Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Monday, March 14, 2016

De Vilallonga de Ter a la Roca de Palancà

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Vall del Ter. Hem fet el recorregut de Vilallonga de Ter (1078 m.) a la Roca anomenada la Roca de Palancà.
Hem anat fins a Camprodon i hem seguit fins a Vilallonga de Ter on hem deixat el cotxe a la plaça de l’església. Amb un cop d‘ull ja ens hem fet la composició del lloc. A la dreta la Casa fonda “La Parada”, davant del vehicle l’absis de l’Església de Sant Martí del segle XII. Quan tornem farem una descoberta dels dos llocs.
Hem baixat pel carrer major com diu la fitxa del Palau Robert, hem seguit pel carrer Ampriu fins travessar la carretera de Camprodon a Setcases.
El camí surt desprès d’haver passat el pont sobre el riu Ter, una vegada passat el pont se segueix pel camí que indica a la Roca , recorregut conegut com el camí de la molsa.
El sender va passant per entre boscos de faigs, boixos, i avellaners, molt aviat hem trobat la Font Blanca, i uns dos-cents metres més enllà la Font Negra, ambdues tenen taules i bancs per fer-hi uns bons àpats. El recorregut està molt ben senyalitzat i no hi ha pèrdua Molt aviat hem trobat una cruïlla, és el camí de les Eugues que porta a Abella, nosaltres seguim pel camí de la molsa fins arribar a la carena on trobem la carretera que va de Llanars a Abella.
Des d’aquest indret tenim una panoràmica esplèndida de la Serra Cavallera envoltada de frondosos boscos. Des d’aquí veiem Vilallonga, La Roca que ara tenim a uns 100 metres, Llanars i al fons Camprodon.

La Roca és un poble on les cases estan edificades sobre un mirador natural. En el segle XIII havia estat una fortalesa de la que no en queda pràcticament res, el que sí que hem pogut veure i entrar és a la petita capella que té una part encastada dins els murs de l’antic castell de Palancà. És de planta rectangular  coberta amb volta de canó. La façana on hi ha la porta d’entrada i el campanar de paret son posteriors a la construcció de la capella, a la porta d’entrada hi ha un forrellat decorat amb un cap de serp possiblement dels inicis de la capella.
Hem fet una volta per les diferents cases que pensem que quasi totes deuen ser segones residències, doncs estan molt ben rehabilitades però totes tancades. Hem arribat fins un mirador on és té una vista del poble de Llanars i al fons Camprodon. Hem saludat una parella jove amb dues nenes i hem pres el camí de retorn que hem fet pel mateix lloc.  
Arribats a Vilallonga hem anat a fer una volta per l’església de Sant Martí que, tot i no ser romànica del tot, en conserva l’absis central i una absidiola. La resta va ser modificat l’any 1784.
La Roca
A 1040 m es troba aquest poblet situat a la solana d'un gran penyal a redós del que fou el Castell de la Roca. El grup de cases que el conformen es troben esglaonades i adossades al penyal, des d'on es pot apreciar l' Església de la Mare de Déu de la Pietat, un edifici d'origen romànic (de mitjans del segle XII) que ja ha estat reformat més d'una vegada. La Roca es caracteritza per ésser catalogat com a bé cultural d'interès nacional.
Aquest poblet té un passat històric important. Només per fer-ne una pinzellada, el 1244, el Senyor de Milany va dispensar els veïns de la Roca de tota càrrega menys de la remença per evitar que quedés deshabitada, ja que en aquella època els pobles de la contrada, la Roca no n'era cap excepció, s'anaven despoblant pel fet que els veïns estaven subjectes als drets feudals. També molta gent es desplaçava a "llocs reials", perquè estaven exempts de càrregues.
El 1275 aquest poblet va ser assetjat per l' Infant Jaume, fill del rei Jaume I. Amb la guerra dels remences, el senyoriu de la Roca va pertànyer a un Descatllar, que li havia estat concedit per Joan II, confiscat a Bernat de So, que més endavant tornà a recuperar. Arribats al segle XIV, el castell de la Roca reunia les millors condicions de defensa dels voltants. En aquell moment pertanyia a la família Desbac. Les bones condicions van afavorir que Joan II, durant la guerra dels remences, hi establís el cap castell de la capitania. Juntament amb el castell de Camprodon formaven un bon lloc de control i protecció a tota la comarca.
Vilallonga de Ter
Endinsant-nos per la Vall de Camprodon, a la comarca del Ripollès i a 1067m d'altitud, trobem Vilallonga de Ter, una de les primeres terrasses a l'esquerra del riu Ter. La població creix al voltant de l'església romànica de Sant Martí (s.XII-XVIII), patró de la població. Es constitueix allargassada arran de carretera, coincidint amb el topònim que la identifica, ja que Vilallonga prové del llatí "villa longa": vila llarga. Els seus carrerons estrets porten a les petites i acollidores placetes. Al seu voltant es despleguen els diversos veïnats (Vallvigil, Comalets, el Cros, Llebro i el Catllar).
Feta la visita a Sant Martí ens hem decidit per anar a dinar a la Casa fonda on un hostaler molt trempat que quant li hem dit que nosaltres portàvem el mòbil per si ens passava alguna cosa a la muntanya ens ha dit que el que cal portar és una petita destral i una màquina de fer foc, si et passa alguna cosa talles unes branquetes les encens i de seguida tens els forestals, els bombers i l’helicòpter allà. No és mala idea, de moment hem posat un encenedor a la motxilla.

