Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Sunday, July 29, 2007

"Ruta de les 10 Ermites"
Aquest dimarts hem tornat a la comarca de la Selva, hem anat a conèixer dues de les 10 ermites que configuren l’enfilall de la “Ruta de les 10 ermites”. Avui hem anat al Castell i Església d’Argimon per fer l’excursió des d’aquest indret fins el Santuari de Sant Pere Cercada.
Situats a Riudarenes hem seguit cap al llogarret de l’Esparra, on s’agafa una pista que en tres km. i amb força sots i roderes puges fins al castell i església d’Argimon.
Des de la plana ja veus el Santuari que sobre l’espadat sobresurt esveltament. Un cop a dalt te n’adones de la gran vista que és pot gaudir si el dia no està tapat com avui. Malgrat tot hem albirat el mar, hem reconegut la serralada del Montseny, el Montgrí, la plana de l’Empordà i les muntanyes de la Serra de l’Albera.
El que queda del conjunt arquitectònic està molt ben conservat i molt ben tancat i protegit, en l’indret es pot gaudir de dos grans miradors des del superior la vista es de 360º, i la seva alçada, 450 metres, permet tenir una panoràmica privilegiada. L’església havia estat la capella del castell del mateix nom, documentat ja el 1106. Era una possessió dels Cabrera i fou destruït a finals del segle XIV, en resta la capella i restes dels murs.
L’ArgimonHem agafat els estris de marxa i hem seguit les indicacions per anar a Sant Pere Cercada, ens anem acostumant a que en aquestes ermites de la Selva comences baixant i acabes pujant i al refer el camí torners a fer el mateix. El camí està molt ben senyalitzat i et pots despreocupar d’aquest tema i invertir el temps en gaudir de la natura que en aquest
moment és una explosió, tot reneix, tot floreix, és una meravella. En aquest recorregut predominava el bruc florit, extraordinari, també farigola i romaní i molts arboços, la ginesta que hem vist, la varietat ginestell està en plena florida, de comú també se'n comença a veure de florida.
Hem caminat per uns camins molt aptes i fressats amb algunes fonts que malgrat la sequera encara ragen, deu ser, perquè la Selva és la comarca de l’aigua, després de traspassar un parell de rieres i de pujar hem arribat a Sant Pere de Cercada.
L’edifici s’aixeca damunt d’un Puig situat al mig d’una vall tancada, d’aquí el nom de “cercada”, envoltat pels torrents de l’Esparra i de Sant Pere. El església és un magnífic exemplar de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. Presenta una planta de creu llatina , un gran cimbori octogonal, un gran absis i dues absidioles en gradació amb sengles capitells esculpits. El campanar és d’espadanya. Sant Pere havia estat un monestir canonical agustinià, fundat el 1136 i que subsistí fins el 1592. Es pot dir que és el monument més remarcable de la comarca.
Sant Pere no gaudeix d’una gran vista però sí d’un entorn net i polit, a 25 metres hi ha una masia que possiblement fou la rectoria també molt ben arranjada. Haviam, és un lloc que quant hi arribes dius: Carai noi, això és molt interessant, ha valgut la pena venir. és una llàstima no poder visitar l’interior, però l’exterior ja és prou gratificant.
Se’ns està fent tard. Hem començat a caminar a ¼ de 12 i hem estat 2 hores fins arribar aquí, ens cal tornar en pas lleuger sinó no dinarem.Tot menjant fruits secs i caminant amb pas ferm hem fet la tornada en una hora i mitja. En total 3 hores i mitjà de camí. Quan hem agafat el cotxe ja eren ¾ de 3. Hem baixat cap a l’Esparra i cap a Riudarenes on al restaurant “La Brasa” encara ens han donat dinar.
És d’agrair l’esforç que fa el gremi per donar aquest servei , malgrat l’hora ¼ de 4.
A la Brasa no fan menú i per tant hem escollit, una amanida i verdures a la planxa , peus de porc i ànec rostit, ens ha costat una mica més car que altres dimarts. Cal fer notar un bon servei i tot molt ben elaborat i agrair-los que ens en donguessin.
Al sortir ja era mitjà tarda i hem seguit cap a Banyoles.
Dimarts 27 de març e 07

D'Argimon a Sant Pere Cercada

Ruta de les 10 Ermites
Aquest dimarts hem tornat a la comarca de la Selva, hem anat a conèixer dues de les 10 ermites que configuren l’enfilall de la “Ruta de les 10 ermites”. Avui hem anat al Castell i Església d’Argimon per fer l’excursió des d’aquest indret fins el Santuari de Sant Pere Cercada.
Situats a Riudarenes hem seguit cap al llogarret de l’Esparra, on s’agafa una pista que en tres km. i amb força sots i roderes puges fins al castell i església d’Argimon.


Des de la plana ja veus el Santuari que sobre l’espadat sobresurt esveltament. Un cop a dalt te n’adones de la gran vista que és pot gaudir si el dia no està tapat com avui. Malgrat tot hem albirat el mar, hem reconegut la serralada del Montseny, el Montgrí, la plana de l’Empordà i les muntanyes de la Serra de l’Albera.
El que queda del conjunt arquitectònic està molt ben conservat i molt ben tancat i protegit, en l’indret es pot gaudir de dos grans miradors des del superior la vista es de 360º, i la seva alçada, 450 metres, permet tenir una panoràmica privilegiada. L’església havia estat la capella del castell del mateix nom, documentat ja el 1106. Era una possessió dels Cabrera i fou destruït a finals del segle XIV, en resta la capella i restes dels murs.
Hem agafat els estris de marxa i hem seguit les indicacions per anar a Sant Pere Cercada, ens anem acostumant a que en aquestes ermites de la Selva comences baixant i acabes pujant i al refer el camí torners a fer el mateix. El camí està molt ben senyalitzat i et pots despreocupar d’aquest tema i invertir el temps en gaudir de la natura que en aquest
moment és una explosió, tot reneix, tot floreix, és una meravella. En aquest recorregut predominava el bruc florit, extraordinari, també farigola i romaní i molts arboços, la ginesta que hem vist, la varietat ginestell està en plena florida, de comú també se'n comença a veure de florida.
Hem caminat per uns camins molt aptes i fressats amb algunes fonts que malgrat la sequera encara ragen, deu ser, perquè la Selva és la comarca de l’aigua, després de traspassar un parell de rieres i de pujar hem arribat a Sant Pere de Cercada.

