El Cap de Creus per per veure la rehabilitació del Pla de Tudela

La sortida d’aquesta setmana ha estat al Cap de Creus. Es tractava d’anar a conèixer el treball d’enderroc i agençament del que fou el Club Med. instal·lat a l’anomena’t pla de Tudela.

Diverses vegades que hem anat al Cap de Creus havíem vist les cases i edificis arran de platja, últimament hem sabut (degut als premis que s’han lliurat a l’equip que ha liderat el projecte) que s’havia enderrocat i que es podia visitar i que fins hi tot hi havia visites guiades. Visites que hem pogut veure varen acabar el 30 de setembre i per tant una barrera ens barrava al pas a l’aparcament que és 400 metres més enllà.

Hem deixat al cotxe on hem pogut i hem començar a endinsar-nos carretera endins  per trepitjar aquest nou indret que estat guardonat amb tants de premis.

Hem fet una bona passejada admirant el treball que s’ha fet i llegint els plafons que s’han col·locat per deixar clar als visitants com havia estat tot l’espai que ocupava el Club amb uns esquemes dels habitatges com es poden veure en les fotografies.

Hem llegit a la web i a la revista Muntanya

El Club Mediterranée, conegut popularment com a Club Med, fou una ciutat de vacances francesa construïda a la dècada de 1960 que constava de 443 habitatges modulars, amb tota mena de serveis complementaris com ara restaurant, dispensari, piscina, club social, pistes de tennis, depuradora, etc. Finalitza la seva activitat l’any 2002, en ser un model turístic absolet, no viable econòmicament i de difícil acceptació en un entorn protegit d’un gran valor paisatgístic

L’any 2006 comença el projecte de demolició i retirada de les infraestructures i elements fistics existents en tota aquesta zona compresa entre la cala Culip i la cala d’Agulles

Es tracta del projecte de restauració ambiental costanera de major escala  executat en la conca mediterrània. El projecte inclou l’enderroc de les 430 edificacions que conformaven el Poble de Vacances del Club Med, per tal de restaurar el rar ecosistema tot creant un recorregut didàctic per l’espectacular paisatge, que havia estat un paratge d’inspiració per artistes com Salvador Dalí, per exemple, que l’inspirà en una roca del paratge per pintar una obra tan famosa com ‘El Gran Masturbador’.

Pel seu caràcter innovador, el projecte ha recollit amb anterioritat diversos reconeixements, d’àmbits que sovint es volen mostrar com a antagònics i irreconciliables, com són l’ecologia i restauració del medi i el projecte del paisatge.  De l’obra guardonada, es valora precisament el fet de buscar sinèrgies entre la preservació i ‘celebració’ dels valors  naturals i una descoberta ‘emocionant’ alhora que respectuosa amb el medi. 

Enguany entre les 620 obres presentades, el projecte de restauració del Club Med, obra d’un equip multidisciplinar català,  liderat pel paisatgista Martí Franch, (EMF • arquitectura del paisatge) i Ton Ardèvol  (Ardèvol Consultors Associats) ha rebut un Honor Award juntament amb altres 9 obres d’arreu del món com un dels projectes més destacats de l’any 2012.

Un cop fet el recorregut per l’entorn hem començat a caminar fins a la Cala Culip sota mateix del far del Cap de Creus, en el camí hem pogut anar endevinant les diferents formes que el vent i el desgast de les roques han anat modelant al llarg dels anys, així hem vist l’àliga, el camell, el conill i molts d’altres que potser només estan en el nostre imaginari.

En aquest moment des del pla de Tudela a la cala Culip és una pista asfaltada que no presenta cap problema, propicia que puguis anar descobrint cada cala, cada racó del recorregut. És una passejada extraordinària que amb un dia de sol i la mar quieta donava peu a contemplar el panorama i gaudir del privilegi d’assaborir aquest lloc prodigiós

Hi hem de tornar doncs ens queden per descobrir, unes cales, com la Prona a la que hi hem d’arribar-hi.

