El Pont de Querós i Sant Romà de Sau

La sortida d’aquesta setmana ha estat entre la comarca de la Selva i la d’Osona a veure els embassaments de Susqueda i Sau a fi de conèixer la seva situació.

Teníem ganes de conèixer si és podia veure l’església i el pont de Querós a dins el pantà de Susqueda. Hi a fe que els hem vist.

Hem sortit per Bescanó, en direcció Anglès i la Cellera on hem entrat cap a dins la vall per a la dreta de l’embassament del Pasteral, a l’arribar al pont que es troba abans de Sant Miquel de Maifré, es passa a l’altra vorera del pantà i ben aviat hem estat a la pressa on hem estirat les cames i hem començat a descobrir el drama que representa la situació actual, les parets de les vessants denuncien clarament la situació com es pot veure a la fotografia.

A partir de la pressa la pista que va seguint a l’esquerra del pantà en direcció contraria al Ter, està en molt mal estat i cal anar a poc a poc i amb precaució.
Quan ja començàvem a estar cansats de sots, pedres i bonys hem vist l’església de Querós i hem parat a fer unes fotos, es veia una petita part del pont, tirem més endavant i veiem amb tota la seva solitud el pont medieval de Querós. Esplèndid, extraordinari, més fotos del pont. Anem una mica més endavant i trobem el lloc on es pot baixar, baixem fins a mitjà muntanya i tirem més fotos. Si fos avui el desmuntarien i el portarien a algun indret on no el cobris l’aigua.
La documentació que portàvem diu: de l’antic poble de Querós només en resten dempeus l’església de Sant Martí, per sobre el nivell màxim del pantà, alguns casals enfilats a les muntanyes veïnes; les ruïnes d’altre edificis per sota el nivell del pantà, com l’antic molí i cases de pagès; i el pont. És un pont d’origen medieval, refet entre el 1696 i el 1700. L’edificació actual és un pont de quatre ulls amb un arc de mig punt, sostinguts per tres pilars
L’acció de l’aigua ha descalçat el terreny de la muntanya, convertint-lo en un penya-segat. El pont, doncs malgrat travessar el riu, no us portarà enlloc.
Aquest pont es car de veure. De fet, des de la construcció del pantà de Susqueda s’ha passat la major part del temps sota l’aigua. De tant en tant, desprès de llargs períodes de sequera, emergeix per se aixopluc d’ànecs, motiu de visita de curiosos i punt de mira de màquines de fotografiar.
El camí continua amb esllavissades, sots i bassals fins que hem arribat a la carretera que prové de Sant Romà de Sau, per aquesta carretera es baixa fins el club nàutic i un aparcament on hem deixat el cotxe.
Hem caminat uns dos-cents metres fins a tocar les parets de l’església antiga de Sau coberta per l’aigua quan el pantà és ple i fins i tot si podria entrar. No ho hem fer perquè ho han barrat per precaució de caiguda de pedres.
Hem vist les restes de les cases amb les seves finestres que envoltaven l’església, aquesta no ho sembla que hagi estat tants anys submergida en l’embassament.
De fet al poder caminar per l’espai que ocupava l’aigua no te n’adones massa del que està passant, si no fos per la ratlla ben marcada en la vessants d’una i altre banda del riu Ter.
Els arbres continuen en peu i el riu ha retornat a l’estat inicial del seu curs.
Hem decidit dinar en el mateix restaurant del club, ja que l’opció d’anar a Tavertet o Rupit ens quedava massa lluny per l’hora que era i amb l’incertesa de si trobaríem un lloc obert.
En aquesta sortida ens han acompanyat la Marta i el Josep, que, sobre tot a la Marta li feia il·lusió veure l’església que surt a vegades quan donem el temps i pel fet de que SAU, és també el nom d’un conjunt musical on en Carles Sabater era el seu ídol.
El dinar molt correcte, amanida per tots, primer segon, postres i cafè, tot per 10 Euros, tot molt correcte i amb una panoràmica que voldríem oblidar ben aviat. Sortint ja hem enfilat el camí de retorn a Banyoles, però passant per Vilanova de Sau, Folgueroles i l’eix.
Divendres 4 de gener de 08

Sant Andreu de Sureda, Palau de Vidre i Argelers

Aquest dimarts hem anat a la Catalunya Nord a conèixer Sant Andreu de Sureda, Palau de Vidre i Argelers.

Una sortida més pensada turísticament que no pas pensada per caminar, però és que el dia s’ha aixecat plujós i aquesta era una bona opció.

Hem sortit per l’autopista fins a la sortida de la Voló on hem seguit en direcció a Argelers sur Mer. Hem arribat ben aviat a Sant Andreu de Sureda, petit poble del Roselló, amb un nucli antic al voltant de l’església i de l’ajuntament, aquest té les seves dependències en un edifici de pedra molt singular al seu entorn unes sales polivalents també de pedra i grans finestrals de vidre.

El poble de Sant Andreu de Sureda té el seu inici al voltant del monestir de Sant Andreu que fou fundat per el bisbe Miró als voltants de l’any 800, el poble va créixer sota la seva protecció.
L’Església presenta una ordenació pre-romànica (Segle XI, X) es tracta d’una nau de creu llatina en la que hi ha dos passadissos laterals molt estrets entre els pilars i las parets laterals i un transepte de braços sobre sortint amb una capçalera triabsidal. En el absis hem pogut observar la construcció “opus spicatum”.
A l’ajuntament ens han explicat com ho havíem de fer per obrir la porta i l’hem pogut visitar, l’entra et recorda una mica Sant Pere de Rodes, malgrat la construcció interior és diferent, et sorprèn per la seva alçada, l’alçada fa que es vegi més fosca ja que té les finestres molt amunt, (avui estava el cel molt tapat.). El llinda de la porta d’entrada té molt valor ornamental i es semblant al de Sant Genis de les Fonts.
Sortint ens hem arribat a Palau de Vidre, aquest poble havia estat plenament dedicat a l’elaboració d’elements fets de vidre, d’aquí bé el seu nom. Avui dia només queda un taller de vidre format per un equip de bufadors i químics que treballen en un local.
Com que sabíem que el taller era obert ens hem arribat a veure’l, hi hem vist dos treballadors que anàvem fent uns gerros amb unes filigranes de vidre. Hem gaudit de veure tot el procés de creació fins que posen la peça en un forn de refredament on hi resta dos dies.
Ens han convidat a veure l’exposició i fins hi tot hem fet fira amb una peça molt reeixida pel nostre gust.

Sortint ja hem enfilat cap a Argelers abans d’arribar-hi hem pujat fins el castell de Walmy, malgrat estava tancat el castell i plovia hem pres bona nota de la panoràmica que es pot veure des d’aquest indret i dels jardins que a l’estiu es poden visitar.
Finalment hem arribat a les platges d’Argelers, evidentment tot està tancat, hem fet una passada i ens hem arribat al poble de dalt.
Argelers havia estat un poble rural i pesquer fins a l’arribada del turisme al segle XIX. El nom prové de Villa d’Argilariis, per la terra argilosa sobre la qual està assentat el municipi. El casc antic, mostra del traçat urbà català tradicional, es conserva en molt bon estat.
Efectivament en podem deixar constància d’aquest fet ja que hem pogut fer una bona passejada pels diferents carrers de la vila, hem anat a veure l’església al mateix temps que anàvem mirant si veiem el lloc ideal per dinar. Ens passa sovint que a l’hora de dinar les botigues estan tancades per lo que el poble queda molt tranquil.
Hem vist diferents llocs per dinar i ens hem decidit per la Soubirane, tenien un plat del dia a base de una sopa calenta i un tall de carn farcit amb pernil dolç, patates fregides i postres que en total ens han deixat molt bé. El preu era de 12,50 Euros, sense vi, però els plats molt bé i el servei també. El cel continuava amenaçant pluja i les Alberes estaven enfarinades davant nostre, que hem fet?,doncs tornar cap a Banyoles.
Dimarts 8 de gener de 08

De Montagut al Santuari de la Mare de Déu del Cos

Aquest dimarts hem anat al Santuari de la Mare de Déu del Cos, un lloc a sobre del poble de Montagut que ens ha complagut moltíssim.

Es tracta d’una església romànica adossada a las restes del castell de Montagut del que en queda una torre cilíndrica d’un gran diàmetre i unes quantes parets que resten en peu.

Hem sortit de Banyoles i molt aviat hem estat a Montagut. Hem trobat les escoles i el cartell que anunciava “Al Cos”, hem deixat al cotxe uns quants metres més amunt. Sabíem que per la pista podíem arribar fins a l’esplanada del Santuari amb cotxe, però les sortides dels dimarts serveixen entre altres coses per caminar.

Mare de Déu del Cos

A les 10 del mati ja hem començat a pujar i hem seguit pujant, sempre puja fins a 611 metres i engegàvem a 260, és una ermita que es veu molt bé quan passes per l’Eix, en aquestes festes nadalenques hi ha una gran estrella lluminosa i el fet d’estar com penjada en el cim fa que es vegi molt esvelta. A la mitja hora de caminar i desprès de deixar enrera un tancat de caça amb unes cabres amb banyes cargolades i barbeta, hem entrat en un sender encantador que també pujava però era més gratificant, hem tornat a sortir a la pista i a uns cent metres un corriol ens ha portat fins a l’esplanada on hi ha les restes del castell i el Santuari junt també a una torre ben alta de comunicacions.

Del que hem quedat més parats a l’arribar a dalt és de l’esplèndida panoràmica de la que pots gaudir, es formidable. Ens cal aclarir que hem tingut un mati radiant degut a que els dos darrers dies hi ha hagut tramuntana i per tant el cel era clar, clar sense cap núvol i amb un lluminositat poc habitual.
El Far, el Santuari de Cabrera, la serralada del Puigsacalm, tota la vall del Fluvià, el Mont, el Montgrí en fi infreqüent.
La Mare de Déu del Cos és un santuari que correspon a l’antiga capella del castell; surt esmentada el 1105. És un edifici amb teulat a doble vessant, porxada amb magnífica arcada panoràmica i un campanar d’espadanya. S’hi venera una imatge de la Verge amb el fill als genolls. Adossada a la capella s’hi troba la casa de l’ermità i al costat les restes del castell de Montagut: una esplèndida torre rodona i unes muralles i merlets recentment restaurats.
Hem estat una bona estona fent fotografies, avui era el dia. Hem tornat a agafar el corriol pel que hem pujat i a l’arribar a la pista hem decidit baixar per aquesta a fi de poder veure l’altre vessant la dels Pirineus, nevats, el Costabona ben blanc igual que tota la serralada. Fantàstic.

Amb tranquil·litat hem arribat al cotxe, en total dues hores i quart de camí amb un desnivell important. Hem decidit anar a l’ajuntament de Montagut per si tenien més informació de l’entorn. Amb molta amabilitat ens han dit que no tenen res, ens han dit que l’Oficina que abans era
dins l’ajuntament ara es troba a la rectoria de Sadernes on s’ha traslladat el Consorci per a la protecció i la gestió del EIN de l’Alta Garrotxa, Uf
L’empleat hi ha trucat i l’ hi han dit que no tenen res, que ho han acabat tot, que fins per Setmana Santa. Fantàstic.
Ens han indicat un parell de llocs per anar a dinar, els hi hem agraït el seu interès i hem anat a fer una descoberta pel poble. Del que hem vist que per ser un poble que no arriba a 900 habitants té piscina municipal, Centre Cultural, lloc per la música i una gran Església parroquail, tot molt net i polit.
Seguint els seus consells hem anat a “El Collet”, restaurant a la sortida del poble que ens han atès molt bé un menú de 8,50 Euros, tenien escudella i carn d’olla, bé correcte. En aquests tipus de restaurants que són pels treballadors de l’entorn, es paga al marxar, a la barra, la persona que ens ha cobrat li hem preguntat i allà a La Mare de Déu del Cos hi viu un ermità..?, ens ha respost "ja ho crec, el seu fill juga amb el Girona”, Súper .

