A conèixer Hostalric i Breda

La sortida d’avui a estat a la vila fortificada d’Hostalric on hem fet la descoberta de la vila Medieval, ens hem anat fins a Breda i a Sant Feliu de Buidareu, per arribar-nos finalment a dinar a Arbúcies.

Feia molts anys que no trepitjàvem Hostalric i hem quedat gratament sorpresos del canvi. Hem deixat el cotxe a la plaça dels Bous i hem anat a cercar informació a l’Ajuntament, edifici que queda dins l’antic convent de Sant Francesc, davant mateix de la Torre dels Frares. Tot el carrer es troba adornat amb unes jardineres de ferro colat, totes amb les seves flors, tot net i polit.

Ajuntament d'Hostalric

Hem reculat fins a la plaça i hem agafat el carrer major tot passejant fins al final, on es troba el Portal de Barcelona, l’església de Santa Maria i la torre d’Ararà, el conjunt més conservat de la vila medieval. Hem deixat per una altra ocasió la visita al castell. Tot plegat una caminada per una vila molt polida i molt acurada. Llàstima que en els dos carrers principals hi continuen circulant vehicles.

Hostalric

Cal suposar que l’origen de la vila anava lligat a l’existència d’un hostal. S’esmenta per primera vegada l’any 1106 en un document que parla del jurament de fidelitat que per diversos castells va fer Ponç II, vescomte de Cabrera-Girona i d’Àger, al comte Ramon Berenguer IV. El fill d’aquest vescomte, segons sembla, va fer erigir el castell d’Hostalric, documentat el 1145, i als seus peus va anar creixent la vila.

Era un punt estratègic d’importància cabdal que els Cabrera van refer al ss. XIV i XV si bé els elements que es veuen actualment corresponen majoritàriament als ss. XVII i XVIII, ja que durant la guerra de Successió és va reconstruir.

La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, Acesa i l’Ajuntament d’Hostalric van finançar, a partir del 1992, la restauració d’alguns sectors del nucli fortificat. Cal destacar l’adequació com espai cultural i mirador de la torre dels Frares

Hem deixat Hostalric per anar al poble de Breda, on també hi havíem estat fa uns anys, teníem ganes de tenir unes fotografies del monestir de Sant Salvador, veure el que en queda del claustre i tenir unes fotos del campanar únics elements del romànic que en resten, l’església és d’estil gòtic i pel que hem vist està en molt mal estat. Al entrar-hi ens hem trobat amb una estructura de bigues de ferro que configura una plataforma  que ocupa tota l’església, sembla ser que el sostre està en molt mal estat. Segons la persona que ens ha donat explicacions del que s’estava fent, al final de la guerra varen fer explotar el polvorí que hi havia a dins del monestir i que aquest esdeveniment havia malmès part de l’estructura del monestir quedant tot l’interior cremat, fumat i amb molts desperfectes. Sembla que ara 70 anys més tard s’hi vol posar remei.

Sortint hem anat a fer unes fotografies del que queda del claustre i hem anat a veure el que fou l’església parroquial de Breda, dedicada a Santa Maria, avui forma part del ajuntament i del museu Aragay, no ens ha agradat massa l’incorporació d’un espai a dins d’un altre.

Sant Salvador de Breda

Porta de Barcelona a Hostalric

De tot el conjunt monàstic es conserven l’església, gòtica, el campanar, l’ala nord del claustre i diverses construccions que queden delimitades per la plaça de l’església i el carrer del convent.

De la primera etapa altmedieval sols ens ha arribat la magnifica torre romànica llombarda del campanar, únic vestigi de l’església consagrada el 1068, i un porxo del claustre construït posteriorment.

Claustre de Breda

La primitiva església tenia, probablement, tres absis amb altar dedicats a sant Salvador, sant Benet i sant Miquel, i al nord hi havia el campanar adossat. Aquest comparable als de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), Sant Pere de Vic (Osona) i Santa Maria de Girona (Gironès), fa uns 32 m. d’alçada i és una construcció de planta quadrada amb sis nivells, emmarcats per un fris d’arcuacions llombardes i un de dents de serra. Als tres costats del  primer pis presenta una finestra de mig punt, tipus espitllera, d’una sola esqueixada, mentre que el segon i el tercer tenen, a les quatre cares , dues finestres de mig punt. Als dos últims nivells hi ha dues finestres geminades a cada cara, separades per una columneta amb capitell en forma de mènsula. El corona una barana de merlets esglaonats que amaga la coberta de teula àrab de dos vessants.

