Sant Marçal i Santa Fe del Montseny

La sortida de la que us volem parlar avui és una excursió que varem fer en dos dimarts. Ha estat una sortida per conèixer un recorregut circular que transcorre per sota  del turó de Morou al Montseny. Per arribar-hi, les dues vegades, hem fet el mateix recorregut AP-7 fins a Fornells, i C-25 fins a la sortida de Viladrau. A Viladrau es pren la carretera que va fins a Santa Fe del Montseny (88km. des de Banyoles) La primera vegada varem fer una aturada a Sant Marçal, varem veure l’ermita i el restaurant que fins fa poc era només per la gent que hi feia estada i ara és obert a tothom que hi vulgui anar.

Sant Marçal del Montseny

Sant Marçal de Montseny

És una ermita romànica situada al municipi de Montseny, al Vallès Oriental, gairebé al límit amb el d'Arbúcies, a la Selva. Es troba a 1.093 metres d'altitud, entre les Agudes i el Matagalls i prop de la font de la Tordera. Està molt propera al punt on es troben les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.

La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053, on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic. El 8 de desembre de 1066 es consagra l'església i es funda l'abadia. El 1104, es va consagrar de nou l'església després d'uns anys d'abandonament. Des del 1624, després d’uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo. El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que feu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

Font de Sant Marçal

«	Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny una mica d'amor i una mica de seny. Ací tens una font que parlar-te podria. Ací tens un pedrís clapissat de falzia. La virtut del Montseny és aquest rajolí que d'avets i de faigs la fullaca esbandí. La virtut del Montseny es congria a l'altura. Per ço té aquesta font una ullada tan pura i la seva canal dóna l'eco planyent de la fusta del bosc torturada pel vent.	»
— Guerau de Liost (1878-193

Arribats a Santa Fe vam anar a Can Casades que és el centre d’informació en aquest indret del Montseny. Amb la fitxa a la mà varem començar el recorregut, circuit molt ben senyalitzat, cap problema, som a l’octubre encara tot verd, tot molt sec. Les persones que varem trobar en el trajecte desesperats, cap bolet.

Aquest primer dia vàrem fer un recorregut fins més enllà del Pla de Mulladis i vàrem tornar al punt de sortida, El camí esplèndid una mica sorrenc de sec, però agradable de caminar, pel camí una fageda i una castanyeda en un dia clar i amb sol, fantàstic.

En la segona sortida arribats a Sant Fe, vàrem començar en sentit contrari de l’altra dimarts. En aquest interval de 15 dies la natura ja havia canviat completament degut a unes pluges molt intenses que van canviar el paissatge i el terra del recorregut ja que vam trobar molts trossos mullats. En aquesta segona part del recorregut que hem fet és passa pel costat d’un rierol fins el pantà de Santa Fe i que gràcies a l’aigua caiguda s’ha omplert totalment i ens ha regalat un caminar escoltant a tothora el soroll de l’aigua.

Aquesta vegada ha estat molt diferent ja que si la primera vegada només vam trobar 3 o 4 boletaires, aquest cop hi havia molts autocars amb escoles per veure la tardor, també moltes parelles collint castanyes i el camí s’ ha convertit en una festa.

De retorn del camí fet on hem caminat per una gran fageda hem decidit fer la volta al pantà, El camí també està molt ben senyalitzat i et deixa el punt de sortida on teníem els cotxe, passant per una fageda d’arbres altíssims molt bonica.

Pantà de Santa Fe

La paret del pantà de Sant Fe es va construir entre 1920 i 1935, amb una alçada de 19 metres i una base de 14 metres, `per contenir uns 900.000 m3 d’aigua. Al marge del camí trobarem restes d’una canonada associada a aquesta instal·lació generadors d’energia elèctrica. La casa que hi ha al costat del pantà, la Fabriqueta, era l’antiga centraleta que produïa electricitat per a l’hostal Santa Fe. Dins l’aigua hi viuen peixos com ara la truita, el barb i la bagra.

El Turó de Morou

Aquesta balconada rocallosa ofereix una espectacular panoràmica sobre tota la vall de Santa Fe, el Turó de l’Home, Les Agudes, l’empedrat de Morou, la serralada de Marina i la depressió vallesana.

Pantá de Santa Fe

L’especial duresa del granit d’aquesta zona fa dels empedrats un bon lloc per observar la seqüència de formació del sol, des de l’esquerdat de la roca mare, la seva fragmentació en blocs de diferents mides i la seva disgregació, en forma de sauló.

Arribats al cotxe, hem programat el dinar i el retorn a Banyoles baixant de Santa Fe a Sant Celoni fent d’aquesta manera una anada en cotxe de Viladrau a Sant Celoni de Nord a Sur del Montseny. Hem fet una parada per dinar a Campins, ja que el restaurant de Santa Fe tanca els dimarts.

A Campins hi ha una bona oferta de restaurants on es pot triar, la primera vegada a Cala Maria Rosa i la darrera a La Terrassa de Campins.

Retorn a Banyoles baixant fins a Sant Celoni i Autopista fins a Girona (93 ks. Santa Fe -  Banyoles).

Sant Miquel de Monteia

La sortida d’aquesta setmana és a la comarca veïna de la Garrotxa. Hem decidit anar a conèixer Sant Miquel de Monteia, una ermita romànica del segle XI, que es troba al veïnat de Monteia, en la pista que des de Sales de Lierca va a l’Orri i si se segueix va fins a Gitarriu per arribar finalment a Sadernes.

