Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Wednesday, April 11, 2018

Santa Eugenia de Berga i Santa Maria de Seva


La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca d’Osona, on teníem pendent d’anar a conèixer l’església romànica de Santa Maria a Seva i les restes del castell i església de Sant Martí del Brull.
Hem anat a trobar la C-25 per seguir en direcció a Vic i hem abandonat l’autovia a la sortida de Calldetenes on hem agafat la N-141d fins quasi l’entrada de Vic on hem seguit per la B-520 direcció Torelló.
Absis i campanar des de el darrera  de l'església
Quan hem passat per Santa Eugènia de Berga hem recordat que, de fa temps, teníem pendent una descoberta d’aquesta població on es troba una de les edificacions romàniques amb tres estrelles segons la Catalunya Romànica i hem entrat a la població per conèixer aquesta joia del romànic i no ens ha decebut gens, hem quedat sorpresos del conjunt arquitectònic del monument.
La visita podia prometre més si hi havia la possibilitat de poder entrar. Com que queda davant mateix de l’ajuntament hem entrat per veure si la podíem visitar, molt amablement ens han indicat la rectoria on a l’arribar-hi hi havia el Mn. parlant des de la finestra amb un vianant. Li hem demanat, li hem pregat si ens podia deixar la clau i molt amablement ens ha dit ja vinc i us acompanyo.
Evidentment una visita, diguem-li guiada, amb una persona tant coneixedora de l’edifici i de la història (17 anys a la parròquia) et fa adonar d’una sèrie de elements i de detalls
que difícilment un mateix ho pot descobrir.
Santa Eugènia de Berga
Interior de Santa Eugenia
L’església és documentada a partir de l’any 917, quan era dins el castell de Taradell. Pocs anys més tard, el 976 s’esmenten les seves funcions parroquials. Originàriament era també dedicada a santa Cecília. L’edifici va ser renovat l’any 1050 i consagrat segurament per l’abat Oliva. Aquesta nova església tenia una nau amb transsepte i tres absis que eren dedicats a santa Eugènia, Santa Maria i San Jaume en un mateix altar. L’any 1144 va ser cedida a la canònica de Vic, la qual cosa va suposar que es fessin importants reformes, com la construcció d’un cimbori coronat per un campanar i un bonic portat esculpit. Van ser obres tant importants que l’església va ser novament consagrada l’any 1173 per Pere Redorta, bisbe de Vic, i Ponc, bisbe de Tortosa. Durant els segles XVI i XVII s’hi van afegir capelles laterals i es va suprimir un absis per fer-hi una sagristia. Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona entre els anys 1955 i 1975, i la Generalitat de Catalunya l’any 1987, va restaurar el campanar. Es monument nacional historiartístic des de 1931,
Capitell del portal
Actualment l’església té planta de creu llatina. Consta d’una nau amb un transsepte on s’obren els tres absis semicirculars situats tots a l’est. A l’encreuament de la nau amb el transsepte. És a dir, al creuer, s’aixeca el cimbori coronat pel cost del campanar.
Text Catalunya Romànica
A partir d’acabar la visita i acomiadar-nos del Mossèn hem decidit anar només a conèixer Santa Maria de Seva.
Hem retornat a la B-520 i hem seguit direcció Taradell, Sant Miquel de Balenyà i Seva on hi hem arribat al mateix temps que ha començat una tempesta d’aigua, pedra  i vent que ens ha tingut immobilitzats més de 15 minuts dins el cotxe, finalment hem sortit i hem anat a conèixer Santa Maria, aquí ja no hem tingut temps de descobrir on hi ha la clau. Hem fet una volta per casc antic, pel voltant de l’església unes fotografies i hem retornat al cotxe.
Santa Maria de Seva
Portal de Santa Maria de Seva
L’església apareix esmentada l’any 952. Era dins de l’antic terme de Seva, que va passar posteriorment a anomenar-se castell del Brull. Entre el final del segle XI i entrat el XII es va aixecar un nou edifici també dedicat a san Pere i a sant Joan . Durant els segles XVII i XVIII va ser reformat allargant la nau, suprimint l’absis, afegint capelles laterals i sobrealçant la teulada. El portal va ser transformat l’any 1915 en estil neoromànic..
.L’element que més caracteritza  l’església és el campanar de torre, datat del segle XII i molt poc modificat respecte a la resta de l’edifici. És de planta quadrada, té una alçaria de 26,50 m. Sis pisos i un acabament a dos vessants que queda ocult per uns merlets fets durant la reforma de l’inici del segle XX. Els murs es fan més estrets internament a mesura que puja l’alçària de la torre.
Fet el recorregut per el casc antic hem retornat per on havíem arribat i ens hem quedat a dinar a un restaurant a Sant Miquel de Balenyà. Fet el fet hem seguit en direcció a Banyoles.

