Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Monday, July 22, 2019

Sant Salvador de Bellver i els Munts a la comarca d'Osona


La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca d’Osona, per conèixer aquest ermita que en motiu d’anar una vegada al castell d’Oris i a Sant Genis d’Oris varem veure dalt del cim.
Hem anat a trobar l’autovia fins a Olot on hem segut pel túnel de Bracons a trobar les Masies de Voltregà i d’aquesta població hem seguit en direcció a Sant Boi de Lluçanès,
poc abans d’arribar a aquesta població , entre el km. 5 i 4 es troba, a ma dreta, una indicació a Sant Salvador. Aquesta opció es d’un paisatge molt bonic però amb molts revolts.
Sant Salvador de Bellver (o d’Orís)
Aquesta capella figura esmentada l’any 1110. Des de començament d’aquell segle hom hi troba una comunitat religiosa sota l’autoritat d’un prior i. seguidora de la regla de Sant Agustí. El 1210 es va crear una confraria en aquest lloc que va adquirir molta importància entre els devots de les rodalies, tot i trobar-se en un lloc aïllat i allunyat de les poblacions importants, en un excel·lent mirador sobre la plana i les muntanyes que l’envolten. El 1278 la comunitat havia quedat molt reduïda i amb la pesta negra va desaparèixer. El 1415 tenia un rector i l’administració depenia de la catedral de Vic. Al segle XVIII es van fer treballs de restauració de l’edifici, al segle XX era de propietat particular i va restar abandonat i en perill de ruïna. Ara, l’església i la casa propera són ocupats per una comunitat i s’ha restaurat i ampliat el conjunt.
Església d'una sola nau amb volta apuntada i dos arcs torals situada dalt d'un turó. L'absis té dues finestres amb arcs en degradació, cornisa en dents de serra, arcuacions i bandes llombardes.
Hem deixat el cotxe sota mateix de l’ermita i hem pujat a conèixer l’església i l’ edifici que fa de residència de la comunitat, el cim es troba a 952 metres d’altitud.
L’Església ens ha sorprès per l’alt grau d’acolliment de l’interior, flors, detalls ortodoxes, catifes a tot el terra, la llum que entra per una gran finestra lateral, tot l’entorn net i polit, en fi una sensació de vida religiosa.
Hem pogut parlar amb una persona que resideix en el centre junt amb un ermità que ens ha posat al dia dels indrets que des de davant mateix de l’església s’albira. També ens ha comentat que han estant fet una setmana de convivència amb altres persones.
Sota mateix de l’església hi ha  un mirador que ens ha permès veure tota l’altre vessant de la panoràmica que es pot gaudir des d’aquest cim.
Hem deixa’t l’ ermita i els seus devots i hem retornat al cotxe per arribar-nos al Santuari dels Munts, que és no gaire lluny de Sant Salvador.
Els Munts és una muntanya de 1.057 metres que es troba entre els municipis de Sant Agustí de Lluçanès i Sora, a la comarca d'Osona.
Al cim hi ha un vèrtex geodèsic, al costat del qual es troba l'ermita dels Munts, junt amb un restaurant.
Hem completat tota la visió de les muntanyes que envoltant aquest cim pel fet de trobar-hi 3 plafons on va donant a conèixer cada poble, cada muntanya, cada cim etc.
Hem estat els primers que hem aprofitat l’avinentesa del restaurant, més tard s’ha anat omplint i pel que es veu gaudeix de molta clientela sobre tot familiar.
En acabar hem iniciat el retorn a Banyoles.

Sant Marti de Riudeperes i castell de Sant Llorenç del Munt


Avui hem anat a conèixer el poble de Sant Julià de Vilatorta a la comarca d’Osona. Volíem conèixer el nucli antic, les diferents esglésies, les cases senyorials, el monestir de Sant Llorenç del Munt i la font de la Noguera o set Fonts, de set abundoses canelles.
Per arribar-hi hem anat en direcció a Vic per la C-25 i hem sortit a la sortida  187, Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta
Sant Julià de Vilatorta és un municipi de la comarca d'Osona. Des de l'any 1946, Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons formen una sola entitat municipal, amb una superfície d'uns 16 km. Malgrat aquesta fusió, d'efectes purament civils, continuen essent dues entitats d'un passat i unes característiques totalment diferents. Actualment el municipi compta amb 2974 habitants.
Sant Martí de Riudeperes
La frontera est del municipi constitueix la separació natural de la Plana de Vic i de les Guilleries, des del seu punt de coincidència amb els municipis de Taradell i Viladrau o collada del Vilar fins a Coll Pedrís, en la seva confluència amb Folgueroles i Vilanova de Sau. Tot aquest sector fronterer s'estén per una petita serra amb altures que oscil·len entre els 750 i els 850 metres d'altitud. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s'allargassa per petites valls i terrasses situades entre els 570 i els 690 metres.
Abans d’arribar al poble ens hem aturat a una ermita que hem vist a tocar de la carretera, es tracta de Sant Martí de Riudeperes, església que pertany al municipi de Calldetenes.
Sant Martí de Riudeperes
L’antiga església de Sant Martí de Riudeperes: Documentada el 1050, l'església ja va ser restaurada en època romànica, ja que al segle XII es construí una portada al mur de ponent i un atri o pòrtic, ara integrat a l'edifici. Als segles XVI i XVII, hi foren afegides dues capelles laterals. Els elements que cal destacar-ne són el capitell i el fragment d'arquivolta de la portada del segle XII. Tots dos elements, conservats a l'església, són decorats amb motius vegetals.
A cinc-cents metres d’aquesta construcció ja arribes a  Sant Julià molt aviat ens hem adonat que era una vila d’estiueig per les seves cases pairals, per les construccions senyorials que ja es veuen en la mateixa carretera que passa pel centre de la vila.

