Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Wednesday, February 06, 2019

Sant Francesc s'hi moria i Sant Fruitós del Grau

La sortida d’aquest dimarts ha estat per anar a conèixer les ermites de Sant Francesc s’hi Moria i Sant Fruitós de Grau a la comarca d’Osona.
Per arribar-hi hem anat a trobar la C-25 a Fornells de la Selva i hem seguit per l’Eix fins a la sortida Vic – Roda de Ter. Aquí hem agafat direcció Vic i al cap d’uns 200 mts. hi ha un trencall a mà esquerra que posa Polígon Industrial Malloles, l’hem agafat i de seguida a l’entrada i al costat de les naus ja veus l’ermita. i el lloc per aparcar.
Es tracta d’un espai molt ben cuidat  al costat d’una casa de pagès on es fa memòria del pas de Sant Francesc, un espai verd que queda al marge del Polígon Industrial.
Segons s’explica, un dia Sant Francesc es va trobar malament en aquest indret mentre passejava en ocasió de la seva estada a la ciutat. Gràcies a l’aigua que li oferí un desconegut pagès del Pou de la Vida el sant va recuperar la salut i la força. Per commemorar aquest fet es va aixecar aquesta capella en l’indret on acostumava a resar llargament.
No és d’estranyar que mossèn Cinto Verdaguer, reconegut admirador de l’obra i la vida de Sant Francesc, sota la seva inspiració escrigués un llibre de poemes.
Recollim un fragment dedicat a aquesta ermita i a la seva llegenda:
 Sant Francesc s’hi moria
És una capella de nau única coronada amb un absis semicircular a llevant. A la part de migdia de la nau s'hi adossa un campanar de torre de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos, acabada amb merlets, els murs són decorats amb arquets cecs, faixes llombardes i decoracions amb serreta, també s'hi obren finestres geminades. La façana és a ponent, el portal és d'arc de mig punt i reposa sobre columnes decorades amb capitells. Al damunt el portal hi ha finestres geminades. A tota l'església, els murs exteriors són decorats amb elements llombards i sota el ràfec de la teulada de la façana s'hi dibuixen uns arquets cecs que segueixen la inclinació de la teulada. Els materials constructius emprats són la pedra basta i la pedra ben treballada; la restauració s'ha portat a terme amb un material molt poc noble, el ciment pòrtland.
Hem recuperat el cotxe i hem anat a trobar l’ermita de Sant Fruitós de Grau. Hem estat de sort i l’hem trobat amb facilitat, queda a prop de Sant Francesc però cal encertar l’indret per arribar-hi, nosaltres hem tornat a la C-25 direcció Lleida i hem sortit a la propera sortida, la 182, a la rotonda hem agafat la 1a. pista a mà dreta, una pista de terra que passa per sobre de la C-25 i que et porta a l’ermita.  Aquesta queda a sobre un terraplè on hi ha una plantació de blat de moro i molta vegetació de matolls que ens ha privat d’acostar-nos-hi. L’ermita és en un estat una mica precari. Al costat  hem vist varies construccions en ruïnes pertanyents a una casa de pagès que ja han perdut les teulades.
Sant Fruitós de Quadres o Sant Fruitós del Grau
És una església amb elements romànics i gòtics de Gurb (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local. En concret, està situada dins la demarcació de l'antiga vil·la rural de Quadres (974). L'església és preromànica, existia ja el 948. Consta d'una nau amb un absis rectangular, l'aparell és de pedra trencada de marge de la Plana de Vic, i de grans blocs angulars.
Es tracta d'una petita església d'una nau, de planta rectangular acabada en absis semicircular per la banda de llevant, coberta a doble vessant de teula àrab i ràfec amb imbricació de teula àrab doble amb una tirada de rajols plans entre mig.

Els murs són de maçoneria amb carreus irregulars i cantoneres de blocs de pedra ben escairats i disposats. A l'absis les filades regulars, mentre que a la resta dels murs el parament és més irregular. Destaca un gran bloc de pedra situat sota la finestra de l'absis, amb incisions que imiten el carreuat.
Fetes les fotografies hem seguit per anar a conèixer el poble de Gurb,. Aquest és un municipi molt disseminat a banda i banda de la C-25. Hem anat a trobar l’ajuntament on ens han donat informació de la població, una població sense un nucli concret i amb diferents esglésies, industries i ermites disseminades pels voltant del seu territori.
Hem anat a conèixer Sant Andreu de Gurb i hem pujat fins a Sant Bartomeu del Grau, un petit poble enfilat dalt d’una serralada.
Amb tantes ermites, esglésies i territori, s’ha fet l’hora de dinar i hem decidit anar a Sant Joan de Vilatorta a un lloc que ja coneixem de les nostres anades al voltant de Vic.

