Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Monday, July 24, 2017

El Priorat de Serrabona a la Catalunya Nord

L’excursió d’aquest dimarts ha estat presidida tot el matí per “L’arc en ciel” plou i fa sol les bruixes es pentinen, aquest ha sigut el dia que ens ha fet.
El lloc, a la Catalunya Nord, al Priorat de Serrabona on hem arribat després de visitar el poble de Bolaternera que es troba poc després de deixar la carretera de Perpinyà a Prades en direcció  a Bula d’Amunt i que és on es troba el monestir. La carretera és molt estreta, recorda la de Coll de Banyuls a Banyuls, es va enfilant i poc a poc vas veient alguns arbres on les seves fulles canvien de color. Des de l’aparcament fins a Serrabona hi ha un camí molt bonic amb plantes de diferents espècies. De cop et trobes amb el que fou un monestir al davant, i degut a la seva posició a la muntanya et recorda al de Sant Pere de Rodes.

La primera comunitat d’aquest monestir foren els monjos Agustins, la seva construcció sembla ser d’entre el segle X i XI, hi ha notícies entre el 1069 i 1082 i  està dedicada a Santa Margarida. El Priorat va estar actiu fins a finals del segle XVI. Amb el seu abandonament la degradació va ser constant fins l’any 1836 quan comencen les obres de consolidació. La restauració complerta acaba el sel segle XX.
Els dos aspectes que més han cridat la nostra atenció és el petit claustre, construït d’una única galeria orientada a ple sud des d’on podíem veure el sol i la pluja aspecte que il·luminava l’espai d’una manera original, contrastava els capitells de marbre rosat de conflent amb la pedra a més de ser-ho pel efecte de la claror, donava un to verd-gris que era molt bonic.
El treball dels capitells, també en marbre feia ressaltar l’espai. L’espai és petit, doncs són vuit parelles de capitells que tanquen com una galeria oberta a la muntanya. L’altre cosa que és diferent i es pot considerar una obra mestra del romànic, és la tribuna que divideix la nau de l’església en dues parts, l’una era reservada als monjos, i l’altre accessible als fidels. La plataforma amb la seva barana incompleta era reservada al cor. La tribuna és com un petit claustre de columnes i capitells de marbre rosa on la part dels fidels està  decorada amb diferents paratges, que el fan un espai inusual. També ens ha cridat l’atenció les absidioles que són buidades a la paret, o sigui que per fora de l’església la superfície és plana. En conjunt es pot considerar un monument excepcional i que una visita per a conèixe’l és gratificant
Un cop refets d’haver  visitat el Priorat de Serrabona hem seguit carretera enllà direcció a Ceret, hem passat per Boule d’Amont, on hi hem fet una volta, hem aprofitat per tirar fotos i hem seguit carretera enllà 31 Km. fins Amelie les Bains. Hem arribat a Arlés Sur Tech, lloc on pensàvem visitar el claustre i l’Abadia sobre les dues hores que en el restaurant Les Anglecines, ja no donaven dinar; cap problema havíem preparat uns entrepans i dins el cotxe, situat al pàrking de la Mairie ens hem refet del desgast del matí, per a finalitzar el dinar, hem anat a prendre cafè al restaurant que jo recordava que hi vam anar a dinar un estiu és un  “Logis de France” amb molta historia doncs hi havia fotografies de la visita de Charles Trenet i altres personatges de temps enrera. A les tres de la tarda aprox. hem anat a visitar l’Abadia i el claustre d’Arles.
El Claustre: El claustre actual, succeeix a un altre més antic, és obra de l’abat Ramon Desbac (1261-1303). És un claustre molt senzill, sense volta, d’esperit gòtic per la seva elegant lleugeresa. És fet de marbre blanc de Ceret i en pedra de Girona, que permet fer fines columnes resistents.
L’església: De tipus “basilical”, és a dir amb tres naus paral·leles. A l’origen era coberta per una encavallada. Al segle XII, van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altes. Són remarcables la trona del segle XVIII, vestigis d’un retaule del Roser desmenbrat, testimonis de la traça dels escultors i dauradors catalans de l’època barroca.
La capella dels Sants Abdó i Sénen: Retaule pre-barroc de l’any 1647, obra de l’escultor Llàtzer Tremullas, artista que va realitzar a Rosselló grans retaules amb pannells de baix relleu, daurats i policromats. Cobreix totalment la paret del fons de la capella. Els plafons figuren la passió dels dos màrtirs perses. Els Sants Abdó i Sénen continuen sent molt venerats a Arles.
En definitiva molts anys de pedra sobre pedra que el fan un monument dels més antics de Catalunya i que com a Banyoles tingué els benedictins com a monjos fundadors de l’Abadia. 

Fort La guardia a Prats de Molló

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, a la comarca del Vallespir per conèixer el Fort La Guàrdia (Fort Lagarde), a Prats de Molló, (a 90 km de Banyoles).
 Hi hem anat per Olot, Camprodon, Coll d’Ares i hem baixat fins el poble de Prats on hem aparcat el cotxe. Hem anat a l’oficina de turisme on ens han donat un plano de la ciutat i ens han confirmat que estava obert el Fort i que calia pujar-hi a peu. Hem seguit en direcció a l’església des d’on comença la pujada a la fortalesa.
Entrada a la Vila vella
 Hi ha dues maneres de pujar-hi o mitjançant un túnel  amb una forta pendent on hi ha una corda a la dreta per ajudar-te a pujar o bé per un sender a l’aire lliure on vas guanyant alçada més suament.
Nosaltres hem optat pel túnel i hem vist que no era la millor opció però ja havíem començat a pujar, al baixar hem vist que era millor haver agafat el sender.
A dalt la fortalesa tens la possibilitat de fer una visita guiada segons a quina hora hi arribes, nosaltres hem fet la visita pel nostre compte ja que no coincidia amb l’horari.
La fortalesa és molt gran i no es visita pas tota la construcció però ja ni ha prou per fer-te una idea de quina qualitat de vida devien tenir els pobres soldats destinats a aquest lloc.
Són considerables els espais del forns de pa, la cisterna que segons hem llegit era una reserva d’aigua per 4000 homes durant un  mes.
El Fort La Guàrdia
Situat molt a prop (325 metres de distància del poble i 100 de desnivell), al nord-est i per damunt de la vila, el vell Castell de la Guàrdia fou totalment refet per Sébastien Le Prestre de Vauban el segle XVII, conservant només la torre de guaita del segle XIII, integrada en els edificis centrals del fort. Servia de defensa alhora de la vila i del proper Coll d'Ares, a més de controlar el pas per la vall del Tec. En els diversos conflictes armats entre els reis francès i espanyol
al llarg de tota l'edat moderna, aquest fort, que disposava de capella i d'hospital militar, adquirí una gran importància estratègica.El 1659, el Tractat dels Pirineus va tenir com a conseqüència l'annexió del Vallespir, el Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya al Regne de França. Prats de Molló passà a ser un considerable lloc fronterer. L'annexió del Rosselló a França causà males dades econòmiques: va aïllar Prats i la seva vall de la resta de pobles amb els quals es relacionava tradicionalment. El restabliment de la gabella, impost sobre la sal suprimit el 1292, dóna als habitants la idea d'organitzar un comerç lucratiu però perillós: el contraban de sal vinguda del sud pel Coll d'Ares i els passos veïns. I, quan el poder reial s'implicà en la repressió d'aquest contraban, la població es rebel·là, conduïda pel company i saliner Josep de la Trinxeria (1666). És la revolta dels Angelets, que prengué molt ràpidament un caire d'aixecament antifrancès que es prolongà fins al 1673. Fou una de les causes de la construcció del Fort de la Guàrdia pel mariscal de Lluís XIV Sébastien Vauban, que englobà una antiga to
rre de guaita medieval. Dominant la ciutat fortificada, el Fort de la Guàrdia va ser construït en primer lloc per a protegir la nova frontera i vigilar l'entrada de l'Alt Vallespir. De forma accessòria, havia de permetre evitar una nova revolta com la dels Angelets de la Terra i mantenir a ratlla als habitants descontents a causa de l'annexió dels comtats de la Catalunya del Nord a França.

