Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Tuesday, February 28, 2006

De les Basses de Monars al Pic de les Bruixes

Dimarts 31 de maig de 05


Aquest dimarts ens vàrem aixecar amb ganes de fer una bona caminada i amb aquesta perspectiva vàrem decidir-nos per anar al Comanegra i el Pic de les Bruixes. Vàrem sortir força puntuals, però l’inici de la sortida caminant ens queda a prop de Beget. De Banyoles a Camprodon i carretera estreta direcció Beget, després de Rocabruna hi ha un desviament que et porta a les Basses de Monars, la pista és de terra i en força mal estat; tot i així hi vàrem dedicar ¾ d’hora. La durada total del recorregut és de dues hores des de Banyoles.

A 1/4 de 12 començàvem el recorregut, que teníem amb una fitxa del consorci de l’Alta Garrotxa, aquesta vegada podem dir que la senyalització i les explicacions van ser correctes. El que no és tan correcte és la nostra preparació física i és que el fet de pujar, sempre és una dificultat afegida. El camí surt de la Bassa de Monars situat a 1100 metres d’alçada aprox. va pujant, primer per la pista que anàvem amb el vehicle, i després s’endinsa i enfila en una vessant d’avellaners que amb aproximadament mitja hora arribes a la carena que divideix la Garrotxa de l’Alt Empordà, en un prat anomenat El pla de la Serra, on pots decidir si pujar al Coma-negra, o seguir cap al Pic de les Bruixes; decidírem seguir cap el pic, el camí careneja, primer un prat, després voreja per la dreta del rocam, seguidament s’endinsa a una fageda que a l’esquerra voreja un altre rocam, fins a situar-nos al punt més baix de la carena on ja es veu el pic i el sender que s’enfila per arribar-hi. No va fer un dia massa clar, però es podia veure el perfil de la gran quantitat de muntanyes que a mesura que t’enfilaves vas albirant, el fer un dia tapat va ser beneficiós per a no patir d’una calorada.

Havíem fet el més pesat, però quedava el més difícil, que era assolir el cim i per tant atacar les rampes que menant a l’objectiu, a poc a poc i anar pujant vàrem fer cap el “Pic de les Bruixes” a 1400 metres, fotos i fotos als pessebres i un petit àpat mitjançant la tupervivència i aigua. La vista des del Pic és fantàstica: El Canigó, la serralada dels Pirineus, i les carenes que albiren el mar, son excepcionals. Hem trigat dues hores(la fitxa diu només 45 minuts), al baixar s’ens va fer més fàcil però desgraciadament teníem el cansament a sobre, sort que amb una hora i quart arribàvem a on teníem l’UF. Vàrem deixar el Comanegra per a la propera, degut a que ja era ¼ de 4 pel que vàrem decidir anar cap a Banyoles. Encara vàrem fer una última parada a Rocabruna per a conèixer l’església romànica i fer-hi unes fotos, amb aigua renovada de Camprodon vàrem seguir fins arribar al Pla de l’Estany.

Con en altres sortides fem esment dels trets més característics dels voltants on hem fet l’excursió:
“Dins el Pla d’espais d’interès natural de Catalunya (PEIN), que inclou 144 espais diferents, aquesta extensa àrea de vora 330 Km2 n’és la quarta en superfície, només darrera de les serres del Cadí-Moixeró, Aigüestortes i dels Ports de Tortosa. S’anomena l’espai amb el nom d’Alta Garrotxa, per bé que, a més de la part Nord de la comarca de la Garrotxa, també s’estén per terres del Ripollès (al nord-oest) i de l’Alt Empordà (al nord-est).