El primer que hem fet es anar a veure el Parc de les set fons, on hem trobat un parc molt polit i net, amb una bateria de set fonts que ragen totes a l’hora, un espai enjardinat i un restaurant molt integrat en el paisatge, restaurant que porta el nom de les set fons i que ja hi estaven donant la darrera capa de pintura.
Hem deixat el parc i hem anat a aparcar a la plaça Major per poder anar a l’Ajuntament a preguntar com anar al Monestir de o també dit castell de Sant Llorenç del Munt, ens han donat un parell de mapes del poble i dels voltants per poder fer una visita a consciència..
Per anar al monestir s’hi pot anar a peu, una mica més d’una hora i una altra de tornada, no teníem tant de temps i hem decidit anar-hi amb cotxe, que segurament hem estat el mateix temps ja que hem fet una volta per uns indrets, poc habitats i per una pista de terra on no era recomanable corre, amb un entorn d’alzines, de muntanyes de pedra conglomerada que recorda les de Montserrat i sobre tot el Montcau, sobre Terrassa.
Fent camí amb el cotxe hem passat per una gran Masia anomenada La Verneda on hem fet una parada i hem parlat amb la persona que hi viu i que ens ha confirmat que anàvem bé per arribar al monestir.
Adossada a la Casa Paira hi hem vist una petita ermita que ens ha dit la mestressa era dedicada a Sant Feliu de Planeses i que la seva família  hi havia celebrat diferents actes com casaments i batejos.
Hem arribat a davant del castell i hem quedat impressionats de la magnitud de la construcció, amb les fotografies és pot endevinar la grandesa del que ara si sembla un castell. Com que és d’us privat no es possible visitar-lo.
Monestir de Sant Llorenç del Munt
Castell de Sant Llorenç del Munt
Aquesta església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, i va donar nom al castell que es va aixecar a la seva ombra que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses figura documentada des del 1012. L’any 1067, els senyors dels castells de Sant Llorenç i de Meda van decidir fundar en aquella església un priorat benedictí que van posar sota la dependència del monestir de Sant Marçal del Montseny, per alguna raó, aquella fundació no es va materialitzar mai i els senyors del castell van recuperar el seu domini.
Ja en els anys 1125 i 1127 torna a aparèixer aquesta església de Sant Llorenç i hom parla d’una restauració i d’una important donació al seu favor atorgada per Santa Maria de l’Estany. En aquesta època o potser més endavant (1140?) es devia fundar la canònica, però no és fins el 1161 que s’esmenta que hom seguia la Regla de Sant Agustí. Després d’una llarga època de prosperitat, al segle XV va passar a tenir priors comendataris, càrrecs que anaven a mans d’eclesiàstics desvinculats de la casa i que van portar la seva decadència, a mitjan d’aquell segle la comunitat era molt reduïda i finalment una butlla del papa Climent VIII la va secularitzar, com moltes altres. La canònica secularitzada va subsistir fins que el 1760 es va incorporar al seminari de Vic, fins que resultà desamortitzat el 1845, data en que va passar a mans de particulars. El lloc fou destinat a explotació agrària fins que durant la segona meitat del segle XX els edificis, molt degradats, es van restaurar.
Plataners a Sant Julià de Vilatorta
Hem pogut fer unes fotografies i rés més que tornar a agafar el cotxe i tornar a Sant Julià per un altre lloc molt més proper que pel camí que hem fet per arribar-hi.
S’ha fet l’hora de dinar hi hem aprofitat que a Sant Júlia hi ha una “Casa Fonda”  “Ca la Manyana”, un establiment que conserva tot el caliu i l’encant de les antigues fondes de poble catalanes. Confort, tranquil·litat i familiaritat són sensacions que hom respira només traspassar el llindar de la porta. 



Tuesday, June 04, 2019

Caminant pel Cap de Creus


Avui hem anat a descobrir els bonics indrets del Cap de Creus

Avui, hem anat al Cap de Creus, era una excursió pendent després de la caminada que vàrem fer als voltants de Cadaqués i la vàrem deixar per un altre dia.
Hem sortit a l’hora de sempre, avui per l’Esponellà, Vilert i Bàscara fins a trobar la N-II, carretera de Roses i Cadaqués, queda una mica lluny a uns 80 Km. i no es pot córrer.
                       

                      Amb es raigs del sol, es diferents
minerals que componen aquesta illa
brillen d’allò més. Per això es
navegants que passaven per Cadaqués
l’anomenaven Massa d’Or. Ara bé,
com que aquesta illa deixa un pas,
un freu, entre ella i Cap de Creus,
es pescadors del poble sempre n’han
dit SA FREU.

Moltes vegades tens la sensació que estàs fora de Catalunya, doncs la majoria de gent que trobem que veiem els seus cotxes son forasters, alemanys, francesos, holandesos i algun cotxe de Girona. A vegades comentem que amb tants milers i milers de jubilats: - És curiós que no ens en trobem mai cap. En fi vàrem agafar el GR-11 i camí enllà, millor dit carretera enllà, prop de tres quilòmetres de carretera (Que tontos) a partir d’aquí el camí entra cap dins i deixes la civilització del tot, ni una ànima, de tant en tant una masia enderrocada i poca cosa més, pel camí vàrem veure fonoll marí i molt de l’altre, flor de St. Joan, estepa blanca, en fi aquelles més típiques d’indrets faltats d’aigua on el rocam és a cada indret i no hi ha ni un arbre per gaudir d’una bona ombra.
El dia era assolellat, i malgrat la forta tramuntana estàvem molt sencers, quan vàrem veure que no teníem cap més opció vàrem decidir tornar, després de dues hores hi abans de tornar enrera vàrem decidir agafar un camí que ens apropava al mar i gaudir d’una vista fantàstica.
Hem refet el camí i anem fins a on teníem el cotxe que l’havíem deixat al costat del Far de Cap de Creus, davant mateix de la Cala Jugadora, en total tres hores i una mica més, la propera vegada cal deixar el cotxe on engega el camí i no fer tres quilòmetres de carretera, malgrat que el recorregut és per dins el parc de Cap de Creus,  no deixes d’anar massa estona per la carretera, trobant a faltar  l’encant d’anar per un camí.

