Del Parador de Sau a Sant Pere de Caserres

La sortida de la que us parlem aquest mes és una excursió que vàrem fer al Monestir de Sant Pere de Casserres. Es tractava de caminar des del Parador de Sau fins el Monestir de Sant Pere.

Per arribar-hi hem anat per la C25 fins a la sortida de Tavèrnoles i hem seguit les indicacions per arribar al Parador. Hem aparcat davant mateix, des d’on hem vist la punta del campanar de Sau emergint sobre el pantà.

Hi ha dues maneres d’anar fins el monestir, per un sender que va vorejant el mateix pantà o fer-ho per la pista asfaltada que porta al monestir. Hem optat pel sender on estàs més proper a la natura malgrat que les vistes són contades durant tot el recorregut. En una hora i mitja ens hem plantat al monestir on hem fet una visita a les instal·lacions, visita que ens ha plagut molt ja que d’una manera didàctica va explicant cada una de les sales, fent una recreació visual de com era la vida dels monjos. Quan arribes a l’entrada del monestir et cal passar per dintre el restaurant, on hem vist el menú a 13,50, això ens ha permès poder allargar la visita al Monestir i estar tranquils per l’hora.

Quan hem acabat de dinar hem decidit baixar per la pista ja que hi ha menys risc quan ja s’està cansat.

El monestir de Sant Pere de Casserres,

L'únic de l'orde benedictí a Osona, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, qui va rebre el domini alodial de Casserres del comte Ramon Borrell de Barcelona, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere. La vescomtessa Ermetruit en féu iniciar les obres el 1006 i, sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s'hi aplegà la comunitat l'any 1012 amb l'abat Acfred i s'inicià la gran basílica actual, consagrada l'any 1050, amb l'abat Bofill al capdavant del monestir.

Amb anterioritat a la construcció del monestir, hi havia en aquest indret un castell termenat documentat a l'Arxiu Capitular de Vic des del 898, amb una capella dedicada a sant Pere, que els vescomtes decidiren convertir en monestir.

Els fundadors, vescomtes d'Osona i Cardona, i altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s'interessaren pel monestir fins avançat el segle XII, l'afavorien amb importants donacions i s'hi feien enterrar, però després ja gairebé no se'n recordaren. Entre els enterraments destacables es troben: la vescomtessa Eugòncia, continuadora de l'obra d'Ermetruit al 1039 i la vescomtessa Almodis de Barcelona, germana del comte Ramon Berenguer III al 1131. Fa l'efecte que aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, fou sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona.

El conjunt es d'estil romànic, tot i que ha anat tenint alguns canvis evolutius, especialment després dels terratrèmols del segle XV i amb l'abandonament de la vida religiosa i posterior us per a feines del camp.

L'església, singularment més ampla que llarga, té tres naus separades per dos pilars en forma de creu. La nau central és la més alta. Les tres naus acaben en absis semicirculars que tenen tots els elements decoratius de l'època: Finestres cegues, frisos amb dents de serra. Per dins estaven decorats per pintures murals al fresc, algunes de les quals encara es conserven. El campanar és de torre molt baixa, ja que sol té dos pisos i segurament es va construir quan el conjunt estava acabat. Junt a l'absis, a la zona exterior, es conserven unes tombes antropomòrfiques.

El claustre es va construir la segona meitat del segle XI i es conserven pocs elements; el pòdium, un pilar d'angle, dues columnes i alguns capitells que van ser trobats en algunes excavacions posteriors. Amb les restes s'ha pogut reconstruir i se sap que tenia uns porxos i una sola filera de columnes.

Fora del conjunt monàstic es troba un edifici de planta rectangular que era l'hospital.

Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos a Casserres mitjançant l'ordenació museogràfica que ens permet conèixer com es vivia en un monestir en el segle XI.

Hem arribat a les 4 de la tarda al Parador desprès d’haver caminat en total 9 km, una excursió molt complerta on la natura, i l’art romànic es donen  la mà.

