Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Sunday, March 08, 2020

Vilobí d'Onyar i Mare de Déu de Serrallonga


La sortida d’aquesta setmana ha estat continuació de l’anterior en que volíem caminar a prop del riu Onyar i no ho vàrem fer.
Aquesta setmana hem anat directament a Vilobí d’Onyar fent el recorregut per l’autopista, hem agafat la sortida per anar a l’aeroport i abans d’arribar-hi prendre direcció Vilobí d’Onyar. Hem aparcat a l’entrada del poble on hi ha un aparcament ben senyalitzat. Hem començat a caminar al costat del riu seguin una fitxa que ens varen donar la setmana passada a l’ajuntament. El camí va al costat del riu, que avui més que un riu sembla una riera, però malgrat això sí que es veu l’alçada on  va arribar, les canyes i els plàstics donen fe d’on va pujar amb motiu del temporal “Gloria”. Ara nomès en queda el testimoni de la brossa.
 El recorregut de la fitxa s’anomena “Itinerari anella verda”, d’uns 3,6 km. de circuit circular, però nosaltres hem seguit al costat del riu i ho hem deixat correr quan portavem 2,5 km., en total hem fet 5 km. de passeig

L’inici del riu Onyar va ser al poble de Brunyola situat a la província de Girona, concretament al nord-est de la comarca de La Selva. Aquest inclou la població de Sant Martí Sapresa i és per aquest motiu, que moltes vegades veurem que el naixement del riu es concreta encara més en Sant Martí Sapresa. El segon poble per on travessa el riu Onyar és Vilobí d'Onyar situat al nord-est de la depressió prelitoral. El riu el travessa de nord-est a sud-est. La població però està situada al terreny planer de la part dreta del mateix riu. Un altre poble que travessa el riu és Riudellots de la Selva situat també a la comarca de La Selva concretament a la conca mitjana del riu Onyar.
Arribats al poble hem anat a conèixer l’església de Sant Esteve on hem pogut entrar i fer unes fotografies.
Interior de Sant Esteve de Viloví d'Onyar
Documentada des de l'any 1064 (Sancti Stephani de Villa Albini), era la capella del castell, al costat del qual es troba emplaçada. Amb el creixement demogràfic del poble, al segle XVIII, es va alçar el temple actual, construït entre 1759 i 1773. D'estil barroc, té una sola nau de planta rectangular, amb capelles laterals i una façana amb coronament corbat mixtilini. La portalada, feta l'any 1772, és d'arc rebaixat, flanquejada per dobles pilastres rectangulars amb capitells jònics i coronada amb un entaulament presidit per la imatge del sant dins una fornícula.
El campanar va ser bastit sobre una de les quatre torres del castell. En la part més baixa és de planta quadrada i amb parament de pedra volcànica, per passar a una planta octogonal de carreus ben escairats feta de pedra numulítica de Girona. El model que es va seguir és el del campanar de Vilanova (1670) projectat per l'arquitecte fra Josep de la Concepció que va tenir una gran difusió. És de dos pisos, oberts amb un total de 16 finestrals apuntats, balustrada i cobert per una cúpula apuntada
La segona part de la sortida era a anar a conèixer l’ermita de la Mare de Deú de Serrallonga que queda entre Vilobí i Brunyola
Hem seguit per la GI-533  que es la carretera de Vilobí a Santa Coloma de Farnés passat Vilobí i passat el  km 16 hem trobat un desviament a l’esquerra que ho anunciava, aquesta vegada ha estat fàcil la troballa.
Mare de Déu de Serrallonga
Es tracta d'un edifici aïllat de planta rectangular i coberta de doble vessant a laterals situat al costat mateix del mas Serrallonga. Té una sola nau i una sola capella, un campanar de doble espadanya i a la banda sud de l'absis hi ha adossada la sagristia.

Els murs de l'ermita són de granit, coberts d'arrebossat i pintats de blanc. La cornisa, formada per quatre nivells de motllures, està interrompuda pel gran campanar de doble ull i culminat amb una teulada de doble vessant de rajola i una creu. La porta d'entrada està feta de grans blocs de pedra calcària de Girona i té una llinda horitzontal monolítica amb decoració floral triangular a la base. Sobre la porta, hi ha una finestra d'arc de mig punt d'una sola esqueixada i feta també de pedra calcària.
Els ràfecs de la part lateral de la construcció són formats per una filera de rajola plana i gruixuda.
Al costat de l'ermita hi ha el mas de Can Serrallonga de Brunyola. És un edifici de dos plantes i golfes amb coberta de doble vessant a laterals originari del segle XVIII i documentat del segle XIV (1336). Sempre fou domini directe de l'Hospital de Sant Llorenç de les Arenes i era conegut amb el nom de Can Negre de Serrallonga.
Hem fet unes fotografies de l’ermita i hem seguit per la mateixa pista per la que hi hem arribat, en el nostre mapa hem vist que, aquesta, ens portaria a Brunyola i hem decidit seguir. Aquesta pista ens ha permès veure els camps d’avellaners que es conreen en aquesta població.
Hem seguit cap a Brunyola amb l’esperança de trobar obert el restaurant que hi ha a la plaça i que per dues vegades hem trobat tancat, ara ja en són tres, obrien l’endemà d’aquell dia.
Brunyola té unes torres del castell i una església que val la pena conèixer però que nosaltres ja n’hem parlat en altres sortides.
Finalment ens hem decidit per anar a dinar a Sant Dalmai al restaurant La Crosa, nom del volcà que varem fer la setmana passada.