Sant Julià de Granollers i Granollers de Rocacorba

La sortida d’aquest dimarts l’hem fet a la comarca del Gironès al que podríem considerar a l’ombra del Rocacorba. Hem anat a la Casa fortificada de Can Sala, a Sant Julià de Granollers de Rocacorba i a l’església i castell de Granollers de Rocacorba.
Paisatge des de Granollers de Rocacorba
Per anar-hi hem anat fins a Girona per seguir cap a Sant Gregori, hem deixat Sant Gregori i Sant Martí de Llémena i al Moli d’en Sala hem agafat a la dreta direcció Granollers.
A tocar del km 2 a la dreta hi ha una senyalització i una escultura, l’escultura recorda a Pere Joan Sala, cabdill dels remences radicals i la senyal indica: Masia de Can Sala i Rocacorba, la pista  que mena a la dreta és on hi ha la Masia fortificada de Can Sala, la que mena cap a l’esquerra va a Rocacorba i a Sant Julià de Granollers de Rocacorba,
La Masia de Can Sala queda a uns tres-cents metres d’on hi ha les indicacions i val la pena anar-la a veure, és una edificació majestuosa i molt ben conservada, amb una pallissa singular. Amb més d’una dotzena de gats, cap gos ni persona humana.
Pere Joan Sala (Granollers de Rocacorba, ? – Barcelona, 1485) va ser el cabdill dels remences radicals que va encapçalar la segona guerra remença, que comença amb l'Alçament de Mieres el 1484.
La segona guerra remença va ser motivada per l'intent d'actuació judicial contra els béns dels remences que es negaven a pagar els censos senyorials. Addicionalment, cal valorar que hi havia hagut una coincidència d'interessos i de suport entre els remences durant la seva primera revolta i el rei Joan II en la guerra civil catalana. Varen coincidir en el temps (1462-1472) i en l'adversari: la Generalitat i la noblesa. No obstant això, en acabar la guerra civil catalana, el rei es va desentendre de la causa remença.
Masia fortificada de Can Sala
Conjunt format per la masia i dues pallisses: una posterior formant carrer amb la masia i l'altra al costat de la façana principal formant una agrupació d'habitacles. Tot al voltant d'una era pensada pels camps de conreu. La masia ha estat molt transformada i actualment no té cap element defensiu visible
Del conjunt cal destacar la pallissa, més a prop de la masia, de planta rectangular i amb un pilar quadrangular. Els accessos són en cantonada i estan oberts a l'era, penjada de camps de conreu per un mur de contenció de pedra, a través de dos arcs de mig punt. Coberta a dues aigües. Realitzat en pedra vista i l'interior amb terra de llosana de pedra.
Hem deixat la Masia i hem retornat al punt de sortida on hem agafat la pista que va al Rocacorba, a uns 150 m. hi ha la bifurcació a Sant Julià i Rocacorba, nosaltres hem seguit fins a Sant Julià a uns 6oo m. des de la bifurcació. És una ermita que té un porxo, o galilea a l’entrada i que s’hi esta fent un treball important de rehabilitació.
En l’indret hi ha una petita capsa en forma de capella aixecada i a dins diferents llibres per qui vulgui aprofitar la tranquil·litat del lloc per llegir. És un servei de l’entitat Òmnium que no havíem trobat en cap altre lloc.
Sant Julià de Granollers de Rocacorba
Capella d'una sola nau, amb absis de punt rodó i galilea de sostre de cairats de fusta i pilars de pedra cantoners que aixopluga la porta semidovellada de pedra, amb un òcul circular al damunt. Coberta amb teulat a dues aigües i carener perpendicular a la façana principal.
Al costat dret s'hi ha afegit la sagristia de planta rectangular i teulat a un vessant. La façana es clou amb un campanar d'espadanya d'arc de mig punt.

Era arrebossada però ha caigut. El cairat principal de la galilea és fet de pòrtland.
Hem abandonat el lloc i hem tornat al punt de sortida, aquí hem agafat el cotxe i hem seguit amunt fins a Santa Maria i el castell de Granollers de Rocacorba. Extraordinari conjunt arquitectònic que et trobes al final de la carretera. Sembla estrany que en un lloc tant tranquil i solitari et puguis trobar la grandiositat de l’església i del castell.
A nosaltres ens ha sorprès per la seva dimensió el Comunidor que hi ha davant de l’església, el doble del nostre de Santa Maria de Porqueres, de ben cert que des d’aquest indret es podien conjurar i allunyar tot tipus de pedregades, dimonis i mals esperits.
Església de Santa Maria de Granollers de Rocacorba
L’església és d'una nau, de planta rectangular i absis poligonal. S’accedeix per una porta d’arc que presenta una inscripció de simbologia cristiana al damunt. La porta està dins un marc de formes arrodonides on hi ha una data, 1785, i una inscripció: CHARITAS ME REEFICAVIT ANNO A NATIVITATE DOMINI 1785. Damunt la porta hi ha una escultura dedicada a la Mare de Déu i, més amunt, una rosassa treballada.
Castell de Granollers de Rocacorba de Sant Martí de Llémena és un casal prop de l’església (s. XVII), habitat per masovers. El conjunt està format per: la pallissa, l'edifici (castell transformat en masia) i el jardí tancat, situat davant la masia i guanyant el desnivell amb un mur de pedra. L'edifici central és el que havia estat castell medieval de la Baronia de Granollers, però que s'ha transformat en masia habitada. El conjunt és de planta rectangular, de planta baixa i dos pisos excepte a la torre, que en té quatre. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana, excepte la torre, que el té perpendicular.
Entre un lloc i l’altre s’ha fet l’hora de dinar i hem decidit refer el camí, tot baixant hem trobat un restaurant a la dreta que ens ha permès refer forces i seguir cap a Banyoles.