El significat del mot Garrotxa seria el de territori trencat, això és, abrupte, tortuós. Es un terme que, generalment amb plural-Garrotxes- i de vegades en petites variants, s’emprava a força punts del principat de Catalunya, així com al Conflent, al nord del País Valencià i a l’Aragó. Ha fet fortuna la gràfica descripció de Genis Aguilar, escriptor vigatà de la Renaixença, de “terra aspra, monstruosa, de mala petja”...i cal dir també que, segons insigne filòleg Joan Coromines, és precisament a l’Alta Garrotxa on es troben les garrotxes més grans i impenetrables sovint colossals de Catalunya.
On comença realment aquesta Alta Garrotxa geogràfica, que no administrativa? De fet, mentre que el reconeixement de la seva forta personalitat no ha estat mai posada en dubte, els seus límits precisos han generat moltes discussions. De tota manera, podria dir-se en primer lloc que la separació entre l’Alta Garrotxa i la resta de la comarca administrativa – també anomenada comarca d’Olot, la Muntanya o Baixa Garrotxa- seria aproximadament una línia que de ponent a llevant, passaria per la Serra de Malforat, que separa la Vall del Bac de la de Bianya, i seguiria després una mica del riu Fluvià, sobre Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca, per Montagut, Tortellà, Sales de Llierca i Beuda. D’altra banda, pel nord-oest del límit de l’Alta Garrotxa seria la divisòria d’Aigües amb la Conca del Ter i, per tant, s’hi inclourien les valls de Beget i Salarsa, tributàries de la del Fluvià però actualment incorporades al Ripollès. Pel nord el límit del Vallespir, ja a la Catalunya Nord, separada al principi (Montfalgars, Comanegra) per la carena fronterera de cims i, després, pels límits entre els termes d’Albanyà(Alt Empordà) i Costoja(Vallespir), que arriben a coincidir durant uns 7 Km. no pas amb una carena sinó amb un riu: la Muga.
L’aïllament i despoblament dels llogarrets garrotxins fronterers amb el Vallespir provocà la seva agregació a Camprodon(Ripollès) i a Albanyà(Alt Empordà), amb la qual cosa n’ha resultat que actualment la comarca administrativa de la Garrotxa té poc més de 1 Km. de frontera amb França( el puig de Comanegra, el terme de Montagut).Finalment, el límit est el formarien les muntanyes de la zona de la Mare de Déu del Mont i els seus contraforts de llevant, progressivament més suaus, anomenats Les Garrotxes d’Empordà. En definitiva, a grans trets, hi ha una coincidència prou ajustada entre aquesta Alta Garrotxa geogràfica i l’àrea delimitada al pla d’espais d’interès natural, la qual cosa és, d’altra banda, ben indicadora de l’alt valor ecològic de tot el conjunt al nord”.

Thursday, February 16, 2006

El cap de Begur, Mas d'en Pinc i Ses Negres


Dimarts 24 de maig de 05

Avui amb una perspectiva d’un dia assolellat hem decidit anar a mar, teníem pendent un recorregut al cap de Begur i hem optat per a anar-ho a conèixer.
Hi hem anat per Celrà, Bordils, Púbol, Torruella, per Pals i fins a Begur. Hem visitat el punt d’informació de la vila on una noia molt simpàtica ens ha donat tot tipus d’informació sobre la vila i sobre el recorregut que volíem fer, hem quedat sorpresos dels carrers arreglats, nets, finques colonials molt ben restaurades i sobretot una sensació de poble tranquil i ben arreglat.
Hem fet el recorregut indicat i hem arribat a la Masia de la Carmen Amaya anomenada “Mas d’en Pinc”, que és la seu de l’associació Nereo (Centre d’estudis de la mar).
El camí començava just en aquest indret, i com sempre, tan el començament com més endavant no va ser fàcil. Hi ha un vici adquirit, pel que anem veient, que es fa una fitxa amb un recorregut, però no es fa el seguiment ni el manteniment. Ens vàrem deixar un desviament mal marcat, i vàrem arribar fins a mar, havíem de passar pel mirador de la creu però ens el vàrem deixar.
Abans d’arribar a la Reserva Marina de Ses Negres, la Carme va fer una aterrada, i va exclamar: - H.P.. Per sort no va ser res, tan sols un dit de la mà es va inflar bastant. Teníem l’opció d’anar cap a Aiguafreda, o bé tornar pel mirador de la creu, i com que no l’havíem trobat vam optar pel mirador, d’aquesta manera vàrem tenir l’oportunitat de saber on ens vàrem equivocar a l’anada.
Com he dit abans cal que es dediqui un esforç al manteniment dels recorreguts, i que no s’estalviï en marcar aquells punts que són clau a l’itinerari.
Arribats un altre cop a Begur, ens adonem que el sol ha fet de les seves; cansats i afamats trobem el lloc que ens ha dit la noia d’informació “Can Climent i sa cuina”. Ens diuen que si, malgrat ser les tres tocades això sol ja dóna un tomb important al nostre estat d’ànim. Compartir una cervesa fresca, ens deixa relaxats per a afrontar un menú de 12€ que ens va anar de meravella. Ben presentat, en un lloc molt polit, ben servits i el menjar molt ben elaborat i molt bo.

