Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Tuesday, March 12, 2019

De Beget al Pla d'Hortmoier


La sortida d’aquest dimarts a estat per apropar-nos a conèixer que és en realitat l’Escaladuix. Per diferents llocs a anat sortint aquest nom i teníem, i tenim interès a conèixer aquest indret de la comarca de la Garrotxa.
Escaladuix és un pas que requereix una petita grimpada. Segons Coromines el nom ve d’escala, per uns graons esculpits a la roca i uix prové d’Ostium “portella” car el corriol quasi intransitable que el recorre puja per una graonada rocosa.
En aquest punt d’Escaladuix apareixen surgències importants en períodes d’elevada pluviositat, llavors el riu deixa d’anar sec i per unes escletxes i forats comença a sortir aigua que ha plogut anteriorment. Un ull és tant gran que a vegades es impossible creuar el rierol sense descalçar-se. Quan això passa el nivell de la riera puja i baixa uns quinze centímetres, la qual cosa l’imputem a que l’aigua s’escola per les esquerdes i agafa aire, engolint més o menys cabdal.

 

Masia de camí cap a l’Escaladuix

 
La riera de Beget continua el seu tortuós camí passant per l’imponent vall d’Hortmoier, per Grau d’Escales, on s’ajunta la riera d’Oix. Ara la nova riera es dirà riera d’Escales, passant per sota els Encantats i els cingles de Manllada. Fins aquí la riera de Beget i d’escales han estat d’oest a est. La riera d’Oix circula de sud a nord. La riera arriba a Coll Roig i al passant d’en Roca on s’ajuntarà amb la riera de Sant Aniol que ve de nord a sud, esdevenint a partir d’aquí el riu Llierca. Desprès de fer un quatre el pas de Sadernes, el Llierca continua de nord a sud fins arribar a Sant Jaume, on lliura les seves aigües al riu Fluvià.
L’excursió d’avui a consistit anar fins a Beget on hem iniciat el camí, malgrat la bona

    

 
predisposició els senyals del camí ens han fet una mala passada i no hem pogut arribar fins a l’indret que volíem.
Hem deixat el cotxe en el pont d’en Quelet i hem començat a caminar, hem trobat Can Batlle, passem per  la Codina, Can Vinardell i on es bifurca el GR-11, que coincideix més o menys davant del Ferran, hem deixat els senyals del GR , blanques i vermelles per seguir unes marques blanques i grogues que per l’altre banda de la riera ens havien de portar a Escaladuix. En un moment determinat hem deixat de veure les marques, no portàvem el mapa adient i aquest fet ens ha perdut . Els mapes 50.000 del cartogràfic no funcionen per trobar o veure els camins. Hem reculat i hem seguit un bon tros unes marques blaves però hem vist que no anaven en la direcció que calia i hem reculat un altre cop.
grapes del Escaladuix foto web.
Els senyals blancs  i grocs s’acabaven just al torrent de la Rabassa i hem decidit desistir i entornar-no-en cap a Beget. Abans però hem insistit i finalment hem vist per on calia passar que era un lloc on la vegetació no ens deixava veure bé el camí,. és evident que allà hi falta un senyal doncs és la clau per poder seguir. Massa tard entre una cosa i l’altre hem perdut l’oportunitat de poder fer el que volíem. I ha a fe que ens ha fet un dia fantàstic, l’entorn espectacular, a l’ombra del Bestracà ja es dibuixen els colors de la tardor com es pot veure en les fotografies.
A Beget hem anat a dinar Al Forn. Cal Jeroni i Cal Pep estaven tancats. Deixem per més endavant tornar a fer la descoberta.

A Sant Andreu de Bestracà

El Mont Petit i el Montmajor


La sortida d’aquest dimarts a estat a la Serra del Bestracà aquesta petita serralada que queda dins l’espai de l’alta Garrotxa, la muntanya té la forma d’una tenda canadenca tipus Patrulla. Aquesta visió del Bestracà la vàrem gaudir d’una manera esplèndida des de Sant Andreu de Gitarriu. En una de les vessants si troba Beget i en l’altre Oix.

L’ermita des de lluny

 
Nosaltres anàvem a conèixer una ermita que es troba sota el Bestracà per la cara sud sobre Beget que és Sant Andreu de Bestracà. L’accés més corrent és per Sant Miquel de Pera, a la carretera que va d’Oix a Beget just passat sant Miquel.
Sant Andreu de Bestracà queda a l'extrem oriental del terme de Beget. geogràficament pertany a la comarca de la Garrotxa, però políticament al municipi de Camprodon. El lloc de Bestracà està documentat des de l'any 937 i l'església des del 979. L'edifici és romànic, d'una nau amb un absis semicircular a l'est.
A la façana oest hi ha un campanar de cadireta amb dues obertures que avui està tallat. La porta d'entrada és al Sud i està formada per dos arcs de mig punt en gradació. Al timpà hi ha una creu en relleu.
Sant Andreu de Bestraca

Església romànica del segle XII tot i que està documentada l'any 977 en el testament del comte de Besalú, Miró. Ubicada prop del coll de Bestracà, a la falda de la muntanya del mateix nom i al costat de l'antic camí d'Oix a Beget. És una construcció del segle XII, tot i que es tenen documentacions molt més antigues. És un temple d'una sola nau de volta apuntada, amb una cornisa a l'interior que corre pels murs. L'absis semicircular és a llevant i presenta finestra central, cornisa i fris sostingut per mènsules. Aquestes, com les que sostenen el fris de la paret de migdia, estan acuradament esculpides, representant testes humanes, nombrosos animals mitològics, elements geomètrics i semiesferes. A l'interior es conserven tres mènsules de pedra sense ornamentació que servien per aguantar un antic cor. La porta d'ingrés,és d'arc de mig punt amb llinda i un timpà on hi ha una creu en relleu. Els batents conserven molts dels antics ferros forjats i el forrellat, d'època posterior a la romànica, representa el cap d'un drac