Hem refet el camí hi amb el cotxe hem anat fins al Far on hem aprofitat per  menjar en el Bar-restaurant que hi ha al costat mateix  i que havia estat un edifici de la Guàrdia Civil.

El castell medieval de Les Escaules

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de l’Alt Empordà, concretament en el lloc on va esdevenir l’espectacular, sorprenent i catastròfic incendi d’aquest estiu.

Amb cor fort hem anat a conèixer la magnitud de la tragèdia. Per la N-260 hem anat fins Avinyonet de Puigventós, on hem seguit fins a Llers. Aquí hem buscat una pista de terra que ens ha portat a trobar la carretera GIV-504 de Pont de Molins a Boadella, és a la mateixa sortida de Llers on ja es veuen els espais cremats pel foc, es pot dir que fins que no hem arribat al pantà de Boadella  no hem deixat d’estar envoltats de pins i alzines, planters i fins i tot oliveres i cirerers cremats o rostits, un desastre.

Poc abans d’arribar a Boadella i poc després de trobar l’espai de la Caula, un indret on hi ha un saltant d’aigua de 30 metres d’alçada, trobem un indicador que assenyala el veïnat de les Escaules.

Hem aparcat el cotxe a l’entrada del poble i hem anat a fer una descoberta de la població.

Els carrers de Les Escaules, estrets i costeruts, presenten un aire rústic i antic. La plaça major s’obre en el centre del poble i forma una mena de mirador damunt una petita plana coberta d’oliveres i ametllers. L’anomena’t carrer d’Amunt s’enfila per la pendent de la muntanya i és el més llarg del poble. Les cases ben restaurades, amb eixides, balcons i badius, amb flors a peu de llindar, es miren l’altiva torre del castell, mig amagada per les espesses pinedes.

Al final del carrer de l’Oli hi ha un passadís cobert amb volta rebaixada que segurament era una antiga porta d’entrada a la població (s.XIV-XV). Les cases de Les Escaules són dels segles XVI al XVIII. La majoria de façanes conserva la pedra al descobert ( còdols de riu ), hi ha portals adovellats i finestres emmarcades amb carreus de pedra tosca. Als cossos superiors hi ha rústics badius també emmarcats amb pedra tosca. Algunes cases posseeixen ràfecs de teulada decorats ( triangles vermells sobre fons blanc ) i algunes inscripcions.

Acabat el recorregut hem seguit unes indicacions de la fitxa que portavem i ens ho han confirmat uns senyals al peu del camí, hem començat a caminar per una pista asfaltada que va pujant fins un dipòsit d’aigua on un camí de terra ja ens ha portat fins el peu del castell. Repetim que tot el trajecte es en mig d’arbres cremats, però

la naturalesa és molt sàvia i valenta i ja hem pogut veure brotar plantes d’esparregueres, llentiscles i aritjols.

Arribats al castell hem pogut observar que el centre d’interès es la torre que és manté en peu, fa molt d’efecte quan estàs a sota, a diferència de la resta es veu molt sencera, segurament s’ha fet algun adecentament ja que es pot visitar mitjançant una escala que s’hi ha construït per poder-hi accedir.  

El castell medieval de Les EscaulesEl castell ocupa un cim rocós d'un turó de 235 metres que s'enlaira al sud-oest del poble.

Des d'allà es veu una esplèndida imatge amb el poble de Les Escaules en primer terme, i els conreus i les muntanyes cobertes de pinedes al fons.

Les primeres referències al topònim Les Escaules daten de l’any 1002, en una butlla del papa Silvestre II a favor de la Seu de Girona, on surt esmentada l’església de Sant Martí de les Escaules, al comptat de Besalú. Tot i que d’aquest castell no hi ha gaire informació, tenim constància de la seva existència en un document de l’any 1123 quan Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, donà diversos castells en feu a Ponç Hug, comte d’Empúries, entre ells també els de Molins, Terrades i Boadella.

