que va de  Girona a la Bisbal, passat Bordils hem agafat un desviament a l’esquerra en direcció a Sant Joan de Mollet i Flaçà, a dins de Flaçà hi ha una indicació a Sant Llorenç de les Arenes que hem seguit fins a trobar el veïnat de Sant Llorenç, és la mateixa carretera que va a Foixà.

L’església de Sant Llorenç de les Arenes queda junt al cementiri i a tocar d’un parell de cases del veïnat, potser que una d’elles hagués estat la rectoria. Sembla que el nom de les Arenes prové de les extenses sorreres que ocupen una gran part de les seves rodalies.

L’església documentada des del final del s. XII, quan el compte d’Empúries Ponc Hug II, va donar l’església als templers. Consta que l’any 1236 hi tenia una comanda l’orde de l’hospital. Durant els ss. XVII i XVIII es van afegir dues capelles laterals al costat nord, però l’església conserva gairebé intacta l’estructura original.

Sant Romà de les Arenes fa 9 anys

Hem tornat el cotxe i hem seguit per la carretera direcció Foixà, molt aviat hem trobat un cartell que indicava Romans i des d’on sortia una pista de terra que hem seguit fins que més enllà hem trobat a l’esquerra un camí ampla que porta a la presa de Colomers. Val la pena d’anar-hi ja que és una obra de l’edat mitjana molt interessant.

El sistema hidrogràfic de Colomers és força senzill. Només hi ha un riu, el Ter, que frega la part meridional del terme, on forma un gran meandre, en direcció oest-est.

Durant l’alta edat mitjana (ss V-XI), a l’altura del terme municipal, es dividia en dos braços: el septentrional, que anava cap al golf de Roses i desembocava entre L'Escala i Empúries, i el meridional, que seguia el recorregut actual, travessava la platja de Pals i desembocava prop de l’Estartit, això és, més al nord de l’actual desembocadura (que data de la desviació de 1790).

El darrer braç, abans de les pèrdues d’aigua provocades pels sistemes de regadiu, que comportaren una disminució de la velocitat i del cabal de les seves aigües, les quals afavoriren la deposició i sedimentació dels materials d’erosió que transportaven i, per tant, la formació d’al·luvions, permetia la navegació lleugera fins a Torroella de Montgrí.

Presa de Colomers

El segle XIII, per aprofitar millor les seves aigües, s’hi construí la Resclosa de Colomers (recentment reconstruïda) per elevar el nivell de les aigües i derivar-ne una part al llit del Rec del Molí o del Marquès de Sentmenat per tal de moure una sèrie d’antics molins fariners d’aigua que el Marquès tenia en el seu recorregut.

El Rec del Molí, que, arrencant de Colomers, passa per Jafre, Verges, Bellcaire d’Empordà i mor al nord d’Empúries, era el canal de regatge més important del Baix Empordà. Actualment encara rega una extensa zona del Baix i l’Alt Empordà: tota la plana esquerra del Ter fins al mar de Sant Martí d’Empúries. Antigament se n'extreia l’aigua per regar mitjançant poalanques.

Hem deixat els paratges de la resclosa i hem retornat a la pista de terra per seguir a trobar Sant Romà. Molt aviat hem trobat els plafons que explicant com era aquest veïnat,

En la darrera visita, ja fa uns anys, va ser gràcies a un pagès que anava amb un tractor que varem descobrir aquest indret, el paratge era cobert de vegetació i el terra era tot de sorra, son dunes amb una vegetació exuberant on per tossuts varem trobar les restes de Sant Romà, varem escriure en aquella ocasió que l’església estava en molt mal estat i que no creiem que es pugues salvar si no es feia una actuació molt urgent.

L’any 2015 es van fer treballs arqueològics el 2016 es va consolidar l’ermita netejant l’indret i cobrint les restes de l’ermita amb una teulada metàl·lica.

avui hem trobat que s’ha fet un ample camí que permet fer un recorregut per tot el que s’ha trobat en aquest poblat de Sidillà.