Santa Maaria de Vilademany i Mare de Déu de la Font


La sortida d’aquesta setmana havia de ser a caminar a prop de l’Onyar, ja que darrerament hem fet el Ter, el Fluvià i la Muga, però no ha estat així, ens hem anat enredant entre una ermita, l'altre ermita i un volcà i se’ns ha acabat el temps.
Hem sortit de Banyoles per agafar l’autopista direcció Barcelona, hem sortit a la sortida de l’aeroport i a l’arribar al trencall d’Aiguaviva hem seguit en aquesta direcció. Pel camí hem trobat l’encreuament per anar a Santa Maria de Vilademany, una ermita adossada a una casa que de ben segur era la rectoria. Hem trobat el resident de la casa i ens ha dit que la clau cal demanar-la a Aiguaviva, al poble de les “garrotades” ens ha dit. Hem recordat la carga que hi va haver en aquest petit poble l’1O. Ell ha afegit  “només anaven a pobles petits.”
L’ermita queda molt propera al camp d’aviació Girona-Costa Brava, per tant molt sovint i sobre tot a l’estiu i passen molt propers els avions. Després d’explicar-nos les vicissituds que la situació de la casa els hi comporta ens hem acomiadat de la persona, havent fet unes fotografies de l’indret.
Hem seguit fins a Aiguaviva i evidentment hem visitat la Plaçà de “l’ú d’octubre” on hi ha una placa que explica fil per randa els esdeveniments d’aquella jornada, tot molt emotiu.
Hem continuat cap a Servitja per conèixer la Mare de Déu de les Fonts situada en un paratge ideal, amb una font, molt bonica, adossada a l’església. L’ermita es troba en el Paratge de les Fonts de Salittja on recull l’aigua de la pluja que es filtra des de el volcà de la Crosa en determinats indrets del subsòl i que brolla al costat de l’església.
Mare de Déu de les Fonts
La capella és un temple de factura senzilla de tipus orientada a llevant. És de planta rectangular d'una sola nau amb volta de creueria i absis semicircular ben diferenciat a l'interior. Al mur de migdia té adossada una petita sagristia de planta quadrada. La façana presenta un portal adovellat amb dues finestres quadrangulars, a banda i banda, emmarcades amb pedra i un òcul al capdamunt. Per accedir a l'entrada cal salvar uns esglaons que menen una petita terrassa voltada per un petit mur. Corona l'edifici un campanar de cadireta rematat amb boles de pedra.
El parament està format per reble compost per pedra del país i en els angles trobem carreus escairats de pedra calcària. En un dels murs hi ha un escut de 40 cm amb un relleu que mostra unes tisores i un martell, del qual no se’n coneix el significat.
Hem deixat el paratge de les fonts i la seva ermita, per cert un lloc acollidor per passar-hi el dia ja que està condicionat per fer-hi un picnic. Hem seguit en direcció a Vilobí d’Onyar per tenir informació d’on podíem anar a caminar a prop de l’Onyar, abans però hem trobat Sant Dalmai, petit veïnat envoltat de cases i masies i amb l’església  al capdemunt de la vila, Avui totes les esglésies les hem trobat tancades i per tant haviat hem fet la feina feta.
Hem vist un cartell al peu de l’esglèsia que posava Ermita de Sant Llop, trenta minuts. Hem agafat bastons i amunt, si amunt, perqué va pujant fins el punt més alt del volcà de la Crosa, es ha dir el camí puja pels pendents del volcà. I aquesta ermita està en el punt més alt del volcà  des d’ón es gaudeix de molt bona vista dels pobles de la Selva.
La Capella de Sant Llop
 La petita capella de Sant Llop, prop del poble de Sant Dalmai, es troba dalt del volcà de la Crosa, mig enrunada, envaïda per la boscúria que gairebé l'amaga, i voltada d'un fossat que en dificulta l'accés. Sabem que l'any 1279 era possessió del castell de Brunyola.
És un edifici d'una nau, capçada amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó apuntada, la qual cosa fa pensar en una datació cap a la fi del segle XII o del segle XIII. L'aparell és força irregular, fet amb pedres i reble. A la fi del segle XIX va servir de torre de telegrafia militar, per això es va sobrealçar l'espadanya amb maons i es va defensar amb el fossat i els talussos. /web. Pobles de catalunya)

Més endavant de l’ermita hi ha com un mirador que se’n diu la Gradera de Can Costa on hi ha un plafó que senyalitza totes les muntanyes que s’albiren des d’aquest indret: Turó de l’home, Les Agudes, El Pedró, Santa Bàrbara, Sant Gregori, Collsacabra, el Far i el Puigsacalm.
Hem deixat el volcà, hem recollit el cotxe hi hem anat fins a Vilobí d’Onyar on a l’ajuntament ens han donat material que treballarem, ara si, per caminar prop de l’Onyar.
Hem aprofitat que ja se’ns havia fet l’hora per dinar i conèixer el restaurant La Ginesta on hem pogut degustar una escudella i carn d’olla molt bona I seguir cap a Banyoles.