Hem deixat el cotxe al coll  Samergol i des d’aquest indret hem  començat l’excursió, el camí es veu força fressat, possiblement per la gent dels bolets, bolets que al començar a caminar ja hem vist, semblen rovellons...?, però no, no ho són, són els parents pobres, treuen llet en lloc de sang.
Des que comences a caminar ja veus allà dalt l’ermita i com que el camí era correcte en una hora ens hem trobat a dalt del pla de l’Església. És una ermita molt bonica que ha estat rehabilitada i que té un entorn molt espaiós.

El Montpetit i el Montmajor

 
Des d’aquest indret es pot pujar fins el cim del Bestracà per un corriol que puja uns dos cents metres de desnivell, però en una part del sender hi ha unes cingleres que cauen sobre Hormoier i en que cal no perdre la concentració. Ho hem deixat per gent més experimentada.
Molt a prop de l’església es troba una gran Masia que ja està molt malmesa i més avall un paller on hi hem vist vaques.


                        Sant Andreu de Bestracà
 
Hem refet el camí, tot vigilant si veiem algun bolet bo, però res de res, se'n veuen però malmesos o que no coneixes, el que si hem collit han sigut mores estaven ufanoses i grosses. Anàvem bé d’hora i hem dit que ens podríem arribar a veure si a L’Hostal de la vall del Bac ja han obert o que s’hi està fent esta fent. Hem baixat fins a Cal Bundanci, que els dimarts té tancat i just passat el restaurant hem agafat la carretera de la vall de Bac fins a l’Hostal.

Masia en molt mal estat
 
L’Hostal estava tancat, uns nois que feien la travessa dels Pirineus amb BTT, ens ha preguntat si obrien, era evident que no doncs ja era l’hora de dinar.
Hem dit anem a Sant Pau de Seguries i dinarem al càmping “Els Roures”, si, si, també estava tancat o sigui que hem anat a parar a l’entrada de Sant Pau on hem pogut trobar un lloc per dinar.
Sortint hem enfilat el túnel, vall de Bianya, autovia i molt aviat a Banyoles.

De Maçanet de Cabrenys a Sant Miquel de Fonfreda

Castanyer amb castanyes

La sortida d’aquest dimarts ha estat a Maçanet de Cabrenys a fi d’arribar-nos al veïnat d’Oliveda i sortir caminant des d’aquest indret fins a Sant Miquel de Fontfreda, es tracta del tram del GR.11 que va de Maçanet a Albanyà. En una altra ocasió ja havíem fet d’Albanyà a Sant Feliu de Carbonils que forma part de l’esmentat tram del GR.
Hem pujat lentament per la NII, no s’entén que aquesta via no estigui amb més carrils de circulació,
Hem arribat a Maçanet i poc desprès de passat el  poble surt la pista que ens ha portat fins el llogarret d’Oliveda, que són quatre cases, no hem vist l’accés a Sant Andreu d’Oliveda i hem seguit uns metres més amunt on hem deixat el cotxe, hem decidit veure l’ermita a la tornada.
Hem agafat els estris i amunt, no hi ha pèrdua doncs es tracta d’una pista ampla per on coincideix el GR. A mesura que avançava el dia el sol s’anava fent l’amo de la situació, pel camí ja s’endevina la tardor , les primeres cireres d’arboç ja en brotat, les castanyes mostren la seva punxeguda closca i el bruc esta preciós, florit com es pot veure a la fotografia.

    Bruc florit

 
D’Oliveda a Sant Miquel de Fontfreda hi ha cinc Km. aprox. que hem fet plàcidament, pel camí hem trobat una font amb un bon doll d’aigua que hem aprofitat, hem saludat dos excursionistes entès que venien del Cap de Creus, segurament amb més d’un dia. Poc més endavant un gros cartell anuncia L’Església.
Relatem el que diu de Sant Miquel la documentació de la sortida:
L’església de Sant Miquel de Fontfreda, fou donada al Priorat de Santa Maria de Lledó l’any 1115 per part de Engineda, Pere i Arnau Grau. Sant Miquel de Fontfreda és una església romànica dels segles XII-XIII amb escassos vestigis d’una església més antiga (S.IX-X).Presenta una sola nau amb absis semicircular. La portalada s’obre en el mur lateral sud de la nau. És d’un sol arc de  mig punt, amb llinda i timpà. Al centre del frontis hi ha una finestra de doble esqueixada, d’arcs de punt rodó; una altre obertura idèntica es troba al centre de l’ absis. En el mateix absis, a la banda de migdia, hi ha una altra finestra d’un sol vessant a l’interior, de molt poca llum. En el mur meridional de la nau s’hi obre un ull de bou i una finestra de doble biaix i arcs de punt rodó, molt reduïda. A l’absis hi ha un fris de dents de serra. L’interior del temple és encalcinat i
pintat. La volta de la nau, que és d’època posterior al romànic és, en part enderrocada. Els murs exteriors son fets amb carreus ben tallats i posats en filades seguides.