Edifici de Sant Sebastià

Sant Romà de les Arenes al 2018

L’edifici de Sant Sebastià es troba a al punt més estret del Puig de Margodell i delimita el conjunt de Sidillà per l’extrem nord.

El Poblat:

Se situa a tocar de l’església per la banda nord. Esta format per una trama de 15 espais de 612 m2.

És desconeix la seva extensió total, però, sens dubte, ocupava, tot el Puig Margodells.

L’església de Sant Romà

Esta orientada en sentit est-oest. És de planta rectangular, de 17,34 m de llargada per 5,36 m d’amplada, amb una capçalera quadrangular, i està construïda amb maçoneria lligada amb morter i coberta amb volta de canó a la nau a l’absis.

El lloc de Sidillà s’esm3enta per primera vegada en textos me4dievals de finals del segle X. En el testament del Clergue Bernat Belel (1065) s’hi fa referència com a parròquia de Sant Romà. El clergue manifests el desig de ser-hi enterrat i dona les seves propietats a la seu episcopal de Girona, el bisbe de la qual era, aleshores, Berenguer Guifré, que professava veneració per Sant Romà.

En acabar la descoberta hem fet via per la mateixa pista de terra fins a Foixà on hem fet una visita a l’ajuntament per demanar informació d’aquesta rehabilitació.

Sortint ens hem decidit per anar a dinar a un restaurant a peu de la carretera de Girona a Palamós.

A Sant Miquel de Sorerols

En la sortida d’aquest dimarts hem anat a conèixer l’església de Sant Miquel de Sorerols a la comarca d’Osona, l’ermita és troba entre Tavertet i Santa Maria de Corcó, a la gent d’allà els hi agrada més dir l’Esquirol.

Hem pres la decisió d’anar-hi per Olot, Les Presses, Sant Esteve d’en Bas, coll de Condreu i Cantonigros. Aquí hem agafat una pista que ens ha deixat a l’encreuament de la carretera de Tavertet a L’Esquirol, km. 4,5 on havíem de deixar el cotxe per començar l’excursió. 

Arribats al km 4,5 hem vist que podíem seguir amb el cotxe fins a Treserra un petit veïnat amb tres o quatre masies on hi ha un pedró de pedra molt treballat.

Aquí hem deixat el cotxe i hem començat a caminar, el camí no presenta cap dificultat ample i sense apreciables desnivells, de fet una pista apta per a un cotxe com el nostre. Però del que es tractava era de caminar fins a Sant Miquel i gaudir del paisatge, de la natura i d’un dia clar de primavera.

En mitja hora hem arribat a Can Subirana, malgrat que de l’indret se’n diu Sobiranes, havíem llegit que en aquesta masia es podia demanar la clau de l’ermita, cosa que hem fet desprès d’escoltar un reguitzell de gossos que ens donaven la benvinguda alhora que la persona de la masia sap que té visites.

Una persona molt amable ens ha atès i ens ha deixat la clau de l’església sense deixar cap penyora. “Feu cara de ser bona gent” ens ha dit.

En mitja hora més hem arribat a l’ermita que queda aixecada dalt d’un petit turó, molt a prop, quasi a tocar d’una altra petita masia.

Hem pogut veure ben aviat que l’ermita estava molt ben restaurada, el fet de poder-la visitar per dins ens ha plagut molt. Està tota la pedra neta i tot ben conservat. hem vist que feia poc s’hi havia incorporat una altra campana. Adossat a l’ermita hi ha un petit cementiri amb dues làpides. Al tornar la clau hem sabut que eren el pare i la mare de l’ home que ens l’ha deixada.

Sant Miquel de Sorerols

L’església de sant Miquel, esmentada al s. XI, va ser substituïda per una altra que Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic, va consagrar l’any 1091. La despoblació del segle XIV va provocar que passés a ser sufragània de Sant Cristòfol de Tavertet. L’any 1956 va ser restaurada amb l’ajut de la Diputació de Barcelona.