La fortalesa presenta una planta esquemàtica en que la torre cilíndrica és envoltada per un recinte murat. La funció d'aquest castell era la de vigilar la línea fronterera entre els comtats d'Empúries i Besalú. El castell ja apareix documentat l'any 1123, però les restes actuals són d'una obra medieval (s. XIV-XV). La torre, d'uns 10 metres d'alçada, era coronada per merlets dels que només en queden alguns vestigis. A la part superior hi havia també quatre matacans dels quals resten les cartel·les de sosteniment. El recinte emmurallat presenta alguna sagetera. En el seu interior hi havia una cisterna, actualment mig colgada.

Hem deixat Les Escaules i ens hem arribat a veure el pantà de Boadella, en l’entorn que abasta la vista no hem vist cap signe del foc, el que si hem vist que està en una situació deplorable molt, molt baix, esperem que es pugui veure en les fotografies que hem fet.

Hem decidit tornar cap a casa fent parada a Cistella on hem menjat al centre cívic de la plaça.

La Roca del Capellans a Sant Miquel de Campmajor

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la nostra comarca. Hem anat a Sant Miquel de Campmajor per conèixer la Roca del Capellans sota el Golany. Forma part d’una de les rutes dels Soldados de Salamina.

Per arribar-hi hem anat fins a Sant Miquel de Campmajor, on hem seguit en direcció a Falgons, als 2,300 km, es troba un cartell a l’esquerra que indica Sant Nazari, cal agafar-lo i seguir fins a trobar nous indicadors. Cal seguir la direcció Can Gifre. S’ha de deixar el cotxe a la porta de la finca.

Aquí ja trobem els primers pals que ens manifesten que estem en la ruta núm. 2  de Soldados de Salamina “El refugi dels emboscats” ja no els deixarem fins trobar l’objectiu de l’excursió.

Arribats a Can Gifre on hem observat que s’està rehabilitant la masia, comença una pujada costeruda que no té ni 50 metres de pausa, amunt i amunt, és el moment d’aprofitar per anar descobrint la natura, i l’entorn que es mostra silenciós, plàcid i agradable. La natura ha dotat el camí de gran quantitat de plantes moltes d’elles conegudes per nosaltres, així hem pogut veure: llentiscle, heures, marfull, molt lligabosc, bruc, esparreguera, llorer, arboç, farigola, romaní, argelaga, ginesta, falgueres, boix i com a arbres domina l’alzina i algun auró.

A punt de fer una hora de pujada hem trobat la desviació a La roca dels capellans, el camí segueix en direcció al Prat de Sant Nicolau. Nosaltres hem seguit el camí en direcció al nostre objectiu fins a trobar-nos en una gran torrentera on una de les pedres gegants, per la banda de sota  fa de bauma i on les mans de l’home van aprofitar per fer un habitacle, almenys per protegir-se del mal temps.

En aquest indret es troba un plafó que explica molt breument la història del  que va passar en aquest indret, en l’interior de la bauma hi ha una placa fixada sobre una pedra amb una inscripció de difícil lectura, també hi ha un petit pessebre.

Nosaltres entre la fitxa del Consell Comarcal i aquesta breu història que hem llegit deixem constància del que diuen.

La roca del Capellans és el recurs que dóna sentit a la realització d’aquest recorregut: es troba en l’espessor del bosc, sota dels barrancs del Golany. Va servir d’amagatall per a desertors d’ambdós bàndols, juntament amb la cabanya  de carboners que van situar just davant de la cova per donar aixopluc a tots els refugiats que ho necessitaven.

En les diferents etapes entre el 1936 i 1939 van arribar-hi a conviure 21 persones entre capellans i  civils que, per diversos motius, fugien de les persecucions del conflicte bèl·lic. Famílies de Sant Miquel i Falgons van ser les que van proporcionar aliments als fugitius.