Avui Santa Maria de Bolòs

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Vall de Camprodon, hem anat a veure una de les esglésies romàniques que queden dins del seu territori.

Algunes d’aquestes ermites pertanyen al Ripollès però queden incloses dins del Parc Natural de l’Alta Garrotxa, aquest és el cas de Santa Maria de Bolòs l’església que hem anat a conèixer avui.

Per arribar-hi hem anat fins a Camprodon, 58 km. des de Banyoles i des d’aquesta vila surt una carretera en direcció al Golf que continua amb una pista de terra que et porta a la urbanització de Font Rubí, aquesta urbanització està situada per sobre dels mil metres d’alçada i possiblement hi ha més de 100 xalets.
Com és tradició no saps cap on anar, té un entramat de carrers i de cases i cap cartell indicador. Una bona persona ens a indicat com arribar a Bolòs: Calia agafar un carrer a la dreta, un altre a la dreta i un a l’esquerra. Allà hem vist la indicació de Tubert, una casa de turisme rural que era en el camí d’on anàvem. Els primers tres o quatre km. la pista encimentada perd alçada considerablement per això està amb aquest tipus de terra, un cop hem perdut alçada hem seguit per una pista de terra en força bon estat que ens ha portat fins a la casa rural on hem deixat el cotxe.
Hem agafat motxilles i bastons i camí enllà, hem trobat uns cartell que posàvem al Bolòs i ben aviat les marques blanques i grogues del PR 186, la pista transcorre pel costat de la riera de Bolòs i en molts indrets el soroll de l’aigua ens acompanya. A voltes passes per trams de camí on el sol es fa notar i a estones per llocs ben obacs on el terra estava ben empapat d’aigua.
Amb tres quarts hem fet el camí fins a l’ermita, els marrons dels roures ens han acompanyat junt amb els castanyers i els fatjos que ja estan sense fulles, les aulines mantenen la seva fulla i així el cicle anual.
Santa Maria de Bolòs és una ermita d’una sola nau de planta rectangular, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, i acabada amb un absis semicircular substituït actualment per una sagristia, el campanar és de planta quadrada i hem pogut veure que té una campana molt nova (haurem d’esbrinar-ne el motiu).

Santa Maria de Bolòs no és que sigui una ermita que tingui una gran panoràmica , però està en un lloc tranquil, al costat hi té una construcció de pedra d’importants proporcions que s’està rehabilitant amb una teulada a dues vessants completament nova, pot ser que sigui una casa o potser un equipament de lleure. L’ermita estava oberta i hem pogut entrar a veure-la hem observat com la sagristia ocupa l’espai de l’absis, és una llàstima doncs per fora desmereix. En les parets hi hem vist varies pintures de diferents estils i significats.

Hem deixat tancada la porta i hem fet el camí de retorn, mentre caminàvem hem pogut anar observant els cims que teníem al davant, el Comanegra, el Bestracà, el Bassegoda i una vista esplèndida.

Arribats al cotxe hem enfilat la pista de retorn, abans però hem vist el bestiar de Can Tubert, cavalls, porcs negres petits i grans, aviram lliure en fi una casa de pagès o de turisme rural com ella s’anuncia.

Molt a prop del Tubert hi ha l’ermita de Sant Valentí de Salarsa que nosaltres coneixíem d’haver-hi estat en una excursió a peu des de Beget, ara la teníem a quatre cents metres i no hem pogut resistir a l’encant de tornar-la a veure, és tracta d’una ermita romànica molt interessant de les més boniques que hem vist i que està en un lloc de gran bellesa, enmig d’una roureda impressionant, amb un roure catalogat.

La seva construcció està formada per una nau, amb un absis semicircular, un campanar d’espadanya amb dues obertures, té l’entrada a la façana meridional i un porxo de construcció més moderna, l’edifici és del segle XII. És gratificant per les seves proporcions.

Hem tornat a Font Rubi, pujant un desnivell de més de tres cents metres i hem fet via a Camprodon. Hem pensat que era millor dinar pel camí així ho hem fet, ens hem aturat a “Cala Gracieta” un restaurant just entrant a la Vall de Bianya.

Hem dinat correcte amb un menú de 8 Euros, una truita de verdures, conill a la planxa, amb l’amanida com és preceptiu, els postres i cafè.

Sortint hem fet cap a Banyoles

Dimarts 4 de desembre de 2007

A Millars i Sant Feliu d'Amunt a la Catalunya Nord

La sortida d’aquest dimarts a estat a la Catalunya Nord. Hem anat a conèixer el poble de Millars, Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall a la comarca del Roselló, comarca que hem visitat poc últimament.

A fi de guanyar temps l’anada l’hem fet per l’autopista, hem sortit a Perpinyà Sud i hem agafat l’autovia que va a Prades, desprès del poble de Soler hem deixat l’autovia i en un tres i no res hem estat a Millars

Millars és una vila que s’estén a banda i banda del riu Tec. Administrativament és una comuna francesa capital del cantó de Millars, dins del departament francès dels Pirineus Orientals.

A l’arribar a Millars hem anat a l’ajuntament a buscar informació, la casa de la vila està situada en un edifici que havia sigut una Masia ben estant de la Senyoria de Millars. L’han habilitat com a oficines, centre d’atenció medica, policia etc., està equipada amb molt gust i amb molta gràcia. Ens han dit que la informació turística la trobaríem a l’Oficina d’Iniciatives Turístiques, davant de l’església de Santa Eulàlia.

Ho hem trobat molt fàcil, Millars es un poble petit de 3700 ha. l’oficina estava tancada , avui dimarts els funcionaris francesos feien vaga. Mala sort.

Hem fet una volta pels voltants de l’església que també era tancada, és un edifici que es va construir el segle XV, i conserva alguns elements de la seva estructura romànica inicial com el campanar i el portal sud, és classificada com a Monument Històric de l’estat francès. El campanar, peça arquitectural de gran interès, es del segle XII i s’aixeca a 27 m. d’altura.

Malgrat hem trobat l’oficina i l’església tancada, a Millars hi havia mercat, unes quantes parades alegraven la plaça. Hem comprat unes carxofes i hem anat a veure un vell molí d’oli que sabíem que existia per una visita a una explotació que havíem fet a prop de Cabestany i que ens havien dit que el molí era a Millars. Estava obert, hem visitat la botiga i el molí, la persona que estava a càrrec de la instal·lació en ha posat un vídeo que explicava el procés d’extracció de l’oli.

Una eina que fa possible entendre millor tot el procés que fa l’oliva. Sortint, ja hem fet via cap a Sant Feliu d’Amunt, és una petita vila de 654 h. que té una església romànica que va ser la seu d’un convent d’agustins entre els segles XII i XVI

Sant Feliu és molt proper a Millars i pertany a la mateixa comuna. Hem aparcat hem anat a conèixer l’església, malauradament a França a partir de les 12 ja tot esta tancat o en vies de tancar-se, de migdia a les dues queda tot desert.

Hem anat a veure l’església per fora, el campanar se’ns mostra com una torre feudal, el portal és en marbre blanc amb betes blaves a diferencia del de Millars que era de color de rosa com el marbre de Ceret. l’entorn de l’església continua tenint un aire entre feudal i medieval amb cases ben arreglades i un entorn molt polit i net.

Hem començat a pensar en el dinar, a Millars no hem vist res i a Sant Feliu d’Amunt tampoc, hem decidit tirar avall i veure si a Sant Feliu d’Avall trobàvem alguna cosa, hem preguntat i ens han dit que hi havia oberta una pizzeria al costat de l’escola d’infants. Hi hem anat, és un lloc que fan pizzes i tenen un parell de taules, però ni plats ni coberts ni vi ni res d’alcohol. A França pel fet que un establiment estigui a menys de 50 metres d’una escola està prohibida la venda de begudes alcohòliques. Un desastre total, l’aigua ha sigut l’única solució.

Mentre ens acabàvem la pizza, que estava molt bona, hem anat veien com entraven els nens a l’escola, eren infants de 3 a 5 anys aprox. i que entren a les dues.

Sortint ja hem enfilat el camí cap a casa on hem arribat sobre les quatre.

Dimarts 20 de novembre de 07

A Santa Mª de Freixe i Sant Andreu de Ruitlles

Aquest dimarts ens hem quedat molt a prop de Banyoles, Hem anat a la població de Mieres per conèixer les esglésies de Santa Maria de Freixe i Sant Andreu de Ruitlles.

Hem sortit cap a Mieres, on hem trobat l’ajuntament que estava tancat però una persona que treballa en el servei de neteja ens ha orientat molt bé doncs coneix cadascun dels llocs on nosaltres volíem anar. Ens ha indicat el camí i cap problema, és el mateix camí o pista que et porta a Santa Maria de Finestres, els primers km. són asfaltats i es passa ben aviat a una pista de terra en força bon estat.

Santa Maria de Freixe

Nosaltres hem deixat en un encreuament el cotxe i hem fet dos km. a peu, hem quedat sorpresos de l’ermita del tot rehabilitada i en un indret molt agradable amb una panoràmica de les muntanyes més properes de la Garrotxa, des d’aquí es veu Santa Maria de Finestres amb el cim del Puigsallança, i tota la serralada de Finestres, l’ermit queda envoltada per uns prats escalonats i al costat de l’església hi ha les restes d’un petit cementiri. La carecteriques que la diferencien d’altres ermites és que sembla que havia tingut la porta d’entrada pel mig del absis com es pot veure en les fotografies.

Actualment la porta es troba a ponent i s’ha tancat l’antiga. L’edifici és de una sola nau amb volta de canó rectangular, amb absis, la porta té sobre seu una finestra en forma de creu i el campanar amb dos ulls i teulada que s’aixeca en un costat de l’església.

En el camí hem trobat les voreres com si hagués passat una maquina excavadora, tot molt remenat, amb un clots fondos i tot molt destrossat, sembla ser que son seglars que oloren les tòfones, ja que en aquest indret hi ha moltes alzines i sembla que deu ser un lloc que se'n n’hi fan, en altres ocasions ho havíem observat però mai d’aquesta magnitud.

Hem desfet el camí i un cop al cotxe hem seguit fins a saludar la Dama de la Garrotxa, una obra de l’escultor Piculives per honrar la memòria de l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat, vinculat des de molt jove al Museu Arqueològic de Girona del qual n’esdevingué director; també ho fou del Servei d’Excavacions de la Diputació i del de Monuments. Al costat de l’estàtua s’hi troba el poblat o talaia Ibèric de la Palomera, poblat on hem vist com s’hi feia una actuació per a consolidar les parets de pedra seca que s’anaven desmoronants’hi.

Hem refet el camí amb el cotxe cap a Mieres a fi d’anar a conèixer l’ermita de Sant Andreu de Ruitlles. La persona que ens ha indicat com anar a Santa Maria de Freixe, ens ha posat en antecedents de la situació d’aquesta ermita, ens ha comentat que uns alemanys havien comprar la finca i s’havien apropiat de l’ermita i que si ells eren a la finca no deixaven entrar.

Nosaltres hi hem anat, hem arribat a la finca, Prohibit el pas, finca particular, entrem....atenció gossos perillosos, seguim, per el soroll d’una serra sabem que hi ha gent que fa feina, seguim veiem una senyora amb una jaqueta de la Navy portant un carretó i es para. Ens diu que volem..? li diem que volem visitar l’ermita, no ens hi posa cap pega ens senyala el camí ens hi arribem, fem unes fotos i ens acomiadem de la senyora.

Val a dir que l’ermita no és res de l’altre món, malgrat se la considera del romànic ha de haver estat molt modificada. Hem buscat informació d’aquesta ermita i no n'hem trobat.

En acabar en retornat a Mieres on hem dinat al Puigsallança, un lloc que ja coneixem d’altres ocasions que hem estat per aquestes rodalies, es un menú de 8,50 amb cafè i tres plats, molt bé.