Els Sants Metges, Poblat Iberic i Museu de l'Or

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Muntanya dels Sants Metges, on ja hi havíem estat fa temps.  Hem tornat a anar a veure l’església dels Sants Metges, el poblat Ibèric i la transformació de la Fortalesa de Sant Julià en un enorme complex turístic, amb un hotel de luxe, dos restaurants i sobre tot un museu de l’or, un espectacle de joies i pedres precioses extraordinari.
Per arribar-hi hem anat per la variant fins a Girona nord, on en lloc d’entrar cap a Girona hem seguit en direcció Figueres i molt a prop ja hem trobat la població de Sant Julià de Ramis, hem passat per davant de l’ajuntament on hem recollit la clau de l’església i hem segui per la mateixa carretera on uns cartells anuncien: Els Sants Metges, Poblat ibèric i la Fortalesa.
Hem deixat per veure més tard el nou espai de la Fortalesa i hem seguit fins els Sants Metges que ja coneixíem però volíem veure si s’havia avançat en la recerca que s’estava fent de la ermita Paleo Cristiana dels Sant Metges.
Pel que hem vist ho hem trobat si fa o no fa com la darrera vegada, però aquest cop hem pogut fer unes fotografies de l’interior de l’esglesia
Els Sants Metges és una església romànica amb modificacions dels segles XVII i XVIII al terme municipal deS ant Julià de Ramis (Gironès) protegida com a bé cultural d’interés local. L'antiga parròquia de Sant Julià de Ramis, avui convertida en santuari, és dalt d'una serra en l'antic nucli deshabitat de la població, a uns 5 km al nord de la ciutat de Girona i també al nord de la comarca del Gironès. L'església està situada a la muntanya de Sant Julià de Ramis, que separa les planes de Girona i de l'Empordà, vorejada parcialment pel Ter i propera al Terri. S'ubica en un petit altiplà artificial, al punt més alt de la muntanya. Té una situació privilegiada des del punt de vista estratègic: al cim de la muntanya, dominant els passos que duen a les planes de l'Empordà i la depresió litoral Està dedicada als màrtirs Sants Cosme i Damian (els Sants Metges)
L'església està construïda a l'entorn d'un temple romà d'època republicana (segle II aC) del que s'ha localitzat restes del podi i blocs de pedra sorrenca que posteriorment es van aprofitar per a la construcció de l'església i el Castellum Fractum.
Hem deixat l’església i ens hem enfilat pista amunt uns 200 metres on es troba el “Castellum Fractum”, Castell trencat, el jaciment és d’època ibèrica sembla que del segle V al s. I aC. Hem pogut veure que s’ha fet un treball extraordinari per facilitar l’accés, el recorregut i la comprensió del poblat.  S’ha habilitat un camí molt ben fet que et porta fins a una plataforma aixecada on tens una vista de les excavacions i uns plafons que expliquen les característiques del lloc, tot molt clar i molt didàctic. No cal dir que la vista des d’aquest lloc és excepcional. Ets  en un punt elevat situat al damunt del congost del riu Ter, des del que es domina  tota la plana fins a la costa. Per això ha estat des de molt antic  un enclavament estratègic per a la defensa i el control de pas cap a l’interior 

Poblat ibèric

El Puig de Sant Julià es troba situat a 200 metres d'altitud, en el punt que uneix la serralada de l'interior amb les Gavarres, separades pel congost del Ter. Es troba a prop de l' església dels Sants Metges, on també hi ha vestigis ibèrics i romans.
El jaciment és d’època ibèrica des del segle V aC. fins el I aC, amb vestigis del segle VI aC. Es tracta d'un poblat tipus "Oppidum" amb un tram de muralla i cabanes retallades a la roca seguint el desnivell.
Posteriorment els romans hi establiren un castell, aprofitant l'estructura ibèrica, ja que des d'allà es domina perfectament el recorregut de la Via Augusta. S'hi han trobat abundants restes de l'època baix-imperial compresa entre el segle IV i VII.
Hem retornat al cotxe i hem baixat fins a trobar l’entrada de la Fortalesa de Sant Julià, on hi ha un control per l’entrada al complex.
La fortalesa es va construir per controlar els principals passos pirinencs mitjançant fortificacions. Aquest es va començar l’any 1893 i amb el pas dels anys i degut a la seva inutilitat es va clausurar el 1963, començant una decadència i arribant a un estat d’abandonament total fins que, una empresa privada el va adquirir i rehabilitar per fer-hi un museu d’art i joieria. Ho ha fet amb molta qualitat i gust, respectant la identitat de la fortalesa.
És un complex on hi ha el “Centre d’art contemporani”, museu amb un espai interactiu molt didàctic explicant el món de les gemmes i la història de les joies al llarg del temps, sales d’exposició permanents i temporals. Uns espais-taller per a artistes-artesans residents,  l’espai Quim Hereu, taller de l’artista , visitable uns dies a la setmana, un restaurant i un hotel de luxe.
El museu d'Or parteix de la filosofia que les joies són mirall de la història, i, per tant, el món de les gemmes, com a minerals de la terra que s’han convertit en l’objecte de desig de totes les civilitzacions, són les pedres precioses i alhora l’essència de la creativitat del joier. 

DOR Museum és el Museu de Joieria i Centre d'Art de La Fortalesa. Un espai dedicat al món de la joieria i els artesans que fan possible que una joia sigui l'expressió d'un sentiment.
La primera planta acull tot allò relacionat amb el món de la joieria del s.XX: arts i oficis, orfebreria, argenteria, gemmologia i mostra de treballs de joiers dissenyadors contemporanis. La segona planta acull un espai d'exposicions temporals d'art, que actualment mostra obres de Josep Maria Subirachs
La visita ens ha portat un parell d’hores hem dinat en el mateix complex hi hem tornat per veure l’exposició de Josep Maria Subirachs