Sant Llorenç i Sant Romà de les Arenes


Havent llegit d’una rehabilitació de San Romà de les Arenes hem recuperat una sortida que vam fer fa uns anys i que no vam publicar, avui creiem que val la pena per la tasca de recuperació que s’ha fet d’aquest indret.
Sant Llorenç de les Arenes
Per arribar a Sant Llorenç de les Arenes i Sant Romà, hem anat direcció  Girona on hem seguit per la carretera C66 que va de  Girona a la Bisbal, passat Bordils hem agafat un desviament a l’esquerra en direcció a Sant Joan de Mollet i Flaçà, a dins de Flaçà hi ha una indicació a Sant Llorenç de les Arenes que hem seguit fins a trobar el veïnat de Sant Llorenç, és la mateixa carretera que va a Foixà.
L’església de Sant Llorenç de les Arenes queda junt al cementiri i a tocar d’un parell de cases del veïnat, potser que una d’elles hagués estat la rectoria. Sembla que el nom de les Arenes prové de les extenses sorreres que ocupen una gran part de les seves rodalies.
L’església documentada des del final del s. XII, quan el compte d’Empúries Ponc Hug II, va donar l’església als templers. Consta que l’any 1236 hi tenia una comanda l’orde de l’hospital. Durant els ss. XVII i XVIII es van afegir dues capelles laterals al costat nord, però l’església conserva gairebé intacta l’estructura original.
Sant Romà de les Arenes fa 9 anys
Hem tornat el cotxe i hem seguit per la carretera direcció Foixà, molt aviat hem trobat un cartell que indicava Romans i des d’on sortia una pista de terra que hem seguit fins que més enllà hem trobat a l’esquerra un camí ampla que porta a la presa de Colomers. Val la pena d’anar-hi ja que és una obra de l’edat mitjana molt interessant.
El sistema hidrogràfic de Colomers és força senzill. Només hi ha un riu, el Ter, que frega la part meridional del terme, on forma un gran meandre, en direcció oest-est.
Durant l’alta edat mitjana (ss V-XI), a l’altura del terme municipal, es dividia en dos braços: el septentrional, que anava cap al golf de Roses i desembocava entre L'Escala i Empúries, i el meridional, que seguia el recorregut actual, travessava la platja de Pals i desembocava prop de l’Estartit, això és, més al nord de l’actual desembocadura (que data de la desviació de 1790).
El darrer braç, abans de les pèrdues d’aigua provocades pels sistemes de regadiu, que comportaren una disminució de la velocitat i del cabal de les seves aigües, les quals afavoriren la deposició i sedimentació dels materials d’erosió que transportaven i, per tant, la formació d’al·luvions, permetia la navegació lleugera fins a Torroella de Montgrí.
Presa de Colomers
El segle XIII, per aprofitar millor les seves aigües, s’hi construí la Resclosa de Colomers (recentment reconstruïda) per elevar el nivell de les aigües i derivar-ne una part al llit del Rec del Molí o del Marquès de Sentmenat per tal de moure una sèrie d’antics molins fariners d’aigua que el Marquès tenia en el seu recorregut.
El Rec del Molí, que, arrencant de Colomers, passa per Jafre, Verges, Bellcaire d’Empordà i mor al nord d’Empúries, era el canal de regatge més important del Baix Empordà. Actualment encara rega una extensa zona del Baix i l’Alt Empordà: tota la plana esquerra del Ter fins al mar de Sant Martí d’Empúries. Antigament se n'extreia l’aigua per regar mitjançant poalanques.
Hem deixat els paratges de la resclosa i hem retornat a la pista de terra per seguir a trobar Sant Romà. Molt aviat hem trobat els plafons que explicant com era aquest veïnat,
En la darrera visita, ja fa uns anys, va ser gràcies a un pagès que anava amb un tractor que varem descobrir aquest indret, el paratge era cobert de vegetació i el terra era tot de sorra, son dunes amb una vegetació exuberant on per tossuts varem trobar les restes de Sant Romà, varem escriure en aquella ocasió que l’església estava en molt mal estat i que no creiem que es pugues salvar si no es feia una actuació molt urgent.
L’any 2015 es van fer treballs arqueològics el 2016 es va consolidar l’ermita netejant l’indret i cobrint les restes de l’ermita amb una teulada metàl·lica.
avui hem trobat que s’ha fet un ample camí que permet fer un recorregut per tot el que s’ha trobat en aquest poblat de Sidillà.
Edifici de Sant Sebastià
Sant Romà de les Arenes al 2018
L’edifici de Sant Sebastià es troba a al punt més estret del Puig de Margodell i delimita el conjunt de Sidillà per l’extrem nord.
El Poblat:
Se situa a tocar de l’església per la banda nord. Esta format per una trama de 15 espais de 612 m2.
És desconeix la seva extensió total, però, sens dubte, ocupava, tot el Puig Margodells.
L’església de Sant Romà
Esta orientada en sentit est-oest. És de planta rectangular, de 17,34 m de llargada per 5,36 m d’amplada, amb una capçalera quadrangular, i està construïda amb maçoneria lligada amb morter i coberta amb volta de canó a la nau a l’absis.
El lloc de Sidillà s’esm3enta per primera vegada en textos me4dievals de finals del segle X. En el testament del Clergue Bernat Belel (1065) s’hi fa referència com a parròquia de Sant Romà. El clergue manifests el desig de ser-hi enterrat i dona les seves propietats a la seu episcopal de Girona, el bisbe de la qual era, aleshores, Berenguer Guifré, que professava veneració per Sant Romà.
En acabar la descoberta hem fet via per la mateixa pista de terra fins a Foixà on hem fet una visita a l’ajuntament per demanar informació d’aquesta rehabilitació.
Sortint ens hem decidit per anar a dinar a un restaurant a peu de la carretera de Girona a Palamós.


A Sant Miquel de Sorerols


En la sortida d’aquest dimarts hem anat a conèixer l’església de Sant Miquel de Sorerols a la comarca d’Osona, l’ermita és troba entre Tavertet i Santa Maria de Corcó, a la gent d’allà els hi agrada més dir l’Esquirol.
Hem pres la decisió d’anar-hi per Olot, Les Presses, Sant Esteve d’en Bas, coll de Condreu i Cantonigros. Aquí hem agafat una pista que ens ha deixat a l’encreuament de la carretera de Tavertet a L’Esquirol, km. 4,5 on havíem de deixar el cotxe per començar l’excursió. 
Arribats al km 4,5 hem vist que podíem seguir amb el cotxe fins a Treserra un petit veïnat amb tres o quatre masies on hi ha un pedró de pedra molt treballat.
Aquí hem deixat el cotxe i hem començat a caminar, el camí no presenta cap dificultat ample i sense apreciables desnivells, de fet una pista apta per a un cotxe com el nostre. Però del que es tractava era de caminar fins a Sant Miquel i gaudir del paisatge, de la natura i d’un dia clar de primavera.
En mitja hora hem arribat a Can Subirana, malgrat que de l’indret se’n diu Sobiranes, havíem llegit que en aquesta masia es podia demanar la clau de l’ermita, cosa que hem fet desprès d’escoltar un reguitzell de gossos que ens donaven la benvinguda alhora que la persona de la masia sap que té visites.
Una persona molt amable ens ha atès i ens ha deixat la clau de l’església sense deixar cap penyora. “Feu cara de ser bona gent” ens ha dit.
En mitja hora més hem arribat a l’ermita que queda aixecada dalt d’un petit turó, molt a prop, quasi a tocar d’una altra petita masia.
Hem pogut veure ben aviat que l’ermita estava molt ben restaurada, el fet de poder-la visitar per dins ens ha plagut molt. Està tota la pedra neta i tot ben conservat. hem vist que feia poc s’hi havia incorporat una altra campana. Adossat a l’ermita hi ha un petit cementiri amb dues làpides. Al tornar la clau hem sabut que eren el pare i la mare de l’ home que ens l’ha deixada.
Sant Miquel de Sorerols
L’església de sant Miquel, esmentada al s. XI, va ser substituïda per una altra que Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic, va consagrar l’any 1091. La despoblació del segle XIV va provocar que passés a ser sufragània de Sant Cristòfol de Tavertet. L’any 1956 va ser restaurada amb l’ajut de la Diputació de Barcelona.
L’església és de nau única, capçada a l’est per un absis semicircular. L’absis és decorat per un fris d’arcuacions cegues que queden dividides en sèries de tres entre lesenes; té, també tres finestres de doble esqueixada. La mateixa ornamentació es repeteix als costats longitudinals de la nau, però només en el sector proper a l’absis.