Sant Pere de CercadaL’edifici s’aixeca damunt d’un Puig situat al mig d’una vall tancada, d’aquí el nom de “cercada”, envoltat pels torrents de l’Esparra i de Sant Pere. El església és un magnífic exemplar de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. Presenta una planta de creu llatina , un gran cimbori octogonal, un gran absis i dues absidioles en gradació amb sengles capitells esculpits. El campanar és d’espadanya. Sant Pere havia estat un monestir canonical agustinià, fundat el 1136 i que subsistí fins el 1592. Es pot dir que és el monument més remarcable i ben conservat de la comarca.
Sant Pere no gaudeix d’una gran vista però sí d’un entorn net i polit, a 25 metres hi ha una masia que possiblement fou la rectoria també molt ben arranjada. Haviam, és un lloc que quant hi arribes dius: Carai noi, això és molt interessant, ha valgut la pena venir. és una llàstima no poder visitar l’interior, però l’exterior ja és prou gratificant.
Se’ns està fent tard. Hem començat a caminar a ¼ de 12 i hem estat 2 hores fins arribar aquí, ens cal tornar en pas lleuger sinó no dinarem.
Tot menjant fruits secs i caminant amb pas ferm hem fet la tornada en una hora i mitja. En total 3 hores i mitjà de camí. Quan hem agafat el cotxe ja eren ¾ de 3. Hem baixat cap a l’Esparra i cap a Riudarenes on al restaurant “La Brasa” encara ens han donat dinar.
És d’agrair l’esforç que fa el gremi per donar aquest servei , malgrat l’hora ¼ de 4.
A la Brasa no fan menú i per tant hem escollit, una amanida i verdures a la planxa , peus de porc i ànec rostit, ens ha costat una mica més car que altres dimarts. Cal fer notar un bon servei i tot molt ben elaborat i agrair-los que ens en donguessin.
Pati de davant de la RectoriaAl sortir ja era mitjà tarda i hem seguit cap a Banyoles..Dimarts 27 de març e 07

Santa Maria de Castellar i Sant Joan de la Font

Avui hem anat a conèixer Santa Maria de Castellar, sobre Sant Joan les Fonts, és una de les ermites pendent per completar l’enfilall d’esglésies de la Vall de Bianya i de la vall del Bac que tenim pendents, ara només ens queda per conèixer Sant Andreu de Socarrats a prop de Llocalou.
La sortida d’avui ha coincidit amb la vigília de la Primavera, però ha coincidit amb un dia de rigorós hivern. A l’arribar a l’ermita hem tingut una pluja de neu i aigua, més neu que aigua.
Santa Maria de Castellar és una ermita del segle XI, l’església esta paret per paret amb la rectoria, avui convertida en un allotjament rural, han rehabilitat la rectoria i a més és l’habitatge de la parella que ho porta, és un apartament per un màxim de 6 persones.
La vall de Castellar és a 6 km. de Sant Joan les Fonts, aquesta vall forma part de l’espai protegit de l’Alta Garrotxa i la construcció es troba a 650 metres, des de aquest indret es veu el Canigó i en dies clars fins hi tot el mar (avui no hem vist res).
La Mestressa de la Casa, que havia sigut la Rectoria ens ha facilitat la informació, és d’agrair trobar una persona per aquests indrets tant ben documentada. Ens ha comentat que seguin la pista per la que hem arribat aniríem a parar prop de la masia de Colldecarrera a la vall del Bac. Ella és natural d’Holanda, parla força bé el castellà i forces paraules en català, el seu marit procedeix de Tenerife però des dels 10 anys que va venir a viure a Olot. Cal tenir un esperit aventurer per viure en un lloc tant solitari.
Hem refet el camí i ens hem arribar fins a Riudaura doncs volíem anar a conèixer Sant Joan de la Font. A Riudaura hem seguit les indicacions del llibre “Santuaris de la Garrotxa”. Hem pujat amb el cotxe fins a un indret que els veïns de la comarca l’anomena “El Petroli” i és que anys enrera s’hi portaren a terme unes prospeccions per extraure’n, sense èxit, aquest carburant. Encara s’hi veuen restes del treballs realitzats en el lloc.
Com que seguia caient aigua i neu hem seguit amunt amb el cotxe i hem pogut arribar fins al Santuari. Es tracta d’una gran casa on hi ha L’Església, els allotjaments, i les cavallerisses, en fi molt gran. També hi ha una font ben feta i que raja de ben segur a l’estiu sota els corpulents arbres que l’envolten ha de ser un plaer passar-hi una llarga estona.
Per Sant Joan s’hi celebra l’aplec coincidint amb la festa del Sant, hem recollit una estrofa dels goigs del Santuari:
“Als devots consoleu,
de Riudaura en la capella,
La Font de Sant Joan
i d’una font prop d’ella
amb salut els regaleu,
els sospirs oïu piadós,
que l’afligit cor us envia”
Ara ha sortit el sol, ara plou, ara neva, ens hem posat d’acord en que era millor cercar un lloc per dinar, marxem de Sant Joan , passem de llarg de Riudaura i prenem la carretera que ens porta al començament de la Vall d’en Bas, no havíem entrat mai per aquest indret, per la Pinya, hem descobert una perspectiva diferent de la vall. Ho veus des de una altre lloc, i molt millor perspectiva.
Tot i el temps encara ens hem arribat a Sant Joan dels Balbs que en venia de pas. L’Església de Sant Joan dels Balbs pertany al municipi de la Pinya, és d’origen romànic i esmentada ja el 958, fou cedida pels comtes de Besalú el 977 a la col·legiata de Santa Maria de Besalú. és una ermita molt bonica i en un paratge molt agradable.
En fi que hem descobert tres nous llocs i se’ns ha fet l’hora de dinar, fet que hem resolt al restaurant Verntallat que l’ Agrobotiga té al bell mig de la Vall d’en Bas.
Agradable l’escalfor i el servei del local. No hi havia menú però els preus eren força ajustats, unes amanides i unes mongetes de la vall amb botifarra del perol, perfecte, tot plegat 22,- Euros amb cafè inclòs. A l‘acabar hem sortit cap a Banyoles.
Dimarts 20 de març de 07

