De Roses a la platja de l'Almadrava

Avui hem anat a la vila de Roses per veure el castell de la Trinitat i caminar d’aquesta població a la platja de l’Almadrava pel camí de ronda. Arribats a Roses hem anat a Informació on ja hem tingut el primer desengany, en aquesta època de l’any només es pot visitar els dissabtes i diumenges, hem recollit el fulletó que explica les característiques del castell i els horaris per visitar-lo.  Hem llegit d’aquest castell...,

El castell de la Trinitat de Roses és un magnífic exemple de fortalesa de costa construït a mitjan segle XVI per protegir l’entrada al port de Roses. Juntament amb la Ciutadella, formaven un conjunt defensiu i d’avituallament fonamental per a la estratègia mediterrània i europea de l’imperi espanyol d’època moderna.

L’emperador Carles V va encarregar l’obra a l’enginyer militar Luis Pizaño qui va dissenyar una fortificació atípica que només te paral·lels a Cotlliure, Malta o Nàpols.

Conegut popularment com el castell de la Poncella o el Botó de Roses, presenta una planta en forma d’estrella irregular i s’organitza en tres nivells disposats a manera d’amfiteatre orientat cap a mar.

Protagonista en diferents guerres i setges, la seva voladura en el context de la Guerra del Francès (1808-1814) el va deixar, durant prop de 200 anys, en un estat de ruïna i abandonament fins a la seva recuperació com a monument i espai de cultura després de 8 anys d’obres (2002-2010).

Hem anat fins a l’esplanada on es troba l’aparcament per la visita al castell. Com que està en un turó, al guanyar una mica d’alçada  ja ha millorat la vista que es pot veure. També hem vist la llarguíssima escalinata que hi ha per accedir a la visita i hem pensat que no hi ha mal que per bé  no vingui.

Hem baixat fins un aparcament al costat del far, lloc on comença el camí de ronda en que pots anar seguint la costa fins a la Cala Jòncols on el GR92 s’endinsa cap al Cap de Creus. Fins al cap Norfeu esta partit en dos trams el primer del far de Roses a la platja de l’Almadrava i el segon d’aquesta platja al cap Norfeu.

Avui hem fet el primer tram 2,30 minuts de camí sense cap dificultat ja que es va vorejant la costa i el camí està molt bé.

Els camins de ronda deuen el seu nom a les rondes o guàrdies que han fet, tradicionalment les patrulles, resseguint la línia de la costa, per vigilar el contraban i el trànsit d’embarcacions a vora la línea de mar.

L’itinerari segueix un tram d’aquest camí de ronda, des del far de Roses, (construït durant el regnat de Isabel II l’any 1864, que es troba a 24 metres sobre el nivell del mar, orientat al sud), fins la platja de Canyelles Grosses o de l’Almadrava.

Durant tot el trajecte, fins a la platja de Canyelles Petites, podem gaudir d’alguns afloraments rocosos singulars de marbres blancs amb vetes, i d’elevat interès geològic.

Just davant de la platja de Canyelles Petites hi ha un illot format per diverses roques, anomenades Brancs, que son punt de descans d’aus com el corb marí, que podem veure assecant-se les plomes amb les ales ben obertes i de cara el sol.

Seguint la ruta, un cop passada la primera platja, el camí de ronda segueix vora la línia de mar. Entre la platja de Canyelles i la de l’Almadrava, hi ha també dos sortints rocallosos, utilitzats freqüentment pels pescadors, són la punta de l’Omella i de l’Ullastrell.

Finalment s’arriba a la platja de l’Almadrava, que rep el seu nom pel tipus de pesca que s’hi practicava, que consistia en el calat de diverses xarxes col·locades estratègicament, les quals feien que el peix fos conduït de fora de la cala a l’interior, on es feien les captures.

Arribats a la platja d l’Almadrava hem gaudit del silenci de la sorra suau i fina, de les aigües transparents i cristal·lines un lloc ideal per fer-hi una bona estada en aquesta època de l’any.

El retorn al Far l’hem fet pel mateix camí de ronda on em trobat el cotxe per tornar cap a casa. Abans, però, hem anat a recuperar forces al restaurant Alt Empordà a la carretera N-260 al terme de Cabanelles. Ens hem recuperat...