En sortir ens hem arribat a conèixer l’església de Sant Feliu de Buixalleu situada al petit nucli de Sant Feliu, l’església ha estat molt modificada però té els orígens  a l’època romànica.

A part de visitar l’església el nostre interès era quedar-nos a dinar a Sant Feliu al restaurant de Can Masferrer, però avui restava tancat per festa setmanal i ens hem decidit per anar a Can Trona a Arbúcies que en una ocasió l’havíem trobat tancat. Avui era obert i hem estat molt bé   

L'estany de Sils

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la població de Sils, per fer un passeig pels estanys d’aquesta vila. Es tracta d’uns estanys que s’han recuperat darrerament i que han facilitat l’haver recuperat la fauna i la flora d’aquest indret.

Per arribar-hi hem anat per l’autovia fins a Girona on hem agafat l’autopista AP7 fins  la sortida de Sils  en aquest indret hem pres la C-63 fins a la vila de Sils

L’espai és molt similar o és semblant amb algun aspecte el que és la platja d’Espolla, un lloc on conflueixen diverses rieres que l’inunden en èpoques de pluja. Es tracta d’un vestigi del que va ser un dels estanys mes grans de Catalunya, dessecat per tal de guanyar terrenys agrícoles i eliminar el focus d’infeccions que suposaven les aigües estancades. En l’actualitat, l’estany és un Espai d’Interès Natural.

El centre d’informació dels estanys es troba a l’estació de la Renfe de Sils, en el mateix edifici  s’hi troba un espai destinat a documentació i informació. Malauradament només és obert de divendres a diumenge. Una noia del bar al demanar-li algun folletó o plano ens ha adreçat a una habitació del mateix darrera de l’oficina.

Allà hi hem trobat una noia que molt coneixedora del que volíem ens ha facilitat tot tipus de documentació. On deixar el cotxe, on comença la ruta, on hi havia els miradors, tot això amb uns mapes i documents molt entenedors.

Amb el plano i la fitxa a la mà no ha estat complicat deixar el cotxe i començar a caminar. El cotxe es deixa a la zona de dissuasió de l’estació on hi ha molt d’espai i l’itinerari comença des d’aquest lloc. El primer que trobes és una gran plantació de pollancres que et dona la benvinguda, amb el camí senyalat no hi ha pèrdua i es tracta d’anar entrant als miradors i gaudir de la panoràmica dels estanys i dels ànecs, bernats pescaires i altres ocells que els omplen.

Hem trobat tres miradors on, pel fet d’estar tancats i tapats de dalt, és gaudeix d’una certa fresca que és d’agrair sobre tot en aquest matí d’estiu.

Hem anat a veure un parell d’eugues de la Camarga que s’han introduït darrerament al parc a fi de normalitzar una zona molt semblant al territori d'on procedeixen.

L’estany de Sils

L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns 7 km quadrats, lo que fa que es vegi sovint representat amb unes dimensions més grans que l'Estany de Banyoles a l'antiga cartografia de Catalunya. Aquest llac apareix per exemple als mapes "Cataloniae principatus descriptio nova de Gerard Mercator, 1619

Localitzat en una zona tectònica sense drenatge natural, les aigües de les rieres de Vallcanera, Caldes, Pins, el Rec Clar i la Torderola abocàven a la seva conca lacustre. Era un llac intermitent que en els anys de sequera veia la seva extensió molt reduïda.

Com moltes zones humides en el passat, aquest llac era vist com una zona malsana. Al llarc dels darrers segles es va intentar drenar el llac amb l'objectiu de guanyar noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Els intents de dessecació no varen reeixir fins l'any 1851 quan es va construir la sèquia que anava a desembocar a la riera de Santa Coloma. Les terres obtingudes amb la dessecació de l'estany es varen repartir entre la gent que havia construït la sèquia. Amb el temps la conca de l'antic llac es va cobrir de prats de dalla  on es deixava créixer l'herba pel ramat. Cap al darrer quart del segle XX les plantacions d'arbres per a usos comercials, pollancres i plàtans, varen substituir els camps de dalla originals.

Actualment romanen algunes zones humides i qualque estany petit de nivell variable a la conca de l'antic llac. Part d'aquestes són l'objectiu d'un projecte "Life" que des del 1998 cerca el sanejament de les aigües de la zona i l'adquisició de terrenys privats pel restabliment d'alguns prats de dalla. L'objectiu final i més ambiciós d'aquest intent és restaurar una llacuna permanent i recrear l'entorn primigeni dels boscos de ribera que havien envoltat l'antic llac de Sils. El projecte de recuperació de l'entorn es troba protegit sota el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya, inclòs a la xarxa europea d'espais naturals Natura 2000

Acabada l’excursió ens hem arribat a Cassà de la Selva per resoldre el tema del dinar i trobar un restaurant que ens aculli.