Entre conversa i conversa, hem dinat i per cert que a estat molt bé i sobre tot entretingut per tot el que ha explicat l’hostaler.

Nostra Senyora de Pena

Aquest dimarts hem tornat a la Catalunya Nord, per conèixer la Capella de Nostra Senyora de Pena.
L’ermita de Nostra Senyora de Pena, s’alça imponent damunt una penya camuflada entre roques, estratègicament enfilada damunt la muntanya que domina l’Agly i embolcallada de misteris i llegendes que indiquen que és un lloc carregat de màgia.
Per arribar-hi hem anat per l’autopista fins a Perpinyà, hem seguit per la carretera D.117 en direcció a Estagell. Passat el poble de les Cases de Pena hem trobat el desviament que anunciava la capella i l’aparcament on calia deixar el cotxe i pujar amunt.
L’ermita és una de les més pintoresques del Roselló. Està citada a diferents documents històrics des de 1224. Se suposa que la primera capella fou construïda al lloc on es va trobar l’estàtua de la Verge. El lloc era bastant inaccessible i feia difícil que els fidels hi poguessin acudir a venerar Maria. Així doncs, l’ermita es va traslladar al castell. Fou construïda gràcies a uns fets meitat historia, meitat llegenda.
El camí fins a l’ermita no te pèrdua, està molt ben arreglat, els baixants de les aigües nets i correctes i en tot el trajecte l’ermità hi ha anat plantant espècies que aguanten la sequera ja que el tipus de terra és molt pedregós i no té massa possibilitats, lliris, cactus, atzavares al costat del camí fan de la pujada un encant. Hem llegit que hi ha un ermità que en fa el manteniment i que viu a dalt la capella.
En total hem estat mitja hora. Un cop a dalt 50 esglaons ens portaran fins a la porta de l’església, la tradició diu que aquest 50 esglaons corresponen a les 50 avemaries del rosari.
Des del cim de la penya on està ubicada l’ermita hem pogut gaudir d’una vista espectacular damunt l’Agly i el seu meandre que abraça el poble de les Cases de Pena.
El que sí és cert, és que hi ha una bona panoràmica sobre la vall i l’indret està situat en una muntanya molt rocosa de la que en fan extraccions per fer diferents materials per a la construcció. Esperem que respectin la capella i aquesta no baixi.
 Nostra Senyora de Pena

L'ermita va ser construïda sobre les restes de l'antic castell de Pena (castellum de Pena, esmentat al 1011), dalt d'una aresta rocosa que domina un meandre de l'Aglí, a 335 metres d'altitud. Ja al 1488 s'hi documenta un ermità, fra Daniel Benet, que no hauria viscut a l'edifici actual, més modern, sinó a una primera ermita dedicada a santa Anna. Aquesta construcció va ser substituïda al segle XVI per una de nova, ara sota l'advocació de la Mare de Déu. L'absis de l'edifici actual està datat al 1530, i la nau és una mica posterior. A l'auge dels santuaris que hi hagué al segle XVII s'esmenta l'hermita de Nostra Senyora de Pena al 1688. Per les necessitats d'un culte creixent, als dos segles següents hom bastí construccions auxiliars a l'est i al sud de l'edifici principal.
Després de les lleis anticlericals sorgides de la Revolució Francesa, el conjunt d'edificacions fou venut a l'ajuntament de les Cases de Pena. Un cop rehabilitada, l'ermita es reobrí novament al 1843, i l'activitat eremítica s'hi mantingué fins als anys 50 del segle XX. Va ser declarada Monument històric de França [2] l'1 de juny del 1992. L'habitatge va ser restaurat al 2000 i anualment s'hi fa aplec per la Pasqua Granada.
Sortint, hem seguit cap Estagell, centre administratiu de la regió del Fenollet i on se centralitzen les activitats econòmiques i els serveis turístics. Arribats hem fet un tomb per la vila. Hem pres contacte amb la realitat gastronòmica i sense masses opcions hem decidit el lloc. Hem anat a dinar a “l’Avenir”, que com a “Plat du Jour” hi havia “fals filet de vedella”. Això més una amanida i una mica de vi del país ha solucionat suficientment les nostres necessitats.
Sortint de dinar ens hem arribat al poble de l’Esquerde, petit nucli entre Maury i Fenollet, en un altiplà a 375 metres d’alçada i on també es conrea vinya, hem anat a trobar-hi la cooperativa per emportar-nos unes ampolles.
Avui hem fet la travessa des de Rivesaltes fins a Sant Pau de Fenollet i hem quedat sorpresos de la quantitat de vinya que hem trobat en tot el recorregut on es van trobant les caves moltes d’elles cooperatives i moltes de diferents productors que comercialitzen el vi de les seves terres o dels seus pobles.