A la façana de l’oest s’alça un campanar de cadireta amb dues campanes que té la coberta feta de lloses. Al sud hi ha dues finestres de doble esqueixada i la porta, que és ressaltada per una arquivolta feta amb dues filades de pedra i conserva la bonica ferramenta, restaurada, ja que només les dues peces de la part superior son originals. La nau és coberta per una volta de canó feta amb pedres col·locades a plec llibre i reforçada mitjançant tres arcs torals. El presbiteri, una mica aixecat respecte al nivell de la nau, conserva un paviment de lloses i cairons. El gruix dels murs i el fet que la nau estigui desviada fan pensar que l’església va ser construïda en dues fases, totes dues, però, dins de la segona meitat del s. XII.
Al Museu Episcopal de Vic se’n conserva un bonic encenser d’aram repussat  i esmaltat del s. XIII.
Un cop fetes les fotografies de dins i de fora hem refet el camí. Hem passat per davant del puig on hi ha el castell de Sorerols, del que en queden escasses restes, amb un accés dificultós degut a la espessa vegetació.
Ben aviat hem arribat a Can Subirana on els gossos han tornat a fer el cerimonial de cridar i avisar l’amo. Hem tornat la clau i hem sabut que la persona que ens ha atès era el Sr. Subirana, que tenia un fill que vol continuar seguint a la masia. Hem vist que en el dintell de la porta de la masia posa 1407, però ens ha dit que té documents del segle XIII i que l’església de Sant Miquel és original del segle XI i fou consagrada l’any 1095.

Abans de marxar li hem demanat si coneixia un lloc a prop per dinar, ens ha recomanat L’Hostal Collsacabra a  L’Esquirol.
Ens hem acomiadat tot agraint la seva gentilesa i les seves explicacions. Estem convençuts que tant de la restauració de l’ermita, com l’església tan polida, com l’indret acollidor el Sr. Subirana n’ha sigut art i part.
 Hem refet el camí  fins on teníem el cotxe i seguint les instruccions del Sr. Subirana ens hem arribat al Hostal Collsacabra a dins de L’Esquirol on hem fet la cloenda de la matinal.
Un menú a un bon preu, amb tres plats, pa vi i postres ens ha complert satisfactòriament les expectatives del lloc.    

Àl poble de Canet i Sant Ciprià a la Catalunya Nord


Aquesta sortida és al al poble de Canet a veure l’estany de St. Nazari i a St. Ciprià a la Catalunya nord, al Rosselló.
És un estany que queda a 10 quilòmetres de Perpinyà i que sabíem que calia anar-hi en un dia de poc vent doncs és un espai molt ventat, és una albufera.
Hem anat per autopista fins a Perpinyà direcció a Canet per la D617. A l’arribar a Canet hem buscat l’Oficina de Turisme que hem trobat al costat del Casino i hem quedat sorpresos de la quantitat d’edificis i magnitud d’espai que hi ha. Canet és una població de 7000 habitants, però a l’estiu hi ha d’haver molta moguda, pel que sembla és el lloc d’estiu dels ciutadans de Perpinyà.

Les cases de Canya i palla

 
Amb el plano a les mans hem anat fins a l’estany de St. Nazari. Un cop a lloc hem visitat el què en diuen un poble de pescadors que és un espai al costat de l’estany amb tot de casetes fetes amb palla, són construccions de planta rectangular amb teulada a dues a dos vessants, amb un  pati que queda tancat mitjançant una porta també de canya, rehabilitades el 1993 amb materials tradicionals  (sanis, canyes de Provença..) fetes d’aquesta manera per la seva resistència i qualitat, las cabanyes suporten la pluja, el vent, però també són fresques i ventilades a l’estiu. Aquestes no són el lloc on viuen els pescadors; és el lloc per emmagatzemar les xarxes i material de pesca amb el “trabaque”, com es pot veure a la foto que il·lustra aquest tema.
Hem fet un recorregut fins un observatori situat al costat de l’estany, on hi ha un banc a tot el voltant així com unes finestres de 30 cm. d’alçada en tot l’espai, malgrat portàvem prismàtics no hem vist quasi res.
L'estany de Sant Nazari està protegit per Natura 2000 a causa de la diversitat de la seva flora i fauna i el gestiona des del 2001 la Comunitat d'aglomeració de Perpinyà-Mediterrània. La riba occidental de l'estany és on es conserva la riquesa natural. El cordó litoral és una platja finíssima amb només un pas, un grau, per a la sortida de l'aigua cap al mar. La seva obertura permanent i l'existència d'algunes edificacions poden fer canviar la salinitat de l'estany, així com el seu ecosistema, per la qual cosa un organisme paraestatal, el Conservatori del Litoral, ha adquirit aquest cordó entre el sud de Csnet i Sant Cebrià de Rosselló per tal d'iniciar una protecció del lloc.
El fulletó ens diu que hi ha més de 246 espècies i quasi 200 espècies d’ocells migratoris, es poden observar i gaudir depenent de les estacions: De meitat de febrer a meitat d’agost durant la nidificació, les espècies que fan niu com la Garsa púrpura, el Dardabasí de les roses, la Zancuda blanca o la Luscioniola amb bigotis!
De febrer a maig i d’agost a octubre, les aus migratòries com el flamenc rosat(que sóc jo!), el Cranquer o el Chorlito Silvano.
Monument al President Lluís Companys
I tot l’any els hivernats com el Gran Copet, l’elegant Avoceta i el Martinet pescador.
Hem deixat Canet i hem optat per anar a St. Ciprià per la D81. Aquesta carretera és una franja estreta que va des de Canet a St. Ciprià, tenint a l’oest l’estany i a l’estla mar.