Tot seguit com en altres sortides, afegim unes ratlles de la Vila de Begur.

“Begur és un poble amb una profunda personalitat històrica, fruit d’una intensa existència.
A l’abric del seu castell medieval, corallers, pescadors, indians surotapers han protagonitzat brillants pàgines d’una història que es reflecteix a cada carrer, a cada casa i a cada racó de poble.
Us proposem de fer un pausat recorregut a peu pel poble, en el qual podeu invertir d’una o dues hores, depenent de la intensitat de la caminada. Reclamem la vostra atenció sobre uns determinats punts d’interès, per bé que, sens dubte, n’hi ha d’altres. També, cal dir que una visita més completa al municipi exigeix l’ús del cotxe, per fer cap a Esclanyà, que és el segon nucli més poblat del municipi i on es pot visitar el conjunt format per l’església de Sant Esteve i la torre de l’antic castell d’Esclanyà; o el mas d’en Pinc, masia amb una torre de defensa, darrer habitatge de la bailaora Carmen Amaya, que acull, en l’actualitat, un centre d’estudis marítims; o esplaiar-se amb vistes panoràmiques que s’albiren des del Puig de son Rich, a banda, lògicament, de la vista de les platges.


L’Ajuntament de Begur té molt clara una cosa: Disposem d’un patrimoni històric i cultural incalculable i volem que aquest patrimoni representa-t’hi- en harmonia i equilibri amb el clima i les platges la gran oferta turística i un gran atractiu per a les persones que ens visiten. Sens dubte el turisme cultural és el present i el futur, i ha d’ésser el motor de la dinamització de l’activitat econòmica del municipi.

Les persones que estiguin interessades en conèixer més a fons l’historia de Begur, disposen d’una extensa bibliografia per a consultar. Aquest itinerari tant sols pretén orientar i oferir al visitant un petit tast de les excel·lències culturals i històriques del municipi de Begur”.

Hem agafat el cotxe i hem anat cap a Banyoles, on hi hem arribat a les sis de la tarda

Wednesday, February 15, 2006

Temps de flors a Girona


Dimarts 17 de maig de 05

Aquest dimarts que es va aixecar plujós i mullat de tota la nit, en vàrem decidir per anar a Girona a veure “Temps de flors”, aquest any se celebren mig segle d’aquesta festa i sembla que hi ha hagut un interès per a que es notés.
Decidírem anar-hi amb la TEISA, pensant amb les dificultats que hi ha d’aparcament. Com que el Bus té una parada l’entrar, ho vàrem aprofitar.
De fet, per nosaltres ja era el tercer any que hi anàvem, i l’any passat també ho vàrem visitar plovent.
A Turisme et donen un programa amb totes les cases, esglésies, carrers, jardins on pots visitar la mostra floral. Hi ha 54 patis, 27 exposicions florals, 11 jardins o paratges naturals i una 20a. de carrers
Nosaltres, que malgrat posar-hi bona voluntat per la pluja, potser vàrem visitar un 30% del total. De fet els llocs més emblemàtics o de més anomenada, sí que els vàrem visitar: El museu d’Història de la Ciutat, els Banys àrabs, Sarraïnes, Sant Nicolau, La Fontana d’or, per a anomenar els més reeixits, també ens va agradar molt el del Casino Gironí, mereix menció especial l’exposició de Carme Bosch sobre “Dones d’aigua” que ha realitzat al Museu d’Història de la ciutat, transcric un pessic del llibre que en motiu d’aquesta exposició s’ha editat

