Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Thursday, February 09, 2017

Can Ballart, Santa Maria d'Estela i ermita de Sant Jaume i Sant Felip

La sortida d’aquesta setmana ha estat a Santa Maria d’Estela a la serra del mateix nom a l’Alt Empordà  Hi hem accedit des del poble de Lladó, abans d’anar-hi per aquesta població ho vam provar per Vilaritg, per Cistella i per Albanyà sense sortir-nos-en.
Afegeix la llegenda
Hem sortit del poble de  Lladó en direcció al camp de futbol i hem seguit per la mateixa pista, al km 3.300 aprox. hi ha un encreuament amb dos cartells un que indica Santa Maria d’Estela i  l’altre Mirador de Sant Jaume i Sant Felip. Seguim recta per la pista de Santa Maria fins el km 4.200 on trobem un altre encreuament amb dos senyals de BTT. Cal agafar el camí de l’esquerra (el de la dreta baixa fins al riu Manol).
En el km 4.900 deixem Can Olivas a la nostra esquerra, creiem que és una masia abandonada. Seguim per la mateixa pista i al km. 6.400 aprox. arribem a un gran prat on cal deixar el cotxe. És un gran prat on hi pasturen vaques, ovelles i cabrits és un prat molt gran, el demés tot són boscos.
Des d’aquest indret ja es veu Can Ballart.  Anem seguint la pista que està en pitjors condicions que l'anterior i que pertany a Cabanelles i que, segons ens han dit, no  va haver-hi acord per arreglar-la.
Arribem a Can Ballart on trobem en Francisco, ramader, esquilador d’ovelles i també cuiner si se li demana, amb ell fem una llarga conversa, ens ensenya un vedellet que ha nascut fa tres dies, té vaques, cabres, cabrits, gallines, conills, coloms i també  gossos i gats.
Ens ensenya el Mas que si no arribem a trobar-lo a ell, hauríem pensat que també  estava abandonat, ens deixa provar l’embotit i li diem que un dia hi anirem a dinar.
Ens acomiadem i seguim, ens queden 1.400 m. per arribar a dalt a Sant Maria d’Estela.
Santa Maria d’Estela
Situada al petit nucli de l'Estela, al nord-oest del municipi de Cabanelles al qual pertany. Es tracta d'un conjunt format per l'església i, adossada a aquesta per la banda de llevant, l'antiga rectoria actualment mig enrunada.
Deixem enrera Santa Maria d'Estela
Panoràmica des de Santa Maria d'Estela
Església d'una sola nau rectangular amb l'absis sense diferenciar, orientat a llevant. Està coberta amb volta apuntada i seguida, que arrenca d'una cornisa motllurada que recorre els murs laterals de la nau. L'absis està diferenciat de la nau mitjançant un únic graó. La sagristia està situada a la part de llevant del presbiteri i s'hi accedeix mitjançant una porta situada al costat del retaule que decora l'altar. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. L'església està il·luminada a través de finestres de mig punt adovellades i doble esqueixada, dues al mur de migdia i una altra al de ponent. La porta d'accés està situada a la banda oest del mur de migdia de la nau. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, que emmarquen la llinda i el timpà, monolítics i llisos. Una motllura crea les impostes dels arcs i ressegueix horitzontalment la línia entre el timpà i la llinda. A la façana de ponent del temple es conserven tres pilars de l'antiga espadanya, que foren malmesos amb la construcció del campanar de torre actual. És de planta quadrada, amb la coberta piramidal i grans finestrals d'arc apuntat a la part superior. L'accés al campanar es fa des d'unes escales de cargol situades dins d'una construcció de planta circular, a manera de torre, adossada al mur meridional del temple. A llevant, a la part superior de la capçalera, hi ha una petita espadanya de dos pilars de mides reduïdes.
La construcció està bastida en carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades regulars. Els murs laterals exteriors presenten, a la part superior, una cornisa motllurada
La rectoria, adossada a la banda de llevant de l'església, es troba en un estat deplorable i ha perdut tota la coberta, tot i que es veu que era de dues vessants. Les obertures són rectangulars i estan bastides en maons, tot i que també força malmeses.
Panoràmica des del mirador de Sant Jaume i  Sant Felip
Al mateix indret es troba una casa en ruïnes que segons ens ha dit en Francisco és on va neixer i més enllà una altra  casa que hem vist que estava molt arreglada i pel que també ens han dit hi pugen de tant en tant.
El lloc on està situada l’ermita és un mirador de l’Alt Empordà des del Cap Norfeu al Montgrí.
Hem fet les fotografies dels diferents llocs i hem retornat fins a trobar el cotxe, al passar per Can Ballart hem saludat novament al Francisco que estava collint carbassons a l’hort.
Abans d’arribar a Lladó es troba un indicador al Mirador de Sant Jaume i Sant Felip. Val la pena arribar-hi. La pista està en molt bon estat i només hi ha 1 km fins el lloc, ens hi hem endinsat a la dreta de la pista per anar a conèixer el Mirador, mirador que es troba al costa de l’ermita dels Apòstols Sant Jaume i Sant Felip.
Aquest mirador de tipus constructiu i orientat al nord, ofereix unes magnífiques vistes sobre la Serra de l’Estela, el Coll del Pertús i Lladó. Hi ha unes taules d’orientació molt entenedores. També s’hi poden observar elements  del paisatge com els marges arbrats, els conreus de cereals, les oliveres, i les pinedes.
Hem refet el camí i hem decidit anar a dinar a Taravaus on ens hem aixoplugat al “Trull de cal Arrufat”.