La Grevolosa i Sant Andreu de la Vola

La sortida d’aquesta setmana ha estat pensada per anar a veure la tardor. El projecte era caminar del Coll de Bracons a la Grevolosa i arribar a Sant Nazari fent una ruta circular.

Arribats al coll ja hem vist que havíem fet tard, els arbres estaven despullats i les fulles eren al terra, malgrat això hem iniciat el camí que es troba al mateix coll  a l’altra banda del de la carretera  de pujar el Puigsacalm.

La fageda de la Grevolosa

La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més espectaculars de Catalunya. Amb més de 300 anys de vida, aquesta fageda té arbres monumentals que arriben a tenir un diàmetre de més d’1 metre i més de 40 metres de llargada. A més, també s'hi troba una gran diversitat natural, tant de flora com de fauna. Degut a la seva bellesa i interès biològic, aquesta fageda està inclosa a l’espai EIN Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Actualment, per evitar l'erosió del sòl, la Generalitat, que és propietària de la finca, ha començat tasques de conservació natural perquè puguin créixer nous faigs i el bosc es pugui regenerar.
La tardor és la millor època de l'any per visitar-la, és recomanable tant sols per gaudir de les sensacions que desperta entrar a aquest indret. Tranquil·litat, calma i inspiració.

Hem seguit la pista que et porta fins a una tanca d’on surt un corriol que  ens endinsa a la fageda de la Grevolosa.

Hem trobat que el camí està molt relliscós pel fet de tenir una catifa de fulles a sobre, i molt aviat ens hem trobat en una baixada que podia passar de tot ja que era de difícil baixar per l’estat del terreny molt mullat, a més el corriol es perdia ja que el mateix gruix de les  fulles desdibuixaven el recorregut. Hem decidit tornar i deixar per una altra tardor, en que les fulles encara estiguin als arbres, fer tot el recorregut.

Hem retornat al cotxe i hem anat baixant per la carretera fins al veïnat de la Vola. Allà hem preguntat  per anar a veure Sant Andreu de la Vola i molt amablement ens han explicat com fer-ho.

Es tractava de seguir per la carretera que havíem baixat i seguir fins a trobar una pista que surt a l’esquerra de la carretera amb un plafó explicatiu.

Hem deixat el cotxe a l’entrada i hem caminat 25 minuts fins a trobar l’església. Cal dir que el camí se’ns ha fet curt ja que la vegetació et regala tots els color de la tardor, és una pista que passa a fregar de la nova carretera dels túnels de Bracons i que va a diverses  pagesies de la zona.

L’església i les construccions de l’entorn estant abandonades i les bardisses i plantes s’estan menjant el lloc. Hem fet unes fotografies i hem retornat al cotxe.

Sant Andreu de la Vola

Paral·lelament a la vida del poble, la parròquia de la Vola tira endavant la seva executòria sempre de manera independent i amb criteri propi. El primer rector del qual es conserva memòria fou l’anomenat Pere, que exercí el seu ministeri de 1293 al 1306.

Al segle XVI tres sacerdots francesos hi ocuparen el càrrec de rectors: Antoni Plenacosta, Antoni Sassany i Pere Lafont, aquest darrer esdevindria l’eixerit Mossèn Peira. L’últim rector amb estada fixa fou Mn. Josep Vila, fins l’any 1955.

La parròquia és antiquíssima, ja que consta que l’església en fou renovada i dotada de nou el 1035,. Era el centre religiós de l’antic terme de Curull, i desprès del municipi de Curull i la Vola.

Aquest edifici ha sofert al llarg dels segles tantes reformes que avui dia es difícil de veure-hi cap mur romànic.

Les obres s’hi van dur a terme progressivament: el 1564 s’hi obri un portal nou; desprès s’hi van crear capelles laterals, un campanar i una sagristia, que s’acabà el 1774; el 1828 se’n va treballar a la volta i teulat, i el 1884 s’hi va afegir una capella del Santíssim.