Lateral de Sant Miquel de Fonfreda


 
L’església era tancada i la vegetació es va menjant l’espai que ben segur en altres moment devia haver tingut. Hi ha la pedra del comunidor i també una taula de pedra amb dos bancs. Una casa propera amb una porta de ferro i un patí podria haver sigut la rectoria.
La tornada, se’ns ha fet més feixuga, el sol ja escalfava molt i malgrat que els arbres ens feien de mitja ombrel·la l’ambient era calorós.
Arribats al cotxe, ens hem decidit per anar a Oliveda a veure l’Església. A; carai, l’ermita es troba dins d’un espai ocupat per una gran casa, una eixida, un bosc i una tanca amb una porta gran de ferro. Un timbre on ningú ha respost. A fora de la casa al costat mateix, hi ha un plafó on diu “Sant Andreu d’Oliveda, segles X, bisbat de Girona”.
A Maçanet a la “Fonda la Quadra” on hem dinat la mestressa ens ha dit, quan li hem comentat  “ara ja se la deuen haver feta seva”.
Església de Sant Martí a Maçanet
Al sortir hem visitat l’església de Sant Martí una església romànica del segle XII que l’hem trobat oberta. Està tota ella molt ben acurada. En els batents de fusta de la porta hi ha una ferramenta original romànica molt decorativa
Sant Martí de Maçanet de Cabrenys
L'església situada, al centre del poble, és d'una nau amb absis semicircular, el qual presenta la característica articulació del seu mur amb decoració de dents de serra i un fris d'arcs cecs. Algunes de les mènsules dels arcs tenen motius en relleu. D'època romànica també resten tres finestres de doble esqueixada, alguna d'elles reformada. Hi ha dues portalades, una a ponent, modificada, i l'altra, més destacada, a migdia (coneguda com a Porta Ferrada). En aquesta darrera hi apareixen també relleus molt esquemàtics que representen personatges i fruits.
La nau posseeix volta apuntada, i tot l'aparell de l'església està fet amb carreus de granit, ben escairats i voluminosos. De l'interior només esmentem l'arc triomfal doble i en degradació, i la coberta ametllada del presbiteri. Sobre la façana de ponent s'aixeca un campanar de planta octogonal amb arcades de mig punt, que és un afegitó del s.XVII o del XVIII. Com en altres esglésies d'aquesta comarca no hi falten làpides gòtiques. Apareixen encastades en el mur de migdia, i la inscripció més ben conservada data de 1340. Fruit d'unes obres de fortificació realitzades en els segles XVII i XVIII, dos galeries laterals sobremonten els murs romànics de la nau
Sortint, hem enfilat el retorn a Banyoles

Sant Andreu de Socarrats, Sant Miquerl de Pera i Sant Eudald de Jou



L’excursió d’aquest dimarts ha estat a diferents indrets de la Garrotxa amb el fi de poder acabar projectes que tenim mig endegats. De la Vall de Bianya ens quedava per visitar i conèixer Sant Andreu de Socarrats, és per això que ens hem arribat a la Vall de Bianya i allà entre l’Ajuntament  i Cala Nacia hi ha el trencall que t’apropa a l’Església.
Sant Andreu de Socarrats i segons el plafó explicatiu, diu que és una església romànica reedificada i consagrada l’ any 1117.
L’ermita queda a tocar del gran casal dels Socarrats a més de la masia també hi ha un gran paller, nosaltres ens ha semblat que es deuen ocupar de mantenir més o menys net i endreçat tot l’entorn.

Sant Andreu de Socarrats
És de factura romànica i va ser molt modificada durant el segle XVIII, moment en què es va donar forma de creu al temple i es va convertir en torre el primitiu campanar d'espadanya de dos ulls. L'any 1982 s'hi varen realitzar nombroses obres de restauració, com suprimir la sagristia enganxada a l'absis, repicar els murs, enderrocar els ninxols de la façana sud, etc., que li han retornat el seu aspecte primitiu. Una pica baptismal d'època romànica d'immersió, de línies senzilles i sense cap mena d'ornamentació. Amida 90 cm de diàmetre, 70 cm d'interior i 72 cm d'alçada. El capitell d'època preromànica encastat a la façana est. Aquest capitell va pertànyer al temple antic de Sant Andreu. Hi són representats dos caps humans amb un motiu floral situat entre els dos. Conserva un altar dedicat a Sant Isisdre, dels segles XVIII-XIX
L’indret on queda l’ermita queda molt ple de vegetació i es fa difícil fer una fotografia on es vegi bé l’edifici, malgrat això hem fet el que s’ha pogut. Ens ha agradat molt el porxo de l’entrada en que de ben segur havia de ser un bon aixopluc pels feligresos.
Al sortir hem refet una mica el camí i ens hem aturat a Can Perot a la Canya, hem comprat patates farcides i hem seguit en direcció a Oix i a Beget fins a arribar al veïnat de Sant Miquel de Pera on també hi volíem fer unes fotos de l'Església.
L’església que està envoltada de cireres i que també té una masia quasi a tocar habitada en aquest cas per una parella de jubilats de Barcelona, pertany a Montagut i data la seva construcció de l’any  1279, té un cementiri adossat a l’edifici i l’església molt modificada ha perdut l’absis i té la porta protegida per un porxo més tardà. A sobre el portal hi ha una pintura de l’Arcàngel Sant Miquel foragitant el drac en forma de dimoni. municipi