L’església és de nau única, capçada a l’est per un absis semicircular. L’absis és decorat per un fris d’arcuacions cegues que queden dividides en sèries de tres entre lesenes; té, també tres finestres de doble esqueixada. La mateixa ornamentació es repeteix als costats longitudinals de la nau, però només en el sector proper a l’absis.

A la façana de l’oest s’alça un campanar de cadireta amb dues campanes que té la coberta feta de lloses. Al sud hi ha dues finestres de doble esqueixada i la porta, que és ressaltada per una arquivolta feta amb dues filades de pedra i conserva la bonica ferramenta, restaurada, ja que només les dues peces de la part superior son originals. La nau és coberta per una volta de canó feta amb pedres col·locades a plec llibre i reforçada mitjançant tres arcs torals. El presbiteri, una mica aixecat respecte al nivell de la nau, conserva un paviment de lloses i cairons. El gruix dels murs i el fet que la nau estigui desviada fan pensar que l’església va ser construïda en dues fases, totes dues, però, dins de la segona meitat del s. XII.

Al Museu Episcopal de Vic se’n conserva un bonic encenser d’aram repussat  i esmaltat del s. XIII.

Un cop fetes les fotografies de dins i de fora hem refet el camí. Hem passat per davant del puig on hi ha el castell de Sorerols, del que en queden escasses restes, amb un accés dificultós degut a la espessa vegetació.

Ben aviat hem arribat a Can Subirana on els gossos han tornat a fer el cerimonial de cridar i avisar l’amo. Hem tornat la clau i hem sabut que la persona que ens ha atès era el Sr. Subirana, que tenia un fill que vol continuar seguint a la masia. Hem vist que en el dintell de la porta de la masia posa 1407, però ens ha dit que té documents del segle XIII i que l’església de Sant Miquel és original del segle XI i fou consagrada l’any 1095.

Abans de marxar li hem demanat si coneixia un lloc a prop per dinar, ens ha recomanat L’Hostal Collsacabra a  L’Esquirol.

Ens hem acomiadat tot agraint la seva gentilesa i les seves explicacions. Estem convençuts que tant de la restauració de l’ermita, com l’església tan polida, com l’indret acollidor el Sr. Subirana n’ha sigut art i part.

 Hem refet el camí  fins on teníem el cotxe i seguint les instruccions del Sr. Subirana ens hem arribat al Hostal Collsacabra a dins de L’Esquirol on hem fet la cloenda de la matinal.

Un menú a un bon preu, amb tres plats, pa vi i postres ens ha complert satisfactòriament les expectatives del lloc.    

Àl poble de Canet i Sant Ciprià a la Catalunya Nord

Aquesta sortida és al al poble de Canet a veure l’estany de St. Nazari i a St. Ciprià a la Catalunya nord, al Rosselló.

És un estany que queda a 10 quilòmetres de Perpinyà i que sabíem que calia anar-hi en un dia de poc vent doncs és un espai molt ventat, és una albufera.

Hem anat per autopista fins a Perpinyà direcció a Canet per la D617. A l’arribar a Canet hem buscat l’Oficina de Turisme que hem trobat al costat del Casino i hem quedat sorpresos de la quantitat d’edificis i magnitud d’espai que hi ha. Canet és una població de 7000 habitants, però a l’estiu hi ha d’haver molta moguda, pel que sembla és el lloc d’estiu dels ciutadans de Perpinyà.