Sant Quirze d'Olmells i castell d'Hortal

La sortida d’aquest dimarts ha estat per conèixer el castell d’Hortal a prop de Llers i  a continuació seguir per anar a veure l’ermita de Sant Quirze d’Ormells també molt a prop de Llers a l’Alt Empordà.
Per arribar-hi hem anat per la C-66 a trobar la N-260 en direcció a Figueres, a l’arribar al trencall d’Avinyonet de Puigventós hem seguit en direcció a Llers, el paisatge que trobes per la carretera d’Avinyonet a Llers és mol bonic, molt obert, amb una amplia vista dels Pirineus. S’hi veuen parets i barraques de pedra seca, oliveres, vinya i alguns cireres. Arribats a aquesta població hem seguit en direcció a Terrades i entre el km 1 i el 2 a mà dreta es troba una cartell que anuncia el Castell d’Hortal. El castell queda a uns 6oo metres. Arribats a l’indret hem pujat a una petita esplanada on es troben les restes del castell una muralla i una torre cilíndrica força ben conservada.
 El castell d’Hortal
El Castell d'Hortal és una antiga fortalesa del municipi de Llers (Alt Empordà) actualment molt deteriorada. Està situada a un quilòmetre aproximadament a l'oest del nucli urbà de la vila de Llers, prop del mas de l'Estela, dalt d'un petit planell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Es tracta de les restes conservades del castell d'Hortal, formades per una torre i part de les muralles que l'envoltaven, les quals creaven un recinte de planta més o menys rectangular, adaptat a les irregularitats del terreny. La torre, situada a l'extrem nord-oest del recinte, és de planta circular, amb una alçada conservada d'uns set metres per sis de diàmetre. L'estructura té el coronament força malmès i no presenta cap obertura al parament, al marge dels forats de bastida emprats per aixecar-la. A l'interior tampoc conserva cap de les voltes dels diferents nivells en els que estava distribuïda. La torre està bastida en carreus de pedra de mida petita disposats en filades seguides, i lligats amb morter de calç.
De la muralla s'han conservat diversos trams, tot i que es troben força tapats per l'abundant vegetació de la zona. Destaca un tram d'uns deu metres de llargada per cinc d'alçada. Està bastit en pedra sense treballar o poc desbastada i fragments de maons, lligada amb morter de calç.
Feta la descoberta hem tornat al punt de partida i amb el cotxe hem retornat en direcció a Llers fins trobar un cartell a ma dreta que indica “Mas Oliveras” hem seguit endavant i no hem trobat cap indicació de l’ermita, així hem arribat fins el Mas Oliveras, un gran casal de pedra vista que és una residència casa de pagès. Una persona ens ha indicat que el camí a l’ermita surt justament uns 150 metres abans d’arribar al mas al costat d’uns transformadors.
Amb aquestes dades hem retornat fins els transformadors on hem agafat la pista que hem seguit fins arribar a una bifurcació de camins davant d’unes grans alzines, hem consultat el mapa i ens ha semblat que havíem d’agafar la pista de la dreta i immediatament una altra a la dreta també en molt malt estat que baixava fins a una riera, segons el mapa l’ermita quedava a l’altra banda de la riera. Arribats a aquest punt hem vist que la mateixa pista podia ser que traspasses la riera. I així ho hem fet.
Sant Quirze d'Olmells
La pista ens ha portat a un plans que podrien ser els de Genover i que per tant havíem de trobar l’ermita d’un moment a l’altre.
A l’arribar als plans la pista es bifurca una a l’esquerra i una altra, molt emmalesada, davant de la mateixa que veníem, aquesta és la que s’ha d’agafar.
L’ermita queda a uns 150 metres darrera uns arbres i matolls que la tapen.
Sant Quirze d’Olmells és una església del municipi de Llers (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a uns tres quilòmetres al sud-oest de la vila de Llers, a tocar el rec de Palau, entre el mas Molar i el mas Oliveres, al bell mig del bosc.
És una església d'una sola nau capçada a llevant per un absis rectangular. L'absis conserva la coberta original, de volta de canó ultrapassat, mentre que la nau presenta una coberta de dues vessants restituïda. Ambdós espais es comuniquen mitjançant un arc triomfal de mig punt de dimensions reduïdes i molt tancat. Al voltant de la nau hi ha un banc d'obra corregut, conservat en part. Pel que fa a les obertures hi ha dues finestres, la de l'absis d'una sola esqueixada i arcs de mig punt, i la finestra del mur de migdia de la nau, amb aparença d'espitllera per la banda exterior, i completament restituïda. Al mur de migdia de l'absis hi ha una altra obertura corresponent a una finestra preromànica, que es va degradant amb el pas del temps. La porta primitiva estava situada al mur de migdia, era d'arc de mig punt adovellat i fou aparedada posteriorment. En l'actualitat, la finestra espitllerada anterior està oberta en el tapiat d'aquesta antiga obertura. La nova porta, també d'arc de mig punt adovellada, s'ubica a la façana de ponent i és força més tardana que l'anterior. Al cim d'aquesta façana es dreça un campanar d'espadanya d'època moderna, format per un sol arc de mig punt fet de maons.
L'església de Sant Quirze d'Olmells podria haver estat en el seu origen una parròquia. No està documentada però fins a finals del segle XI en un llegat testamentari. Posteriorment trobem diverses referències a aquesta ermita, però no sabem quan va perdre el culte i va iniciar el seu procés de ruïna. Possiblement fou al segle XIX.
La nau podria haver tingut originalment una coberta de fusta o tal vegada una volta de canó sostinguda per un arc toral. En època tardana, però, n'hi havia una de llunetes que va caure.

Hem fet les fotografies de l’ermita i hem decidit anar a dinar a Banyoles, en total des de l’ermita al trencall de la carretera GI-510 hem comptat aproximadament 3 km.  

Ullastret i caminant per la Platja de Pals

La sortida d’aquest dimarts ha estat en primer lloc al poble d’Ullastret per, un cop acabada la visita, anar a caminar a les platges de Pals a fer un tram del camí de ronda. Per arribar-hi hem anat fins a Girona on hem agafat la C-66 direcció a La Bisbal i en el trencall de Torroella de Montgrí hem seguit per la GI-642 fins a Serra de Daró i per la GI-644 fins a Ullastret.
Esglèsia de Sant Pere a Ullastret
Hem anat a Ullastret perquè feia temps que teníem unes fotografies de la població amb la seva església romànica amb un comunidor sobre el teulat de l’església, un poble amb moltes restes medievals. Havíem anat a visitar el jaciment Ibèric del Puig de Sant Andreu amb el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles però no varem visitar el poble.
Avui ho hem fet i ens ha agradat molt, manté una bona part de les seves muralles Així com un espai anomenat la Llotja que és una gran portalada d’estil gòtic fora muralla on es feien les transaccions de bestiar i de gra. L’església parroquial de Sant Pere d’estil romànic que es troba al centre de la vila emmurallada. A sobre la coberta destaca el comunidor de planta quadrangular i amb teulada als quatre vessants que es va edificar sobre la nau  central, com es pot veure a les fotografies, fet que no havíem observat mai en una església romànica. La població disposa d’un Museu d’Arqueologia que no hem visitat pensant que ho podríem fer un dimarts que plogui.
El poble actual es va construir al voltant del recinte emmurallat deixant un espai entre les cases i la muralla que ajuda molt a veure com era la vila medieval amb el castell, avui desaparegut l’església i les cases al voltant.
Ullastret
Castell d'Empordà
El municipi d’Ullastret està situat a la plana del baix Ter, en ple cor de l’Empordanet. Les severs notables restes medievals i l’incalculable valor del jaciment ibèric del Puig de Sant Andreu constitueixen un dels conjunts arquitectònics de la comarca. El primer document conegut d’Ullastret data de l’any 899 i el castell (ara ja desaparegut) se cita l’any 1225. El poble deu les seves imponents i ben conservades muralles, construïdes al llarg del segle XIV, al domini del comtes d’Empúries. Els carrers del poble transporten al visitant a una llunyana època medieval, de la qual encara es conserva nombrosa ornamentació. Tradicio09nalment agrícola i ramadera la població s’ha obert en els últims anys als serveis.
Façana de Sant Pere
Sant Pere d’Ullastret
En un precepte del rei Carles el Simple, de l’any 899, s’esmenta el primer temple dedicat a sant Pere i a sant Joan, encara que alguns anys més tard també s’esmenta la dedicació a sant Andreu. Segons el primer document conegut on se cita el castell d’Ullastret de l’any 1225, el temple està situat dins el recinte fortificat. En època barroca durant els segles XVII i XVIII, es va reformar el sector de la porta i es van afegir capelles laterals.
Font: Ajuntament d’Ullastret i Catalunya romànica respectivament
Al sortir del poble hem vist  una portalada amb un cartell que anunciava la direcció a Castell d’Empordà, hem agafat la pista i ens hi hem arribat, és un petit poble arrecerat dalt d’un turó on s’hi troba un castell que alberga un hotel de luxe amb una panoràmica extraordinària de la plana empordanesa. És una entitat de població del municipi de la Bisbal d’Empordà. Com que estava tancat fins el 25 de març també ho hem deixat per una altra ocasió. Tot anant a trobar el camí per anar fins a Canapost, per una pista de terra hem vist l’ermita de Sant Martí de Llaneres on  hem fet unes fotografies com a record. Arribats a Canapost hem seguit cap a Peratallada per la GI-651 fins a trobar la C-31 que va cap a Palamós, abans d’arribar al poble de Pals a l’esquerra surt una carretera la GI-6502 que ja ens ha portat fins a les platges de Pals.
Un cop arribats a les platges hem anat mirant d’endevinar on començava la nostra caminada o passeig pel camí de Ronda motiu principal de la sortida d’aquest matí.
Finalment hem arribat a uns aparcaments on ja hem vist el mar i seguint la platja hem anat a parar a l’inici del recorregut. Un recorregut que comença a la platja del Racó i va fins a la Punta de la Creu passant per l’Illa Roja i Sa Riera, en total una mica més de 4,5  km d’anada i  tornada.
Arribats de retorn a la Platja del Racó, ja era l’hora de dinar, hem aprofitat un restaurant a peu de platja anomenat el Mar Blau i hem dinat davant del mar i veient les onades batent, avui fortament, sobre la sorra..