La Fageda de la Grevolosa

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Fageda de la Grevolosa per veure els colors de tardor i el silenci del bosc. Per arribar-hi hem anat fins a Olot, les Preses, Joanetes i collada de Bracons. Passat el coll i entre el km 24 i 23 és troba un desviament a l’esquera amb un cartell que posa “Moli de Bracons”.

Es pot deixar el cotxe just a la dreta de la carretera per iniciar el camí. Comencem l’excursió tot agafant l’ampla pista que, de baixada, ens farà creuar un torrent per seguir desprès caminant per un camí planer i agradable, transcorregut 1 km cal estar atents i agafar un corriol ben marcat que surt a la nostra esquerra, deixant la pista per on veníem. Hi hem vist una fita de pedres al terra. Seguim caminant pel mig de boixos, roures i avellaners durant uns 300 metres fins que trobem una cruïlla (desprès d’haver passat  una tanca). En aquest punt hem agafat un corriol de l’esquerra en direcció nord i que hem seguit sense pèrdua i en lleugera pujada fins a l’entrada de la Grevolosa, a la mateixa entrada s’hi troba un plafó que explica que:

La fageda de la Grevolosa és un bosc majestuós, un dels més singulars i espectaculars de Catalunya, L’estrat arbori conté faigs de més de 300 anys de vida que fan un metre de diàmetre i 40 metros de alçaria, tres dels quals estan declarats arbres monumentals. La tardor és la millor època de l’any per visitar-la, per gaudir de les sensacions que desperta contemplar la seva bellesa i diversitat biològica.

Les fagedes mesòfiles són boscos densos dominats pel faig. En el cas de la Grevolosa l’estrat arbustiu és format per una densa massa de boix amb presència d’altres especies interessants com el boix grèvol. Gràcies a la presència de fusta morta, tan en peu com a terra, i a l’existència de cavitats naturals en els troncs i branques dels arbres, a la Grevolosa trobem una gran diversitat d’espècies d’ocells, insectes i ratpenats forestals que només viuen en boscos madurs.

Seguim camí amunt tot enfilant-nos una mica fins arribar a la part central just per on en èpoques més plujoses hi baixa un rierol. En aquest punt hi ha uns cartells que anuncien el camí que baixa del coll de Bracons i la direcció a la serra de Llancers. Des d’aquest punt el camí molt més ample fa un gir de 180 graus i baixa per l’altra vessant del torrent, el lloc és tant bonic que hem seguit caminant fins arribar a una esplanada on uns altres cartells assenyalen a una hora i deu minuts el coll de Llancers i l’altre la Grevolosa 20”. Hem refet el camí fins a trobar-nos al bell mig de l’indret per on baixa el rierol on una roca de gran proporcions assenyala aquest bell mig.

El lloc és espectacular i des de l’entrada de la fageda quedes embadalit pel paisatge, és un lloc idíl·lic per escoltar el silenci i gaudir de la natura, els faigs i els boixos dels més grans que hem vist busquen la llum i s’enlairen amunt plasmant un espectacle únic.

Hem llegit en un plafó una poesia de Maria Font:

                        LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA

                        Bosc encisat i impregnat de misteri

                        o temple de serena majestat

                        que embolcalles de sagrat silenci;

                        faig o fantasmes tocats d’encanteri,

                        d’un paisatge embruixat.

                        Com balustres estàtiques de marbre,

                        els troncs s’eleven cel amunt austers;

                        són mans fervents les branques que enlairant-se

                        sostenen el verd tàlem que et cobreix.

                        Que les divinitats, faunes o bruixes,

                        defensin sempre aquest temple sagrat

                        sobre el qual rellisquen les centúries;

                        perquè no sigui mai profanat

                        a fi de que generacions futures

                        venerin aquests arbres seculars.

Hem refet el camí fins a trobar el cotxe i hem dinat a la Fonda de Can Barris a Joanetes

Santa Cristina d'Aro i castell de Solius

Aquest dimarts hem anat a conèixer, l’església de Santa Cristina d’Aro, les ruïnes d’una capella paleocristiana i pujar al castell de Solius. D’una sortida anterior teníem pendent aquest tres llocs que hem aprofitat avui per deixar enllestides aquestes visites.

