Castell de Torcafelló i Sant Llorenç de Maçanet

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de La Selva. Hem anat a conèixer l’ església romànica de Maçanet de la Selva i pujar al cim d’un turó de forma volcànica anomenat Sant Jordi per descobrir la capella de Torcafelló.
Hem arribat a Maçanet i hem fet un volta pel poble, hem vist que estant ampliant la biblioteca en un edifici catalogat i hem anat a veure l’església que ens ha sorprès per la seva magnitud, per l’alçada, per la seva torre fortificada i pels seus dos absis sobrealçats i fortificats.
Sant Llorenç de Maçanet
L’església probablement edificada entre els anys 1040 i 1075, fou parròquia a partir de 1079, lligada al capítol de Girona. Va ser reformada al s. XVII: s’hi va afegir la sagristia i altres elements que alteraren la primitiva estructura romànica.
L’edifici:
L’estructura primitiva, formada per una nau principal i una de lateral capçades per absis, encara es pot distingir clarament, malgrat que la construcció va ser sobrealçada i fortificada, com s’aprecia a la part exterior de l’absis. El sector de la nau principal més proper a l’absis el cobreix una volta de canó una mica apuntada mentre que la resta té volta apuntada. L’absis principal cobert amb volta de quart d’esfera, té una finestra d’una esqueixada en forma d’espitllera i presenta arcuacions llombardes dividides en sèries de tres entre unes lesenes que reposen sobre un banc de pedra; l’absis lateral només té una lesena. A la façana sud hi ha un atri amb la primitiva porta romànica, formada per dos pilars amb impostes motllurades. A l’interior de la nau principal destaquen tres arcs torals i impostes, algunes de decorades molt rudimentàriament amb línies inscrites que formen triangles. Al centre de la nau, al mur nord, hi ha un arc de mig punt que forma una capella lateral i aguanta un dels costats del campanar, al qual podem accedir des d’ una porteta a l’est de l’arcada. El campanar romànic fins al nivell de les campanes, és de torre de planta quadrada.
Un cop fetes les fotografies hem retornat al cotxe i des de l’aparcament hem fet una fotografia de la Torre de Marata, que és una casa palau d’interès històric de Maçanet de la Selva. La fortalesa és de planta quadrada i està envoltada per una muralla. La torre de defensa és rodona i consta de quatre plantes amb espitlleres i petites obertures rectangulars.
Fet això hem sortit de Maçanet per apropar-nos als peus del turó Sant Jordi per pujar a la capella de Torcafellò. Es tracta d’una rampa d’uns 900 metres que puja fins dalt del turó on hi ha el castell de Torcafelló
El castell de Torcafelló
Construït pels volts de l'any 1080, i documentat des del 1106, va funcionar entre els s. XI i XIII. El clos de muralles, tanca una superfície d'uns 18 m. d'ample per 25,5 m. de llarg. El mur, lleugerament atalussat, té un gruix d'1 m. Un fossat recorre tot l'exterior, amb una amplada de 2,5 m. a partir del qual hi ha un segon mur que envolta tota l'antiga muralla. Actualment es pot veure la capella, dedicada a Sant Jordi i restes del mur i del fossar. Des del seu origen, el castell pertanyé al vescomte de Girona, qui des de l'any 1144 comença a dir-se vescomte de Cabrera. L'any 1185, el vescomte Ponç III hagué de recórrer al comte rei Alfons I per ser investit senyor del castell de Torcafelló, i el 1194 signà 3 documents que garantien la seva fidelitat al rei. Des del 1231 una família de castlans o batlles va prendre el cognom de Torcafelló i residiren al castell fins al 1385. El 1313, Bernat de Torcafelló era l'home de confiança del bisbe Guillem, el 1362, Pere de Torcafelló era receptor de delmes, el 1367, Arnau de Torcafelló tenia el senyoriu de Maçanet i Sils.
El topònim de Torcafelló persistí en diferents documents fins al segle XVI en què es perd tota notícia documental del castell de Torcafelló, però, en canvi, al cim del turó de Sant Jordi on hi hagué el castell, apareix un capella dedicada al sant. El 1784, era un santuari de repòs amb habitacions per als peregrins, el 1828 encara era lloc de culte, el 1842 s'inicià la desamortització i el 1849 (al final de la Segona Guerra Carlina) es transformà en torre de telegrafia òptica i un destacament militar , manat pel comandant Manuel García, ocupà l'indret durant 10 anys (un actual veí de Maçanet és descendent d'Eusebio Hidalgo, un soldat gallec que ocupà la torre al s. XIX).
Hem refet el camí i hem decidit tornar cap a Banyoles i dinar a prop de casa, Finalment ens hem decidit pel restaurant “PetroEstany” a l’autovia de Girona a Banyoles, un restaurant nou que ens agradat: disseny, servei, menjar i preu d’acord amb el que ens han donat.