Wednesday, January 11, 2017

Sortida a Sant Salvador de Coquells

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Comarca de l’Alt Empordà per anar a conèixer l’ermita de Sant Salvador de Coquells, que es troba molt propera al poble de Vilanant.
Per arribar-hi hem anat en  direcció Esponellà i Crespià fins a trobar la N-260 direcció Figueres, en al trencall d’Avinyonet de Puigventós hem anat a trobar la GIP-5101 que hem seguit fins a Vilanant.
Vilanant forma part del Consorci Salines Bassegoda i cada any pel maig organitza una fira de la flor i del jardí que és molt concorreguda. Avui hem aprofitat per fer la descoberta de poble que no havíem trepitjat mai.
El camí per anar a Sant Salvador de Coquells surt des d’aquesta població Cal seguir un tros per la mateixa carretera GIP-5101 i a un 500 metres a la dreta surt una pista de terra on un cartell posa Coquells. El camí va passant entre conreus sembrats i trossos de bosc sobre tot de pi i alzina, am un sota bosc força net amb molta esparreguera i romaní. Molt aviat hem anat veient que anunciava el Mas Genover, hem trobat uns vehicles  que també portaven el nom d’aquest Mas. En un moment donat un portal amb una porta de ferro tanca l’espai i diu camí particular. Però com que també indicava Mas Coquells que és el nom d’una CTR (Casa de Turisme Rural). Hem seguit endavant fins que hem vist a la dreta del camí una gran construcció  amb moltes vaques i hem convingut que era el mas Genover.

A pocs metres hem trobat un cartell que anuncia Mas Coquells, hem seguit en direcció a la fletxa i ens hem trobat amb l’ermita i el mas.
L’ermita és oberta i evidentment no s’hi fa culte ja que pel que varem veure a dins  s’aprofita com annexa a la casa de turisme rural.
Sant Salvador de Coquells
És una església romànica del segle XI al nord-oest del municipi de Vilanant (Alt Empordà), a uns 3 km de la població, en un bosc de pins i alzines. L'església resta actualment sense culte, una mica més enllà hi ha una masia, ara dedicada al turisme rural. L'accés és per la carretera GP1-6021, direcció Avinyonet de Puigventós / Vilanant / Cistella. A 1,5 km de Vilanant cal girar a la dreta, direcció Veïnat de Coquells (pista sense asfaltar). L'antiga església de Sant Salvador, avui sense culte, és prop del camí que porta al mas Genover i al costat del mas Coquells
És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements constructius romànics dels segles X-XI. La volta de l'absis és de quart d'esfera; la de la nau, de la qual es pot veure l'arrencament en els murs laterals, ha estat substituïda per un embigat recent. L'arc triomfal, de mig punt, de dovelles ben tallades, té impostes de secció encorbades i és sostingut per pilastres rectangulars.

La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues. El parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal escairats que sovint, no a per tot, s'afileren.
En acabar el recorregut per l’ermita i desprès de fer unes fotografies del Mas  que estava tancat hem retornat a recuperar el cotxe i hem decidit anar fer una volta per Maià de Montcal
Església de Sant Vicenç a Mai de Montcal
Església parroquial del poble de Maià de Montcal. Fou restaurada al 1978 coincidint amb el mil·lenari de la primera cita documental del temple. La construcció que ha arribat fins als nostres dies és, però, romànica, del segle XII. És d’una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer se
micircular. Una cornisa, que ressegueix tot l’edifici, marca l’alçada de l’església abans del seu realçament. A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d’ampliació aprofitant una part de l’espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d’arc de mig punt per les campanes. El perímetre de l’absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules que representen: un cap d’home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d’acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses. La façana principal es troba ubicada al costat de ponent. Aquí hi ha la porta d’accés al temple formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis rectangular, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan compostes per planxes de ferro subjectades i reforçades per claus; al centre es troba el passador que té l’extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l’aguanten estan decorades amb motius de cercles.

Fet el recorregut pel poble hem decidit anar a dinar al restaurant  “La Torre de Maia”