Wednesday, January 02, 2019

Santa Ceclina i Santa Sussana de Caulès


La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca de la Selva per continuar la que en el seu moment varem fer a Caldes de Malavella. En aquella ocasió varem visitar les termes romanes i el Camp dels Ninots i ens va queda per descobrir l’ermita de Santa Ceclina, Santa Suassana de Caulès i el poblat medieval de Caulès. Avui hem pogut resoldre Santa Ceclina i Santa Sussana de Caulès.
Per arribar-hi hem anat per l’autopista fins a Fornells de la Selva on hem seguit en direcció a  Tordera i a l’arribar a Vidreres hem estat alerta per trobar un desviament, que a la dreta de la carretera i abans de Llagostera, posava “Can Carbonell”, es tracta d’una gran urbanització que hi ha entre aquestes dues poblacions.
A l’arribar a l’urbanització hem seguit per un carrer "de la Masia"  que ens ha portat fins a un indret anomenat Pla de Can Carbonell, amb una gran Masia al davant. Hem pres per intuïció el camí que fa pendent i molt aviat hem trobat un carrer anomenat “la muntanyeta”  el qual en un km i mig, per un a pista amb pendent, et porta a una gran esplanada on es troba l’església de Santa Ceclina.
Santa Ceclina
És un edifici de nau única rectangular i d'absis semicircular. Adossada hi ha una casa de la rectoria amb dos torratges de defensa ,amb un cupulí cònic i a baix una trompa. A la part dreta hi ha un cementiri. A la part lateral esquerra, hi ha un campanar de dimensions desproporcionades en relació a l'església, de base quadrada tot i que a la meitat aproximadament pren una forma octogonal, amb quatre obertures d'arc de mig punt i, cobert per una petita cúpula amb balaustrada de pedra artificial i un parallamps. Hi ha dos petits adossaments que a l'interior es converteixen en capelles.[1] Té la façana amb decoració d'estil barroc i neoclàssic. Portalada en arc pla amb dintells i brancals de pedra. La porta està flanquejada per dues pilastres de pedra artificial a cada banda, a dalt, una cornisa motllurada separa les pilastres d'un frontó triangular. Sobre la porta una fornícula amb ceràmica i un petit rossetó motllurat. Una part de l'església està voltada per un tancat de pedra en paredat rústic bastant antic.[1] El conjunt està en estat d'abandó, molt malmès.
Santa Sussana de Caulès
Feta la descoberta de l’indret on majoritàriament hi han alzines i molts bolets de tota mena hem refet el camí fins a trobar el cotxe. Ara es tractava d’arribar a Santa Sussana de Caulès i de quina millor manera de fer-ho, preguntant...Venia un Nissant per davant i li hem fet el senyal de parar, hem preguntat i ens ha dit “seguiu-me” i ens ha deixat a tres cents metres de Santa Sussana, on hi ha una masia “Can Caulès i una casa de turisme rural, ens ha dit allà hi viu en Xavi que porta la Casa Rural. Pensavem que potser tindria les claus de l’ermita
Hem arribat a Can Caulès, portes obertes, gossos ben educats, llaç groc a la porta però al Xavi no l’hem vist en tot el mati.
Hem anat a veure l’església i el seu entorn, hem fet unes fotografies i hem començat a veure com podíem trobar les restes de l’església preromànica de Sant Esteve de Caulès . En el mapa de la Selva es veia Sant Esteve de Caulès i una creu, però no s’identificava cap camí.
Santa Susanna de Caulès és una ermita preromànica de Caulès (Vidreres, Selva), al massís de Cadiretes, protegida com a bé cultural d'interès local. És molt popular entre els aficionats a la BTT i la bicicleta de muntanya de la zona.
 És un edifici de planta rectangular i en planta baixa cobert a dues aigües a laterals situat en un turonet al qual s'accedeix per mitjà d'unes escales. Té una capçalera en forma de trapezi de tipus preromànic, una nau rectangular coberta amb volta de mig punt i, al costat septentrional, una capella i una sagristia afegits.
L'exterior és de pedra vista menys la façana, reformada el segle XIX. Conserva tres contraforts al costat meridional i un al costat septentrional. Un dels elements més antics, a part de l'absis i les parets mestres, és la finestra tapada del lateral meridional. El sostre té un campanar de cadireta amb dues obertures de mig punt i cap campana, al qual s’accedeix recolzant una escala i amb uns graons efectuats en un dels contraforts. La façana, l'única part arrebossada, té una porta rectangular emmarcada de pedra de Girona i un òcul de rajol.
Aprofitant l’avinentesa que feia un matí esplendit, una vista privilegiada del Montseny i la Plana de la Selva, i una pista ampla amb bruc florit i vegetació a banda i banda hem agafat els bastons hi hem anat a caminar, creiem que en direcció a Lloret quan ens ha semblat hem retornat al cotxe a veure si ja havia arribat en Xavi, doncs no, No podrem entrar a l’ermita.
Hem decidit seguir per una pista que ens portaria a Vidreres on hem dinat a la Casa Fonda de Can Pou.
Queda per més endavant trobar Sant Esteve de Caulès, si algú llegint aquesta sortida ho coneix que no dubti a posar-se en contacte  amb nosaltres arseni99@yahoo.es, gràcies per endavant.