La ruta es caracteritza per una gran diversitat de paisatges i camins. La part de la ruta que ens condueix fins a la roca de la bauma o la roca dels Capellans es caracteritza per un relleu abrupte i recòndit de difícil accés.

Podeu trobar més informació d’aquest indret, en el llibre “Quin món tant perdut!, històries d’en Xico i d’en Tonet, text d’Àngel Vergés on dedica una capítol molt interessant al tema dels emboscats.

Hem refet el camí fins a trobar la desviació on podíem decidir si seguir cap dalt en direcció al Prat de Sant Nicolau, o refer el camí i tornar a Can Gifre. Hem optat per la segona, la de tornar cap el cotxe, com més hauríem pujat més lluny hauríem quedat del vehicle i ja havíem fet un esforç per arribar fins a l’objectiu de la matinal.

Hem tornat a Can Gifre hem recuperat el vehicle i hem decidit quedar-nos a dinar a Sant Miquel on ja ho hem fet altres vegades. Abans hem anat fins a l’Ajuntament per veure si tenen informació de les rutes dels Soldados de Salamina, ens han adreçat a informació del Consell Comarcal.  

Ruta del Nen Jesús de Praga a Sant Hilari Sacalm

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la capital de les Guilleries , a Sant Hilari Sacalm. Hem anat a fer la ruta 2 – Ruta del Nen Jesús de Praga, el passat divendres vam arribar de la Ciutat de Praga, i vàrem estar a l’església del Nen Jesús de Praga i recordàvem que per la Selva hi havia també una ermita del nen Jesús de Praga  i molt aviat vam tenir l’excursió muntada per aquest dimarts.

Arribats a Sant Hilari anàrem a l’oficina d’informació per demanar informació de l’ermita, més que una ruta es tracta d’una passejada de prop de 6 km. Entre anada i tornada.

És una ruta que discorre molt a la vora del poble i que sol fer la gent quan vol anar a passejar. És curta de fàcil accés i és la segona més fàcil de les quatre que presenten en un dossier.

Al final de la ruta  s’arriba a l’ermita del Nen Jesús de Praga situada en un petit turó conegut per la “Roca d’en Pla”, des d’on s’aprecia una extraordinària panoràmica.

La primera construcció de l’ermita és del 1911 i l’actual configuració és més tardana. Té la imatge del Nen Jesús de Praga de molta devoció per aquests contorns., i s’hi fa un aplec el dilluns de Pentecosta.

Arribats a l’ermita ens hem enfilat fins a la “Roca d’en Pla” on a l’actualitat en el cim hi ha una creu. També darrera de l’ermita hi ha un corriol que et porta fins un mirador  damunt d’unes roques on hem pogut veure el Turó de l’Home i el Matagalls, al nord-est, Sant Miquel de les formigues que és el cim més alt de les Guilleries, més a l’est les roques del Rei, la plana de la Selva amb Santa Coloma de Farners.

A la sortida i entrada del poble hem vist la Pedra Llarga de la que se’n conta aquesta llegenda

La llegenda de la pedra llarga: Diuen que el diable la portava al vol cap a Girona, amb la intenció d’acabar-hi un pont, quan, al passar per sobre l’indret on es troba la pedra, va sentir la campana de l’església que tocava a oració i la va deixar caure i allà es va quedar.

A la vora de la pedra llarga hi ha d’haver la petjada del dimoni que nosaltres no hem sabut trobar. Però la llegenda diu així:

El diable de Sant Miquel de Solterra i Sant Antoni Abat, d’una hipotètica capella del “castell” de la Rovira, jugaven a cartes vora el camí de Sant Hilari a Arbúcies. Sobra la pedra gran que es troba a un centenar de metres de la Pedra Llarga. Sant Hilari feia 31 i el diable només 30. A cada jugada succeïa el mateix, fins que el diable, cansat, va llençar la carta amb tanta ràbia que va quedar clavada a la pedra i hi deixà una esquerda. També, va fer un bot deixant-hi marcada “la seva petjada”.