Hem sortit de Sales de Lierca i abans de pujar a Monteia hem anat a veure el Castell de Sales

Castell de Sales de Lierca

El castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, Sant Grau d’Entreperes i Monteia) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.

Avui aquest castell és de propietat privada, encara és habitat tot i que actualment li convindria una bona restauració.

Hem fet unes fotografies i hem seguin amunt endinsant-nos en l’Alta Garrotxa amb aquell paisatge trencat i de mala petja. Hem arribat a Monteia, llogarret de 3/ 4 cases deshabitades on en alguna d’elles surt fum de la xemeneia, és prova evident que el pastor de les vaques s’hi escalfa o és fa el dinar.

Amb el cotxe hem seguit pista amunt per veure a quina vessant de la muntanya que teníem a davant es trobava l’ermita. En una ocasió baixant de l’Orri l’havíem vist. Un cop localitzada hem retornat al llogarret on hem deixat el cotxe en un lloc adient i hem començat a caminar per una camí molt fressat, quasi una pista que va pujant,

Sant Miquel de Monteia

no hem trobat cap senyal però el camí sembla que segueixi la direcció prevista, anem fent via i en trenta minuts d’una pujada suau  ja ens trobem davant de l’Església de Sant Miquel de Monteia. Es tracta d’un temple romànic del Segle XIII construït sobre un d’anterior del segle XI, d’una nau i absis semicircular amb finestra de doble esqueixada. Adossat a l’ermita hi ha un petit cementiri amb sis tombes que el enterrament més recent és del 1958, segurament que ara deuen fer els enterraments a Sales de Lierca, degut a que no hi ha més possibilitats en el cementiri i que l’accés a l’indret no és fàcil.

Sant Miquel de Monteia

Es tracta d'un temple d'una sola nau, amb volta apuntada, de finals del segle XII o començament del següent. Les restes de dos capcers esglaonats, de pedra més treballada, i d'una coberta de llosa, abaixada de nivell en la construcció arribada als nostres dies, constaten l'existència d'un temple anterior que es pot considerar del segle XI. A migdia, s'aprecia una porta d'entrada amb un arc de mig punt i un llum rectangular, així com una finestra i cornisa. A ponent, hi ha una finestra i un campanar d'espadanya d'un sol ull, descentrat vers la banda de migjorn. També cal destacar la presència d'un absis a llevant amb tres finestres.

La pica romànica d'immersió conservada a l'interior no té cap tipus d'ornamentació. El diàmetre exterior amida 72 cm, l'interior 56 cm i l'alçada és de 64 cm.

A l'interior, també destaca la cornisa que corre els murs i els seients de pedra adossats als laterals, així com la volta de quart de cercle de l'absis.

L’entorn de l’ermita és molt acollidor i amb suficient espai per fer-hi un bon aplec.

Església i cementiri

Ruïnes del castell de Montpalau

Er

Hem baixat amb la feina feta i  amb prou temps que hem decidit fer una altra descoberta, hem baixat fins a Sant Jaume de Lierca i ens hem decidit per anar a veure el Castell de Montpalau i Santa Magdalena de Montpalau que es troben situats en el mateix puig. Per arribar-hi cal endevinar el carrer de Sant Jaume que en la seva continuació et porta a l’encreuament  que va a Can Turró i a la Miana, en aquest indret hem deixat el cotxe ja que hem vist dalt d’un puig les restes del castell. Amb un fort pendent hem arribat a una esplanada on hi ha el castell El castell primitiu esta situat a la muntanya on es dreça la Capella dedicada a Santa Magdalena, erigida pels senyors de Sales el segle XII, molt a prop de la qual hi ha les ruïnes de la fortalesa, emergint la torre entre la boscúria. Segons s’ha vingut a dir, Santa Magdalena era la capella del castell. La família dels Montpalau decidiren bastir la seva casa forta al pla, donant isolament al castell primitiu i s’instal·laren a l’edifici del segle XV que s’alça prop de l’Església parroquial. La nissaga Montpalau excel·lí de manera molt notable en la historia del país i són molts els seus membres que destacaren en el món de la política i de les arts.

Santa Magdalena

L’església de Santa Magdalena de  Montpalau és una ermita romànica d’una sola nau amb absis a la que s’hi ha afegit una bonic porxo. Queda enfilada damunt la serra de Fontanals i des d’allà és gaudeix d’una bona vista sobre les valls del Fluvià i el Lierca.

Baixant ja hem decidit anar a dinar i ens hem decidit per anar  a Montagut, que ja ho coneixíem.

A Sant Miquel de Coma de Roure

Avui hem sortit per conèixer una ermita de l’Alta Garrotxa, concretament la de Sant Miquel de Coma de Roure. Una ermita que queda dins el Parc Natural de la Garrotxa i que s’hi accedeix des de Sales de Lierca o des de Beuda.

Nosaltres hem optat per sortir de Sales de Lierca que a través d’una pista a trossos asfaltada, a voltes de terra i amb trossos encimentada et porta fins la Casa de Coma de Roure, molt propera a l’església.

L’alçada a Sales de Lierca és de 306 metres i Coma de Roure està a 800 aprox. per una pista de 7 km. En el pla del Pedró hem deixat el cotxe i hem seguit el camí a peu . En aquest indret hem trobat una senyora que ens ha dit com arribar a l’església ja que ella viu a la casa de Coma de Roure, ens ha dit que havia deixat la porta de l’església oberta.