Sortida a Santa Maria de Vidabona


La sortida d’aquest dimarts ha estat al Ripollès. Hem fet un intent per anar a conèixer l’església de Santa Maria de Vidabona que es troba al SW de Saltor, en un serrat a l170 m d’altitud.
Per arribar-hi hem anat fins a Olot, per seguir per la Vall de Bianya, túnel de Collabòs i Sant Joan de les Abadesses. A la carretera de Sant Joan a Ripoll es troba un trencall a la dreta que malgrat no hi ha cap indicació és una pista que et  porta a Ogassa, a Bruguera i fins i tot a Ribes de Freser. Es una pista de terra bastant ample però en força mal estat.
Al km 4.8 hem parat a la collada de Can Roca on hi ha un plafó del Comuns d’Ogassa, i al  km. 6.6 es troba el Coll de la Fellosa on també hem parat pensant que el camí a Vidabona hauria de sortir d’aquell indret. El camí que va a la Fellosa surt a l’esquerra de la pista. Del mateix lloc, i a la dreta, surt una pista emporlanada que va a una CTR anomenada Can Negre                  
Amb 10 minuts hem arribat a la masia on un gos ens ha rebut molt bé. Desprès d’anar dient Bon dia ha sortit una persona que ens ha dit que abans sí que passava el camí per aquest indret però que l’havien tancat i començava més amunt de la pista.
Hem retornat al cotxe i hem seguit amunt, al km. 7,1 es troba el cartell que anuncia Vidabona a 2,5 km. per la drecera. El que ens ha fet pensar que hi havia d’haver una altre manera d’anar-hi sense drecera.
Hem seguit pista amunt i molt aviat hem vist el Mas La Tuta que ens quedava a l’esquerra de la pista, passada la casa i amb pendent inclinat hem vist una camí amb baranes de fusta que ha obert la nostra curiositat. hem anat a trobar el corriol i hem pujat amb poc esforç al Puig de l’Aliga, des de on es veu una magnifica vista panoràmica avui però obstaculitzada per la boira. Una llàstima doncs hi havia un plafó amb tots els cims que es poden albirar des de aquest cim.
Al km. 10,9 hem arribat al Pla de Pegot on un  plafó explica el desenllaç del final de la vida de Lluís. M. Xirinacs (amb escrits diferents i part del diari d’ell mateix)  i on s’indica el camí a Vidabona. Al  pla del Pegot hi ha un monòlit  memorial de Lluís M. Xirinacs lloc on va ofrenar la seva vida. El monòlit consisteix amb  una gran roca amb una creu picada a la pedra.
Sant Martím d'Ogassa

Hem seguit caminant fins un punt on el camí es complicava i ja no teníem esma de seguir pel cansament i per l’hora que entre una cosa i una altra es feia l’hora de dinar.
Hem retornat el cotxe i hem deixat per més endavant tornar a Vidabona.
Hem anat seguint la pista fins a un coll que no hem pogut identificar on hi ha una bifurcació de la pista, una va cap a Bruguera i Ribes de Fresser i la que hem seguit nosaltres que va cap a Ogassa.
Hem passat pel Mas Mitjavila CTR i molt a prop al km.13,8, Sant Martí d’Ogassa on hem fet unes fotografies. Des d’aquest indret surt un camí que puja al Taga.
Finalment al  km 19,4 del nostre compta km hem arribat a Ogassa on ja hem anat sense pausa a dinar a Can Costas, era tant bo el pa que n’hem comprat un de 1 kg. que ens ha venut el mateix propietari de la Fonda.
Al Km. km. 23.5 érem a Sant Joan de les Abadesses.
Santuari de Vidabona
El primer document de l’existència de l’església de Vidabona és de l’any 890, i fixa el lliurament de primícies i delmes (dècimes parts) de la comunitat de Vidabona a la comunitat de Sant Pere de Ripoll (com el monestir, fundada per Guifré I, el Pelós l’any 879). Ja aleshores, hi havia domini jeràrquic entre comunitats. La seva comunitat popular cristiana (parròquia) rural era integrada pels masos de Vidabona, l’Adroguer, el Boix de Vidabona, la Solaneta i Camp Roig. L'edifici romànic, del segle XII, s'esfondrà l’any 1969 per les esquerdes al sostre causades per un llamp. Té adossada una edificació que feia de rectoria o habitatge de l’ermità, a la qual s’accedia també pel cor, bastit el segle XVIII. El Santuari està emplaçat en l’interior del vèrtex de l’angle recte format per la Serra Cavallera (O-E), que la protegeix de tramuntanes, i per la Serra de Vidabona (N-S), que la protegeix de ponentades. Està en la bisectriu que arrenca del vèrtex, el Taga, i resta així arrecerada del mestral, el vent dominant del nord-oest. Fou sufragània de St. Martí d’Ogassa, i de Saltor des del 1592. Tingué un quant temps d'independència al s. XVII, quan s'accentuà el seu caràcter de santuari marià, però aviat retornà a la seva subjecció a Saltor. L'antiga imatge de fusta d’àlber policromada (Tallers de Vic, vers 1190-1220), ara al Museu Episcopal de Vic, era advocada contra la pesta, les tempestes i per alliberar els captius, raó per la qual l'església conservava cadenes d'antics presoners com a exvots. Una mica més avall del Santuari, hi resten les parets de l’antic mas de Vidabona.
Desprès de dinar i amb el pa de Kg hem seguit direcció a Sant Joan i cap a Banyoles
                                                                                                                                                                                                                                                            
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

Tuesday, April 26, 2016

De Calella al Far de Sant Sebastià pel camí de ronda

Aquesta setmana hem anat a Calella per fer el Camí de Ronda, entre Calella i Llafranc i pujar fins el far de Sant Sebastià. L’itinerari forma part dels Camins de Ronda de la Costa Brava.
A l’arribar a Calella hem deixat el cotxe al costat de l’ Hotel La Torre, des d’aquest indret hem començat a caminar per un dels entorns més bonics de la costa. Es pot considerar un passeig ja que es tracta de 4 km. entre l’anada i la tornada, amb un desnivell de 180 metres.
La ruta no ofereix cap dubte, perquè va seguint sempre al costat del mar fins arribar a la plaça Marinada de Llafranc, des d’on s’accedeix a les escales de Garbí, passant per davant del petit Hotel Casamar. El camí continua per tot el passeig de Gipsela seguint tota la badia de Llafranc fins al final, on és trobem les 158 escales marcades com a GR que ens porten fins el camí de pujada al far de Sant Sebastià que el fem per un carrer asfaltat ple de boniques cases i grans vistes.
Arribats a l’alçada del far hem contemplat al mirador i hem pujat fins al jaciment Ibèric i la Torre de Guarda o de guaita.

El far de Sant Sebastià
El far de Sant Sebastià està situat a 178 metres d’altitud, habitat des d’antic, com demostren les restes del poblat Ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, que es troben al mateix cim del puig. Al segle XV s’hi construí una torre de guaita i al segle XVIII, responent al creixent culte de la zona s’hi bastiren l’ermita i l’hostatgeria, que actualment s’ha convertit en un hotel de quatre estrelles. El far data de 1857 i encara avui és un dels més potents de la Mediterrània.