Els espanyols van assetjar Prats de Molló sense èxit el 1691. El Fort Lagarde no va haver de defensar de cap setge abans de la guerra de 1793, que va oposar els francesos i els espanyols. El general Antonio Ricardos va llançar la seva ofensiva inicial pel Coll d'Ares, i es va trobar amb el Fort Lagarde en primera línia. Va ser pres ràpidament i va quedar en mans dels espanyols fins al 1794, data en la qual les tropes franceses del general Dugommier van aconseguir fer retrocedir els espanyols a l'altra costat dels Pirineus.
(Viquipedia).

Un cop visitat el fort hem agafat el sender i hem baixat fins el poble on ja hem arribat quan les botigues estaven tancades i només els restaurant eren oberts, n’hem escollit un que hi havia a la plaça de l’ajuntament on hem dinat a l’aire lliure.

Les baumes de Llaés

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Ripollès per conèixer les baumes de Llaés. Hem sortit direcció Olot i hem seguit per la 260a en direcció a Ripoll fins que  entre el km 9 i 10 es troba el trencall de Llaés.
Una pista encimentada ens ha apropat primer fins a la Masia de la Serra de Llaés, a l’ arribar hem llegit que es tracta d’un antic mas  exemple de vivenda i explotació agrícola i ramadera de la zona. Devia ser un dels masos importants d’aquest indret, potser un cap mas, es a dir, la casa on, en altres temps, es centralitzaven els impostos dels pagesos de remença que vivien sotmesos als Senyors del castell de Llaés. Aquesta masia té església pròpia dedicada a Sant Bartomeu. Hem parlat una estona amb la persona que està al càrrec del restaurant i del bestiar, a la pregunta, de si feia dinars ens ha respost que només dissabtes i diumenge, ens hem acomiadat i hem seguit cap a les baumes. molt aviat a uns tres-cents metres hi ha un petit coll amb una explanada apte per deixar els cotxes, lloc d’on surt la pista que va al castell. (Hi ha diversos cartells orientatius).
Caste3ll de Llaés
Nosaltres hem seguit amb el cotxe per aquesta pista de terra hem passat pel costat de la casa de pagès  de l’antic Hostal del Castell d’on surt la pista que va al castell. que ja varem visitar fa uns anys i en el que varem poder entrar i fotografiar la capella  que hi ha a l’interior del recinte.
 Hem agafat la pista que surt a la nostra dreta fins que una tanca ens ha barrat el pas, som a Can Teixidor i portem 11,5 km des de la carretera d’Olot a Ripoll. Hem aparcat el cotxe i hem seguit a peu desprès d’un parell de revolts ja s’apareix Can Teixidor una gran masia envoltada d’altres construccions. Val la pena donar una volta per veure l’entorn on es troba la casa pairal i el conjunt d’edificacions que la conformen, destacant, sens dubte, la magnífica portalada i les arcades de la part baixa del edifici.
Bauma del Teixidor
 El camí  segueix  per la part baixa dels edificis i es troba senyalitzat. Hem seguit per la pista i, en dues ocasions, hem trobat una bifurcació de camins: en ambdós cassos s’ha d’agafar el camí que baixa per la dreta. Al final d’un ample baixant mig cobert per la vegetació, arribàrem a la gran raconada natural que conforma l’espectacular i majestuosa Vauma del Teixidor.
Ens ha impressionat l’entorn, no havíem mai vist una bauma tant gran a Catalunya, si que coneixem les de Eyzes-de-Tayac-Sireuil al Perigord nord, però allò és extraordinari.
I encara ens ha impressionat més quan una persona, una dona, ens ha saludat, una persona que estava menjant asseguda en una de les construccions que encara hi ha en la bauma. Ens ha dit que hi estava de dilluns a divendres i que desprès marxaria.
La bauma del Teixidor està situada a una altitud de 995 m. Esta formada per grans blocs de pedra per sobre dels qual hi transcorre una torrentera que neix entre la serra de Milany i l’ermita de la Cau. Quan el torrent baixa crescut forma una cortina d’aigua per davant de les edificacions de la bauma creant un espectacle extraordinari.
La cavitat o bauma té una extensió d’uns 80 metres amb una profunditat variable de 3 a 20 m. i una altura de 15 metres en la part exterior que es va reduint a mesura que s’apropa al final.
La part habitada és troba a l’oest, mes resguardada i en la part oposada es troben els tancats pel bestiar.

Contemplant la bauma a una certa distància, aquesta adopta la forma d’un gran escenari natural.
Text recollit d’ un article publicat al Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya de l’ 11 de setembre de 1952, anomenat “Trogloditas en la sierra de Milany “ i del mateix autor de les fotografies Ramon Vinyeta.
 Hem fet unes quantes fotografies del que encara resta de les construccions que hi havia.
Un cop acomiadats de la dona hem refet el camí que entre l’anada i la tornada haurem caminat una mica més d’una hora, des d’on  hem deixat el cotxe fins a la bauma.
Buscant informació hem trobat una fotografia de Ramon Vinyeta del 27 de juny de 1949 que es troba a l’arxiu municipal de l’ajuntament de Torelló i que hem recollit a partir de la web: La vall del Ges. En aquesta fotografia es fa avinent com estaven distribuïts els espais sota de la bauma.