Camp dels Ninots i termes romanes a Caldes de Malavella


La sortida d’aquesta setmana ha estat a Caldes de Malavella per conèixer les termes romanes, l’ajuntament, Vichy Català, Balneari Prats i descobrir l’indret del Camp dels Ninots.
Per arribar-hi hem agafat l’autopista fins a la sortida de fornells, hem seguit per la N.II fins atrobar el desvio a Caldes de Malavella.
Arribat a Caldes hem anat a l’ajuntament per tenir una mapa de la vila i com fer-ho per arribar Camp dels Ninots, amb tota la informació ja hem anat a veure per proximitat les termes romanes i el seu entorn. Ens ha sorprès l’emplaçament a dins del mateix poble d’aquestes termes. Molt ben restaurat en prou informació per veure com havia estat aquest indret que no en teníem coneixement de l’existència d’un monument tant important
Termes romanes
Monument històric d’interès nacional. Són les restes més ben conservades del municipi romà d'Aquae Calidae, actualment Caldes de Malavella. La recuperació de les termes va començar amb les excavacions arqueològiques de Norbert Font i Sagué en el període 1897-1902. Després d’anys d'inactivitat les excavacions es van reprendre entre el 1990 i el 1993, i es van acabar entre el 2002 i el 2007, ja dins dels treballs de rehabilitació i museïtzació. Però el que hi havia abans de les primeres excavacions era molt més significatiu. Descripcions i dibuixos del 1876 i 1881 detallaven que les estances de l'ala est i el porticat d'aquell mateix costat es conservaven encara fins al sostre, que era de volta de canó.
 Encara es poden observar els mecanismes de funcionament d'aigua gairebé intactes. L'edifici consta d'una piscina central i una sèrie d'habitacions al voltant per rebre tractaments curatius. Hi ha tres espais en la part posterior, inicialment es pensava que eren banyeres, però es tracta d'estades on s'usaven olis.
església de Caldes de Malavella
Hem fet un passeig per l’entorn i hem anat a trobar el carrer Furest on hem vist el Balneari “Vichy Catalan” i el Balneari Prats així com diferents cases modernistes que es troben en el mateix carrer, La casa de Pla i Deniel, del finals del XIX d’estil neoclàssic, la casa del poeta Francesc Matheu, la torre dels ocells, i la torre de les punxes  aquestes d’estil modernisme.
Hem agafat el cotxe i hem seguit en la direcció que ens han dit a l’ajuntament per trobar el Camp dels Ninots, no estat difícil arribar-hi ja que molt aviat hem trobat plafons i un cartell.  
El Camp dels Ninots és un jaciment paleontològic en un antic cràter de 500 metres de diàmetre i que deu el seu nom a les formes capritxoses de les pedres d'òpal que abunden. Abans de la seva descoberta mai no s'havien localitzat restes del plistocè inferior tan concentrades en una mateixa zona, en tanta quantitat i en tan bon estat de conservació. A més de les nombroses mostres d'indústria lítica (eines rudimentàries), que corroboren l'existència d'homínids en aquest lloc de la Selva, fa més d'un milió d'anys.

S'han recuperat, en les argiles a una profunditat d'uns dos metres i mig, fòssils de plantes, un rinoceront i restes de bòvids i de micro mamífers, com rosegadors i eriçons, a més d'aus, tortugues i peixos, que permetran traçar una seqüència exhaustiva de l'ocupació humana i animal més primitiva del qual es té notícia a Catalunya, des del plistocè inferior enmig. Fins a aquest moment, s'han realitzat tres excavacions, totes elles dutes a terme per l'equip d'arqueòlegs i paleontòlegs de l'Institut de Paleoecología Humana de la Universitat Rovira i Virgili; una primera el setembre del 2004, la segona l'octubre del 2005 i l'última, en la qual es va trobar un tercer bòvid i un rinoceront, el maig del 2006.
Feta la descoberta hem deixat per més endavant anar a veure us seguit d’arbres monumentals que té la població i el Poblat medieval de Caulers que pel que hem llegit promet ser molt interesant.
Poblat medieval de Caulers
Datat entre els segles VIII i IX, quan un grup de gent va repoblar aquest lloc. Aprofitant les ruïnes d'una torre de vigilància de l'època romana es van establir formant un petit poblat. La seva planta és la típica dels poblats fronterers dels comtats catalans amb l'Espanya islàmica. Les restes daten del segle IX i ens deixen entreveure una ermita d'una sola nau d'estructura rectangular, a la qual s'accedeix per una porta lateral i un absis quadrat. Absis i nau estan connectats per un arc de mig punt i constitueixen les restes d'una església preromànica, únic exponent d'aquesta època a la nostra comarca.
Finalment hem decidit anar a dinar a Cala Manela, un restaurant molt a prop de l’església parroquial de Sant Esteve.

Sant Bertomeu de sesgorgues i Tavertet


La sortida d’aquest dimarts ha estat per fer una passejar pel poble de Tavertet i anar a veure l’ermita de Sant Bartomeu de Sesgorgues.
Per arribar-hi hem sortit en direcció a Olot seguint cap a les Presses i a la rotonda que ens portaria al túnel de Bracons hem agafat la C-152 i desprès per la C-153 hem seguit fins a Cantonigros, aquí hem agafat una pista que atreavessant el poble et porta a la BV5207. A pocs metres hem trobat el cartell de Santa Bertomeu de Sesgorgues, que ens ha deixat a Sant Bartomeu.
Arribats hem fet la descoberta de l’església i el cementiri que es troben aïllats en un pla sobre uns espadats, És una capella de planta de nau única i capelles laterals, amb un absis semicircular molt més estret, el portal és de mig punt amb la particularitat que aquest està format per una única pedra, el campanar és d’espadanya reconvertit en torre.

