Caminant pel Cap de Creus

Avui hem anat a descobrir els bonics indrets del Cap de Creus

Avui, hem anat al Cap de Creus, era una excursió pendent després de la caminada que vàrem fer als voltants de Cadaqués i la vàrem deixar per un altre dia.

Hem sortit a l’hora de sempre, avui per l’Esponellà, Vilert i Bàscara fins a trobar la N-II, carretera de Roses i Cadaqués, queda una mica lluny a uns 80 Km. i no es pot córrer.

                       

                      Amb es raigs del sol, es diferents

minerals que componen aquesta illa

brillen d’allò més. Per això es

navegants que passaven per Cadaqués

l’anomenaven Massa d’Or. Ara bé,

com que aquesta illa deixa un pas,

un freu, entre ella i Cap de Creus,

es pescadors del poble sempre n’han

dit SA FREU.

Moltes vegades tens la sensació que estàs fora de Catalunya, doncs la majoria de gent que trobem que veiem els seus cotxes son forasters, alemanys, francesos, holandesos i algun cotxe de Girona. A vegades comentem que amb tants milers i milers de jubilats: - És curiós que no ens en trobem mai cap. En fi vàrem agafar el GR-11 i camí enllà, millor dit carretera enllà, prop de tres quilòmetres de carretera (Que tontos) a partir d’aquí el camí entra cap dins i deixes la civilització del tot, ni una ànima, de tant en tant una masia enderrocada i poca cosa més, pel camí vàrem veure fonoll marí i molt de l’altre, flor de St. Joan, estepa blanca, en fi aquelles més típiques d’indrets faltats d’aigua on el rocam és a cada indret i no hi ha ni un arbre per gaudir d’una bona ombra.

El dia era assolellat, i malgrat la forta tramuntana estàvem molt sencers, quan vàrem veure que no teníem cap més opció vàrem decidir tornar, després de dues hores hi abans de tornar enrera vàrem decidir agafar un camí que ens apropava al mar i gaudir d’una vista fantàstica.

Hem refet el camí i anem fins a on teníem el cotxe que l’havíem deixat al costat del Far de Cap de Creus, davant mateix de la Cala Jugadora, en total tres hores i una mica més, la propera vegada cal deixar el cotxe on engega el camí i no fer tres quilòmetres de carretera, malgrat que el recorregut és per dins el parc de Cap de Creus,  no deixes d’anar massa estona per la carretera, trobant a faltar  l’encant d’anar per un camí.

Vàrem anar cap a Cadaqués on vàrem arribar a prop de les tres i el destí, aquesta vegada sí, ens va portar a una cala, Cala Olivera, que on hi vàrem poder aparcar i en un “Xiringuito” molt ben condicionat hi vàrem poder dinar, el lloc de somni, ni fred ni calor, l’aigua a cinquanta metres, el menjar correcte, els musclos poc nets segons la Carme. Però l’amanida grega, molt bona, els calamars amb patates,(hi ha foto), molt bé i les dues primeres cerveses de pel·lícula, cansats però amb la satisfacció d’haver trobat aquest lloc, ens vàrem refer al moment.

Després de dinar, uns nois que al costat muntaven un “xiringuito” al veure que jo tirava fotos, ens digueren: arribeu-vos fins a Cala S’Aranella que és molt bonica i és aquí mateix. Així ho vàrem fer i evidentment hi ha una cala, més enllà on comença el Passeig de Ronda que va fins a Port Lligat. A veure si abans de tres mesos podem anar a fer  el camí de Ronda i comentar o millor dit menjar una altre vegada al “xiringuito”  Sobre les sis arribàrem a Banyoles, havent fet la tornada per Borrassà, Navata, Crespià i la capital del Pla de l’Estany.

Parc Natural del Cap de Creus

“El Parc Natural marítimo-terrestre del Cap de Creus és el primer de Catalunya d’aquest tipus. Té una superfície total de 13.886 ha, de les quals 10.813 ha. són d’àmbit terrestre i la resta, 3.073 d’àmbit marí.

A la rica diversitat natural, a la qualitat dels ecosistemes marins i als paisatges excepcionals en el context del litoral català, cal afegir encara els singulars elements arqueològics, arquitectònics i artístics de l’àrea i la presència d’uns pobles acollidors i animats, que combinen els elements tradicionals amb una rica oferta cultural, gastronòmica i recreativa.

Tot plegat fa del Parc del Cap de Creus un indret privilegiat per gaudir del patrimoni natural i cultural amb les comoditats que brinden uns serveis de qualitat. Les possibilitats són molt variades: només cal tenir present que el nostre ús no malmeti els privilegiats recursos que aquest magnífic paratge ofereix”.                  