En hem quedat a dinar al Forn a Vallfogona del Ripollés on hem pugut dinar amb la mainada de l’escola de la vila. .

Thursday, February 09, 2017

Can Ballart, Santa Maria d'Estela i ermita de Sant Jaume i Sant Felip

La sortida d’aquesta setmana ha estat a Santa Maria d’Estela a la serra del mateix nom a l’Alt Empordà  Hi hem accedit des del poble de Lladó, abans d’anar-hi per aquesta població ho vam provar per Vilaritg, per Cistella i per Albanyà sense sortir-nos-en.
Afegeix la llegenda
Hem sortit del poble de  Lladó en direcció al camp de futbol i hem seguit per la mateixa pista, al km 3.300 aprox. hi ha un encreuament amb dos cartells un que indica Santa Maria d’Estela i  l’altre Mirador de Sant Jaume i Sant Felip. Seguim recta per la pista de Santa Maria fins el km 4.200 on trobem un altre encreuament amb dos senyals de BTT. Cal agafar el camí de l’esquerra (el de la dreta baixa fins al riu Manol).
En el km 4.900 deixem Can Olivas a la nostra esquerra, creiem que és una masia abandonada. Seguim per la mateixa pista i al km. 6.400 aprox. arribem a un gran prat on cal deixar el cotxe. És un gran prat on hi pasturen vaques, ovelles i cabrits és un prat molt gran, el demés tot són boscos.
Des d’aquest indret ja es veu Can Ballart.  Anem seguint la pista que està en pitjors condicions que l'anterior i que pertany a Cabanelles i que, segons ens han dit, no  va haver-hi acord per arreglar-la.
Arribem a Can Ballart on trobem en Francisco, ramader, esquilador d’ovelles i també cuiner si se li demana, amb ell fem una llarga conversa, ens ensenya un vedellet que ha nascut fa tres dies, té vaques, cabres, cabrits, gallines, conills, coloms i també  gossos i gats.
Ens ensenya el Mas que si no arribem a trobar-lo a ell, hauríem pensat que també  estava abandonat, ens deixa provar l’embotit i li diem que un dia hi anirem a dinar.
Ens acomiadem i seguim, ens queden 1.400 m. per arribar a dalt a Sant Maria d’Estela.
Santa Maria d’Estela
Situada al petit nucli de l'Estela, al nord-oest del municipi de Cabanelles al qual pertany. Es tracta d'un conjunt format per l'església i, adossada a aquesta per la banda de llevant, l'antiga rectoria actualment mig enrunada.
Deixem enrera Santa Maria d'Estela
Panoràmica des de Santa Maria d'Estela
Església d'una sola nau rectangular amb l'absis sense diferenciar, orientat a llevant. Està coberta amb volta apuntada i seguida, que arrenca d'una cornisa motllurada que recorre els murs laterals de la nau. L'absis està diferenciat de la nau mitjançant un únic graó. La sagristia està situada a la part de llevant del presbiteri i s'hi accedeix mitjançant una porta situada al costat del retaule que decora l'altar. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. L'església està il·luminada a través de finestres de mig punt adovellades i doble esqueixada, dues al mur de migdia i una altra al de ponent. La porta d'accés està situada a la banda oest del mur de migdia de la nau. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, que emmarquen la llinda i el timpà, monolítics i llisos. Una motllura crea les impostes dels arcs i ressegueix horitzontalment la línia entre el timpà i la llinda. A la façana de ponent del temple es conserven tres pilars de l'antiga espadanya, que foren malmesos amb la construcció del campanar de torre actual. És de planta quadrada, amb la coberta piramidal i grans finestrals d'arc apuntat a la part superior. L'accés al campanar es fa des d'unes escales de cargol situades dins d'una construcció de planta circular, a manera de torre, adossada al mur meridional del temple. A llevant, a la part superior de la capçalera, hi ha una petita espadanya de dos pilars de mides reduïdes.
La construcció està bastida en carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades regulars. Els murs laterals exteriors presenten, a la part superior, una cornisa motllurada
La rectoria, adossada a la banda de llevant de l'església, es troba en un estat deplorable i ha perdut tota la coberta, tot i que es veu que era de dues vessants. Les obertures són rectangulars i estan bastides en maons, tot i que també força malmeses.
Panoràmica des del mirador de Sant Jaume i  Sant Felip
Al mateix indret es troba una casa en ruïnes que segons ens ha dit en Francisco és on va neixer i més enllà una altra  casa que hem vist que estava molt arreglada i pel que també ens han dit hi pugen de tant en tant.
El lloc on està situada l’ermita és un mirador de l’Alt Empordà des del Cap Norfeu al Montgrí.
Hem fet les fotografies dels diferents llocs i hem retornat fins a trobar el cotxe, al passar per Can Ballart hem saludat novament al Francisco que estava collint carbassons a l’hort.
Abans d’arribar a Lladó es troba un indicador al Mirador de Sant Jaume i Sant Felip. Val la pena arribar-hi. La pista està en molt bon estat i només hi ha 1 km fins el lloc, ens hi hem endinsat a la dreta de la pista per anar a conèixer el Mirador, mirador que es troba al costa de l’ermita dels Apòstols Sant Jaume i Sant Felip.
Aquest mirador de tipus constructiu i orientat al nord, ofereix unes magnífiques vistes sobre la Serra de l’Estela, el Coll del Pertús i Lladó. Hi ha unes taules d’orientació molt entenedores. També s’hi poden observar elements  del paisatge com els marges arbrats, els conreus de cereals, les oliveres, i les pinedes.
Hem refet el camí i hem decidit anar a dinar a Taravaus on ens hem aixoplugat al “Trull de cal Arrufat”.