Vàrem anar cap a Cadaqués on vàrem arribar a prop de les tres i el destí, aquesta vegada sí, ens va portar a una cala, Cala Olivera, que on hi vàrem poder aparcar i en un “Xiringuito” molt ben condicionat hi vàrem poder dinar, el lloc de somni, ni fred ni calor, l’aigua a cinquanta metres, el menjar correcte, els musclos poc nets segons la Carme. Però l’amanida grega, molt bona, els calamars amb patates,(hi ha foto), molt bé i les dues primeres cerveses de pel·lícula, cansats però amb la satisfacció d’haver trobat aquest lloc, ens vàrem refer al moment.
Després de dinar, uns nois que al costat muntaven un “xiringuito” al veure que jo tirava fotos, ens digueren: arribeu-vos fins a Cala S’Aranella que és molt bonica i és aquí mateix. Així ho vàrem fer i evidentment hi ha una cala, més enllà on comença el Passeig de Ronda que va fins a Port Lligat. A veure si abans de tres mesos podem anar a fer  el camí de Ronda i comentar o millor dit menjar una altre vegada al “xiringuito”  Sobre les sis arribàrem a Banyoles, havent fet la tornada per Borrassà, Navata, Crespià i la capital del Pla de l’Estany.
Parc Natural del Cap de Creus

“El Parc Natural marítimo-terrestre del Cap de Creus és el primer de Catalunya d’aquest tipus. Té una superfície total de 13.886 ha, de les quals 10.813 ha. són d’àmbit terrestre i la resta, 3.073 d’àmbit marí.
A la rica diversitat natural, a la qualitat dels ecosistemes marins i als paisatges excepcionals en el context del litoral català, cal afegir encara els singulars elements arqueològics, arquitectònics i artístics de l’àrea i la presència d’uns pobles acollidors i animats, que combinen els elements tradicionals amb una rica oferta cultural, gastronòmica i recreativa.
Tot plegat fa del Parc del Cap de Creus un indret privilegiat per gaudir del patrimoni natural i cultural amb les comoditats que brinden uns serveis de qualitat. Les possibilitats són molt variades: només cal tenir present que el nostre ús no malmeti els privilegiats recursos que aquest magnífic paratge ofereix”.                  

La Fosca, Cala S'Alguer i Platja del Castell


Avui us comentem una sortida que ens ha portat fins a Palamós ha estat un cop més a la platja, ens hem arribat fins a Palamós a fer una excursió que va sortir publicada al “Descobrir Garrotxa” que és des de Palamós fins a la Fosca, Cala S’Alguer, Platja del Castell i enllà fins a Cap Roig, o si es vol fins a Llafranc.
Hem arribat a Palamós i hem anat a Turisme a buscar informació, ens han facilitat un plànol de la vila, no tenien informació d’altres possibles caminades, però ens han facilitat un de BTT. doncs de recorreguts per camins els han acabat.
            A la pregunta de quin és el carnaval que val més la pena, Palamós, Platja d’Aro, o Roses?, la noia va respondre molt eficientment: el de Palamós. Aquesta és la setmana gran de carnaval a Palamós i es notava en què alguns carrers estaven ornamentats i engalanats.
Amb el cotxe ens hem arribat fins a la platja de La Fosca, tot vorejant el port i la costa, hem aparcat darrera mateix de la platja i hem encetat el camí, després d’unes escales ja hem arribat al castell o millor dit a les runes del castell de Sant Esteve, des d’on s’obtenen unes fantàstiques vistes de La Fosca i on ja ha sigut obligat fer les primeres fotografies. Seguint pel camí arribem a la Pineda d’en Gori des d’on comencem a gaudir de la bellesa de cala S'Alguer; la vista fins arribar a la cala és esplèndida, hi ha uns espadats, pins, roques i al fons la cala que dibuixa una imatge de somni, de llum i color difícil d’expressar, no he comentat que feia un dia clar, amb un sol esplèndid. Per tant un dia per a disfrutar de les panoràmiques de la Costa Brava.

Sense adonar-nos-en hem arribat a S’Alguer, són cases de pescadors amb portes de fusta pintades de diferents colors, tots colors llampants, bonic i acollidor, romàntic i tranquil, només els ocells i la remor de l’aigua. Seguim fins a arribar a la platja del Castell, l’última gran platja verge de la Costa Brava. Cal fer notar que el fet de ser verge es deu a la tossuderia de la plataforma “Salvem Castell”, que amb la seva lluita van aconseguit  que avui puguem gaudir d’aquest indret.
Cala s’Alguer, situada a la localitat de Palamós, al centre de la Costa Brava, és una cala que sembla aturada en el temps. Res no sembla haver canviat aquí en els darrers anys. El seu fons marí, transparent i cristal·lí, les seves cases de pescadors, el seu bosc… tot sembla igual.

I precisament aquesta puresa tan característica fa de Cala s’Alguer una de les més verges de tota la Costa Brava. Per això és molt tranquil·la, no sol estar molt massificada, ni tan sols a l’estiu. Bona part de la culpa la deu tenir el fet que no és possible accedir a ella completament mitjançant vehicle. Des de l’aparcament fins la pròpia cala s’ha de travessar un petit bosc d’uns 200 metres aproximadament. A Cala s’Alguer, como en molts altres llocs de la Costa Brava, tant el bosc de pi blanc com la roca granítica arriben al mateix nivell del mar, formant un quadre d’incomparable bellesa. La sorra de Cala s’Alguer és semi-gruixuda. Les casetes al costat de la platja delaten el passat d’aquesta cala com antic nucli d’habitants pescadors. Avui dia es troben alegrement adornades i donen a l’ambient un toc encara més pintoresc en el conjunt de la cala. Aquest barri tradicional té el seu orígen en l’any 1521, i la seva arquitectura, respectada al llarg dels segles, s’integra perfectament amb l’entorn natural de què forma part.

Poblat ibèric dels Indiketes

 
Hem seguit direcció Cap Roig, però abans hem visitat el poblat ibèric dels Indiketes que hi ha a uns 200 metres muntanya amunt des de la platja. El lloc és perfecte, és un petit cap aixecat que domina dreta i esquerra el mar i amb una vista privilegiada on  són en els inicis de unes excavacions.
Casa de Salvador Dalí
 Camí enllà, tot t seguin la carena de la costa, i en molts casos amb indrets verges, hem arribat fins unes cases i un camí ample on ja els cotxes hi poden passar, érem en una esplanada de bosc on es deu utilitzar a l’estiu de pàrking, queda sobre la cala Canyers i la cala dels Corbs. Aquí hi hem fet una parada, hem anat fins a un mirador que hi ha on ja es veuen “les Formigues” on hem posat punt i final al recorregut, tot pensant, que cal tornar per a anar fins a Cap-Roig i si cal fins a Llafranc. Hem refet el camí, passant pel camí vell del La Fosca, que és un camí que no careneja la costa.
Allà hem vist la barraca d’en Dali de la que en podeu veure una fotografia..

