Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Tuesday, January 18, 2011

Santa Cecília de les Serres, Sant Miquel de Bustins i Sant Aniol de Finestres

La sortida d’aquest dimarts ha estat a cavall de les comarques del Gironès i la Garrotxa, hem anat a conèixer primer l’ermita de Santa Cecília de les Serres al veïnat del mateix nom, sota mateix de la muntanya de Sant Roc, Hem seguit fins a Sant Aniol de Finestres per anar a descobrir Sant Miquel de Bustins ja a la comarca de la Garrotxa i desfent el camí ens hem arribat fins a l’església de Sant Aniol de Finestres, i també a l’ indret on es troba l’explotació dels recursos de la deu d’aigua de Sant Aniol.
Hem sortit cap a Girona per arribar a Bescanó i seguir fins a Bonmatí on hem pres la carretera GI-532 que passa pel veïnat de les Serres. Hem aparcat el cotxe i ens hem arribat a l’ermita a uns quatre-cents metres abans d’arribar a l’ermita es troba una explanada on s’hi deu fer l’aplec, hi ha diversos bancs i un petit monument amb l’arpa de la música.
L’església és d’una sola nau, sense absis i amb un campanar obert als quatre vents, amb dues finestres en cada cara. Un petit porxo protegeix l’entrada a l’església, des d’ aquest indret tenim una bona vista del cingle de Sant Roc, més lluny el Far i el Rocacorba.
Hem anat a recuperar el cotxe desprès d’haver fet unes quantes fotografies. En el veïnat ens ha sortit una noia amb la que hem estat parlant una bona estona, ens ha indicat el camí per pujar a Sant Roc una ermita amb una vista extraordinària. Ens ha comentat que té 6 cavalls i que dona classes a Anglès, coneix als autors de la guia que portàvem nosaltres i ens dit que també era professor a Anglès. Ja tenim un lloc i una persona per anar a demanar informació si aterrem per aquell indret.
Amb el cotxe hem anat a trobar Can Tura, a Sant Aniol de Finestres, un restaurant que ja coneixem i que la pista passa per davant mateix, pista en que podries anar fins a Mieres i també al Santuari de la Mare de Déu de Finestres. Nosaltres, però, desprès d’un pont hem seguit per la pista que porta a la Masia de la Cadamont. Abans d’arribar-hi es troba l’ermita de Sant Miquel de Bustins just en una esplanada on els senglars s’hi rebolquen a la nit, a tocar de l’ermita el terra està com si una excavadora la remogués.
Es tracta d’un temple romànic d’una nau i absis amb tres finestres i campanar d’espadanya, en l’interior hi hem vist ple de tot tipus d’eines i utensilis per a la construcció.
Hem fet unes fotografies de l’ermita i hem anat fins a la Masia de la Cadamont on coneixíem pel mapa i que molt a prop s’hi troba un castanyer monumental del que n’hem fet unes fotografies. Hem decidit tornar a Sant Aniol i visitar la seva església i la planta embotelladora de l’aigua de Sant Aniol.
Església de Sant Aniol de Finestres
D’una sola nau, ampliada amb altres de laterals a partir de la meitat i vers la part de ponent. La capçalera és a llevant; l’àbsida és semicircular i tapada a l’interior per un modern retaule de fusta, que agafa la forma curvilínia de la paret. En el centre d’aquest retaule hi ha la imatge de Sant Aniol, així com les de la Mare de Déu del Carme i de Sant Pere, fetes totes amb pasta de taller. Al sostre hi ha una aurèola de fusta, amb l’Esperit Sant, i unes pintures amb àngels. Tot l’interior de l’església és enguixat i pintat. La connexió de les naus laterals amb la central es fa per mitjà de dues grans arcades que hi ha a cada costat; és de destacar que les més properes al presbiteri tenen els arcs formats amb carreus de pedra.
La porta d’entrada és al costat de posta de sol, i té una portalada barroca, de pedra, on consta l’any 1759 i la inscripció llatina “Sere non est hi caliud nisi domus Dei et porta celi”. Hi ha un petit porxo. El campanar és de torre i té en la part alta obertures a cadascun dels quatre punts cardinals. El seu teulat és punxegut de quatre vessants. En el costat de migdia té dues gàrgoles de pedra, així com una obertura de llum rectangular (a l’alçada si fa no fa, del cor que hi ha a l’interior) que té una llinda que duu l’any 1803 gravat en la pedra. Exteriorment s’aprecia com l’església fou sobre alçada.
La part més antiga, la romànica, és de l’àbsida, del segle XI. Té arcuacions llombardes cegues, separades en grups de tres per lesenes. La finestra que hi ha al bell mig està obturada. En el mur del sud hi ha afegida la sagristia, la qual, junt amb l’ampliació de les capelles laterals feta en el segle XVIII, fa que no es puguin veure restes de la construcció antiga en aquesta banda de l’edifici. Aquesta àbsida de Sant Aniol de Finestres és molt semblant a l’existent en una vella parròquia veïna, Santa Maria de les Encies, si bé aquesta té un fris amb dents de serra que acaba per completar la seva ornamentació.
Un cop feta la descoberta de Sant Aniol hem decidit anar a dinar a Can Tura.