Jaciment Iber de Sant Sebastià de la Guarda
Torre de guaita del Jaciment
Sant Sebastià de la Guarda o Sant Sebastià de la Guaita és un poblat ibèric situat al terme municipal de Palafrugell, al Baix Empordà. S'hi accedeix des de Palafrugell a través de l'autovia que va a Llafranc i d'ací cap al far de Sant Sebastià, o per la carretera que va de Palafrugell a Tamariu. En aquest cas, s'ha d'agafar un desviament (indicat) que duu cap al cim de la muntanya de Sant Sebastià. El jaciment se situa al cim de la muntanya, a 156 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Aquesta muntanya, en entrar al mar, forma el cap de Sant Sebastià. El jaciment està datat entre els segles V a I aC, encara que en algunes excavacions s'han trobat materials del segle VI aC. Es poden veure fins a quatre cases ibèriques de dues habitacions cadascuna i que es disposen en diversos carrers, formant una superfície d'uns 300 metres quadrats. A més a més s'han descobert 15 sitges o dipòsits excavats a la roca i un forn. Possiblement aquest assentament va concloure la seva activitat amb l'arribada dels romans a Llafranc.
La torre construïda pels vols de 1440 en el cim de la muntanya de Sant Sebastià, sobre el penya-segat de Romaboira, a uns 165 m sobre el nivell del mar, era la torre principal de guaita en el sistema defensiu de Palafrugell i Mont-ras, per la seva privilegiada situació.
L’alçada de la torre és de 13’70 o 15’00 m, segons la façana, i les mides de la base són 11,55 m (E-O) i 6,25 m (N-S). Compta amb tres plantes i terrat; el gruix màxim de les parets és de 140 cm. (planta baixa) i el mínim és de 105 cm (planta segona). Els murs són arrebossats exteriorment amb cantonades escairades amb carreus granítics; interiorment són de pedra sense treballar.
Foto d'una foto de l'exposició
Hem visitat i pujat a la torre on hem pogut veure una exposició de fotografies de finals del segle XIX i del XX de Calella i Llafranc, la torre ha estat rehabilitada  i es pot accedir fins a la terrassa.
Al sortir hem fet un passeig pel jaciment iber, llegint la informació que en forma de plafons explica  els diferents aspectes de  la vida d’aquest poblat.
Entre una cosa i l’altra s’ha fet l’hora de dinar, hem baixat a Llafranc i en el passeig hem resolt aquest tema. Hem dinat davant del mar al restaurant Bellacosta.

Després de dinar ja hem fet camí cap a Banyoles.

Cornella de Conflent i Vernet-els-Banys

La sortida d’aquest dimarts ha estat a Cornellà de Conflent i Vernet-els-Banys a la Catalunya Nord.
Per arribar-hi hem anat per autopista fins ala sortida de Perpinyà Centre on hem seguit per la N-116 fins a Vilafranca de Conflent o a 5 km en direcció a Sant Martí del Canigó es troba l’església de Santa Maria.
A Cornellà de Conflent s’hi troba l’església romànica de Santa Maria que és troba situada al nucli de la població, antigament fou un monestir agustinià, convertit en l’actualitat en església parroquial.
Arribats al poble hem anat a veure-la, Al davant mateix hi ha una petita oficina de turisme on la mateixa guia ens ha venut els tiquets i ens ha acompanyat fins a l’entrada. A l’interior ens ha fet notar una sèrie de detalls que segurament ens haguessin passat desapercebuts. Ens hem quedat gratament captivats per la bellesa de la construcció, de les finestres, dels absis, de les tres talles de fusta de les Verges romàniques, d'un relleu de màrmol, de la pica baptismal, del portal d’entrada, de la Verge en el timpà de  la porta. Una església que  ens ha agradat molt
Santa Maria de Cornellà,
El primer esment de l’església és del 1018 moment en què testimonis del testament sacramental de la comtessa Gisla de Cerdanya prestaven jurament a l’altar de Santa Maria de Cornellà. El 1025 Berenguer, bisbe d’Elna, permutà la parròquia de Cornellà amb Guifré II Compte de Cerdanya, per la de Sant Martí d’Escaró. A partir d’aquest moment la parròquia de Cornellà restà en mans dels comtes de Cerdanya. El comte Guillem Ramon deixava establert en el seu testament (1094) que el seu fill hereu, Guillem Jordà, hi fundés un monestir agustinià. L’any 1097 l’hereu fundava el Priorat, el dotava i el deixava sota la protecció dels seus successors.
L’església consta de tres naus capçades per un transsepte i una capçalera de cinc absis, un al centre i dos a cada banda. El conjunt correspon a dues etapes constructives, una del segle XI i l’altra del s. XII.
Un cop acabada la visita, hem fet les fotos de l’exterior i hem sortit en direcció a Vernet. Hi hem anat per una carretera local molt agradable, hem passat per la vila de Fillol i molt aviat hem arribat a Vernet pel barri antic.
Una plaça amb les banderes de França on hi estaven fent sardanes, ens hem estranyat del fet i ens hem dit quin dia som .? 14 de juliol, llavors ja ho hem entès tot. Encara hem pogut ballar la darrera sardana i la repetida amb una rodona de ben poca gent però que ens han manifestat que la seva Festa Nacional és l’onze de setembre. Ens ha semblat que no són gaires els que pensen així si ens guiem pels que ballaven la sardana.
Hem fet una visita a la part antiga del poble, les restes del castell, l’església parroquial  de Sant Sadurní de Vernet també d’origen romànic  i hem retornat a agafar el cotxe i baixar fins el centre vila. Tot estava tancat excepte bars i restaurants, menys mal. Com que feia una temperatura agradable, (Vernet està a 850 m.)hem optat per menjar-nos una bona amanida a l’exterior, d’un restaurant.
Vernet és una vila molt coneguda per les seves instal·lacions termals, hotels i establiments termals i també per la seva proximitat al Canigó.
Vernet
Vernet o Vernet dels Banys (en francès Vernet-les-Bains) és un municipi francès del departament dels Pirineus-Orientals i de la regió del Llenguadoc-Roselló. És un poble del Conflent a la Catalunya del Nord.
Vernet se situa a la dreta del riu de Cadí. Dins el terme hi ha antigues mines de ferro, abandonades, i a l'oest, vora el terme de Saorra, una mina d'espat-fluor. És un regió on es conrea molt la poma. El turisme és, però, la font de riquesa més important, atret per la proximitat del Canigó (que està dins del terme) i, sobretot, per la tradició balneària.
El nucli antic fou construït esglaonadament als vessants d'un turó, coronat per una torre de l'antic castell de Vernet i per l'església parroquial de Sant Sadurní de Vernet, d'origen romànic. La població cresqué sota el turó, vora el riu. El lloc és esmentat ja el 863. Els banys de Vernet pertanyien, almenys des del 1186, al monestir de Sant Martí del Canigó. El 1834, els banys foren comprats per dos antics comandants francesos de la guarnició de Vilafranca de Conflent, que hi bastiren l'establiment conegut després per les Termes dels Comandants. El 1846 hi va residir el virrei d'Egipte, Ibrahim Baixa. Des del 1880 esdevingué una moderna estació balneària, amb diversos hotels, un casino, un parc i nombroses vil·les. Fins la Primera Guerra Mundial fou un lloc molt freqüentat; hi sojornaren militars, aristòcrates i escriptors de tot Europa, especialment anglesos (Rudyard Kupling, la reina mare d'Anglaterra, princesa de Battenberg, etc). El 1940 un aiguat destruí una tercera part del balneari. Després de la Segona Guerra Mundial, es reféu a poc a poc, fins a esdevenir un centre d'estiueig on resideixen nombroses famílies de militars.
A prop de Vernet es troben Vilafranca de Conflent, Prada de Conflent, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà i la cova de Fullà-Canaletes, la cova més gran de la Catalunya Nord.
Després de fer un recorregut per la zona dels establiments termals hem sortit en direcció Vilafranca de Conflent i Prades, aquests darrer poble queda a 140 km. de Banyoles,


