Jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar

La sortida d’aquest dimarts ha estat als jardins de Santa Clotilde a Lloret Ja varem  anar a Lloret per veure aquests jardins en una altre ocassió, i a turisme ens varen dir que els estaven rehabilitant i vàrem aprofitar per visitar  el cementiri modernista i Sant Pere del Bosc.

Aquesta vegada ja teníem la seguretat de que es trobaven oberts i que som en  una bona època de l’any per visitar uns jardins.

No ha estat complicat arribar-hi dins de Lloret està molt ben indicat, la rehabilitació  i el manteniment corre a càrrec de l’ajuntament de Lloret que amb cinc jardiners en fan el seguiment, cal  passar per taquilla, però s’agraeix doncs està tot perfecte de polit i net.

Per arribar-hi hem anat per l’autovia fins a Girona on hem agafat l’autopista AP7 fins  la sortida de Maçanet  en aquest indret hem pres la C-63 fins a Lloret de Mar.

Jardins de Santa Clotilde.

Situat en un paisatge de gran bellesa, sobre un penya-segat amb impressionants vistes sobre el mar, es va plantar aquest jardí meravellós, veritable mostra de l'esperit que va informar el moviment noucentista a Catalunya del qual    .
Eugeni  d’Ors en va ser portaveu brillant

Els jardins de Santa Clotilde, dissenyats a la manera dels antics jardins, suaus i al mateix temps austers, del Renaixement italià, van ser realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí als vint-i-vuit anys, quan encara estava en plena efervescència l'admiració pel seu mestre en l'art de la jardineria, Forestier. Aquí Rubió oblida la lliçó hispano-àrab confosa entre les imatges del jardí francès que li ensenya Forestier a través de la col·laboració en els jardins de Montjuïc, i es desplaça cap a la recuperació de l'esperit renaixentista italià, com a essència de la modernitat.

Són els moments en què floreix una nova burgesia, nostàlgica del prestigi de què gaudia el mecenes durant el Renaixement. A Santa Clotilde hi va haver una simbiosi entre el desig del client (el Marquès de Roviralta) i el coneixement de l'artista, una dialèctica viva entre tots dos personatges que va afavorir la creació d'aquesta obra d'art. Gràcies al seu estat de conservació perfecte romanen encara avui aquelles simetries, concentra-

cions visuals, disposicions de fons, pròpies  del jardí italià del cinquecento.

D'aquesta manera el jardí adquireix autonomia formal respecte al paisatge i hi apareix allò que serà una de les constants de l'obra jardinera de Rubió: l'entroncament del jardí amb la naturalesa. Malgrat l'autonomia total de formes d'aquest jardí, uns agrupaments arboris o de vegades cortines d'arbres es fusionen amb tot el paisatge que circumda el jardí, els eixos visuals fortament marcats, rigorosament rectes, ens condueixen cap als distints punts d'interès, al final dels quals es troben elements ornamentals, com ara estàtues o petites fonts que intenten trencar en certa manera la uniformitat del traçat.

Terrasses que se superposen, camins que s'entrecreuen, rampes i escales que conformen el traçat del jardí. Tot plegat amenitzat pel rumor incessant de l'aigua. Aigües quietes a l'estany del nimfeu i aigua a raig en les múltiples fonts i en els  
brolladors que formen una interminable galeria de pluja. Mar de fons que embolcalla el paisatge d’un fort gust salobre.

El jardí se'ns apareix amb barreges d'elements extrets de la Villa Medici, de la Villa Borghese  o potser també dels jardins Bòboli. Florència era la font d’inspiració del moment .

L'esperit del romanticisme és latent a tot el jardí, expressat mitjançant el bust de marbre que apareix confós entre la vinya verge, contemplant la mar i d'esquena a l'espectador. Una altra paròdia deliciosa d'aquell sentiment romàntic d'anegar-se en la naturalesa,

En aquests jardins, que es començaren a construir abans que la casa, destaca una col·lecció d'estàtues de marbre d'estil neoclàssic i les Sirenes de l'escultora Maria Llimona.

Josep Pla, en el seu llibre "Guia de la Costa Brava" afirma amb contundència: la gran escalinata, flanquejada d’ altius xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa.

Cal dir que ens han agradat molt, hem fet un bona passejada, hem fet fotografies de les escultures, hem aprofitat la fresca dels racons d’ombra, hem gaudit de la vista del mar aprofitant per reposar i mirar. En fi un lloc per visitar...

Sortint hem baixat fins a la Platja del Treumal que queda al costat de la Platja de Santa Cristina on es troba també l’Hotel Santa Marta, hem fet un tomb i hem aprofitat per dinar en un restaurant que hi ha a la mateixa platja de Treumal. Podem dir que ben servits, poca gent, silenci, panoràmica, musclos, per tornar-hi