Sant Quirze d'Olmells i castell d'Hortal

La sortida d’aquest dimarts ha estat per conèixer el castell d’Hortal a prop de Llers i  a continuació seguir per anar a veure l’ermita de Sant Quirze d’Ormells també molt a prop de Llers a l’Alt Empordà.
Per arribar-hi hem anat per la C-66 a trobar la N-260 en direcció a Figueres, a l’arribar al trencall d’Avinyonet de Puigventós hem seguit en direcció a Llers, el paisatge que trobes per la carretera d’Avinyonet a Llers és mol bonic, molt obert, amb una amplia vista dels Pirineus. S’hi veuen parets i barraques de pedra seca, oliveres, vinya i alguns cireres. Arribats a aquesta població hem seguit en direcció a Terrades i entre el km 1 i el 2 a mà dreta es troba una cartell que anuncia el Castell d’Hortal. El castell queda a uns 6oo metres. Arribats a l’indret hem pujat a una petita esplanada on es troben les restes del castell una muralla i una torre cilíndrica força ben conservada.
 El castell d’Hortal
El Castell d'Hortal és una antiga fortalesa del municipi de Llers (Alt Empordà) actualment molt deteriorada. Està situada a un quilòmetre aproximadament a l'oest del nucli urbà de la vila de Llers, prop del mas de l'Estela, dalt d'un petit planell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Es tracta de les restes conservades del castell d'Hortal, formades per una torre i part de les muralles que l'envoltaven, les quals creaven un recinte de planta més o menys rectangular, adaptat a les irregularitats del terreny. La torre, situada a l'extrem nord-oest del recinte, és de planta circular, amb una alçada conservada d'uns set metres per sis de diàmetre. L'estructura té el coronament força malmès i no presenta cap obertura al parament, al marge dels forats de bastida emprats per aixecar-la. A l'interior tampoc conserva cap de les voltes dels diferents nivells en els que estava distribuïda. La torre està bastida en carreus de pedra de mida petita disposats en filades seguides, i lligats amb morter de calç.
De la muralla s'han conservat diversos trams, tot i que es troben força tapats per l'abundant vegetació de la zona. Destaca un tram d'uns deu metres de llargada per cinc d'alçada. Està bastit en pedra sense treballar o poc desbastada i fragments de maons, lligada amb morter de calç.
Feta la descoberta hem tornat al punt de partida i amb el cotxe hem retornat en direcció a Llers fins trobar un cartell a ma dreta que indica “Mas Oliveras” hem seguit endavant i no hem trobat cap indicació de l’ermita, així hem arribat fins el Mas Oliveras, un gran casal de pedra vista que és una residència casa de pagès. Una persona ens ha indicat que el camí a l’ermita surt justament uns 150 metres abans d’arribar al mas al costat d’uns transformadors.
Amb aquestes dades hem retornat fins els transformadors on hem agafat la pista que hem seguit fins arribar a una bifurcació de camins davant d’unes grans alzines, hem consultat el mapa i ens ha semblat que havíem d’agafar la pista de la dreta i immediatament una altra a la dreta també en molt malt estat que baixava fins a una riera, segons el mapa l’ermita quedava a l’altra banda de la riera. Arribats a aquest punt hem vist que la mateixa pista podia ser que traspasses la riera. I així ho hem fet.
Sant Quirze d'Olmells
La pista ens ha portat a un plans que podrien ser els de Genover i que per tant havíem de trobar l’ermita d’un moment a l’altre.
A l’arribar als plans la pista es bifurca una a l’esquerra i una altra, molt emmalesada, davant de la mateixa que veníem, aquesta és la que s’ha d’agafar.
L’ermita queda a uns 150 metres darrera uns arbres i matolls que la tapen.
Sant Quirze d’Olmells és una església del municipi de Llers (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a uns tres quilòmetres al sud-oest de la vila de Llers, a tocar el rec de Palau, entre el mas Molar i el mas Oliveres, al bell mig del bosc.
És una església d'una sola nau capçada a llevant per un absis rectangular. L'absis conserva la coberta original, de volta de canó ultrapassat, mentre que la nau presenta una coberta de dues vessants restituïda. Ambdós espais es comuniquen mitjançant un arc triomfal de mig punt de dimensions reduïdes i molt tancat. Al voltant de la nau hi ha un banc d'obra corregut, conservat en part. Pel que fa a les obertures hi ha dues finestres, la de l'absis d'una sola esqueixada i arcs de mig punt, i la finestra del mur de migdia de la nau, amb aparença d'espitllera per la banda exterior, i completament restituïda. Al mur de migdia de l'absis hi ha una altra obertura corresponent a una finestra preromànica, que es va degradant amb el pas del temps. La porta primitiva estava situada al mur de migdia, era d'arc de mig punt adovellat i fou aparedada posteriorment. En l'actualitat, la finestra espitllerada anterior està oberta en el tapiat d'aquesta antiga obertura. La nova porta, també d'arc de mig punt adovellada, s'ubica a la façana de ponent i és força més tardana que l'anterior. Al cim d'aquesta façana es dreça un campanar d'espadanya d'època moderna, format per un sol arc de mig punt fet de maons.
L'església de Sant Quirze d'Olmells podria haver estat en el seu origen una parròquia. No està documentada però fins a finals del segle XI en un llegat testamentari. Posteriorment trobem diverses referències a aquesta ermita, però no sabem quan va perdre el culte i va iniciar el seu procés de ruïna. Possiblement fou al segle XIX.
La nau podria haver tingut originalment una coberta de fusta o tal vegada una volta de canó sostinguda per un arc toral. En època tardana, però, n'hi havia una de llunetes que va caure.

Hem fet les fotografies de l’ermita i hem decidit anar a dinar a Banyoles, en total des de l’ermita al trencall de la carretera GI-510 hem comptat aproximadament 3 km.  