Santa Eulàlia de la Muga i el riu La Muga



La sortida d’aquesta setmana ha estat per conèixer Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga i  recórrer tot caminant un tros del camí natural de la Muga en el seu darrer tram.
Hem anat a trobar la Nacional II, i hem pujat fins a la sortida de Llança on hem seguit fins a trobar el desviament de Vilanova de la Muga. 
Allà hem anat a veure l’església romànica de Santa Eulàlia de la Muga, que es troba a dins del poble i la resclosa  del Comte (1) que es troba a prop de l’església.
Santa Eulàlia de la Muga
Església situada al centre del poble, a davant del riu Muga. És un temple de planta basilical, de tres naus i tres absis semicirculars. La façana està formada per una portalada de dos arcs en degradació, llinda i timpà llis. La llinda està decorada amb tres creus gregues,inscrites dins cercles. Damunt la porta, a la part central de la façana hi ha una finestra amb arc de mig punt de mida inferior que les dues que trobem a cada costat de la portalada. Damunt el frontis, s’hi bastí una torre-campanar octogonal, que posseeix quatre arcades. Al mur lateral veiem dues finestres amb arcs de mig punt, i a la part superior es conserva la cornisa. L'altre mur lateral no té obertures i la cornisa és de secció de bisell. La capçalera de l'església és formada per l'absis central semicircular i dues absidioles de la mateixa forma.
Gràcies al treball de restauració que s’està fent en les pintures de l’absis hem pogut entrar a l’església, tres persones enfilades en bastides treballant en la restauració. També hem pogut veure una pica baptismal romànica monolítica de forma ovoide. Sera interessant tornar quan estiguin del tot restaurades les pintures ja que pot ser excepcional.
Sortint hem seguit en direcció a Castelló d’Empúries i en la rotonda hem seguit la indicació de la depuradora i en un parell de kilòmetres hem arribat al costat del pont de fusta que traspassa la Muga. Aquest pont està situat a la zona de la depuradora d’Empuriabrava i es va rehabilitar i obrir a finals del 2018, renovació de les baranes, el canvi de diverses làmines de fusta del terra i altres treballs de consolidació i millora estructural de tota la infraestructura.
Aquest pont de fusta és molt transitat tant per vianants com per ciclistes, ja que és en una de les vies de connexió entre la via verda i l’espai protegit del Parc dels Aiguamolls de l’empordà.
Hem deixat el cotxe al costat de la depuradora i davant del càmping tancat de La Llacuna i hem començat a caminar primer passant el pont i desprès seguint la direcció del riu fins a la desembocadura del riu a Empuriabrava
 El camí natural de la Muga transcorre pel marge esquerre d’aquest curs fluvial tot enllaçant el centre històric de Castelló d’Empúries amb la urbanització d’Empuriabrava. El seu recorregut, de 5 km, és apte per anar-hi a peu o amb qualsevol mitjà no motoritzat. En aquest sentit, la via verda s’estructura en dos nivells que permeten el pas segregat de bicicletes i passejants, per un costat, i de cavalls, per l’altre.
Una de les principals característiques d’aquest itinerari és que fa possible contemplar de ben a prop els marges fluvials i la llera de la Muga, permetent gaudir de manera privilegiada de la vida al riu i dels seus ecosistemes associats: les illes i els sorrals on s’aturen els ocells, els boscos de ribera dominats per saules, freixes, verns, àlbers i pollancres, la fauna que utilitza el curs fluvial com a corredor per desplaçar-se.
El camí no s’ha fet gens pesat ja que es molt planer i bonic, et vas trobant amb persones que fan el recorregut i la companyia del riu molt a prop. Són dos km. i mig anar i el mateix tornar, molt planer i amb molta vegetació a la dreta i a l’esquerra els Xalets d’Empuriablava.

 El riu La Muga

El Camí Natural de la Muga passa pels termes municipals de Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Boadella i Les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Vilanova de la Muga, Peralada i Castelló d’Empúries. El camí, senyalitzat amb cartelleres informatives i direccionals, permet conèixer l’entorn alhora que es poden practicar esports com la pesca, el cicloturisme i el senderisme. A més, disposa de 7 àrees de descans amb taules, bancs i reposa bicicletes per tal de poder fer una aturada per reposar forces.
El Camí s’acaba a la platja que es troba al costat de l’edifici anomenat “El Rusc”, a Empuriablava des d’on es pot apreciar la desembocadura del riu Muga, tot el golf de Roses i el paisatge del Cap de Creus, paratge de gran interès paisatgístic i cultural.
(1)  El comte d’Empúries Ponç Hug IV féu construir diferents rescloses per canalitzar l’aigua del riu Muga tant per regar l’horta com per fer anar els molins de farina de Castelló d’Empúries. La resclosa actual data del segle XVII, i encara canalitza l’aigua cap el mateix rec del Molí.

Sant Esteve de Palau Sardiaca i Sant Miquel de Fluvià


La sortida d’aquesta setmana ha estat per fer descoberta al voltant del riu Fluvià. Hem sortit en direcció Esponellà, hem seguit cap a Bàscara i hem traspassat la N-II direcció Sant Mori. A l’arribar a Vilaür hem seguit direcció a Arenys d’Empordà, hem deixat el poble i a la dreta surt una carretera que va a Santa Eulàlia, abans d’arribar al poble hem seguit fins al veïnat  de Palau per conèixer Sant Pere de Palau Sardiaca, hem deixat el cotxe al mig del veïnat i hem anat a conèixer el castell i  l’església i també les diferents cases i torres enjardinades que hi ha al seu entorn.
Castell i església de Sant Esteve de Palau Sardiaca

El castell es va edificar al costat del l'església de sant Esteve, passant a ser la seva capella. Malauradament només s'han conservat alguns dels seus murs i tot el conjunt mostra un aspecte de total abandó. A la façana destaca un finestral gòtic geminat.
El palau Sardiaca inicialment era propietat de l'ardiaca d'Empúries. Les primeres notícies d'aquest indret daten del 976, quan apareix citat com a límit d'una donació feta pel comte Gausfred al monestir de Santa Maria de Roses. En el segle XIV apareixen com a senyors jurisdiccionals del lloc i del castell els ardiaques de Besalú, malgrat trobar-se dins el territori controlat per l'ardiaconat d'Empúries. Es creu que a l'ardiaca d'Empúries li corresponia la jurisdicció legal del lloc, mentre que l'ardiaca de Besalú era l'autoritat econòmica, en ser el senyor del castell. (Text Art medieval)
Acabada la visita hem retrocedit per anar fins a Santa Eulàlia per conèixer la església romànica de Santa Eulàlia de Palau que està al mig de poble
Església de Santa Eulàlia de Palau
L'origen d'aquesta església cal remuntar-lo al segle X però l'edifici que ara podem contemplar degué ser alçat al segle XIII o començament del XIV, en un estil rom`nic tardà o de transició entre el romànic i el gòtic. Posteriorment, als segles XVII o XVIII es va sobrealçar i es va afegir el campanar de torre. És un edifici de nau única, rectangular, sense absis i coberta amb volta apuntada. L'aparell dels murs està fet amb carreus de mida regular, ben escairats i arrenglerats, en contrast amb l'obra del terrabastall superior. Hi ha un contrafort a una banda i un tram atalussat a l'altra. El portal, que ja no es pot considerar romànic, és adovellat, amb un destacat trencaaigües. A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal romànica.
Feta aquesta descoberta hem retornat a Vilaür per anar a Sant Miquel de Fluvià, sabíem que ha part d’haver-hi hagut un monestir Benedictí també a la vila hi ha un forn de ceràmica  descobert de no fa massa temps i que era recomanable anar a veure.
Hem anat a l’ajuntament per demanar informació. No tenen cap explicació ni del forn ni tampoc de l’església. Mentre feia unes fotografies una persona sa m’ha acostat i m’ha dit si volia veure l’església, és que té les claus.? Sí els hi puc ensenyar. I així ha començat com una visita guiada en que hem pogut veure tots els racons de l’església, sota el campanar, la sagristia el cor, altar per altar, hi hem estat potser uns 40 minuts. Li hem agraït la seva gentilesa i li hem preguntat pel forn de ceràmica. Ja els hi acompanyo jo també tinc la clau i a uns 200 metres de l’església hem pogut veure el forn de ceràmica.
Monestir i església de Sant Miquel de Fluvià
El monestir Sant Miquel de Fluvià va néixer com una dependència del de Cuixà, que posseïa aquest indret com a mínim des del 1011, data en què ja existia un petit nucli de població amb la seva església. L'any 1045 es consagrà el terreny on s'havia de construir el nou monestir, cerimònia a la qual assistí Oliba, abat de Cuixà i bisbe de Vic. El 1066 es consagrà l'església, a la qual s'afegí el campanar a principis del segle XII. L'any 1477 el monestir fou unit a Sant Pere de Galligants, junt amb Sant Miquel de Cruïlles. El 1835 fou desamortitzat. Actualment només perviu l'església i alguna resta de les antigues dependències monàstiques. Entre el 1981 i el 1988 es realitzaren algunes intervencions d'impermeabilització; la més important, del 1988, afectà la zona de la torre del segle XII annexa al mur de l'església.