Saturday, July 28, 2007

De Sant Andreu de Gitarriu a Sant Grau d'Entreperes

Aquest dimarts hem tornat a l’Alta Garrotxa, hem fet l’excursió de Sant Andreu de Gitarriu a Sant Grau d’Entreperes, un indret pendent del maig de l’any passat que només arribàrem fins a Sant Andreu.
Avui a diferència de l’altra vegada que vàrem pujar a peu des de Sadernes hem fet amb cotxe fins el Serradell i això ha facilitat les coses.
En la sortida d’avui ens acompanyava la Montserrat i hem aprofitat per anar fins a Sant Andreu de Gitarriu perquè ho coneixes, hem tingut la gran sort de que feia un dia esplèndid, clar, sense núvols amb una lluminositat inusual.
A l’ermita hem trobat un motorista que ens a passat quan pujàvem, hem fet conversa fins el punt que ens ha descrit cadascuna de les muntanyes que teníem al davant, com hem dit abans el dia ho permetia, allà hi tenim el Bestracà, a sota a l’esquerra Oix, a sota a l’esquerrà Beget, aquí davant el Montpetit i el Montmajor, allà a l’esquerra la serralada del Puigsacalm amb el tall de Cabrera i més enllà el Far.
El Comanegra i el Puig de les Bruixes i al darrera el Talló i aquella petita cresta que es veu és el Taga. Esplèndid quina il·lusió com hem fruit. Moltes gràcies senyor d’Olot.
Finalment després de la lliçó hem agafat bastons i estris i cap a Sant Grau d’Entreperes , una pista molt agradable que entre mig de boixos i alzines ens ha portat fins a l’Església. Ha sigut una hora de passeig doncs el camí feia baixada i així tothom s’hi veu amb cor.
En la documentació de la sortida hem llegit que Sant Grau és una Església petita però és força més gran que Sant Andreu, també hem llegit que el Patronatge de Sant Grau era el més popular de l’Alta Garrotxa pel fet de protegir el bestiar boví. Els bous i les vaques eren la tracció i la força de sang que movia la feina i el proveïment de llet d’aquell temps, per això els pagesos encomanaven els seus animals banyuts al sant perquè els protegís de malalties i desgràcies. Sembla que aquest indret tingué una certa importància durant les guerres remences.
A nosaltres ens ha semblat que l’ Església és força gran, amb un gran cancell com és pot veure en la fotografia, i que en algun moment determinat fou ampliada com hem pogut veure en els murs de l’edifici.
L’Església queda al costat d’una important casa que es veu habitada, malgrat no hi hem vist ningú. La persona que hem trobat a dalt a Sant Andreu ens ha dit que podrien ser neo-rurals forasters.
Hem fet el camí de tornada amb pas lleuger i malgrat la pujada en una hora hem tornat a arribar al Serradell. Al Serradell hi ha una gran Masia, que en aquest moment estan rehabilitant i que ens va fer molta il·lusió que fos eixís. La darrera vegada que hi vàrem ser feia pena veure com s’enrunava. Hem parlat amb els treballadors i ens han dit que la podíem visitar.
En lloc de tornar cap a Sadernes hem seguit en direcció al coll de Faja, hem trobat l’encreuament on seguint cap a l’esquerra passaríem per una gran masia que s’anomena El Polí i aniríem també cap a Menera, el coll de Teies des de’on podríem anar a Bassegoda o a Lliurona. Cap a la dreta, que ha estat la nostra opció, hem passat per una masia que es diu L’Orri, per Sant Miquel de Monteia per arribar finalment a Sales de Lierca. És més llarg que per Sadernes però la pista està en molt millor estat.
Avui teníem fotògrafArribats a Sales hem decidit veure si trobàvem dinar a Tortellà, hem fet una petita descoberta i hem anat a para al restaurant Cala Seca. Molt bé, servei, plats i fins hi tot el preu.
Hem llegit que Sales de Lierca havia tingut 39 habitants amb 5 veïnats de masies: Sales de Lierca, Sadernes, Gitarriu, Entreperes i Monteia.
Al sortir de dinar ja hem enfilat el camí direcció Banyoles.

La Dama i la ConvidadaDimarts 13 de març de 07

De Sant Miquel de Cladells a Santa Margarita de Vallors

"Ruta de les 10 ermites"

Aquest dimarts hem anat a la comarca de l’aigua, a la Selva, a conèixer un nou recorregut de la ruta de les 10 ermites, concretament de Sant Miquel de Cladells a Santa Margarita de Vallors.
A l’eix la C-25 hi ha una sortida especifica que posa Sant Miquel de Cladells.
Sant Miquel de Cladells queda entre Santa Coloma de Farners i Sant Hilari Sacalm i forma un petit agrupament amb la rectoria i l’hostal, avui casa de colònies. L’Església, un edifici romànic del segle XII, té un absis amb un fris decorat amb relleus arrodonits i un campanar posterior de coberta piramidal.
L’excursió fins a Santa Margarita surt d’aquest indret, amb un cartell que assenyala la direcció i senyals blanques que t’acompanyen tot el camí. Està molt ben senyalitzat.
El camí és una pista de terra prou ampla perquè s’hi pugui anar en cotxe, almenys fins arribar sota mateix de Santa Margarita. En quasi tot el camí te’ns el soroll de l’aigua que et fa de música de fons l’hem començat a sentir quan hem baixat a la riera de Vallors. Per cert que al començar l’excursió ja fas una baixada molt forta amb un desnivell d’almenys cent cinquanta metres en mig km. pendent que l’hem tingut de pujar a la tornada.
La vegetació és molt variada i durant el transcurs del recorregut pots veure de tot, moltes alzines sureres, plantacions de plataners, molts pollancres, també força pins, eucaliptus, castanyers i roures, sembla que potser pel fet d’haver-hi aigua es planten i es tallen sovint arbres. El bruc ja està florit i se’n veu per tot arreu.
El fet de caminar per un camí ample no tens les mateixes sensacions com quan vas per estret on la natura la toques amb les mans, de totes maneres els canvis de vegetació i el soroll deliciós de l’aigua, sobre tot en el tram que vas més proper al torrent de la Vallicrossa.
Amb una hora i poc més hem arribat sota Santa Margarita, aquí comença una forta pujada fins arribar a l’ermita que està a 670 metres d’alçada, hem sortit de 450 metres i n’hem baixat aprox. 150 metres, vol dir que durant tot el camí vas pujant i el tros final amb molta pendent. Fins arribar a dalt hem trigat 35 minuts.
Santa Margarita de Vallors, es troba situada en una vessant de la serra del Pedró, en un indret emboscat i muntanyós, l’església és datada al 939 i renovada i consagrada l’any 1193. D’origen romànic del segle XII fou restaurada entre 1680 i 1743 i la darrera restauració el 1992.
Santa Margarita de VallorsUna esplanada de pins, un edifici d’una sola planta i que està en molt bon estat, un petit cementiri i l’església és el conjunt bucòlic d’aquest indret. Pels bancs i llocs on s’hi ha fet foc, dona a entendre que és un lloc força visitat i que en l’aplec s’hi ha de congregar molta gent. Totes les portes estan molt ben tancades per evitar bretolades.
Un cop refets hem fet la tornada i la mateixa baixada ens feia anar més de pressa del que volíem, el fet que el camí anés baixant no se’ns ha fet pesat fins que hem tornat a arribar a la riera. La pujada també sens ha fet feixuga. Finalment hem arribat una altra vegada a Sant Miquel on ens esperava el cotxe, en total tres hores i mitja de caminar.
Hem vist que era millor anar a Sant Hilari per si arribàvem a temps perquè ens donguessin dinar, ho hem fet per la carretera vella de Santa Coloma a Sant Hilari.
Eren tres quarts de tres quan entràvem al poble, allà mateix restaurant “La Bàscula”, cap allà s’ha dit, cap problema per l’hora ni per aparcar o sigui que bé.
Un menú a 8 Euros, amb tres plats per escollir de primer i segon, tot molt correcte i ben servit.
Hem sortit de Sant Hilari a trobar l’Eix i cap a Banyoles.
Tornarem a la Selva per conèixer aquest rosari d’ermites ja que estan totes elles enllaçades i els camins molt ben senyalitzats. De moment ja n’hem visitat tres.
Dimarts 6 de març de 07