El Port de Sant Ciprià

 
Hem arribat quan l’Oficina de Turisme ja estava tancada i hem aprofitat per fer un passeig arran de mar, feia una hora tranquil·la, sense vent, però amb un cel enterenyi-nat. Ens en hem adonat de l’hora, i hem decidit dinar a prop d’on teníem el cotxe. Hem trobat un restaurant sense massa protocol, amb fum, un xic decadent, això sí amb la senyera al sostre, banderetes amb la senyera, en fi que per ells són els seus colors malgrat no hagin conservat gaire cosa més.
Abans però, hem visitat el monument que hi ha al final del passeig en memòria de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya i de tots els CATALANS CAIGUTS,

defensant la llibertat dels homes i pobles, incorporats voluntàriament a l’exèrcit Francès.
Ja al port hem quedat parats de l’espai i vaixells que hi ha, hem llegit que és el tercer port turístic d’Europa amb 2200 agafadors d’embarcacions; hem fet un bon passeig i no ho hem vist pas tot. El que hem vis

t és que hi ha forces restaurants oberts a lo llarg de tot el passeig. Ens ha cridat l’atenció que els matins venen el peix arribat a unes parades muntades arran de mar, ha d’estar molt bé.
Tant Canet com Sant Ciprià, tenen el nucli antic pendent per una altre ocasió, hem seguit fins a St. Nazaire, que és el poble que tanca per l’altra banda l’estany que porta el seu nom. De fet se’n diu L’Estany de Canet o bé Estany de St. Nazari, al Roselló.
Fet el passeig hem iniciat el retorn a Banyoles.

Santuari de Bellmunt a la comarca d'Osona


La sortida d’aquest dimarts ha estat al Santuari de Bellmunt a la Comarca d’Osona, es tractava d’anar a peu de Vidrà al Santuari de Bellmunt pel coll d’”Hi era de massa”.
Hem sortit en direcció Olot, hem seguit cap a les Presses a fi d’anar a Sant Privat d’en Bas per prendre una pista que surt d’aquest poble i va fins a Vidrà, una pista que, amb 22 km., es va enfilant, enfilant fins a veure la serralada del Puigsacalm a la mateixa alçada que érem nosaltres, la pista transcorre per sota el Puig de Llandries, collada de Collfred per arribar al veïnat de Ciuret i en poca estona a Vidrà. La pista està asfaltada però molt estreta amb forts pendents primer de pujada i desprès de baixada, ara la panoràmica que és domina és excepcional. Es pesat però val la pena pel paisatge.
Arribats a Vidrà hem agafat bastons i motxilles  i amunt, el camí és excel·lent no té pèrdua i va planejant fins arribar al coll d’”Hi era de massa”. Aquí només queden 600 metres per arribar a dalt, un corriol que s’enfila per dins una fageda et puja fins el Santuari mitjançant un fort desnivell.
La boira ens ha acompanyat tot el camí, veiem la lluentor del sol però no tenia prou força per deixar-se lluir. Quan hem arribat a dalt hem tingut una estona sense boira i amb sol que hem aprofitat per fer alguna fotografia. La panoràmica des del Santuari ha de ser extraordinària, nosaltres no hem vist res, semblava que a la plana hi havia una màquina de fer boira que ens a l’anava pujant per les dues vessants del cim.
Hem llegit:                            
                         
“Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa per sempre adéu!”

La pujada i la boira

 

Jacint Verdaguer l’anomenà, en un dels versos inicials de l’Emigrant, “ermita al cel suspesa”. No es pot descriure millor l’emplaçament d’aquest santuari marià, enfilat al capdamunt de la serra que li dóna nom , a 1246 metres d’alçada.
Anomenada també “talaia de la plana”, us aboca a una magnifica panoràmica sobre la serralada pirinenca, des de l’oest cap el nord veiem el Pedraforca, serra del Cadí, Puigllançada, Taga, Puigmal, Bastiments, Canigó, Comanegra...Per la vessant sud, el Montseny, el Matagalls, la plana de Vic etc. Quan una mar de boira la cobreix és una experiència inoblidable.

Turó de Sa Reganyada

 
L’església i l’hostatgeria formen un sol i robust edifici, amb aparença de fortalesa, que sembla sortit de les cingleres rocoses que el suporten. A la façana de ponent s’obre un baluard, una gran terrassa assentada en el rocam, per la qual s’accedeix a l’església i des d’ on s’albiren unes vistes impressionants.
Al turó veí de Sa Reganyada, avui coronat per una gran creu metàl·lica, s’aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Verge i on cada any van a morir eixams de formigues alades.
Es pensa que el Santuari fou inicialment la capella de l’antic Castell de Sa Reganyada, que existia des d’abans del 1020 però del qual avui no en queda rastre. El culte a la Mare de Déu apareix documentat per primer cop l’any 1219.
La baixada ha estat molt més fàcil, calia vigilar amb les fulles mullades que acaben fent una catifa que et pot fer perdre l’equilibri.

Veïnat de Ciuret

 
En  una hora hem arribat a Vidrà, on desprès d’una passejada per la vila, ens hem decidit per anar a dinar a la plaça major a la Fonda Restaurant Escarrà, un menú a molt bon preu ens ha satisfet pels tres plats que encara donen, més postres, pa i vi, bé molt bé, hi havia un autocar de la tercera edat i els avis fins i tot prenien cava. Haurem de provar això de la tercera edat.
Sortint hem tornat per Santa Maria i Sant Quirze de Besora, hem fet direcció Ripoll, túnel de Bianya i cap a Banyoles.