Amb la mateixa persona que ens ha anat obrint els diferents recons de l’església hem anat carrer amunt fins a trobar un espai on es troba el forn de ceràmica i que fou trobat per casualitat
Forn de Ceràmica
Descobert casualment l'any 1974, en unes obres per ampliar el carrer, va ser excavat pel Servei d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona. És un forn que servia per coure ceràmica d'ús domèstic, teules i altres materials de construcció. És de tipis vertical, d'una sola cambra, de planta quadrada, d'uns dos metres, amb una columna central que sustenta la graella. Va funcionar durant els segles I i II dC.
Finalitzada la visita ja hem decidit buscar un lloc per poder dinar, al mateix poble hem trobat un petit restaurant on hem pogut resoldre el dinar.

Via verda a prop del riu Ter


La sortida que hem fet aquesta setmana ha estat a la comarca del Gironès, Hem anat a caminar per la via verda a la vora del Ter i conèixer Sant Bartomeu de Segalars i el Santuari de la Mare de Deu de Calders tot a tocar de Sant Gregori.
Per arribar-hi hem anat a trobar l’autopista i hem seguit fins a Girona Oest on hem seguit cap a Sant Gregori, a la segona rotonda cal estar alerta per veure l’ajuntament a l’esquerra i seguir fins el proper carrer, carrer Argelaguet, cal anar seguint per aquesta carretera, passarem una pineda, el camp de futbol, un pont i anem seguint fins una bifurcació que posa al veïnat de l’església o a Constantins, hem d’agafar aquesta direcció.
Molt a prop en el mateix revolt i ha una Casa Rural “Can Bord” i a dintre hi ha l’ermita de Sant Bartomeu de Segalars, no hem tingut problema per visitar l’església, el propietari de la casa, ens ha acompanyat i ens ha donat tota classe d’explicacions. Havien estat masovers de la inca fins que ho varem poder comprar. Està tot molt ben condicionat. És una casa de Turisme Rural
Sant Bartomeu de Segalars
És una església catalogada com a monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) i protegida com a bé cultural d'interès local.
Sant Bartomeu de SSegalars
En el lloc de Segalars apareix documentat l'any 901, encara que de la capella no n'hi ha notícies fins a l'any 1401, quan consta que tenia una confraria i un capellà beneficiat. El culte i benefici es documenten fins al 1732.
 Edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals del mateix perfil, que arrenquen d'unes pilastres adossades als murs. Capçada a llevant per un absis semicircular obert directament a la nau i cobert d'una volta de quart d'esfera que, igual que les de la nau, arrenca d'una senzilla motllura. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada. La façana de ponent ha estat totalment modificada, amb la reforma de la porta, obertura de dues finestres i afegitó d'un porxo. També es construeixen contraforts per a reforçar la part lateral de la nau. Tots els paraments són enguixats interiorment i arrebossat a la part exterior, sense cap motiu d'ornamentació.
Ens hem acomiadat del propietari agraint la seva gentilesa i hem seguit a la direcció de del Veïnat de Constatins, a uns dos-cents metres de la casa, a l’esquerra, trobem un cartell que diu a “La Pilastra” seguim en aquesta direcció i trobem una passera per travessar el riu Ter. Hem deixat el cotxe i hem anat a trobar la via verda d’Olot a Girona.
Hem caminat fins a trobar l’aiguabarreig del Liemena amb el Ter, part del recorregut l’hem compartit amb la sèquia Monar (1) val a dir que és un caminar molt plaent ja que el camí es pla i envoltat de vegetació, recorregut on et trobes amb gent que camina, que corre, que va amb bicicleta no et sents en cap moment sol. Haurem caminat uns dos km. direcció Girona i hem retornat al cotxe, i retornat a la pista principal, on hem seguit fins a Constantins que hem deixat enrere i hem seguit en direcció a Bonmatí Hem anat seguint fins que hem trobat a la dreta un cartell que anunciava “Mare de Deu de Calders” .
Una senyora ens ha ates i ens ha facilitat la clau per poder entrar a l’església, aquesta es troba molt propera a una gran finca, l’església està en molt bon estat i encara si celebra el culte un cop al mes.
Santa Maria de Calders
L’església es troba al veïnat de Calders, prop de Bonmatí, hi destaca aquesta capella romànica del segle XII, conservada quasi íntegrament i encara oberta al culte. És d'una nau amb absis semicircular, té algunes reformes del segle XVIII i hostatja imatges de la Mare de Déu i dels sants Francesc i Josep, a més d'un petit cor amb balustrada de pedra. A la masia que hi ha adossada hi tenen la clau.