Ben segur que pel temps de la verema s’hi podrà tornar a veure l’activitat  dels viticultors i evidentment gaudir dels seus vins.

Castell càtar de Puillorenç (Puilaurens)

Aquest dimarts hem pujat al castell càtar de Puillorenç (Puilaurens) a la comarca de la Fenolleda a la Catalunya Nord..
Es tracta d’un castell càtar molt proper als de Peyrepertuse i Queribus que ja vàrem conèixer en una altra ocasió, dels tres és el que queda més lluny a 165 km. de Banyoles.
A l’anada hem fet una parada tècnica al poble de l’Espirà de l’Aglí, on hem aprofitat per visitar el priorat  de Santa Maria, una construcció del segle XI que ens ha plagut poder conèixer ja que es tracta d’una església romànica amb prou identitat per descobrir-la.
Santa Maria d’Espirà de l’Aglí:
L’origen d’aquest priorat es troba en una església dedicada a Santa Maria i construïda en aquest indret al segle XI, la qual el 1086 fou cedida per Berenguer Isarn de Parestortes, la seva muller i els seus fills a Sant Miquel de Cuixà. Uns anys més tard la vídua i els fills de Berenguer Isarn feren una segona donació potser per l’incompliment d’algunes clàusules per part de Sant Miquel de Cuixà, ara a l’abadia d’Arles, cosa que va provocar algun conflicte entre tos dos monestirs. El 1130 el bisbe d’Elna, Udalgar de Castellnou, consagrava novament l’església, lliure de tot cens segons declaració dels cavallers de Parestortes, i la sotmetia a l’església d’Elna. 
El 1134 l’abat de Cuixà va cedir el temple definitivament al priorat d’Elna, i el 1136 Udalgar hi va erigir un priorat de canonges agustinians, tot i que també aquell mateix segle es va convertir en un monestir doble, amb una comunitat de monges adjunta.
Acabada la visita hem sortit en direcció a Puillorenç des d’on surt una carretera que tot serpentejant per un bosc de pins arriba a una plataforma on es troba l’aparcament per accedir al castell i el punt d’informació on cal passar per caixa per tenir accés a l’inici del camí. Es tracta d’un punt de venda de productes locals i sobre tot de publicacions dels castells càtars.
El camí surt d’aquest indret, amb forta pendent i molt ple de rocs, en pocs minuts accedeixes als primers murs d’accés al castell, a partir d’aquí les parets de pedra del camí formen una muralla que en ziga zaga et porten a l’entrada.
La sensació que es té al veure la magnitud del perímetre del castell i la disposició sobre al cim d’una roca espadada és fantàstica, del que en queda en peu et pots imaginar força les dependències i els diferents recintes. A més en el díptic que et donen a l’entrada hi ha una explicació i plano del castell. 
Castell de Puillorenç
Fortalesa propietat de l’abadia de Cuixà, era el domini més important que aquest monestir tenia a la comarca, tal com apareix documentat en un precepte del rei Lotari de l’any 958 on s’esmenta amb el nom de Mont Ardit. La butlla de papa Joan XIII (968) en què confirmava els bens de l’abadia de Cuixà esmentava per primer cop el castell. El 1011, la butlla del papa Sergi IV aclaria que era una possessió de Cuixà atorgada pel compte Sunifred II de Cerdanya - Besalú vers els anys 950 – 958.
El castell esta format per dos recintes, el sobirà i el jussà. El recinte jussà és de planta heptagonal, i inclou una àmplia esplanada allargassada que va d’est a oest i dins de la qual es poden veure algunes estances adossades als murs nord i sud. Les muralles que es conserven en una alçada de 8 a 10 metres, son flanquejades a l’est per dues torres d’angle amb planta de ferradura. La porta principal s’obre al mur sud. Tots els murs d’aquest recinte, corresponents al segle XIII, s’aixequen arran de la cinglera i presenten merlets rectangulars.
A l’oest del castell hi ha el recinte sobirà, que s’assenta a la roca, i s’enlaira uns 8 metres per sobre del recinte jussà. Al centre s’alça una torrassa quadrada, amb un parament de pedres tosques amb carreus ben tallats. Els pisos, que quedaven separats per empostissats, es comunicaven a l’interior per una escala de fusta. La torre primitiva fou envoltada, segurament al s. XII, per un recinte triangular, reforçat més tard per dues torres cilíndriques als angles nord i sud oest.
Acabada la visita hem baixat a La Pradella – Puillorenç per dinar al aire lliure ja que el dia era esplèndid i el  restaurant que hem trobat  tenia una terrassa excel·lent. hem recuperat forces acompanyats d’un grup de francesos que ja els hem trobat pujant al castell.

En acabar hem sortit directament a Banyoles.