Dimarts, 13 de novembre de 2007

Sant Pere dels Vilars i la Mare de Déu del Fau

La sortida d’aquesta setmana a estat a l’alta Garrotxa de l’Empordà, l’objectiu era conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Fau que queda encara dins el PEIN de l’Alta Garrotxa el seu poble més proper és Maçanet de Cabrenys.

En aquesta anada a Maçanet hem optat per no anar a trobar la N-2, hem anat per Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Cistella, Boadella d’Empordà, Darnius i Maçanet de Cabrenys.

Sant Pere dels Vilars

Passada la vila de Maçanet surt una carretera asfaltada que en arribar al veïnat d’Oliveda es converteix en una pista de terra que ens ha portat fins el veïnat dels Vilars. S’ha de anar en compte perquè Sant Pere dels Vilars només ho indica una vegada al començament d’aquesta carretera, desprès s’ha de seguir la direcció “La Granja” que és una casa rural que hi ha al costat de l’ermita. Aquí hem deixat el cotxe i hem anat a visitar l’ermita de Sant Pere dels Vilars que queda a peu de pista i davant d’una masia molt ben conservada que és el restaurant “Can Granja”

“Sant Pere dels Vilars és una esglesiola d'una nau amb absis trapezoïdal. L'absis correspon al període pre-romànic (s. VIII-IX); mentre la nau, notablement descentrada respecte a la capçalera, és d'època més tardana. La volta de la capçalera pre-romànica dels Vilars és quelcom ultrapassada. L'arc triomfal té la mateixa forma. És sostingut per pilars rectangulars i posseeix impostes en secció de bisell. Les dovelles són ben tallades; en els pilars o muntants hi ha carreus ben tallats. En el mur de llevant i en el de migdia d'aquest absis hi han sengles finestres de doble biaix; llurs arcs, de mig punt, són fets amb petites lloses”.

Bosc de castanyers

Hem deixat l’ermita, descuidada i en força mal estat i hem anat a buscar els estris per fer via cap al Santuari de la Mare de Déu del Fau, entre tant ha sortit una parella del casal del restaurant i ens han dit que ara era tancat, ens han indicat el camí a seguir per anar al Santuari. Aquest surt a la dreta desprès de la tanca del restaurant, està senyalitzat en marques grogues.

Els primers vint minuts de caminar transcorren per un torrent ple de castanyers que les seves fulles formen una catifa i et dificultant seguir el camí, fins a gruixos de 40 centímetres omplen la torrentera del sender, et cal anar buscant les parts altes del corriol per avançar amb més rapidesa. Malgrat que el camí està marcat amb marques grogues el camí entra i surt d’un corriol per entrar a un tros de pista, un altre corriol i axis fins que es troba una pista prou ample que et mena fins el darrer sender que et porta al Coll de Fau a 930 metres, des d’aquest coll cal agafar un camí a l’esquerra d’un pal de senyalització que va carenejant i s’enfila fins el Santuari.

Durant el camí hem trobat varies indicacions en forma de banderoles però en cap d’elles indicava el Santuari del Fau. En aquesta ocasió portàvem el mapa i desprès de varies interpretacions del mateix hem arribat a l’objectiu Cal afegir que algun error ens ha portat a veure l’altre vessant del coll de Fau i ens ha permès de gaudir d’una vista excel·lent on el Bassegoda es veia imponent i diferent de la visió que en tenim des de el Pla de l’Estany.

Aquest santuari és anomenat popularment de la “Mare de Déu de les Formigues” i, també “de les Alades”, perquè hom assegura que un dia de la Mare de Déu de setembre hi moriren milers de formigues voladores.

Santuari de la Mare de Déu del Fau

El santuari, situat al capdamunt de la serra del Fau, és un edifici d’origen romànic refet el segle XV i molt modificat posteriorment. D’estil primitiu, només en conserva part dels murs, decorats amb un fris, i la nau que és cobert per una volta de canó cintrada amb canya.

El 8 de setembre festivitat de la Mare de Déu, s’hi feia el “ballet del buquet i cornet”, anomenat així perquè els dansaires regalaven a les seves parelles un buquet o ramallet de flors i un cornet o paperina de confits.

La baixada ha estat molt més ràpida, primer per la baixada ja que al pujar hem fet un desnivell de més de 400 metres i desprès perquè el camí ja ens era conegut, a la pujada ja havíem fet les fotos, i havíem descobert el contrallums de la tardor amb els castanyers, en fi una delícia de paisatge en aquesta època de l’any, en total hem caminat a prop de tres hores.

Hem arribat a Maçanet a ¼ de 4 però a la Fonda ”la Quadra” encara ens han donat dinar. Ja els coneixem i segueix tot molt correcte, més tard de les cinc arribàvem a Banyoles

Banyoles 8 de novembre de 2007

Hem pujat al Santuari del Món

Avui hem pujat al Santuari del Mont des de la masia de Falgars

Aquest dimarts hem anat al poble de Cabanelles, per enfilar Cap a Sant Martí de Sesserres, seguir fins a la Masia de Falgars i allà iniciar l’ascensió al Mont, on cal pujar un desnivell de 442 metres i una hora i mitja de caminar.Hem entrat a la vila de Cabanelles on hem anat a conèixer un edifici que devia haver sigut un castell i veure l’església de Santa Coloma de Cabanelles

Santa Coloma de Cabanelles

L’església consta d’una sola nau, capçada a l’est per un absis de planta semicircular que s’obre directament a la nau, coberta amb una volta de canó. La porta, situada al mur sud, prop de la cantonada amb la façana oest, consta de quatre
arquivoltes en gradació, llises i sense decoració, amb llinda i timpà. Dues finestres de doble esqueixada, estretes i allargades, s’obren també em aquesta mateixa façana. Hi ha dues finestres més a l’absis, i l’ull de bou de la façana oest devia ser originàriament una altre finestra. Als batents de la porta podem admirar un notable conjunt de ferramenta de tradició romànica
Hem deixat al petit poble que té com agregats, els pobles d’Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres i Vilademires i les seves esglésies corresponents algunes romàniques com la que anem a veure ara la de Sant Martí Sesserres.

Hem deixat el cotxe davant d’unes senyals que anunciaven l’ermita a 600 metres. Amb pas decidit hem arribat a l’ermita on un pagès molt simpàtic estava tallant l’herba del lloc, es el Masover d’una gran masia. Can Puig i a vegades fa feines per l’ajuntament de Cabanelles i avui estava netejant els voltants de l’ermita.
L’església es pot datar de la segona meitat del segle XII, Consta d’una nau única coberta per una volta de canó i capçada a l’est per un absis semicircular, coberta per una volta ametllada. Al mur sud hi ha tres esveltes finestres de doble esqueixada i damunt la porta, a la façana oest, s’obre un ull de bou que a l’origen era una finestra. L’element més interessant és la porta d’entrada, senzilla i sense ornamentació escultòrica. Partint de la superfície del mur, quatre arcs adovellats formen l’obertura de la porta, que té un llinda monolítica llisa amb una petita cornisa d’on arrenquen els arcs. Té un campanar de torre, amb un pis de finestres i coberta piramidal que fou aixecat posteriorment.
Hem fet unes fotografies,hem vist varies creus al terra de persones que foren enterrades anys passats en aquest indret. Avui el cementiri és a Cabanelles, ens hem acomiadat del pagès i cap a Falgars.

Església del Santuari

Arribats en un revolt abans de la masia, ja anuncia el camí per pujar al Mont, allà hem deixat el cotxe i hem agafat els bastons, motxilles i amunt. El primer tros uns dos km. son una pista que puja lleugerament i que fa de molt bon anar, aviat hem trobat una drecera que t’estalvia un tros de pista, un altre tros de pista i ja comença un corriol molt ben marcat i molt fressat que pujant, pujant et va apropant al Mont que és veu allà dalt.
Va pujant però segurament que el haver fet l’escalfament en els dos primers km. ha estat tot molt més suportable.
Finalment hem arribat al cim. Molt bé, hi hem arribat al mateix temps que vuit o deu ciclistes alemanys que també estaven molt contents. Un gran compressor que fa molta fressa a cridat la nostra atenció ens hi hem apropar i ens han dit que estan fent un pou per trobar aigua, és una empresa de Banyoles i ens ha comentat que ja estan a 254 metres i per ara res. Que hi hagi sort...

Ja som a dalt a la Mare de Déu del Mont, és la primera vegada que hi arribem a peu, la setmana que la Carme fa 70 anys. que per molt anys pugui seguir fent aquests camins del nostre País
Llegim..
L’edifici és una construcció que exemplifica bastant la persistència de formes romàniques en un moment en que el gòtic ja estava del tot desenvolupat. Tenia una sola nau amb volta apuntada i absis semicircular, el qual va ser enderrocat, però encara en queden vestigis dins l’hostatgeria. La porta s’obre a la façana oest; com és habitual té tres arcs en gradació, llinda i un timpà que conserva part de l’antiga decoració esculpida

Masia de Falgars

Hem fet una visita a l’església, una visita a la cambra on Mn. Cinto diuen que va escriure el Canigó i hem tingut la sort que el restaurant de l’hostatgeria esta obert i hem pogut dinar. Molt bé molt correcte, no hi ha menú però no és excessivament car, esta molt bé i molt bo.
En acabar, hem tingut de desfer el camí del matí que amb una hora i quart hem arribat a Falgars una masia enorme que n’hem deixat constància amb unes fotografies
Dimarts 15 d’abril de 08

Viatge amb Globus

L’excursió o sortida d’aquesta setmana ha estat molt diferent, hem volat en globus per sobre la Garrotxa. Desprès de tantes excursions per entre camins, corriols, senders i pistes avui ho hem fet sense gaire esforç des de l’aire.
Hem sortit molt aviat de Banyoles doncs cal aprofitar les primeres hores del dia per volar, sembla ser que més tard s’escalfa la terra i és més difícil aixecar el vol. A dos quarts de vuit ja érem davant de Can Xel, en la carretera de Banyoles a Olot per Santa Pau. En aquest indret hi en un prat que hi ha un prat gran on desplegaven la tela del globus i comencen a injectar-hi aire mitjançant uns grossos ventiladors, quan agafat la forma i esta tot ple d’aire, si tramet aire calent i el globus comença a posar-se dret fins que queda a punt d’enlairar-se.
En aquest moment hem pujat a la cistella mitjançant uns forats al costat que et permeten posar el peus i accedir a dins d’un petit departament, en el que hem volat nosaltres, disposa de quatre espais per dues persones més un espai per el pilot.
El Globus comença a guanyar alçada a través d’insuflar-hi aire calent mitjançant uns cremadors que llencen escalfor, la temperatura a dins de la tela del globus esta prop dels 80 graus. Una vegada enlairat el pilot manté més o menys la mateixa alçada 500/600 metres, la direcció be donada per les corrents del vent, el pilot pot intentar pujar i baixar a fi de trobar noves vies d’aire. Si que pot fer el pilot és que el globus giri sobre si mateix, d’aquesta manera tots els passatger tenen l’oportunitat de veure els diferents llocs.
Ja som amunt, ja veiem la Fageda d’en Jordà, el Centre La Fageda on fan els iogurts, Can Xel, les Masies del voltant de Can Xel, Sant Miquel Sacot, el volcà de Santa Margarita, el del Croscat. A partir d’aquí el pilot et fa adonar dels diferents indrets que s’albiren, el Pedraforca, la serralada del Pirineus, el Montgrí, el mar, es fantàstic.