Ullastret i caminant per la Platja de Pals

La sortida d’aquest dimarts ha estat en primer lloc al poble d’Ullastret per, un cop acabada la visita, anar a caminar a les platges de Pals a fer un tram del camí de ronda. Per arribar-hi hem anat fins a Girona on hem agafat la C-66 direcció a La Bisbal i en el trencall de Torroella de Montgrí hem seguit per la GI-642 fins a Serra de Daró i per la GI-644 fins a Ullastret.
Esglèsia de Sant Pere a Ullastret
Hem anat a Ullastret perquè feia temps que teníem unes fotografies de la població amb la seva església romànica amb un comunidor sobre el teulat de l’església, un poble amb moltes restes medievals. Havíem anat a visitar el jaciment Ibèric del Puig de Sant Andreu amb el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles però no varem visitar el poble.
Avui ho hem fet i ens ha agradat molt, manté una bona part de les seves muralles Així com un espai anomenat la Llotja que és una gran portalada d’estil gòtic fora muralla on es feien les transaccions de bestiar i de gra. L’església parroquial de Sant Pere d’estil romànic que es troba al centre de la vila emmurallada. A sobre la coberta destaca el comunidor de planta quadrangular i amb teulada als quatre vessants que es va edificar sobre la nau  central, com es pot veure a les fotografies, fet que no havíem observat mai en una església romànica. La població disposa d’un Museu d’Arqueologia que no hem visitat pensant que ho podríem fer un dimarts que plogui.
El poble actual es va construir al voltant del recinte emmurallat deixant un espai entre les cases i la muralla que ajuda molt a veure com era la vila medieval amb el castell, avui desaparegut l’església i les cases al voltant.
Ullastret
Castell d'Empordà
El municipi d’Ullastret està situat a la plana del baix Ter, en ple cor de l’Empordanet. Les severs notables restes medievals i l’incalculable valor del jaciment ibèric del Puig de Sant Andreu constitueixen un dels conjunts arquitectònics de la comarca. El primer document conegut d’Ullastret data de l’any 899 i el castell (ara ja desaparegut) se cita l’any 1225. El poble deu les seves imponents i ben conservades muralles, construïdes al llarg del segle XIV, al domini del comtes d’Empúries. Els carrers del poble transporten al visitant a una llunyana època medieval, de la qual encara es conserva nombrosa ornamentació. Tradicio09nalment agrícola i ramadera la població s’ha obert en els últims anys als serveis.
Façana de Sant Pere
Sant Pere d’Ullastret
En un precepte del rei Carles el Simple, de l’any 899, s’esmenta el primer temple dedicat a sant Pere i a sant Joan, encara que alguns anys més tard també s’esmenta la dedicació a sant Andreu. Segons el primer document conegut on se cita el castell d’Ullastret de l’any 1225, el temple està situat dins el recinte fortificat. En època barroca durant els segles XVII i XVIII, es va reformar el sector de la porta i es van afegir capelles laterals.
Font: Ajuntament d’Ullastret i Catalunya romànica respectivament
Al sortir del poble hem vist  una portalada amb un cartell que anunciava la direcció a Castell d’Empordà, hem agafat la pista i ens hi hem arribat, és un petit poble arrecerat dalt d’un turó on s’hi troba un castell que alberga un hotel de luxe amb una panoràmica extraordinària de la plana empordanesa. És una entitat de població del municipi de la Bisbal d’Empordà. Com que estava tancat fins el 25 de març també ho hem deixat per una altra ocasió. Tot anant a trobar el camí per anar fins a Canapost, per una pista de terra hem vist l’ermita de Sant Martí de Llaneres on  hem fet unes fotografies com a record. Arribats a Canapost hem seguit cap a Peratallada per la GI-651 fins a trobar la C-31 que va cap a Palamós, abans d’arribar al poble de Pals a l’esquerra surt una carretera la GI-6502 que ja ens ha portat fins a les platges de Pals.
Un cop arribats a les platges hem anat mirant d’endevinar on començava la nostra caminada o passeig pel camí de Ronda motiu principal de la sortida d’aquest matí.
Finalment hem arribat a uns aparcaments on ja hem vist el mar i seguint la platja hem anat a parar a l’inici del recorregut. Un recorregut que comença a la platja del Racó i va fins a la Punta de la Creu passant per l’Illa Roja i Sa Riera, en total una mica més de 4,5  km d’anada i  tornada.
Arribats de retorn a la Platja del Racó, ja era l’hora de dinar, hem aprofitat un restaurant a peu de platja anomenat el Mar Blau i hem dinat davant del mar i veient les onades batent, avui fortament, sobre la sorra..


Wednesday, January 11, 2017

Sortida a Sant Salvador de Coquells

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Comarca de l’Alt Empordà per anar a conèixer l’ermita de Sant Salvador de Coquells, que es troba molt propera al poble de Vilanant.
Per arribar-hi hem anat en  direcció Esponellà i Crespià fins a trobar la N-260 direcció Figueres, en al trencall d’Avinyonet de Puigventós hem anat a trobar la GIP-5101 que hem seguit fins a Vilanant.
Vilanant forma part del Consorci Salines Bassegoda i cada any pel maig organitza una fira de la flor i del jardí que és molt concorreguda. Avui hem aprofitat per fer la descoberta de poble que no havíem trepitjat mai.
El camí per anar a Sant Salvador de Coquells surt des d’aquesta població Cal seguir un tros per la mateixa carretera GIP-5101 i a un 500 metres a la dreta surt una pista de terra on un cartell posa Coquells. El camí va passant entre conreus sembrats i trossos de bosc sobre tot de pi i alzina, am un sota bosc força net amb molta esparreguera i romaní. Molt aviat hem anat veient que anunciava el Mas Genover, hem trobat uns vehicles  que també portaven el nom d’aquest Mas. En un moment donat un portal amb una porta de ferro tanca l’espai i diu camí particular. Però com que també indicava Mas Coquells que és el nom d’una CTR (Casa de Turisme Rural). Hem seguit endavant fins que hem vist a la dreta del camí una gran construcció  amb moltes vaques i hem convingut que era el mas Genover.

A pocs metres hem trobat un cartell que anuncia Mas Coquells, hem seguit en direcció a la fletxa i ens hem trobat amb l’ermita i el mas.
L’ermita és oberta i evidentment no s’hi fa culte ja que pel que varem veure a dins  s’aprofita com annexa a la casa de turisme rural.
Sant Salvador de Coquells
És una església romànica del segle XI al nord-oest del municipi de Vilanant (Alt Empordà), a uns 3 km de la població, en un bosc de pins i alzines. L'església resta actualment sense culte, una mica més enllà hi ha una masia, ara dedicada al turisme rural. L'accés és per la carretera GP1-6021, direcció Avinyonet de Puigventós / Vilanant / Cistella. A 1,5 km de Vilanant cal girar a la dreta, direcció Veïnat de Coquells (pista sense asfaltar). L'antiga església de Sant Salvador, avui sense culte, és prop del camí que porta al mas Genover i al costat del mas Coquells
És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements constructius romànics dels segles X-XI. La volta de l'absis és de quart d'esfera; la de la nau, de la qual es pot veure l'arrencament en els murs laterals, ha estat substituïda per un embigat recent. L'arc triomfal, de mig punt, de dovelles ben tallades, té impostes de secció encorbades i és sostingut per pilastres rectangulars.

La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues. El parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal escairats que sovint, no a per tot, s'afileren.
En acabar el recorregut per l’ermita i desprès de fer unes fotografies del Mas  que estava tancat hem retornat a recuperar el cotxe i hem decidit anar fer una volta per Maià de Montcal
Església de Sant Vicenç a Mai de Montcal
Església parroquial del poble de Maià de Montcal. Fou restaurada al 1978 coincidint amb el mil·lenari de la primera cita documental del temple. La construcció que ha arribat fins als nostres dies és, però, romànica, del segle XII. És d’una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer se
micircular. Una cornisa, que ressegueix tot l’edifici, marca l’alçada de l’església abans del seu realçament. A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d’ampliació aprofitant una part de l’espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d’arc de mig punt per les campanes. El perímetre de l’absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules que representen: un cap d’home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d’acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses. La façana principal es troba ubicada al costat de ponent. Aquí hi ha la porta d’accés al temple formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis rectangular, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan compostes per planxes de ferro subjectades i reforçades per claus; al centre es troba el passador que té l’extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l’aguanten estan decorades amb motius de cercles.