Cabanelles, Lliurona i Sant Martí de Corsavell

Aquest dimarts hem anat al Parc Natural de la Garrotxa, on, una vegada més, hem pogut gaudir d’un dels darrers espais veritablement verges dels Pirineus orientals.
Hem començat la nostra excursió a Cabanelles a fi d’anar cap a Lliurona, Sant Martí de Corsavell, Sant Joan de Bossols fins arribar al càmping Bassegoda a Albanyà. Això era el projecte, que venia donat perquè haviem sentit a dir que asfaltaven des de Cabanelles.
Hem iniciat la pista des d’on se separen els camins que van a la Mare de Déu del Mont i cap a Albanyà, aquesta darrera és la que hem agafat i que hem vist que d’asfalt ni l’olor.
És una pista que està en força mal estat , cal anar molt a poc a poc i anar fent, als tres quarts d’hora de traqueteix i d’anar d’una banda a l’altra hem arribat als plans de Planelles on hi ha una gran masia del tot abandonada, sense teulada i molt enrunada , altres petites construccions també en ruïnes, no és una masia qualsevol, havia de ser molt gran, n’hem deixat constància amb unes fotos però no hem trobat el nom de la Masia en els mapes, el lloc és magnific.
Des d’aquests plans hi ha una molt bona vista sobre l’Empordà, així com del llogarret de Lliurona, que ja veiem a la alçada que estem nosaltres, hem seguit per la vessant de la muntanya i molt haviat hem estat als plans de Carig, lloc esplèndid i on les cases de Lliurona ens quedem a 50 metres. Aquí portem 11.600 km. de pista. Com que Lliurona ja ho coneixíem d’una altre excursió, hem seguit cap al Coll de la Creu on hem gaudit d’una vista de l’Empordà i d’Albanyà imponent. Seguim direcció Albanyà i ja trobem el camí o pista que bé de la Vall del Riu que ens arriba per l'esquerra, seguim fins a trobar l’encreuament que va a Sant Miquel del Bassegoda i per tant cap al Coll del Principi i la que ens mena a Sant Martí de Corsavell seguint les marques del GR. Hem optat per San Martí de Corsavell ja que hem vist que l’opció de fer les dues ermites era molt complicat i era molta pista per un dia.
L’arribada a Sant Martí està ben marcada amb un plafó que ho indica, el camí està senyalitzat i no hi ha pèrdua, el camí esta ple de farigola i molt d’espígol, es un km. de baixada que et deixa a l’ermita i a la Torre dita també de Corsavell. L’ermita s’ha reformat i reconstruït i es veu que s’hi ha fet una bona actuació des del Consorci de L’Alta Garrotxa. És una església romànica que depèn de la de Lliurona i fou fundada pel monjos del monestir d’Arlés l’any 878.
La Torre de Corsavell està en ruïnes i malgrat el seu estat s’endevina que havia de ser una posició molt important, es veuen els arcs de punta que encara estan dempeus i pel que hem llegit havia sigut la torre d’importants nobles de l’època. Hem iniciat la pujada fins el lloc del cotxe, quan hem arribat al lloc hem tingut la sorpresa que a dalt molt amunt es veia Sant Joan de Bossols, la seva silueta ens era coneguda per la documentació que portàvem. Hem dit que la propera visita l’aniríem a veure.
Hem continuat per la mateixa pista, molt haviat hem vist que, de la nostre pista sortia una opció per l’esquerra que et porta direcció al Bassegoda i a Sant Joan de Bossols, aquesta pista enllaça amb que hem deixat quan hem decidit seguir cap a Sant Martí.. Hem anat seguint la pista que porta a Albanyà, abans però et trobes el càmping Bassegoda i abans del càmping hem trobat la pista que amb 17 km. ens portaria a l’Hostal de la Muga, que ja farem un altre dia, també.
El poble d’Albanyà es troba a la capçalera de la vall de la Muga, a la riba esquerra d’aquest riu. La vall és encerclada per muntanyes poc altes vers llevant; a ponent s’alça el massís calcari del Bassegoda (2376); pels vessants s’escolen diferents torrents que aporten aigua a la Muga en el seu curs més alt.
Hem quedat sorpresos per l’Església de Sant Pere d’Albanyà, situada en una plaça que forma un esplèndid balcó el costat de la Muga. És un edifici romànic del Segle X – XI que s’ha restaurat molt encertadament. El temple presenta una sola nau amb creuer ben destacat exteriorment i tres absis semicirculars. El frontis i el campanar de cadireta es veu posterior. Ens ha sorprès gratament la seva descoberta no hi comptàvem.
Hem pogut dinar a Albanyà en un Bar – Restaurant anomenat el Cufi, que ens han atès molt bé i on en un ambient i tracte familiar, hem menjat molt de gust i a un preu molt correcte.
Sortint ja hem fet camí cap a Banyoles.