El pilot esta connectat sempre amb un col·laborador que resta a terra i que va seguint les evolucions del Globus per ser en el lloc quan aterrissis. També està en contacte amb la torre de control de l’aeroport de Girona per a qualsevol eventualitat.
El Globus ha anat agafant la direcció de la Vall d’en Bas, hem vist Sant Privat d’en Bas i el final de la vall que entra fins el Salt de Sallent, hem vist la vall que entre fins a Joanetes i que es d’on sortirà el túnel de Bracons. Hem vist el nou túnel de Sant Esteve d’en Bas, Hem retratat l’Església de Sant Esteve i la casa del Toni Almirall, hem anat veient la pista de BTT que va fent via per la vall, els Plans de Falgars amb l’Ermita de Sant Miquel, El Puigsacalm i el Cabrerès, els camps sembrats de colza que li donen un color molt diferent dels altres prats, els marró dels camps, cap d’igual. Una meravella, la Vall d’en Bas, un espectacle des d’aquesta alçada.
Durant el trajecte et serveixen coca ensucrada i cava, cosa que s’agraeix, doncs entre una cosa i l’altre estàs sense esmorzar, el temps de vol és d’una hora i mitja i en aquest cas és obvi, passa volant.
I ha on s’aterrarà?,.... doncs a on pot, nosaltres dins d’una finca en un camí entre plantacions de colze i arbres fruiters. Els propietaris queden sorpresos de veure un artefacte aterran en aquell indret. Ha sortit la mestressa de la casa i el seu marit i hem vist que s’ho han agafat bé.
Els que hem volat, els homes, ajudem a plegar el globus que comporta una bona estona el servei de terra va amb una camioneta i un remolc, amb la col·laboració de tots plegats es carrega la cistella i el globus que hem aplegat dins d’una bossa. Tot al remolc i junts cap a buscar els cotxes que teníem davant de Can Xel. El vol no ha acabat, ara hem anat cap el restaurant del càmping “La Fageda” on no hi ha faltat un pa amb tomàquet , embotits, els que vulguis, i a continuació mongetes de Santa Pau i botifarra, bon porró de vi i vinga no ve d’una estona.
Com que avui és Sant Jordi han tingut el detall de regalar una rosa a les dones i finalment ens han donat un diploma acreditant que hem volat amb el “Vol de Coloms”.
Una experiència original que no pensàvem poder fer, però que s’ha realitzat gràcies al aniversari de la Carme.Ben segur que ho anirem recordant en les nostres sortides dels dimarts.

Hem pujat al Bassegoda

Avui finalment hem assolit el cim del Bassegoda (1373 metres). Aprofitant les vacances de setmana Santa hem reforçar la sortida amb l’Oriol, en Francesc i l’Emma que amb sàvia paciència ens han acompanyat fins el cim.
Hem sortit tots cinc amb el cotxe direcció Albanyà des d’on hem començat l’aproximació per la pista que porta també a l’Hostal de la Muga, pocs metres més endavant es deixa aquesta pista i se segueix cap a l’esquerra cap al coll de Faja, allà hem seguit direcció al Bassegoda, i hem passat per l’aparcament on deixàrem el cotxe quan vàrem anar a San Martí de Corsavell. Hem deixat enrera la Masia de can Nou i el trencall de la dreta que ens portaria a Sant Miquel de Bassegoda i a la Masia de Can Sala. A les onze i poc érem al coll de Principi on hem deixat el cotxe, hem agafat els estris i hem seguit fins el Pla de la Bateria on comença el camí en serio.
Abans però hem gaudit del panorama que des d’aquest indret ja és pot veure. El Canigó com a principal protagonista, el Puig Neulos, el Moixer, i tota la serralada del Pirineu encapçalat pel Costabona. Per veure l’altre vessant ens calia arribar a dalt.
A poc a poc hem anat pujant, és una forta pendent fins que quedes situat sota el gran rocam, sembla que li deien la torre de l’homenatge..? on hem fet una aturada per reorganitzar-nos, ja comencem a parlar del llibre de la Punyalada, era aqui o era dalt on diu aquelles paraules.
Tornem-ho a llegir...
Dalt del puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blanísima herba i sòlid respatller de pedra, on algún temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses, per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ença, el pic de Tossa; i més ença encara, Lliurona, rònega i perduda entre els alzinar.... sembla que ha de ser a dalt...
El tros del rocam és el que és més difícil de pujar, uns graons de ferro i unes clavilles fixades a la paret i unes cadenes son els llocs per on cal anar avançant, hem deixat els bastons a un costat i hem seguit grimpant fins arribar dalt. Allà hem gaudit de la satisfacció d’haver-ho aconseguit com si es tractés d’un quatre mil, ha estat extraordinari i el lloc del llibre és evident aquí dalt.
En les nostre caminades per la Garrotxa li anàvem dient al Bassegoda, “ja vindrem tranquil..?. i avui 10 d’abril, dilluns de Pasqua ho hem aconseguit.
Hem fet les fotografies que en donen fe i desprès de mirar d’endevinar pics i serralades hem refet el camí, hem constatat que és més difícil la baixada del rocam que la pujada, el pujar vas mirant amunt i vas veient on poses els peus, el baixar vas més a les palpentes.
Avui sí que hem anat trobant gent que pujava o baixava del Bassegoda, fins i tot motos i Quads fins el Pla de la Bateria. Nosaltres havíem deixat el cotxe al coll de Principi des de’n hem continuat fins a Lliurona. Ja havíem constatat que degut a l’hora que era seria difícil dinar a Albanyà.
A Lliurona hem fet un volta pel poble, visita obligada l’Església de Sant Andreu que sembla que l’estan sanejant doncs hi ha bastides posades a banda i banda. Hem anat fins a la font, el cementiri i tornar a veure l’Hostal del Arç. Hem refet el camí fins el cotxe, hem menjat coses que portàvem i hem decidit tornar en direcció a Beuda en lloc de per Albanyà. Ara ens resta tornar un dia per conèixer Sant Miquel de Bassegoda i Sant Joan de Bossols. Seria interessant fer-ho per la vall del Riu, hauríem completat quasi tots les pistes . Entre les cinc i les sis hem arribat a Banyoles.

"Ruta de les 10 Ermites"

Aquest dimarts hem tornat a la comarca de la Selva, hem anat a conèixer dues de les 10 ermites que configuren l’enfilall de la “Ruta de les 10 ermites”. Avui hem anat al Castell i Església d’Argimon per fer l’excursió des d’aquest indret fins el Santuari de Sant Pere Cercada.
Situats a Riudarenes hem seguit cap al llogarret de l’Esparra, on s’agafa una pista que en tres km. i amb força sots i roderes puges fins al castell i església d’Argimon.
Des de la plana ja veus el Santuari que sobre l’espadat sobresurt esveltament. Un cop a dalt te n’adones de la gran vista que és pot gaudir si el dia no està tapat com avui. Malgrat tot hem albirat el mar, hem reconegut la serralada del Montseny, el Montgrí, la plana de l’Empordà i les muntanyes de la Serra de l’Albera.
El que queda del conjunt arquitectònic està molt ben conservat i molt ben tancat i protegit, en l’indret es pot gaudir de dos grans miradors des del superior la vista es de 360º, i la seva alçada, 450 metres, permet tenir una panoràmica privilegiada. L’església havia estat la capella del castell del mateix nom, documentat ja el 1106. Era una possessió dels Cabrera i fou destruït a finals del segle XIV, en resta la capella i restes dels murs.
L’ArgimonHem agafat els estris de marxa i hem seguit les indicacions per anar a Sant Pere Cercada, ens anem acostumant a que en aquestes ermites de la Selva comences baixant i acabes pujant i al refer el camí torners a fer el mateix. El camí està molt ben senyalitzat i et pots despreocupar d’aquest tema i invertir el temps en gaudir de la natura que en aquest
moment és una explosió, tot reneix, tot floreix, és una meravella. En aquest recorregut predominava el bruc florit, extraordinari, també farigola i romaní i molts arboços, la ginesta que hem vist, la varietat ginestell està en plena florida, de comú també se'n comença a veure de florida.
Hem caminat per uns camins molt aptes i fressats amb algunes fonts que malgrat la sequera encara ragen, deu ser, perquè la Selva és la comarca de l’aigua, després de traspassar un parell de rieres i de pujar hem arribat a Sant Pere de Cercada.
L’edifici s’aixeca damunt d’un Puig situat al mig d’una vall tancada, d’aquí el nom de “cercada”, envoltat pels torrents de l’Esparra i de Sant Pere. El església és un magnífic exemplar de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. Presenta una planta de creu llatina , un gran cimbori octogonal, un gran absis i dues absidioles en gradació amb sengles capitells esculpits. El campanar és d’espadanya. Sant Pere havia estat un monestir canonical agustinià, fundat el 1136 i que subsistí fins el 1592. Es pot dir que és el monument més remarcable de la comarca.
Sant Pere no gaudeix d’una gran vista però sí d’un entorn net i polit, a 25 metres hi ha una masia que possiblement fou la rectoria també molt ben arranjada. Haviam, és un lloc que quant hi arribes dius: Carai noi, això és molt interessant, ha valgut la pena venir. és una llàstima no poder visitar l’interior, però l’exterior ja és prou gratificant.

Se’ns està fent tard. Hem començat a caminar a ¼ de 12 i hem estat 2 hores fins arribar aquí, ens cal tornar en pas lleuger sinó no dinarem.Tot menjant fruits secs i caminant amb pas ferm hem fet la tornada en una hora i mitja. En total 3 hores i mitjà de camí. Quan hem agafat el cotxe ja eren ¾ de 3. Hem baixat cap a l’Esparra i cap a Riudarenes on al restaurant “La Brasa” encara ens han donat dinar.
És d’agrair l’esforç que fa el gremi per donar aquest servei , malgrat l’hora ¼ de 4.
A la Brasa no fan menú i per tant hem escollit, una amanida i verdures a la planxa , peus de porc i ànec rostit, ens ha costat una mica més car que altres dimarts. Cal fer notar un bon servei i tot molt ben elaborat i agrair-los que ens en donguessin.
Al sortir ja era mitjà tarda i hem seguit cap a Banyoles.

Dimarts 27 de març e 07

D'Argimon a Sant Pere Cercada

Ruta de les 10 Ermites

Aquest dimarts hem tornat a la comarca de la Selva, hem anat a conèixer dues de les 10 ermites que configuren l’enfilall de la “Ruta de les 10 ermites”. Avui hem anat al Castell i Església d’Argimon per fer l’excursió des d’aquest indret fins el Santuari de Sant Pere Cercada.
Situats a Riudarenes hem seguit cap al llogarret de l’Esparra, on s’agafa una pista que en tres km. i amb força sots i roderes puges fins al castell i església d’Argimon.

Des de la plana ja veus el Santuari que sobre l’espadat sobresurt esveltament. Un cop a dalt te n’adones de la gran vista que és pot gaudir si el dia no està tapat com avui. Malgrat tot hem albirat el mar, hem reconegut la serralada del Montseny, el Montgrí, la plana de l’Empordà i les muntanyes de la Serra de l’Albera.
El que queda del conjunt arquitectònic està molt ben conservat i molt ben tancat i protegit, en l’indret es pot gaudir de dos grans miradors des del superior la vista es de 360º, i la seva alçada, 450 metres, permet tenir una panoràmica privilegiada. L’església havia estat la capella del castell del mateix nom, documentat ja el 1106. Era una possessió dels Cabrera i fou destruït a finals del segle XIV, en resta la capella i restes dels murs.
Hem agafat els estris de marxa i hem seguit les indicacions per anar a Sant Pere Cercada, ens anem acostumant a que en aquestes ermites de la Selva comences baixant i acabes pujant i al refer el camí torners a fer el mateix. El camí està molt ben senyalitzat i et pots despreocupar d’aquest tema i invertir el temps en gaudir de la natura que en aquest
moment és una explosió, tot reneix, tot floreix, és una meravella. En aquest recorregut predominava el bruc florit, extraordinari, també farigola i romaní i molts arboços, la ginesta que hem vist, la varietat ginestell està en plena florida, de comú també se'n comença a veure de florida.
Hem caminat per uns camins molt aptes i fressats amb algunes fonts que malgrat la sequera encara ragen, deu ser, perquè la Selva és la comarca de l’aigua, després de traspassar un parell de rieres i de pujar hem arribat a Sant Pere de Cercada.