La Barraca d’en Dali

 
Arribats a Palamós on la tramuntana es feia notar, hem buscat el restaurant que ja coneixíem de la darrera vegada que hi vàrem ser. El restaurant estava tot molt guarnit pel carnaval, i malgrat no feien menús; i per tan hem fet a la carta, fent un plat combinat i una amanida amb cafès, ens ha sortit força bé de preu. Sortint hem vist molts llocs que feien menú. Hem tornat a Banyoles pel camí més ràpid .
A Banyoles hi hem arribat sobre les cinc de la tarda .

A Maçanet de Cabrenys. Costoja i Tapis


Aquest dimarts teníem pensat anar a Maçanet de Cabrenys per a veure les mimoses i malgrat estava el temps molt tapat ens hem decidit de tirar amunt, hem tornat a anar  per  Esponellà, Vilert i Bàscara per a entrar a la Nacional II hem seguit fins a Biure, Darnius i Maçanet. Hem fet un cafè al local de la plaça, “La Concordia” un local molt característic del poble i que juntament amb un altre que avui és un restaurant, eren els locals emblemàtics de cada una de les formacions, les dretes i les esquerres, dins el local tens la sensació que els anys no han passat, te n’adones perquè has de pagar amb Euros. Refets hem seguit a buscar el camí cap al Santuari de les Salines, que és una pista en molt mal estat i en 13 quilòmetres et porta a la Mare de Déu de les Salines on teníem previst fer l’excursió a peu per arribar-nos al cim del Moixer, el Roc de Frausa i tornar al Santuari.
Hem iniciat el camí que és on es troben un parell de quilòmetres de mimoses i que recordàvem prou bé de l’any passat, doncs ja hi havíem estat pel febrer i no portàvem la màquina fotogràfica. Aquesta vegada hi havia la màquina a punt però la boira també, una boira espessa ens va envair i encara que vaig fer 2/3 fotos res del què vàrem poder veure l’any passat, fets el 2000 metres primers , iniciàrem el retorn a Maçanet. És així que decidim anar a conèixer Tapis i Costoja, darrer i primer poble de Catalunya i del Vallespir, que uneix la ruta de les dues Catalunyes. Val a dir que la boira no desapareix pas, al contrari s’espesseix més.
Arribem a Tapís un poble molt petit, amb una església dedicada a Sant Briç, nom que no havíem sentit mai i segur que en el registre no el coles.
Església de Tapís
 
Hem fet una fotografia a l’església que amb la boira no ha quedat bé, finalment hem fet una volta  al restaurant que hi ha a peu de carretera i que tanca els dimarts i amunt fins a Costoja, val a dir que no hem vist cap vista panoràmica i caldrà tornar-hi, doncs fins hi tot ha calgut posar els llums de boira . Sort que la carretera és ample i en molt bon estat, no és estrany que s’utilitzi, com diuen, per entrar-hi els immigrants. Arribats a Costoja ja hem vist que es tractava d’un poble bonic i ben cuidat. Amb els noms dels carrers en català i francés, molt net i ben conservat. Transcrivim una petita ressenya històrica:
Costoja :
“El lloc de Costoja apareix documentat per primer cop l’any 1015. Va ser Priorat de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. A aquesta església foren enterrats els vescomtes de Castellbò, Arnau (1228) i Ermessenda (1230), les despulles  dels quals foren desenterrades i cremades l’any 1261 pel la  inquisició, que acusava els nobles de protegir i difondre el catarisme. De l’església en resten només fragments de l’absis, de base semicircular i de les façanes oest, amb una filada d’opus spicatum, i és, on es conserva una finestra de secció prismàtica. La porta d’entrada, a la paret oest i avui tapiada, és en arc de mig punt.
A l’origen, l’església de Costoja tenia un terrat fortificat de muralles. Queden avui, sobre les parets potents, les espitlleres  i arqueres  del seu passat feudal. A la façana Sud, s’enlaira una torre decorada d’arcs encegats; des del segle XIV era el domicili d’un senyor nomenat per l’administració dels reis de Mallorca.
Gorgona i els lleons alats

La portalada de Costoja és, indubtablement, la més elegant de tota l’estatuària romànica del País Català. Motius tan diversos com els mites antics, les llegendes medievals, la tradició oriental, s’uneixen en un decorat on Gorgona amb còfia de serpents veïneja  amb lleons alats, monstres engolint o cigonyes del coll llarg. Més enllà de la porta, en l’harmonia perfecta dels fonaments de les parets obrades amb alternança de blocs de granit rossos i roses, la nau s’acaba sobre la més fantàstica cortina metàl·lica que l’edat mitjana oferí  a l’Occident.
Hem abandonat Costoja amb boira i hem seguit fins a Tapís hi Maçanet finalment ens hem arribat a dinar a Darnius a la Fonda Llosa.
 De baixada ens hem arribat a veure el pantà de Boadella. Sobre les cinc érem a Banyoles.



Tuesday, April 09, 2019

A conèixer Hostalric i Breda


La sortida d’avui a estat a la vila fortificada d’Hostalric on hem fet la descoberta de la vila Medieval, ens hem anat fins a Breda i a Sant Feliu de Buidareu, per arribar-nos finalment a dinar a Arbúcies.
Feia molts anys que no trepitjàvem Hostalric i hem quedat gratament sorpresos del canvi. Hem deixat el cotxe a la plaça dels Bous i hem anat a cercar informació a l’Ajuntament, edifici que queda dins l’antic convent de Sant Francesc, davant mateix de la Torre dels Frares. Tot el carrer es troba adornat amb unes jardineres de ferro colat, totes amb les seves flors, tot net i polit.
Ajuntament d'Hostalric
Hem reculat fins a la plaça i hem agafat el carrer major tot passejant fins al final, on es troba el Portal de Barcelona, l’església de Santa Maria i la torre d’Ararà, el conjunt més conservat de la vila medieval. Hem deixat per una altra ocasió la visita al castell. Tot plegat una caminada per una vila molt polida i molt acurada. Llàstima que en els dos carrers principals hi continuen circulant vehicles.
Hostalric
Cal suposar que l’origen de la vila anava lligat a l’existència d’un hostal. S’esmenta per primera vegada l’any 1106 en un document que parla del jurament de fidelitat que per diversos castells va fer Ponç II, vescomte de Cabrera-Girona i d’Àger, al comte Ramon Berenguer IV. El fill d’aquest vescomte, segons sembla, va fer erigir el castell d’Hostalric, documentat el 1145, i als seus peus va anar creixent la vila.
Era un punt estratègic d’importància cabdal que els Cabrera van refer al ss. XIV i XV si bé els elements que es veuen actualment corresponen majoritàriament als ss. XVII i XVIII, ja que durant la guerra de Successió és va reconstruir.