Del pla del Pedró a la Masia un passeig de 20 minuts on hem arribat previ passar per una porta que barra el pas al bestiar. Coma de Roure és una masia molt gran de estructura i forma quadrades amb dos pisos i golfes i a la qual estan rehabilitant o fent un manteniment. 20 minuts per arribar a la masia però per trobar el camí de l’església 20 minuts més voltant per allà. Aquest fet ens ha permès conèixer un mirador a sobre de la casa que deu tenir una vista panoràmica excel·lent. El dia era del tot tapat amb molta boira i només hem vist prou bé la pedrera de Beuda. Però hem pogut constatar  que ha de ser un mirador extraordinari.

Per fi hem trobat el camí en el lloc més fàcil de trobar i que ens hem deixat sense adonar-nos-en, hem arribat a l’església de Sant Miquel de Coma de Roure, un edifici quadrat amb un petit campanar d’espadanya únic signe de que és un lloc religiós.

 Sant Miquel de Coma de Roure

A l’extrem nord-oest del terme de Beuda i abans d’arribar a Espinau, en un petit. Coll trobem l’ermita de Sant Miquel de Coma-de-Roure, dotada en el segle XVII-XVIII i bastida probablement a sobre d’una d’anterior, esmentada del segle XIII amb el nom de Sant Miquel de Sarrugada.

És una bona caminada, però apta només per a persones que estiguin una mica acostumades a fer excursions. Si es vol visitar el indret, però sense haver de caminar, sempre queda el recurs de pujar-hi en cotxe (millor en un tot terreny) des de Sales de Llierca (per Can Cervosa del Pla, casa també coneguda per Can Morros). Text ajuntament de Beuda

L’ermita segons el que hem llegit se li atribueix la seva construcció al segle XIII i que se la coneixia antigament amb el nom de Sarrugada. Malgrat  en el llibre “Espai Natural de l’Alta Garrotxa de l’editorial Llibres de Batet fan aquesta asseveració, hi ha una aportació en la Web d’aquesta editorial en que un visitant del portal diu: En la pàgina 17 diu que l’esglesiola de Sant Miquel de Coma de Roure és d’origen medieval, sense especificar més. L’edifici actual és molt més recent, del segle XVIII, És probable que aquest edifici actual en substituís un de més antic, del qual no en queda ni rastre.

Tant l’exterior com l’interior de l’església està molt ordenat i polit, sembla un lloc preparat per a fer-hi meditació, hi ha coixins, estufes de butà i de llenya i pel que hem vist per el camí i en l’entorn de l’ermita s’utilitza aquest espai per pregar, reflexionar o simplement per gaudir de la bellesa de l’entorn i de la seva solitud.

Hem recollit els goigs a llaor de l’Arcàngel Sant Miquel que presideix l’altar mitjançant una pintura en la mateixa paret.

Sou guia del vianant,

en solitaris camins,

i el vostre esguard vigilant

acompanya els pelegrins.

Per això en lloc tan encrespa 

protegiu el nostre anhel

sigueu el nostre advocat,

oh Arcàngel Sant Miquel.  

És com l’estel del matí

la vostra ermita boscana,

refulgint prop del camí

que del Mont baixa a la plana.

Que per Vós al Mont sagrat

vagi l’ànima fidel

sigueu el nostre advocat,

oh Arcàngel Sant Miquel

Edifici de l'església

 Hem refet el camí passant un altre cop per davant la casa on ni el gossos diuen res, hi ha una sensació de recolliment a l’entorn, la font, el tòtem, l’abeurador tot discret però present.

En  20 minuts hem arribat al cotxe i hem refet els 7 km. de baixada fins a Sales de Lierca. Hem tingut temps d’anar per la pista de Sales a l’Orri fins el veïnat de Monteia a explorar una propera sortida a Sant Miquel de Monteia.

L’hem deixat per una altra ocasió i hem retornat a Sales de Lierca per dinar. Sabíem, de la darrera visita al poble, d’un lloc a la urbanització de la Cometa “Can Suru” un indret enfilat on hi ha una bona vista de la vall. Pel que hem vist fan una cuina pels treballadors de la construcció, gent d’alguna indústria o sigui un lloc on els que treballen per l’indret coneixen prou bé. Hem menjat bé amb un menú correcte. Sortint ja hem enfilat el retorn a Banyoles.

 

El Brull i Sant Cristòfol de la Castanya

La sortida d’aquest dimarts ha estat una altre vegada al Montseny, aquesta vegada a la vessant meridional. Hem repetit el recorregut fins a Viladrau anant a trobar la C-25 a Fornells i sortida a Viladrau, arribats al poble hem seguit cap a Seva i cap el Brull.

Aquí hem fet la primera parada a El Brull vila on feia molts anys que no hi haviem estat, hem fet unes fotografies, hem admirat el paissatge de tota la serralada pirinaica nevada i hem pujat fins la pared i torre del castell unic testimoni que queda en peu i hem anat a veure a l’església que queda davant per davant de les restes del castell.