Sant Pere de CercadaL’edifici s’aixeca damunt d’un Puig situat al mig d’una vall tancada, d’aquí el nom de “cercada”, envoltat pels torrents de l’Esparra i de Sant Pere. El església és un magnífic exemplar de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. Presenta una planta de creu llatina , un gran cimbori octogonal, un gran absis i dues absidioles en gradació amb sengles capitells esculpits. El campanar és d’espadanya. Sant Pere havia estat un monestir canonical agustinià, fundat el 1136 i que subsistí fins el 1592. Es pot dir que és el monument més remarcable i ben conservat de la comarca.
Sant Pere no gaudeix d’una gran vista però sí d’un entorn net i polit, a 25 metres hi ha una masia que possiblement fou la rectoria també molt ben arranjada. Haviam, és un lloc que quant hi arribes dius: Carai noi, això és molt interessant, ha valgut la pena venir. és una llàstima no poder visitar l’interior, però l’exterior ja és prou gratificant.
Se’ns està fent tard. Hem començat a caminar a ¼ de 12 i hem estat 2 hores fins arribar aquí, ens cal tornar en pas lleuger sinó no dinarem.
Tot menjant fruits secs i caminant amb pas ferm hem fet la tornada en una hora i mitja. En total 3 hores i mitjà de camí. Quan hem agafat el cotxe ja eren ¾ de 3. Hem baixat cap a l’Esparra i cap a Riudarenes on al restaurant “La Brasa” encara ens han donat dinar.
És d’agrair l’esforç que fa el gremi per donar aquest servei , malgrat l’hora ¼ de 4.
A la Brasa no fan menú i per tant hem escollit, una amanida i verdures a la planxa , peus de porc i ànec rostit, ens ha costat una mica més car que altres dimarts. Cal fer notar un bon servei i tot molt ben elaborat i agrair-los que ens en donguessin.
Pati de davant de la RectoriaAl sortir ja era mitjà tarda i hem seguit cap a Banyoles..Dimarts 27 de març e 07

Santa Maria de Castellar i Sant Joan de la Font

Avui hem anat a conèixer Santa Maria de Castellar, sobre Sant Joan les Fonts, és una de les ermites pendent per completar l’enfilall d’esglésies de la Vall de Bianya i de la vall del Bac que tenim pendents, ara només ens queda per conèixer Sant Andreu de Socarrats a prop de Llocalou.
La sortida d’avui ha coincidit amb la vigília de la Primavera, però ha coincidit amb un dia de rigorós hivern. A l’arribar a l’ermita hem tingut una pluja de neu i aigua, més neu que aigua.
Santa Maria de Castellar és una ermita del segle XI, l’església esta paret per paret amb la rectoria, avui convertida en un allotjament rural, han rehabilitat la rectoria i a més és l’habitatge de la parella que ho porta, és un apartament per un màxim de 6 persones.
La vall de Castellar és a 6 km. de Sant Joan les Fonts, aquesta vall forma part de l’espai protegit de l’Alta Garrotxa i la construcció es troba a 650 metres, des de aquest indret es veu el Canigó i en dies clars fins hi tot el mar (avui no hem vist res).
La Mestressa de la Casa, que havia sigut la Rectoria ens ha facilitat la informació, és d’agrair trobar una persona per aquests indrets tant ben documentada. Ens ha comentat que seguin la pista per la que hem arribat aniríem a parar prop de la masia de Colldecarrera a la vall del Bac. Ella és natural d’Holanda, parla força bé el castellà i forces paraules en català, el seu marit procedeix de Tenerife però des dels 10 anys que va venir a viure a Olot. Cal tenir un esperit aventurer per viure en un lloc tant solitari.
Hem refet el camí i ens hem arribar fins a Riudaura doncs volíem anar a conèixer Sant Joan de la Font. A Riudaura hem seguit les indicacions del llibre “Santuaris de la Garrotxa”. Hem pujat amb el cotxe fins a un indret que els veïns de la comarca l’anomena “El Petroli” i és que anys enrera s’hi portaren a terme unes prospeccions per extraure’n, sense èxit, aquest carburant. Encara s’hi veuen restes del treballs realitzats en el lloc.
Com que seguia caient aigua i neu hem seguit amunt amb el cotxe i hem pogut arribar fins al Santuari. Es tracta d’una gran casa on hi ha L’Església, els allotjaments, i les cavallerisses, en fi molt gran. També hi ha una font ben feta i que raja de ben segur a l’estiu sota els corpulents arbres que l’envolten ha de ser un plaer passar-hi una llarga estona.
Per Sant Joan s’hi celebra l’aplec coincidint amb la festa del Sant, hem recollit una estrofa dels goigs del Santuari:
“Als devots consoleu,
de Riudaura en la capella,
La Font de Sant Joan
i d’una font prop d’ella
amb salut els regaleu,
els sospirs oïu piadós,
que l’afligit cor us envia”
Ara ha sortit el sol, ara plou, ara neva, ens hem posat d’acord en que era millor cercar un lloc per dinar, marxem de Sant Joan , passem de llarg de Riudaura i prenem la carretera que ens porta al començament de la Vall d’en Bas, no havíem entrat mai per aquest indret, per la Pinya, hem descobert una perspectiva diferent de la vall. Ho veus des de una altre lloc, i molt millor perspectiva.
Tot i el temps encara ens hem arribat a Sant Joan dels Balbs que en venia de pas. L’Església de Sant Joan dels Balbs pertany al municipi de la Pinya, és d’origen romànic i esmentada ja el 958, fou cedida pels comtes de Besalú el 977 a la col·legiata de Santa Maria de Besalú. és una ermita molt bonica i en un paratge molt agradable.

En fi que hem descobert tres nous llocs i se’ns ha fet l’hora de dinar, fet que hem resolt al restaurant Verntallat que l’ Agrobotiga té al bell mig de la Vall d’en Bas.
Agradable l’escalfor i el servei del local. No hi havia menú però els preus eren força ajustats, unes amanides i unes mongetes de la vall amb botifarra del perol, perfecte, tot plegat 22,- Euros amb cafè inclòs. A l‘acabar hem sortit cap a Banyoles.
Dimarts 20 de març de 07

De Sant Andreu de Gitarriu a Sant Grau d'Entreperes

Aquest dimarts hem tornat a l’Alta Garrotxa, hem fet l’excursió de Sant Andreu de Gitarriu a Sant Grau d’Entreperes, un indret pendent del maig de l’any passat que només arribàrem fins a Sant Andreu.
Avui a diferència de l’altra vegada que vàrem pujar a peu des de Sadernes hem fet amb cotxe fins el Serradell i això ha facilitat les coses.

En la sortida d’avui ens acompanyava la Montserrat i hem aprofitat per anar fins a Sant Andreu de Gitarriu perquè ho coneixes, hem tingut la gran sort de que feia un dia esplèndid, clar, sense núvols amb una lluminositat inusual.
A l’ermita hem trobat un motorista que ens a passat quan pujàvem, hem fet conversa fins el punt que ens ha descrit cadascuna de les muntanyes que teníem al davant, com hem dit abans el dia ho permetia, allà hi tenim el Bestracà, a sota a l’esquerra Oix, a sota a l’esquerrà Beget, aquí davant el Montpetit i el Montmajor, allà a l’esquerra la serralada del Puigsacalm amb el tall de Cabrera i més enllà el Far.

El Comanegra i el Puig de les Bruixes i al darrera el Talló i aquella petita cresta que es veu és el Taga. Esplèndid quina il·lusió com hem fruit. Moltes gràcies senyor d’Olot.
Finalment després de la lliçó hem agafat bastons i estris i cap a Sant Grau d’Entreperes , una pista molt agradable que entre mig de boixos i alzines ens ha portat fins a l’Església. Ha sigut una hora de passeig doncs el camí feia baixada i així tothom s’hi veu amb cor.
En la documentació de la sortida hem llegit que Sant Grau és una Església petita però és força més gran que Sant Andreu, també hem llegit que el Patronatge de Sant Grau era el més popular de l’Alta Garrotxa pel fet de protegir el bestiar boví. Els bous i les vaques eren la tracció i la força de sang que movia la feina i el proveïment de llet d’aquell temps, per això els pagesos encomanaven els seus animals banyuts al sant perquè els protegís de malalties i desgràcies. Sembla que aquest indret tingué una certa importància durant les guerres remences.
A nosaltres ens ha semblat que l’ Església és força gran, amb un gran cancell com és pot veure en la fotografia, i que en algun moment determinat fou ampliada com hem pogut veure en els murs de l’edifici.
L’Església queda al costat d’una important casa que es veu habitada, malgrat no hi hem vist ningú. La persona que hem trobat a dalt a Sant Andreu ens ha dit que podrien ser neo-rurals forasters.
Hem fet el camí de tornada amb pas lleuger i malgrat la pujada en una hora hem tornat a arribar al Serradell. Al Serradell hi ha una gran Masia, que en aquest moment estan rehabilitant i que ens va fer molta il·lusió que fos eixís. La darrera vegada que hi vàrem ser feia pena veure com s’enrunava. Hem parlat amb els treballadors i ens han dit que la podíem visitar.
En lloc de tornar cap a Sadernes hem seguit en direcció al coll de Faja, hem trobat l’encreuament on seguint cap a l’esquerra passaríem per una gran masia que s’anomena El Polí i aniríem també cap a Menera, el coll de Teies des de’on podríem anar a Bassegoda o a Lliurona. Cap a la dreta, que ha estat la nostra opció, hem passat per una masia que es diu L’Orri, per Sant Miquel de Monteia per arribar finalment a Sales de Lierca. És més llarg que per Sadernes però la pista està en molt millor estat.
Avui teníem fotògrafArribats a Sales hem decidit veure si trobàvem dinar a Tortellà, hem fet una petita descoberta i hem anat a para al restaurant Cala Seca. Molt bé, servei, plats i fins hi tot el preu.
Hem llegit que Sales de Lierca havia tingut 39 habitants amb 5 veïnats de masies: Sales de Lierca, Sadernes, Gitarriu, Entreperes i Monteia.
Al sortir de dinar ja hem enfilat el camí direcció Banyoles.

La Dama i la ConvidadaDimarts 13 de març de 07

De Sant Miquel de Cladells a Santa Margarita de Vallors

"Ruta de les 10 ermites"

Aquest dimarts hem anat a la comarca de l’aigua, a la Selva, a conèixer un nou recorregut de la ruta de les 10 ermites, concretament de Sant Miquel de Cladells a Santa Margarita de Vallors.
A l’eix la C-25 hi ha una sortida especifica que posa Sant Miquel de Cladells.