Sant Miquel de Riunoguer, Sant Martí de Fonollar i Maternitat d'Elna

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord per conèixer les pintures romàniques de Sant Martí de Fonollar al poble de Morellas-las-Illas, arribar-nos a Riunoguers i, si donava temps, visitar la Maternitat Suïssa d’Elna.
Per arribar-hi hem anat per autopista fins a la sortida d’el Voló on hem agafat la D-616 fins a Morellas -las-Illas.
Hem arribat a Sant Martí de Fonollar a 2/4 de 10 del matí i no obrien fins a les 10, ho hem aprofitat per anar a conèixer l’ermita de Sant Miquel de Riunoguers per la D-13,  una construcció preromànica del segle X. No hem tingut de fer massa volta per arribar-nos a Riunoguers, una carretera estreta però molt plaent ens ha deixat a un petit veïnat on es troba l’ermita, es tracta realment d’un “cul de sac”, quatre cases i un petit restaurant.
Sant Miquel de Riunoguers
Es tracta d’una construcció preromànica rural dels ss. X – XI, força ben conservada, amb una sola nau i capçalera quadrangular cobertes per una volta de canó de mig punt definida en trams per arcs torals de perfil rodó. La divisió entre l’absis i la nau ha estat resolta amb un arc triomfal destacat, amb perfil de ferradura o de muntants avançats. La finestra del centre de l’absis, de doble esqueixada, va ser cegada a l’interior. La porta originaria, oberta a la façana sud, resta tapiada; al parament se’n pot apreciar l’arc de mig punt, una mica ultrapassat, sobre muntants avançats. Tot l’interior és arrebossat, de manera que l’aparell de la construcció tan sols és pot veure a l’exterior als llocs on ha caigut l’arrebossat.
L’edifici presenta alguns afegitons i reformes tardans, com la sagristia, adossada al costat nord de l’absis, la porta d’entrada actua i un ull de bou, a la façana oest i la finestra sud absidal.
Hem fet una volta, unes fotos per l’exterior ja que l’església es trobava tancada i hem retornat a Sant Martí de Fonollar que ja hem trobat obert. Una senyora ens ha facilitat els tiquets d’entrada i ella mateixa ens ha fet de guia. Hem anat fins l’Església on es troba un conjunt de pintures murals de molt valor, per una capella humil i rural com aquesta. Hem vist que a l’interior no es poden fer fotografies ho hem demanat i la senyora ens ho ha dit “pas  possible”.
Ens ha fet una explicació per ajudar a desxifrar el significat de les pintures que no ha estat pas complicat. Hem comprat unes postal per poder tenir unes imatges de l’interior.
Sant Martí de Fonollar
Consta que als ss. IX –XI l’església era una cel·la del monestir de Santa Maria d’Arles i que més endavant va esdevenir sufragània. La capella i la masia que té adossada, actual centre de colònies, son conegudes popularment amb el nom de la Maüt. Sembla que l’origen d’aquest nom és Mahaut, mare del vescompte de Castellnou Guillem IV i filla del compte de Barcelona Ramon Berenguer III, documentada entre els anys 1131 i 1157. La seva intervenció en l’església de Fonollar podria explicar l’existència d’un conjunt de pintures murals tan extraordinari. 
Hem vist que podríem arribar-nos a Elna i visitar, a partir de les dues, la Maternitat. Arribats a Elna que ja coneixem, per tenir un dels millors claustre de la Catalunya Nord i també la seva Església junt amb una escultura d’Aristides Maiol en un mirador de la població.
A l’ajuntament ens han indicat com podíem arribar fins a la Maternitat ja que queda  apartada de la població. Amb el mapa de la vila cap problema. Amb tot hem fet una volta pel poble, dins muralla, hem fet una passejada pel carrer diguem que comercial i hem retornat davant de l’Ajuntament on hem vist un restaurant, L’Etoile de Crystal on hem dinat correctament.
Al sortir hem seguit les indicacions del mapa i hem trobat fàcilment l’edifici de la Maternitat d’Elna que queda en mig d’uns camps de conreus, un de melons que en diem francesos grandiós. Hem deixat el cotxe i hem anat a conèixer la Institució i el que va representar la gesta d’una colla de voluntàries de la Creu Roja suïssa acollint a una gran quantitat de mares  que havien de donar a llum els seus fills en els camps de concentració francesos.
Maternitat d'Elna
La Maternitat d'Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Situada al Roselló (Catalunya Nord), va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil Espanyola, internades en els camps propers a Elna. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una Fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França
A l’acabar la visita ja hem enfilat el camí de retorn a Banyoles.