El Castell del Brull es troba a El Brull (Osona), tot i que originàriament formava part del terme de Seva, del qual després va ser el centre jurisdiccional. Va ser domini dels comtes de Barcelona i possessió dels vescomtes d'Osona-Cardona. Ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Queden poques restes d'aquest castell, molt important en el seu moment. Sembla que tenia planta pentagonal, apuntada al sud. Era reforçada a les cantonades amb torres de planta circular i una altra torre al centre del mur nord. De fet el que s'ha conservat és l'angle nord-est de la fortificació on és visible una torre, d'un metre d'amplada, que va quedar recoberta per una altra torre construïda posteriorment quan es va reforçar la fortificació.

Com passà amb el castell, l'església de Santa Maria del Brull, encara que ja és documentada el 1018, a mitjan s.XI, entre el 1048 i el 1060, se’n va construir una de nova. Ha estat sempre l'església parroquial del lloc. La va consagrar Guillem de Balsareny, bisbe de Vic. A més de sant Martí, sant Miquel i sant Joan també tenien un altar a les absidioles, actualment desaparegudes, situades a banda i banda de l'absis. A partir del s. XIV, es va fer un altar dedicat a Santa Maria. Entre els ss. XVI i XVIII es van fer moltes reformes, sobretot a l'interior, es va obrir el portal de ponent i es va aixecar el campanar.

Hem seguit fins a Collfornic, punt des d’on es poden començar les excursions al Matagalls, El Pla de la Calma, Sant Segimon, o a Sant Cristòfol de la Castanya lloc que havíem triat per la sortida d’avui.

La pista surt de costat mateix del restaurant de Collfornic i va baixant a poc a poc en un recorregut de 4,6 km sense cap dificultat, la pista entremig d’alzinars, ens durà fins a Sant Cristòfol de la Castanya passant per la casa de la Cortada  on hi hem vist gallines, peons i oques davant de la casa, un cotxe però cap persona i per la font i la casa de Can Boscas.

 Sant Cristòfol fou centre espiritual del remot veïnat de masies escampades per aquest vessant. El lloc mereix un bon descans i uns ulls oberts a tanta bellesa. El paisatge és ben encisador. Hem arribat a Sant Cristòfol on es troba l’església i la rectoria, per sort l’esglesia era oberta i hem pogut llegir els goigs en lloança del gloriós màrtir Sant Cristòfol, que la tornada diu així:

Tant al pla com a muntanya

Sant Cristòfol protector

A les gents de la Castanya

Ompliu de vostre favor

Un cop llegit els goigs hem fet alguna fotografia de l’interior. Adossada a l’església es troba un petit cementiri per els veïns d’aquesta vall anomenada de la Castanya.

Sant Cristòfol de la Castanya

Al vessant sud del Puig Ventós del massís del Montseny, a una alçada de 922 mts. trobem la petita església de Sant Cristòfol de la Castanya formant conjunt amb la rectoria adossada, ara una casa particular. Consta d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada reforçada per tres arcs torals. Ha desaparegut l'absis romànic, substituït per una capçalera de planta trapezoïdal. Entre aquest absis i el campanar de torre es bastí la sagristia al segle XVII. S'accedeix per la porta original d'arc de mig punt, situada al mur de migjorn. El campanar de torre de planta quadrada adossat al mur de migdia, data del segle XII i conserva una finestra geminada amb columna i capitell mensuliforme.

Capella de Sant Bernat de Menthon

Es tenen notícies documentals d'aquesta església dels anys 1025, 1047 i 1050. Sabem que el 1082 va ser consagrada pel bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà, a petició de R. Folc, vescomte de Cardona i senyor del Brull. Al seu interior es conservava un retaule fet expressament pel pintor Bertran Badia, que va ser posteriorment substituït per un altre de barroc, cremat durant la Guerra Civil. La seva acta de dotació data del 7 de juny de 1082 i es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic. La Castanya mai havia estat parròquia, sinó que depengué des dels seus orígens de Sant Martí.

Hem retornat a Collfornic, i hem seguit en direcció al poble del Montseny, abans d’arribar-hi hem fet una parada al paratge de Sant Bernat del Montseny. La capella de Sant Bernat de Menthon és un monument del municipi de Montseny inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Al costat de la capella hi ha un hotel de muntanya del grup Husa.

Hem deixat Sant Bernat hi hem fet parada a l’Estanc un petit restaurant del poble del Montseny. Al sortir ja hem anat a trobar l’AP7 a Sant Celoni. Una sortida amb molt de cotxe per fer per la vessant Sur del Montseny.

Mare de Déu de la Damunt i Sant Jordi de Puigseslloses

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca d’Osona. Hem anat a conèixer les ermites de la Mare de Deu de la Damunt i de Sant Jordi de Puigseslloses i acabar la matinal a Tavèrnoles per veure l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles.

Hem sortit de Banyoles per anar a trobar la C-25 a Fornells de la Selva i seguir direcció Vic fins la sortida Vic - Roda de Ter. Hem seguit direcció Tavèrnoles i molt aviat hem trobat una carretera a la dreta que ens portava a Folgueroles i abans d’entrar al poble  hem trobat a l’esquerra la indicació per anar a la Mare de Deu de la Damunt.

Un espai verd, net, polit i alegre per passar-hi tot el mati, amb un recó on hi ha un jardí amb plantes i flors que surt en el poemari de Verdaguer, amb una font al mig de l’espai, amb uns roures que donen ombra, un lloc on de ben segur si celebra més d’ un aplec i també més d’un casament.