Sant Miquel de Cladells queda entre Santa Coloma de Farners i Sant Hilari Sacalm i forma un petit agrupament amb la rectoria i l’hostal, avui casa de colònies. L’Església, un edifici romànic del segle XII, té un absis amb un fris decorat amb relleus arrodonits i un campanar posterior de coberta piramidal.
L’excursió fins a Santa Margarita surt d’aquest indret, amb un cartell que assenyala la direcció i senyals blanques que t’acompanyen tot el camí. Està molt ben senyalitzat.
El camí és una pista de terra prou ampla perquè s’hi pugui anar en cotxe, almenys fins arribar sota mateix de Santa Margarita. En quasi tot el camí te’ns el soroll de l’aigua que et fa de música de fons l’hem començat a sentir quan hem baixat a la riera de Vallors. Per cert que al començar l’excursió ja fas una baixada molt forta amb un desnivell d’almenys cent cinquanta metres en mig km. pendent que l’hem tingut de pujar a la tornada.
La vegetació és molt variada i durant el transcurs del recorregut pots veure de tot, moltes alzines sureres, plantacions de plataners, molts pollancres, també força pins, eucaliptus, castanyers i roures, sembla que potser pel fet d’haver-hi aigua es planten i es tallen sovint arbres. El bruc ja està florit i se’n veu per tot arreu.
El fet de caminar per un camí ample no tens les mateixes sensacions com quan vas per estret on la natura la toques amb les mans, de totes maneres els canvis de vegetació i el soroll deliciós de l’aigua, sobre tot en el tram que vas més proper al torrent de la Vallicrossa.
Amb una hora i poc més hem arribat sota Santa Margarita, aquí comença una forta pujada fins arribar a l’ermita que està a 670 metres d’alçada, hem sortit de 450 metres i n’hem baixat aprox. 150 metres, vol dir que durant tot el camí vas pujant i el tros final amb molta pendent. Fins arribar a dalt hem trigat 35 minuts.
Santa Margarita de Vallors, es troba situada en una vessant de la serra del Pedró, en un indret emboscat i muntanyós, l’església és datada al 939 i renovada i consagrada l’any 1193. D’origen romànic del segle XII fou restaurada entre 1680 i 1743 i la darrera restauració el 1992.
Santa Margarita de VallorsUna esplanada de pins, un edifici d’una sola planta i que està en molt bon estat, un petit cementiri i l’església és el conjunt bucòlic d’aquest indret. Pels bancs i llocs on s’hi ha fet foc, dona a entendre que és un lloc força visitat i que en l’aplec s’hi ha de congregar molta gent. Totes les portes estan molt ben tancades per evitar bretolades.
Un cop refets hem fet la tornada i la mateixa baixada ens feia anar més de pressa del que volíem, el fet que el camí anés baixant no se’ns ha fet pesat fins que hem tornat a arribar a la riera. La pujada també sens ha fet feixuga. Finalment hem arribat una altra vegada a Sant Miquel on ens esperava el cotxe, en total tres hores i mitja de caminar.
Hem vist que era millor anar a Sant Hilari per si arribàvem a temps perquè ens donguessin dinar, ho hem fet per la carretera vella de Santa Coloma a Sant Hilari.
Eren tres quarts de tres quan entràvem al poble, allà mateix restaurant “La Bàscula”, cap allà s’ha dit, cap problema per l’hora ni per aparcar o sigui que bé.
Un menú a 8 Euros, amb tres plats per escollir de primer i segon, tot molt correcte i ben servit.
Hem sortit de Sant Hilari a trobar l’Eix i cap a Banyoles.
Tornarem a la Selva per conèixer aquest rosari d’ermites ja que estan totes elles enllaçades i els camins molt ben senyalitzats. De moment ja n’hem visitat tres.
Dimarts 6 de març de 07

Cabanelles, Lliurona i Sant Martí de Corsavell

Aquest dimarts hem anat al Parc Natural de la Garrotxa, on, una vegada més, hem pogut gaudir d’un dels darrers espais veritablement verges dels Pirineus orientals.
Hem començat la nostra excursió a Cabanelles a fi d’anar cap a Lliurona, Sant Martí de Corsavell, Sant Joan de Bossols fins arribar al càmping Bassegoda a Albanyà. Això era el projecte, que venia donat perquè haviem sentit a dir que asfaltaven des de Cabanelles.
Hem iniciat la pista des d’on se separen els camins que van a la Mare de Déu del Mont i cap a Albanyà, aquesta darrera és la que hem agafat i que hem vist que d’asfalt ni l’olor.
És una pista que està en força mal estat , cal anar molt a poc a poc i anar fent, als tres quarts d’hora de traqueteix i d’anar d’una banda a l’altra hem arribat als plans de Planelles on hi ha una gran masia del tot abandonada, sense teulada i molt enrunada , altres petites construccions també en ruïnes, no és una masia qualsevol, havia de ser molt gran, n’hem deixat constància amb unes fotos però no hem trobat el nom de la Masia en els mapes, el lloc és magnific.
Des d’aquests plans hi ha una molt bona vista sobre l’Empordà, així com del llogarret de Lliurona, que ja veiem a la alçada que estem nosaltres, hem seguit per la vessant de la muntanya i molt haviat hem estat als plans de Carig, lloc esplèndid i on les cases de Lliurona ens quedem a 50 metres. Aquí portem 11.600 km. de pista. Com que Lliurona ja ho coneixíem d’una altre excursió, hem seguit cap al Coll de la Creu on hem gaudit d’una vista de l’Empordà i d’Albanyà imponent. Seguim direcció Albanyà i ja trobem el camí o pista que bé de la Vall del Riu que ens arriba per l'esquerra, seguim fins a trobar l’encreuament que va a Sant Miquel del Bassegoda i per tant cap al Coll del Principi i la que ens mena a Sant Martí de Corsavell seguint les marques del GR. Hem optat per San Martí de Corsavell ja que hem vist que l’opció de fer les dues ermites era molt complicat i era molta pista per un dia.
L’arribada a Sant Martí està ben marcada amb un plafó que ho indica, el camí està senyalitzat i no hi ha pèrdua, el camí esta ple de farigola i molt d’espígol, es un km. de baixada que et deixa a l’ermita i a la Torre dita també de Corsavell. L’ermita s’ha reformat i reconstruït i es veu que s’hi ha fet una bona actuació des del Consorci de L’Alta Garrotxa. És una església romànica que depèn de la de Lliurona i fou fundada pel monjos del monestir d’Arlés l’any 878.
La Torre de Corsavell està en ruïnes i malgrat el seu estat s’endevina que havia de ser una posició molt important, es veuen els arcs de punta que encara estan dempeus i pel que hem llegit havia sigut la torre d’importants nobles de l’època. Hem iniciat la pujada fins el lloc del cotxe, quan hem arribat al lloc hem tingut la sorpresa que a dalt molt amunt es veia Sant Joan de Bossols, la seva silueta ens era coneguda per la documentació que portàvem. Hem dit que la propera visita l’aniríem a veure.
Hem continuat per la mateixa pista, molt haviat hem vist que, de la nostre pista sortia una opció per l’esquerra que et porta direcció al Bassegoda i a Sant Joan de Bossols, aquesta pista enllaça amb que hem deixat quan hem decidit seguir cap a Sant Martí.. Hem anat seguint la pista que porta a Albanyà, abans però et trobes el càmping Bassegoda i abans del càmping hem trobat la pista que amb 17 km. ens portaria a l’Hostal de la Muga, que ja farem un altre dia, també.
El poble d’Albanyà es troba a la capçalera de la vall de la Muga, a la riba esquerra d’aquest riu. La vall és encerclada per muntanyes poc altes vers llevant; a ponent s’alça el massís calcari del Bassegoda (2376); pels vessants s’escolen diferents torrents que aporten aigua a la Muga en el seu curs més alt.
Hem quedat sorpresos per l’Església de Sant Pere d’Albanyà, situada en una plaça que forma un esplèndid balcó el costat de la Muga. És un edifici romànic del Segle X – XI que s’ha restaurat molt encertadament. El temple presenta una sola nau amb creuer ben destacat exteriorment i tres absis semicirculars. El frontis i el campanar de cadireta es veu posterior. Ens ha sorprès gratament la seva descoberta no hi comptàvem.
Hem pogut dinar a Albanyà en un Bar – Restaurant anomenat el Cufi, que ens han atès molt bé i on en un ambient i tracte familiar, hem menjat molt de gust i a un preu molt correcte.
Sortint ja hem fet camí cap a Banyoles.

Dimarts 13 de febrer de 07

D'Oix a Santa Maria d'Escales

Aquest dimarts hem anat a conèixer l’església de Santa Maria d’Escales a l’alta Garrotxa.
Santa Maria d’Escales pertany al Municipi de Montagut es tracta d’una antiga parròquia. El lloc és esmentat des de l’any 973 i l’església des del 1092. Edifici romànic de diverses etapes, amb un pòrtic o galilea ponent.

Hem anat cap a Oix i abans d’arribar-hi hem vist per primera vegada una vista del castell d’Oix que no havíem pogut veure en altres ocasions, som gener i els arbres de fulla caduca deixen veure les masies i en aquest cas el castell.
Ens hem arribat a Can Pei, que ho han arreglat ho han ballat correctament i molt a prop hem deixat el cotxe. Hem agafat bastons i motxilles i per la pista que porta a la vall d’Hortmoier pista força malmesa i avui del tot glaçada , hem seguit fins el Pont d’Escales, passat el pont la pista segueix cap a Sant Miquel d’Hortmoier i un corriol que surt a la dreta va en direcció a Santa Maria d’Escales, el sender va seguin la carena a poca estona de camí ja ens ha tocat el sol que ha sigut molt benvingut, avui el fred s’enganxava a la cara i a las mans.
Amb el sol de companyia hem anat tirant pel camí que preveiem segons una esquema que teníem sobre un mapa de l’Alpina. En el camí no hi ha cap tipus de senyal, això si ens els llocs complicats hi hem trobat fites de pedra.
El camí és molt bonic, transita entre alzines baixes, molts boixos, petites falgueres i un sota bosc de conte de fades, només deixar el camí i entrar a dreta o esquerra ja era molt agradable. El camí passa pels cingles de Ferran i per sota el Grau d’Escales fins a trobar la riera de Beget que molt a prop conflueix amb la d’Oix.
Hem arribat a la riera i bondadosos i benèvols excursionistes que gràcies a les vostres fites ens heu ensenyat el sender a seguir, doncs cal passar la riera i passar per sota un tronc d’un arbre on hi havia posat unes pedres sobre tronc, fet que ens ha permès endevinar el corriol que seguia cap a Santa Maria.
Són fets, el de posar fites, que són d’agrair i que nosaltres sempre tenim cura d’afegir-hi alguna pedra més pels que vindran desprès. El camí segueix sent encantador prou fressat per no tenir dubtes a l’arribar al coll del Puig ja hem vist l’esglesiola allà lluny en la vessant de la muntanya, esplèndid.
Ja hem arribat a lloc i a fe que podem dir que és dels indrets insòlits que hem conegut , el pòrtic de davant de l’església es molt agraciat i tot plegat té unes mides proporcionades, l’entrada era oberta i l’interior et sorprèn per la seva austeritat, hem fet una volta per el perímetre de l’edifici i hem vist que a sobre de l’església hi ha una habitació que és oberta i que segurament alguns excursionistes aprofiten en cas de mal temps. Hi ha un armari un llit gran, una farmaciola, jocs per jugar i llibres en fi com si fos un petit refugi de muntanya.
Un indret per conèixer com deia una de les notes d’un bloc penjat en la mateixa porta ,un lloc per retrobar-te, un lloc per meditar....
La llàstima que té és que l’edifici es veu feble i que el seu manteniment deu ser de difícil solució ja que cal portar els materials per sanejar-la amb motxilla i la pista més transitable és al Pont d’Escales. Encoratgem als amics de l’Alta Garrotxa a treballar-hi de valent per conservar aquesta petita joia del romànic.
Hem refet el camí amb fermesa doncs ja coneixíem el recorregut i per tant en poc més d’una hora tornàvem a ser al cotxe.
Hem decidit dinar a Oix si trobàvem obert, i sí a Ca la Cristina ens han donat dinar, unes amanides, uns peus de ...i unes galtes del mateix animal, cafès, molt correcte i ben presentat i sortint cap a Banyoles.
Dimarts 9 de gener de 07