Sant Miquel de Pera (o simplement Pera) és un llogarret del municipi de Montagut i Oix(Garrotxa), dins l’antic terme d'Oix, a l’esquerra de la riera d'Oix, als contraforts sud-occidentals de la Serra de Bestracà. L'església parroquial de Sant Miquel de Pera tenia com a sufragània la de Sant Andreu de Bestracà
Ens hem acomiadat del matrimoni que ens ha indicat on trobaríem el trencall per anar a Sant Andreu de Bestracà, lloc següent previst per aquesta matinal.
Hem trobat el trencall i molt aviat hem entrat a una pista on un cop fet els cinquanta metres primers , just quan  hem començat a endinsar-nos en una zona més boscosa, hem vist que era un parany doncs era molt complicat seguir endavant i molt difícil poder girar per tornar enrere, la pista estreta, la vegetació tapava la vista, el camí un pedregam intransitable que el Suzuki anava salvant com podia. Amb dificultat i un cert risc hem pogut girar i tornar enrere. Tornarem en una altre ocasió però ho farem a peu.
Hem decidit finalment tornar cap a Oix per fer una variant que surt quasi de Can Bundaci i que passant pel veïnat del Vilar ens portaria fins a Montagut fent aquest recorregut donava peu a visitar l’ermita de Sant Eudald de Jou.
Ho hem trobat fàcilment i hem pogut deixar el cotxe molt a prop. Pel que hem vist els habitants de la rectoria utilitzen l’espai de l’església per les seves necessitats, axis les cebes s’assequen sota el cobert de la teulada de l‘edifici, altre material i eines estan disseminades pels voltants.
Sant Eudald de Jou és una església esmentada ja el 1279 com la de Sant Miquel de Pera i malgrat no ve el cas, com la de Sant Feliu del Riu, Sant Martí de Toralles, Sant Vicenç del Principi, Sant Corneli de Ribelles i sant Bartomeu de Pincaró. En aquell moment històric havia mort Jaume I, Pere II esdevé rei d’Aragó, Catalunya i València i Jaume II ho és de Mallorca, Roselló, Cerdanya i Montpellier.
Com dèiem Sant Eudald és un edifici d’origen romànic molt modificada al segle XVII afegint un pis (la rectoria) i el porxo que cobreix la façana de migdia i part de la ponent (on hi ha les cebes) Vers l’any 1386 s’hi representaren actes Sacramentals. Forma part del veïnat de Vilars.
Un cop fetes les fotografies hem seguit per la carretera que ha valgut la pena conèixer doncs passa per uns indrets molt plaent, en alguna altre ocasió la farem de Montagut  a Oix. Avui hem decidit anar a dinar a Banyoles.

Sant Pere Ligorda, Palera, Beuda, S.Mª de Segueró i Santa Magdalena


La sortida d’aquest dimarts a estat per conèixer la ruta de romànic a l’ombra de la Mare de Déu del Mont, un reguitzell d’ermites, esglésies i parròquies  al voltant de la vila de Beuda. Que hem pogut fer amb una matinal pel fet de que no les hem pogut veure per dintre.
Hem començat per Sant Pere de Lligordà, Sant Sepulcre de Palera , Santa Maria de Palera, Santa Maria de Segueró i Sant Feliu de Beuda. Com a propina Santa Llúcia i Santa Magdalena de Maià.
Sant Pere de Ligorda
Hem recollit una descripció de les cinc primeres que transcrivim en aquesta matinal:
Sant Pere de Lligordà: Església documentada a partir de l’any 1079 com a dotació dels vescomtes de Bas al monestir de Sant Joan les Fonts.

Sant Pere de Lligordà
 
Característiques: L’església de nau rectangular amb un absis llis de planta semicircular. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i l’absis s’obre amb un arc triomfal.
El campanar de torre substitueix un campanar primitiu de cadireta. La porta, allindada, presenta tres arcs en gradació i timpà on s’ha representat una creu en relleu.
Sant Sepulcre de Palera: Església consagrada l’any 1085. Va esdevenir centre de pelegrinatge, del qual s’aconseguien indulgències semblants a les que s’obtenien per anar a Terra Santa.

    

 
Característiques: Església de planta basilical amb tres naus capçades per tres absis semicirculars llisos. Internament les voltes de canó i de quart de cercle estan separades per pilars de planta rectangular. La façana principal té quatre finestres de doble esqueixada i un petit ull de bou coronats per un campanar de cadireta. Aquesta façana ha perdut la galilea, a causa de posteriors restauracions.
Absis del Sant Sepulcre de Palera

Santa Maria de Palera

 
Santa Maria de Palera: Documentada com a Parròquia l’any 1085 amb motiu de la consagració del Sant Sepulcre de Palera. Església que contribuïa, amb la dècima, al manteniment de les croades del segle XIII.
Característiques: Petit temple del segle XI de nau única coberta per una volta de canó reforçada per dos arcs torals i absis semicircular llis. Al mur del costat oest s’obre la porta de mig punt, reformada. A l’interior es conserva una pica baptismal de pedra en forma de copa.
L’església contenia una talla d’alabastre policromat, la Mare de Déu amb el nen que avui dia es conserva restaurada al Museu d’Art de Girona.
 Santa Maria de Segueró: La parròquia de Segueró es consignada per primera vegada en un instrument datat de l’any 1001. Més tard, el compte de Besalú Bernat de Tallaferro cedí al monestir de Santa Maria de Besalú un mas situat dins del terme d’aquesta parròquia . Més endavant passà a dependre del Bisbat Gironí.
Característiques: Església d’una nau capçada per un absis semicircular.
Detall porta de Santa Maria de Segueró

Santa Maria de Segueró

 
Exteriorment l’absis presenta un fris d’arcuacions llombardes i un fris dentat damunt del qual hi ha la cornisa de sota la coberta . La porta d’accés presenta arcs en gradació, llinda i timpà d’acord amb la tipologia de les portes procedents de les terres del Roselló.
Interior de Sant Feliu de Beuda
Sant Feliu de Beuda: L’any 1004 l’església apareix esmentada per primera vegada en motiu d’un judici per la seva possessió entre el Bisbe Ot de Girona i el compte Bernat de Tallaferro.