L’espai evoca a Mn. Cinto dons hi ha una llosa de pedra dedicada a Mn. Cinto del poble de Folgueroles. I també hi hem pogut veure a l’entrar el recinte una placa esculpida amb el següent vers

Mare de Deu de la Damunt

“Damunt del meu poblet hi ha una capella

d'una roureda secular voltada

és son altar el trono d'una verge

d'aquella roureda sobirana..."
"L'arpa" Jacint Verdaguer

Les primeres notícies de la capella provenen d’un llegat testamentari que data de 1231 i parla de Santa Maria Superiore. L’historiador Antoni Pladevall ha formulat la hipòtesi que en aquest indret es devia trobar l’antiga església parroquial de Folgueroles, la qual al pas dels segles XI al XII es degué reedificar i es situà a l’emplaçament actual. És una possibilitat reforçada pel fet que dins el 1723, cada diumenge, el rector de Folgueroles anava a celebrar-hi una missa. Caldrien però, excavacions per a saber si en aquest indret, sense que aparentment hi hagi habitatges pròxims, un dia s’hi alçà una església parroquial. De totes maneres no queda en la capella cap element romànic. Fou reformada al segle XVII. Al costat hi ha un bonic jardí que el 1990 van plantar els Amics de Verdaguer i que com un poemari ofereix les flors que va contar Verdaguer en la seva poesia. L'ermita de la Damunt s'alça en el lloc on la parròquia de Folgueroles tingué en els seus orígens una església anomenada "Sancta Maria Superiore". Al peu de la Damunt , centre espiritual dels folguerolencs, contemplem els llocs verdeguerians més assenyalats de la Plana de Vic: a primer terme la masia de Torrents i el poble de Folgueroles; més enllà Sant Jordi de Puigseslloses, la Font del Desmai i can Tona; al fons la ciutat de Vic, la Gleva i Vinyoles d'Orís; a l'horitzó, Pedraforca, els cims del Pirineus, Cabrera; a migdia, el Montseny

En acabar hem seguit fins al poble de Folgueroles per arribar-nos fins a l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, no ha estat fàcil trobar-ho fins que un veí del poble ens ha deixat seguir el seu cotxe fins a un indret que ja hem seguit la  pista que calia per arribar al lloc..

Hem arribat en un espai a uns tres-cents metres de l’ermita que queda dalt d’un turó i on a través d’un camí i unes escales s’hi pot arribar sense cap dificultat.

Es tracta d’una ermita que a més del seu interès està junt a un dels millors exemples de sepulcres megalítics de Catalunya. Data de l’etapa anomenada Edat de Bronze (2100-1500 aC) i és un monument de cambra funerària i corredor construït amb grans lloses verticals plantades a terra i cobertes, formant galeria, per unes altres de planes. Té una llargada de 10 metres i una amplada de tres.

En aquests ermita de Sant Jordi de Puigseslloses va dir-hi la primera missa Mn. Cinto Verdaguer desprès de l’ordenació sacerdotal.

Sant Jordi de Puigseslloses
El beat Francesc Coll, fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata, que, allunyat, per les circumstàncies polítiques, del seu convent de Girona, s’havia acollit al mas de Puigseslloses, va cantar-hi missa l’any 1839. També Jacint Verdaguer, que, fill de Folgueroles, havia tingut sempre l’ermita de Sant Jordi a l’horitzó de les seves caminades per la Plana i dels seus somnis de poeta, va dir-hi missa nova el dia 2 d’octubre de 1870.
La capella de Sant Jordi de Puigseslloses, singular per tants motius històrics, ho és encara per l’escassetat d’esglésies dedicades al Patró de Catalunya. La raó és senzilla: quan va divulgar-se per la nostra terra la devoció al gloriós cavaller, les esglésies que han arribat fins a nosaltres ja eren quasi totes aixecades i tenien assignat titular.

Cal fer notar que des d’aquest indret hi ha una gran vista sobre la plana de Vic, un excel·lent mirador per descobrir a través d’un panel els diferents lloc que es poden veure.

Hem refet el camí fins a Folgueroles i hem seguit direcció a Tavèrnoles, arribats al poble hem anat a conèixer l’església de Sant Esteve que, a diferència de l’ermites té una doble porta que et permet veure l’interior sempre i quan hi posis un Euro.

L'església de Sant Esteve de Tavèrnoles

Ês un perfecte exemple de la més pura ortodòxia constructiva de l'arquitectura llombarda, resolta amb una seguretat de concepció i execució, que palesen la presència d'un gran mestre en la seva construcció.

Sant Esteve de Tavernoles

L’església és un magnífic edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular i flanquejada al costat de migjorn per un campanar de torre. La porta original, avui tapiada, es troba a la façana de migjorn; la porta actual, de factura barroca, s’obre a la façana de ponent. Exteriorment l’absis està decorat amb un fris de finestres cegues, distribuïdes en sèries de cinc entre lesenes. El mateix motiu decoratiu s’estén, sense lesenes, per les façanes laterals de la nau.
El campanar és una torre de dos pisos sobre un alt sòcol completament llis. Els dos pisos estan ornamentats amb un fris d’arcuacions llombardes i un de dents de serra a la seva part superior. Ambdós presenten finestres germinades partides per unes senzilles columnes.

En acabar la visita hem seguit en direcció al Parador de Sau fins a trobar a l’esquerra la urbanització de Fussimanya ón hi ha un restaurant per poder dinar.