Dimarts 13 de febrer de 07

D'Oix a Santa Maria d'Escales

Aquest dimarts hem anat a conèixer l’església de Santa Maria d’Escales a l’alta Garrotxa.
Santa Maria d’Escales pertany al Municipi de Montagut es tracta d’una antiga parròquia. El lloc és esmentat des de l’any 973 i l’església des del 1092. Edifici romànic de diverses etapes, amb un pòrtic o galilea ponent.
Hem anat cap a Oix i abans d’arribar-hi hem vist per primera vegada una vista del castell d’Oix que no havíem pogut veure en altres ocasions, som gener i els arbres de fulla caduca deixen veure les masies i en aquest cas el castell.
Ens hem arribat a Can Pei, que ho han arreglat ho han ballat correctament i molt a prop hem deixat el cotxe. Hem agafat bastons i motxilles i per la pista que porta a la vall d’Hortmoier pista força malmesa i avui del tot glaçada , hem seguit fins el Pont d’Escales, passat el pont la pista segueix cap a Sant Miquel d’Hortmoier i un corriol que surt a la dreta va en direcció a Santa Maria d’Escales, el sender va seguin la carena a poca estona de camí ja ens ha tocat el sol que ha sigut molt benvingut, avui el fred s’enganxava a la cara i a las mans.
Amb el sol de companyia hem anat tirant pel camí que preveiem segons una esquema que teníem sobre un mapa de l’Alpina. En el camí no hi ha cap tipus de senyal, això si ens els llocs complicats hi hem trobat fites de pedra.
El camí és molt bonic, transita entre alzines baixes, molts boixos, petites falgueres i un sota bosc de conte de fades, només deixar el camí i entrar a dreta o esquerra ja era molt agradable. El camí passa pels cingles de Ferran i per sota el Grau d’Escales fins a trobar la riera de Beget que molt a prop conflueix amb la d’Oix.
Hem arribat a la riera i bondadosos i benèvols excursionistes que gràcies a les vostres fites ens heu ensenyat el sender a seguir, doncs cal passar la riera i passar per sota un tronc d’un arbre on hi havia posat unes pedres sobre tronc, fet que ens ha permès endevinar el corriol que seguia cap a Santa Maria.
Són fets, el de posar fites, que són d’agrair i que nosaltres sempre tenim cura d’afegir-hi alguna pedra més pels que vindran desprès. El camí segueix sent encantador prou fressat per no tenir dubtes a l’arribar al coll del Puig ja hem vist l’esglesiola allà lluny en la vessant de la muntanya, esplèndid.
Ja hem arribat a lloc i a fe que podem dir que és dels indrets insòlits que hem conegut , el pòrtic de davant de l’església es molt agraciat i tot plegat té unes mides proporcionades, l’entrada era oberta i l’interior et sorprèn per la seva austeritat, hem fet una volta per el perímetre de l’edifici i hem vist que a sobre de l’església hi ha una habitació que és oberta i que segurament alguns excursionistes aprofiten en cas de mal temps. Hi ha un armari un llit gran, una farmaciola, jocs per jugar i llibres en fi com si fos un petit refugi de muntanya.
Un indret per conèixer com deia una de les notes d’un bloc penjat en la mateixa porta ,un lloc per retrobar-te, un lloc per meditar....
La llàstima que té és que l’edifici es veu feble i que el seu manteniment deu ser de difícil solució ja que cal portar els materials per sanejar-la amb motxilla i la pista més transitable és al Pont d’Escales. Encoratgem als amics de l’Alta Garrotxa a treballar-hi de valent per conservar aquesta petita joia del romànic.
Hem refet el camí amb fermesa doncs ja coneixíem el recorregut i per tant en poc més d’una hora tornàvem a ser al cotxe.
Hem decidit dinar a Oix si trobàvem obert, i sí a Ca la Cristina ens han donat dinar, unes amanides, uns peus de ...i unes galtes del mateix animal, cafès, molt correcte i ben presentat i sortint cap a Banyoles.
Dimarts 9 de gener de 07

Friday, July 27, 2007

Cabestany, Elna i Perpinyà


Avui hem anat a Cabestany, Elna i Perpinyà a la Catalunya Nord

Aquest dimarts ens hem arribat a la Catalunya Nord per conèixer una explotació d’oliveres molt a prop de Cabestany, visitar Cabestany, anar a Elna i veure la il·luminació nadalenca a Perpinyà Com que som afeccionats a recollir folletos quan visitem les oficines de turisme, en teníem un que explicava que desprès de les gelades de l’any 1956 que van morir les oliveres del Roselló fet que va fer tancar els molins a la regió, una persona amb visió de futur va fer venir de Corcega 18000 oliveres que va plantar en uns terrenys molt propers a Salses. Actualment fan una gran producció d’oli amb molta qualitat. Les oliveres son Mas de la Chique al terme de Salses, els molins a Millas i la Central de vendes a Mas Balande on hem estat i ens hem informat per si l’any vinent podem anar a veure els camps d’oliveres en el moment oportú. Hem comprat olives negres de la varietat Lucques i oli de la varietat Picholine.
Sortint hem fet cap a Cabestany, petita vila on hi ha un petit museu d’art romànic dedicat exclusivament a un picapedrer, escultor, arquitecte, anomenat Guillem de Cabestany.
El tal Mestre Cabestany té divereses obres per Catalunya, Sant Pere de Rodes, Museu Mares, Sant Esteve d’en Bas i també de les seves obres se n’han trobat a la Toscana
Hem visitat el museu que per estar en una vila d’aproximadament 8000 persones està molt ben realitzat , amb un recorregut molt didàctic i actual.
Hem llegit: El Mestre de Cabestany, cabdal escultor de l’edat mitjana, va ser redescobert l’any 1930 amb la instal·lació del timpà de l’església de Cabestany. Durant la seva època, la meitat del segle XII, va inspirar a nombrosos artesans de la pedra, revelant una personalitat forta, que es reconeix a totes les seves obres.
120 peces esculpides han estat cisellades pel Mestre de Cabestany. Algunes característiques ben precises el permeten reconèixer: personatges de mans immenses, ulls ametllats amb pupil·les evidenciades per un cop de trepà que els emmarquen...sense oblidar una evident inspiració antiga. Els personatges poden ser serens o aterradors; els animals destaquen pel seu realisme o pel seu aspecte fantàstic.
Totes aquestes particularitats permeten refer el recorregut artístic del Mestre de Cabestany. Podem seguir la seva petjada a Espanya, França Itàlia. Les seves passes semblen haver seguit les vies de pelegrinatge a Compostela i a Roma.
Sortint hem anat a dinar a un Bar ”Cafè de Paris”, un plat combinat amb una mica de vi, un cafè i ha correr.
Eren més de les dues del migdia i ja podíem anar-nos-en cap a Elna per visitar el Claustre, l’Església i el poble.
Havíem estat una altre vegada a Elna i concretament en el claustre però amb molt poc temps degut als horaris doncs els matíns tancant a les dotze.
El Claustre d’Elna és extraordinari, la riquesa i singularitat de cadascun dels capitells és excepcional, la singularitat de cadascuna de les columnes i la seva originalitat el converteixen en un claustre singular i grandiós. l’entrada dona dret a visitar el museu arqueològic així com el museu d’història, amdòs són força decadents amb diferència del que hem vist a Cabestany. Sortint hem visitat la Catedral que data del segle XI, molt carregada i fosca però l’estructura de l‘edifici ben conservat i majestuós.
Al sortír hem fet una passejada pels carrers més comercials d’Elna malgrat el temps no acompanyava gens, feia fred, 7/8 graus i hem decidit anar-nos-en cap a Perpinyà.
A Perpinyà hem aparcat al centre i hem fet un vol per la Plaça Catalunya, el Castillet, ens hem arribat fins la plaça Lion Gambeta a veure l’Església de Sant Joan Baptista, l’Ajuntament i volíem veure com ha quedat l’espai on hi havia hagut el mercat, ha quedat una plaça magnífica molt gran, aquí hem entrat a un bar doncs feia fred a esperar que obrissin els llums nadalencs, cosa que fan sobre dos quarts de sis de la tarda.
Ja al carrer hem notat un vespre diferent, amb músics tocant cançons parisenques, melancòliques, que junt amb els cartells lluminosos ens han transportat al millor de Paris. Hem entrat com cal els magatzems Lafayete on hem comprat sopes i salses diferents de les que trobem per casa nostra.
Eren més de les sis quan hem agafat el nostre petit Suzuki i hem sortit cap a Banyoles.
Dimarts 19 de desembre de 06