La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, Acesa i l’Ajuntament d’Hostalric van finançar, a partir del 1992, la restauració d’alguns sectors del nucli fortificat. Cal destacar l’adequació com espai cultural i mirador de la torre dels Frares
Hem deixat Hostalric per anar al poble de Breda, on també hi havíem estat fa uns anys, teníem ganes de tenir unes fotografies del monestir de Sant Salvador, veure el que en queda del claustre i tenir unes fotos del campanar únics elements del romànic que en resten, l’església és d’estil gòtic i pel que hem vist està en molt mal estat. Al entrar-hi ens hem trobat amb una estructura de bigues de ferro que configura una plataforma  que ocupa tota l’església, sembla ser que el sostre està en molt mal estat. Segons la persona que ens ha donat explicacions del que s’estava fent, al final de la guerra varen fer explotar el polvorí que hi havia a dins del monestir i que aquest esdeveniment havia malmès part de l’estructura del monestir quedant tot l’interior cremat, fumat i amb molts desperfectes. Sembla que ara 70 anys més tard s’hi vol posar remei.
Sortint hem anat a fer unes fotografies del que queda del claustre i hem anat a veure el que fou l’església parroquial de Breda, dedicada a Santa Maria, avui forma part del ajuntament i del museu Aragay, no ens ha agradat massa l’incorporació d’un espai a dins d’un altre.
Sant Salvador de Breda
Porta de Barcelona a Hostalric
De tot el conjunt monàstic es conserven l’església, gòtica, el campanar, l’ala nord del claustre i diverses construccions que queden delimitades per la plaça de l’església i el carrer del convent.
De la primera etapa altmedieval sols ens ha arribat la magnifica torre romànica llombarda del campanar, únic vestigi de l’església consagrada el 1068, i un porxo del claustre construït posteriorment.
Claustre de Breda
La primitiva església tenia, probablement, tres absis amb altar dedicats a sant Salvador, sant Benet i sant Miquel, i al nord hi havia el campanar adossat. Aquest comparable als de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), Sant Pere de Vic (Osona) i Santa Maria de Girona (Gironès), fa uns 32 m. d’alçada i és una construcció de planta quadrada amb sis nivells, emmarcats per un fris d’arcuacions llombardes i un de dents de serra. Als tres costats del  primer pis presenta una finestra de mig punt, tipus espitllera, d’una sola esqueixada, mentre que el segon i el tercer tenen, a les quatre cares , dues finestres de mig punt. Als dos últims nivells hi ha dues finestres geminades a cada cara, separades per una columneta amb capitell en forma de mènsula. El corona una barana de merlets esglaonats que amaga la coberta de teula àrab de dos vessants.
En sortir ens hem arribat a conèixer l’església de Sant Feliu de Buixalleu situada al petit nucli de Sant Feliu, l’església ha estat molt modificada però té els orígens  a l’època romànica.
A part de visitar l’església el nostre interès era quedar-nos a dinar a Sant Feliu al restaurant de Can Masferrer, però avui restava tancat per festa setmanal i ens hem decidit per anar a Can Trona a Arbúcies que en una ocasió l’havíem trobat tancat. Avui era obert i hem estat molt bé   

L'estany de Sils


La sortida d’aquest dimarts ha estat a la població de Sils, per fer un passeig pels estanys d’aquesta vila. Es tracta d’uns estanys que s’han recuperat darrerament i que han facilitat l’haver recuperat la fauna i la flora d’aquest indret.
Per arribar-hi hem anat per l’autovia fins a Girona on hem agafat l’autopista AP7 fins  la sortida de Sils  en aquest indret hem pres la C-63 fins a la vila de Sils
L’espai és molt similar o és semblant amb algun aspecte el que és la platja d’Espolla, un lloc on conflueixen diverses rieres que l’inunden en èpoques de pluja. Es tracta d’un vestigi del que va ser un dels estanys mes grans de Catalunya, dessecat per tal de guanyar terrenys agrícoles i eliminar el focus d’infeccions que suposaven les aigües estancades. En l’actualitat, l’estany és un Espai d’Interès Natural.
El centre d’informació dels estanys es troba a l’estació de la Renfe de Sils, en el mateix edifici  s’hi troba un espai destinat a documentació i informació. Malauradament només és obert de divendres a diumenge. Una noia del bar al demanar-li algun folletó o plano ens ha adreçat a una habitació del mateix darrera de l’oficina.
Allà hi hem trobat una noia que molt coneixedora del que volíem ens ha facilitat tot tipus de documentació. On deixar el cotxe, on comença la ruta, on hi havia els miradors, tot això amb uns mapes i documents molt entenedors.