L’església de Santa Cristina sols l’hem pogut veure per l’exterior on es veu que ha estat molt reformada, queda el portal d’entrada a l’església, l’absis apareix arrebossat, i el campanar té una coberta amb rajoles de color verd.

A uns tres-cents metres hem anat a veure el que queda d’una capella paleocristiana, es veu l’estructura del que va ser la capella amb dues sepultures a banda i banda del que era l’absis. Pel que hem llegit sembla que la capella es va aixecar en memòria de les dues persones que hi foren enterrades.

Hem deixat la vila i hem anat fins el monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, arribats allà hem buscat el camí per pujar al castell, desprès de varis intents hem trobat un cartell que indicava el castell, a partir d’aquest indret hem anat seguin les indicacions d’una fitxa que portàvem i hem anat fent el recorregut fins el peu del castell. El castell es troba encastat entre dues grans roques i l’accés cal fer-lo pujant per uns graons fets a la pedra que amb el temps i les pluges els han anat malmetent.

El millor del castell es la vista del monestir i dels boscos que el voregen, ja que la seva estructura està molt malmesa i la vegetació se l’està menjant.  

Església parroquial de Santa Cristina d'Aro

Té les estructures bàsiques d'un edifici preromànic del segle X. S'hi combinen elements de la tradició arquitectònica (arcs de ferradura) amb elements de la nova arquitectura que aparegué al país al primer terç del segle XI (absis semicircular amb arc presbiteral, i elements decoratius llombards).
El temple té dues naus i transepte. A la banda de tramuntana de l'església hi van ser afegides tres capelles laterals, probablement als segles XVI o XVII.
L'església posseeix un relleu preromànic i una porta romànica del segle XII o XIII. La porta de la façana principal és rectangular i data del segle XVIII.
La torre-campanar té estructures romàniques, i ha estat coberta al segle XX amb rajoles verdes.
A l'interior de l'església hi ha el retaule de Santa Cristina, del qual és autor un mestre català del segle XVI, amb influència de l'escola valenciana. Joan Pujades va dissenyar-ne l'estructura. Les pintures són, probablement, de Joan Sanches Galindo.
A les capelles laterals s'hi conserven igualment unes teles realitzades al segle XX per l’artista cassanenc Benet Casabó

Capella paleocristiana de Santa Cristina d'Aro

Es troba situada a uns tres-cents metres a ponent de l'església parroquial.
Té una petita nau i absis carrat, envoltat per un mur rectangular. Segons l'historiador Joan Badia i Homs, té especial interès la disposició d'aquesta capçalera que inclou dos espais laterals, els quals recorden els pastoforia dels temples paleocristians d'influència nordafricana, però amb unes dimensions minúscules.
Es tracta, segurament, d'una capella sepulcral, o bé de la capella d'una villa de tradició romana que va perdurar com a església cementirial. Data, probablement, del segle VI.

Castell de Solius

En queden uns pocs vestigis en una penya escarpada, sobre la parròquia. D'època medieval tan sols en resten els rebaixos artificials fets a la roca. Una part es va reedificar amb motiu de les guerres del segle XIX.

En una de les parets fortificades encara es conserva una porta d'arc rebaixat que dóna accés a unes escales per pujar; moltes d'elles estan picades sobre la pedra. Al llarg dels murs que resten del castell es troben forats arrodonits que antigament servien per posar estructures de fusta per tancar l'accés al recinte.

A mitja muntanya es conserva una cisterna o recollidor d'aigua fet de pedra i mig tapat per la boscúria.

La fortalesa no apareix documentada abans del 1485, durant les guerres de remences, moment en què se n'apoderà Miquel Safont de Cassà de la Selva.

Era un habitacle normal i, en perill de guerra, era una fortalesa. Consta que alguns pagesos de Solius estaven obligats a la seva defensa, donat que pertanyia a la Seu de Girona: "a fer guardes en dit castell i personal per fer barreres i barbacanes".

Amb el temps va perdre importància pel seu difícil manteniment. El propietari de Can Dalmau va fer-hi obres el 1830 -en època carlina- d'escassa solidesa, que són les que s'han conservat fins ara.