Hem fet una descoberta de la vila i hem preguntat on podiem trobar un lloc per dinar, ens han aconsellat Can Quirze, abans La Posada del Sol.

Sortint ja no hem tingut esma per voltar més i hem donat per acabada la visita al poble de Cassà de la Selva, sortint cap a Banyoles en aquesta ocasió per la C-25.

Jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar

La sortida d’aquest dimarts ha estat als jardins de Santa Clotilde a Lloret Ja varem  anar a Lloret per veure aquests jardins en una altre ocassió, i a turisme ens varen dir que els estaven rehabilitant i vàrem aprofitar per visitar  el cementiri modernista i Sant Pere del Bosc.

Aquesta vegada ja teníem la seguretat de que es trobaven oberts i que som en  una bona època de l’any per visitar uns jardins.

No ha estat complicat arribar-hi dins de Lloret està molt ben indicat, la rehabilitació  i el manteniment corre a càrrec de l’ajuntament de Lloret que amb cinc jardiners en fan el seguiment, cal  passar per taquilla, però s’agraeix doncs està tot perfecte de polit i net.

Per arribar-hi hem anat per l’autovia fins a Girona on hem agafat l’autopista AP7 fins  la sortida de Maçanet  en aquest indret hem pres la C-63 fins a Lloret de Mar.

Jardins de Santa Clotilde.

Situat en un paisatge de gran bellesa, sobre un penya-segat amb impressionants vistes sobre el mar, es va plantar aquest jardí meravellós, veritable mostra de l'esperit que va informar el moviment noucentista a Catalunya del qual    .
Eugeni  d’Ors en va ser portaveu brillant

Els jardins de Santa Clotilde, dissenyats a la manera dels antics jardins, suaus i al mateix temps austers, del Renaixement italià, van ser realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí als vint-i-vuit anys, quan encara estava en plena efervescència l'admiració pel seu mestre en l'art de la jardineria, Forestier. Aquí Rubió oblida la lliçó hispano-àrab confosa entre les imatges del jardí francès que li ensenya Forestier a través de la col·laboració en els jardins de Montjuïc, i es desplaça cap a la recuperació de l'esperit renaixentista italià, com a essència de la modernitat.

Són els moments en què floreix una nova burgesia, nostàlgica del prestigi de què gaudia el mecenes durant el Renaixement. A Santa Clotilde hi va haver una simbiosi entre el desig del client (el Marquès de Roviralta) i el coneixement de l'artista, una dialèctica viva entre tots dos personatges que va afavorir la creació d'aquesta obra d'art. Gràcies al seu estat de conservació perfecte romanen encara avui aquelles simetries, concentra-

cions visuals, disposicions de fons, pròpies  del jardí italià del cinquecento.

D'aquesta manera el jardí adquireix autonomia formal respecte al paisatge i hi apareix allò que serà una de les constants de l'obra jardinera de Rubió: l'entroncament del jardí amb la naturalesa. Malgrat l'autonomia total de formes d'aquest jardí, uns agrupaments arboris o de vegades cortines d'arbres es fusionen amb tot el paisatge que circumda el jardí, els eixos visuals fortament marcats, rigorosament rectes, ens condueixen cap als distints punts d'interès, al final dels quals es troben elements ornamentals, com ara estàtues o petites fonts que intenten trencar en certa manera la uniformitat del traçat.

Terrasses que se superposen, camins que s'entrecreuen, rampes i escales que conformen el traçat del jardí. Tot plegat amenitzat pel rumor incessant de l'aigua. Aigües quietes a l'estany del nimfeu i aigua a raig en les múltiples fonts i en els  
brolladors que formen una interminable galeria de pluja. Mar de fons que embolcalla el paisatge d’un fort gust salobre.

El jardí se'ns apareix amb barreges d'elements extrets de la Villa Medici, de la Villa Borghese  o potser també dels jardins Bòboli. Florència era la font d’inspiració del moment .

L'esperit del romanticisme és latent a tot el jardí, expressat mitjançant el bust de marbre que apareix confós entre la vinya verge, contemplant la mar i d'esquena a l'espectador. Una altra paròdia deliciosa d'aquell sentiment romàntic d'anegar-se en la naturalesa,

En aquests jardins, que es començaren a construir abans que la casa, destaca una col·lecció d'estàtues de marbre d'estil neoclàssic i les Sirenes de l'escultora Maria Llimona.