Labels:

Fortalesa de Salses a la Catalunya Nord

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, per anar a veure La Fortalesa de Salses, un castell moltes vegades vist des de l’A9 anant a França, Itàlia o altres llocs.
Aquesta vegada li hem dedicat un mati que ha estat molt interessant ja que hem pogut
fer una visita guiada en francès, amb un guia només per a nosaltres dos.
A dos quarts d’onze ja estàvem dins la recepció del castell, hem fet mig hora de temps que hem aprofitat per fer diferents fotografies del perímetre del Pati d’armes i del castell.
Amb el guia, hem fet una descoberta per l’interior inclòs la torre de l’homenatge i diferents llocs com el forn de pa, el magatzem de cereals, la bodega, la presó, la sala on es feien les recepcions etc.
El que ens ha impressionat més és el gruix que tenen les parets i la quantitat d’espitlleres que hi ha en tot el recorregut, també són interessants els llocs on es posaven els canons per abatre l’enemic exterior i els circuits d’aigua per l’interior, aigua que procedia de tres deus molt properes.
La Fortalesa de Salses
Una tanca entre Espanya i França
El 1496 l’exercit francès va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses que limiten pel nord el territori espanyol. El rei Ferran el Catòlic va decidir, per tal de barrar el pas des del Roselló a França de manera més eficaç, que Salses fos reconstruït i convertit alhora en una fortalesa defensiva i en una base d’operacions ofensives. El 1503 quan la fortificació encara no estava acabada, els espanyols ja van resistir a un primer setge.
El 1544 Carles V i Francesc I van signar la pau, que va portar un segle de tranquil·litat, i la fortalesa va anar perdent de mica en mica la superioritat militar que en els seus orígens li havia proporcionat la seva arquitectura innovadora.
En el transcurs de la guerra dels 30 anys, Salses va ésser assetjada tres cops en tres anys, abans d’ésser conquerida definitivament pels francesos el 1642.
El tractat dels Pirineus ratifica, el 1659, la pertinença del Rosselló a França. En situar-se la frontera en els cims dels Pirineus, la fortalesa de Salses va perdre la seva importància estratègica. La seva supervivència es deu únicament al cost desmesurat de la seva destrucció.
El fort va ésser restaurat parcialment per Vauban, convertit en post de vigilància i, posteriorment, en presó estatal. Durant el segle XIX va ésser utilitzat com a polvorí, fins la seva classificació com a monument històric, el 1886.
L’evolució de l’artilleria
Per entendre l’arquitectura de Salses, hem de conèixer l’evolució de les tècniques de guerra al final de l’Edat Mitja. L’artilleria va néixer en el segle XIV, però les enormes bales de pedra, tirades a poca distància, es trencaven contra les muralles del castells sense causar grans desperfectes. A partir de mitjan segle XV, les bales metàl·liques, que ja no es trencaven arribaven a traspassar les cortines medievals. Les bales de ferro de menors dimensions eren llançades per canons de mides inferiors, més fàcils de transportar i més precisos. Això va suposar una autèntica revolució en l’art de l’atac.
En la reconstrucció de la fortalesa, el 1497, es va acceptar el desafiament i s’enterraren les muralles i es feren més gruixudes.
Això millorava la seva eficàcia enfront dels projectils enemics però reduïa considerablement el camp de tir de les espitlleres. Per compensar-ho se’n va multiplicar el nombre, 400 espitlleres dirigides, cap a l’exterior, però també un nombre considerable, a l’interior, per tal de flanquejar cada passadís, porta, escala, etc. També es condicionen cambres de tir per a canons sobre les plataformes de les torres i de les trinxeres, i a les torres cantoneres.
Finalment, davant del perfeccionament de les tècniques de mines i de l’aparició de les càrregues de pólvora, es caven galeries de contramina sota els fossars. Tot i això, les torres de planta circular resulten arcaiques, ja que presenten angles morts fàcils de minar. Aquest inconvenient no va ser corregit fins mitjan segle XVI, amb el perfeccionament del front amb baluards.
Sortint ens hem arribat al petit poble de Bages, que queda dalt d’un turó, envoltat dels estanys de Bages i de Sigean on hi han petites embarcacions que es dediquen a pescar l’anguila. La vila és bonica amb una bona vista de Narbona i molt a prop de l’Abadia de Fontfreda. Hem aprofitat per dinar en l’únic restaurant obert. Tot i no poder triar ho hem encertat.. De retorn hem passat per una carretera a dues aigües amb un estol de flamencs que hem pogut retratar.