Malgrat no ser una gran excursió si que hem pogut gaudir d’un entorn exuberant de natura, hem travessat una pineda de pi roig, moltes alzines, i també hem vist moltes perxes i bagues de castanyer també una plantació de avets Douglas. Dins de la vila hem pogut veure la font del Ferro d’aigua ferruginosa, que hem llegit  va bé per la vista i per l’anèmia. D’arribada de la sortida hem anat a dinar a la Fonda Rita, davant per davant d’on teníem el cotxe aparcat, fan un menú de 10 Euros que esta molt bé.

El massís de les Guilleries, està situat al vèrtex entre la Serralada Prelitoral i la Serralada Transversal i forma part alhora de totes dues serralades. Se situa al límit de les comarques de la Selva i Osona, a l'entorn de la població de Sant Hilari Sacalm, que n'és la capital. Es tracta d'un massís poblat per alzinars (principalment alzinar muntanyenc) i algunes suredes, de caire mediterrani, i rouredes i fagedes, de caire euro-siberià, si bé en bona part han estat substituïts per conreus forestals, principalment castanyedes i plantacions de pins exòtics i avets. Assoleix la màxima alçada a Sant Miquel de Solterra o de les Formigues (1.204 m). Als seus voltants se situen els embassaments de Sau i Susqueda, al Ter.

Can Xel, Sant Miquel Sacot, castell de Colltort, Fontpobra i Can Xel

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la zona volcànica de la Garrotxa. Hem fet una excursió circular sortint de Can Xel, Sant Miquel Sacot, castell de Colltort, Fontpobra, i Can Xel. Un recorregut de 6,700 km aprox. Amb un desnivell de 593 a 884.

Per arribar-hi hem sortit per la GI 524 Banyoles fins a trobar Can Xel. La nostra intenció era pujar el castell de Colltort i tornar a baixar, però al sortir de La Cot, a Can Serra hem trobat un pagès que ens ha dit ui..., hi ha un bon tros de camí força malmès, cal agafar-ho amb filosofia, jo us aconsello que un cop al castell de Colltort retorneu a la collada de Colltort i seguiu cap a la Fontpobra, és un camí carener fins arribar a una gran fageda i molt aviat trobareu la Fonpobra, allà us podeu refrescar i baixeu per una pista fins a Can Xel.

Hem acceptat el consell i hem fet aquesta excursió, que resulta que és la número 5 dels itineraris de la Fageda, malgrat no existeix la fitxa del recorregut.

Tal com ens ha dit el camí té uns 400 metres de pujada que està molt malmès, ahir va ploure molt a la Garrotxa i el terra estava molt relliscós, finalment hem arribat a la bifurcació de camins, molt ben indicada, en que assenyala la direcció a prendre per anar al castell o seguir cap a la Fontpobra.

Hem pujat al castell que és troba molt enderrocat queda un entorn de muralla, formant com dos rectangles però poca cosa més, una senyera pintada amb una gran llauna serveix perquè des de Sant Miquel Sacot es vegi el cim del castell. La vista aixó si que és excepcional ja que a part de poder veure els diferents pobles de la plana pots endevinar la majoria de muntanyes i cims que des d’aquest lloc de privilegi es pot gaudir, una barana de ferro preserva de prendre mal i et permet veure amb seguretat la panoràmica.

El camí ens ha portat fins a la font, tot passant per un indret on en el mapa anomena Faig rodó, no hem sabut veure un faig més gran que els altres és una fageda  molt extensa que ja està situada a més de 800 m. I finalment hem arribat a la font, com ens ha dit el pagès ens hem pogut refrescar i carregar d’aigua, Al costat i en tot l’entorn es veuen bombes dels volcans i un colada excepcional, una pista amb molta pendent ens a portat fins a Can Xel.