Les cases de Canya i palla

Amb el plano a les mans hem anat fins a l’estany de St. Nazari. Un cop a lloc hem visitat el què en diuen un poble de pescadors que és un espai al costat de l’estany amb tot de casetes fetes amb palla, són construccions de planta rectangular amb teulada a dues a dos vessants, amb un  pati que queda tancat mitjançant una porta també de canya, rehabilitades el 1993 amb materials tradicionals  (sanis, canyes de Provença..) fetes d’aquesta manera per la seva resistència i qualitat, las cabanyes suporten la pluja, el vent, però també són fresques i ventilades a l’estiu. Aquestes no són el lloc on viuen els pescadors; és el lloc per emmagatzemar les xarxes i material de pesca amb el “trabaque”, com es pot veure a la foto que il·lustra aquest tema.

Hem fet un recorregut fins un observatori situat al costat de l’estany, on hi ha un banc a tot el voltant així com unes finestres de 30 cm. d’alçada en tot l’espai, malgrat portàvem prismàtics no hem vist quasi res.

L'estany de Sant Nazari està protegit per Natura 2000 a causa de la diversitat de la seva flora i fauna i el gestiona des del 2001 la Comunitat d'aglomeració de Perpinyà-Mediterrània. La riba occidental de l'estany és on es conserva la riquesa natural. El cordó litoral és una platja finíssima amb només un pas, un grau, per a la sortida de l'aigua cap al mar. La seva obertura permanent i l'existència d'algunes edificacions poden fer canviar la salinitat de l'estany, així com el seu ecosistema, per la qual cosa un organisme paraestatal, el Conservatori del Litoral, ha adquirit aquest cordó entre el sud de Csnet i Sant Cebrià de Rosselló per tal d'iniciar una protecció del lloc.

El fulletó ens diu que hi ha més de 246 espècies i quasi 200 espècies d’ocells migratoris, es poden observar i gaudir depenent de les estacions: De meitat de febrer a meitat d’agost durant la nidificació, les espècies que fan niu com la Garsa púrpura, el Dardabasí de les roses, la Zancuda blanca o la Luscioniola amb bigotis!

De febrer a maig i d’agost a octubre, les aus migratòries com el flamenc rosat(que sóc jo!), el Cranquer o el Chorlito Silvano.

Monument al President Lluís Companys

I tot l’any els hivernats com el Gran Copet, l’elegant Avoceta i el Martinet pescador.

Hem deixat Canet i hem optat per anar a St. Ciprià per la D81. Aquesta carretera és una franja estreta que va des de Canet a St. Ciprià, tenint a l’oest l’estany i a l’estla mar.

El Port de Sant Ciprià

Hem arribat quan l’Oficina de Turisme ja estava tancada i hem aprofitat per fer un passeig arran de mar, feia una hora tranquil·la, sense vent, però amb un cel enterenyi-nat. Ens en hem adonat de l’hora, i hem decidit dinar a prop d’on teníem el cotxe. Hem trobat un restaurant sense massa protocol, amb fum, un xic decadent, això sí amb la senyera al sostre, banderetes amb la senyera, en fi que per ells són els seus colors malgrat no hagin conservat gaire cosa més.

Abans però, hem visitat el monument que hi ha al final del passeig en memòria de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya i de tots els CATALANS CAIGUTS,

defensant la llibertat dels homes i pobles, incorporats voluntàriament a l’exèrcit Francès.

Ja al port hem quedat parats de l’espai i vaixells que hi ha, hem llegit que és el tercer port turístic d’Europa amb 2200 agafadors d’embarcacions; hem fet un bon passeig i no ho hem vist pas tot. El que hem vis

t és que hi ha forces restaurants oberts a lo llarg de tot el passeig. Ens ha cridat l’atenció que els matins venen el peix arribat a unes parades muntades arran de mar, ha d’estar molt bé.

Tant Canet com Sant Ciprià, tenen el nucli antic pendent per una altre ocasió, hem seguit fins a St. Nazaire, que és el poble que tanca per l’altra banda l’estany que porta el seu nom. De fet se’n diu L’Estany de Canet o bé Estany de St. Nazari, al Roselló.

Fet el passeig hem iniciat el retorn a Banyoles.