Josep Pla, en el seu llibre "Guia de la Costa Brava" afirma amb contundència: la gran escalinata, flanquejada d’ altius xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa.

Cal dir que ens han agradat molt, hem fet un bona passejada, hem fet fotografies de les escultures, hem aprofitat la fresca dels racons d’ombra, hem gaudit de la vista del mar aprofitant per reposar i mirar. En fi un lloc per visitar...

Sortint hem baixat fins a la Platja del Treumal que queda al costat de la Platja de Santa Cristina on es troba també l’Hotel Santa Marta, hem fet un tomb i hem aprofitat per dinar en un restaurant que hi ha a la mateixa platja de Treumal. Podem dir que ben servits, poca gent, silenci, panoràmica, musclos, per tornar-hi

Santa Maria de Liors

La sortida d’aquest dimarts a estat a la població d’Arbúcies, comarca de la Selva a fi de conèixer l’ermita de Santa Maria de Lliors.

Arribats a Arbúcies hem pres la carretera cap al Coll de Revell, als tres km. a l’esquerra és troba la cruïlla per anar a la vall de Lliors. A 100 metres de la cruïlla hem deixat el cotxe a l’ombra, hem agafat els bastons i tot buscant l’ombra hem començat a caminar per una pista de terra més ample que una carretera local, molt aviat hem vist el perquè d’aquesta amplada, aquesta pista va a una planta embotelladora d’aigua anomenada aigua de Regàs, nom d’una casa pairal que queda sobre mateix de l’explotació.

Arribats a la planta embotelladora hem deixat la pista ampla i la riera d’Arbúcies que durant el transcurs del camí ens ha deixat escoltar el seu brogit, del seu capdal considerable. Aquí hem agafat  un camí prou ample per circular-hi cotxes però amb més ombra, més arbres i sense trànsit, molt aviat hem arribat al Casal del Regàs.

El Casal del Regàs

És una masia documentada ja al segle XIII i que és pairalia de la família ennoblida dels Regàs. A més la casa consta d’una masoveria, d’un molí fariner, d’una torre de defensa i d’una església. La masia sofrí una restauració al segle XIX que li dona un to més noble.

La ruta continua a través de la carretera que uneix els dos grans masos de Lliors, el Crous i el Regàs. Desprès de 15 minuts caminant trobem la bassa de les Eugues que deixem a mà dreta.

La ruta s’endinsa en un seguit de camps anomenats d’en Vilaró que recentment havien albergat una explotació d’arbres de Kiwi. A continuació i desprès de creuar el sot d’en Vilaró per un pont trobem una perxada de castanyers i amb poc més de 10 minuts arribem a l’ermita de Santa Maria de Lliors i a la casa del Crous construïda al seu costat 

Abans de la bassa de les eugues ens hem equivocat i hem seguit camí  amunt, hem deixat un trencall a ma dreta, però no l’havíem d’haver deixat, era més amunt. Està mal indicat, hem seguit amunt i més amunt, mirant el mapa i amunt, teníem la sensació que ho havíem de trobar i per sort el que hem trobat a estat una persona coneixedora del terreny i ens ha confirmat el nostre error. Si haguéssim seguit la pista equivocada per on anàvem caminant, amb tres hores hauríem arribat a Sant Marçal.

L’home molt gentilment ens ha acompanyat fins a l’indret on ja no hi havia pèrdua, ha vist que el nostre error era fàcil ja que no es llegia un cartell que deia al Crous i no hi havia altre indicació. En total hem caminat tres quarts més del que calia.

Amb quinze minuts hem arribat a l’ermita de Santa Maria i la casa del Crous.

Santa Maria de Liors
L’església de Santa Maria de Lliors data del període romànic malgrat que la construcció que avui es pot observar data del segle XVII, i XVIII l’església forma un conjunt especial amb la casa del Crous, una de les pairalies més important del veïnat de Lliors.

L’antiga sufragaria de Santa Maria de Lliors es troba en un replec de muntanya, sota el coll de Sant Marçal, prop de la confluència de la riera de Lliors amb la riera Gran o d’Arbúcies.

Pel que hem vist la casa del Crous a estat fent de Casa de colònies, però nosaltres dubtem de que estigui funcionant com a tal. Està en un estat de molta deixadesa, finestres obertes, vidres trencats, una llàstima.