Les dones d’aigua de la nostra terra han estat descrites com a molt belles, que frueixen de tota la gràcia del món en els seus moviments i d’una cadenciosa i melòdica veu. Tenen els ulls dels colors de l’aigua –verds o blaus- i els cabells llargs i daurats que els cauen fins a la cintura. Apareixen despullades o vestides amb lleugeres túniques, de fil de lli, que deixen entreveure uns pits altius i unes natges generoses.

Feia tan mal temps, tanta pluja, tanta fresca que fins hi tot la Carme se n’ha anat a comprar una samarreta de maniga llarga per poder seguir. A la botiga li han dit que no paraven d’entrar a buscar mitjons.
A les dues del migdia tanquen la majoria de llocs fet que ho hem aprofitat per anar a dinar al restaurant Blanc al carrer del Nord, paret per paret amb l’Hotel Girona, és d’aquests del grup de la Dolça Hermínia, les Mil Llunes, etc. ho fan ben presentat, ben atès i el menjar es força correcte, el preu amb café 20 Euros.
Ja que som tant a prop de Girona no volem deixar passar l’ocasió per fer un petit resum de aquesta Ciutat.
“La Ciutat de Girona es dibuixa per primera vegada sobre el terreny molt abans de la nostra era. Fundada pels romans, es recolza en un turó, a la riba dreta d’un riu, arran del camí històric de penetració a la península.

A partir del nucli primitiu, la ciutat va creixent a poc a poc. Sobre les pedres enormes dels murs romans s’hi alcen les muralles i s’hi basteixen els edificis medievals. Amb els anys, la ciutat necessita més espai i es veu obligada a travessar el riu. A mesura que s’estén pel pla, va perdent progressivament el seu caràcter. Però resta el nucli antic, el barri encimbellat i cristal·litzat en pedra, fruit alhora del procés històric, de l’acumulació de cultures i de la superposició d’estils.


Al cap de tant de temps, la Girona vella ha esdevingut un dels conjunts monumentals més notables del país. La seva fesomia no sempre ha estat respectada, però la seva dignitat no ha fet més que enfortir-se amb la lenta destil·lació dels segles.

Per a conèixer el misteri de Girona antiga i experimentar la seva força cal entrar-hi, passejar-s’hi, caminar-hi, a peu sense pressa, amb els ulls ben oberts i, si és possible, amb els peus ben calçats. Cal acostar-se a la petita vida que bull en aquest recinte sever i descobrir, arran mateix dels monuments altius, els minúsculs senyals inequívocs de l’activitat de cada dia, el tarannà de la gent, la tradició dels oficis , l’evolució de l’estructura social. Només així és possible de tastar, més enllà de la freda complaença estètica, l’ànima oculta d’una ciutat que, sota el pes de tants records somorts, renova constantment la seva voluntat de futur”.

Un any més ens hem trobat a les dones que van fer cuina amb mi, igual que l’any passat. L’any vinent o bé fa sol o bé ens quedem a casa. A 3/4 de 5 ja érem a Banyoles.