Sant Benet a Cabanelles i Sant Miquel de la Cirera

En la sortida d’aquest dimarts hem anat al poble de Cabanelles amb l’esperança de trobar dues ermites que figuren en aquesta població, Sant Benet i Sant Miquel de la Cirera. Per arribar a Sant Benet hem anat fins a Cabanelles i hem seguit com si volguéssim anar a la Mare de Déu del Món, hem deixat el trencall de Lladó, hem deixat el de Sant Martí Sesserres fins que hem trobat el trencall de Bassegoda i Lliurona. Des d’aquest punt es pren la pista, que primer és de terra i desprès emporlonada, fins que a 2,5 km es troba un camí ample a la dreta que hem seguit, més per intuïció i pel mapa  perquè no hi ha cap senyal. Als 300 metres hem vist una petita explanada i una fita, i hem agafat un corriol que s’enfilava i als cent metres en un petit pla hem vist el que queda de Sant Benet, l’ermita ha perdut la teulada i una part del campanar quedant en peu tot el perímetre de l’església.

Ens ha cridat l’atenció dos plafons de 1,80  per 0,70 m de pedra a banda i banda de l’entrada amb una llarga explicació en lletres molt ben esculpides que fa referència a la propietat i als avantatges en indulgències de fer una visita a l’esmenta-la ermita. Comenta el text de l’esquerra (Aquesta capella patrimoni del la Casa Noguer de Segueró fou restaurada per la pietat del magnífic Sr. D. Pere de Noguer Casas Barceló i Comilles de Rocafiguera que a 15 de setembre de 1845 demanà i obtingué de l’ordinari llicència per reconciliar-la.)i segueix explicant un llarg relat.

Hem deixat Sant Benet i hem seguit per la mateixa pista emporlonada mirant de trobar la pista que porta a Sant Miquel, ha estat inútil no hem trobat ni pista ni camí. Hem arribat fins el Planell on hi ha una vista de Lliurona i hem decidit tornar i anar a l’ajuntament de Cabanelles a preguntar com arribar a Sant Miquel de la Cirera.

La resposta d’una persona que hem trobat ens ha dit que hi havíem d’anar per Albanyà.

El dimarts següent i desprès d’estudiar diversos mapes hem iniciat la nostra sortida en direcció Albanyà. Hem anat a trobar la N-260 fins a Avinyonet  de Puigventós i hem seguit cap a Cistella, Terrades i Albanyà. Entre el km 10 i 11 hem vist un petit cartell que posava A Lladó 13,6 km, hem seguit per aquesta pista de terra en molt bon estat, a l’arribar al km. 4 hi ha una bifurcació la bona pista segueix recta però s’ha de deixar aquesta i girar a la dreta per una pista que ja es veu molt malmesa i que un cartell anuncia Lladó i Sant Miquel de sa Cirera. És el  lloc per deixar el cotxe i començar a caminar, en el km 5,4 aprox. hi ha una altra bifurcació una pista posa a Lladó i l’altra a Sant Miquel de sa Cirera, als 200 metres ja  trobem l’ermita. Sant Miquel es troba a 6l0 m d’alçada.

El lloc és molt bonic, tranquil i ple de natura, l’església era oberta i hem pogut llegir les dificultats que varen tenir per la seva rehabilitació, el perquè es varen utilitzar ampolles de vidre, els costos de la reforma etc..

És evident que el tancament de la paret final de l’església no és el que més ens agrada havent-hi un inici d’absis fantàstic, tampoc la teulada d’uralita ens sembla la més adient, però el que cal donar valor és que el Centre Excursionista Empordanès l’hagi mantingut en peu.

Sant Miquel de Sa Cirera

Església rehabilitada d’una sola nau rectangular que encara que tradicionalment s’ha datat l’església a finals del segle XI i principis del XII, alguns estudis daten la fase constructiva de l'absis en una data encara anterior, vers el segle IX mentre que la resta de la nau la situen en el segle XI. Presenta un absis capçat a llevant, tot i que està molt enrunat. És probable que aquesta estructura ja s’esfondrés en temps antics donat que presenta refeccions a la part central. Es va construir un mur a l'inici de l'absis en el qual s’encastà, probablement, la finestra de l’absis original, de doble esqueixada i arc de mig punt. Les dues finestres presents al mur sud són de la mateixa tipologia. L'interior del temple té el nivell de circulació a una cota més baixa, amb un banc corregut de pedra que ressegueix els murs perimetrals. La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d’accés format per una sola arcada de mig punt, feta amb dovelles llargues i estretes, amb un timpà bastit amb la mateixa obra que el parament. Damunt seu hi ha un campanar d’espadanya de tres pilastres, sense cloure en arcades.

Als anys 90 del segle XX es va restaurar i es van reconstruir els trams de nau que s’havien derruït, utilitzant com a material ampolles de vidre i posant-hi una coberta d’uralita.

Hem refet el camí i hem anat a Cistella a dinar al Centre Cívic on tenen un menú a un preu molt assequible i molt correcte. 

Al poble d'Anglès i Sant Pere Srstronques

Avui hem anat al poble d’Anglès per conèixer el seu barri gòtic i fer una caminada des d’aquesta vila fins a l’ermita de Sant Pere Sestronques.

Val a dir que no havíem fet mai una descoberta per aquest poble, però quan vàrem llegir que el seu municipi tenia un magnífic barri gòtic va créixer el nostre interès, si això ho podíem vestir amb una excursió d’un parell hores ja teníem la matinal del dimarts

Arribats a Anglès hem anat a l’Ajuntament a demanar un plano per conèixer on teníem d’anar per veure les cases i edificis del seu barri gòtic, amb molta amabilitat ens han ofert tota classe d’informació per descobrir tots els indrets i voltants del poble.