El temps s’anava exhaurint i hem vist que calia apressar el pas si volíem arribar a dinar a Arbúcies. La calor es feia notar i els camions i cotxes ens omplien de pols, finalment hem arribat al cotxe força cansats havent caminat prop de tres hores i mitja.

La persona que hem trobat, Joan Campeny, ens ha suggerit el restaurant de la Font de la Corbadora que es troba abans d’entrar a Arbúcies. Agraïm al Joan la seva gentilesa en acompanyar-nos un estona i poder xerrar amb ell dels boscos i de les cases pairals, així com de la recomanació del lloc per dinar, un lloc acollidor per l’entorn i pel servei de les dues nois i el jove cuiner que fan un bon equip. El menjar molt bé, unes amanides molt ben assortides amb formatge de cabra i uns peus de porc, bé, molt bé.      

Sant Pere Desplà

Aquest dimarts hem anat a la comarca de la Selva, per conèixer l’ermita de Sant Pere Desplà, molt a prop de d’Arbúcies.

La darrera vegada que vàrem estar a Arbúcies va ser per pujar al castell de Montsoris que no vàrem poder visitar perquè està tancat i ballat per obres. Des de Banyoles Arbúcies i Breda probablement son les dues viles més allunyades de la Comarca de la Selva.

Hem anat fins a Girona i hem seguit per l’autopista fins la sortida d’Hostalric, hem seguit cap Arbúcies,  una vegada a dins del poble, hem anat seguint una fitxa que ens havíem baixat del mateix ajuntament d’Arbúcies i on l’excursió sortia de la urbanització  La Joia del Montseny. No hem estat prou llestos i no hem trobat per on seguir. Finalment ens hem decidit seguir per la carretera de Viladrau i anar a Sant Pere per on s’hi va en cotxe.

Arribats al trencall, hem deixat el cotxe, hem agafat els estris i amunt, a l’haver optat per aquest recorregut ens ha obligat a caminar per una pista de terra tan ampla com la mateixa carretera.

En 40 minuts hem arribat al Mas de Can Ferrer on hi ha l’ermita que queda dins un complexa de restauració especialitzada en casaments, església, espai per l’aperitiu , gran menjador, pista de ball etc., és una Gran Casa Pairal amb almenys dues o tres masoveries.

En la casa dels masovers hem demanat la clau de l’església, ens han dit la porta és oberta i allà la hem anat a conèixer. Per fora l’ermita  fa goig de veure-la està del tot restaurada, amb un parterre de gespa, un petit pi, l’espai respira harmonia.

Sant Pere Desplà

S’esmenta per primer cop el 923 a l’acta de consagració de l’Església de Sant Quirze d’Arbúcies, de la qual va ser sufragània. Alguns investigadors sostenen que va ser edificada pel primer propietari del mas Ferrer. Durant els segles XI i XII, en aquestes terres tenien alous (Propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial) el monestir de Sant Marçal del Montseny, i delmes ( Dret d’una desena part i, per ext. d’una fracció variable de collita, que es pagava a l’església  o al rei i altres senyors) i primícies  (Primers fruits que es donava a l’Església ultra el delme) el monestir de Sant Salvador de Breda. Entre els anys 1983 i 1985 fou restaurada i s’hi van descobrir pintures preromàniques dels ss. IX i X. Això permet constatar que es tracta d’una edificació pre-romànica que va ser modificada vers els ss. XII-XIII.

L’Edifici

És una església d’una nau amb un absis semicircular a l’est. En època preromànica la nau devia tenir una coberta amb encavallades de fusta. En construir la volta nova que probablement era apuntada i avui no es conserva, es va aprofitar per engruixir els murs de la nau i també s’hi van fer arcs formers i pilars adossats.. Un arc presbiteral, de mig punt, dóna pas a l’absis, cobert amb volta de quart d’esfera. Aquest no presenta ornamentació, però té una finestra doble esqueixada situada al centre. Al mur del costat oest hi ha un finestra del mateix tipus. La porta s’obre a la façana sud; de les dues arquivoltes que té, una presenta decoració geomètrica amb petits triangles.

Sortint hem refet el camí i en trenta minuts hem estat al vehicle. Cal dir que tant a l’anada com a la tornada hem tingut un dia de un bon sol, amb molta calor, motiu pel qual ens hem cansat malgrat l’excursió hagi sigut relativament curta.

Arribats a Arbúcies hem anat a Informació per conèixer realment el recorregut que volíem fer, d’on sortia i com anar-hi. Ens han facilitat un plano de la població i si un altre dia tornem ja sabem com fer-ho.