Monday, February 06, 2006

La Salut, Tavertet i Collsacabra


Dimarts 26 d’abril de 05


Avui ens hem decidit per conèixer el Santuari de la Salut. Els nostres amics Joan i Feli sempre ens en parlaven molt i de joves hi tenen una colla d’aventures; hem sortit per Mieres, Sta. Pau, Les Preses i cap a Sant Esteve d’en Bas, carretera cap el Far i molt aviat hem trobat el trencall de la Salut.
El Santuari es troba a 1000 metres d’alçada en un indret privilegiat, sobre les muntanyes que rodegen la vall d’Hostoles i sobre mateix de Sant Feliu de Pallerols, hi ha unes magnífiques vistes panoràmiques de La Garrotxa, i des del mirador es pot contemplar el Canigó i el Puigmal.
Hi ha una vegetació exuberant amb uns camins, prats i senders que ens van sorprendre gratament. Un lloc per a gaudir de la natura i el silenci.
Al Santuari hi ha 30 habitacions totes amb bany, calefacció, TV, telèfon, en fi de tot, amb un restaurant amb capacitat per a unes 150 persones. L’altar de l’església el presideix Nostra. Sra. de la Font de la Salut, la verge té un camari, i per la quantitat de ex-vots gaudeix de molta devoció.
Ens allunyàrem uns 500metres del Santuari i sinó que teníem idea d’anar a Tavertet, potser ja ens hi hauríem quedat. Vàrem comprar mel i cap a Collsacabra. Tavertet queda una mica allunyat, però ja havíem pres una decisió, arribàvem entre la una i les dues, temps de fer el carrer, un petit recorregut i tornar cap a l’entrada del poble que hi vàrem veure un restaurant. Es diu Can Nogué, feien menú, que no va estar malament. Fideua i la Carme mongeta tendra saltejada, de segon botifarra amb patates tots dos, postres, cafè i tallat; caixa cobri: 17 €.
Sortint ens arribàrem a fer unes fotografies de l’església dedicada a Sant Cristòfol, a fi de tenir més informació de Tavertet. Tot seguit hi afegim una mica d’història:
5000 anys d‘història
Tavertet fou un lloc propici per a l’assentament humà primitiu. Els vestigis de l’època neolítica, el sepulcre megalític, el camp d’urnes funeràries i la muralla ibèrica són testimoni d’una notable activitat prehistòrica.
TavertetEl primer document que esmenta Tavertet és del temps medieval(1070). Aleshores Tavertet estava vinculat al castell de Rupit. Després en foren senyors els Tavertet (s.XIII), els Malla(s.XIV-XV.) i els Savassona(s.XVI), que annexionaren Sant Bartomeu Sesgorgues. Foren personatges destacats Guillem de Tavertet(s.XIII), conseller de Pere el catòlic, i Galceran Sacosta (s.XIV), bisbe de Vic.
Al s.XVII, Tavertet es convertí en l’escenari d’una part de les activitats de Joan de Serrallonga, que hi tenia un lloc per a amagar-s’hi: ”Balma de Tavertet en la vegueria de Vic”, segons consta en el procés del bandoler. Per les seves característiques pot identificar-se amb la Balma de les Piques.
Aquest poble fou una comunitat molt peculiar que desenvolupà les tasques de pagès, de pastor i de carboner; el 1718 tenia 183 habitants i el 1878, 482 h., xifra mantinguda més o menys fins el despoblament actual.

En el moment present, el nucli urbà conserva 48 cases autòctones bastides entre els s.XVII i XVIII, les quals formen una reunió prou interessant perquè recentment hagi estat declarat BÉ D’INTERÈS CULTURAL per una resolució del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. A l’entorn del poble antic s’han afegit una cinquantena de edificacions noves seguint una normativa que les assimila a la construcció tradicional; d’aquesta manera es forma un conjunt molt harmoniós allunyat de qualsevol caos arquitectònic.
Al poble hi ha la parròquia de Sant Cristòfol( s.XI-XIII-XVII) i en el terme, les esglésies de Sant Miquel de Sorerols(s.XI), Sant Corneli(data incerta), Sant Bartomeu Sesgorgues(s. XII-XVII-XVIII) i Santa Cília(s.XI), gairebé derruïda. A l’indret de La Vall hi ha una torre de guaita (s.XIII-XIV).
L’activitat agrícola i ramadera de Tavertet es comparteix amb serveis d’atenció turística. Aquesta assistència a l’estadant de pas juntament amb les propietats del clima, el paisatge i la pau d’una comunitat sense brogit, fan molt atractiva la visita al poble.
Sense més retornàrem direcció a Roda de Ter, Vic, i C-25 direcció Girona. No hem caminat molt, però hem conegut un indret nou. A l’hora habitual ja érem a Banyoles