Tot anant cap a l’Ajuntament ja hem vist al carrer Major quatre o cinc cases  molt boniques, amb una explicació en cadascuna d’elles, la majoria són cases de tres plantes i alguna a més amb golfes, pertanyen la majoria al s. XVI i XVII.

El final del carrer Major es troba la plaça de la vila on es troba l’edifici de l’Ajuntament. La plaça havia sigut el pati d’armes del castell ja que és el lloc més alt de la vila.

Hem començat per anar a veure una casa al carrer del castell “Can Peix” un habitatge construït per Rafel Masó, es tracta d’una casa modernista de planta baixa i pis, en la que hi hem vist unes ménsules de pedra que sobresurten de la façana amb dibuixos de peixos i amb el nom de “Casa Peix” diferents motius d’ornamentació complementen la decoració de la façana.

Sortint del carrer del Castell hem seguit cap el carrer d’Avall on hi ha la majoria de cases gòtiques, algunes del s. XV i XVI, La majoria en molt bon estat de conservació n’hem comptat set o vuit, més unes voltes, més unes arcades molt interessants.Un carrer que val la pena conèixer i gaudir del seus diferents estils arquitectònics.

Vila Vella d’Anglès

El barri vell d'Anglès reuneix diversos estils arquitectònics que li atorguen un gran valor històric i artístic. Destaquen especialment el Carrer Major i el Carrer d'Avall, en el qual sobresurten dues arcades peculiars i interessants. Gairebé tots els edificis del barri antic ofereixen un gran interés, com a conjunt o com a detalls arquitectònics com ara portals, finestrals, dintells, inscripcions, etc.

Els carrers i carrerons del nucli antic (Carrer d'Avall, Carrer Major, Travessera d'Avall -antic Call jueu-, Plaça de la Vila, Carrer del Castell, Carrer de Jacint Verdaguer, Carrer del Molí...) permeten observar l'evolució de l'arquitectura rural catalana des de l'època medieval fins al noucentisme. Destaca sobretot l'estil que podríem anomenar gòtic final i primer renaixement.

(Viquipèdia)

Amb la documentació que teníem i la que ens han donat, hem sortit d’Anglès per deixar enrera el poble i aparcar el cotxe al costat d’una zona industrial on ja hem vist el cartell de la direcció que ens calia prendre. A Sant Pere Sestronques tres km. que hem fet pel mig de camps de conreus, camps on pasturen multitud de vaques i un bon tros de  bosc on hi hem vist moltes alzines, molts pins, molts bassals d’aigua i molts avellaners, se’n diu el “camí dels avellaners” i a més el recorregut transcorre per l’antiga via medieval que comunicava Anglès amb Santa Coloma de Farners.

També hem vist que, en els llocs on hi toca el sol, el bruc ja és florit.

Amb un  tres i no res ens hem plantat a l’ermita que queda en un meandre del rierol de Sant Pere, una llàstima que no hi corria aigua, ja que l’ermita es troba en un lloc bucòlic, al bell mig d’un prat on hi una plantació de plataners joves.

Sant Pere Sestronques

Alguns estudiosos consideren que aquesta església pot tenir un probable origen pre-romànic. Inicialment fou sufragània de Sant Amanç d’Anglès, i desprès va passar al terme parroquial de Sant Martí Sapresa. A partir del s. XIII fou un lloc de gran devoció comarcal. Gràcies a la restauració del 1994, feta per la família Bassols, es van reparar les cobertes i el paviment de l’edifici i també es va descobrir una obertura amb arc de ferradura de grans dimensions, al mur nord.

És una esglesiola de planta rectangular amb un absis semicircular allargat i irregular de tipus molt arcaic. Una estructura de fusta cobreix la nau, mentre que l’absis té volta de quart d’esfera. L’absis comunica amb la nau per mitjà d’un arc triomfal de mig punt que arrenca d’una imposta senzilla. A l’exterior no presenta cap ornamentació ni cap finestra. La porta, al costat oest, és adovellada de mig punt i la corona una campanaret de cadireta d’un ull. Un banc d’obra recorre les parets laterals internes de la nau i una part de l’absis. Per la seva disposició i arcaisme, se la considera com una construcció feta encara sota la influència de l’arquitectura del s. X.

Hem retornat a Anglès per recuperar el cotxe i hem sortit per una carretera estreta però molt agradable que ens ha portat fins a Brunyola vila on hi ha un castell, on s’hi fa una fira de l’avellana i que el restaurant tanca els dimarts. tot això ho desconeixíem i ens a agradat molt descobrir-ho perquè l’indret és molt bonic. Desprès de fer una descoberta pel perímetre del castell hem abandonat Brunyola per anar a dinar a la Crosa (és el nom d’un volcà molt proper) en el veïnat de Sant Dalmai.

El dinar molt correcte, molt ben atesos i el principal també molt bé, al sortir ja hem fet cap a Banyoles

Sant Andreu de Castanyet i Santa Creu d'Horta

L’excursió d’aquest dimarts ha estat a la comarca de la Selva, Ens hem decidit per anar a conèixer dues de les ermites de la Ruta de les 10 Ermites. Sant Andreu de Castanyet i Santa Creu d’Horta.