Cabestany, Elna i Perpinyà

Avui hem anat a Cabestany, Elna i Perpinyà a la Catalunya Nord

Aquest dimarts ens hem arribat a la Catalunya Nord per conèixer una explotació d’oliveres molt a prop de Cabestany, visitar Cabestany, anar a Elna i veure la il·luminació nadalenca a Perpinyà Com que som afeccionats a recollir folletos quan visitem les oficines de turisme, en teníem un que explicava que desprès de les gelades de l’any 1956 que van morir les oliveres del Roselló fet que va fer tancar els molins a la regió, una persona amb visió de futur va fer venir de Corcega 18000 oliveres que va plantar en uns terrenys molt propers a Salses. Actualment fan una gran producció d’oli amb molta qualitat. Les oliveres son Mas de la Chique al terme de Salses, els molins a Millas i la Central de vendes a Mas Balande on hem estat i ens hem informat per si l’any vinent podem anar a veure els camps d’oliveres en el moment oportú. Hem comprat olives negres de la varietat Lucques i oli de la varietat Picholine.
Sortint hem fet cap a Cabestany, petita vila on hi ha un petit museu d’art romànic dedicat exclusivament a un picapedrer, escultor, arquitecte, anomenat Guillem de Cabestany.
El tal Mestre Cabestany té divereses obres per Catalunya, Sant Pere de Rodes, Museu Mares, Sant Esteve d’en Bas i també de les seves obres se n’han trobat a la Toscana
Hem visitat el museu que per estar en una vila d’aproximadament 8000 persones està molt ben realitzat , amb un recorregut molt didàctic i actual.
Hem llegit: El Mestre de Cabestany, cabdal escultor de l’edat mitjana, va ser redescobert l’any 1930 amb la instal·lació del timpà de l’església de Cabestany. Durant la seva època, la meitat del segle XII, va inspirar a nombrosos artesans de la pedra, revelant una personalitat forta, que es reconeix a totes les seves obres.
120 peces esculpides han estat cisellades pel Mestre de Cabestany. Algunes característiques ben precises el permeten reconèixer: personatges de mans immenses, ulls ametllats amb pupil·les evidenciades per un cop de trepà que els emmarquen...sense oblidar una evident inspiració antiga. Els personatges poden ser serens o aterradors; els animals destaquen pel seu realisme o pel seu aspecte fantàstic.
Totes aquestes particularitats permeten refer el recorregut artístic del Mestre de Cabestany. Podem seguir la seva petjada a Espanya, França Itàlia. Les seves passes semblen haver seguit les vies de pelegrinatge a Compostela i a Roma.
Sortint hem anat a dinar a un Bar ”Cafè de Paris”, un plat combinat amb una mica de vi, un cafè i ha correr.
Eren més de les dues del migdia i ja podíem anar-nos-en cap a Elna per visitar el Claustre, l’Església i el poble.
Havíem estat una altre vegada a Elna i concretament en el claustre però amb molt poc temps degut als horaris doncs els matíns tancant a les dotze.

El Claustre d’Elna és extraordinari, la riquesa i singularitat de cadascun dels capitells és excepcional, la singularitat de cadascuna de les columnes i la seva originalitat el converteixen en un claustre singular i grandiós. l’entrada dona dret a visitar el museu arqueològic així com el museu d’història, amdòs són força decadents amb diferència del que hem vist a Cabestany. Sortint hem visitat la Catedral que data del segle XI, molt carregada i fosca però l’estructura de l‘edifici ben conservat i majestuós.
Al sortír hem fet una passejada pels carrers més comercials d’Elna malgrat el temps no acompanyava gens, feia fred, 7/8 graus i hem decidit anar-nos-en cap a Perpinyà.
A Perpinyà hem aparcat al centre i hem fet un vol per la Plaça Catalunya, el Castillet, ens hem arribat fins la plaça Lion Gambeta a veure l’Església de Sant Joan Baptista, l’Ajuntament i volíem veure com ha quedat l’espai on hi havia hagut el mercat, ha quedat una plaça magnífica molt gran, aquí hem entrat a un bar doncs feia fred a esperar que obrissin els llums nadalencs, cosa que fan sobre dos quarts de sis de la tarda.
Ja al carrer hem notat un vespre diferent, amb músics tocant cançons parisenques, melancòliques, que junt amb els cartells lluminosos ens han transportat al millor de Paris. Hem entrat com cal els magatzems Lafayete on hem comprat sopes i salses diferents de les que trobem per casa nostra.
Eren més de les sis quan hem agafat el nostre petit Suzuki i hem sortit cap a Banyoles.
Dimarts 19 de desembre de 06

Sant Miquel de la Torre i Llongarriu

A la Vall del Bac a conèixer Sant Miquel de la Torre i Llongarriu

Aquest dimarts hem anat a conèixer dues esglésies romàniques a la Vall del Bac, el projecte inicial era fer la descoberta de quatre, però no ha estat possible doncs el temps per arribar als quatre llocs a resultat més del que havíem previst.
deixat el cotxe davant de l’Hostal de la Vall i hem anat a saludar a l’Anna que ens ha dit que la treuen de l’Hostal i sembla que li han demanat que vagi ràpid a buidar-ho.
Per nosaltres l’Anna ja formava part del decorat fosc i trist del interior de l’hostal. Veurem com ho trobarem la propera vegada .Hem agafat els bastons i hem anat a conèixer San Miquel de la Torre, al costat de la Masia del mateix nom, aquest lloc queda a 15 minuts de l’hostal.
L’Església ja es troba documentada l’any 988, es tracta d’una església de façana meridional amb dues finestres i porta adovellada. Antigament el poble rural se'l coneixia per “Vellanacorba”, té un cementiri molt proper i el Mas de La Torre esta a ple rendiment, vaques, cavalls i tot tipus de bestiar volta al costat de la casa.
Arribats altra vegada a l’Hostal hem seguit en direcció a Llongarriu que és l’indret on es troba la segona de les ermites que avui volem veure, es tracta de l’església de la Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu.
Un sender molt ben marcat que pertany al GR-1 ens ha portat sense massa esforç fins el lloc, el camí tot ell a l’ombra es dels més bonics que hem fet, amb roures, ginestars els boixos i el marfull vora el camí junt amb els colors de la tardor com a punt de referència davant nostre.

Hem arribat a Llongarriu i hem quedat sorpresos del lloc i de l’activitat de restauració que s’hi està fent. Picapedrers, paletes, elevadors en definitiva molt d’enrenou.
Hem parlat una mica amb tothom, finalment hem conegut per en Joan Carles que és el masover de l’indret i que té una casa que ja es veu que esta habitada que s’estan fent un conjunt d’habitatges de turisme rural. Sembla que el propietari esta enamorat d’aquest lloc i que li ha donat per fer una restauració com cal. Ens ha dit que n’hi ha per quatre o cinc anys i a fe que no recuperarà pas la inversió.
Ell és qui ens ha dit que per fer les dues ermites que teníem en el programa, Santa Magdalena del Coll i Sant Feliu del Bac eren a quatre Km. d’on som, el que vol dir una hora per anar i una altre per tornar més anar fins el cotxe no teníem temps.
Hem fet unes fotos de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu i ens hem acomiadat del jove que es cuida juntament amb la seva dona de l’hort , del bestiar i de donar menjar a l’hora de dinar a la gent que treballant en la rehabilitació de l’entorn.
Un altre dia tornarem a fer les dues ermites que ens falten i potser tornarem a visitar Llongarriu per veure com avancen les obres.
Hem refet el camí i hem tornat a l’Hostal a buscar el cotxe, la noia de l’Hostal ens ha dit que ha de fer més d’un km. per tenir cobertura si vol trucar amb el mòbil i que li cal pujar al coll on queda el restaurant i la Masia dels Colldecarrera, l’hem acompanyat fins al coll i ens hem acomiadat fins qui sap quan i a on.
Avui ens sembla que hem parlat més que no pas caminat, però si vols conèixer, cal escoltar.
Mare de Deu dels Àngels de LlongarriuLa vall del Bac és bonica tot l’any, però ho és especialment a la tardor quan les fulles dels pollancres es tornen grogues, les dels faigs de color de coure i les dels cireres bords d’un vermell de foc. Aleshores aquests colors conjuntament amb els diversos tons de verd dels pins, les alzines i la gespa dels prats conformen un quadre d’una bellesa indescriptible i única.
Hem decidit anar fins a Sant Pau de Seguries on hem agafat la carretera de la Vall de Bianya i una vegada més hem gaudit dels colors de la tardor.
Hem dinat a Cala Nasia a Lloc Alou, molt bé ja ho coneixíem però segueix molt bé.
Sortint de dinar cap a Banyoles.
Dimarts 5 de desembre de 06

De Riudarura a Sant Miquel del Mont

Per arribar a Riudaura cal trobar l’accés des d’Olot on esta indicada la direcció, en pocs km. ens hem trobat a la vall de Riudaura on hem descobert una vall amb una bellesa i un paisatge extraordinari.
Coneixíem la vall des de la Carretera d’Olot a Ripoll pel coll de Coubet i el coll decarrers, alguns d’ells certament estrets i accidentats. Ens ha agradat molt la plaça del Gambeto que està tota empedrada i que mostra una sèrie de cases de pedra molt ben conservades.
És típic per la festa del Roser el ball del Gambeto, es tracta d’un ball molt antic, amb arrels que es perden en el temps i el qual el comencen ballant 8 parelles, quatre de principals i quatre d’acompanyants. El homes porten un barret de copa i un Gambeto, que és una mena de brusa negre tirada quasi fins els peus, solen portar un bon havà a la boca, les dones van guarnides com antigament, propi de la pagesia.
Hem anat a veure l’Església de Santa Maria, el comminador així com el cementiri, consta que en l’any 852 fou erigit el monestir de Santa Maria, pel comte Vilfred de Besalú. L’església és sens dubte una de les més antigues fundacions monàstiques de la Garrotxa. Un cop visitat el poble hem anat per una pista de terra que surt al costat de la masia de Canes, sempre des de l’alçada però no l’havíem trepitjat mai.
Riudaura és un poble típic que ha sabut conservar la seva genuitat i el traçat medieval dels seus la Corda i puja per uns llocs molt bonics fins a trobar la carretera d’Olot a Ripoll que és d’on surt el camí que ens ha de portar a Sant Miquel del Mont.
Una pista que va a uns repetidors de TV és el punt d’inici, es tracta d’una pista de terra i reforçada amb porland en els desnivells més forts.
Als 20 minuts de caminar hem trobat un corriol que indicava Sant Miquel del Mont, el camí ens ha portat amb 20 minuts més fins a dalt l’ermita. L’indret es privilegiat, tranquil, envoltat de roures i amb una quantitat excepcional d’aranyoners amb unes boles de color morat precioses.
Cal fer menció que som a la tardor i per tant els plàtans, els aurons els roures, els fatjos mostren les seves fulles amb tota la gamma de colors de tardor. La panoràmica des de l’ermita és extraordinària de ben segur que es pot veure el mar, però una boira empipadora no ens ho ha deixat veure. Si que hem vist la neu per primera vegada aquesta tardor. Teníem a davant el Bassegoda, el Comanegra, la serra de Batet, el Rocacorba, el Mont i fins hi tot el Puig Neulòs, una mica més enllà..
Hem copiat un petit text dels goigs que hi havia a la porta de l’ermita i que diuen així:
Dins la terra catalana
entre Olot i Camprodon
hi ha una ermita molta galana
que es diu Sant Miquel del Mont;
i és al mig d’un munt de pobles
i al bell mig d’un mont de flors.
Hem refet el camí i hem decidit baixar a dinar a Riudaura al restaurant Pilar, on el matí hi hem pres un cafè, és l’únic cafè i restaurant que hi ha al poble, hem pensat aquí deuen fer una bona cuina. Hauria pogut ser, però no ha sigut. Els plat del menú no donaven per fer meravelles, al final 18 Euros els dos amb cafè inclòs. Hem deixat la vila de Riudaura pensat que podria ser bonic tornar a veure el ball del Gambeto per la festa del Roser de l’any vinent. Hi pensarem...?
Dimarts 28 de novembre de 06