Monday, July 24, 2017

El Priorat de Serrabona a la Catalunya Nord

L’excursió d’aquest dimarts ha estat presidida tot el matí per “L’arc en ciel” plou i fa sol les bruixes es pentinen, aquest ha sigut el dia que ens ha fet.
El lloc, a la Catalunya Nord, al Priorat de Serrabona on hem arribat després de visitar el poble de Bolaternera que es troba poc després de deixar la carretera de Perpinyà a Prades en direcció  a Bula d’Amunt i que és on es troba el monestir. La carretera és molt estreta, recorda la de Coll de Banyuls a Banyuls, es va enfilant i poc a poc vas veient alguns arbres on les seves fulles canvien de color. Des de l’aparcament fins a Serrabona hi ha un camí molt bonic amb plantes de diferents espècies. De cop et trobes amb el que fou un monestir al davant, i degut a la seva posició a la muntanya et recorda al de Sant Pere de Rodes.

La primera comunitat d’aquest monestir foren els monjos Agustins, la seva construcció sembla ser d’entre el segle X i XI, hi ha notícies entre el 1069 i 1082 i  està dedicada a Santa Margarida. El Priorat va estar actiu fins a finals del segle XVI. Amb el seu abandonament la degradació va ser constant fins l’any 1836 quan comencen les obres de consolidació. La restauració complerta acaba el sel segle XX.
Els dos aspectes que més han cridat la nostra atenció és el petit claustre, construït d’una única galeria orientada a ple sud des d’on podíem veure el sol i la pluja aspecte que il·luminava l’espai d’una manera original, contrastava els capitells de marbre rosat de conflent amb la pedra a més de ser-ho pel efecte de la claror, donava un to verd-gris que era molt bonic.
El treball dels capitells, també en marbre feia ressaltar l’espai. L’espai és petit, doncs són vuit parelles de capitells que tanquen com una galeria oberta a la muntanya. L’altre cosa que és diferent i es pot considerar una obra mestra del romànic, és la tribuna que divideix la nau de l’església en dues parts, l’una era reservada als monjos, i l’altre accessible als fidels. La plataforma amb la seva barana incompleta era reservada al cor. La tribuna és com un petit claustre de columnes i capitells de marbre rosa on la part dels fidels està  decorada amb diferents paratges, que el fan un espai inusual. També ens ha cridat l’atenció les absidioles que són buidades a la paret, o sigui que per fora de l’església la superfície és plana. En conjunt es pot considerar un monument excepcional i que una visita per a conèixe’l és gratificant
Un cop refets d’haver  visitat el Priorat de Serrabona hem seguit carretera enllà direcció a Ceret, hem passat per Boule d’Amont, on hi hem fet una volta, hem aprofitat per tirar fotos i hem seguit carretera enllà 31 Km. fins Amelie les Bains. Hem arribat a Arlés Sur Tech, lloc on pensàvem visitar el claustre i l’Abadia sobre les dues hores que en el restaurant Les Anglecines, ja no donaven dinar; cap problema havíem preparat uns entrepans i dins el cotxe, situat al pàrking de la Mairie ens hem refet del desgast del matí, per a finalitzar el dinar, hem anat a prendre cafè al restaurant que jo recordava que hi vam anar a dinar un estiu és un  “Logis de France” amb molta historia doncs hi havia fotografies de la visita de Charles Trenet i altres personatges de temps enrera. A les tres de la tarda aprox. hem anat a visitar l’Abadia i el claustre d’Arles.
El Claustre: El claustre actual, succeeix a un altre més antic, és obra de l’abat Ramon Desbac (1261-1303). És un claustre molt senzill, sense volta, d’esperit gòtic per la seva elegant lleugeresa. És fet de marbre blanc de Ceret i en pedra de Girona, que permet fer fines columnes resistents.
L’església: De tipus “basilical”, és a dir amb tres naus paral·leles. A l’origen era coberta per una encavallada. Al segle XII, van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altes. Són remarcables la trona del segle XVIII, vestigis d’un retaule del Roser desmenbrat, testimonis de la traça dels escultors i dauradors catalans de l’època barroca.
La capella dels Sants Abdó i Sénen: Retaule pre-barroc de l’any 1647, obra de l’escultor Llàtzer Tremullas, artista que va realitzar a Rosselló grans retaules amb pannells de baix relleu, daurats i policromats. Cobreix totalment la paret del fons de la capella. Els plafons figuren la passió dels dos màrtirs perses. Els Sants Abdó i Sénen continuen sent molt venerats a Arles.
En definitiva molts anys de pedra sobre pedra que el fan un monument dels més antics de Catalunya i que com a Banyoles tingué els benedictins com a monjos fundadors de l’Abadia. 