De Santa Llúcia d'Abella a Santa Margarita de Puigsac

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca del Ripollès. Hem anat a conèixer l’església de Santa Llúcia d’Abella al veïnat d’Abella, llogarret que pertany a Vilallonga de Ter, a la vall de Camprodon, per seguir a través de la Collada Verda cap a Santa Margarita de Puigsac i Pardines a la vall de Ribes.
Per arribar-hi hem anat de Camprodon a Llanars, d’aquí a la Roca i des d’aquí surt una pista fins el veïnat d’Abella.
Abella és com el veïnat de La Roca, cases de pedra molt ben restaurades que fan molt goig de veure. Un matrimoni gran que hem trobat al passar per davant del patí de casa seva, ens deia que “la majoria de cases son de gent de Barcelona, surten enverinats de la ciutat i pugen corrents a desintoxicar-se, gràcies a ells el poble existeix”. Ens deia que les primeres cases o terrenys es varen vendre molt bé de preu, però que molt aviat els preus es varen enfilar i les darreres que s’han venuts només valen la meitat del que n’han pagat. Això d’aquí davant, era la barraca on hi guardaven el carro els veïns, ara és una casa d’una parella d’arquitectes. El matrimoni tenia ganes de parlar i nosaltres no teníem presa, Quan li hem dit que nosaltres estàvem a Banyoles ens ha dit que ell havia estat pastor d’ovelles i que a l’hivern durant una pila d’anys portava el ramat a Camós a tocar de Banyoles, la dona ens ha dit que ella tenia cura de l’hort perquè estava a tocar de la casa i que té una filla a Llanars.
Ens han indicat per anar a l’església i per trobar el camí de la Collada Verda, Uy però amb aquest cotxe no hi arribareu pas, hem dit  es que és com un 4x4, a així sí.
Hem visitat l’església i el poble i hem sortit per la pista que ens han indicat. L’home tenia raó, la pista està molt malmesa, tota l’estona en primera, pedra per aquí, sot allà, rierol, pedres soltes, forats, esllavissades, més forats i pedres, moltes pedres. Total 12 km. fins a Puigsac, i  uns desnivells molt forts.
Ens hem aturat al pla de Satlla 1555 mt. un home havia deixat la moto al costat del camí però el seu anorac estava al mig de la pista. Els veure’ns ha vingut de seguida  Ens ha dit que estava collint xicoines, en portava un macuto a vessar, hem preguntat si costen de trobar, “no que va mireu aquí mateix”, la Carme ja estava al seu costat, “veu aquí n’hi una”, “però si no és amb la ajuda d’un ganivet no la podreu arrencar”. amb l’ajuda d’un bastonet la Carme l’ha arrencat. “Ara són bonísimes, quan comença a sortir el botó de la flor llavors ja amargueixen”. Ens hem acomiadat i ens hem dit; “no ens podia deixar el ganivet...no ens en podia donar tres o quatre.?.
 Hem seguit fins que hem arribat a l’encreuament per anar a veure l’ermita de Santa Magdalena de Puigsac. Hem fet els 12 km. en més d’una hora, si la pujada fins el coll era dolenta, la baixada molt més de lo mateix.
La vila de Pardines té diferents veïnats: Pujalt, Llavanera, Boixatera, L’Orri, Vilaró i Puigsac, on es troba l’ermita. Església que es troba en un lloc privilegiat amb una vista extraordinària, val a dir que malgrat el mal estat de la pista val la pena anar-hi, la vista és esplèndida amb tot els Pirineus nevats al davant i sota  l’ombra del Taga. A pardines s’hi pot anar d’una manera més senzilla per carretera  des de Ribes de Fresser.
Hem estat de sort ja que hem trobat la porta de l’ermita oberta, està molt ben restaurada tant per dins com per fora amb una nau que va ser modificada i es va allargar fent una obertura a la part contraria de l’absis. La porta d’entrada es va mantenir i es va construir un porxo sobre mateix de la porta.
Santa Magdalena de Puigsac
L’església construïda l’any 1176, va ser consagrada el 15 d’octubre d’aquell mateix any pel bisbe d’Urgell Arnau de Preixens. En fer-ho responia a les demandes dels habitants del terme i de qui l’havia manat construir, Ramon de Ribes, castlà del castell de Ribes. En el moment de la consagració, la nova església va passar a pertànyer a la jurisdicció de la veïna Sant Esteve de Pardines. Per això, el bisbe d’Urgell rebia, dels clergues de Sant Esteve, una lliura de cera una vegada a l’any. Al s. XVIII, en fer reformes, es va construir el portal de ponent i dues capelles. Va ser totalment restaurada i reformada l’any 1982 per la Diputació de Girona i la Generalitat.

Hem deixat Puigsac i hem anat cap a Pardines per conèixer l’església de Sant Esteve de Pardines que té una torre de defensa a sobre mateix de l’absis i que fou construïda com a torre de defensa i de guaita. Avui fa la funció de campanar amb rellotge inclòs. Actualment es difícil de veure-hi una estructura romànica en l’edifici que ha estat molt reformat.

Sant Esteve de Pardines
La primera menció del lloc de Pardines data de l’any 839. Però no és fins un segle després, l’any 988, que s’esmenta Sant Esteve de Pardines. El document recull la permuta que Borrell II, la seva muller i el seu fill van fer amb el bisbe Sala. Aquesta afectava diverses possessions, entre les quals l’església de Pardines.
El terme va ser propietat des del primer moment dels comtes de Barcelona com a successors dels de la Cerdanya, tot i que els senyors d’Ogassa i els de Guàrdia van tenir-hi drets. L’any 1176, l’església de Santa Magdalena de Pardines, pertanyent a la jurisdicció de la Parroquial de Sant Esteve, va ser consagrada. El s. XVIII l’església va ser renovada i ampliada.
Al sortir hem anat a passejar pels estrets carrerons del poble, és una delícia caminar en silenci en mig d’aquestes cases plenes d’encant.
A Pardines hi ha un restaurant, L’Hostal Serra, i allà hem anat a dinar, fan els tres plats i postres, tots molt complerts, hem provat els fideus amb conill, una manera poc corrent de fer-los, però que en resulta un plat molt reeixit.
Al sortir hem parlat una bona estona amb la persona del taller de forja antiga, que primer ens ha explicat la situació actual de l’ofici i ha acabat ensenyant-nos totes les obres per encàrrec de forja que esta fent el seu fill, molt artística i molt ben treballada.

Passat Ribes de Freser encara ens hem arribat a Bruguera per veure el veïnat, l’església , fer unes fotos i tornar a Ribes per encarar el retorn a Banyoles.                   

La Vajol, Prats de Molló i Santuari de la Mare de Déu del Coral

La sortida d’aquest dimarts ha estat una agradable descoberta a la Catalunya Nord, Prats de Molló i el Santuari de la Mare de Déu del Coral.
En Joaquim Vayreda descriu molt bé l’obra La Punyalada, un aplec en aquest indret on l’Albert i la Coralí, protagonistes de la novel·la, entre moltes altres coses que hi passen hi ha un moment en que la Coralí s’encapritxa d’un petit punyal i li demana a l’Albert que aquest li regali, cosa a la que l’Albert hi accedeix.
Hem sortit de Banyoles direcció Camprodon i d’allà hem seguit cap al coll de la Vajol, en aquest coll a més d’una vista excepcional hi ha molts motius de reflexió per haver estat un lloc molt dur per als milers de catalans que varen haver de deixar la seva terra. En el coll hi ha una estela en record dels sofriments de les persones que hi varen passar i també hi ha un plafó que explica els milers de persones que durant els mesos de febrer i març arribaven com podien a aquest indret i allà havien d’abandonar carros, cotxes, autocars en el mateix barranc del coll. Hi ha el testimoni d’una fotografia ampliada que en dona fe.
Des d’aquest indret s’ha marcat un sender que amb el nom de “Camí de la Retirada” segueix el recorregut que varen fer les persones  exiliades, camí que feia cap a Prats de Molló.
Del coll vàrem seguir fins a Prats on vàrem quedar sorpresos gratament, la vila ens va agradar molt. No ens hi havíem aturat mai doncs l’havíem fet de pas cap a la Cerdanya.
El poble comença a la plaça del Firal i va seguint un itinerari previsible i que a traves d’uns carrers i d’unes places tot molt net i ben arreglat  i tot passejant i mirant les cases i sense adonar-te’n fas cap a dalt l’Església.
Des d’aquest indret hi ha el camí o passeig que et porta fins el castell anomenat “Ford Lagarde” castell construït pel mariscal Vauban i del qual fa poc es va commemorar els 300 anys de la seva mort.

 Església de Prats de Molló
El castell no el vàrem poder visitar doncs l’horari de visita es de 14 a 18 hores i per tant aquest horari no coincidia amb el nostre programa. Sí que vàrem fer una visita complerta al poble , ens asseguérem a la plaça del Firal on hem pres una beguda ens dirigírem cap
a conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Coral. Per arribar-hi cal fer el retorn cap el coll d’Ares i a  un parell de km. hi ha un trencall que en 4 km. et deixa a l’aparcament, a set-cents metres del Santuari.
El Santuari és un edifici molt gran que es troba en mig de boscos de la Baga de la Sadella i la construcció està ubicada en un lloc impagable on una placa ens fa saber que fou allí envers el 1880, es va ballar la primera sardana
 llarga de la Catalunya Nord.