Ermita de Sant Maurici i castell de Caldes de Malavella

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la vila de Caldes de Malavella. A part de visitar l’església romànica de Caldes, volíem pujar a conèixer l’ermita de Sant Maurici i les restes del castell de Malavella.
A l’arribar a Caldes hem anat a l’oficina de turisme on ens han donat tota classe d’explicacions per anar a Sant Maurici tot i fer-nos notar que el dimarts és mercat a Caldes i que també tenen edificis modernistes i que a part d’anar a Sant Maurici es pot anar, evidentment un altre dia, al Camp dels Ninots o al Poblat medieval de Caulers.
Hem decidit anar a conèixer l’església i donar un tomb pel mercat, l’església era oberta i ens ha plagut molt poder-hi entrar, hem donat una volta pel perímetre, hem fotografiat l’absis i hem pres la decisió d’anar muntanya amunt. Són prop de tres km. fins a Sant Maurici, arribats a dalt ens hem trobat amb una gran masia de tipus fortificat d’on ha sortit un jove, l’Aleix que ens ha explicat què hi fan en els locals de la Masia.. Es tracta d’un centre “Kultural” que anomenen Sala ADK, “Acció i Difusió Kultural”. on hi celebren tot tipus d’actes relacionats amb la música, la natura i en difondre la cultura.
Ens hem acomiadat de l’Aleix i hem anat a trepitjar el que en resta del castell i veure l’ermita de Sant Maurici que hem trobat tancada, a diferència d’altres dimarts hem pogut saludar a tres o quatre parelles que ens hem anat trobant en aquest indret. Es veu que son festes i hi ha més persones que fan vacances.
Sant Maurici i el castell de la Malavella
Documentat ja l’any 1057, el castell es construí en una zona elevada, de control del territori. El seu origen es deu a la repoblació d’aquestes terres seguint models feudals. Les seves restes, que són del segle XII, són de color negre, color que li ve de les pedres de basalt que formen el mateix turó, restes d’una antiga xemeneia volcànica. Aquest castell és l’escenari en el qual, segons la llegenda, es creu que hi vivia una “mala-vella” que acabà donant nom al municipi.
L’ermita es troba just al costat de les restes del castell i probablement va ser erigida per continuar el culte religiós que ja l’antiga ermita del castell feia a la zona. Consagrada a Sant Maurici, general de les legions romanes degollat per la seva defensa de la fé cristiana, va ser privatitzada amb la desamortització de Mendizábal.
L’ermita es va construir aprofitant velles estructures del castell. S’hi celebra cada 22 de setembre, diada del Sant, un aplec de gran tradició en el qual es ballen sardanes i l’ara recuperat Ball de l’hereu Riera.
Sant Esteve de Caldes de Malavella
Era una antiga possessió del monestir de Sant Salvador de Breda, documentada des de l’any 1053. Cinc anys més tard la comtessa Ermessenda la va restituir al bisbat de Girona. Reformada al segle XVII, fa uns quants anys s’hi van realitzar excavacions arqueològiques i s’hi van trobar les restes del que sembla un temple romà.
L’edifici:
És una interessant construcció, de mitjan s. XI o l’inici del XII, que segueix la tradició del romànic llombard. Conserva la disposició basilical romànica i els tres absis, però té un campanar de planta quadrada i capelles laterals que es van afegir posteriorment.
La decoració de l’absis consisteix en motius llombards. Destaca l’absis central, on veiem un fris d’arcuacions llombardes, treballades en un únic bloc de pedra volcànica negrosa amb pedra de color terra. Aquest mateix joc d’alternança de color es pot observar a les mènsules situades cada tres arcuacions. Destaquen, també, les finestres de doble esqueixada obertes dues a l’absis central i una a cada absidiola.
La façana principal, feta en el mateix moment en què van construir les capelles laterals, és d’estil renaixentista.
En acabar la descoberta hem retornat a Caldes on hem recuperat al cotxe i hem anat a Bordils per anar als vivers Casa Paraire a comprar unes plantes per aquest hivern. Hem aprofitat per dinar a Bordils en un restaurant que està al polígon industrial de la vila i que ens han servit ràpid, bé i el menjar molt correcte.