Sunday, February 05, 2006

Sant Martí d'Ogassa i Sant Martí de Surroca

Dimarts 19 d’abril de 05

Aquest dimarts hem sortit cap al Ripollès amb la intenció de fer el camí cap al Taga de uns 2017 metres d’altitud. Al passar per Sant Joan Les Fonts hem aprofitat per a anar a veure el pont medieval que en la darrera ocasió s’ens va negar. Aquesta vegada el vàrem trobar es ben bé a dins del poble; està bé, però l’entorn no ajuda gens, els darreres de les cases del poble estan tan deixades que sembla un poble abandonat, a l’altre banda del pont hi ha una església monumental però d’una lletgesa extraordinària, però ja hem vist el pont que és del que es tractava. A Ogassa hem equilibrat dipòsits i hem sortit cap a Sant Martí d’Ogassa on hem deixat el cotxe, aquest recorregut ja ens el coneixíem i no hi hagut problema.
Sant Martí d'Ogassa
“Església romànica del s. XII d’una sola nau acabada amb un absis. La façana de ponent és d’aparell desigual, resultat d’actuacions diverses. A banda i banda de la nau, prop de l’absis, s’obren dues capelles, gairebé a manera de petit transsepte, i dues de més reduïdes a la meitat de la nau, totes quatre de construcció evidentment més tardana que la de l’església
La restauració que darrerament s’hi ha portat a terme ha consistit a suprimir les construccions afegides que han esdevingut inútils. s’han conservat el campanar de planta quadrada, tot i que s’hi ha substituït, per una coberta de doble vessant, els frontons del segle passat”.

Davant mateix de l’ermita surt el camí que s’enfila torrent amunt amb pas ferm hem iniciat el recorregut, als 10 minuts de pujar no ho veiem pas clar d’anar molt més amunt, cinc minuts més tard, teníem clar que no estàvem en forma pel repte que s’ens mostrava un cop més difícil d’aconseguir.
Hem optat per anar a Tregurà aprofitant que la carretera de muntanya on érem feia via fins a Camprodon, hem passat per l’església romànica de Sant Martí Surroca que ens ha agradat molt, no així el cementiri de tres pisos que hi ha al mateix indret,
Sant Martí de Surroca
“Edifici d’una sola nau rectangular acabat en un absis de planta semicircular que s’obre a la nau a través d’un plec. La nau és coberta per una volta de canó i l’absis per
una volta de quart d’esfera. L’edifici és un clar exponent de l’arquitectura llombarda de final del s. XI i principis del XII de caire rural, on les formes són usades pràcticament com a referència”.
Hem sortit desprès de fer unes fotografies i hem seguit cap a Camprodon, en un indret del camí amb una vista preciosa del Ripollès, aquells indrets que et recorden tant els Pirineus, ens ha aparegut el carrilet verd, el típic tren tirat per un tractor amb tot de jubilats que feien una excursió, ells s’han aturat a Sant Miquel de Cavallera, on els hem sobrepassat. També hem creuat la direcció del “Meridià Verd”. Una línia imaginaria que correspon al meridià que va de Barcelona a Dunkerque i que van fer servir ara fa 200 anys, per calcular el metre lineal.
Hem deixat la colònia Estabanell, Camprodon i Vilallonga del Ter i hem anat a trobar Tregurà on hem dinat a la Fonda Rigà, una Fonda típica de muntanya amb una vista de pel·lícula de Setcases i la Serra Cavallera, hem preguntat si es podia anar fins a Pardines i ens ho a desaconsellat, doncs encara hi ha neu. A mig dinar ha començat a ploure i hem gaudit d’una vista extraordinària, doncs des de la mateixa taula veiem la pluja que banyava totes les muntanyes. No tenien menú, i la carta no és excessivament cara en total 30€. Un cop hem acabat hem recollit el cotxe, i tot plovent, avall hem passat per dins a Vilallonga i hem fet cap a Camprodon on hem entrat a Santa Maria i ens hem apropat cap al Monestir de Sant Pere que restava tancat, quasi eren les quatre de la tarda, llavors hem seguit fins a Banyoles on hi hem arribat a les sis de la tarda.