Pica baptismal segle XII

 
Característiques : De planta basilical, amb tres naus que és fan més estretes. La nau central la cobreix una volta de canó i les lateral tenen voltes de quart de cercle. La porta d’accés, de mig punt, te tres arquivoltes en gradació. A l’interior destaca una pica baptismal de finals del segle XII de grans dimensions ornamentada per dos registres: l’inferior representa cinc palmetes i el superior quatre personatges sota unes arcades que podrien estar relacionats amb el pecat i la redempció per mitja de l’aigua baptismal.
Encara hem pogut visitar l’ermita de Santa Llúcia que queda adossada a una masia i on hi hem pogut entrar degut a que hi fan obres. Hem seguit fins a conèixer Santa Magdalena de Maià o també dita Santa Maria de Jonqueres. Aquesta darrera ja la coneixíem però anant-hi per un altre lloc. Aquesta vegada n’hem deixat constància fotogràfica
El temps i la seva proximitat ens ha donat per anar a dinar a casa.

Monday, March 11, 2019

Hostal de la Muga i Sant Corneli de Ribelles


Aquest dimarts hem anat a la Catalunya Nord. Per entrar a la Garrotxa pel que en podríem dir per la porta del darrera d’aquesta comarca.
Poc abans de Sant Llorenç de Cerdans, hem trencat cap a l’esquerra a fi de conèixer el llogarret de Vila-Roja a l’Alt Vallespir. El nostre projecte pel dia d’avui era conèixer l’Hostal de la Muga, Sant Corneli i Sant Julià de Ribelles.
havíem llegit que per anar a l’Hostal de la Muga el millor era anar-hi des de el Vallespir en lloc de fer-ho per la pista d’Albanyà, de ben segur que sí però fent molta més volta, això sí, fora d’un parell de km. de pista de terra tot l’altre recorregut és per pista asfaltada.
Església de Vila-roja
Vila – Roja queda de camí cap a l’Hostal de la Muga i val la pena de fer una petita marrada per conèixer-ho, són varies cases al voltant d’una església i en un lloc on no t’acabes la vista. És excepcional el lloc i l’entorn, l’església era oberta i l’hem pogut visitar. Hi ha una mare de Déu vestida de núvia com la del Santuari de la Mare de Déu del Coral. Tot molt cuidat i net.
Hem deixat Vila - Roja hi hem seguit en direcció a la Garrotxa. Arribats el que en podríem dir frontera, hem deixat el Vallespir i hem entrat a l’Alta Garrotxa.

     Hostal de La Muga

 
Hem agafat bastons, motxilles i mapes i a caminar. Molt aviat hem estat a l’Hostal de la Muga, un edifici de dues plantes, un casalot al mig de la natura. Està del tot abandonat, volem dir portes i finestres molt malmeses, tot obert, deixa’t, brut i fastigós per dins i pels voltants.
Els únics visitants o habitants són les vaques que entren a la cort que encara està en peu i que queda davant de l’Hostal. No cal dir que encara fa més pena el seu interior..
Malgrat tot les teulades dels dos edificis aguanten i nosaltres creiem que seria el moment fer-hi una actuació abans no baixi tot. És un lloc emblemàtic del nostre País i seria una fracàs veure-ho en ruïnes, tenint en compte que hi ha una pista, la que vé d’Albanyà, que arriba fins els peus de l’Hostal.
L’hostal de la Muga
Afegeix la llegenda
Edifici situat a prop de l'església de Sant Corneli de Ribelles a prop de la frontera francesa. Aquest edifici de planta rectangular està format per diferents cossos, amb diferents alçats. Tota la construcció està feta amb pedra vermellosa de la zona, tallada de manera irregular. Les obertures són rectangulars en la seva majoria, exceptuant alguna porta en arc de mig punt o la volta de canó que sosté la terrassa del primer pis a la façana principal. A l'interior encara es conserva en alguns espais l'embigat de cairats. Del conjunt cal destacar un edifici aïllat, utilitzat antigament com a pallissa, construït amb els mateixos materials que l'hostal, de planta rectangular amb teulat a dues vessants, i una porta d'accés en arc rebaixat i una finestra al primer pis de mig punt.
Hem seguit caminant, en direcció a Albanyà per conèixer l’ermita de Sant Corneli una d’aquestes ruïnes que només en queda l’absis i poca cosa més, l’ermita es troba en una petita  esplanada envoltada de
            La Muga
 
vegetació, i des d’aquest indret se segueix un sender que et porta a la pista que va en direcció al Bassegoda, a través de la mateixa pots arribar fins l’ermita de Sant Júlia de Ribelles. Aquesta ermita la vàrem veure des de dalt del Bassegoda i ens quedava pendent de conèixer i ens continua quedant doncs desprès de caminar una hora vàrem veure que per arribar-hi i tornar fins el cotxe necessitàvem més temps.
Sant Corneli de Ribelles
 Val a dir que des que havíem arribat a la pista  començava a caure un sol de justícia. Cal dir que hem vist baixar la Muga i que l’hem pogut travessar dues vegades.
Vàrem refer el camí deixant el sender i seguint per la pista fins arribar altra vegada a l’Hostal , ens en vàrem acomiadar, de les vaques també i cap a la Catalunya Nord on hi teníem el cotxe.
Decidírem anar a dinar a Sant Llorenç de Cerdans a fi de conèixer la vila i visitar una fàbrica de teixits molt reconeguda. Hem dinat al restaurant “L’espardenya” en una altra època hi havia molts fabricants d’aquest calçat i era costum portar espardenyes de betes fins hi tot les dones.
El dinar el plat del dia, amanida, un entrecot al Rocafort, una fruita i un pitxet de vi pels dos, l’entrecot de bou cap dels dos ens el vàrem poder acabar de gran que era i per cert molt tendre i bo.
La fàbrica de teixits ja tenia obert i la vila era visible, vàrem fer les dues coses i en acabar ja vàrem resoldre tornar cap a Banyoles.