Sant Miquel de la Miana, Sant Silvestre del Mor i Sant Fruitós d'Ossinyà

La sortida d’aquest dimarts ha estat prop de Sant Jaume de Lierca a la Serra del Mor on hem anat a conèixer les ermites de Sant Miquel de la Miana i Sant Silvestre de Mor, sembla ser que el nom original és Almor..
Hem deixat el cotxe al coll de Can Jou on es troba un restaurant i un aparcament per deixar el cotxe. Caminant hem anat fins a Sant Miquel que queda a uns tres-cents metres des del coll.
L’ermita es continua veient en un estat entre rehabilitada i abandonada, unes parts es veuen millor que les altres. Molt a prop de l’ermita es troba el castell de Miana, un tractor amb pala anava transportant grosses pedres i les portava fins a la rectoria, avui habilitada com a casa particular.
Sant Miquel de la Miana
Si bé s’esmenta a partir del s. XIII, conserva elements del s. XII. L’any 1392 el rei Joan I en va vendre la jurisdicció a Hug de Santa Pau. A partir del 1691 va tenir com a sufragània l’església de Sant Julià del Mont.
L’Edifici:
L’església bastant deteriorada conserva l’estructura primitiva, que consistia en una nau capçada per un absis semicircular, a la qual es van afegir posteriorment altres cossos, com ara el campanar. L’absis, llis, té dues finestres de doble esqueixada, una amb els muntants i les columnes decorats amb una mena de soga i espiga que va resseguint la forma de l’arcada, uns ventalls en forma de palmera, una cara de trets molt esquemàtics i un cercle amb una creu inscrita. Al costat sud, encara és visible l’arc de l’antiga porta, ara tapiada; la nova s’obre al costat oest mitjançant arcs en gradació, dues columnes, llinda i timpà. A l’interior destaca una cornisa que ressegueix els murs
Hem fet unes fotografies i hem refet el camí cap el cotxe. El camí a Sant Silvestre surt del mateix coll, cal passar pel darrera de la piscina i anar seguint per un sender que va moltes estones paral·lel a un pista de terra que passa molt proper del encreuament de San Silvestre.
Encreuament que nosaltres no hem sabut veure i hem passat de llarg, ens hem adonat quan hem arribat a la font de Cavaller. Hem tornat enrere, hem estar atents i hem vist un petit, petit cartell que deia Mor.
Uns quatre cents metres i hem arribat al que queda de Sant Silvestre del Mor, es tracta d’un edifici del segle XII, reformat en època barroca, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres i campanar de cadireta de dos ull, l’ermita queda al costat d’una casa o Masia anomenada Can Cargol A la casa hi viu un home que ens ha saludat tot fent callar un gos que no parava de baladrejar. Hem parlat amb ell una bona estona, ens ha dit que no té ni aigua, ni gas, ni electricitat, que els senglars van a veure aigua allà mateix i que els caçadors ja en porten més de quatre-cents de morts. També ens ha dit que es troben moltes múrgoles, un bolet molt apreciat i que es l’únic temps que veu a passar gent per aquell entorn. Ens ha suggerit un camí de tornada i ens hem acomiadat efusivament. Cal tenir-ho molt clar viure en aquestes circumstàncies, té una moto per anar a Besalú o a San Jaume de Lierca.
Sant Silvestre de Mor, la persona ens ha dit que els documents més antics en diuen d’Almor tot junt.
Hem seguit les seves instruccions, hem trobat la pista que ens ha dit i l’hem anat seguint, se’ns ha fet llarg ja que a partit de trobar-la va pujant, pujant i això sempre es fa notar. Finalment hem arribat al coll, en total quasi quatre hores de camí en total. Hem agafat el cotxe i hem tornat per la mateixa pista per la que hem arribat doncs es la pista que va a Besalú i que passa Sant Fruitós d’Ossinyà (o d’Aussinyà) ermita que volíem anar veure
Sant Fruitós d’Ossinyà
L'antiga parròquia rural de Sant Fruitós d'Ossinyà es troba al vessant esquerre de la vall del Junyell, a llevant de la serra del Mor, i dins el terme municipal de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa. L'església de "Sancti Fructuosi de Ursiniano" és documentada per primera vegada l'any 977, tot i que l'edifici actual té l'origen al segle XII i reformes al XVII-XVIII. Es tracta d'un edifici romànic d'una sola nau amb un absis semicircular a llevant. El campanar d'espadanya, ara tapiat, és situat damunt el mur de ponent. Posteriorment fou modificat tot donant-li forma quadrada.Fetes les fotografies, hem decidit anar a dinar a Casa i poder descansar una estona.