Castell de Besora i església de Santa Maria de Besora

La sortida d’aquest dimarts ha estat un excursió una mica més lluny del normal. Ens hem arribat fins a la comarca d’Osona, on hem pujat a veure les ruïnes del castell de Besora i el que queda de l’església de Santa Maria.
La ruta per anar-hi l’hem fet per l’autovia d’Olot, Vall de Bianya, Ripoll i direcció a Vic prenent a la Farga de Bebié la direcció Sant Quirze de Besora i des de Sant Quirze a Santa Maria.
Hem aparcat el cotxe a l’ entrada del poble i hem tingut una sorpresa molt divertida, ja que hem coincidit que les vaques que pasturen a Ciuret feien el camí cap a Sant Quirze, tot un espectacle ja que baixant ocupen banda i banda de la carretera fent el soroll característic amb les seves esquelles. El que fa que quedi tancada la circulació des de Santa Maria de Besora a quasi Sant Quirze.
Per pujar al castell no hem tingut cap dificultat a trobar l’indret, a la sortida mateix del poble hi ha un rètol que posa “Ruta del tres castells”, Besora, Montesquiu i Milany, hem agafat els bastons i motxilles i amunt, hi ha al voltant d’un km. és tracta d’un sender que puja amb força fins els mil metres i una propina. Com que el camí es troba a l’obaga cal anar en molt de compta ja que esta humit i les arrels dels arbres rellisquen d’allò més.
Val la pena pujar, el castell està que no es reconeix, a diferència de l’església en la que queden algunes parets, malgrat no hi ha teulada ni portes ni quasi res.
La vista és sensacional ja que es disposa dels 360º amb la gran sort que els amics del Basauri han col·locat uns pannells amb les indicacions dels principals cims amb un perfil dels Pirineus que és de fàcil comprensió. Sembla que s’estan fent recerques arqueològiques ja que hi ha molts punts senyalats amb cordes ii es veu que s’han fet excavacions.
Hem fet una bona descoberta doncs apart de gaudir d’un matí de sol, el lloc s’ho mereix, és dels espais que en gaudeixes, et pots passar estona intentant desxifrar cada cosa, es veu la Mare de Déu dels Munts, que està a 1059 metres, el castell de Llaers, el de Milany... Molt contents de pujar i de disfrutar del cim que per altra banda malgrat està en part sobre una cinglera no tens cap sensació de perill.
Amb precaució hem anat desfent el camí fins arribar altra vegada al punt de sortida.
Hem decidit fer un tros de ruta de tornada amb el cotxe i hem reculat fins a Ripoll on hem pres la carretera de Vallfogona de Ripollès per dinar al restaurant el “Forn” que coneixiem d’altres sortides. Tot molt bé.
Santa Maria de Besora
Consagrada el 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’església es va reconstruir el segle XI sota la protecció del castell. Hi destaca un interessant campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, probablement del s. XII. Va ser la parròquia del poble, a dalt el castell, fins el 1752, quan es va construir l’actual església.
A diferència del castell que tot son ruïnes les úniques restes ben visibles són les que corresponen a l’església del castell, dedicada a Santa Maria, i que ens permeten veure encara que era una construcció d’una nau capçada a l’est per un absis semicircular. La nau i l’absis, precedit per un tram presbiteral, eren coberts per volta de canó.
Al costat meridional hi havia el portal d’entrada, protegit per un atri, i el campanar de torre que ara només es conserva fins el primer pis d’alçada i que en un segon moment va ser adaptat com a capella.
L’absis i el mur tenen el mateix tipus de decoració amb arcuacions llombardes que es divideixen en sèries de quatre arcs entre lesenes. L’absis té una finestra de doble esqueixada; n’hi ha una altra al mur del presbiteri i al campanar . Un gran arc aparedat
s’observa a la façana meridional. L’actual portal d’entrada és situat a la façana oest, coronada per un ull de bou.