Sant Bertomeu de Sesgorgues
Les primeres notícies de la parròquia daten del segle XI i estan relacionades amb el mas veí Vilar o Desvilar. Es parla sempre de Sant Bartomeu Gorga i Ça Gorga no apareix en plural fins als segle XVIII. Fou parròquia independent fins al 1450 que s’uní en qualitat de sufragània a Sant Martí de Sescorts d'on es separà a darreries del segle XIX i s'establiren nous límits parroquials. Per documentació anteriors a la despoblació del segle XIV, sabem que tenia els següents masos: Desvilar, Arau, Tresserra, Carbonell, Nofre, Duran, Pasqual, Mierons, Pujol, Marcús, Jonquer, Casacuberta, Conques, Sentfores i cinc o sis masos més que en desconeixem el nom. Al segle XVI en va rebre més: Vilaret, Llobet, Verders, Sarriera. Alguns dels masos aquí esmentats han desaparegut. (Viquipèdia)
Malgrat en l’indret hi havia un cotxe no hem vist a cap persona, davant de l’església on hi ha una casa molt gran que devia ser la rectoria i que pel que hem vist deu estar habitada.
Hem refet el camí hi hem tornat a la carretera que ja hem seguit fins al poble de Tavertet, hem aparcat i hem anat a fer un recorregut cap al pla del castell, els espadats que hi ha i la vista sobre el pantà és extraordinària, caminar tant a prop dels precipicis dona una mal sensació hi has d’estar acostumat, cal dir que el poble és una vila florida i que tot està molt ben endreçat.
Hem visitat l’església de Sant Cristòfol que és la parròquia de Tavertet i es troba a l’entrada de la població, l’absis s’alça sobre el mateix cingle i la doble porta et permet veure l’interior de l’església i si poses un Euro la pots veure il·luminada. El fet curiós es que a l’esquerra de la nau central romànica hi ha una nau gòtica que es devia afegir molt posteriorment.
Sant Cristòfol de Tavertet
Les seves notícies més antigues en les llistes de parròquies del bisbat de Vic, datables entre els anys 1025 i 1050, on l'església apareix com a parròquia de Sant Cristòbal; en les posteriors, del segle XII, com a Tavertet. El lloc de Tavertet, amb l'església amb el nom complet es troba en la infeudació que l'any 1070 feren a Guillem Umbert els vescomtes d'Osona-Cardona, senyors de Rupit, Ramon Folc i Ermessenda, de dues cavalleries de terra que tenia Ramon Miró de Tavertet, exceptuant-ne l'església. L'edifici del segle XI començà a ser reformat al final del segle XII o principi del XIII, en erigir-se un campanar amb finalitats defensives. Al segle XVII s'amplia pel costat de tramuntana amb una nau que s'uní a l'antiga obrint dos grans arcs. Al segle XVIII s'afegí la sagristia de migdia. Possiblement, el sobrealçat de l'absis correspon també a aquest moment. A finals del segle XX es posà al descobert l'aparell romànic que havia estat recobert i es tornà l'absis al seu estat primitiu.

. A l'exterior els aparells són força barrejats, predominant el que té els junts gruixuts. Tot i la seva heterogeneïtat, presenta un cert aspecte unitari, en el que predominen els modes característics de l'arquitectura osonenca del segle XI. La pica beneitera que es conserva a l'interior és, probablement posterior a l'època romànica.
S’ha fet migdia i tot fent un recorregut per la població hem vist un hostal – restaurant, a Can Nogué, allà hem anat a dinar.
Sortint hem fet el retorn a Banyoles, és una sortida una mica allunyada ja que hi ha uns 90 km. fins a casa.

Friday, December 28, 2018

Sant Marçal i Santa Fe del Montseny


La sortida de la que us volem parlar avui és una excursió que varem fer en dos dimarts. Ha estat una sortida per conèixer un recorregut circular que transcorre per sota  del turó de Morou al Montseny. Per arribar-hi, les dues vegades, hem fet el mateix recorregut AP-7 fins a Fornells, i C-25 fins a la sortida de Viladrau. A Viladrau es pren la carretera que va fins a Santa Fe del Montseny (88km. des de Banyoles) La primera vegada varem fer una aturada a Sant Marçal, varem veure l’ermita i el restaurant que fins fa poc era només per la gent que hi feia estada i ara és obert a tothom que hi vulgui anar.
Sant Marçal del Montseny
Sant Marçal de Montseny
És una ermita romànica situada al municipi de Montseny, al Vallès Oriental, gairebé al límit amb el d'Arbúcies, a la Selva. Es troba a 1.093 metres d'altitud, entre les Agudes i el Matagalls i prop de la font de la Tordera. Està molt propera al punt on es troben les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.
La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053, on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic. El 8 de desembre de 1066 es consagra l'església i es funda l'abadia. El 1104, es va consagrar de nou l'església després d'uns anys d'abandonament. Des del 1624, després d’uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo. El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que feu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.
Font de Sant Marçal
«
Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny
una mica d'amor i una mica de seny.
Ací tens una font que parlar-te podria.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l'altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l'eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent.
»
— Guerau de Liost (1878-193

Arribats a Santa Fe vam anar a Can Casades que és el centre d’informació en aquest indret del Montseny. Amb la fitxa a la mà varem començar el recorregut, circuit molt ben senyalitzat, cap problema, som a l’octubre encara tot verd, tot molt sec. Les persones que varem trobar en el trajecte desesperats, cap bolet.

Aquest primer dia vàrem fer un recorregut fins més enllà del Pla de Mulladis i vàrem tornar al punt de sortida, El camí esplèndid una mica sorrenc de sec, però agradable de caminar, pel camí una fageda i una castanyeda en un dia clar i amb sol, fantàstic.
En la segona sortida arribats a Sant Fe, vàrem començar en sentit contrari de l’altra dimarts. En aquest interval de 15 dies la natura ja havia canviat completament degut a unes pluges molt intenses que van canviar el paissatge i el terra del recorregut ja que vam trobar molts trossos mullats. En aquesta segona part del recorregut que hem fet és passa pel costat d’un rierol fins el pantà de Santa Fe i que gràcies a l’aigua caiguda s’ha omplert totalment i ens ha regalat un caminar escoltant a tothora el soroll de l’aigua.
Aquesta vegada ha estat molt diferent ja que si la primera vegada només vam trobar 3 o 4 boletaires, aquest cop hi havia molts autocars amb escoles per veure la tardor, també moltes parelles collint castanyes i el camí s’ ha convertit en una festa.