Castell de Colltort. Castell roquer, en ruïnes, de la vall d'Hostoles (terme de Sant Feliu de Pallerols), al cim del turó de Colltort (845 m alt.), a l'extrem oriental de la serra del Corb.

Entre aquest turó i la serra de Fontpobra s'obre el coll Tort (825 m alt.), damunt la vall de Sant Iscle, on hi ha el poble de Sant Iscle de Colltort. El castell és esmentat des del 1017; havia estat donat en feu pel comte Ramon Borrell de Barcelona al comte de Besalú, Bernat Tallaferro.

El castell fou escenari de les revoltes remences per alliberar-se dels mal usos i servituds fins que en el segle XV la sentencia arbitral de Guadalupe arbitrada per Ferran el Catòlic, posa fi al conflicte en lo que es va anomenar la "Pau Remença" alliberant als pagesos dels mal usos i servituds.
La jurisdicció passà a la senyoria d'Hostoles i, després, als Santapau; al s. XVII formava part de la batllia reial d'Hostoles.
L’any 1698, Sant Iscle, com la vila de Sant Feliu de Pallerols i el lloc de Sant Miquel de Pineda –tots del mateix districte municipal– eren de la batllia reial d’Hostoles. El castell, però, va perdre ben aviat la seva funció defensiva i poc a poc s’anà enderrocant, quedant actualment només part dels seus murs des d’on s’albira una magnífica panoràmica de la zona volcànica d’Olot.

A l’hora justa de dinar hem arribat a Can Xel, hem decidit que no podíem trobar un millor lloc, desprès de prop de tres hores de caminar, era una bona idea quedar-nos-hi.

Castells i esglésies del Baix Emporda

En la sortida d’aquest dimarts hem tornat a la comarca del Baix Empordà per anar a veure un seguit d’esglésies romàniques que hem preparat a partir del llibre Catalunya Romànica d’aquesta comarca,
Per portar a cap aquesta nova descoberta hem anat fins el poble d’Albons on hem conegut el seu castell i la seva església. Al deixar el poble hem anat a través d’una pista de terra que surt de la carretera C-252, de la Bisbal a Port Bou per Figueres a veure l’ermita de Sant Grau d’Albons que queda en una explanada al mig del bosc. Desprès de fer unes fotografies hem seguit cap el poble de Bellcaire d’Empordà i hem anat a veure Sant Joan de Bellcaire i el castell de Bellcaire d’Empordà on s’hi representa cada estiu un espectable a l’aire lliure que anomenen “Bandera de Catalunya”
El castell d’Albons

El principal edifici civil del poble és el castell, rehabilitat i convertit en diversos habitatges a començament dels anys vuitanta del segle passat, tot i respectant la seva estructura.

Des de la Plaça del Poble, la gran esplanada davant el castell, en la que en altre temps deuria haver-hi la resta de construccions i dependències annexes al casal, es pot contemplar la llarga façana de l'edifici, amb un gran portal adovellat dels segles XIV-XV que dóna accés al pati interior, delimitat per la banda sud pel mur de l'església de Sant Cugat. Dins el pati, no obert a les visites, es conserva una altra portalada adovellada, també dels segles XIV-XV i finestres rectangulars de la mateixa època.

Encara que l'aspecte que actualment presenta l’edifici és el d’un casal fortificat del segle XV amb les reformes i modificacions puntuals que s'hi han anat introduint durant els darrers cinc-cents anys, el seu origen és més antic. Es documenta a començaments del s. XIII entre els béns de la família dels Torrent i se'n coneixen algunes vicissituds i possessors en èpoques diferents, constituint el motiu de litigis a inicis del s. XIV entre el comte Ponç-Hug d’Empúries i el Rei Jaume II, el qual prohibí al primer que continués les obres de fortificació d’Albons i Bellcaire. És, sens dubte, l'edifici més emblemàtic del poble.