Hem preguntat llocs per dinar, d’una llista...aquest està tancat, aquest fa vacances a aneu a aquesta adreça a La Trona, cap allà nosaltres, bé, també tancat. A l’altra part de la girola n’hem vist un d’obert es diu “Rallye” un local refrigerat on ens han rebut molt cordialment. Sortint hem decidit anar a trobar l’Eix per tornar a Banyoles.

De Sant Pere Cercada a Santa Victoria de Sauleda

L’excursió d’aquest dimarts l’hem fet a la comarca de la Selva a fi de conèixer Sant Iscle i Santa Bàrbara de Sauleda la darrera de les ermites de la “Ruta de les 10 Ermites” que ens quedava pendent

El punt de sortida és des del parc de Sant Salvador a la vila de Santa Coloma de Farners, on per una pista de terra et pot portar a l’Ermita de Farners, a l’Argimon, a Sant Iscle i a Sant Pere Cercada.

Sant Pere Cercada

El nostre programa era anar amb el cotxe fin.s a aquesta darrera ermita i caminar fins a Sant Iscle, així ho hem fet. A Sant Pere Cercada ja hi havíem estat quan vàrem fer de l’Argimon  a Sant Pere Cercada, però la pista que hem fet avui ens ha permès una vista del monestir molt diferent de la que vàrem tenir en la esmentada excursió, hi hem arribat per dalt hi això ens ha permès fer unes fotografies ben diferents d’aquesta important Església i de les restes del monestir.

Avui volem recordar, ja que en l’esmentada sortida no ho vàrem fer que. ..

L’església del monestir de Sant Pere Cercada el trobem documentat l’any 1063. L’any 1163 s’hi estableix una col·legiata de canonges regulars de Sant Agustí. Tot i l’oposició del monestir de Breda. San Pere creixeria i es consolidaria com un dels més importants de la contrada. En el segle XV la comunitat agustiniana s’anà afeblint fins a la seva supressió l’any 1592. L’església romandria com a parroquial, conservant els seus drets sobre la vila de Santa Coloma, fins ben entrat el segle XX. De l’antic monestir no n’han quedat altres vestigis que la magnifica església, avui totalment restaurada i la porta d’accés al recinte. Han desaparegut el claustre i les cel·les monacals.

Sant Iscle i Santa Victoria de Sauleda

L’església és un dels millors exemplars de l’arquitectura romànica catalana dels segles XII i XIII. Consagrada l’any 1245 pel Bisbe de Girona , Guillem de Cabanelles. És de planta de creu llatina, amb un magnífic cimbori i tres absis que s’obren al creuer. Destaca la portalada romànica amb capitells ornamentats amb diversos motius i inscripcions gòtiques als àbacs.

Portal i Façana

El recorregut fins a Sant Iscle i Santa Victoria de Sauleda, en un camí encantador, plaent dels que recordes, en general va pujant però no excessivament, un terra agraït, de bon caminar, la natura canviant a mesura que vas caminant, molts trossos obacs i algun altre de sol i ombra, en fi tots els ingredients per una bona matinal.

El canvi en la natura és evident, de primer alzines sureres, pins, a mida que avances es comencen a veure roures, castanyers, arboços, ginestars i brucs. és un canvi que vas descobrint a mesura que t’apropes a l’ermita. Hem vist el mas de Bellvei Vell, on han portat a terme una plantació de centenars d’alzines noves. Molt bé.

Sant Iscle i Santa Victoria de Sauleda ens ha sorprès, hi hem llegit el següent:

El lloc el trobem documentat ja en el segle XI, però l’església fou edificada en el segle XII, l’any1167 fou donada pel bisbe de Girona a la comunitat de Sant Pere de Cercada.

Santa Victoria de Sauleda

És un edifici d’una nau escapçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau directament per un arc presbiteral. L’església fou reformada posteriorment amb la incorporació de la capella lateral.

Les façanes son llises, llevat de l’absis, ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes. A l’interior de l’absis, durant els recents treballs de restauració, varen aparèixer unes pintures murals de motius geomètrics.

Absis i lateral de Santa Victoria

A més l’ermita esta molt bé ben restaurada i l’entorn molt arreglat i polit, hem menjat quatre ganyips, aigua i avall,  hem refet el camí, camí que no té cap dificultat en quant a  seguiment ja que com tota ls ruta està molt ben marcat amb marques blanques.

Arribats a Santa Coloma de Farners, ens hem aturat a dinar a Can Gurb, al peu de carretera. Molt bé

De Sant Andreu de Castanyet a Santa Barbara

L’excursió d’aquest dimarts a estat a la comarca de La Selva. Una vegada més hem decidit anar a conèixer dues noves ermites de la Ruta de les 10 Ermites.