Fort La guardia a Prats de Molló

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, a la comarca del Vallespir per conèixer el Fort La Guàrdia (Fort Lagarde), a Prats de Molló, (a 90 km de Banyoles).
 Hi hem anat per Olot, Camprodon, Coll d’Ares i hem baixat fins el poble de Prats on hem aparcat el cotxe. Hem anat a l’oficina de turisme on ens han donat un plano de la ciutat i ens han confirmat que estava obert el Fort i que calia pujar-hi a peu. Hem seguit en direcció a l’església des d’on comença la pujada a la fortalesa.
Entrada a la Vila vella
 Hi ha dues maneres de pujar-hi o mitjançant un túnel  amb una forta pendent on hi ha una corda a la dreta per ajudar-te a pujar o bé per un sender a l’aire lliure on vas guanyant alçada més suament.
Nosaltres hem optat pel túnel i hem vist que no era la millor opció però ja havíem començat a pujar, al baixar hem vist que era millor haver agafat el sender.
A dalt la fortalesa tens la possibilitat de fer una visita guiada segons a quina hora hi arribes, nosaltres hem fet la visita pel nostre compte ja que no coincidia amb l’horari.
La fortalesa és molt gran i no es visita pas tota la construcció però ja ni ha prou per fer-te una idea de quina qualitat de vida devien tenir els pobres soldats destinats a aquest lloc.
Són considerables els espais del forns de pa, la cisterna que segons hem llegit era una reserva d’aigua per 4000 homes durant un  mes.
El Fort La Guàrdia
Situat molt a prop (325 metres de distància del poble i 100 de desnivell), al nord-est i per damunt de la vila, el vell Castell de la Guàrdia fou totalment refet per Sébastien Le Prestre de Vauban el segle XVII, conservant només la torre de guaita del segle XIII, integrada en els edificis centrals del fort. Servia de defensa alhora de la vila i del proper Coll d'Ares, a més de controlar el pas per la vall del Tec. En els diversos conflictes armats entre els reis francès i espanyol
al llarg de tota l'edat moderna, aquest fort, que disposava de capella i d'hospital militar, adquirí una gran importància estratègica.El 1659, el Tractat dels Pirineus va tenir com a conseqüència l'annexió del Vallespir, el Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya al Regne de França. Prats de Molló passà a ser un considerable lloc fronterer. L'annexió del Rosselló a França causà males dades econòmiques: va aïllar Prats i la seva vall de la resta de pobles amb els quals es relacionava tradicionalment. El restabliment de la gabella, impost sobre la sal suprimit el 1292, dóna als habitants la idea d'organitzar un comerç lucratiu però perillós: el contraban de sal vinguda del sud pel Coll d'Ares i els passos veïns. I, quan el poder reial s'implicà en la repressió d'aquest contraban, la població es rebel·là, conduïda pel company i saliner Josep de la Trinxeria (1666). És la revolta dels Angelets, que prengué molt ràpidament un caire d'aixecament antifrancès que es prolongà fins al 1673. Fou una de les causes de la construcció del Fort de la Guàrdia pel mariscal de Lluís XIV Sébastien Vauban, que englobà una antiga to
rre de guaita medieval. Dominant la ciutat fortificada, el Fort de la Guàrdia va ser construït en primer lloc per a protegir la nova frontera i vigilar l'entrada de l'Alt Vallespir. De forma accessòria, havia de permetre evitar una nova revolta com la dels Angelets de la Terra i mantenir a ratlla als habitants descontents a causa de l'annexió dels comtats de la Catalunya del Nord a França.

Els espanyols van assetjar Prats de Molló sense èxit el 1691. El Fort Lagarde no va haver de defensar de cap setge abans de la guerra de 1793, que va oposar els francesos i els espanyols. El general Antonio Ricardos va llançar la seva ofensiva inicial pel Coll d'Ares, i es va trobar amb el Fort Lagarde en primera línia. Va ser pres ràpidament i va quedar en mans dels espanyols fins al 1794, data en la qual les tropes franceses del general Dugommier van aconseguir fer retrocedir els espanyols a l'altra costat dels Pirineus.
(Viquipedia).

Un cop visitat el fort hem agafat el sender i hem baixat fins el poble on ja hem arribat quan les botigues estaven tancades i només els restaurant eren oberts, n’hem escollit un que hi havia a la plaça de l’ajuntament on hem dinat a l’aire lliure.

Les baumes de Llaés

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Ripollès per conèixer les baumes de Llaés. Hem sortit direcció Olot i hem seguit per la 260a en direcció a Ripoll fins que  entre el km 9 i 10 es troba el trencall de Llaés.
Una pista encimentada ens ha apropat primer fins a la Masia de la Serra de Llaés, a l’ arribar hem llegit que es tracta d’un antic mas  exemple de vivenda i explotació agrícola i ramadera de la zona. Devia ser un dels masos importants d’aquest indret, potser un cap mas, es a dir, la casa on, en altres temps, es centralitzaven els impostos dels pagesos de remença que vivien sotmesos als Senyors del castell de Llaés. Aquesta masia té església pròpia dedicada a Sant Bartomeu. Hem parlat una estona amb la persona que està al càrrec del restaurant i del bestiar, a la pregunta, de si feia dinars ens ha respost que només dissabtes i diumenge, ens hem acomiadat i hem seguit cap a les baumes. molt aviat a uns tres-cents metres hi ha un petit coll amb una explanada apte per deixar els cotxes, lloc d’on surt la pista que va al castell. (Hi ha diversos cartells orientatius).
Caste3ll de Llaés
Nosaltres hem seguit amb el cotxe per aquesta pista de terra hem passat pel costat de la casa de pagès  de l’antic Hostal del Castell d’on surt la pista que va al castell. que ja varem visitar fa uns anys i en el que varem poder entrar i fotografiar la capella  que hi ha a l’interior del recinte.
 Hem agafat la pista que surt a la nostra dreta fins que una tanca ens ha barrat el pas, som a Can Teixidor i portem 11,5 km des de la carretera d’Olot a Ripoll. Hem aparcat el cotxe i hem seguit a peu desprès d’un parell de revolts ja s’apareix Can Teixidor una gran masia envoltada d’altres construccions. Val la pena donar una volta per veure l’entorn on es troba la casa pairal i el conjunt d’edificacions que la conformen, destacant, sens dubte, la magnífica portalada i les arcades de la part baixa del edifici.
Bauma del Teixidor
 El camí  segueix  per la part baixa dels edificis i es troba senyalitzat. Hem seguit per la pista i, en dues ocasions, hem trobat una bifurcació de camins: en ambdós cassos s’ha d’agafar el camí que baixa per la dreta. Al final d’un ample baixant mig cobert per la vegetació, arribàrem a la gran raconada natural que conforma l’espectacular i majestuosa Vauma del Teixidor.
Ens ha impressionat l’entorn, no havíem mai vist una bauma tant gran a Catalunya, si que coneixem les de Eyzes-de-Tayac-Sireuil al Perigord nord, però allò és extraordinari.
I encara ens ha impressionat més quan una persona, una dona, ens ha saludat, una persona que estava menjant asseguda en una de les construccions que encara hi ha en la bauma. Ens ha dit que hi estava de dilluns a divendres i que desprès marxaria.
La bauma del Teixidor està situada a una altitud de 995 m. Esta formada per grans blocs de pedra per sobre dels qual hi transcorre una torrentera que neix entre la serra de Milany i l’ermita de la Cau. Quan el torrent baixa crescut forma una cortina d’aigua per davant de les edificacions de la bauma creant un espectacle extraordinari.
La cavitat o bauma té una extensió d’uns 80 metres amb una profunditat variable de 3 a 20 m. i una altura de 15 metres en la part exterior que es va reduint a mesura que s’apropa al final.
La part habitada és troba a l’oest, mes resguardada i en la part oposada es troben els tancats pel bestiar.