Hem sortit per l’autopista AP7 per anar a trobar la C-25 per Fornells de la Selva (tram sense pagament) que hem seguit fins a Santa Coloma de Farners, arribat a Santa Coloma hem anat a buscar la GIP-5511 que es troba a dins de la població i on una indicació afavoreix el trobar-la fàcilment. Hem anat per una carretera asfaltada fins a l’aparcament de sota l’església. L’aparcament es comparteix amb un restaurant que hi ha a peu de carretera que s’anomena “La Taverna”.

A més de l’ermita hi ha una Casa de Colònies força gran que pertany  a una parròquia del Maresme. L’ermita està situada a la capçalera de la vall del Castanyet a 4 km. de Santa Coloma, la riera de Castanyet és un afluent de la de Santa Coloma i es troba envoltada d’una abundant vegetació, en la qual predominen com indica el seu nom els castanyers.

Sant Andreu de Castanyet

L’edifici, és de factura probablement romànica, molt retocada. Es troba adossat a la rectoria del s. XVIII, una finestra de la qual té la inscripció a la llinda de 1618 i a la portalada de 1757.

El temple està compost per un absis semicircular situat a llevant (de 5m x 3m), del qual només s'observa la capçalera perquè en els seus costats s'hi ha afegit la sagristia, té planta rectangular al sud i una petita dependència semicircular al nord que aprofita la paret del campanar, aquest, de planta quadrada i coberta piramidal, amb quatre finestrals d'arc de mig punt i els murs revocats amb morter i calç. La campana és de bronze, de l'any 1940.

Quan a l'accés, la porta d'entrada es troba sota un cobert de nova construcció, d'arc rebaixat que comunica amb l'antiga rectoria i està formada per carreus granítics a cada brancal, una llinda al terra i un dintell superior. A la façana d'aquesta entrada, damunt l'arc rebaixat, hi ha una creu de ferro amb la inscripció "Santa missió any 1930".

L’antiga església ja és documentada en el segle XIII i es tracta d’un petit edifici de factura romànica.

Espargides per la vall hi ha nombroses masies, entre les qual destaca el gran mas Albó, visible a mig vessant del veí serrat del Corb.

Hem vist que podríem anar fins a l’Espinau amb cotxe mitjançant una pista de terra continuació de la que anàvem que no hem dubtat en seguir. A tres km hem trobat la indicació per anar al Mas Albó. Hem seguit aquesta pista, deliciosa, ample i molt ben compactada, amb alzines sureres a banda i banda.

A 8,5 km de Sant Andreu hem arribat a l’Espinau, una masia una mica destertelada amb un parell de cavalls que han donat la benvinguda, no hem vist ningú, a diferència de la darrera vegada que hi havíem estat i que fins hi tot ens varen donar una targeta ja que funcionava com a restaurant.

Hem decidit seguir l’excursió per la ruta del bandolers per anar a conèixer l’ermita Santa Creu d’Horta. Es tracta d’un camí prou fressat que va perdent alçada per arribar a baix de tot a la riera i anar remuntant fins arribar a un coll tot guanyant alçada. En total 4,3 km. fins l’ermita.

L’església de Santa Creu d'Horta està estructurada en dos elements: per una banda, tenim la rectoria i per l’altra l’església. L’església és d’estil neoclàssic. La façana, la qual està arrebossada, és molt senzilla i presenta una sèrie d’elements interessants: en primer lloc un portal d’arc amb uns grans muntants de pedra ben desbastats i treballats. Seguidament hi ha una fornícula, la qual alberga al seu interior una creu de ferro forjat. Una creu ubicada sobre un petit basament o pedestal i d’aspecte sobri però elegant. En tercer lloc trobem un ull de bou i finalment un respirall en forma ovalada. El campanar que corona l’església, de torre quadrada i teulada piramidal, queda pràcticament ocult pel fet que la rectoria està immediatament adossada a l’església.

Des de Santa Creu d’Horta es pot anar fins el Subirà com indiquen els senyals de la  fotografia a més de poder anar fins a Santa Bàrbara, Osor etc.

Nosaltres hem refet el camí, camí que pertany a la ruta d’en Serrallonga fins anar trobar el cotxe a l’Espinau.

La ruta d’en Serrallonga és un sender de Gran Recorregut (56 km) que enllaça els principals pobles del massís de les Guilleries. L’itinerari principal uneix Santa Coloma de Farners amb Sau (Osona) passant per Osor. Té també dues variants que enllacen les poblacions d’Anglès i Sant Hilari Sacalm amb aquest ruta. La ruta permet conèixer de prop els llocs més destacables per on va actuar en Joan Sala, el mític bandoler de les Guilleries, també conegut com en Serrallonga. En un entorn clarament forestal, es recorren els encreuaments de camins on realitzava atracaments, colls on era esperat per batlles i sometents, la casa on va viure (Can Serrallonga), els masos on s’amagava, etc., així com el lloc on va ésser capturat després d’una traïció. L’itinerari també té un gran interès naturalístic, ja que discorre per l’espai protegit del massís de les Guilleries, amb importants boscos d’alzinars i suredes, castanyedes, fagedes, etc. Pràcticament la totalitat de l’itinerari es desenvolupa a la comarca de la Selva, exceptuant uns centenars de metres que permeten arribar fins a l’embassament de Sau.

Hem retornat a Santa Coloma on hi hem dinat i tornat a Banyoles.