L’Església de San Cugat d’Albons

El lloc d’Albons surt citat des de l’any 959, però l’església no s’esmenta fins a mitjan s.XIII malgrat que l’edifici és de la primera meitat del s.XI, probablement edificat sobre un d’anterior. Durant els ss. XVII i XVIII hi van afegir una capella i, després de la guerra civil, un campanar de torre. Al costat seu s’alça el castell d’Albons, molt reformat en època gòtica i posteriorment.

L’edifici és una construcció d’una nau de força amplada i llargada, capçada per un absis semicircular, gairebé tant ample com la nau, que externament ha quedat escapçat per un afegitó d’una sagristia. Cobreix la nau una volta de canó, reforçada per quatre arcs torals de dovelles llargues i estretes; l’absis té volta de quart d’esfera i es comunica amb la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. Un altre arc toral, situat a l’interior del mur del frontis i sostingut per pilastres ens indica l’allargament de la nau cap a l’oest fet en època tardoromànica. A l’interior del temple es conserva una pica baptismal en forma de copa i peu cilíndric, decorada amb arquets de mig punt i una motllura en forma de cordó, datable pels volts del s. XII.

Sant Joan de Bellcaire

L'església s'anomena per primera vegada, com Sant Joan in Bedenga, en una butlla papal de Silvestre II de l'any 1002 on es confirma com a part de les possessions de la catedral de Girona.

Va ser església parroquial fins a finals del segle XVII, quan va quedar com a capella del cementiri fins la construcció d'una de nova als anys cinquanta del segle XX. Va quedar abandonada i sense culte fins la restauració de l'any 1960 quan va tornar a compartir el parroquianatge amb l’església del castell de Bellcaire.

L'edifici

La planta és una construcció basilical de tres naus, la nau central coberta amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart de cercle. Es comuniquen mitjançant dos arcs de ferradura a cada costat sostinguts per pilars. L'absis és semicircular amb volta de quart d'esfera i creuer. Aquest i les naus són d'època preromànica, com també una absidiola de ferradura visible al costat nord, entre l'absis i el braç del creuer.

El descobriment d'uns fonaments d'un absis central rectangular s'ha interpretat que formava part, juntament amb l'absidiola, d'una construcció triabsidal edificada sobre restes romanes, datables entre els segles IX i X. Es va construir una nova capçalera llombarda al segle XI i encara hi ha reformes posteriors als segles XIII i XIV, sobretot en el frontis, com són la porta amb timpà i la rosassa de sobre seu. Té unes altres dues portes laterals preromàniques. Per l'exterior, l'absis presenta decoració llombarda d'un fris amb sèrie de quatre finestres cegues amb lesenes.

Castell de Bellcaire d’Empordà

Documentat a l'any 1289, fou construït com a defensa en motiu de les lluites i discòrdies entre el comte d'Empúries Ponç V i el rei Jaume II, que al seu torn feu construir el veí castell de Torroella i el d'Albons.

Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d'Empúries. Aquesta baronia va pertànyer des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i a una línia d'aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori. Passà als ducs de Cardona, i el 1587 la baronia fou incorporada a la corona. El 1698, Bellcaire formava part de la batllia reial de Verges.

Les guerres dels segles XV i XVI li van comportar nombrosos desperfectes.

L’edifici del castell, representa un bell conjunt arqueològic, actualment restaurat. L'edifici de planta quadrada era envoltat per un altre recinte exterior amb sis torres rodones, la del sud-est es conserva bastant sencera. Malgrat l'aspecte exterior de clara fortificació, el castell es va construir amb la idea de Castell-Palau, com a lloc residencial dels comtes d'Empúries.

Hem deixat Bellcaire de Empordà i hem fet el retorn a Banyoles.