Priorat de Santa Maria de l'Om i Santuari de la Mare de Déu del Camp



La sortida d’aquest dimarts ha estat el de fer un tast per l’Alt Empordà. Hem anat a trobar la N.II per Medinyà i hem pujat fins a Pont de Molins on, al deixar el poble, hem agafat la GIV 6026 fins a Vilarnadal, població de l’Empordà que no coneixíem i que hem visitat, també hem vist el seu castell.(De fet es tracta d’una casa fortificada dels segles XIV-XV, que va ser l'origen de la nissaga dels Vallgornera. Durant els segles XV al XVIII n'eren senyors els Malla. Tot i que al seu costat s'hi va construir una masia integrada al conjunt, conserva bona part dels elements originals. Hi destaquen especialment les dues torres cilíndriques i la façana principal amb merlets, portal adovellat i restes d'un matacà i una finestra coronela. amb dos arcs)
Hem fet una volta pels carrers del poble i hem seguit en direcció a Masarac per visitar el Priorat de Santa Maria de l’Om.
(El monestir de Santa Maria de l'Om, està situat al nucli de Priorat pertanyent al municipi de Masarac de la comarca de l'Alt Empordà. Fou un antic priorat agustinià fundat l'any 1139, depenent del monestir de Santa Maria de Vilabertran segons una butlla de confirmació del papa Alexandre III. L'any 1314 només residien al monestir quatre clergues i el seu prior Jaume de Llers. La comunitat va ser suprimida pel papa Climent VII l'any 1592. Està constituït per dues naus amb dos absis semicirculars.
La porta d'entrada està formada per sis arquivoltes en degradació, dues d'elles amb relleus, una de cordó trenat i l'altra amb boles i semiesferes, i es conserva una columna amb capitell tallat. El campanar és de cadireta.)
Hem deixat Masarac per seguir en direcció a Mollet d’Empordà per una carretera secundària, hem aprofitat l’avinentesa per comprar-hi Garnatxa a la Cooperativa, i hem, seguit fins a Delfià on hem deixat el cotxe davant de l’Ermita de Sant Romà per baixar tot caminant a les Basses de Delfià o també anomenades d’en Fayet.
Es tracta d’una petita zona humida que es troba als contraforts de la serra de l’Albera, envoltada per una brolla d’estepes i sureda. El conjunt està presidit per l’església romànica de Sant Romà i té un notable interès paisatgístic. L’al·licient principal és la sorpresa de descobrir un indret aigualós en aquest sector meridional dels Pirineus, amb una làmina d’aigua que reflecteix l’ermita, el mas i el cel, sovint esmerilat pel vent de la tramuntana. Avui però hi havia poca aigua degut a la falta de pluges.
Les basses de Delfià o Basses de Faiet Es tracta d’una petita zona humida que es troba als contraforts de la serra de l’Albera, envoltada per una brolla d’estepes i sureda. El conjunt està presidit per l’església romànica de Sant Romà i té un notable interès paisatgístic. L’al·licient principal és la sorpresa de descobrir un indret aigualós en aquest sector meridional dels Pirineus, amb una làmina d’aigua que reflecteix l’ermita, el mas i el cel, sovint esmerilat pel vent de la tramuntana.
Les basses de Delfià o d'en Fayet
De Delfià ja hem seguit cap a Garriguella per anar a conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Camp. A uns 800 metres al nord del poble, camí de Vilamaniscle, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Camp, antic priorat benedictí. Els seus orígens són molt llunyans, probablement del segle X, tot i que no hi ha documentació que l'esmenti fins el 1218. Posteriorment va passar a dependre de Santa Maria de Roses i, a partir del segle XVII, de Santa Maria d'Amer, fins a la desamortització, el 1835. Aleshores el culte va començar a dependre de la parròquia de Garriguella.
Santuari de la Mare de Déu del Camp
El temple està situat al nord del nucli urbà de la població de Garriguella, a la zona del «camp de la Mare de Déu». A poca distància de la carretera GIV-6032, en direcció Vilamaniscle, des de la que s'agafa un trencall a mà dreta que hi condueix.[1]
L'església és d'una sola nau amb absis semicircular i dues capelles laterals per banda. La nau està coberta amb volta apuntada, mentre que les capelles presentes voltes d'aresta. Al frontis hi ha un senzill campanar d'espadanya d'un sol ull i, sota seu, una petita obertura circular a manera de rosassa. Presenta diversos contraforts als murs laterals i un porxo davanter, de planta rectangular i amb teulada a un sol vessant. Tot el mur exterior ha estat arrebossat i pintat de blanc, però en algunes parts s'ha perdut i es pot veure el parament fet de pedres sense escairar, unides amb argamassa.[1]

A l'interior del temple, al mur nord, es conserven fragments de pintures murals. Són escenes bèl·liques disposades en fileres que, segons Badia, devien estar relacionades amb la llegenda de la fundació de l'església deguda a Carlemany. Les pintures daten dels segles XVI-XVII i segurament cobrien tots els murs del temple.
Segons la tradició, l'església va ser fundada per Carlemany per celebrar la victòria dels francs contra els sarraïns que s'esdevingué en aquestes terres l'any 797. Es conserven unes pintures, coetànies a la construcció de l'església (segles XVI-XVII) on es representa aquesta escena. L’edifici va ser restaurat l’any 1928.
Al costat de la capella hi ha el Centre de Reproducció de Tortugues de la Albera, que hem deixat per visitar en una altre ocasió.
Hem arribat a Garriguella a l’hora d’asseure’ns a taula hi ho hem aprofitat per fer-ho en un restaurant que hi ha a la mateixa plaça davant de l’església.