Petita capella d’origen romànic desenvolupada en planta rectangular i absis posterior semicircular llis.
Les parets portants són de maçoneria amb restes d'arrebossat de calç a les façanes.
 La coberta és de teula àrab a dues vessants, acabada amb un ràfec de doble filera de teula.
Per la banda de la façana principal hi ha adossada una construcció però deixant un petit espai cobert per accedir a d’interior de la capella per una porta dovellada.
 A la part superior de la façana principal hi ha un campanar d'espadanya sense campanes.
Hem retornat al cotxe i hem seguit fins a Bescanó on hem anat a dinar al restaurant la Barca, lloc on temps passats hi havia una barca que travessava el Ter.
(1) La Sèquia de Monar ja es documentada l’any 828 per moure molins del poble de Salt. Al llarg del temps s’ha aprofitat per usos agrícoles, industrials i hidroelèctrics. Va de la resclosa de la Pilastra a Bescanó fins a l’Onyar a Girona, té uns 6 km. Actualemnt mou turbines de centrals hidroelèctriques.

Sant Pere de Burgal i Vila Closa d'Escaló



Avui us volem explicar una de les excursions que hem fet en la nostra estada al Pallars Sobirà. Es tracta de la descoberta del monestir de Sant Pere del Burgal al poble d’Escaló. El poble d’Escaló es troba en la carretera que va de Llavorsí a València d’Aneu. En aquest poble també s’hi pot veure un exemple de “vila closa” (1).
Havíem llegit que el camí comença travessant el riu per un pont que hi ha davant mateix de l’entrada del poble.
Per tant no va costar gaire de trobar on comença el camí ja que per la gent del poble els motiva molt que vagis a conèixer aquet indret.
És un camí molt ben marcat que durant un bon tros va paral·lel al Noguera Pallaresa, amb un desnivell de 50 metres i uns 25 minuts de caminar.
En la novel·la  de Jaume Cabré “Jo confesso”, Sant Pere del Burgal és uns dels punts on se situa l’acció de la novel·la, també en “Les veus de Pamano” es menciona el riu Pamano, a la vall d’Àssua molt proper a aquest lloc.
Arribats a l’indret hi ha una persona que per entrar a veure l’absis per dins i les pintures de l’interior fa pagar 2 Euros per persona. Aquest bé cultural pertany a l’Eco-museu d’Esterri d’Aneu.
La persona una noia que es dedica a la restauració d’obres d’art, ens va donar tota classe d’explicacions. Desprès de visitar l’interior varem fer una descoberta de tot l’exterior, els absis i les parts que encara resten en peu del monestir.
Sant Pere de Burgal
Aquest monestir es troba esmentat per primer cop en un precepte del comte Ramon I de Tolosa de l’any 859 on li concedeix immunitat, alhora que demostra que aquest establiment estava ja consolidat; possiblement era una fundació del mateix comte Ramon. Aviat va quedar vinculat al monestir de Gerri, quan els dos únics monjos del Burgal van integrar-se a aquesta abadia a causa de la decadència del lloc.
De l'església es conserva la capçalera de llevant, amb els tres absis convertits en capella, l'únic espai cobert. També es conserva el mur i els arcs de separació de la nau de tramuntana, i l'absis de ponent. De les altres dependències monàstiques no es conserva gran cosa, només restes d’alguns murs. També conserva un paviment de còdols.
D’aquest lloc hi procedeix un valuós conjunt de decoració mural, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Hom vincula aquesta obra al Mestre de Pedret i caldria situar-la entre els segles XI i XII. La conca absidal conté un pantocràtor envoltat d’arcàngels i profetes (molt deteriorat), entre les finestres hi ha una banda amb la Mare de Déu i cinc apòstols (molt ben conservat) i a la part més baixa un personatge femení.
Abans de marxar la noia que es cuida de gestionar e informar de l’església ens ha fet referència d’anar veure un eremitori que quedava en el camí de tornada a Escaló i que hi havia un cartell que ho indicava.
A un centenar de metres de Sant Pere, hem vist el cartell
Els eremitoris eren habitacles individuals molt reduïts, on els monjos, o anacoretes solitaris, es retiraven a viure en en l’oració, la solitud i l’ascetisme més rigorós.
L’agrupació de diversos eremitoris donava lloc molt sovint, durant els primers segles del monaquisme a l’establiment de comunitats monàstiques.
(1) Explicació de la Vila Closa d’Escaló:
Escaló és un model de població tancada, closa rere les muralles o rere les parets de les cases i organitzada al llarg d'un carrer central. Avui dia encara s'hi poden veure clarament els trets principals del poble medieval. Les cases es reparteixen a banda i banda d'un carrer corb que va de nord a sud-oest. En un dels extrems, a l'angle nord-oest, hi ha un portal fortificat i almenys una bestorre. A l'altre extrem hi havia un altre portal (actualment reconstruït) i segurament una altra bestorre d'angle. A l'extrem nord, fora de la vila closa, hi ha l'església. El portal meridional s'obre a un torrent on hi havia el safareig i un molí. La llargària total d'un portal a l'altre és d'uns 110 m. Cada una de les cases té una façana d'uns 5 m. A la part més septentrional del carrer central, costat est, hi ha un seguit de cinc porxos, tres dels quals estan poc reformats.
Una tarda del mes d’agost molt ben aprofitada.