Baixant del castell hem anat a trobar el cotxe que hem deixat a l’iniciï d’una urbanització i hem seguit direcció a Bell-lloc fins trobar la seva antiga estació on avui hi ha un punt d’informació de la via verda de Girona a Sant Feliu de Guíxols  i un restaurant on hem dinat.

Aquest dimarts hem pujat al Taga

.

La sortida  de la que us parlem aquest dimarts  és la que vam fer per pujar al Taga des de Pardines.

El cim del Taga és un cim de més de 2000 metres i que feia temps hi donàvem voltes per decidir per on faríem l’ascensió.

Finalment va guanyar la pujada des de Pardines. Vam trucar a l’ajuntament per saber fins on es podia pujar amb el cotxe, ens van adreçar al senyor Manel, President del Club Alpí de Pardines. Per telèfon vam quedar que ens ho explicaria un cop haguéssim arribat allà.

Arribats a Pardines ens adreçàrem al Bar Can Manel, on en Manel no hi era i va ser la seva filla la que ens va indicar per on pujar amb el cotxe. Es tracta d’anar per una pista encimentada fins a Sant Magdalena de Puigsac 1272 m. aquí vam fer unes fotografies i vam seguir fins el Mas de Can Roca on acaba la pista cimentada, a la dreta en surt una   de terra per fer aproximadament un quilòmetre més fins a trobar un pla amb tanques i abeuradors pel bestiar i que es troba a 1551 m, on vam deixar el cotxe. A partir d’aquí vam fer un bon tros de corriol a la vessant dreta del torrent de Vilaró i que es troba en força mal estat per culpa de l’aigua i de les vaques.

Tot i que podíem desviar-nos cap a la Portella d’Ogassa per seguir el camí més habitual d’ascensió al Taga nosaltres decidírem “tirar pel dret” i pujar al Taga tot fregant el grup de pins que creixen a la seva cara nord, a l’arribar als pins vam fer una parada, vam menjar i vam beure i vam anar guanyant alçada fins situar-nos al començament del fort pendent dels últims metres que ens va portar al cim.

A dalt  vam trobar un parell de joves amb els que ens vam fer fotografies mútuament, va anar arribant més gent. El fet que sigui un cim força aïllat dóna molt bona visió sobre gran part del Pirineu gironí, el Pedraforca i també cap al sud Montserrat, Montseny, Matagalls....

Després de menjar una mica, vam començar a baixar pel camí pedregós de la pujada, molt aviat vam trobar una noia i un noi amb la bicicleta a l’esquena que anaven pujant. Les vaques els miraven tot pensant “estan guillats aquest humans”.

vam anar fent diagonal fins a trobar l’indret on hi ha el torrent per refer el camí de la pujada. Amb paciència i controlant molt cada pas vam arribar al cotxe on finalment vam poder dir “Hem fet el Taga”.

Santa Magdalena de Puigsac

Situada al veïnat de Puigsac, a uns 2 Km. de Pardines i en un indret de gran bellesa trobem la capella de Santa Magdalena. Per la seva proximitat al poble, aquesta capella sempre ha estat lloc de celebracions i trobades.

L’octubre del 1170, Ramon de Ribes, castlà del castell de Ribes, va intercedir per a la seva consagració. El 15 d’octubre de 1176 es va portar a terme la seva consagració pel bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, quedant subjecta com a sufragània a l’església parroquial de Sant Esteve i als seus clergues, els quals hauran de donar una lliura de cera pel sínode quaresmal als bisbes d’Urgell. L’església es consagrà a petició dels habitants del lloc i d’un servent de Déu anomenat Bernat qui, estalviant i amb almoines, l’havia edificada.

La finalitat d’aquest oratori era la de facilitar el culte a les cases més apartades, cap a la muntanya, habitades en temps dels orris, on feien els formatges.

L’església compta amb una sola nau i coberta amb volta de canó, amb un absis que té una finestra de doble arquivolta cobert amb volta de quart d’esfera. Els murs de la façana exterior estan fets amb carreus molt regulars formant fileres. La coberta exterior està feta amb lloses de  pissarra. El portal originari, del segle XII, és de doble arquivolta i a la mateixa façana també hi ha dues finestres de doble esqueixada. Orientat a ponent hi ha un portal i un ull de bou del segle XVIII, acabat amb un campanar de cadireta de dos ulls. També en el segle XVII s’incorporen dues capelles.