Fet el recorregut pel poble hem decidit anar a dinar al restaurant  “La Torre de Maia”

Sortida a Santa Maria de Vidabona


La sortida d’aquest dimarts ha estat al Ripollès. Hem fet un intent per anar a conèixer l’església de Santa Maria de Vidabona que es troba al SW de Saltor, en un serrat a l170 m d’altitud.
Per arribar-hi hem anat fins a Olot, per seguir per la Vall de Bianya, túnel de Collabòs i Sant Joan de les Abadesses. A la carretera de Sant Joan a Ripoll es troba un trencall a la dreta que malgrat no hi ha cap indicació és una pista que et  porta a Ogassa, a Bruguera i fins i tot a Ribes de Freser. Es una pista de terra bastant ample però en força mal estat.
Al km 4.8 hem parat a la collada de Can Roca on hi ha un plafó del Comuns d’Ogassa, i al  km. 6.6 es troba el Coll de la Fellosa on també hem parat pensant que el camí a Vidabona hauria de sortir d’aquell indret. El camí que va a la Fellosa surt a l’esquerra de la pista. Del mateix lloc, i a la dreta, surt una pista emporlanada que va a una CTR anomenada Can Negre                  
Amb 10 minuts hem arribat a la masia on un gos ens ha rebut molt bé. Desprès d’anar dient Bon dia ha sortit una persona que ens ha dit que abans sí que passava el camí per aquest indret però que l’havien tancat i començava més amunt de la pista.
Hem retornat al cotxe i hem seguit amunt, al km. 7,1 es troba el cartell que anuncia Vidabona a 2,5 km. per la drecera. El que ens ha fet pensar que hi havia d’haver una altre manera d’anar-hi sense drecera.
Hem seguit pista amunt i molt aviat hem vist el Mas La Tuta que ens quedava a l’esquerra de la pista, passada la casa i amb pendent inclinat hem vist una camí amb baranes de fusta que ha obert la nostra curiositat. hem anat a trobar el corriol i hem pujat amb poc esforç al Puig de l’Aliga, des de on es veu una magnifica vista panoràmica avui però obstaculitzada per la boira. Una llàstima doncs hi havia un plafó amb tots els cims que es poden albirar des de aquest cim.
Al km. 10,9 hem arribat al Pla de Pegot on un  plafó explica el desenllaç del final de la vida de Lluís. M. Xirinacs (amb escrits diferents i part del diari d’ell mateix)  i on s’indica el camí a Vidabona. Al  pla del Pegot hi ha un monòlit  memorial de Lluís M. Xirinacs lloc on va ofrenar la seva vida. El monòlit consisteix amb  una gran roca amb una creu picada a la pedra.
Sant Martím d'Ogassa

Hem seguit caminant fins un punt on el camí es complicava i ja no teníem esma de seguir pel cansament i per l’hora que entre una cosa i una altra es feia l’hora de dinar.
Hem retornat el cotxe i hem deixat per més endavant tornar a Vidabona.
Hem anat seguint la pista fins a un coll que no hem pogut identificar on hi ha una bifurcació de la pista, una va cap a Bruguera i Ribes de Fresser i la que hem seguit nosaltres que va cap a Ogassa.
Hem passat pel Mas Mitjavila CTR i molt a prop al km.13,8, Sant Martí d’Ogassa on hem fet unes fotografies. Des d’aquest indret surt un camí que puja al Taga.
Finalment al  km 19,4 del nostre compta km hem arribat a Ogassa on ja hem anat sense pausa a dinar a Can Costas, era tant bo el pa que n’hem comprat un de 1 kg. que ens ha venut el mateix propietari de la Fonda.
Al Km. km. 23.5 érem a Sant Joan de les Abadesses.
Santuari de Vidabona
El primer document de l’existència de l’església de Vidabona és de l’any 890, i fixa el lliurament de primícies i delmes (dècimes parts) de la comunitat de Vidabona a la comunitat de Sant Pere de Ripoll (com el monestir, fundada per Guifré I, el Pelós l’any 879). Ja aleshores, hi havia domini jeràrquic entre comunitats. La seva comunitat popular cristiana (parròquia) rural era integrada pels masos de Vidabona, l’Adroguer, el Boix de Vidabona, la Solaneta i Camp Roig. L'edifici romànic, del segle XII, s'esfondrà l’any 1969 per les esquerdes al sostre causades per un llamp. Té adossada una edificació que feia de rectoria o habitatge de l’ermità, a la qual s’accedia també pel cor, bastit el segle XVIII. El Santuari està emplaçat en l’interior del vèrtex de l’angle recte format per la Serra Cavallera (O-E), que la protegeix de tramuntanes, i per la Serra de Vidabona (N-S), que la protegeix de ponentades. Està en la bisectriu que arrenca del vèrtex, el Taga, i resta així arrecerada del mestral, el vent dominant del nord-oest. Fou sufragània de St. Martí d’Ogassa, i de Saltor des del 1592. Tingué un quant temps d'independència al s. XVII, quan s'accentuà el seu caràcter de santuari marià, però aviat retornà a la seva subjecció a Saltor. L'antiga imatge de fusta d’àlber policromada (Tallers de Vic, vers 1190-1220), ara al Museu Episcopal de Vic, era advocada contra la pesta, les tempestes i per alliberar els captius, raó per la qual l'església conservava cadenes d'antics presoners com a exvots. Una mica més avall del Santuari, hi resten les parets de l’antic mas de Vidabona.
Desprès de dinar i amb el pa de Kg hem seguit direcció a Sant Joan i cap a Banyoles
                                                                                                                                                                                                                                                            
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

Tuesday, April 26, 2016

De Calella al Far de Sant Sebastià pel camí de ronda

Aquesta setmana hem anat a Calella per fer el Camí de Ronda, entre Calella i Llafranc i pujar fins el far de Sant Sebastià. L’itinerari forma part dels Camins de Ronda de la Costa Brava.
A l’arribar a Calella hem deixat el cotxe al costat de l’ Hotel La Torre, des d’aquest indret hem començat a caminar per un dels entorns més bonics de la costa. Es pot considerar un passeig ja que es tracta de 4 km. entre l’anada i la tornada, amb un desnivell de 180 metres.
La ruta no ofereix cap dubte, perquè va seguint sempre al costat del mar fins arribar a la plaça Marinada de Llafranc, des d’on s’accedeix a les escales de Garbí, passant per davant del petit Hotel Casamar. El camí continua per tot el passeig de Gipsela seguint tota la badia de Llafranc fins al final, on és trobem les 158 escales marcades com a GR que ens porten fins el camí de pujada al far de Sant Sebastià que el fem per un carrer asfaltat ple de boniques cases i grans vistes.
Arribats a l’alçada del far hem contemplat al mirador i hem pujat fins al jaciment Ibèric i la Torre de Guarda o de guaita.