Monday, July 22, 2019

Sant Salvador de Bellver i els Munts a la comarca d'Osona


La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca d’Osona, per conèixer aquest ermita que en motiu d’anar una vegada al castell d’Oris i a Sant Genis d’Oris varem veure dalt del cim.
Hem anat a trobar l’autovia fins a Olot on hem segut pel túnel de Bracons a trobar les Masies de Voltregà i d’aquesta població hem seguit en direcció a Sant Boi de Lluçanès,
poc abans d’arribar a aquesta població , entre el km. 5 i 4 es troba, a ma dreta, una indicació a Sant Salvador. Aquesta opció es d’un paisatge molt bonic però amb molts revolts.
Sant Salvador de Bellver (o d’Orís)
Aquesta capella figura esmentada l’any 1110. Des de començament d’aquell segle hom hi troba una comunitat religiosa sota l’autoritat d’un prior i. seguidora de la regla de Sant Agustí. El 1210 es va crear una confraria en aquest lloc que va adquirir molta importància entre els devots de les rodalies, tot i trobar-se en un lloc aïllat i allunyat de les poblacions importants, en un excel·lent mirador sobre la plana i les muntanyes que l’envolten. El 1278 la comunitat havia quedat molt reduïda i amb la pesta negra va desaparèixer. El 1415 tenia un rector i l’administració depenia de la catedral de Vic. Al segle XVIII es van fer treballs de restauració de l’edifici, al segle XX era de propietat particular i va restar abandonat i en perill de ruïna. Ara, l’església i la casa propera són ocupats per una comunitat i s’ha restaurat i ampliat el conjunt.
Església d'una sola nau amb volta apuntada i dos arcs torals situada dalt d'un turó. L'absis té dues finestres amb arcs en degradació, cornisa en dents de serra, arcuacions i bandes llombardes.
Hem deixat el cotxe sota mateix de l’ermita i hem pujat a conèixer l’església i l’ edifici que fa de residència de la comunitat, el cim es troba a 952 metres d’altitud.
L’Església ens ha sorprès per l’alt grau d’acolliment de l’interior, flors, detalls ortodoxes, catifes a tot el terra, la llum que entra per una gran finestra lateral, tot l’entorn net i polit, en fi una sensació de vida religiosa.
Hem pogut parlar amb una persona que resideix en el centre junt amb un ermità que ens ha posat al dia dels indrets que des de davant mateix de l’església s’albira. També ens ha comentat que han estant fet una setmana de convivència amb altres persones.
Sota mateix de l’església hi ha  un mirador que ens ha permès veure tota l’altre vessant de la panoràmica que es pot gaudir des d’aquest cim.
Hem deixa’t l’ ermita i els seus devots i hem retornat al cotxe per arribar-nos al Santuari dels Munts, que és no gaire lluny de Sant Salvador.
Els Munts és una muntanya de 1.057 metres que es troba entre els municipis de Sant Agustí de Lluçanès i Sora, a la comarca d'Osona.
Al cim hi ha un vèrtex geodèsic, al costat del qual es troba l'ermita dels Munts, junt amb un restaurant.
Hem completat tota la visió de les muntanyes que envoltant aquest cim pel fet de trobar-hi 3 plafons on va donant a conèixer cada poble, cada muntanya, cada cim etc.
Hem estat els primers que hem aprofitat l’avinentesa del restaurant, més tard s’ha anat omplint i pel que es veu gaudeix de molta clientela sobre tot familiar.
En acabar hem iniciat el retorn a Banyoles.

Sant Marti de Riudeperes i castell de Sant Llorenç del Munt


Avui hem anat a conèixer el poble de Sant Julià de Vilatorta a la comarca d’Osona. Volíem conèixer el nucli antic, les diferents esglésies, les cases senyorials, el monestir de Sant Llorenç del Munt i la font de la Noguera o set Fonts, de set abundoses canelles.
Per arribar-hi hem anat en direcció a Vic per la C-25 i hem sortit a la sortida  187, Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta
Sant Julià de Vilatorta és un municipi de la comarca d'Osona. Des de l'any 1946, Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons formen una sola entitat municipal, amb una superfície d'uns 16 km. Malgrat aquesta fusió, d'efectes purament civils, continuen essent dues entitats d'un passat i unes característiques totalment diferents. Actualment el municipi compta amb 2974 habitants.
Sant Martí de Riudeperes
La frontera est del municipi constitueix la separació natural de la Plana de Vic i de les Guilleries, des del seu punt de coincidència amb els municipis de Taradell i Viladrau o collada del Vilar fins a Coll Pedrís, en la seva confluència amb Folgueroles i Vilanova de Sau. Tot aquest sector fronterer s'estén per una petita serra amb altures que oscil·len entre els 750 i els 850 metres d'altitud. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s'allargassa per petites valls i terrasses situades entre els 570 i els 690 metres.
Abans d’arribar al poble ens hem aturat a una ermita que hem vist a tocar de la carretera, es tracta de Sant Martí de Riudeperes, església que pertany al municipi de Calldetenes.
Sant Martí de Riudeperes
L’antiga església de Sant Martí de Riudeperes: Documentada el 1050, l'església ja va ser restaurada en època romànica, ja que al segle XII es construí una portada al mur de ponent i un atri o pòrtic, ara integrat a l'edifici. Als segles XVI i XVII, hi foren afegides dues capelles laterals. Els elements que cal destacar-ne són el capitell i el fragment d'arquivolta de la portada del segle XII. Tots dos elements, conservats a l'església, són decorats amb motius vegetals.
A cinc-cents metres d’aquesta construcció ja arribes a  Sant Julià molt aviat ens hem adonat que era una vila d’estiueig per les seves cases pairals, per les construccions senyorials que ja es veuen en la mateixa carretera que passa pel centre de la vila.