La Fosca, Cala S'Alguer i Platja del Castell

Avui us comentem una sortida que ens ha portat fins a Palamós ha estat un cop més a la platja, ens hem arribat fins a Palamós a fer una excursió que va sortir publicada al “Descobrir Garrotxa” que és des de Palamós fins a la Fosca, Cala S’Alguer, Platja del Castell i enllà fins a Cap Roig, o si es vol fins a Llafranc.

Hem arribat a Palamós i hem anat a Turisme a buscar informació, ens han facilitat un plànol de la vila, no tenien informació d’altres possibles caminades, però ens han facilitat un de BTT. doncs de recorreguts per camins els han acabat.

            A la pregunta de quin és el carnaval que val més la pena, Palamós, Platja d’Aro, o Roses?, la noia va respondre molt eficientment: el de Palamós. Aquesta és la setmana gran de carnaval a Palamós i es notava en què alguns carrers estaven ornamentats i engalanats.

Amb el cotxe ens hem arribat fins a la platja de La Fosca, tot vorejant el port i la costa, hem aparcat darrera mateix de la platja i hem encetat el camí, després d’unes escales ja hem arribat al castell o millor dit a les runes del castell de Sant Esteve, des d’on s’obtenen unes fantàstiques vistes de La Fosca i on ja ha sigut obligat fer les primeres fotografies. Seguint pel camí arribem a la Pineda d’en Gori des d’on comencem a gaudir de la bellesa de cala S'Alguer; la vista fins arribar a la cala és esplèndida, hi ha uns espadats, pins, roques i al fons la cala que dibuixa una imatge de somni, de llum i color difícil d’expressar, no he comentat que feia un dia clar, amb un sol esplèndid. Per tant un dia per a disfrutar de les panoràmiques de la Costa Brava.

Sense adonar-nos-en hem arribat a S’Alguer, són cases de pescadors amb portes de fusta pintades de diferents colors, tots colors llampants, bonic i acollidor, romàntic i tranquil, només els ocells i la remor de l’aigua. Seguim fins a arribar a la platja del Castell, l’última gran platja verge de la Costa Brava. Cal fer notar que el fet de ser verge es deu a la tossuderia de la plataforma “Salvem Castell”, que amb la seva lluita van aconseguit  que avui puguem gaudir d’aquest indret.

Cala s’Alguer, situada a la localitat de Palamós, al centre de la Costa Brava, és una cala que sembla aturada en el temps. Res no sembla haver canviat aquí en els darrers anys. El seu fons marí, transparent i cristal·lí, les seves cases de pescadors, el seu bosc… tot sembla igual.

I precisament aquesta puresa tan característica fa de Cala s’Alguer una de les més verges de tota la Costa Brava. Per això és molt tranquil·la, no sol estar molt massificada, ni tan sols a l’estiu. Bona part de la culpa la deu tenir el fet que no és possible accedir a ella completament mitjançant vehicle. Des de l’aparcament fins la pròpia cala s’ha de travessar un petit bosc d’uns 200 metres aproximadament. A Cala s’Alguer, como en molts altres llocs de la Costa Brava, tant el bosc de pi blanc com la roca granítica arriben al mateix nivell del mar, formant un quadre d’incomparable bellesa. La sorra de Cala s’Alguer és semi-gruixuda. Les casetes al costat de la platja delaten el passat d’aquesta cala com antic nucli d’habitants pescadors. Avui dia es troben alegrement adornades i donen a l’ambient un toc encara més pintoresc en el conjunt de la cala. Aquest barri tradicional té el seu orígen en l’any 1521, i la seva arquitectura, respectada al llarg dels segles, s’integra perfectament amb l’entorn natural de què forma part.

Poblat ibèric dels Indiketes

Hem seguit direcció Cap Roig, però abans hem visitat el poblat ibèric dels Indiketes que hi ha a uns 200 metres muntanya amunt des de la platja. El lloc és perfecte, és un petit cap aixecat que domina dreta i esquerra el mar i amb una vista privilegiada on  són en els inicis de unes excavacions.

Casa de Salvador Dalí

 Camí enllà, tot t seguin la carena de la costa, i en molts casos amb indrets verges, hem arribat fins unes cases i un camí ample on ja els cotxes hi poden passar, érem en una esplanada de bosc on es deu utilitzar a l’estiu de pàrking, queda sobre la cala Canyers i la cala dels Corbs. Aquí hi hem fet una parada, hem anat fins a un mirador que hi ha on ja es veuen “les Formigues” on hem posat punt i final al recorregut, tot pensant, que cal tornar per a anar fins a Cap-Roig i si cal fins a Llafranc. Hem refet el camí, passant pel camí vell del La Fosca, que és un camí que no careneja la costa.

Allà hem vist la barraca d’en Dali de la que en podeu veure una fotografia..