Santuari de Bellmunt a la comarca d'Osona

La sortida d’aquest dimarts ha estat al Santuari de Bellmunt a la Comarca d’Osona, es tractava d’anar a peu de Vidrà al Santuari de Bellmunt pel coll d’”Hi era de massa”.

Hem sortit en direcció Olot, hem seguit cap a les Presses a fi d’anar a Sant Privat d’en Bas per prendre una pista que surt d’aquest poble i va fins a Vidrà, una pista que, amb 22 km., es va enfilant, enfilant fins a veure la serralada del Puigsacalm a la mateixa alçada que érem nosaltres, la pista transcorre per sota el Puig de Llandries, collada de Collfred per arribar al veïnat de Ciuret i en poca estona a Vidrà. La pista està asfaltada però molt estreta amb forts pendents primer de pujada i desprès de baixada, ara la panoràmica que és domina és excepcional. Es pesat però val la pena pel paisatge.

Arribats a Vidrà hem agafat bastons i motxilles  i amunt, el camí és excel·lent no té pèrdua i va planejant fins arribar al coll d’”Hi era de massa”. Aquí només queden 600 metres per arribar a dalt, un corriol que s’enfila per dins una fageda et puja fins el Santuari mitjançant un fort desnivell.

La boira ens ha acompanyat tot el camí, veiem la lluentor del sol però no tenia prou força per deixar-se lluir. Quan hem arribat a dalt hem tingut una estona sense boira i amb sol que hem aprofitat per fer alguna fotografia. La panoràmica des del Santuari ha de ser extraordinària, nosaltres no hem vist res, semblava que a la plana hi havia una màquina de fer boira que ens a l’anava pujant per les dues vessants del cim.

Hem llegit:                            

                         

“Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa per sempre adéu!”

La pujada i la boira

Jacint Verdaguer l’anomenà, en un dels versos inicials de l’Emigrant, “ermita al cel suspesa”. No es pot descriure millor l’emplaçament d’aquest santuari marià, enfilat al capdamunt de la serra que li dóna nom , a 1246 metres d’alçada.

Anomenada també “talaia de la plana”, us aboca a una magnifica panoràmica sobre la serralada pirinenca, des de l’oest cap el nord veiem el Pedraforca, serra del Cadí, Puigllançada, Taga, Puigmal, Bastiments, Canigó, Comanegra...Per la vessant sud, el Montseny, el Matagalls, la plana de Vic etc. Quan una mar de boira la cobreix és una experiència inoblidable.

Turó de Sa Reganyada

L’església i l’hostatgeria formen un sol i robust edifici, amb aparença de fortalesa, que sembla sortit de les cingleres rocoses que el suporten. A la façana de ponent s’obre un baluard, una gran terrassa assentada en el rocam, per la qual s’accedeix a l’església i des d’ on s’albiren unes vistes impressionants.

Al turó veí de Sa Reganyada, avui coronat per una gran creu metàl·lica, s’aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Verge i on cada any van a morir eixams de formigues alades.

Es pensa que el Santuari fou inicialment la capella de l’antic Castell de Sa Reganyada, que existia des d’abans del 1020 però del qual avui no en queda rastre. El culte a la Mare de Déu apareix documentat per primer cop l’any 1219.

La baixada ha estat molt més fàcil, calia vigilar amb les fulles mullades que acaben fent una catifa que et pot fer perdre l’equilibri.

Veïnat de Ciuret

En  una hora hem arribat a Vidrà, on desprès d’una passejada per la vila, ens hem decidit per anar a dinar a la plaça major a la Fonda Restaurant Escarrà, un menú a molt bon preu ens ha satisfet pels tres plats que encara donen, més postres, pa i vi, bé molt bé, hi havia un autocar de la tercera edat i els avis fins i tot prenien cava. Haurem de provar això de la tercera edat.

Sortint hem tornat per Santa Maria i Sant Quirze de Besora, hem fet direcció Ripoll, túnel de Bianya i cap a Banyoles.