Amb el plano i la fitxa a la mà no ha estat complicat deixar el cotxe i començar a caminar. El cotxe es deixa a la zona de dissuasió de l’estació on hi ha molt d’espai i l’itinerari comença des d’aquest lloc. El primer que trobes és una gran plantació de pollancres que et dona la benvinguda, amb el camí senyalat no hi ha pèrdua i es tracta d’anar entrant als miradors i gaudir de la panoràmica dels estanys i dels ànecs, bernats pescaires i altres ocells que els omplen.
Hem trobat tres miradors on, pel fet d’estar tancats i tapats de dalt, és gaudeix d’una certa fresca que és d’agrair sobre tot en aquest matí d’estiu.
Hem anat a veure un parell d’eugues de la Camarga que s’han introduït darrerament al parc a fi de normalitzar una zona molt semblant al territori d'on procedeixen.
L’estany de Sils
L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns 7 km quadrats, lo que fa que es vegi sovint representat amb unes dimensions més grans que l'Estany de Banyoles a l'antiga cartografia de Catalunya. Aquest llac apareix per exemple als mapes "Cataloniae principatus descriptio nova de Gerard Mercator, 1619
Localitzat en una zona tectònica sense drenatge natural, les aigües de les rieres de Vallcanera, Caldes, Pins, el Rec Clar i la Torderola abocàven a la seva conca lacustre. Era un llac intermitent que en els anys de sequera veia la seva extensió molt reduïda.
Com moltes zones humides en el passat, aquest llac era vist com una zona malsana. Al llarc dels darrers segles es va intentar drenar el llac amb l'objectiu de guanyar noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Els intents de dessecació no varen reeixir fins l'any 1851 quan es va construir la sèquia que anava a desembocar a la riera de Santa Coloma. Les terres obtingudes amb la dessecació de l'estany es varen repartir entre la gent que havia construït la sèquia. Amb el temps la conca de l'antic llac es va cobrir de prats de dalla  on es deixava créixer l'herba pel ramat. Cap al darrer quart del segle XX les plantacions d'arbres per a usos comercials, pollancres i plàtans, varen substituir els camps de dalla originals.
Actualment romanen algunes zones humides i qualque estany petit de nivell variable a la conca de l'antic llac. Part d'aquestes són l'objectiu d'un projecte "Life" que des del 1998 cerca el sanejament de les aigües de la zona i l'adquisició de terrenys privats pel restabliment d'alguns prats de dalla. L'objectiu final i més ambiciós d'aquest intent és restaurar una llacuna permanent i recrear l'entorn primigeni dels boscos de ribera que havien envoltat l'antic llac de Sils. El projecte de recuperació de l'entorn es troba protegit sota el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya, inclòs a la xarxa europea d'espais naturals Natura 2000
Acabada l’excursió ens hem arribat a Cassà de la Selva per resoldre el tema del dinar i trobar un restaurant que ens aculli.
Hem fet una descoberta de la vila i hem preguntat on podiem trobar un lloc per dinar, ens han aconsellat Can Quirze, abans La Posada del Sol.
Sortint ja no hem tingut esma per voltar més i hem donat per acabada la visita al poble de Cassà de la Selva, sortint cap a Banyoles en aquesta ocasió per la C-25.

Jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar



La sortida d’aquest dimarts ha estat als jardins de Santa Clotilde a Lloret Ja varem  anar a Lloret per veure aquests jardins en una altre ocassió, i a turisme ens varen dir que els estaven rehabilitant i vàrem aprofitar per visitar  el cementiri modernista i Sant Pere del Bosc.
Aquesta vegada ja teníem la seguretat de que es trobaven oberts i que som en  una bona època de l’any per visitar uns jardins.
No ha estat complicat arribar-hi dins de Lloret està molt ben indicat, la rehabilitació  i el manteniment corre a càrrec de l’ajuntament de Lloret que amb cinc jardiners en fan el seguiment, cal  passar per taquilla, però s’agraeix doncs està tot perfecte de polit i net.
Per arribar-hi hem anat per l’autovia fins a Girona on hem agafat l’autopista AP7 fins  la sortida de Maçanet  en aquest indret hem pres la C-63 fins a Lloret de Mar.
Jardins de Santa Clotilde.
Situat en un paisatge de gran bellesa, sobre un penya-segat amb impressionants vistes sobre el mar, es va plantar aquest jardí meravellós, veritable mostra de l'esperit que va informar el moviment noucentista a Catalunya del qual    .
Eugeni  d’Ors en va ser portaveu brillant
Els jardins de Santa Clotilde, dissenyats a la manera dels antics jardins, suaus i al mateix temps austers, del Renaixement italià, van ser realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí als vint-i-vuit anys, quan encara estava en plena efervescència l'admiració pel seu mestre en l'art de la jardineria, Forestier. Aquí Rubió oblida la lliçó hispano-àrab confosa entre les imatges del jardí francès que li ensenya Forestier a través de la col·laboració en els jardins de Montjuïc, i es desplaça cap a la recuperació de l'esperit renaixentista italià, com a essència de la modernitat.
Són els moments en què floreix una nova burgesia, nostàlgica del prestigi de què gaudia el mecenes durant el Renaixement. A Santa Clotilde hi va haver una simbiosi entre el desig del client (el Marquès de Roviralta) i el coneixement de l'artista, una dialèctica viva entre tots dos personatges que va afavorir la creació d'aquesta obra d'art. Gràcies al seu estat de conservació perfecte romanen encara avui aquelles simetries, concentra-
cions visuals, disposicions de fons, pròpies  del jardí italià del cinquecento.
D'aquesta manera el jardí adquireix autonomia formal respecte al paisatge i hi apareix allò que serà una de les constants de l'obra jardinera de Rubió: l'entroncament del jardí amb la naturalesa. Malgrat l'autonomia total de formes d'aquest jardí, uns agrupaments arboris o de vegades cortines d'arbres es fusionen amb tot el paisatge que circumda el jardí, els eixos visuals fortament marcats, rigorosament rectes, ens condueixen cap als distints punts d'interès, al final dels quals es troben elements ornamentals, com ara estàtues o petites fonts que intenten trencar en certa manera la uniformitat del traçat.
Terrasses que se superposen, camins que s'entrecreuen, rampes i escales que conformen el traçat del jardí. Tot plegat amenitzat pel rumor incessant de l'aigua. Aigües quietes a l'estany del nimfeu i aigua a raig en les múltiples fonts i en els  
brolladors que formen una interminable galeria de pluja. Mar de fons que embolcalla el paisatge d’un fort gust salobre.

El jardí se'ns apareix amb barreges d'elements extrets de la Villa Medici, de la Villa Borghese  o potser també dels jardins Bòboli. Florència era la font d’inspiració del moment .
L'esperit del romanticisme és latent a tot el jardí, expressat mitjançant el bust de marbre que apareix confós entre la vinya verge, contemplant la mar i d'esquena a l'espectador. Una altra paròdia deliciosa d'aquell sentiment romàntic d'anegar-se en la naturalesa,
En aquests jardins, que es començaren a construir abans que la casa, destaca una col·lecció d'estàtues de marbre d'estil neoclàssic i les Sirenes de l'escultora Maria Llimona.
Josep Pla, en el seu llibre "Guia de la Costa Brava" afirma amb contundència: la gran escalinata, flanquejada d’ altius xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa.
Cal dir que ens han agradat molt, hem fet un bona passejada, hem fet fotografies de les escultures, hem aprofitat la fresca dels racons d’ombra, hem gaudit de la vista del mar aprofitant per reposar i mirar. En fi un lloc per visitar...
Sortint hem baixat fins a la Platja del Treumal que queda al costat de la Platja de Santa Cristina on es troba també l’Hotel Santa Marta, hem fet un tomb i hem aprofitat per dinar en un restaurant que hi ha a la mateixa platja de Treumal. Podem dir que ben servits, poca gent, silenci, panoràmica, musclos, per tornar-hi