Font: “L’essència de Sant Pere” d’Agustí Dalmau

Arribats al vehicle hem decidit retornar pel Coll de Bracons i quedar-nos a dinar a Joanetes.

Passeig dels Aurons i Sant Bartomeu a Ripoll

La sortida d’aquesta dimarts ha estat a la Comarca del Ripollès,. Hem anat a la seva capital per conèixer el Passeig dels Aurons,  un museu a l’aire lliure i pujar fins el pla de la Bandera des d’on surt un corriol que va a l’ermita de Sant Bartomeu.

El passeig dels Aurons que té aprox. 700 metres és una passejada agradable al costat del riu Ter, a tocar de la via verda de la Ruta del Ferro i del Carbó a Ripoll. Durant l’itinerari, ombrívol i fresc hi predominen gran quantitat d’arbres de fulla caduca, com els verns, els avellaners, els aurons que donen nom al passeig.

A banda d’aixó es pot dir que a més el passeig té un valor afegit, ja que l’artista ripollès Eudald Alabau hi realitza diferents experiències artístiques en la disciplina anomenada “land art” per aquest fet a part de l’interès naturalísta es pot de gaudir de la creació d’estructures i instal·lacions com portes imaginàries, bolets i flors inventats, escultures als troncs dels arbres, torres de branques i pedrers o nius gegants de filferro reciclat. Tot un univers màgic que sorprèn i estimula la imaginació que aquest artista ens proposa.

Per arribar a aquest passeig es pot sortir del CAT, un Centre d’Acolliment Turístic molt proper al pont d’Olot al peu mateix de la carretera d’entrada a Ripoll.

Nosaltres un cop fet el passeig hem enllaçat en un recorregut  que forma part dels quatre miradors de la Ciutat i que esta senyalitzat amb marques blanques i verdes. Al sortir del passeig dels Aurons i a mà esquerra surt un corriol senyalitzat en blanc i verd que enllaça amb el la pista de la Ruta del Ferro on hem fet uns 150 metres  fins a trobar un corriol que s’enfila per la riera de les Carboneres fins a trobar una pista forestal que sense pèrdua et porta al final d’una forta baixada  i a uns plans amb una masia arreglada on a mà esquerra surt un corriol senyalitzat que puja fins al Pla de la Bandera. Un pla on hem trobat un petit camp d’aranyoners d’un color morat esplèndid i on una estelada al vent fa la competència a la de la torre romànica del monestir de Ripoll.

En aquest indret surt un corriol  que puja fins a l’ermita de Sant Bartomeu d’origen preromànic però reformada i ampliada en el segle XII, es tracta d’una ermita que aguanten les quatre parets però ja no hi ha sostre, els absis s’intueixen per la banda de dintre ja que per fora la paret és recta.

Gràcies a les marques blanques i verdes s’arriba a l’objectiu.
Sant Bartomeu
Ermita situada a 909 m d’altitud; és d’època preromànica, ampliada i reformada al segle XII. Durant molt segles serví com a llatzeret i, en temps d’epidèmies, els transeünts procedents de llocs sospitosos hi eren enviats en període d’observació, abans d’admetre’ls a la vila. La seva excel.lent vista sobre Ripoll va fer que l’indret es fortifiqués el 1838, durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840); tot i això l’ermita va caure en mans dels carlins el maig del 1839. A més del sant titular s’hi venerava sant Grau, advocat contra les febres, i santa Apol·línia (o Patllòria), intercessora contra el mal de queixal. (text de la Web de Turisme de Ripoll)

A partir de l’ermita es fa un descens sense contemplacions fins tornar a arribar al punt de sortida, és un descens fort que amb el terra relliscós ha calgut estar molt atents, abans d’arribar a baix hem passat per la font de l’Amoroset, un petit espai de picnic amb fogons taules  i bancs i la font on hem omplert l’ampolla per tenir un record.

Hem arribat al CAT una altre vegada desprès d’haver caminat una mica més de 6 km i un desnivell de 219 metres.

Hem dinat en aquest lloc, un restaurant que gestiona la Fundació MAP i on hi treballant persones amb discapacitat, un lloc agradable que hem menjat correctament a un preu també correcte.