Contemplant la bauma a una certa distància, aquesta adopta la forma d’un gran escenari natural.
Text recollit d’ un article publicat al Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya de l’ 11 de setembre de 1952, anomenat “Trogloditas en la sierra de Milany “ i del mateix autor de les fotografies Ramon Vinyeta.
 Hem fet unes quantes fotografies del que encara resta de les construccions que hi havia.
Un cop acomiadats de la dona hem refet el camí que entre l’anada i la tornada haurem caminat una mica més d’una hora, des d’on  hem deixat el cotxe fins a la bauma.
Buscant informació hem trobat una fotografia de Ramon Vinyeta del 27 de juny de 1949 que es troba a l’arxiu municipal de l’ajuntament de Torelló i que hem recollit a partir de la web: La vall del Ges. En aquesta fotografia es fa avinent com estaven distribuïts els espais sota de la bauma.

En hem quedat a dinar al Forn a Vallfogona del Ripollés on hem pugut dinar amb la mainada de l’escola de la vila. .

Thursday, February 09, 2017

Can Ballart, Santa Maria d'Estela i ermita de Sant Jaume i Sant Felip

La sortida d’aquesta setmana ha estat a Santa Maria d’Estela a la serra del mateix nom a l’Alt Empordà  Hi hem accedit des del poble de Lladó, abans d’anar-hi per aquesta població ho vam provar per Vilaritg, per Cistella i per Albanyà sense sortir-nos-en.
Afegeix la llegenda
Hem sortit del poble de  Lladó en direcció al camp de futbol i hem seguit per la mateixa pista, al km 3.300 aprox. hi ha un encreuament amb dos cartells un que indica Santa Maria d’Estela i  l’altre Mirador de Sant Jaume i Sant Felip. Seguim recta per la pista de Santa Maria fins el km 4.200 on trobem un altre encreuament amb dos senyals de BTT. Cal agafar el camí de l’esquerra (el de la dreta baixa fins al riu Manol).
En el km 4.900 deixem Can Olivas a la nostra esquerra, creiem que és una masia abandonada. Seguim per la mateixa pista i al km. 6.400 aprox. arribem a un gran prat on cal deixar el cotxe. És un gran prat on hi pasturen vaques, ovelles i cabrits és un prat molt gran, el demés tot són boscos.
Des d’aquest indret ja es veu Can Ballart.  Anem seguint la pista que està en pitjors condicions que l'anterior i que pertany a Cabanelles i que, segons ens han dit, no  va haver-hi acord per arreglar-la.
Arribem a Can Ballart on trobem en Francisco, ramader, esquilador d’ovelles i també cuiner si se li demana, amb ell fem una llarga conversa, ens ensenya un vedellet que ha nascut fa tres dies, té vaques, cabres, cabrits, gallines, conills, coloms i també  gossos i gats.
Ens ensenya el Mas que si no arribem a trobar-lo a ell, hauríem pensat que també  estava abandonat, ens deixa provar l’embotit i li diem que un dia hi anirem a dinar.
Ens acomiadem i seguim, ens queden 1.400 m. per arribar a dalt a Sant Maria d’Estela.
Santa Maria d’Estela
Situada al petit nucli de l'Estela, al nord-oest del municipi de Cabanelles al qual pertany. Es tracta d'un conjunt format per l'església i, adossada a aquesta per la banda de llevant, l'antiga rectoria actualment mig enrunada.
Deixem enrera Santa Maria d'Estela
Panoràmica des de Santa Maria d'Estela
Església d'una sola nau rectangular amb l'absis sense diferenciar, orientat a llevant. Està coberta amb volta apuntada i seguida, que arrenca d'una cornisa motllurada que recorre els murs laterals de la nau. L'absis està diferenciat de la nau mitjançant un únic graó. La sagristia està situada a la part de llevant del presbiteri i s'hi accedeix mitjançant una porta situada al costat del retaule que decora l'altar. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. L'església està il·luminada a través de finestres de mig punt adovellades i doble esqueixada, dues al mur de migdia i una altra al de ponent. La porta d'accés està situada a la banda oest del mur de migdia de la nau. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, que emmarquen la llinda i el timpà, monolítics i llisos. Una motllura crea les impostes dels arcs i ressegueix horitzontalment la línia entre el timpà i la llinda. A la façana de ponent del temple es conserven tres pilars de l'antiga espadanya, que foren malmesos amb la construcció del campanar de torre actual. És de planta quadrada, amb la coberta piramidal i grans finestrals d'arc apuntat a la part superior. L'accés al campanar es fa des d'unes escales de cargol situades dins d'una construcció de planta circular, a manera de torre, adossada al mur meridional del temple. A llevant, a la part superior de la capçalera, hi ha una petita espadanya de dos pilars de mides reduïdes.
La construcció està bastida en carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades regulars. Els murs laterals exteriors presenten, a la part superior, una cornisa motllurada
La rectoria, adossada a la banda de llevant de l'església, es troba en un estat deplorable i ha perdut tota la coberta, tot i que es veu que era de dues vessants. Les obertures són rectangulars i estan bastides en maons, tot i que també força malmeses.
Panoràmica des del mirador de Sant Jaume i  Sant Felip
Al mateix indret es troba una casa en ruïnes que segons ens ha dit en Francisco és on va neixer i més enllà una altra  casa que hem vist que estava molt arreglada i pel que també ens han dit hi pugen de tant en tant.
El lloc on està situada l’ermita és un mirador de l’Alt Empordà des del Cap Norfeu al Montgrí.
Hem fet les fotografies dels diferents llocs i hem retornat fins a trobar el cotxe, al passar per Can Ballart hem saludat novament al Francisco que estava collint carbassons a l’hort.
Abans d’arribar a Lladó es troba un indicador al Mirador de Sant Jaume i Sant Felip. Val la pena arribar-hi. La pista està en molt bon estat i només hi ha 1 km fins el lloc, ens hi hem endinsat a la dreta de la pista per anar a conèixer el Mirador, mirador que es troba al costa de l’ermita dels Apòstols Sant Jaume i Sant Felip.
Aquest mirador de tipus constructiu i orientat al nord, ofereix unes magnífiques vistes sobre la Serra de l’Estela, el Coll del Pertús i Lladó. Hi ha unes taules d’orientació molt entenedores. També s’hi poden observar elements  del paisatge com els marges arbrats, els conreus de cereals, les oliveres, i les pinedes.
Hem refet el camí i hem decidit anar a dinar a Taravaus on ens hem aixoplugat al “Trull de cal Arrufat”.