El primer que hem fet es anar a veure el Parc de les set fons, on hem trobat un parc molt polit i net, amb una bateria de set fonts que ragen totes a l’hora, un espai enjardinat i un restaurant molt integrat en el paisatge, restaurant que porta el nom de les set fons i que ja hi estaven donant la darrera capa de pintura.
Hem deixat el parc i hem anat a aparcar a la plaça Major per poder anar a l’Ajuntament a preguntar com anar al Monestir de o també dit castell de Sant Llorenç del Munt, ens han donat un parell de mapes del poble i dels voltants per poder fer una visita a consciència..
Per anar al monestir s’hi pot anar a peu, una mica més d’una hora i una altra de tornada, no teníem tant de temps i hem decidit anar-hi amb cotxe, que segurament hem estat el mateix temps ja que hem fet una volta per uns indrets, poc habitats i per una pista de terra on no era recomanable corre, amb un entorn d’alzines, de muntanyes de pedra conglomerada que recorda les de Montserrat i sobre tot el Montcau, sobre Terrassa.
Fent camí amb el cotxe hem passat per una gran Masia anomenada La Verneda on hem fet una parada i hem parlat amb la persona que hi viu i que ens ha confirmat que anàvem bé per arribar al monestir.
Adossada a la Casa Paira hi hem vist una petita ermita que ens ha dit la mestressa era dedicada a Sant Feliu de Planeses i que la seva família  hi havia celebrat diferents actes com casaments i batejos.
Hem arribat a davant del castell i hem quedat impressionats de la magnitud de la construcció, amb les fotografies és pot endevinar la grandesa del que ara si sembla un castell. Com que és d’us privat no es possible visitar-lo.
Monestir de Sant Llorenç del Munt
Castell de Sant Llorenç del Munt
Aquesta església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, i va donar nom al castell que es va aixecar a la seva ombra que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses figura documentada des del 1012. L’any 1067, els senyors dels castells de Sant Llorenç i de Meda van decidir fundar en aquella església un priorat benedictí que van posar sota la dependència del monestir de Sant Marçal del Montseny, per alguna raó, aquella fundació no es va materialitzar mai i els senyors del castell van recuperar el seu domini.
Ja en els anys 1125 i 1127 torna a aparèixer aquesta església de Sant Llorenç i hom parla d’una restauració i d’una important donació al seu favor atorgada per Santa Maria de l’Estany. En aquesta època o potser més endavant (1140?) es devia fundar la canònica, però no és fins el 1161 que s’esmenta que hom seguia la Regla de Sant Agustí. Després d’una llarga època de prosperitat, al segle XV va passar a tenir priors comendataris, càrrecs que anaven a mans d’eclesiàstics desvinculats de la casa i que van portar la seva decadència, a mitjan d’aquell segle la comunitat era molt reduïda i finalment una butlla del papa Climent VIII la va secularitzar, com moltes altres. La canònica secularitzada va subsistir fins que el 1760 es va incorporar al seminari de Vic, fins que resultà desamortitzat el 1845, data en que va passar a mans de particulars. El lloc fou destinat a explotació agrària fins que durant la segona meitat del segle XX els edificis, molt degradats, es van restaurar.
Plataners a Sant Julià de Vilatorta
Hem pogut fer unes fotografies i rés més que tornar a agafar el cotxe i tornar a Sant Julià per un altre lloc molt més proper que pel camí que hem fet per arribar-hi.
S’ha fet l’hora de dinar hi hem aprofitat que a Sant Júlia hi ha una “Casa Fonda”  “Ca la Manyana”, un establiment que conserva tot el caliu i l’encant de les antigues fondes de poble catalanes. Confort, tranquil·litat i familiaritat són sensacions que hom respira només traspassar el llindar de la porta. 



Tuesday, June 04, 2019

Caminant pel Cap de Creus


Avui hem anat a descobrir els bonics indrets del Cap de Creus

Avui, hem anat al Cap de Creus, era una excursió pendent després de la caminada que vàrem fer als voltants de Cadaqués i la vàrem deixar per un altre dia.
Hem sortit a l’hora de sempre, avui per l’Esponellà, Vilert i Bàscara fins a trobar la N-II, carretera de Roses i Cadaqués, queda una mica lluny a uns 80 Km. i no es pot córrer.
                       

                      Amb es raigs del sol, es diferents
minerals que componen aquesta illa
brillen d’allò més. Per això es
navegants que passaven per Cadaqués
l’anomenaven Massa d’Or. Ara bé,
com que aquesta illa deixa un pas,
un freu, entre ella i Cap de Creus,
es pescadors del poble sempre n’han
dit SA FREU.

Moltes vegades tens la sensació que estàs fora de Catalunya, doncs la majoria de gent que trobem que veiem els seus cotxes son forasters, alemanys, francesos, holandesos i algun cotxe de Girona. A vegades comentem que amb tants milers i milers de jubilats: - És curiós que no ens en trobem mai cap. En fi vàrem agafar el GR-11 i camí enllà, millor dit carretera enllà, prop de tres quilòmetres de carretera (Que tontos) a partir d’aquí el camí entra cap dins i deixes la civilització del tot, ni una ànima, de tant en tant una masia enderrocada i poca cosa més, pel camí vàrem veure fonoll marí i molt de l’altre, flor de St. Joan, estepa blanca, en fi aquelles més típiques d’indrets faltats d’aigua on el rocam és a cada indret i no hi ha ni un arbre per gaudir d’una bona ombra.
El dia era assolellat, i malgrat la forta tramuntana estàvem molt sencers, quan vàrem veure que no teníem cap més opció vàrem decidir tornar, després de dues hores hi abans de tornar enrera vàrem decidir agafar un camí que ens apropava al mar i gaudir d’una vista fantàstica.
Hem refet el camí i anem fins a on teníem el cotxe que l’havíem deixat al costat del Far de Cap de Creus, davant mateix de la Cala Jugadora, en total tres hores i una mica més, la propera vegada cal deixar el cotxe on engega el camí i no fer tres quilòmetres de carretera, malgrat que el recorregut és per dins el parc de Cap de Creus,  no deixes d’anar massa estona per la carretera, trobant a faltar  l’encant d’anar per un camí.

Vàrem anar cap a Cadaqués on vàrem arribar a prop de les tres i el destí, aquesta vegada sí, ens va portar a una cala, Cala Olivera, que on hi vàrem poder aparcar i en un “Xiringuito” molt ben condicionat hi vàrem poder dinar, el lloc de somni, ni fred ni calor, l’aigua a cinquanta metres, el menjar correcte, els musclos poc nets segons la Carme. Però l’amanida grega, molt bona, els calamars amb patates,(hi ha foto), molt bé i les dues primeres cerveses de pel·lícula, cansats però amb la satisfacció d’haver trobat aquest lloc, ens vàrem refer al moment.
Després de dinar, uns nois que al costat muntaven un “xiringuito” al veure que jo tirava fotos, ens digueren: arribeu-vos fins a Cala S’Aranella que és molt bonica i és aquí mateix. Així ho vàrem fer i evidentment hi ha una cala, més enllà on comença el Passeig de Ronda que va fins a Port Lligat. A veure si abans de tres mesos podem anar a fer  el camí de Ronda i comentar o millor dit menjar una altre vegada al “xiringuito”  Sobre les sis arribàrem a Banyoles, havent fet la tornada per Borrassà, Navata, Crespià i la capital del Pla de l’Estany.
Parc Natural del Cap de Creus

“El Parc Natural marítimo-terrestre del Cap de Creus és el primer de Catalunya d’aquest tipus. Té una superfície total de 13.886 ha, de les quals 10.813 ha. són d’àmbit terrestre i la resta, 3.073 d’àmbit marí.
A la rica diversitat natural, a la qualitat dels ecosistemes marins i als paisatges excepcionals en el context del litoral català, cal afegir encara els singulars elements arqueològics, arquitectònics i artístics de l’àrea i la presència d’uns pobles acollidors i animats, que combinen els elements tradicionals amb una rica oferta cultural, gastronòmica i recreativa.
Tot plegat fa del Parc del Cap de Creus un indret privilegiat per gaudir del patrimoni natural i cultural amb les comoditats que brinden uns serveis de qualitat. Les possibilitats són molt variades: només cal tenir present que el nostre ús no malmeti els privilegiats recursos que aquest magnífic paratge ofereix”.                  