Sant Amanç i Sant Martí Sapresa


La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de la Selva. Hem anat a conèixer l’ ermita de Sant Amanç, fer la descoberta de Sant Martí Sapresa i arribar-nos fins el poble de Brunyola per veure el castell i dinar, tot molt proper al poble d’Anglès..
Hem anat fins a Girona, autopista fins a la sortida de Salt i hem seguit cap a Bescanó fins a trobar el poble d’Anglès. Aquí hem seguit fins trobar la C-63 i hem seguit en direcció Sant Coloma de Farners
Entre el km 37 i 36 es troba a la dreta un  cartell que anuncia Sant Amanç. Hem deixat al cotxe a l’inici del camí i hem seguit fins un punt on hi ha una bifurcació, una pista va a Can Dimoni on hi ha una senyal de prohibit el pas i nosaltres hem agafat la de davant en la mateixa direcció d’on veníem.
En20 minuts hem estat al paratge on és troba l’església. Església molt propera a la Masia de Can Dimoni. Tot l’entorn de l’ermita  ha estat rehabilitat recentment segons una placa que agraeix tots els participants en la restauració i què menciona el setembre del 2018 com a data de la inaguració. Es tracta d’un paratge amb una pineda i un entorn molt agradable.
El nostre interès per visitar i conèixer ermites no és per només, veure les pedres, sinó per conèixer l’entorn, la vista, l'índret, la vegetació, tot plegat és el que motiva les nostres sortides.
Evidentment l’església era tancada així com altres serveis que hi ha en el mateix lloc.
L'ermita de Sant Amanç és un santuari al veïnat de les Masies de Sant Amanç, al municipi d'Anglès (la Selva). Aquesta edificació està catalogada com a patrimoni arquitectònic pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L'aplec festiu de Sant Amanç se celebra a les darreries de setembre a l'ermita. Aquest aplec l'organitza la mateixa associació que s'encarrega de la restauració de l'ermita.
Les obres de restauració de l'església finalitzaren l'any 2014. El 15 de novembre de 2014, el bisbe de Girona, Monsenyor Francesc Pardo i Artigas va presidir la missa en companyia dels voluntaris, socis, feligresos i altres persones que han ajudat a restaurar aquest temple de Sant Amanç. S'ha donat gràcies a Déu, amb la satisfacció plena d'haver-se preservat per a generacions futures un patrimoni important per a la vila d'Anglès.
Hem deixat Sant Amanç i hem retornat a la carretra i entre el km 36 i 35 també a la dreta es troba l’església de Sant Martí Sapresa que queda molt propera a la mateixa carretera, en un espai on hi ha la rectoria i també el Cementiri. La rectoria data del 1836 i, l’església hi figura en la llinda l’inscripció “Dalmau + Riera 1638”. Segurament el constructor de l’edifici.
Sant Martí Sapresa
L'Església parroquial de Sant Martí Sapresa la componen físicament tres elements: en primer lloc tenim l'edifici de l'església pròpiament. Es tracta d'una construcció de planta rectangular coberta amb una teulada a dues aigües de vessants a laterals.
La façana principal de l'Església la trobem ubicada en la part posterior de la nau. És en aquest sector on podem apreciar el portal quadrangular equipat amb una robusta i poderosa llinda monolítica i uns muntants laterals de pedra molt ben treballats i escairats.
La porta, que té com a matèria primera la fusta sòlida i robusta, està ornada amb la típica ferramenta de tradició romànica datable als segles XIII o XIV. i que s'ha traduït a la pràctica en format d'esveltes i atractives espirals circulars.
Seguint per la mateixa carretera hem arribat al poble de Brunyola, on es troba el Castell de Brunyola un castell gòtic on s’explica de les aventures d’en Serrallonga i la guerres dels Remences, a la tardor hi ha visites guiades per conèixer la fortalesa.
El nostre interès era visitar el  castell i si podíem dinar en la població, les dues coses han  sortit malament.
Teniem l’idea de després de dinar arribar-nos fins a veure l’ermita de Sant Romà que queda entre Brunyola i Sant Dalmai, pero com anar-hi. Hem vist una persona que baixava d’un cotxe i li hem preguntat, soc la cartera, salvats hem pensat segur que sap com anar-hi i sí, efectivament ens ha dit com ho havíem de fer i ens hem presentat davant d’una bonica ermita romànica que recorda per la seva estructura la Mare de Deu de la Font de Fontcoberta.
Sant Romà és una església del municipi de Brunyola (Selva) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És un edifici aïllat de planta rectangular, absis, pòrtic occidental, sagristia adossada i coberta de doble vessant a laterals. Està situat al costat mateix de la casa del mas Salló, aturonada i no gaire lluny del camí que va de Sant Dalmai (Vilobí d'Onyar) a Sant Martí Sapresa. Consta d'una nau de planta rectangular i un absis semicircular de planta de ferradura, d'estil romànic. La sagristia, adossada a migdia, i la porxada de ponent són elements posteriors, com el campanar d'espadanya doble i el portal adovellat.
Sant Romà de Brunyola
Els seus goigs canten: "Amb vostre mà benaurada / com senyera estesa al vol, / beneiu vostre fillada / de Brunyola i Estanyol, / que en la llar on se us honora / no hi manqui virtut ni pa! / I defenseu a tot hora / aquest veinat Sant Romà".
Hem fet unes fotografies i hem decidit anar a dinar a Sant Martí Sapresa a Can Valls, hem fet el retorn a Banyoles seguint en direcció a Sant Coloma Farners i entrant a la C-25.  