Sant Quirze d'Olmells i castell d'Hortal

La sortida d’aquest dimarts ha estat per conèixer el castell d’Hortal a prop de Llers i  a continuació seguir per anar a veure l’ermita de Sant Quirze d’Ormells també molt a prop de Llers a l’Alt Empordà.
Per arribar-hi hem anat per la C-66 a trobar la N-260 en direcció a Figueres, a l’arribar al trencall d’Avinyonet de Puigventós hem seguit en direcció a Llers, el paisatge que trobes per la carretera d’Avinyonet a Llers és mol bonic, molt obert, amb una amplia vista dels Pirineus. S’hi veuen parets i barraques de pedra seca, oliveres, vinya i alguns cireres. Arribats a aquesta població hem seguit en direcció a Terrades i entre el km 1 i el 2 a mà dreta es troba una cartell que anuncia el Castell d’Hortal. El castell queda a uns 6oo metres. Arribats a l’indret hem pujat a una petita esplanada on es troben les restes del castell una muralla i una torre cilíndrica força ben conservada.
 El castell d’Hortal
El Castell d'Hortal és una antiga fortalesa del municipi de Llers (Alt Empordà) actualment molt deteriorada. Està situada a un quilòmetre aproximadament a l'oest del nucli urbà de la vila de Llers, prop del mas de l'Estela, dalt d'un petit planell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Es tracta de les restes conservades del castell d'Hortal, formades per una torre i part de les muralles que l'envoltaven, les quals creaven un recinte de planta més o menys rectangular, adaptat a les irregularitats del terreny. La torre, situada a l'extrem nord-oest del recinte, és de planta circular, amb una alçada conservada d'uns set metres per sis de diàmetre. L'estructura té el coronament força malmès i no presenta cap obertura al parament, al marge dels forats de bastida emprats per aixecar-la. A l'interior tampoc conserva cap de les voltes dels diferents nivells en els que estava distribuïda. La torre està bastida en carreus de pedra de mida petita disposats en filades seguides, i lligats amb morter de calç.
De la muralla s'han conservat diversos trams, tot i que es troben força tapats per l'abundant vegetació de la zona. Destaca un tram d'uns deu metres de llargada per cinc d'alçada. Està bastit en pedra sense treballar o poc desbastada i fragments de maons, lligada amb morter de calç.
Feta la descoberta hem tornat al punt de partida i amb el cotxe hem retornat en direcció a Llers fins trobar un cartell a ma dreta que indica “Mas Oliveras” hem seguit endavant i no hem trobat cap indicació de l’ermita, així hem arribat fins el Mas Oliveras, un gran casal de pedra vista que és una residència casa de pagès. Una persona ens ha indicat que el camí a l’ermita surt justament uns 150 metres abans d’arribar al mas al costat d’uns transformadors.
Amb aquestes dades hem retornat fins els transformadors on hem agafat la pista que hem seguit fins arribar a una bifurcació de camins davant d’unes grans alzines, hem consultat el mapa i ens ha semblat que havíem d’agafar la pista de la dreta i immediatament una altra a la dreta també en molt malt estat que baixava fins a una riera, segons el mapa l’ermita quedava a l’altra banda de la riera. Arribats a aquest punt hem vist que la mateixa pista podia ser que traspasses la riera. I així ho hem fet.
Sant Quirze d'Olmells
La pista ens ha portat a un plans que podrien ser els de Genover i que per tant havíem de trobar l’ermita d’un moment a l’altre.
A l’arribar als plans la pista es bifurca una a l’esquerra i una altra, molt emmalesada, davant de la mateixa que veníem, aquesta és la que s’ha d’agafar.
L’ermita queda a uns 150 metres darrera uns arbres i matolls que la tapen.
Sant Quirze d’Olmells és una església del municipi de Llers (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a uns tres quilòmetres al sud-oest de la vila de Llers, a tocar el rec de Palau, entre el mas Molar i el mas Oliveres, al bell mig del bosc.
És una església d'una sola nau capçada a llevant per un absis rectangular. L'absis conserva la coberta original, de volta de canó ultrapassat, mentre que la nau presenta una coberta de dues vessants restituïda. Ambdós espais es comuniquen mitjançant un arc triomfal de mig punt de dimensions reduïdes i molt tancat. Al voltant de la nau hi ha un banc d'obra corregut, conservat en part. Pel que fa a les obertures hi ha dues finestres, la de l'absis d'una sola esqueixada i arcs de mig punt, i la finestra del mur de migdia de la nau, amb aparença d'espitllera per la banda exterior, i completament restituïda. Al mur de migdia de l'absis hi ha una altra obertura corresponent a una finestra preromànica, que es va degradant amb el pas del temps. La porta primitiva estava situada al mur de migdia, era d'arc de mig punt adovellat i fou aparedada posteriorment. En l'actualitat, la finestra espitllerada anterior està oberta en el tapiat d'aquesta antiga obertura. La nova porta, també d'arc de mig punt adovellada, s'ubica a la façana de ponent i és força més tardana que l'anterior. Al cim d'aquesta façana es dreça un campanar d'espadanya d'època moderna, format per un sol arc de mig punt fet de maons.
L'església de Sant Quirze d'Olmells podria haver estat en el seu origen una parròquia. No està documentada però fins a finals del segle XI en un llegat testamentari. Posteriorment trobem diverses referències a aquesta ermita, però no sabem quan va perdre el culte i va iniciar el seu procés de ruïna. Possiblement fou al segle XIX.
La nau podria haver tingut originalment una coberta de fusta o tal vegada una volta de canó sostinguda per un arc toral. En època tardana, però, n'hi havia una de llunetes que va caure.

Hem fet les fotografies de l’ermita i hem decidit anar a dinar a Banyoles, en total des de l’ermita al trencall de la carretera GI-510 hem comptat aproximadament 3 km.