De retorn del camí fet on hem caminat per una gran fageda hem decidit fer la volta al pantà, El camí també està molt ben senyalitzat i et deixa el punt de sortida on teníem els cotxe, passant per una fageda d’arbres altíssims molt bonica.
Pantà de Santa Fe
La paret del pantà de Sant Fe es va construir entre 1920 i 1935, amb una alçada de 19 metres i una base de 14 metres, `per contenir uns 900.000 m3 d’aigua. Al marge del camí trobarem restes d’una canonada associada a aquesta instal·lació generadors d’energia elèctrica. La casa que hi ha al costat del pantà, la Fabriqueta, era l’antiga centraleta que produïa electricitat per a l’hostal Santa Fe. Dins l’aigua hi viuen peixos com ara la truita, el barb i la bagra.
El Turó de Morou
Aquesta balconada rocallosa ofereix una espectacular panoràmica sobre tota la vall de Santa Fe, el Turó de l’Home, Les Agudes, l’empedrat de Morou, la serralada de Marina i la depressió vallesana.
Pantá de Santa Fe
L’especial duresa del granit d’aquesta zona fa dels empedrats un bon lloc per observar la seqüència de formació del sol, des de l’esquerdat de la roca mare, la seva fragmentació en blocs de diferents mides i la seva disgregació, en forma de sauló.
Arribats al cotxe, hem programat el dinar i el retorn a Banyoles baixant de Santa Fe a Sant Celoni fent d’aquesta manera una anada en cotxe de Viladrau a Sant Celoni de Nord a Sur del Montseny. Hem fet una parada per dinar a Campins, ja que el restaurant de Santa Fe tanca els dimarts.
A Campins hi ha una bona oferta de restaurants on es pot triar, la primera vegada a Cala Maria Rosa i la darrera a La Terrassa de Campins.
Retorn a Banyoles baixant fins a Sant Celoni i Autopista fins a Girona (93 ks. Santa Fe -  Banyoles).

Sant Miquel de Monteia


La sortida d’aquesta setmana és a la comarca veïna de la Garrotxa. Hem decidit anar a conèixer Sant Miquel de Monteia, una ermita romànica del segle XI, que es troba al veïnat de Monteia, en la pista que des de Sales de Lierca va a l’Orri i si se segueix va fins a Gitarriu per arribar finalment a Sadernes.
Hem sortit de Sales de Lierca i abans de pujar a Monteia hem anat a veure el Castell de Sales
Castell de Sales de Lierca
 
El castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, Sant Grau d’Entreperes i Monteia) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.
Avui aquest castell és de propietat privada, encara és habitat tot i que actualment li convindria una bona restauració.
Hem fet unes fotografies i hem seguin amunt endinsant-nos en l’Alta Garrotxa amb aquell paisatge trencat i de mala petja. Hem arribat a Monteia, llogarret de 3/ 4 cases deshabitades on en alguna d’elles surt fum de la xemeneia, és prova evident que el pastor de les vaques s’hi escalfa o és fa el dinar.
Amb el cotxe hem seguit pista amunt per veure a quina vessant de la muntanya que teníem a davant es trobava l’ermita. En una ocasió baixant de l’Orri l’havíem vist. Un cop localitzada hem retornat al llogarret on hem deixat el cotxe en un lloc adient i hem començat a caminar per una camí molt fressat, quasi una pista que va pujant,

Sant Miquel de Monteia

 
no hem trobat cap senyal però el camí sembla que segueixi la direcció prevista, anem fent via i en trenta minuts d’una pujada suau  ja ens trobem davant de l’Església de Sant Miquel de Monteia. Es tracta d’un temple romànic del Segle XIII construït sobre un d’anterior del segle XI, d’una nau i absis semicircular amb finestra de doble esqueixada. Adossat a l’ermita hi ha un petit cementiri amb sis tombes que el enterrament més recent és del 1958, segurament que ara deuen fer els enterraments a Sales de Lierca, degut a que no hi ha més possibilitats en el cementiri i que l’accés a l’indret no és fàcil.
Sant Miquel de Monteia
Es tracta d'un temple d'una sola nau, amb volta apuntada, de finals del segle XII o començament del següent. Les restes de dos capcers esglaonats, de pedra més treballada, i d'una coberta de llosa, abaixada de nivell en la construcció arribada als nostres dies, constaten l'existència d'un temple anterior que es pot considerar del segle XI. A migdia, s'aprecia una porta d'entrada amb un arc de mig punt i un llum rectangular, així com una finestra i cornisa. A ponent, hi ha una finestra i un campanar d'espadanya d'un sol ull, descentrat vers la banda de migjorn. També cal destacar la presència d'un absis a llevant amb tres finestres.
La pica romànica d'immersió conservada a l'interior no té cap tipus d'ornamentació. El diàmetre exterior amida 72 cm, l'interior 56 cm i l'alçada és de 64 cm.
A l'interior, també destaca la cornisa que corre els murs i els seients de pedra adossats als laterals, així com la volta de quart de cercle de l'absis.
L’entorn de l’ermita és molt acollidor i amb suficient espai per fer-hi un bon aplec.

Església i cementiri

 

Ruïnes del castell de Montpalau

 

Er

 
Hem baixat amb la feina feta i  amb prou temps que hem decidit fer una altra descoberta, hem baixat fins a Sant Jaume de Lierca i ens hem decidit per anar a veure el Castell de Montpalau i Santa Magdalena de Montpalau que es troben situats en el mateix puig. Per arribar-hi cal endevinar el carrer de Sant Jaume que en la seva continuació et porta a l’encreuament  que va a Can Turró i a la Miana, en aquest indret hem deixat el cotxe ja que hem vist dalt d’un puig les restes del castell. Amb un fort pendent hem arribat a una esplanada on hi ha el castell El castell primitiu esta situat a la muntanya on es dreça la Capella dedicada a Santa Magdalena, erigida pels senyors de Sales el segle XII, molt a prop de la qual hi ha les ruïnes de la fortalesa, emergint la torre entre la boscúria. Segons s’ha vingut a dir, Santa Magdalena era la capella del castell. La família dels Montpalau decidiren bastir la seva casa forta al pla, donant isolament al castell primitiu i s’instal·laren a l’edifici del segle XV que s’alça prop de l’Església parroquial. La nissaga Montpalau excel·lí de manera molt notable en la historia del país i són molts els seus membres que destacaren en el món de la política i de les arts.
Santa Magdalena
L’església de Santa Magdalena de  Montpalau és una ermita romànica d’una sola nau amb absis a la que s’hi ha afegit una bonic porxo. Queda enfilada damunt la serra de Fontanals i des d’allà és gaudeix d’una bona vista sobre les valls del Fluvià i el Lierca.
Baixant ja hem decidit anar a dinar i ens hem decidit per anar  a Montagut, que ja ho coneixíem.