Wednesday, January 12, 2011

A la Vall d'Hortmoier a l'Alta Garrotxa

La sortida d’aquest dimarts ha estat en un paratge deliciós a l’Alta Garrotxa.
Hem deixat el cotxe molt a prop del pont d’Escales, sortint des d’aquest lloc ens hem estalviat els tres km. des d’Oix i hem anat fins als roures del Rei i l’ermita romànica de Sant Miquel d’Hormoier.
És una excursió molt agraïda i que pel fet de tenir un mati assolellat ens ha permès gaudir i disfrutar de la natura, és un camí ple de boixos, molts, roures, castanyers, alzines molt boix del de boletes Galceran. A més es tracta d’un recorregut que no presenta dificultats, puja poc i fa de bon caminar.
Arribats als roures del Rei que n’havien estat tres i que un va morir per una infecció de fongs i que un fort vent el va abatre l’any 1996.
Els roures del Rei
L’expansió de la població cap a zones de muntanya al segle XVIII, amb el consegüent augment del consum de fusta en tots els àmbits: artesà, domèstic, industrial i naval, va fer necessària la promulgació d’una reial ordre, per primera vegada, que regulés l’explotació, la conservació i la repoblació dels boscos. L’ordre del 31 de gener de 1748 disposava que els intendents de Marina fossin els encarregats de dur a terme aquesta ordre que, entre altres normes, establia que totes les muntanyes situades a menys de «25 leguas» (uns 138 km) de les nostres costes i dels rius navegables dependrien d’aquests intendents. Segons aquesta ordre, els propietaris de boscos no podien tallar aquells arbres que la Marina marcava per ser idonis per a la construcció de vaixells. Per a tallar qualsevol altre arbre calia demanar autorització. Els roures d’Hortmoier, coneguts també com els roures del Rei, van ser marcats per la Marina entre els anys 1748 i 1751. És possible que aquesta ordre salvés la vida d’aquests roures que, no havent estat utilitzats per a la construcció naval, van quedar, diguem-ho així, indemnes en aquest remot indret de la Garrotxa. Posteriors disposicions, ja al segleXX, sobre els arbres que, per la seva grandària o singularitat, han estat qualificats de monumentals, han fet arribar fins als nostres dies aquests exemplars tan admirats.
Hem fet les fotografies de rigor i hem seguit en direcció a l’ermita, un cartell ens diu que queda un km. traspassem uns prats ens apropem a la masia del Ripoll i després d’un revolt molt tancat ens trobem a davant de Sant Miquel d’Hortmoier que ha estat rehabilitada. La llàstima és que, al voltant de l’ermita, hagin quedat moltes pedres, trossos de biga i desmereixi la feina feta en l’edifici.
Fa uns sis anys que hi vàrem estar i hi havia unes bastides ja que s’hi estava treballant avui es veu tota acabada i ben consolidada.
La església de Sant Miquel d'Hortmoier:
Ja a la vall de Beget, a la riba esquerra del riu, entre les serres de Bestracà i de Talaixà, hi ha l'església de Sant Miquel d'Hortmoier, antiga parròquia que després fou sufragània d'Oix. És esmentada ja el 977 ( horto Moderi horto Modario), en un document en què Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, la deixà en testament al monestir de Cuixà. És un petit edifici del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb un absis rodó i un campanar d'espadanya.
Fou possessió de Cuixà, i al s XIV formava una parròquia, però des del s XVIII depenia ja de la d'Oix. Guardava el notable Sant Crist d'Hortmoier.
Avui ens hi hem recreat fent fotografies, fent un petit piscolabis i mirant de descobrir el nom de les masies que es veuen des d’aquest indret,. tot mirant de veure el castell del Bestracà que no hem vist.
Hem decidit desfer el camí i anar a trobar el cotxe a prop del pont d’escales, amb ell ens hem arribat a Oix on hem aprofitat per fer unes fotografies de Sant Llorenç pel treball del romànic a l’Alta Garrotxa i hem decidit quedar-nos a dinar a Cala Cristina que un cop més han canviat de propietaris. Desprès de dinar ja hem seguit cap a Banyoles.