 Santuari de la Mare de Déu del Coral
Els masovers, una parella jove, ens van rebre molt contents, tenen cura de cinc fills, tres gossos, de la cuina, de la neteja, de servir la taula en fi uns joves il·lusionats. Com que havíem trucat ja teníem la taula parada i a punt per començar.
A l’entrar a l’hostatgeria hi ha una gran sala que fa de distribuïdor, l’església amb un camerí on és venera la mare de Déu del Coral, en un altre costat d’aquest gran sala, la cuina, espais privats dels masovers, la sala on hem menjat, a dalt hi ha serveis i sales per dormir. tot molt gran i tot molt net.
Fan un menú amb un bon preu, amb un primer, segon i postres tot molt complert, servit en plates de les que et poses el que vols, cosa que s’agraeix dons no es perd el menjar. El jove que és el que servia ens ha explicat forces coses, son francesos i parlen quatre paraules en castellà, ja se n’han adonat que allà hi
Santuari de la Mare de Déu del Coral
van catalans i francesos i prou i que caldrà aprendre el català. Molt amables i molt servicials.
Hem sortit contents i complaguts. Hem refet el camí i cap al coll de la Vajol per retornar per Camprodon i cap a Banyoles pels túnels de Capsacosta.

Sant Miquel de Cuixà

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Catalunya Nord per fer una visita cultural  a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà.
Malgrat ja hi havíem estat en una altra ocasió, el nostre interès venia donat per tenir unes fotografies del monestir i poder-lo incloure dins les sortides que fem els dimarts, de les abadies i monestir importants de la Catalunya Nord. Sant Miquel de Cuixà encara no estava en el nostre recull d’”Els dimarts sortim”.
Hem sortit d’hora de Banyoles per arribar a temps de fer una bona descoberta, obren a les 9,30 i la darrera visita del matí és a les 12,30.
Per guanyar temps hem anat a Girona per agafar l’autopista que hem seguin fins a la sortida 42 a Perpinyà, hem continuat per la N-116 fins a la població de Prades i per la D-27 fins a Sant Miquel de Cuixà.
Hem pogut fer la visita sols, encara que en aquesta ocasió ens han acompanyat la Montserrat i el Joan.
És molta la documentació que hi ha sobre Sant Miquel de Cuixà i per aquesta sortida intentarem fer-ne un resum.
Sant Miquel de Cuixà

Els orígens del monestir se situen en l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, fundada el 840-841 i avui desapareguda, que es trobava en un indret impressionant, a les fonts d’aigua calenta d’Eixalada (o de Toès, al municipi de Nyer), a l’entrada del congost de Canavelles. El 878, any de la incorporació del Roselló i el Vallespir als territoris governats per Miró I, el monestir fou destruït per un aiguat gegantí de la Tet, que s’emporta l’església, alguns monjos i la documentació. La comunitat acceptant la fatalitat del destí, va decidir no reconstruir el cenobi i es traslladà a Cuixà, on el 19 de juny del 879 era fundat, entorn d’una església dedicada a Sant Germà, un nou monestir, Sant Germà de Cuixà, amb un total de trenta-cinc monjos i amb Protasi com a primer abat. El successor de Protasi fou Gondefred I, posteriorment Gondefred II, i l’Abad Gari.
L’Abad Oliba 1008-1046) que va succeir a l’Abat Gari, mantingué l’esperit clunicenc i fou protagonista d’altres innovacions, com ara la iniciativa de la treva de Déu (1020-1027) i la introducció de l’arquitectura llombarda. Les obres que va realitzar per ampliar l’església de Sant Miquel i adaptar-la al seu temps van ser respectuoses amb la construcció anterior. L’obra fou completada el 1040 amb la construcció d’un baldaqui sobre l’altar consagrat el 974 actualment no conservat.
L’edifici:
L’actual conjunt monàstic és el resultat, bàsicament, de dos moments constructius: el temple consagrat el 974 i les reformes i noves construccions de l’abat Oliba durant la primera meitat del segle XI. El claustre correspon a l’època de l’abat Gregori.
L’església del 974 fou modificada al llarg dels segles i proveïda d’una volta de creuaria al segle XIV, transformada al XVI i saquejada el 1793. Actualment es presenta com una església de tres naus, amb un transsepte que sobresurt, una capçalera principal rectangular i quatre absidioles de planta semicircular.
Es conserven diversos arcs de ferradura que corresponen a la construcció preromànica: al transsepte, els de les finestres i el que connecta amb les naus lateral i amb la central; a les absidioles, els arcs triomfals i el de les portes que la comuniquen  entre elles; i finalment, els arcs de les portes de les naus laterals i el d’una porta al mur oest del claustre. També tenen arcs de ferradura, a l’exterior, les dues grans finestres de la capçalera rectangular (la de l’est ha desaparegut), una petita finestra al cim de la façana oest i la de l’extrem oest del mur sur.
La part més ben conservada del conjunt d’obres realitzades per Oliba és la cripta del Pessebre. Es troba al sector oest de l’església preromànica i fou dedicada a la Nativitat amb motiu de les relíquies del pessebre portades de Roma per l’abat Gari. La componen dues naus laterals que perllonguen, a un nivell més baix les naus laterals de l’església i que es comuniquen entre elles per dues naus transversals; totes les naus són cobertes amb volta de canó de mig punt, separades per arcs torals sostinguts per pilars cruciformes. La nau lateral nord comunica amb el santuari central per una porta amb llinda i arc de descàrrega
També es deu a l’abat Oliba la construcció de dos campanars de planta quadrada, un a cada braç del transsepte. El que s’alçava al nord no s’ha conservat a causa d’una ensulsida que va patir l’any 1839. En canvi, el que s’adossa al braç sud del transsepte es manté en tota la seva alçada i constitueix un bell exemplar de torre romànica de tipus llombard. Consta de quatre pisos que s’alcen sobre un gran basament atalussat tardà, fet per reforçar-lo i evitar que s’enfonsés.
Altar Barroc a Taurinya
Sortint ens hem arribat fins al petit poble de Taurinya, on també hi ha un campanar romànic i on la seva església està sota la protecció de Sant Fructuós. Té un altar barroc molt important.
Per poder dinar ens vàrem arribar a Prada, on encara vàrem poder entrar a l’església de Sant Pere, una església on el més destacat és el seu altar barroc amb talles gòtiques i barroques. I el campanar que es tracta d’una torre quadrada, sense cap afegitó ni modificació i que presenta la típica decoració llombarda.

El dinar l’hem fet al restaurant Casa Nostra a la plaça de Prada. Sortint ja hem agafat el camí de retorn a Banyoles