La Barraca d’en Dali

Arribats a Palamós on la tramuntana es feia notar, hem buscat el restaurant que ja coneixíem de la darrera vegada que hi vàrem ser. El restaurant estava tot molt guarnit pel carnaval, i malgrat no feien menús; i per tan hem fet a la carta, fent un plat combinat i una amanida amb cafès, ens ha sortit força bé de preu. Sortint hem vist molts llocs que feien menú. Hem tornat a Banyoles pel camí més ràpid .

A Banyoles hi hem arribat sobre les cinc de la tarda .

A Maçanet de Cabrenys. Costoja i Tapis

Aquest dimarts teníem pensat anar a Maçanet de Cabrenys per a veure les mimoses i malgrat estava el temps molt tapat ens hem decidit de tirar amunt, hem tornat a anar  per  Esponellà, Vilert i Bàscara per a entrar a la Nacional II hem seguit fins a Biure, Darnius i Maçanet. Hem fet un cafè al local de la plaça, “La Concordia” un local molt característic del poble i que juntament amb un altre que avui és un restaurant, eren els locals emblemàtics de cada una de les formacions, les dretes i les esquerres, dins el local tens la sensació que els anys no han passat, te n’adones perquè has de pagar amb Euros. Refets hem seguit a buscar el camí cap al Santuari de les Salines, que és una pista en molt mal estat i en 13 quilòmetres et porta a la Mare de Déu de les Salines on teníem previst fer l’excursió a peu per arribar-nos al cim del Moixer, el Roc de Frausa i tornar al Santuari.

Hem iniciat el camí que és on es troben un parell de quilòmetres de mimoses i que recordàvem prou bé de l’any passat, doncs ja hi havíem estat pel febrer i no portàvem la màquina fotogràfica. Aquesta vegada hi havia la màquina a punt però la boira també, una boira espessa ens va envair i encara que vaig fer 2/3 fotos res del què vàrem poder veure l’any passat, fets el 2000 metres primers , iniciàrem el retorn a Maçanet. És així que decidim anar a conèixer Tapis i Costoja, darrer i primer poble de Catalunya i del Vallespir, que uneix la ruta de les dues Catalunyes. Val a dir que la boira no desapareix pas, al contrari s’espesseix més.

Arribem a Tapís un poble molt petit, amb una església dedicada a Sant Briç, nom que no havíem sentit mai i segur que en el registre no el coles.

Església de Tapís

Hem fet una fotografia a l’església que amb la boira no ha quedat bé, finalment hem fet una volta  al restaurant que hi ha a peu de carretera i que tanca els dimarts i amunt fins a Costoja, val a dir que no hem vist cap vista panoràmica i caldrà tornar-hi, doncs fins hi tot ha calgut posar els llums de boira . Sort que la carretera és ample i en molt bon estat, no és estrany que s’utilitzi, com diuen, per entrar-hi els immigrants. Arribats a Costoja ja hem vist que es tractava d’un poble bonic i ben cuidat. Amb els noms dels carrers en català i francés, molt net i ben conservat. Transcrivim una petita ressenya històrica:

Costoja :

“El lloc de Costoja apareix documentat per primer cop l’any 1015. Va ser Priorat de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. A aquesta església foren enterrats els vescomtes de Castellbò, Arnau (1228) i Ermessenda (1230), les despulles  dels quals foren desenterrades i cremades l’any 1261 pel la  inquisició, que acusava els nobles de protegir i difondre el catarisme. De l’església en resten només fragments de l’absis, de base semicircular i de les façanes oest, amb una filada d’opus spicatum, i és, on es conserva una finestra de secció prismàtica. La porta d’entrada, a la paret oest i avui tapiada, és en arc de mig punt.

A l’origen, l’església de Costoja tenia un terrat fortificat de muralles. Queden avui, sobre les parets potents, les espitlleres  i arqueres  del seu passat feudal. A la façana Sud, s’enlaira una torre decorada d’arcs encegats; des del segle XIV era el domicili d’un senyor nomenat per l’administració dels reis de Mallorca.

Gorgona i els lleons alats

La portalada de Costoja és, indubtablement, la més elegant de tota l’estatuària romànica del País Català. Motius tan diversos com els mites antics, les llegendes medievals, la tradició oriental, s’uneixen en un decorat on Gorgona amb còfia de serpents veïneja  amb lleons alats, monstres engolint o cigonyes del coll llarg. Més enllà de la porta, en l’harmonia perfecta dels fonaments de les parets obrades amb alternança de blocs de granit rossos i roses, la nau s’acaba sobre la més fantàstica cortina metàl·lica que l’edat mitjana oferí  a l’Occident.

Hem abandonat Costoja amb boira i hem seguit fins a Tapís hi Maçanet finalment ens hem arribat a dinar a Darnius a la Fonda Llosa.

 De baixada ens hem arribat a veure el pantà de Boadella. Sobre les cinc érem a Banyoles.