Sant Miquel de la Torre i Llongarriu

A la Vall del Bac a conèixer Sant Miquel de la Torre i Llongarriu
Aquest dimarts hem anat a conèixer dues esglésies romàniques a la Vall del Bac, el projecte inicial era fer la descoberta de quatre, però no ha estat possible doncs el temps per arribar als quatre llocs a resultat més del que havíem previst.
deixat el cotxe davant de l’Hostal de la Vall i hem anat a saludar a l’Anna que ens ha dit que la treuen de l’Hostal i sembla que li han demanat que vagi ràpid a buidar-ho.
Per nosaltres l’Anna ja formava part del decorat fosc i trist del interior de l’hostal. Veurem com ho trobarem la propera vegada .Hem agafat els bastons i hem anat a conèixer San Miquel de la Torre, al costat de la Masia del mateix nom, aquest lloc queda a 15 minuts de l’hostal.
L’Església ja es troba documentada l’any 988, es tracta d’una església de façana meridional amb dues finestres i porta adovellada. Antigament el poble rural se'l coneixia per “Vellanacorba”, té un cementiri molt proper i el Mas de La Torre esta a ple rendiment, vaques, cavalls i tot tipus de bestiar volta al costat de la casa.
Arribats altra vegada a l’Hostal hem seguit en direcció a Llongarriu que és l’indret on es troba la segona de les ermites que avui volem veure, es tracta de l’església de la Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu.
Un sender molt ben marcat que pertany al GR-1 ens ha portat sense massa esforç fins el lloc, el camí tot ell a l’ombra es dels més bonics que hem fet, amb roures, ginestars els boixos i el marfull vora el camí junt amb els colors de la tardor com a punt de referència davant nostre.
Hem arribat a Llongarriu i hem quedat sorpresos del lloc i de l’activitat de restauració que s’hi està fent. Picapedrers, paletes, elevadors en definitiva molt d’enrenou.
Hem parlat una mica amb tothom, finalment hem conegut per en Joan Carles que és el masover de l’indret i que té una casa que ja es veu que esta habitada que s’estan fent un conjunt d’habitatges de turisme rural. Sembla que el propietari esta enamorat d’aquest lloc i que li ha donat per fer una restauració com cal. Ens ha dit que n’hi ha per quatre o cinc anys i a fe que no recuperarà pas la inversió.
Ell és qui ens ha dit que per fer les dues ermites que teníem en el programa, Santa Magdalena del Coll i Sant Feliu del Bac eren a quatre Km. d’on som, el que vol dir una hora per anar i una altre per tornar més anar fins el cotxe no teníem temps.
Hem fet unes fotos de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu i ens hem acomiadat del jove que es cuida juntament amb la seva dona de l’hort , del bestiar i de donar menjar a l’hora de dinar a la gent que treballant en la rehabilitació de l’entorn.
Un altre dia tornarem a fer les dues ermites que ens falten i potser tornarem a visitar Llongarriu per veure com avancen les obres.
Hem refet el camí i hem tornat a l’Hostal a buscar el cotxe, la noia de l’Hostal ens ha dit que ha de fer més d’un km. per tenir cobertura si vol trucar amb el mòbil i que li cal pujar al coll on queda el restaurant i la Masia dels Colldecarrera, l’hem acompanyat fins al coll i ens hem acomiadat fins qui sap quan i a on.
Avui ens sembla que hem parlat més que no pas caminat, però si vols conèixer, cal escoltar.
Mare de Deu dels Àngels de LlongarriuLa vall del Bac és bonica tot l’any, però ho és especialment a la tardor quan les fulles dels pollancres es tornen grogues, les dels faigs de color de coure i les dels cireres bords d’un vermell de foc. Aleshores aquests colors conjuntament amb els diversos tons de verd dels pins, les alzines i la gespa dels prats conformen un quadre d’una bellesa indescriptible i única.
Hem decidit anar fins a Sant Pau de Seguries on hem agafat la carretera de la Vall de Bianya i una vegada més hem gaudit dels colors de la tardor.
Hem dinat a Cala Nasia a Lloc Alou, molt bé ja ho coneixíem però segueix molt bé.
Sortint de dinar cap a Banyoles.
Dimarts 5 de desembre de 06

De Riudarura a Sant Miquel del Mont

Per arribar a Riudaura cal trobar l’accés des d’Olot on esta indicada la direcció, en pocs km. ens hem trobat a la vall de Riudaura on hem descobert una vall amb una bellesa i un paisatge extraordinari.
Coneixíem la vall des de la Carretera d’Olot a Ripoll pel coll de Coubet i el coll decarrers, alguns d’ells certament estrets i accidentats. Ens ha agradat molt la plaça del Gambeto que està tota empedrada i que mostra una sèrie de cases de pedra molt ben conservades.
És típic per la festa del Roser el ball del Gambeto, es tracta d’un ball molt antic, amb arrels que es perden en el temps i el qual el comencen ballant 8 parelles, quatre de principals i quatre d’acompanyants. El homes porten un barret de copa i un Gambeto, que és una mena de brusa negre tirada quasi fins els peus, solen portar un bon havà a la boca, les dones van guarnides com antigament, propi de la pagesia.
Hem anat a veure l’Església de Santa Maria, el comminador així com el cementiri, consta que en l’any 852 fou erigit el monestir de Santa Maria, pel comte Vilfred de Besalú. L’església és sens dubte una de les més antigues fundacions monàstiques de la Garrotxa. Un cop visitat el poble hem anat per una pista de terra que surt al costat de la masia de Canes, sempre des de l’alçada però no l’havíem trepitjat mai.
Riudaura és un poble típic que ha sabut conservar la seva genuitat i el traçat medieval dels seus la Corda i puja per uns llocs molt bonics fins a trobar la carretera d’Olot a Ripoll que és d’on surt el camí que ens ha de portar a Sant Miquel del Mont.
Una pista que va a uns repetidors de TV és el punt d’inici, es tracta d’una pista de terra i reforçada amb porland en els desnivells més forts.
Als 20 minuts de caminar hem trobat un corriol que indicava Sant Miquel del Mont, el camí ens ha portat amb 20 minuts més fins a dalt l’ermita. L’indret es privilegiat, tranquil, envoltat de roures i amb una quantitat excepcional d’aranyoners amb unes boles de color morat precioses.
Cal fer menció que som a la tardor i per tant els plàtans, els aurons els roures, els fatjos mostren les seves fulles amb tota la gamma de colors de tardor. La panoràmica des de l’ermita és extraordinària de ben segur que es pot veure el mar, però una boira empipadora no ens ho ha deixat veure. Si que hem vist la neu per primera vegada aquesta tardor. Teníem a davant el Bassegoda, el Comanegra, la serra de Batet, el Rocacorba, el Mont i fins hi tot el Puig Neulòs, una mica més enllà..
Hem copiat un petit text dels goigs que hi havia a la porta de l’ermita i que diuen així:
Dins la terra catalana
entre Olot i Camprodon
hi ha una ermita molta galana
que es diu Sant Miquel del Mont;
i és al mig d’un munt de pobles
i al bell mig d’un mont de flors.
Hem refet el camí i hem decidit baixar a dinar a Riudaura al restaurant Pilar, on el matí hi hem pres un cafè, és l’únic cafè i restaurant que hi ha al poble, hem pensat aquí deuen fer una bona cuina. Hauria pogut ser, però no ha sigut. Els plat del menú no donaven per fer meravelles, al final 18 Euros els dos amb cafè inclòs. Hem deixat la vila de Riudaura pensat que podria ser bonic tornar a veure el ball del Gambeto per la festa del Roser de l’any vinent. Hi pensarem...?
Dimarts 28 de novembre de 06