De la Pinya a Sant Joan de Balbs a la Vall d'en Bas

La sortida d’aquesta setmana ha estat una passejada per la Vall d’en Bas, hem anat des de la Pinya a Sant Joan de Balbs.
La Pinya queda a la falda de la serra de Sant Valentí on s’hi troba un oratori molt visitat, el recorregut per la Vall el configuren en la major part terrenys agrícoles del pla de la Pinya fins que s’arriba a peu de la serra de la Rauta on són els boscos els que guanyen terreny a les activitats agrícoles.
Nosaltres hem gaudit de tot aquest paisatge i de la panoràmica que ens oferien les diferents muntanyes del Maillol, el Puigsacalm i Santa Magdalena, més lluny les serralades de Falgars i Collsacabra i al final els cingles d’Ayats. Hem passat per tres o quatre masies on les gallines escampen la boira per si soles, hem pensat amb els ous que deuen fer, també hem pogut veure uns roures i un lledoner de grans dimensions. A
l’acaba els terrenys agrícoles la pista comença a pujar i vas deixant enrera el paisatge obert de la all.
La Pinya:
Situada a l’extrem nord de la vall, entre les serres de la Rauta i de Sant Valentí, es troba el poble de la Pinya. El topònim Pinya ja es troba documentat l’any 958, L’església parroquial de Santa Maria data del segle X i està situada al mig del nucli urbà. Fou consagrada per l’Abat Oliva el 1022. Conserva pocs vestigis romànics i, la majoria d’afegits i modificacions són del segle XVIII.
La talla romànica de Santa Maria de la Cabeça, denominació donada per la desproporció de la testa, era molt venerada per la gent de la comarca i invocada pels qui patien malalties del cap. La imatge perduda durant la guerra civil fou substituïda per l’actual d’alabastre, obra de l’escultor Modest Fluvià. És també d’especial interès la pica baptismal romànica d’immersió del segle XII procedent de Sant Joan de Balbs.
Sant Joan de Balbs:
L’església està documentada des de l’any 977, quan el comte bisbe Miró de Besalú la va donar al monestir de Santa Maria de Besalú. Al s. XV va ser malmesa pels terratrèmols, de manera que es va haver de reconstruir aprofitant els carreus de l’edifici romànic. el 1609 deixava de ser parròquia i passava a dependre de Santa Maria de la Pinya.
Durant la guerra civil es va perdre una imatge romànica de la Mare de Déu amb el Nen. Pels volts del 1970 es va restaurar l’edifici
L’edifici:
Conserva la nau i l’absis semicircular, que va ser reconstruït fent-lo, però, mes petit, cosa que es pot observar des de l’exterior, ja que sobresurt la part del mur que pertany a l’antic absis. Al costat nord i sud s’hi van afegir capelles laterals, la sagristia i un porxo. A la façana principal, a l’oest, s’obre una porta adovellada coronada per un ull de bou i un campanar de dos ulls. Sota el porxo hi havia hagut la pica baptismal, circular i molt senzilla, del s. XII que ara es troba a l’església de la Pinya.
Cal dir que Sant Joan de Balbs és una mostra del romànic que més ens agrada té un equilibri de mides, té un bonic absis, un campanar d’espadanya i sobre tot l’entorn, tranquil, plàcid, silenciós. Val a dir que el temps ens ha acompanyat ja que hem gaudit d’un mati de sol i de poc fred.
Un cop fetes les fotografies i una petita descoberta dels voltant ens n’hem en tornat cap a la Pinya tot desfent el camí d’anada.
Amb el cotxe hem anat fins s Sant Esteve d’en Bas a buscar més informació de la Vall. Ens havíem baixat l’excursió d’avui de la Web i hem pensat que a Turisme tindrien més material per acabar de descobrir totes les esglésies romàniques. A l’ajuntament de la Vall d’en Bas ens han atès molt bé. Ens han buscat les dotze fitxes de les 12 excursions de la Vall així com un mapa molt complert.