Santa Maria de Batet de la Serra i la Trinitat de Batet

Avui dimarts, hem anat a conèixer Santa Maria de Batet de la Serra, i la Trinitat de Batet, són dues esglésies romàniques de les 105 esglésies del romànic de la Garrotxa, que poc a poc anem tenint el total de fotografies d’aquests monuments històrics del nostre país.
Ha estat molt fàcil accedir a aquestes dues esglésies doncs coneixem bé el terreny i éss de fàcil accés. A més també hem conegut una petita ermita que es coneix pel nom de la Sagrada Família, es tracta d’una petita capella que es troba en una arraconada de la Serra de Batet, molt a prop d’un camp de futbol.
Santa Maria de Batet de la Serra
Terme de població disseminada centrada al voltant del nucli format per unes quantes cases i l'església parroquial de Santa Maria de Batet (advocació compartida des del segle XV amb la de sant Bartomeu), que es troba a 658 m d'altitud, al sector més septentrional de l'antic terme de Batet de la Serra. S'hi accedeix per la carretera que surt de la d'Olot a Santa Pau.
Batet de la Serra es troba dins dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Anteriorment municipi, el 1971 és va agregar a la ciutat veïna d'Olot. Situat sobre l'anomenada serra de Batet, la població està disseminada i trobem, com a centre, l'església parroquial de Santa Maria, l'antiga escola i rectoria.
Parròquia de Batet: és una de les més antigues de la comarca, documentada des de l'any 977.Volcans: a Batet hi podem trobar quatre volcans: el Puig Astrol, el Pujalòs, el Puig de la Garça i una part del Croscat. Batet és un altiplà basàltic coronat pel volcà Pujalòs. Els corrents de lava que es vessaren dels volcans, van cobrir el relleu i van suavitzar els pendents determinant així la topografia característica de la zona. Topografia que, posteriorment, l'home ha convertit en una successió de graons i de terrasses, aprofitant les roques volcàniques per construir les parets que les suporten.
Aquestes característiques i elements han fet de Batet un indret excepcional, de bellesa natural extraordinària; des del qual tenim una visó privilegiada tant dels Pirineus com d'altres paratges naturals.
La Santíssima Trinitat de Batet
És un edifici també d'origen romànic, però molt modificat, amb planta de tres naus i un absis, i allargat, al començament del segle XVIII, pel cantó de ponent, on hi ha la porta, adovellada, i el campanar. És documentat des del 1263. S'hi celebren aplecs i romiatges on acut gent de tota la contrada. Al seu costat hi ha un hostal i havia estat lloc de reunió del comú.
Hem pogut arribar fàcilment amb el cotxe a les dues esglésies i per tant haviat hem tingut les fotografies i hem acabat la feina. Com sempre ens trobem les ermites o esglésies tancades malgrat ens agradaria molt poder-les conèixer per dins cadascuna d’elles.
Hem deixat la Serra de Batet i per una pista hem anat a trobar l‘aparcament de la Fageda on hem fet la caminada o més ben dit la passejada dels dimarts. Cal dir que malgrat és una setmana o quinzena massa tard es pot gaudir igualment de l’indret ja que totes les fulles dels fatjos ara ja formen una catifa en tot el recorregut.
Un cop fet el passeig hem decidit anar a dinar a l’Hostal de Sant Miquel a Sant Miquel de Campmajor.

.

El castell de Mont-roig

Aquest dimarts ens hem arribat a l’Alt Empordà per pujar al castell de Mont-roig entre la població de Biure i el poble de Darnius, cada vegada tenim més ermites, sobre tot romàniques, que ja hi hem estat, ara toca els castells. Malauradament perquè els castells quasi sempre es troben a dalt de cims, caldria dir les ruïnes dels castells. Com és pot veure en les fotografies es tracta d’unes ruïnes.
Per arribar-hi hem anat per Esponellà, Vilert i Bàscara, pujant per la N.II fins a trobar l’encreuament que et porta a Biure, hem seguit direcció Darnius i en el km. 8 aproximadament es troba el trencall per anar al castell.
Hem pujat per una pista prou ampla seguint un tram del GR-2 i abandonant-lo més endavant, bosc d’alzines, terra sorrenca fins arribar al castell i algun bolet com la llenega que hem collit per desprès poder-ho verificar on hem dinat.
Hem tardat una hora i quart per pujar i 50 minuts per baixar. El castell es troba en molt mal estat, es veuen uns merlets, un inici de la torre de l’homenatge, un tros de paret molt alta i poca cosa més. El que si hi ha son uns precipicis i timbes molt pronunciades sota mateix del castell i molt perilloses si no es va amb atenció.
Castell de Mont-roig
Les restes del castell de Mont-roig són visibles des de tota la contrada, encimella’t al cim del mateix nom. La llegenda diu que la sang de la dama del castell i el seu amant, assassinats pel seu gelós marit, va tenyir les parets i les terres d'aquesta muntanya. La realitat és molt més tel·lúrica ja que el castell se situa en terrenys argilosos d'un viu color vermell que donen nom al pic i al castell i que van servir per fabricar els rajols del castell. Documentat des de l'any 1070, l'edifici conserva poques restes ja que ha tingut contínues reformes. Va ser malmès al segle XVI per ordre del virrei i enderrocat definitivament a la Guerra Gran (1793-1795).
Tot i el mal estat en que es troba aquesta edificació, son perceptibles els diferents recintes murallats de que disposava i que ressegueixen el perfil orogràfic del terreny. També son força evidents els resultats d’haver utilitzat explosius per destruir-lo.
Des del cim (296 metres) es gaudeix d’unes boniques i extenses vistes.
Aprofitant la situació estratègica d’aquest lloc, un petit búnquer, suposem que construït després de la guerra civil espanyola (1936-1939), comparteix l’espai superior del cim amb el castell. Quasi 900 anys els separen. La primera referència d’aquest lloc data de l’any 983, quan es jurà el testament de “Wigo” a instàncies del bisbe d’Elna i abat de Sant Pere de Rodes, a l’altar de Sant Pere de “Darnicibus”, comtat de Besalú.Vers l’any 1070, jurà fidelitat a llur comte Bernat II de Besalú, pel “castrum Monterogo”.L’any 1285, el rei Pere “el Gran” estigué unes jornades en aquest lloc.L’any 1292, degut a les bregues amb els francesos hi havia per a la defensa d’aquest castell divuit homes una quantitat prou important.
A finals del segle XIII, la baronia de Darnius pertanyia a la família Sexach. Quan es casà Dona Blanca, filla d’Hug de Sexach, vescomte de Fenollet, amb Dalmau, vescomte de Rocaberti, la baronia passaria més tard a llur fill Ponç de Rocaberti.L’any 1317, Bernat de Vilarig prestà homenatge al bisbe de Girona, per la vuitena part de la parròquia de Darnius
En el fogatjament de 1359, el castell de “Mont-roig” comptava amb 8 focs.La família Darnius tenia en feu aquest castell per la família Mont-roig.Vers la meitat del segle XVI, Dona Isabel, baronessa de Darnius, casà amb Guillem Ramon de Rocaberti, senyor de Sant Llorenç de la Muga, quan aquests finaren sense fills, ambdues baronies passaren als vescomtes de Rocaberti.L’any 1669, Maria-Ignàsia d’Ardena, comtessa d’Illa i senyors de Darnius, Mont-roig, Bosquerós, etc., casà amb Miquel-Joan II, senyor de Montornès del Vallès.L’any 1794, la muntanya de Mont-roig esdevingué escenari d’un combat entre les tropes espanyoles i les de la República francesa.(Text de la Web Castells de Catalunya)
Baixant hem decidit tornar a anar a dinar a Cistella passant per Boadella d’Empordà, Terrades, Vilarig i Cistella passant a tocar la muntanya de Santa Magdalena. Avui hem repetit al restaurant del Centre Cívic, molt correcte.