A Sant Miquel de Coma de Roure


Avui hem sortit per conèixer una ermita de l’Alta Garrotxa, concretament la de Sant Miquel de Coma de Roure. Una ermita que queda dins el Parc Natural de la Garrotxa i que s’hi accedeix des de Sales de Lierca o des de Beuda.
Nosaltres hem optat per sortir de Sales de Lierca que a través d’una pista a trossos asfaltada, a voltes de terra i amb trossos encimentada et porta fins la Casa de Coma de Roure, molt propera a l’església.
L’alçada a Sales de Lierca és de 306 metres i Coma de Roure està a 800 aprox. per una pista de 7 km. En el pla del Pedró hem deixat el cotxe i hem seguit el camí a peu . En aquest indret hem trobat una senyora que ens ha dit com arribar a l’església ja que ella viu a la casa de Coma de Roure, ens ha dit que havia deixat la porta de l’església oberta.
Del pla del Pedró a la Masia un passeig de 20 minuts on hem arribat previ passar per una porta que barra el pas al bestiar. Coma de Roure és una masia molt gran de estructura i forma quadrades amb dos pisos i golfes i a la qual estan rehabilitant o fent un manteniment. 20 minuts per arribar a la masia però per trobar el camí de l’església 20 minuts més voltant per allà. Aquest fet ens ha permès conèixer un mirador a sobre de la casa que deu tenir una vista panoràmica excel·lent. El dia era del tot tapat amb molta boira i només hem vist prou bé la pedrera de Beuda. Però hem pogut constatar  que ha de ser un mirador extraordinari.
Per fi hem trobat el camí en el lloc més fàcil de trobar i que ens hem deixat sense adonar-nos-en, hem arribat a l’església de Sant Miquel de Coma de Roure, un edifici quadrat amb un petit campanar d’espadanya únic signe de que és un lloc religiós.
 Sant Miquel de Coma de Roure
A l’extrem nord-oest del terme de Beuda i abans d’arribar a Espinau, en un petit. Coll trobem l’ermita de Sant Miquel de Coma-de-Roure, dotada en el segle XVII-XVIII i bastida probablement a sobre d’una d’anterior, esmentada del segle XIII amb el nom de Sant Miquel de Sarrugada.
És una bona caminada, però apta només per a persones que estiguin una mica acostumades a fer excursions. Si es vol visitar el indret, però sense haver de caminar, sempre queda el recurs de pujar-hi en cotxe (millor en un tot terreny) des de Sales de Llierca (per Can Cervosa del Pla, casa també coneguda per Can Morros). Text ajuntament de Beuda

L’ermita segons el que hem llegit se li atribueix la seva construcció al segle XIII i que se la coneixia antigament amb el nom de Sarrugada. Malgrat  en el llibre “Espai Natural de l’Alta Garrotxa de l’editorial Llibres de Batet fan aquesta asseveració, hi ha una aportació en la Web d’aquesta editorial en que un visitant del portal diu: En la pàgina 17 diu que l’esglesiola de Sant Miquel de Coma de Roure és d’origen medieval, sense especificar més. L’edifici actual és molt més recent, del segle XVIII, És probable que aquest edifici actual en substituís un de més antic, del qual no en queda ni rastre.
Tant l’exterior com l’interior de l’església està molt ordenat i polit, sembla un lloc preparat per a fer-hi meditació, hi ha coixins, estufes de butà i de llenya i pel que hem vist per el camí i en l’entorn de l’ermita s’utilitza aquest espai per pregar, reflexionar o simplement per gaudir de la bellesa de l’entorn i de la seva solitud.
Hem recollit els goigs a llaor de l’Arcàngel Sant Miquel que presideix l’altar mitjançant una pintura en la mateixa paret.
Sou guia del vianant,
en solitaris camins,
i el vostre esguard vigilant
acompanya els pelegrins.
Per això en lloc tan encrespa 
protegiu el nostre anhel
sigueu el nostre advocat,
oh Arcàngel Sant Miquel.  
És com l’estel del matí
la vostra ermita boscana,
refulgint prop del camí
que del Mont baixa a la plana.
Que per Vós al Mont sagrat
vagi l’ànima fidel
sigueu el nostre advocat,
oh Arcàngel Sant Miquel
Edifici de l'església
 Hem refet el camí passant un altre cop per davant la casa on ni el gossos diuen res, hi ha una sensació de recolliment a l’entorn, la font, el tòtem, l’abeurador tot discret però present.
En  20 minuts hem arribat al cotxe i hem refet els 7 km. de baixada fins a Sales de Lierca. Hem tingut temps d’anar per la pista de Sales a l’Orri fins el veïnat de Monteia a explorar una propera sortida a Sant Miquel de Monteia.
L’hem deixat per una altra ocasió i hem retornat a Sales de Lierca per dinar. Sabíem, de la darrera visita al poble, d’un lloc a la urbanització de la Cometa “Can Suru” un indret enfilat on hi ha una bona vista de la vall. Pel que hem vist fan una cuina pels treballadors de la construcció, gent d’alguna indústria o sigui un lloc on els que treballen per l’indret coneixen prou bé. Hem menjat bé amb un menú correcte. Sortint ja hem enfilat el retorn a Banyoles.