Labels:

Tuesday, January 11, 2011

A Sant Eugenia de Saus i Sant Martí de llampaies

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la vila de Saus, a l’Alt Empordà de Saus, a la mateixa població hem anat a conèixer el temple romànic de Santa Eugènia de Saus i molt propera a aquesta vila hem anat a descobrir Sant Martí de Llampaies, una altra església del segle XII o XIII.
Saus és un municipi situat a la comarca de l’Alt Empordà, pràcticament a la línia divisòria amb les comarques veïnes del Baix Empordà i el Gironès, que és divisòria a la vegada de les aigües que tributen al Fluvià i les que se’n van cap a la conca del Ter. El poble està quasi a tocar i a l’esquerra de la carretera GE623/630, que va des de la sortida 5, a Orriols, de l’autopista A-7, entre Girona i Figueres, cap a Empúries i l’Escala; una important via de penetració turística que, en els darrers anys, ha estat millorada en totsels aspectes.
És un municipi format no només per pel nucli urbà d’aquest nom, sinó també per l’agregat de Llampaies i per Camallera, on hi ha l’Ajuntament i compta amb una bona part de serveis, com és ara botigues, supermercats, farmàcia, carnisseries, Saus
El lloc de Saus era situat dins la baronia de Verges, al comtat d’Empúries, i tenia com a senyors els Rocabertí. La baronia passà a la corona l’any 1578, i va esdevenir lloc reial. Té agregats els pobles de Camallera i Llampaies.
Santa Eugènia de Saus
Al costat esquerre de la porta de l’església hi ha una fornícula amb una làpida sepulcral datada l’any 1257; el temple, però, és anterior. Apareix a les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, i ja com a parroquial als nomenclàtors del s. XIV i posteriors. Ha mantingut la funció de parroquial fins a l’actualitat.
L’edifici
L’església es pot datar al final del s. XII o al principi del s. XIII. Els elements defensius que es van construir al s. XIV o al XV al frontis, els altres murs espitllerats sobre la nau i la forma de la torre de defensa semicircular que té la part superior de l’absis li donen l’aspecte d’un petit castell.
La nau única acabada a l’est en un absis de planta semicircular, té una volta de canó, apuntada i seguida; l’absis, que és més baix i estret, el cobreix una volta ametllada, i es comunica amb la nau per un doble plec apuntat, en gradació.
Totes les finestres de l’edifici són de doble esqueixada i arc de mig punt. Al centre del frontis hi ha un finestral de grans dimensions; les altres finestres s’obren al mur sud i al mur de capçalera de la nau, sobre l’arc presbiteral. Curiosament l’absis no té cap finestra.
La porta d’entrada se situa a la façana oest. La formen dos arcs de mig punt adovellats en gradació, amb timpà i llinda monolítica. Un guardapols, a manera de motllura, extradossa l’arc extern i s’uneix a una altra motllura que separa la llinda del timpà per crear les impostes dels arcs.