A aquest fi ens hem arribat fins a Santa Coloma de Farners i des d’aquest municipi hem seguit una carretera asfaltada que et porta fins a Sant Andreu de Castanyet, on en un petit aparcament hem deixat el cotxe i hem anat a descobrir aquesta ermita.

Sant Andreu de Castanyet

A més de l’ermita hi ha una Casa de Colònies força gran que pertany  a una parròquia del Maresme. L’ermita està situada a la capçalera de la vall del Castanyet a 4 km. de Santa Coloma, la riera de Castanyet és un afluent de la de Santa Coloma i es troba envoltada d’una abundant vegetació, en la qual predominen com indica el seu nom els castanyers.

 L'edifici, és de factura probablement romànica, molt retocada. Es troba adossat a la rectoria del segle XVIII, una finestra de la qual té la inscripció a la llinda de 1618 i a la portalada de 1757..

El temple està compost per un absis semicircular situat a llevant (de 5 m x 3 m), del qual només s'observa la capçalera perquè en els seus costats s'hi ha afegit la sagristia, té planta rectangular al sud i una petita dependència semicircular al nord que aprofita la paret del campanar, aquest, de planta quadrada i coberta piramidal, amb quatre finestrals d'arc de mig punti els murs revocats amb morter i calç. La campana és de bronze, de l'any 1940.

Quan a l'accés, la porta d'entrada es troba sota un cobert de nova construcció, d'arc rebaixat que comunica amb l'antiga rectoria i està formada per carreus granítics a cada brancal, una llinda a terra i un dintell superior. A la façana d'aquesta entrada, damunt l'arc rebaixat, hi ha una creu de ferro amb la inscripció "Santa missió any 1930

Com que  el motiu de l’excursió era conèixer també Santa Bàrbara que està situada al lloc més alt de la comarca just a 856 metres i que l’accés des d’on érem nosaltres és molt costerut hem decidit que a fi de guanyar alçada aniríem fins L’Espinau i des d’ aquest indret l’excursió a peu fins a Santa Bàrbara seria menys cansada.

Panoràmica a 865 metres

A 8 km de Sant Andreu es troba L’Espinau una mena d’hostal restaurant que s’hi arriba a través d’una pista de terra molt transitable i que pertany a Santa Creu d’Horta  després de recollir una targeta els hem deixat  per dirigir-nos cap a Santa Bàrbara fent un tros de recorregut de la Ruta dels Bandolers.

Façana de Santa Barbara

Arribem a Santa Bàrbara

Molt aviat hem deixat el cotxe i hem encetat el camí cap a Santa Bàrbara, just on hi ha un cartell que ho indica. La pista que transcorre al mig d’alzines i castanyers ens ha portat fins l’indret d’on ve el camí de l’ermita de Sant Andreu de Castanyet, des d’aquest moment ja no hi hagut problema per endevinar el camí ja que està senyalitzat com és habitual.

A partir que hem trobat els senyals hem caminat amb fermesa i segurs que faríem via a Santa Bàrbara, hem passat pel coll del Ruscall, on hi ha altres opcions d’excursions, el cel amenaça pluja i anem decidits amunt.

Com ja hem dit Santa Bàrbara es troba dalt d’un turó on també s’hi troba una torre de guaita de vigilància forestal on de juny a setembre hi ha una persona controlant el territori per si es veu alguna fumarada, en cas afirmatiu es posa en contacte amb la Central de Girona i en dona l’avís. No cal dir que és un lloc privilegiat i que es domina un espai  immens amb una massa forestal impressionant. Tranquil·litza veure que hi ha una persona pendent de la preservació del Patrimoni.

Façana de l’Església

Santa Bàrbara és una ermita reformada amb un annex que permet un aixopluc digne un menjador amb llar de foc tot molt ben arranjat, molt polit i net. El manteniment sembla que depèn del Centre excursionista d’Angles i es nota un interès en tenir-ho net i correcte.

Interior de Santa Barbara

El noi que controla la torre de vigilància ens ha ofert les claus de l’Església, cosa que n’hem acceptat l’oferiment, Com la resta de les instal·lacions l’Església està ben arreglada, polida amb unes pintures a la paret i una imatge de la Santa. A ella li hem demanat, tractant-se de Santa Bàrbara, que retardés una estona la possible pluja, que ens deixés aproximadament una hora per arribar fins el cotxe. Ens hem acomiadat del noi que està controlant l’espai tot agraint-li la seva gentilesa.