4 ermites a les Gavarres

La sortida d’ aquests dimarts ha estat al massís de les Gavarres. Si en l’anterior sortida vàrem fer de Cassà de la Selva a Sant Sadurní de l’Heura, avui hem sortit de Quart per també arribar a Sant Sadurní. En aquest recorregut hem tingut l’oportunitat de conèixer un enfilall d’esglésies i llocs molt interessants, volem fer notar que el sol fet de traspassar les gavarres ja val un matí de dimarts, si a més descobrim indrets per nosaltres desconeguts en podem estar ben satisfets.
Aquestes quatre esglésies, ermites i construccions ens han permès, en algun cas, fer una bona passejada, (els tres primers textos son de la web.Artmedieval).
Sant Martí de Castellar de la Selva
El lloc de Castellar de la Selva apareix documentat en escrits de finals del segle XIII, si bé no trobem constància de l'església fins ben entrat el segle XIV. L'església actual data del segle XVIII.
Adossades al costat nord, encara es conserven les restes de l'edificació anterior. Malauradament l'estat d'abandonament en que es trobem les estances adossades al temple en els darrers segles fa que no sigui recomanable acostar-s'hi. Fins i tot es va construir un restaurant adossat al mur nord, que actualment està abandonat i amenaçant ruïna.
Era un edifici de planta rectangular, capçat a l'est per un absis rectangular. Els seus murs laterals foren reforçats per arcs formers, dels quals només es conserven els del mur nord, per poder aguantar el pes de la volta de canó. Originàriament es va cobrir la nau amb un embigat de fusta, mentre que l'absis tenia una volta de canó, de la que es conserva l'arrencada en el mur nord. Una finestra d'una sola esqueixada il·luminava l'absis des de l'est.
Sant Mateu del Montnegre
El terme de Montenigro apareix documentat en un parell de testaments de finals del segle X. Aquest nom prové del color fosc de les fulles dels arbres de la zona: sureres i alzines. En l'any 1024 el senyor de Cervià, Sunyer Llobet, va deixar una quantitat d'or per a les obres de construcció del temple, que tot just s'estava començant.
El 1329 el temple va patir la seva primera reforma important, ja que el campanar amenaçava ruïna. Posteriorment, entre els segles XVI i XVIII es van construir les capelles laterals, ja que originàriament el temple tenia una sola nau.
El sector de llevant va ser modificat profundament al llarg dels segles, desapareixent per complert la petjada romànica en aquesta zona.
On sí que s'observen les traces romàniques és en la part superior del mur nord, on encara podem veure una filada d'opus spicatum.
Al costat de la porta del mur sud, modificada durant el barroc, trobem dues làpides sepulcrals del segle XIV corresponents a dos rectors de la parròquia.
Santa Maria de Montnegre
La primera notícia del temple de Santa Maria la trobem l'any 1071, quan el senyor del castell de Cervià, Gausfred Bastó, va donar al monestir de Santa Maria de Cervià l'alou de Montisnigri, on hi havia la capella, construïda feia pocs anys.
A principis del segle XIV el temple es va reparar i se li van afegir uns porxos. Així mateix, el 1326 el bisbe va autoritzar la recaptació d'almoines per tal de poder comprar llibres, vestits, llums i altres ornaments, així com per reparar la teulada. El 1928 es va produir un gran incendi forestal a la zona, que va malmetre de forma important la capella. Aquesta es va reconstruir immediatament, tal i com consta en una placa que hi ha a la façana i en aquell moment es va sobrealçar la nau.
L'edifici està format per una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral. La nau està capçada a l'est per un absis semicircular, més estret que la nau. En el centre del tambor absidal s'obre una finestra de doble esqueixada.
La torre de campanar s'alça sobre la nau, en el tram més proper a l'absis. Té planta quadrada i una finestra de mig punt en cadascun dels seus murs.
La porta s'obre en el mur de ponent. Està formada per un arc de mig punt adovellat i protegit per un porxo de factura moderna, que es troba integrat en l'edifici del mas.
Sant Cebrià de Lledó
És un antic poble de masies disseminades situat al mig del massís de les Gavarres, a uns 300 m d’altitud. Al seu minúscul nucli urbà hi ha la parròquia i el Mas Aldrich de la plaça, situats a ponent de la plaça pública. A 200 m. a ponent, a la vora de l'antic Camí Reial de Sant Sadurní, es troba el Mas Martí Vell. Al voltant d'aquest nucli hi ha nombrosos prats (antics camps de conreu) i es gaudeix d'una bona panoràmica sobre la plana del Ter i del Daró, des del cap Norfeu fins a Begur, passant pel golf de Roses, el massís del Montgrí i les Illes Medes.
A l'església parroquial es veneraven els sants metges Cosme i Damià, motiu pel qual el lloc es popularment més conegut pel nom de "Els Metges". A més de complir les seves funcions religioses era el lloc on es reunia la universitat del poble, antic consell dels caps de casa, precedent dels actuals ajuntaments. Té la nau romànica però al segles XVI-XVII es va construir l'actual campanar, l'absis poligonal i les capelles laterals. La porta actual es frontal i porta la data 1588 a la seva llinda. S'hi accedeix des del cementiri. Baixant per un camí que surt del nucli parroquial en sentit nord hi ha a un prat on es troben les restes de "Can Mont".
Altres masos de famílies originàries del lloc que encara hi podem trobar són el Mas Aldrich del Mas (actualment conegut per Can Cassà), el Mas Barceló, el Mas Castelló i el Mas Costa. A prop de les runes del Mas Noguer (que va pertànyer a la casa de Mont, essent la masia encara actualment localitzada de la que es tenen dades més antigues) hi havia un molí de vent.(text de Viquipedia).
Arribant a Sant Sadurní de l’Heura ens hem decidit per anar a dinar a “Cal Carreter” , restaurant que ja coneixíem de la vegada anterior.