Al damunt de la façana oest s’alça un campanar de cadireta de tres pilastres amb dues arcades de mig punt força amplies. El campanar va quedar integrat dins els murs defensius construïts amb posterioritat, dels quals destaquen els merlets i un matacà situat al centre.
Sant Martí de Llampaies
El lloc de Llampaies s’esmenta en la confirmació de possessions del monestir de Banyoles pel papa Benet VII. L’església se cita en una concòrdia de mitjan s. XII, i en diversos documents posteriors s’esmenta com a parroquial dins l’ardiaconat de Girona.
L’Edifici:
Datada al s. XII o al XIII, consta d’una sola nau, capçada a l’est per un absis de planta semicircular. Nombrosos afegitons n’han alterat l’estructura original; el més important és la fortificació que gairebé va doblar l’alçada de l’edifici.
Cobreix la nau una volta apuntada i seguida, mentre que l’absis té una coberta de quart d’esfera. Un plec de mig punt, ben adovellats, uneix l’absis i la nau. L’arrencada de les voltes s’assenyala amb una motllura de secció incurvada. A l’inici de la curvatura de la volta de la nau hi ha carreus petits i mal treballats, mentre que la resta s’ha construït amb filades de carreus més grans, ben escairats i polits; és possible que aquesta diferència d’aparell es degui a una reconstrucció de la volta o a un canvi de concepció en el transcurs de l’obra.
Centrada al fons de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt fets amb dovelles. Al frontis, damunt la porta, hi veiem una altra finestra del mateix tipus. L’última obertura es troba sobre l’arc presbiteral, en forma de petita finestra de doble esqueixada.
A la façana oest hi ha la porta d’entrada, inscrita en un cos d’uns 70 cm que sobresurt del mur i fa les funcions de pòrtic. L’obertura és formada per un gran arc de mig punt en gradació.
La torre del campanar s’alça sobre la més antiga de les dues capelles que hi ha a la banda nord. De planta rectangular, amb un pis d’arcades i coronament apiramidat, és més tardana que la resta de l’església. La capella lateral i la sagristia de la banda sud són afegitons tardans.
Sortint de Llampaies on hem fet la descoberta de l’entorn de l’església ens hem arribat a Vilaür a veure la vila, al passar hem vist que es tractava d’un bonic poble, n’esperàvem més del poble però es cert que tenen un centre cívic molt ben posat amb restaurant inclòs.

Labels:

Tres ermites romàniques a la Vall d'en Bas

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Vall d’en Bas, hem anat a conèixer les tres ermites romàniques que no coneixíem, Sant Simplici, Sant Quintí i Santa Maria de Puigpardines.
Hem començat per Sant Simplici conegut també per Sant Xempli que es troba a tocar de la carretera C-153 desprès mateix d’haver passat Els Hostalets d’en Bas. Es tracta d’una ermita que havíem vist diferents vegades però que encara no l’havíem anat a veure . Té una estructura romànica, amb campanar d’espadanya i absis rectangular es troba envoltada de prats, roures i una impressionant vista dels cingles de Falgars.
De Sant Simplici hem recollit una llegenda escrita per Assumpta Bayona.