Friday, July 06, 2007

D'Albanyà a Lliurona






D’Albanyà a Lliurona a l’alta Garrotxa

Avui hem anat a conèixer el veïnat de Lliurona que està en una zona d’alt interès natural del Parc Natural de l’Alta Garrotxa i que administrativament pertany al municipi d’Albanyà a l’Alt Empordà el que podríem anomenar la Garrotxa Empordanesa.
Lliurona juntament amb el Bassegoda són dos indrets pendents en la nostra agenda, de moment ja hem resolt Lliurona, aviat el Bassegoda que avui l’hem vist majestuós des del Pla de la Creu.
Hem anat fins Albanyà passant per Avinyonet , Cistella, Sant Llorenç de la Muga, poc abans d’arribar a Albanyà ens hem aturat a fer unes fotos i visitar l’ermita de Santa Maria de Palau, una ermita molt esvelta que queda molt propera a la carretera.
Traspassem Albanyà i passat el pont de la Boixeda sobre el riu Muga, ja hem trobat el camí senyalitzat que posa Lliurona.Prenem els bastons, motxilles i mapes i amunt, haviat trobem les marques grogues que ens acompanyaran tot el camí. De bon començament el camí comença a pujar i així ho va fent fins que hem arribat a una finca anomenada la Parada portem quasi una hora de camí (l’itinerari diu 30 minuts). Aquí fem la primera parada per posar energies. Seguim per un camí costerut i amb moltissimes pedres, en fi un pedregam que va pujant tot fent llacets fins arribar a un coll amb una gran panoràmica sobre la vall d’Albanyà, a sobre ens queden els cingles de parada, ara el camí ja no puja tant i anem a trobar el Pla de la Creu, les alzines han deixat pas als pins i el paisatge és d’una bellesa feréstega, amb cingleres boscos d’alzines i pins com els que ara ens envolten.
Cap bolet per alegrar l’excursió, seguim pujant i ben aviat arribem a l’encreuament de la pista que va cap al Mont, a Bassegoda i cap Albanyà. ja som en els plans de Lliurona, un camí ampla ens acosta al veïnat on hi hem arribat amb tres hores des de la sortida, hauríem de considerar dues hores i mitja de camí i un desnivell de 500 metres.
L’arribada ens desorienta una mica, caravanes velles, bombones de Butà aquí i allà, uns somiers, piles de totxos, ens costa situar-nos, és un antic poble que s’està rehabilitant però que al mateix temps ja s’hi viu. Una dona ens pregunta si necessitem alguna cosa, un home ens explica que ja tenen fins i tot escola, ens diu que el poble va començar la seva decadència a finals del segle IXX i començaments del XX. Ens arribem fins a l’Església de Sant Andreu de Lliurona , església d’una sola nau amb absis i campanar, però que en l’interior està servint de tot menys d’església, això si, Sant Andreu ho està controlant tot.
Pel costat de l’església arribem a la font on mengem uns ganyips per agafar forces per la tornada . Una nena, arriba on som nosaltres i diu que ve de l’escola, ens explica que la mestra diu que no posa gaires normes però ella en canvi considera que tot són normes. A la nena se la veu llesta com un gínjol, s’explica sense parar, ens diu que les seves amigues la deixen de banda, sobre tot la Queta. Ha anat bé compartir una estona amb una nena que ens ha deixat entreveure que el viure en un indret tant neo-rural per dir-ho d’alguna manera, aspectes com la imaginació, l’expressió i la il·lusió i són ben vives. Hem passat per l’ Hostal de l’Arç, molt ben conservat i on pots veure encara avui com devia ser l’ahir.
Han rehabilitat i reconstruït el cementiri que queda en el mig del Pla de la Creu on s’albira una magnifica vista de la plana de l’Empordà fins arribar al mar, ens hem acomiadat del Bassegoda que és allà sobre mateix i hem quedat que ben aviat l’aniríem a veure.
Hem refet el camí fins el pont de Boixeda on hi hem arribat amb una hora i mitja , això sí avui també menjarem quan arribem a Banyoles.
Dimarts 14 de novembre de 06.