Jardins de Cap Roig

Aquest dimarts ens hem decidit per anar a conèixer els Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell. Desprès de la nostra estada al Perigord francès i visitar els Jardins de Marqueyssac jardins a la francesa amb una demostració de l’art de la topiaire , situats en un espadat sobre mateix de la Dordogne, a Salignac a veure els jardins del manoir d’Eyrignac, una delícia de jardins, un espai que et sorprenen on està tot previst fins hi tot la casa pairal, la petita església un cant a la natura i per finalitzar els jardins de l’Imaginaire a Terrasson. Amb aquests records hem engegat “els dimarts sortim” tot descobrint els jardins de Cap Roig.
Hem sortit de Banyoles amb un cel força tapat però amb la previsió que cap el migdia s’aixecaria el dia, com així ha estat.
Hem estat els primers que hem aparcat i els primers d’entrar als jardins, previ pagament del tiquet d’entrada, tres Euros pels jubilats.
Els jardins de Cap Roig
Situat a Cap Roig - Calella de Palafrugell - el Jardí Botànic de Caixa Girona és considerat un dels jardins botànics més importants de la Mediterrània. Els orígens del Castell i el Jardí es remunten al 1927, quan el matrimoni Woevodsky va decidir instal·lar-se en aquest paradisíac indret de la Costa Brava.
El treball d’enjardinament realitzat per Dorothy Webster, aristòcrata anglesa i decoradora, aficionada a l'arqueologia i a la jardineria, i Nicolai Woevodsky, aficionat al dibuix i a l'arquitectura, va permetre construir aquest paratge únic a la Costa Brava. La situació geogràfica i la seva orientació arrecerada conformen condicions climàtiques i de substrat favorables per sostenir un ampli espectre de flora mediterrània i també de flora exòtica, tropical i subtropical.
Caixa Girona treballa, des de 1969, per conservar l'esperit que el matrimoni Woevodsky va donar a aquest singular indret.El Jardí Botànic de Caixa Girona, situat en els penya-segats de Calella de Palafrugell, en el paratge anomenat Cap Roig, és un conjunt paisatgístic de gran valor estètic i ornamental. Les més de 500 espècies botàniques que s'hi poden contemplar actualment converteixen aquest espai en una valuosa eina educativa. En els darrers anys el Jardí Botànic de Caixa Girona s'ha convertit també en un espai obert a la cultura. Tots els estius la Fundació Caixa Girona hi organitza el Festival Jardins de Cap Roig i exposicions de prestigiosos escultors nacionals i internacionals que transformen el Jardí en una singular espai d'art a l'aire lliure
Els jardins ens han agradat molt, evidentment el decorat de fons és extraordinari, els pins tocant al mar i la claror que hem tingut un cop els núvols han deixat sortir el sol ha estat un panorama idíl·lic. No és el millor temps per visitar-lo, si és vol veure florit l’arbre de les mimoses que ni han moltissimes, cal anar-hi a finals de gener, primers de febrer. Els jardiners ens han dit que per gaudir de la floració de totes les plantes cal anar-hi a principis de juliol. O sigui que ben segur que hi tornarem.
A part de les diferents plantes de totes classes i arbres de tot el món hem pogut veure en el transcurs del recorregut una col·lecció d’escultures situada en llocs adients, que ajuden a donar relleu al conjunt del jardí. També ens a agradat el castell residència dels iniciadors del jardí.
Sortint hem agafat la carretera de Pals a Torruella per veure si podíem tenir més informació de la collita de l’arròs. No hem tingut sort i finalment ens hem decidit arribar-nos a Torruella a veure les noies de la Fonda Mitjà per dinar.