La Fosca, Cala S'Alguer i Platja del Castell


Avui us comentem una sortida que ens ha portat fins a Palamós ha estat un cop més a la platja, ens hem arribat fins a Palamós a fer una excursió que va sortir publicada al “Descobrir Garrotxa” que és des de Palamós fins a la Fosca, Cala S’Alguer, Platja del Castell i enllà fins a Cap Roig, o si es vol fins a Llafranc.
Hem arribat a Palamós i hem anat a Turisme a buscar informació, ens han facilitat un plànol de la vila, no tenien informació d’altres possibles caminades, però ens han facilitat un de BTT. doncs de recorreguts per camins els han acabat.
            A la pregunta de quin és el carnaval que val més la pena, Palamós, Platja d’Aro, o Roses?, la noia va respondre molt eficientment: el de Palamós. Aquesta és la setmana gran de carnaval a Palamós i es notava en què alguns carrers estaven ornamentats i engalanats.
Amb el cotxe ens hem arribat fins a la platja de La Fosca, tot vorejant el port i la costa, hem aparcat darrera mateix de la platja i hem encetat el camí, després d’unes escales ja hem arribat al castell o millor dit a les runes del castell de Sant Esteve, des d’on s’obtenen unes fantàstiques vistes de La Fosca i on ja ha sigut obligat fer les primeres fotografies. Seguint pel camí arribem a la Pineda d’en Gori des d’on comencem a gaudir de la bellesa de cala S'Alguer; la vista fins arribar a la cala és esplèndida, hi ha uns espadats, pins, roques i al fons la cala que dibuixa una imatge de somni, de llum i color difícil d’expressar, no he comentat que feia un dia clar, amb un sol esplèndid. Per tant un dia per a disfrutar de les panoràmiques de la Costa Brava.

Sense adonar-nos-en hem arribat a S’Alguer, són cases de pescadors amb portes de fusta pintades de diferents colors, tots colors llampants, bonic i acollidor, romàntic i tranquil, només els ocells i la remor de l’aigua. Seguim fins a arribar a la platja del Castell, l’última gran platja verge de la Costa Brava. Cal fer notar que el fet de ser verge es deu a la tossuderia de la plataforma “Salvem Castell”, que amb la seva lluita van aconseguit  que avui puguem gaudir d’aquest indret.
Cala s’Alguer, situada a la localitat de Palamós, al centre de la Costa Brava, és una cala que sembla aturada en el temps. Res no sembla haver canviat aquí en els darrers anys. El seu fons marí, transparent i cristal·lí, les seves cases de pescadors, el seu bosc… tot sembla igual.

I precisament aquesta puresa tan característica fa de Cala s’Alguer una de les més verges de tota la Costa Brava. Per això és molt tranquil·la, no sol estar molt massificada, ni tan sols a l’estiu. Bona part de la culpa la deu tenir el fet que no és possible accedir a ella completament mitjançant vehicle. Des de l’aparcament fins la pròpia cala s’ha de travessar un petit bosc d’uns 200 metres aproximadament. A Cala s’Alguer, como en molts altres llocs de la Costa Brava, tant el bosc de pi blanc com la roca granítica arriben al mateix nivell del mar, formant un quadre d’incomparable bellesa. La sorra de Cala s’Alguer és semi-gruixuda. Les casetes al costat de la platja delaten el passat d’aquesta cala com antic nucli d’habitants pescadors. Avui dia es troben alegrement adornades i donen a l’ambient un toc encara més pintoresc en el conjunt de la cala. Aquest barri tradicional té el seu orígen en l’any 1521, i la seva arquitectura, respectada al llarg dels segles, s’integra perfectament amb l’entorn natural de què forma part.

Poblat ibèric dels Indiketes

 
Hem seguit direcció Cap Roig, però abans hem visitat el poblat ibèric dels Indiketes que hi ha a uns 200 metres muntanya amunt des de la platja. El lloc és perfecte, és un petit cap aixecat que domina dreta i esquerra el mar i amb una vista privilegiada on  són en els inicis de unes excavacions.
Casa de Salvador Dalí
 Camí enllà, tot t seguin la carena de la costa, i en molts casos amb indrets verges, hem arribat fins unes cases i un camí ample on ja els cotxes hi poden passar, érem en una esplanada de bosc on es deu utilitzar a l’estiu de pàrking, queda sobre la cala Canyers i la cala dels Corbs. Aquí hi hem fet una parada, hem anat fins a un mirador que hi ha on ja es veuen “les Formigues” on hem posat punt i final al recorregut, tot pensant, que cal tornar per a anar fins a Cap-Roig i si cal fins a Llafranc. Hem refet el camí, passant pel camí vell del La Fosca, que és un camí que no careneja la costa.
Allà hem vist la barraca d’en Dali de la que en podeu veure una fotografia..

La Barraca d’en Dali

 
Arribats a Palamós on la tramuntana es feia notar, hem buscat el restaurant que ja coneixíem de la darrera vegada que hi vàrem ser. El restaurant estava tot molt guarnit pel carnaval, i malgrat no feien menús; i per tan hem fet a la carta, fent un plat combinat i una amanida amb cafès, ens ha sortit força bé de preu. Sortint hem vist molts llocs que feien menú. Hem tornat a Banyoles pel camí més ràpid .
A Banyoles hi hem arribat sobre les cinc de la tarda .