De Colera a la Platja de Garbet



Avui hem anat de la vila de Colera a la platja de Garbet


Avui hem anat a l’Alt Empordà, ens hem arribat fins al poble de Colera a fi de fer l’excursió entre el port d’aquesta vila i la platja de Garbet.
De Banyoles a Colera hi ha només 65 km. que hem fet en 50 minuts, és més a prop del que sembla, hem passat pel Pla de Martís i hem entrat a la N II per Bàscara.
Arribats a Colera hem anat a l’Ajuntament a buscar informació, la persona que amb molta cordialitat ens ha atès ens ha explicat les dues opcions que ens podrien anar bé, l’una és la que nosaltres ja teníem pensada i l’altre era anar a Sant Miquel de Colera, Molinàs i arribar-se a veure els Dòlmens del Puig d’Esquers des d’on segons sembla hi ha una vista excepcional des de dalt el Puig.
Com que estàvem en forma ens hem decidit per la primera que ens portava a disfrutar d’una matí més proper al mar.
El camí surt del Port de Colera i fins arribar al promontori del cap del Lladrò està marcat amb pintura groga. Malgrat no hagués estat marcat no et pots perdre doncs és un corriol que puja molt fort i que és apte només per cabretes. De fet tal com puja i el seu mal estat ja fa una selecció ràpida de quines persones poden pujar a veure els canons que hi ha a dalt
Ara ho expliquem....
L’any 1770 els germans Bonaventura Sangenis, cofundadors del poble, van ordenar la redacció d’un projecte per a la construcció d’una torre de defensa al cim del promontori del cap de Lladró, sobre l’actual port, tot i que finalment sembla que pels problemes econòmics que van tenir per la construcció del nou poble no es van arribar a construir ma,i tot i que en l’indret hi ha dos canons, un d’ells amb la inscripció “ano de 1789 núm. 163”,els quals són de procedència i destí desconeguts.
Des d’aquesta explanada hi havia tres camins que podíem triar, l’un s’enfilava muntanya amunt, l’altre a peu pla i l’altre per sota d’aquest. De fet cap dels tres era el que havíem d’agafar , calia que haguéssim baixat fins a l’Illa Grossa i d’allà sortia el camí, hi hem baixat a la l'illa Grossa a fer fotos però no l’hem vist.
Hem sortit pel camí de peu pla i entre vinyes molt ben arreglades, és com una vinya jardí, amb unes oliveres arran del camí, tot molt ben disposat i net. Un jove amb una camioneta s’ha parat i hem començat a preguntar, el resultat .. es tracta de la vinya dels Senyors de Peralada i d’on es cull el raïm “Cabernet Sauvignon” que omple les botelles del vi de Garbet. Ell és qui ens ha dit on havíem d’haver agafat el camí i a on el podíem tornar a recuperar, just abans d’entrar a la Masia dels Mateu.
Davant de la Masia dels propietaris, un cartell indica “Camí de Ronda”, hem seguit el camí que al començament esta força bé però que molt aviat s’estreny fins aterrar al mar, ja no es diu camí sinó cinturó potser perquè te’l estrenyis, cal anar de pedra en pedra, posant imaginació i amb un cert valor i grimpant una mica hem fet cap a la platja de Garbet.
Hem decidit agafar la carretera per tornar doncs el camí de pujada als canons si era costerut pujar-lo, de baixada i cansats hauria sigut pitjor . Hem preferit caminar per un bon asfalt que no que et tremolin les cames, i així hem fet tres km. que hi deuen haver de Garbet a Colera.
Arribats ens hem decidit anar a dinar al restaurant “El Jovent” l’únic lloc que hem vist obert i que per l’aspecte és el que ens podia convenir. Un estofat de mongetes, col i patates i vedella amb bolets que ens ha complagut, junts amb postres i cafè total €22,--.
El Cap del restaurant al veure'ns tant muntanyencs ens ha parlat molt bé del Puig d’Esquers i de la impressionant vista que si pot veure. Ja al carrer hem decidit que per aquest dimarts ja en teníem prou i que tornaríem per fer l’opció Sant Miquel de Colera, Molinars i el Puig d’Esquer.
Ens hem aturat a Peralada per comprar vi de Garbet però la botiga no obria fins a les cinc, hem seguit cap a Banyoles per Borrassà, Crespià, Esponellà i a Casa.

Dimarts 16 de gener de 07

El Priorat de Marcèvol






Aquest dimarts hem anat a conèixer el Priorat de Marcèvol a la Catalunya Nord


Avui hem anat al Priorat de Marcèvol, aquest monestir pertany al llogarret del mateix nom a la Catalunya Nord.
Hem anat per la via més ràpida autopista Girona – Perpinyà , per error ens hem deixat la sortida Sud i això ens ha fet perdre força temps, malgrat tot hem arribat amb prou temps per a poder fer la visita. Sortint hem anat a veure la capella de Sta. Maria de les Grades, a tocar del Priorat i hem recollit la següent informació:

PRIORAT de MARCÈVOL
El Priorat de Marcèvol es troba a 560 metres d’altitud en un altiplà que domina la vall de la Tet. El paisatge és magnífic: al nord, el Roc del Moro(775 m.), a l’oest, el Puig de Bau (1025 m.)i al sud, la muntanya mítica dels catalans: el Canigó(2785m.). A tocar del Priorat, la capella de Sta. Maria de les Grades, del S. XI, domina el llogarret.
Vestigis com ara un dolmen i un oppidum testimonien una ocupació humana des del neolític (4000 anys a C). Restes de conreus en feixes, de camins ramaders, l’alzina, la garriga, la vinya, marquen el terme de la petita vila d’Arbussols de la qual el llogarret de Marcèvol n’és agregat des del 1822.
HISTÒRIA
El Priorat va ser fundat pels canonges del Sant Sepulcre. L’any 1129, el bisbe d’Elna els va fer donació de la petita església de Nostra. Sra. de les Grades i les seves dependències. Són canonges regulars que segueixen la regla de Sant Agustí.
L’ordre del Sant Sepulcre va ser fundat l’any 1099, després de la conquesta de Jerusalem pels croats per vigilar la tomba de Crist; s’estengué ràpidament a Europa, on va rebre béns i donatius. Marcèvol va ser un d’aquests establiments del 1129 al 1484, any que l’ordre va ser dissolta pel papa.
L’any 1484, l’edifici passa per sota l’ègida dels capellans, agrupats en comunitat, que serveixen la parròquia de Vinçà. En aquella època, s’instal·la a l’absis un retaule consagrat a la Verge. Aquesta comunitat també va dedicar-se a l’organització de
“perdons” a la Verge. Una tradició antiga hi associa un miracle de la mare d’un Papa, camí de Compostel·la, que seria sepultada a l’església parroquial. Llavors Marcèrvol esdevé un lloc que atreu centenars de pelegrins amb l’esperança d’obtenir grades o indulgències. Aquest és l’aplec més famós de Conflent i cada tres de maig a Marcèvol encara se celebra una missa.
A la Revolució, el Priorat és venut com a Bé Nacional. Esdevé el centre d’una gran explotació agrícola. Els edificis patiran per falta de manteniment. Als anys 1970, per a salvar el Priorat de la ruïna, els tallers d’obres benèvoles s’organitzen en “Associació del Monestir de Marcèvol”, fent del Priorat un lloc d’acollida obert a les grans tendències espirituals, artístiques i terapèutiques de la societat. L’any 2001, l’associació esdevé “Fundació del Priorat de Marcèvol”, reconeguda d’utilitat pública, i prossegueix la seva vocació d’acollida del públic, allotjaments per a grups, estades escolars i actes culturals.
En acabar les visites, hem baixat per l’altre vessant del que havíem pujat i hem anat a parar al poble de Vinçà on hi ha una important presa que malauradament està molt baixa d’aigua, és un poble que gràcies al pantà té un petit llac, a més és un poble que havia estat fortificat i que encara es poden veure dues portes d’entrada a la vila.
L’església té unes dimensions extraordinàries i esta sota l’advocació de Sant Júlia i Santa Baselissa. Ben aviat hem trobat un restaurant on donaven un menú per 10 Euros, això sí a base d’un primer i un segon plat o bé segon plat i postres, ara en molts llocs d’aquestes terres fan aquesta opció. Segurament que ben haviat ho copiaran en aquesta banda dels Pirineus.
Hem fet una descoberta per Vinçà i hem encetat el camí de tornada cap a Banyoles.

Dimarts 31 d’octubre de 2006