El far de Sant Sebastià
El far de Sant Sebastià està situat a 178 metres d’altitud, habitat des d’antic, com demostren les restes del poblat Ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, que es troben al mateix cim del puig. Al segle XV s’hi construí una torre de guaita i al segle XVIII, responent al creixent culte de la zona s’hi bastiren l’ermita i l’hostatgeria, que actualment s’ha convertit en un hotel de quatre estrelles. El far data de 1857 i encara avui és un dels més potents de la Mediterrània.



Jaciment Iber de Sant Sebastià de la Guarda
Torre de guaita del Jaciment
Sant Sebastià de la Guarda o Sant Sebastià de la Guaita és un poblat ibèric situat al terme municipal de Palafrugell, al Baix Empordà. S'hi accedeix des de Palafrugell a través de l'autovia que va a Llafranc i d'ací cap al far de Sant Sebastià, o per la carretera que va de Palafrugell a Tamariu. En aquest cas, s'ha d'agafar un desviament (indicat) que duu cap al cim de la muntanya de Sant Sebastià. El jaciment se situa al cim de la muntanya, a 156 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Aquesta muntanya, en entrar al mar, forma el cap de Sant Sebastià. El jaciment està datat entre els segles V a I aC, encara que en algunes excavacions s'han trobat materials del segle VI aC. Es poden veure fins a quatre cases ibèriques de dues habitacions cadascuna i que es disposen en diversos carrers, formant una superfície d'uns 300 metres quadrats. A més a més s'han descobert 15 sitges o dipòsits excavats a la roca i un forn. Possiblement aquest assentament va concloure la seva activitat amb l'arribada dels romans a Llafranc.
La torre construïda pels vols de 1440 en el cim de la muntanya de Sant Sebastià, sobre el penya-segat de Romaboira, a uns 165 m sobre el nivell del mar, era la torre principal de guaita en el sistema defensiu de Palafrugell i Mont-ras, per la seva privilegiada situació.
L’alçada de la torre és de 13’70 o 15’00 m, segons la façana, i les mides de la base són 11,55 m (E-O) i 6,25 m (N-S). Compta amb tres plantes i terrat; el gruix màxim de les parets és de 140 cm. (planta baixa) i el mínim és de 105 cm (planta segona). Els murs són arrebossats exteriorment amb cantonades escairades amb carreus granítics; interiorment són de pedra sense treballar.
Foto d'una foto de l'exposició
Hem visitat i pujat a la torre on hem pogut veure una exposició de fotografies de finals del segle XIX i del XX de Calella i Llafranc, la torre ha estat rehabilitada  i es pot accedir fins a la terrassa.
Al sortir hem fet un passeig pel jaciment iber, llegint la informació que en forma de plafons explica  els diferents aspectes de  la vida d’aquest poblat.
Entre una cosa i l’altra s’ha fet l’hora de dinar, hem baixat a Llafranc i en el passeig hem resolt aquest tema. Hem dinat davant del mar al restaurant Bellacosta.

Després de dinar ja hem fet camí cap a Banyoles.

Cornella de Conflent i Vernet-els-Banys

La sortida d’aquest dimarts ha estat a Cornellà de Conflent i Vernet-els-Banys a la Catalunya Nord.
Per arribar-hi hem anat per autopista fins ala sortida de Perpinyà Centre on hem seguit per la N-116 fins a Vilafranca de Conflent o a 5 km en direcció a Sant Martí del Canigó es troba l’església de Santa Maria.
A Cornellà de Conflent s’hi troba l’església romànica de Santa Maria que és troba situada al nucli de la població, antigament fou un monestir agustinià, convertit en l’actualitat en església parroquial.
Arribats al poble hem anat a veure-la, Al davant mateix hi ha una petita oficina de turisme on la mateixa guia ens ha venut els tiquets i ens ha acompanyat fins a l’entrada. A l’interior ens ha fet notar una sèrie de detalls que segurament ens haguessin passat desapercebuts. Ens hem quedat gratament captivats per la bellesa de la construcció, de les finestres, dels absis, de les tres talles de fusta de les Verges romàniques, d'un relleu de màrmol, de la pica baptismal, del portal d’entrada, de la Verge en el timpà de  la porta. Una església que  ens ha agradat molt
Santa Maria de Cornellà,
El primer esment de l’església és del 1018 moment en què testimonis del testament sacramental de la comtessa Gisla de Cerdanya prestaven jurament a l’altar de Santa Maria de Cornellà. El 1025 Berenguer, bisbe d’Elna, permutà la parròquia de Cornellà amb Guifré II Compte de Cerdanya, per la de Sant Martí d’Escaró. A partir d’aquest moment la parròquia de Cornellà restà en mans dels comtes de Cerdanya. El comte Guillem Ramon deixava establert en el seu testament (1094) que el seu fill hereu, Guillem Jordà, hi fundés un monestir agustinià. L’any 1097 l’hereu fundava el Priorat, el dotava i el deixava sota la protecció dels seus successors.
L’església consta de tres naus capçades per un transsepte i una capçalera de cinc absis, un al centre i dos a cada banda. El conjunt correspon a dues etapes constructives, una del segle XI i l’altra del s. XII.
Un cop acabada la visita, hem fet les fotos de l’exterior i hem sortit en direcció a Vernet. Hi hem anat per una carretera local molt agradable, hem passat per la vila de Fillol i molt aviat hem arribat a Vernet pel barri antic.
Una plaça amb les banderes de França on hi estaven fent sardanes, ens hem estranyat del fet i ens hem dit quin dia som .? 14 de juliol, llavors ja ho hem entès tot. Encara hem pogut ballar la darrera sardana i la repetida amb una rodona de ben poca gent però que ens han manifestat que la seva Festa Nacional és l’onze de setembre. Ens ha semblat que no són gaires els que pensen així si ens guiem pels que ballaven la sardana.
Hem fet una visita a la part antiga del poble, les restes del castell, l’església parroquial  de Sant Sadurní de Vernet també d’origen romànic  i hem retornat a agafar el cotxe i baixar fins el centre vila. Tot estava tancat excepte bars i restaurants, menys mal. Com que feia una temperatura agradable, (Vernet està a 850 m.)hem optat per menjar-nos una bona amanida a l’exterior, d’un restaurant.
Vernet és una vila molt coneguda per les seves instal·lacions termals, hotels i establiments termals i també per la seva proximitat al Canigó.
Vernet
Vernet o Vernet dels Banys (en francès Vernet-les-Bains) és un municipi francès del departament dels Pirineus-Orientals i de la regió del Llenguadoc-Roselló. És un poble del Conflent a la Catalunya del Nord.
Vernet se situa a la dreta del riu de Cadí. Dins el terme hi ha antigues mines de ferro, abandonades, i a l'oest, vora el terme de Saorra, una mina d'espat-fluor. És un regió on es conrea molt la poma. El turisme és, però, la font de riquesa més important, atret per la proximitat del Canigó (que està dins del terme) i, sobretot, per la tradició balneària.
El nucli antic fou construït esglaonadament als vessants d'un turó, coronat per una torre de l'antic castell de Vernet i per l'església parroquial de Sant Sadurní de Vernet, d'origen romànic. La població cresqué sota el turó, vora el riu. El lloc és esmentat ja el 863. Els banys de Vernet pertanyien, almenys des del 1186, al monestir de Sant Martí del Canigó. El 1834, els banys foren comprats per dos antics comandants francesos de la guarnició de Vilafranca de Conflent, que hi bastiren l'establiment conegut després per les Termes dels Comandants. El 1846 hi va residir el virrei d'Egipte, Ibrahim Baixa. Des del 1880 esdevingué una moderna estació balneària, amb diversos hotels, un casino, un parc i nombroses vil·les. Fins la Primera Guerra Mundial fou un lloc molt freqüentat; hi sojornaren militars, aristòcrates i escriptors de tot Europa, especialment anglesos (Rudyard Kupling, la reina mare d'Anglaterra, princesa de Battenberg, etc). El 1940 un aiguat destruí una tercera part del balneari. Després de la Segona Guerra Mundial, es reféu a poc a poc, fins a esdevenir un centre d'estiueig on resideixen nombroses famílies de militars.
A prop de Vernet es troben Vilafranca de Conflent, Prada de Conflent, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà i la cova de Fullà-Canaletes, la cova més gran de la Catalunya Nord.
Després de fer un recorregut per la zona dels establiments termals hem sortit en direcció Vilafranca de Conflent i Prades, aquests darrer poble queda a 140 km. de Banyoles,