Santa Maria de Liors


La sortida d’aquest dimarts a estat a la població d’Arbúcies, comarca de la Selva a fi de conèixer l’ermita de Santa Maria de Lliors.
Arribats a Arbúcies hem pres la carretera cap al Coll de Revell, als tres km. a l’esquerra és troba la cruïlla per anar a la vall de Lliors. A 100 metres de la cruïlla hem deixat el cotxe a l’ombra, hem agafat els bastons i tot buscant l’ombra hem començat a caminar per una pista de terra més ample que una carretera local, molt aviat hem vist el perquè d’aquesta amplada, aquesta pista va a una planta embotelladora d’aigua anomenada aigua de Regàs, nom d’una casa pairal que queda sobre mateix de l’explotació.
Arribats a la planta embotelladora hem deixat la pista ampla i la riera d’Arbúcies que durant el transcurs del camí ens ha deixat escoltar el seu brogit, del seu capdal considerable. Aquí hem agafat  un camí prou ample per circular-hi cotxes però amb més ombra, més arbres i sense trànsit, molt aviat hem arribat al Casal del Regàs.

El Casal del Regàs
És una masia documentada ja al segle XIII i que és pairalia de la família ennoblida dels Regàs. A més la casa consta d’una masoveria, d’un molí fariner, d’una torre de defensa i d’una església. La masia sofrí una restauració al segle XIX que li dona un to més noble.
La ruta continua a través de la carretera que uneix els dos grans masos de Lliors, el Crous i el Regàs. Desprès de 15 minuts caminant trobem la bassa de les Eugues que deixem a mà dreta.
La ruta s’endinsa en un seguit de camps anomenats d’en Vilaró que recentment havien albergat una explotació d’arbres de Kiwi. A continuació i desprès de creuar el sot d’en Vilaró per un pont trobem una perxada de castanyers i amb poc més de 10 minuts arribem a l’ermita de Santa Maria de Lliors i a la casa del Crous construïda al seu costat 
Abans de la bassa de les eugues ens hem equivocat i hem seguit camí  amunt, hem deixat un trencall a ma dreta, però no l’havíem d’haver deixat, era més amunt. Està mal indicat, hem seguit amunt i més amunt, mirant el mapa i amunt, teníem la sensació que ho havíem de trobar i per sort el que hem trobat a estat una persona coneixedora del terreny i ens ha confirmat el nostre error. Si haguéssim seguit la pista equivocada per on anàvem caminant, amb tres hores hauríem arribat a Sant Marçal.
L’home molt gentilment ens ha acompanyat fins a l’indret on ja no hi havia pèrdua, ha vist que el nostre error era fàcil ja que no es llegia un cartell que deia al Crous i no hi havia altre indicació. En total hem caminat tres quarts més del que calia.
Amb quinze minuts hem arribat a l’ermita de Santa Maria i la casa del Crous.
Santa Maria de Liors
L’església de Santa Maria de Lliors data del període romànic malgrat que la construcció que avui es pot observar data del segle XVII, i XVIII l’església forma un conjunt especial amb la casa del Crous, una de les pairalies més important del veïnat de Lliors.
L’antiga sufragaria de Santa Maria de Lliors es troba en un replec de muntanya, sota el coll de Sant Marçal, prop de la confluència de la riera de Lliors amb la riera Gran o d’Arbúcies.
Pel que hem vist la casa del Crous a estat fent de Casa de colònies, però nosaltres dubtem de que estigui funcionant com a tal. Està en un estat de molta deixadesa, finestres obertes, vidres trencats, una llàstima.
El temps s’anava exhaurint i hem vist que calia apressar el pas si volíem arribar a dinar a Arbúcies. La calor es feia notar i els camions i cotxes ens omplien de pols, finalment hem arribat al cotxe força cansats havent caminat prop de tres hores i mitja.
La persona que hem trobat, Joan Campeny, ens ha suggerit el restaurant de la Font de la Corbadora que es troba abans d’entrar a Arbúcies. Agraïm al Joan la seva gentilesa en acompanyar-nos un estona i poder xerrar amb ell dels boscos i de les cases pairals, així com de la recomanació del lloc per dinar, un lloc acollidor per l’entorn i pel servei de les dues nois i el jove cuiner que fan un bon equip. El menjar molt bé, unes amanides molt ben assortides amb formatge de cabra i uns peus de porc, bé, molt bé.      