A Sant Joan de Bossols



Aquest dimarts la nostra sortida ha estat una excursió a Sant Joan de Bossols, dins el PEIN de l’Alta Garrotxa, aquesta ermita ja la volíem anar a conèixer quant vàrem estar a Sant Martí de Corsavell. Aquell dia a l’anar a buscar el cotxe la vàrem veure sobre el cingle a uns tres cents metres sobre nostre. Si aquell dia no va ser possible, avui l’hem conegut.
Hem llegit en el llibre “Santuaris muntanyencs de la Garrotxa” el següent:

 
“A Sant Joan de Bossols potser li escauria bé la denominació d’ “El desconegut de la Garrotxa”. Els lectors, en les nostres descripcions, troben, malauradament ben sovint, referències a l’estat d’isolament i d’abandó de molts dels nostres santuaris, sobretot d’aquells  que, per la seva situació, podem considerar autènticament muntanyencs.
Sant Joan de Bossols, és, avui, una de tantes esglésies romàniques catalanes en un estat d’incúria total. Molt enrunada, el sostre encara resisteix. Té una sola nau, campanar de paret i absis. Els murs també es mantenen ferms, però el fet que no hi hagi porta facilita l’entrada de bestiar , cosa que accentua , encara més la sensació de deixadesa absoluta. També es troba enderrocada l’edificació annexa que fou casa dels ermitans”.
Part de l’absis
 
Per arribar-hi hem sortit des d’Albanyà per la pista que porta a Sant Miquel de Bassegoda deixant a la dreta la pista que va a Sant Bartomeu de Pincaró i a l’Hostal de la Muga, just en el coll de Teia surt la pista que t’apropa al sender per on és puja a San Joan. Hem buscat un lloc per poder deixar el cotxe i hem anat a trobar el corriol.

 
El camí està molt ben marcat amb ratlles grogues i ha més s’hi fet una actuació amb el podall fent-lo molt més transitable. Cal agrair al grup excursionista que hagi fet aquesta tasca de desbrossar el sender. És la millor manera de mantenir un camí. El camí s’enfila amunt, sempre pujant amb petits o més llargs llacets, però sense cap tros planer per agafar aire. Amb 40/45 minuts hem estat dalt, aproximadament uns dos-cents metres de desnivell des de la pista.

Damunt del cingle es troben les restes del santuari i església de Sant Joan de Bossols. L’església es manté en un bon estat en aquest moment. Hi ha una porta de ferro que hem trobat oberta i no hem vist cap indici d’entrada d’aigua, la resta de les edificacions estan en ruïnes malgrat les parets laterals es conserven, algunes, força bé.
Sant Joan de Bossols
Església d'una sola nau de planta rectangular amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta per una volta apuntada mentre que a l'absis és de quart d'esfera. Aquest espai s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. Les dues voltes recolzen damunt d'una cornisa motllurada que ressegueix els murs laterals de la nau i la conca absidal. La il·luminació del temple es fa mitjançant dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, una situada a l'absis i l'altra al mur de migdia de la nau. En els paraments interiors, damunt del revestiment arrebossat, hi ha restes de pintures murals de color vermell. El paviment interior és la mateixa roca de la zona, adaptada per a circular-hi. L'accés principal es fa per ponent mitjançant un portal de mig punt adovellat que ha perdut bona part de les dovelles originals. Una motllura a manera de guardapols recorre la part superior de l'obertura. Damunt seu hi ha una finestra rectangular a manera d'espitllera i la façana està rematada per un campanar de cadireta d'una sola obertura del que es conserven les dues pilastres

Part en ruïnes

 
Les herbes comencen a guanyar terreny i un entorn que havia de ser esplèndid, està quedant ofegat per l’herba, no és així en la vessant nord on el precipici dona pas a una vista espectacular. Una masia aquí, un altra allà , aquell petit poble pot ser Costoja.?. El Montgrí, la badia de Roses. No hem gaudit d’un dia clar, més aviat hem tingut una nuvolada a sobre que en molts casos feia mal pensar.
Hem estat una bona estona intentant descobrir cadascuna de les muntanyes, hem vist això si, que en mig d’una escletxa que ens deixava el Puig Escalerò s’hi veia al darrera l’amic Bassegoda.

Panoràmica des de Sant Joan

 
Hem desfet el camí i arribats al cotxe hem decidit seguir per la pista que segons el nostre mapa ens havia de portar a una altre pista que és la que hem deixat al sortir d’Albanyà i que va al Bassegoda. Qui la busca la troba a uns 500 metres d’on teníem el vehicle hem trobat la pista esmentada.. El Suzuki , saltant, salvant, pujant entre rocams, canals d’aigua, sots i el que es posi el davant ens hi ha portat.
El Bassegoda treu el cap

 
Hem girat a la dreta i ens hem trobat al coll de Pincaró on hi ha una cruïlla, mirant els cartells a la dreta pots anar a Sant Bartomeu de Pincaró i a l’Hostal de la Muga i a l’esquerra al coll de Bassegoda. La nostra opció avui, ha estat tornar cap Albanyà havent entès definitivament les diferents pistes que hem fet darrerament i que veiem ens els mapes.
Arribats a Albanyà hem anat a dinar a “Can Cofí” que ja coneixem d’una altra sortida. No hi ha cap altre lloc a Albanyà i aquest no esta malament, és correcte i familiar.