D'Albanyà a Lliurona

D’Albanyà a Lliurona a l’alta Garrotxa

Avui hem anat a conèixer el veïnat de Lliurona que està en una zona d’alt interès natural del Parc Natural de l’Alta Garrotxa i que administrativament pertany al municipi d’Albanyà a l’Alt Empordà el que podríem anomenar la Garrotxa Empordanesa.
Lliurona juntament amb el Bassegoda són dos indrets pendents en la nostra agenda, de moment ja hem resolt Lliurona, aviat el Bassegoda que avui l’hem vist majestuós des del Pla de la Creu.
Hem anat fins Albanyà passant per Avinyonet , Cistella, Sant Llorenç de la Muga, poc abans d’arribar a Albanyà ens hem aturat a fer unes fotos i visitar l’ermita de Santa Maria de Palau, una ermita molt esvelta que queda molt propera a la carretera.
Traspassem Albanyà i passat el pont de la Boixeda sobre el riu Muga, ja hem trobat el camí senyalitzat que posa Lliurona.Prenem els bastons, motxilles i mapes i amunt, haviat trobem les marques grogues que ens acompanyaran tot el camí. De bon començament el camí comença a pujar i així ho va fent fins que hem arribat a una finca anomenada la Parada portem quasi una hora de camí (l’itinerari diu 30 minuts). Aquí fem la primera parada per posar energies. Seguim per un camí costerut i amb moltissimes pedres, en fi un pedregam que va pujant tot fent llacets fins arribar a un coll amb una gran panoràmica sobre la vall d’Albanyà, a sobre ens queden els cingles de parada, ara el camí ja no puja tant i anem a trobar el Pla de la Creu, les alzines han deixat pas als pins i el paisatge és d’una bellesa feréstega, amb cingleres boscos d’alzines i pins com els que ara ens envolten.
Cap bolet per alegrar l’excursió, seguim pujant i ben aviat arribem a l’encreuament de la pista que va cap al Mont, a Bassegoda i cap Albanyà. ja som en els plans de Lliurona, un camí ampla ens acosta al veïnat on hi hem arribat amb tres hores des de la sortida, hauríem de considerar dues hores i mitja de camí i un desnivell de 500 metres.
L’arribada ens desorienta una mica, caravanes velles, bombones de Butà aquí i allà, uns somiers, piles de totxos, ens costa situar-nos, és un antic poble que s’està rehabilitant però que al mateix temps ja s’hi viu. Una dona ens pregunta si necessitem alguna cosa, un home ens explica que ja tenen fins i tot escola, ens diu que el poble va començar la seva decadència a finals del segle IXX i començaments del XX. Ens arribem fins a l’Església de Sant Andreu de Lliurona , església d’una sola nau amb absis i campanar, però que en l’interior està servint de tot menys d’església, això si, Sant Andreu ho està controlant tot.
Pel costat de l’església arribem a la font on mengem uns ganyips per agafar forces per la tornada . Una nena, arriba on som nosaltres i diu que ve de l’escola, ens explica que la mestra diu que no posa gaires normes però ella en canvi considera que tot són normes. A la nena se la veu llesta com un gínjol, s’explica sense parar, ens diu que les seves amigues la deixen de banda, sobre tot la Queta. Ha anat bé compartir una estona amb una nena que ens ha deixat entreveure que el viure en un indret tant neo-rural per dir-ho d’alguna manera, aspectes com la imaginació, l’expressió i la il·lusió i són ben vives. Hem passat per l’ Hostal de l’Arç, molt ben conservat i on pots veure encara avui com devia ser l’ahir.
Han rehabilitat i reconstruït el cementiri que queda en el mig del Pla de la Creu on s’albira una magnifica vista de la plana de l’Empordà fins arribar al mar, ens hem acomiadat del Bassegoda que és allà sobre mateix i hem quedat que ben aviat l’aniríem a veure.
Hem refet el camí fins el pont de Boixeda on hi hem arribat amb una hora i mitja , això sí avui també menjarem quan arribem a Banyoles.
Dimarts 14 de novembre de 06.

De Colera a la Platja de Garbet

Avui hem anat de la vila de Colera a la platja de Garbet


Avui hem anat a l’Alt Empordà, ens hem arribat fins al poble de Colera a fi de fer l’excursió entre el port d’aquesta vila i la platja de Garbet.
De Banyoles a Colera hi ha només 65 km. que hem fet en 50 minuts, és més a prop del que sembla, hem passat pel Pla de Martís i hem entrat a la N II per Bàscara.
Arribats a Colera hem anat a l’Ajuntament a buscar informació, la persona que amb molta cordialitat ens ha atès ens ha explicat les dues opcions que ens podrien anar bé, l’una és la que nosaltres ja teníem pensada i l’altre era anar a Sant Miquel de Colera, Molinàs i arribar-se a veure els Dòlmens del Puig d’Esquers des d’on segons sembla hi ha una vista excepcional des de dalt el Puig.
Com que estàvem en forma ens hem decidit per la primera que ens portava a disfrutar d’una matí més proper al mar.
El camí surt del Port de Colera i fins arribar al promontori del cap del Lladrò està marcat amb pintura groga. Malgrat no hagués estat marcat no et pots perdre doncs és un corriol que puja molt fort i que és apte només per cabretes. De fet tal com puja i el seu mal estat ja fa una selecció ràpida de quines persones poden pujar a veure els canons que hi ha a dalt
Ara ho expliquem....
L’any 1770 els germans Bonaventura Sangenis, cofundadors del poble, van ordenar la redacció d’un projecte per a la construcció d’una torre de defensa al cim del promontori del cap de Lladró, sobre l’actual port, tot i que finalment sembla que pels problemes econòmics que van tenir per la construcció del nou poble no es van arribar a construir ma,i tot i que en l’indret hi ha dos canons, un d’ells amb la inscripció “ano de 1789 núm. 163”,els quals són de procedència i destí desconeguts.
Des d’aquesta explanada hi havia tres camins que podíem triar, l’un s’enfilava muntanya amunt, l’altre a peu pla i l’altre per sota d’aquest. De fet cap dels tres era el que havíem d’agafar , calia que haguéssim baixat fins a l’Illa Grossa i d’allà sortia el camí, hi hem baixat a la l'illa Grossa a fer fotos però no l’hem vist.
Hem sortit pel camí de peu pla i entre vinyes molt ben arreglades, és com una vinya jardí, amb unes oliveres arran del camí, tot molt ben disposat i net. Un jove amb una camioneta s’ha parat i hem començat a preguntar, el resultat .. es tracta de la vinya dels Senyors de Peralada i d’on es cull el raïm “Cabernet Sauvignon” que omple les botelles del vi de Garbet. Ell és qui ens ha dit on havíem d’haver agafat el camí i a on el podíem tornar a recuperar, just abans d’entrar a la Masia dels Mateu.
Davant de la Masia dels propietaris, un cartell indica “Camí de Ronda”, hem seguit el camí que al començament esta força bé però que molt aviat s’estreny fins aterrar al mar, ja no es diu camí sinó cinturó potser perquè te’l estrenyis, cal anar de pedra en pedra, posant imaginació i amb un cert valor i grimpant una mica hem fet cap a la platja de Garbet.
Hem decidit agafar la carretera per tornar doncs el camí de pujada als canons si era costerut pujar-lo, de baixada i cansats hauria sigut pitjor . Hem preferit caminar per un bon asfalt que no que et tremolin les cames, i així hem fet tres km. que hi deuen haver de Garbet a Colera.
Arribats ens hem decidit anar a dinar al restaurant “El Jovent” l’únic lloc que hem vist obert i que per l’aspecte és el que ens podia convenir. Un estofat de mongetes, col i patates i vedella amb bolets que ens ha complagut, junts amb postres i cafè total €22,--.
El Cap del restaurant al veure'ns tant muntanyencs ens ha parlat molt bé del Puig d’Esquers i de la impressionant vista que si pot veure. Ja al carrer hem decidit que per aquest dimarts ja en teníem prou i que tornaríem per fer l’opció Sant Miquel de Colera, Molinars i el Puig d’Esquer.
Ens hem aturat a Peralada per comprar vi de Garbet però la botiga no obria fins a les cinc, hem seguit cap a Banyoles per Borrassà, Crespià, Esponellà i a Casa.

Dimarts 16 de gener de 07

El Priorat de Marcèvol

Aquest dimarts hem anat a conèixer el Priorat de Marcèvol a la Catalunya Nord


Avui hem anat al Priorat de Marcèvol, aquest monestir pertany al llogarret del mateix nom a la Catalunya Nord.
Hem anat per la via més ràpida autopista Girona – Perpinyà , per error ens hem deixat la sortida Sud i això ens ha fet perdre força temps, malgrat tot hem arribat amb prou temps per a poder fer la visita. Sortint hem anat a veure la capella de Sta. Maria de les Grades, a tocar del Priorat i hem recollit la següent informació:

PRIORAT de MARCÈVOL
El Priorat de Marcèvol es troba a 560 metres d’altitud en un altiplà que domina la vall de la Tet. El paisatge és magnífic: al nord, el Roc del Moro(775 m.), a l’oest, el Puig de Bau (1025 m.)i al sud, la muntanya mítica dels catalans: el Canigó(2785m.). A tocar del Priorat, la capella de Sta. Maria de les Grades, del S. XI, domina el llogarret.
Vestigis com ara un dolmen i un oppidum testimonien una ocupació humana des del neolític (4000 anys a C). Restes de conreus en feixes, de camins ramaders, l’alzina, la garriga, la vinya, marquen el terme de la petita vila d’Arbussols de la qual el llogarret de Marcèvol n’és agregat des del 1822.
HISTÒRIA
El Priorat va ser fundat pels canonges del Sant Sepulcre. L’any 1129, el bisbe d’Elna els va fer donació de la petita església de Nostra. Sra. de les Grades i les seves dependències. Són canonges regulars que segueixen la regla de Sant Agustí.
L’ordre del Sant Sepulcre va ser fundat l’any 1099, després de la conquesta de Jerusalem pels croats per vigilar la tomba de Crist; s’estengué ràpidament a Europa, on va rebre béns i donatius. Marcèvol va ser un d’aquests establiments del 1129 al 1484, any que l’ordre va ser dissolta pel papa.
L’any 1484, l’edifici passa per sota l’ègida dels capellans, agrupats en comunitat, que serveixen la parròquia de Vinçà. En aquella època, s’instal·la a l’absis un retaule consagrat a la Verge. Aquesta comunitat també va dedicar-se a l’organització de
“perdons” a la Verge. Una tradició antiga hi associa un miracle de la mare d’un Papa, camí de Compostel·la, que seria sepultada a l’església parroquial. Llavors Marcèrvol esdevé un lloc que atreu centenars de pelegrins amb l’esperança d’obtenir grades o indulgències. Aquest és l’aplec més famós de Conflent i cada tres de maig a Marcèvol encara se celebra una missa.
A la Revolució, el Priorat és venut com a Bé Nacional. Esdevé el centre d’una gran explotació agrícola. Els edificis patiran per falta de manteniment. Als anys 1970, per a salvar el Priorat de la ruïna, els tallers d’obres benèvoles s’organitzen en “Associació del Monestir de Marcèvol”, fent del Priorat un lloc d’acollida obert a les grans tendències espirituals, artístiques i terapèutiques de la societat. L’any 2001, l’associació esdevé “Fundació del Priorat de Marcèvol”, reconeguda d’utilitat pública, i prossegueix la seva vocació d’acollida del públic, allotjaments per a grups, estades escolars i actes culturals.
En acabar les visites, hem baixat per l’altre vessant del que havíem pujat i hem anat a parar al poble de Vinçà on hi ha una important presa que malauradament està molt baixa d’aigua, és un poble que gràcies al pantà té un petit llac, a més és un poble que havia estat fortificat i que encara es poden veure dues portes d’entrada a la vila.
L’església té unes dimensions extraordinàries i esta sota l’advocació de Sant Júlia i Santa Baselissa. Ben aviat hem trobat un restaurant on donaven un menú per 10 Euros, això sí a base d’un primer i un segon plat o bé segon plat i postres, ara en molts llocs d’aquestes terres fan aquesta opció. Segurament que ben haviat ho copiaran en aquesta banda dels Pirineus.
Hem fet una descoberta per Vinçà i hem encetat el camí de tornada cap a Banyoles.

Dimarts 31 d’octubre de 2006