Enfilall d' ermites a les Gavarres

SANTA PELLAIA -SANT MIQUEL DE CRUÏLLES - MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA I SANT JOAN DE SALELLES

Avui hem anat a descobrir dues ermites al Baix Empordà que en aquest cas s’hi pot arribar amb el cotxe. Hem sortit per la Vall de Sant Daniel, per arribar-nos fins a Cassà de la Selva. Sortint de Cassà hem agafat la carretera que transcorre pel massís de les Gavarres i que ens ha portat a la primera sorpresa del dia, Santa Pellaia. A tocar de la carretera GI 664 i poc desprès de passar el Puig dels Cristians es troba situada l’ermita de Santa Pellaia, ens hem aturat a fer una petita descoberta, uns obrers estaven reparant la teulada del cementiri, hem fet unes fotografies i hem descobert que des d’aquest indret es gaudeix d’una magnifica vista del Montgrí i de les illes Medes. No es tracta d’una ermita romànica però està situada en un paratge molt bonic d’aquest massís.
Ens hem acomiadat de les dues persones i hem seguit carretera enllà.
Ben aviat hem trobat un encreuament que menava a Sant Cebrià de Lledó més conegut com el santuari d’Ells Metges, una excursió interessant que hem deixat per una altra ocasió.
Seguint per la mateixa carretera, on hem trobat molts ciclistes, hem arribat a Cruïlles on hem anat a veure el Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, havíem llegit que s’estava fent una restauració. Ho hem trobat tot tancat i només hem pogut fer una volta per fora del monestir. Cap indicació, cap cartell.
Sant Miquel de Cruïlles
L’església, un dels pocs elements que resten de la comunitat monàstica benedictina de Sant Miquel de Cruïlles, es va edificar a mitjans s. XI en un indret ja ocupat en època romana. Consta que la comtessa Ermessenda va unir el monestir, l’any 1057, al pigmentes de San Michele della Chiusa i que els senyors de Cruïlles la van dotar. Des de l’any 1144, va posseir Parròquia de Santa Eulàlia de Cruïlles i el priorat martorellenc de Sant Genis de Rocafort.
L’any 1485 fou saquejat pels remences, i el 1592 el papa Climent VII l’incorporà, en un moment en que nomès hi havia un prior i un sacerdot, al monestir gironí de Sant Pere de Galligans. Posteriorment va esdevenir sufragània de la església parroquial de Santa Eulàlia de Cruïlles.
Hem deixat el monestir i hem anat al poble des d’on surt la pista fins a la Mare de Déu de l’Esperança, objectiu de la sortida d’avui, hem arribat a una gran esplanada que hi ha a l’arribar i ens hem adonat que estaven treballant als peus d’una escultura dedicada a Nostra Senyora de l’Esperança, la persona que estava fent la neteja de l’indret ens ha explicat que el cap de setmana proper el Bisbe de Girona inauguraria la imatge. Ens ha explicat totes les peripècies per arribar a aquest gran dia, el perquè la imatge era de marmol blanc, com s’havia finançat etc. etc.
La mateixa persona que ha resultat ser un Paborde de l’església i dels bens que hi ha adossats a la mateixa s’ha ofert a acompanyar-nos a veure l’edifici i les altres dependències. Ha estat una visita comentada amb tot detall dels esdeveniments que van succeir en aquella església durant la guerra civil i les posteriors millores que s’hi ha realitzat.
Ens hem acomiadat tot agraint el seu interès i la seva dedicació tot desitjant-li sort en la festa del proper diumenge.
Mare de Déu de l’Esperança
L’església ja és coneguda l’any 1413 i als voltants de l’any 1479 i degut a una gran afluència de persones, se li concedeix una llicencia per celebrar missa fora del temple.
Té una entrada curiosa doncs disposa d’un gran porxo sostingut per un llarga columna,
una altra curiositat és que la trona de predicar el sacerdot queda a sota d’aquest porxo, un tercer element és un pou amb l’escultura d’un peix que arrodoneix les curiositats d` aquesta església.