Sant Miquel de Riunoguer, Sant Martí de Fonollar i Maternitat d'Elna

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord per conèixer les pintures romàniques de Sant Martí de Fonollar al poble de Morellas-las-Illas, arribar-nos a Riunoguers i, si donava temps, visitar la Maternitat Suïssa d’Elna.
Per arribar-hi hem anat per autopista fins a la sortida d’el Voló on hem agafat la D-616 fins a Morellas -las-Illas.
Hem arribat a Sant Martí de Fonollar a 2/4 de 10 del matí i no obrien fins a les 10, ho hem aprofitat per anar a conèixer l’ermita de Sant Miquel de Riunoguers per la D-13,  una construcció preromànica del segle X. No hem tingut de fer massa volta per arribar-nos a Riunoguers, una carretera estreta però molt plaent ens ha deixat a un petit veïnat on es troba l’ermita, es tracta realment d’un “cul de sac”, quatre cases i un petit restaurant.
Sant Miquel de Riunoguers
Es tracta d’una construcció preromànica rural dels ss. X – XI, força ben conservada, amb una sola nau i capçalera quadrangular cobertes per una volta de canó de mig punt definida en trams per arcs torals de perfil rodó. La divisió entre l’absis i la nau ha estat resolta amb un arc triomfal destacat, amb perfil de ferradura o de muntants avançats. La finestra del centre de l’absis, de doble esqueixada, va ser cegada a l’interior. La porta originaria, oberta a la façana sud, resta tapiada; al parament se’n pot apreciar l’arc de mig punt, una mica ultrapassat, sobre muntants avançats. Tot l’interior és arrebossat, de manera que l’aparell de la construcció tan sols és pot veure a l’exterior als llocs on ha caigut l’arrebossat.
L’edifici presenta alguns afegitons i reformes tardans, com la sagristia, adossada al costat nord de l’absis, la porta d’entrada actua i un ull de bou, a la façana oest i la finestra sud absidal.
Hem fet una volta, unes fotos per l’exterior ja que l’església es trobava tancada i hem retornat a Sant Martí de Fonollar que ja hem trobat obert. Una senyora ens ha facilitat els tiquets d’entrada i ella mateixa ens ha fet de guia. Hem anat fins l’Església on es troba un conjunt de pintures murals de molt valor, per una capella humil i rural com aquesta. Hem vist que a l’interior no es poden fer fotografies ho hem demanat i la senyora ens ho ha dit “pas  possible”.
Ens ha fet una explicació per ajudar a desxifrar el significat de les pintures que no ha estat pas complicat. Hem comprat unes postal per poder tenir unes imatges de l’interior.
Sant Martí de Fonollar
Consta que als ss. IX –XI l’església era una cel·la del monestir de Santa Maria d’Arles i que més endavant va esdevenir sufragània. La capella i la masia que té adossada, actual centre de colònies, son conegudes popularment amb el nom de la Maüt. Sembla que l’origen d’aquest nom és Mahaut, mare del vescompte de Castellnou Guillem IV i filla del compte de Barcelona Ramon Berenguer III, documentada entre els anys 1131 i 1157. La seva intervenció en l’església de Fonollar podria explicar l’existència d’un conjunt de pintures murals tan extraordinari. 
Hem vist que podríem arribar-nos a Elna i visitar, a partir de les dues, la Maternitat. Arribats a Elna que ja coneixem, per tenir un dels millors claustre de la Catalunya Nord i també la seva Església junt amb una escultura d’Aristides Maiol en un mirador de la població.
A l’ajuntament ens han indicat com podíem arribar fins a la Maternitat ja que queda  apartada de la població. Amb el mapa de la vila cap problema. Amb tot hem fet una volta pel poble, dins muralla, hem fet una passejada pel carrer diguem que comercial i hem retornat davant de l’Ajuntament on hem vist un restaurant, L’Etoile de Crystal on hem dinat correctament.
Al sortir hem seguit les indicacions del mapa i hem trobat fàcilment l’edifici de la Maternitat d’Elna que queda en mig d’uns camps de conreus, un de melons que en diem francesos grandiós. Hem deixat el cotxe i hem anat a conèixer la Institució i el que va representar la gesta d’una colla de voluntàries de la Creu Roja suïssa acollint a una gran quantitat de mares  que havien de donar a llum els seus fills en els camps de concentració francesos.
Maternitat d'Elna
La Maternitat d'Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Situada al Roselló (Catalunya Nord), va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil Espanyola, internades en els camps propers a Elna. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una Fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França
A l’acabar la visita ja hem enfilat el camí de retorn a Banyoles.