Sant Pere Desplà



Aquest dimarts hem anat a la comarca de la Selva, per conèixer l’ermita de Sant Pere Desplà, molt a prop de d’Arbúcies.
La darrera vegada que vàrem estar a Arbúcies va ser per pujar al castell de Montsoris que no vàrem poder visitar perquè està tancat i ballat per obres. Des de Banyoles Arbúcies i Breda probablement son les dues viles més allunyades de la Comarca de la Selva.
Hem anat fins a Girona i hem seguit per l’autopista fins la sortida d’Hostalric, hem seguit cap Arbúcies,  una vegada a dins del poble, hem anat seguint una fitxa que ens havíem baixat del mateix ajuntament d’Arbúcies i on l’excursió sortia de la urbanització  La Joia del Montseny. No hem estat prou llestos i no hem trobat per on seguir. Finalment ens hem decidit seguir per la carretera de Viladrau i anar a Sant Pere per on s’hi va en cotxe.
Arribats al trencall, hem deixat el cotxe, hem agafat els estris i amunt, a l’haver optat per aquest recorregut ens ha obligat a caminar per una pista de terra tan ampla com la mateixa carretera.
En 40 minuts hem arribat al Mas de Can Ferrer on hi ha l’ermita que queda dins un complexa de restauració especialitzada en casaments, església, espai per l’aperitiu , gran menjador, pista de ball etc., és una Gran Casa Pairal amb almenys dues o tres masoveries.
En la casa dels masovers hem demanat la clau de l’església, ens han dit la porta és oberta i allà la hem anat a conèixer. Per fora l’ermita  fa goig de veure-la està del tot restaurada, amb un parterre de gespa, un petit pi, l’espai respira harmonia.
Sant Pere Desplà
S’esmenta per primer cop el 923 a l’acta de consagració de l’Església de Sant Quirze d’Arbúcies, de la qual va ser sufragània. Alguns investigadors sostenen que va ser edificada pel primer propietari del mas Ferrer. Durant els segles XI i XII, en aquestes terres tenien alous (Propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial) el monestir de Sant Marçal del Montseny, i delmes ( Dret d’una desena part i, per ext. d’una fracció variable de collita, que es pagava a l’església  o al rei i altres senyors) i primícies  (Primers fruits que es donava a l’Església ultra el delme) el monestir de Sant Salvador de Breda. Entre els anys 1983 i 1985 fou restaurada i s’hi van descobrir pintures preromàniques dels ss. IX i X. Això permet constatar que es tracta d’una edificació pre-romànica que va ser modificada vers els ss. XII-XIII.
L’Edifici
És una església d’una nau amb un absis semicircular a l’est. En època preromànica la nau devia tenir una coberta amb encavallades de fusta. En construir la volta nova que probablement era apuntada i avui no es conserva, es va aprofitar per engruixir els murs de la nau i també s’hi van fer arcs formers i pilars adossats.. Un arc presbiteral, de mig punt, dóna pas a l’absis, cobert amb volta de quart d’esfera. Aquest no presenta ornamentació, però té una finestra doble esqueixada situada al centre. Al mur del costat oest hi ha un finestra del mateix tipus. La porta s’obre a la façana sud; de les dues arquivoltes que té, una presenta decoració geomètrica amb petits triangles.
Sortint hem refet el camí i en trenta minuts hem estat al vehicle. Cal dir que tant a l’anada com a la tornada hem tingut un dia de un bon sol, amb molta calor, motiu pel qual ens hem cansat malgrat l’excursió hagi sigut relativament curta.
Arribats a Arbúcies hem anat a Informació per conèixer realment el recorregut que volíem fer, d’on sortia i com anar-hi. Ens han facilitat un plano de la població i si un altre dia tornem ja sabem com fer-ho.
Hem preguntat llocs per dinar, d’una llista...aquest està tancat, aquest fa vacances a aneu a aquesta adreça a La Trona, cap allà nosaltres, bé, també tancat. A l’altra part de la girola n’hem vist un d’obert es diu “Rallye” un local refrigerat on ens han rebut molt cordialment. Sortint hem decidit anar a trobar l’Eix per tornar a Banyoles.

Wednesday, April 03, 2019

De Sant Pere Cercada a Santa Victoria de Sauleda


L’excursió d’aquest dimarts l’hem fet a la comarca de la Selva a fi de conèixer Sant Iscle i Santa Bàrbara de Sauleda la darrera de les ermites de la “Ruta de les 10 Ermites” que ens quedava pendent
El punt de sortida és des del parc de Sant Salvador a la vila de Santa Coloma de Farners, on per una pista de terra et pot portar a l’Ermita de Farners, a l’Argimon, a Sant Iscle i a Sant Pere Cercada.
Sant Pere Cercada

 
El nostre programa era anar amb el cotxe fin.s a aquesta darrera ermita i caminar fins a Sant Iscle, així ho hem fet. A Sant Pere Cercada ja hi havíem estat quan vàrem fer de l’Argimon  a Sant Pere Cercada, però la pista que hem fet avui ens ha permès una vista del monestir molt diferent de la que vàrem tenir en la esmentada excursió, hi hem arribat per dalt hi això ens ha permès fer unes fotografies ben diferents d’aquesta important Església i de les restes del monestir.
Avui volem recordar, ja que en l’esmentada sortida no ho vàrem fer que. ..
L’església del monestir de Sant Pere Cercada el trobem documentat l’any 1063. L’any 1163 s’hi estableix una col·legiata de canonges regulars de Sant Agustí. Tot i l’oposició del monestir de Breda. San Pere creixeria i es consolidaria com un dels més importants de la contrada. En el segle XV la comunitat agustiniana s’anà afeblint fins a la seva supressió l’any 1592. L’església romandria com a parroquial, conservant els seus drets sobre la vila de Santa Coloma, fins ben entrat el segle XX. De l’antic monestir no n’han quedat altres vestigis que la magnifica església, avui totalment restaurada i la porta d’accés al recinte. Han desaparegut el claustre i les cel·les monacals.
Sant Iscle i Santa Victoria de Sauleda
L’església és un dels millors exemplars de l’arquitectura romànica catalana dels segles XII i XIII. Consagrada l’any 1245 pel Bisbe de Girona , Guillem de Cabanelles. És de planta de creu llatina, amb un magnífic cimbori i tres absis que s’obren al creuer. Destaca la portalada romànica amb capitells ornamentats amb diversos motius i inscripcions gòtiques als àbacs.

Portal i Façana

 

 
El recorregut fins a Sant Iscle i Santa Victoria de Sauleda, en un camí encantador, plaent dels que recordes, en general va pujant però no excessivament, un terra agraït, de bon caminar, la natura canviant a mesura que vas caminant, molts trossos obacs i algun altre de sol i ombra, en fi tots els ingredients per una bona matinal.
El canvi en la natura és evident, de primer alzines sureres, pins, a mida que avances es comencen a veure roures, castanyers, arboços, ginestars i brucs. és un canvi que vas descobrint a mesura que t’apropes a l’ermita. Hem vist el mas de Bellvei Vell, on han portat a terme una plantació de centenars d’alzines noves. Molt bé.
Sant Iscle i Santa Victoria de Sauleda ens ha sorprès, hi hem llegit el següent:
El lloc el trobem documentat ja en el segle XI, però l’església fou edificada en el segle XII, l’any1167 fou donada pel bisbe de Girona a la comunitat de Sant Pere de Cercada.
Santa Victoria de Sauleda
És un edifici d’una nau escapçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau directament per un arc presbiteral. L’església fou reformada posteriorment amb la incorporació de la capella lateral.
Les façanes son llises, llevat de l’absis, ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes. A l’interior de l’absis, durant els recents treballs de restauració, varen aparèixer unes pintures murals de motius geomètrics.

Absis i lateral de Santa Victoria

 
A més l’ermita esta molt bé ben restaurada i l’entorn molt arreglat i polit, hem menjat quatre ganyips, aigua i avall,  hem refet el camí, camí que no té cap dificultat en quant a  seguiment ja que com tota ls ruta està molt ben marcat amb marques blanques.
Arribats a Santa Coloma de Farners, ens hem aturat a dinar a Can Gurb, al peu de carretera. Molt bé