No ens hem mullat i arribats el cotxe hem refet el camí fins a Santa Coloma on hem anat a dinar a un restaurant anomenat “Can Gurt”. Tot molt correcte, servei, menjar i preu ben segur que en alguna altre ocasió hi tornarem.

Sortint hem enfilat la C-25 cap a Girona des d’on hem seguit cap a Banyoles.

Del Pedró a la Santa Creu d'Horta

Aquest dimarts hem tornat a la comarca de La Selva, hem anat a conèixer dues noves ermites més de la “Ruta de les 10 Ermites”. Hem fet l’excursió des de El Pedró fins a la Santa Creu d’Horta. Sis km. d’anada i sis de tornada en total 3 hores i quart.

El Pedró

Hem anat fins a Sant Hilari per l’Eix, arribats al poble és segueix en direcció a Can Sastre o al Sobirà. És una pista que ens ha semblat millor que la darrera vegada, és possible que amb el Suzuki les pistes es vegin diferents. La pista és la mateixa que s’agafa per anar a Sant Miquel de Solterra i que en aquests cas es deixa el cotxe a la font dels Abeuradors, avui hem deixat enrera la font i molt haviat hem trobat un trencall que ens ha portat fins El Pedró.

Sembla que l’edifici de l’ermita del Pedró ja existia l’any 1285, s’hi venera una imatge de la Verge, de tradició gòtica i de formes abarrocades. L’ermita es troba en una gran explanada i malgrat trobar-la tancada és pot veure l’interior mitjançant unes finestres, encara avui  hem vist la serralada dels Pirineus ben blanca. Al voltant de l’ermita tot a punt perquè comenci la festa.

Hem agafat els estris, hem fet unes fotos i endavant a seguir el recorregut que com és tradicional està ben indicat i ben marcat. Es comença per una pista ample, però que ben aviat es va fent més estreta, anem perdent alçada tot baixant cap a la riera i sense voler ja pensem en la tornada.

Casa del Sobirà

Desprès d’una hora de camí ja veiem a davant nostre la imponent casa del Sobirà de Santa Creu. El Sobirà és una gran casa pairal tinguda com de les més riques de la comarca, en un tres i no res ja som dins de la finca, la persona que estava tallant herba deixa la feina i a la nostra petició de si podem anar als serveis ens ha acompanyat fins al lloc. Al Sobirà hi ha un restaurant que porten l’Albert i la seva dona, la que ens ha acompanyat, també hi hem trobat la mare de l’Albert una senyora d’Arlès de la Provença que parla molt bé el català. Hem comprat aigua i hem seguit cap a l’ermita de la Santa Creu. Amb mitjà hora hem estat a lloc.

L’Església de la Santa Creu d’Horta ja és esmentada l’any 902, va se renovada el segle XVIII, però actualment és un edifici sense un estil arquitectònic definit. Està situada a la vall que porta el seu nom drenada per la riera de la Grevolosa que aboca les seves aigües a la riera d’Osor. Malauradament no l’hem pogut veure per dins, no té finestres, malgrat el greu que et sap no poguer-hi entrar, entenem que estiguin tancades.

Santa Creu d'Horta

Hem fet un petit descans, unes fotos, uns ganyips i hem reprès el camí de tornada, hem passat pel Sobirà, hi havia cotxes, segurament per dinar, però la mestressa ja ens ha dit que per dinar cal encarregar-lo. Ens faltava una hora pel Pedró però ja ens hauríem quedat ben de gust.

En un dia com avui la natura et convida a gaudir de l’entorn els arbres de fulla caduca com els castanyers i els fatjos mostren el seu color verd clar que dona una claror especial als boscos de les Guilleries. Un any darrera l’altre complint amb el cicle estacional, és un prodigi. En el camí hem trobat milers de petites castanyes de la tardor passada i que conjuntament amb totes les fulles caigudes fan el compost per afavorir d’adobs arbres i plantes.

Hem arribat força cansats a El Pedró, han estat més de tres hores en un dia en que el sol ja és fa notar.

Ens hem assegut al cotxe, hem fet uns glops d’aigua i hem refet la pista per arribar a Sant Hilari, on per l‘hora que era no ens podíem distreure, eren les tres i calia trobar el lloc, la darrera vegada ens donaren dinar a "La Bàscula", avui hem vist un restaurant obert al costat “La Pedra Llarga” ho hem endevinat un menú variat a un preu interessant ben servits i és notava que la clientela era local.

En acabar hem seguit cap a Banyoles.