Al arribar a Pardines hem anat fins el bar on hem pres un refresc i ens acomiadat de la filla d'en Manel agraint sincerament la seva informació.

Montferrer i Corsavi a la comarca del Vallespir

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Vallespir a la Catalunya Nord.

Hem pujat per la NII fins a Massanet de Cabrenys i hem seguit cap a Tapís, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans on hem fet una parada per comprar sopes, formatge i patates. Hem seguit en direcció a Montferrer on hem aparcat per anar a visitar l’església i els voltants, el cementiri ens a cridat l’atenció ja que hi ha unes tombes com d’una ciutat més gran, net polit i amb molts cognoms catalans.

Montferrer, és un poblet petit, però són indrets ben arreglats, amb la seva font ben construïda on hi raja molta aigua, amb moltes flors als balcons de les cases, és petit però es respira silenci i pau.

Hem deixat la vila i hem anat a trobar la carretera que ens ha portat fins a Corsavi, un altre poble petit i acorrua’t a la muntanya. Hem demanat per l’església a una persona i ens a dit a la Fonda tenen la clau, de fet no era l’església que nosaltres volíem però ja que hi havia la clau hem anat a l’Hostal i l’hem demanat. Cap problema una gran Església amb uns 40 sants i sota l’advocació de Sant Martí i la que volíem nosaltres era també de Sant Martí però de cinc-cents anys abans.

Hem donat les gràcies a la mestressa de l’Hostal i hem seguit cap Arles de Tec, sense haver vist l’església romànica de Sant Martí de Corsavi. Tot baixant cap a la plana, en un revolt hem vist el senyal que ho anunciava. A molt pocs metres ja hem vist l’església que estava oberta i en força bon estat.

Hem fet les fotografies de l’església i l’entorn i hem seguit fins Arles de Tec, on hem aprofitat per dinar en una terrassa a l’aire lliure amb un menú de 10,50, el vi a part.

Montferrer

Poble de muntanya a 830 m sobre el nivell del mar. Es va construir al pic del Cingle. Lloc tranquil on el sol del Canigó el fa atractiu per fer uns dies de descans.

D’aquí surten moltes rutes d’excursions,  algunes cap al Canigó. Rierols i frondosos boscos de castanyers, roures, faigs i avets serà lloc inoblidable pels amants de la pesca, caçadors i boletaires.

Corsavi

Aquest poblet es troba a 768 metres sobre el nivell del mar i va ser construït al voltant d’un castell.
Està protegit per la generosa natura que envolta el Canigó, està dominat per una torre de senyals que abans va il·luminar la vall: fum de dia i foc a al nit, dissenyada per a comunicar-se amb les altres torres de l’alt Vallespir (Batere, Cabernç, Tour du Mir) per preveure qualsevol invasió marítima a terres catalanes.
És un poble de carrers estrets i sinuosos. L’Església de Sant Martí de Corsavy  va ser consagrada en relació a la capella de Sant Martí. S’arriba a les mines de Batère per un camí amb una panoràmica esplèndida de la plana rossellonesa.

Arles de Tec

L’actual església de Santa Maria està orientada a ponent cosa poc habitual a les esglésies romàniques; es creu  que aquesta orientació es deu a una primitiva estructura que es va preservar durant les obres del segle XI. El temple va ser consagrat dues vegades l’any 1141 i l’any 1157. A la primera data corresponen tant la planta de la basílica com els tres absis que es troben orientats a ponent.  Es poden observar elements típics d’un primer romànic com les arcades de l’absis principal o les que s’observen a la façana de llevant que tenen una galeria amb capitells esculpits. Dins d’aquest mur hi van buidar tres absis en volta de mitja esfera. L’absis central està dedicat a Sant Miquel i es troba elevat per sobre de la portalada d’accés. L’església original tenia una cobertura de bigues.