Hem retornat a Cruïlles i hem intentat endevinar a on es podia trobar el segon objectiu del dia: Sant Joan de Salelles, ja que no hem trobat cap indicació de l’ermita
Com que portàvem un plano, per l’orientació del sol i per l’experiència acumulada l’hem trobat. Es tracta d’una ermita molt bonica, molt proporcionada, en molt bon estat i que està en un indret bucòlic .
Sant Joan de Salelles
Es tracta d’una senzilla construcció de nau única, coberta amb una volta apuntada seguida, i absis semicircular llis que té una volta de quart d’esfera. Al centre de l’absis s’obre una finestra de tipus sagetera, molt estreta i d’una sola esqueixada; és l’única finestra original que hi ha en tot l’edifici. Sobre el sector corresponent a l’arc d’obertura de l’absis a la nau, s’aixeca un campanaret de cadireta d’un ull. Disposa de dues portes: la principal adovellada de mig punt, situada al costat sud, i una de molt petita al costat nord.
Al frontis de l’església, refet totalment al s. XVI, es pot observar una porta i una finestra allindades ; la llinda de la finestra té gravada la data de 1596. Al costat nord de la nau destaca part de parament en opus spicatum, element arcaïtzant que permet datar les parts primitives de l’edifici entre els ss. X i XI..
Un cop fetes les fotografies i haver gaudit de la troballa hem seguit per la mateixa pista asfaltada fins a Sant Sadurni de l’Heura on en el restaurant “Cal Carreter” hem dinat molt correctament.

Força Real

Avui, dimarts hem anat a la Catalunya Nord, per pujar fins al cim de “Força Real” , un antic castell i una ermita del que només en queda l’ermita. El cim en forma de baluard sobresurt sobre la plana del Roselló fins a 507 m. d’altitud. Des d’aquest indret es gaudeix d’una vista excepcional, per una banda el cap Leucate, Alberes i el Canigó, al nord-est els dos pics de Bugarach i el penyal de Quéribus que sobresurten entre les crestes de les Corbieres meridionals.
Es pot veure el contrast entre la vall del Tet on hi podem veure molts cultius d’horta amb alguna clapa d’arbres i la vall de l’Agly on hi predominen les vinyes que han ocupat la vessant de territori.
Des de l’aparcament es pot accedir a la torre i l’ermita de Força-real, a més de 500 metres d’alçada aquesta construcció militar, edificada a la segona meitat del segle XIII, guardava la frontera del regne de Mallorca, establerta en el tracta de Corbeil. Antigament en aquest indret hi havia un castell i una torre de defensa. En l’actualitat, trobem una ermita construïda damunt les ruïnes del castell i la torre de defensa, reconvertida en una torre de comunicacions.
Per anar-hi hem sortit a Perpinyà Centre i hem seguit en direcció Prades i a Millas s’agafa el trencall que porta cap el coll de la Batalla i a la dreta es pren la pista que puja a Força Real, a uns quatre cents de l’ermita es troba un aparcament on cal deixar el cotxe, la resta es pujar fins arribar a la construcció.
Com ja hem explicat es tracta d’un lloc privilegiat, lloc que es veu des de la plana del Roselló i que des de’aquí dalt és té una panoràmica infreqüent.
Hem fet una volta per l’entorn de l’edifici que restava tot tancat i on sols pots fer això, una volta de 360º gaudint del panorama.
Un cop fetes unes fotografies hem retornat el cotxe, i de baixada ens hem aturat al Coll de la Batalla, una gran monument en memòria de les guerres que en l’època medieval hi varen haver en aquells indrets. Una placa recorda que el castell va ser edificat pels reis de Mallorca i molt poca més, no he trobat més informació. A sí que en aquella muntanya s’hi extreia entre altres llocs com Estagel i Costabona el conegut granat, pedra preciosa dels catalans.
En la fabricació de les joies, el granat només és una part del treball. En efecte, el joier prepara la muntura en or i li dóna una forma particular que s’anomena “chaton” de fons bombejat, i després fixa el granat encastant-la.
És d’aquesta forma que aquesta fabricació ha pogut prosperar i desenvolupar una particularitat amb molta seducció, que garanteix al pas del temps, un cert saber viure. No hi ha cap família que no tingui a casa seva una o vàries joies llegades religiosament de generació en generació.
Arribats a la plana hem decidir anar a Thuir a fer una volta per la vila i aprofitar per dinar, cosa que hem fet en una plaça sota l’ombra d’un gran plataner, en aquesta sortida ens ha acompanyat la nostra filla Marta.