De totes maneres tal com m’ho varen contar jo us ho relataré: Molta gent en aquell temps pensava o creia en bruixes, follets i apareguts. Doncs bé, en el mencionat racó existeix una capella (per cert, molt ben conservada) anomenada Sant Simplici que encara la gent hi té molta devoció. En aquell temps a la dita capella, la gent deia que algunes nits s’hi apareixia una llum parant-se una estona com si esperés algú i tot d’una desapareixia. Com que per aquell temps els boscos eren molt espessos, bruts i estaven molt poblats de tota mena de bestioles, els homes d’aquelles masies estaven molt apurats ja que a més de matar-los els animals també els destroçaven el conreu i eren un perill per a les persones. Aleshores els veïns varen determinar de dir una missa a Sant Simplici abans d’organitzar una batuda tots els homes d’aquell veïnat. Crec que deuria ser diumenge. Estaven tots a la porta a punt d’entrar quan tot d’una s’apareix una llum i al mateix temps senten una veu que els deia: “Qui m’ajuda a dir la missa?”. Tots quedaren tant espantats que ningú gosà contestar. Solament el capellà digué que ell ho faria. Entraren a la capella i començaren la missa. Els fidels només veien la casulla que es movia i sentien les oracions. La missa va transcórrer normalment fins després de la comunió quan, de cop i volta, la casulla va caure a terra i no varen sentir ni veure res més. Aquells homes van acabar allà mateix la cacera anant-se’n cada un a casa seva sense ganes d’anar a matar llops ni guineus ni cap altra mena de bestiola."
Hem pogut fer una fotografia de l’interior gràcies a una petita reixa que hi ha a la façana i que ens ha permès veure el Sant. Hem sortit per una pista que hi ha davant mateix de l’ermita i que passa a tocar dels Hostalets d’en Bas, molt aviat hem arribat a l’església romànica de Sant Quinti. Sant Quintí és troba al mig d’un prat i amb una vista dels cingles del Puigsacalm i dels Pirineus que avui es trobaven blancs.
Sant Quintí
La trobem documentada des del final del s. X, quan fou donada al monestir de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, anomenada posteriorment de Santa Maria. Deixava de tenir categoria de parroquial durant el s. XIX i passava a dependre fins a l’actualitat de l’església de Sant Romà de Joanetes. Va ser modificada el s. XVIII i es va restaurar el 1980.
:
És una església de nau única, de planta rectangular, capçada a l’est per un absis, també rectangular. L’absis, amb dues finestres de doble esqueixada sembla que és l’únic element que s’ha conservat, ja que la nau ha estat reformada. La forma de l’absis permet datar-la dins el segle XIII, moment en què es començava a abandonar la construcció d’absis en planta circular.
Al museu Comarcal de la Garrotxa, procedents d’aquest temple, es conserven unes canadelles, que contenien el vi i l’aigua per a dir missa, són de coure, fetes al taller de Llemotges al s. XIII.
Hem seguit per la mateixa pista fins arribar a Can Periques aquí hem agafat el camí fins el nucli de Puigpardines. Arribats allà ens hem trobat amb l’ermita de Santa Maria de Puigpardines i una gran Casa de Colònies, els voltants ple de llocs per fer-hi activitats així com una arbreda de pins a tota la vessant de la muntanya.
Santa Maria de Puigpardines:
Edifici que consta com a parròquia des de l’any 1060 i que va ser cedit, el 1108, a la canònica de Santa Maria de Manlleu per Ermessenda, vescomtessa de Bas, i per Bernat Humbert, bisbe de Girona. Poc temps després, els canonges agustinians de Manlleu van fundar-hi un priorat. Durant els segles XIII i XIV van tenir una confraria molt famosa, anomenada confraria d’en Bas, que agrupava nobles i pagesos. Després del terratrèmols del s. XV, es va enderrocar l’absis i al seu lloc s’hi obria la porta d’entrada. Es va capgirar, doncs, l’estructura de l’edifici. A partir de 1592 era una simple parròquia que poc temps després va esdevenir sufragània de Sant Privat d’en Bas .
Durant les obres de restauració fetes l’any 1980 es va descobrir la llinda i el timpà llis de la porta original.
L’edifici
Del primitiu edifici romànic es conserva, a l’antiga façana principal, situat al costat oest, la porta, ara tapiada. És adovellada de mig punt, amb llinda, timpà, guardapols i dues columnes amb capitells esculturals que representen elements vegetals, de clara derivació coríntia, i deixen entreveure uns petits caps. Al costat dret de la porta hi ha unes incisions fetes als carreus que potser es poden relacionar amb l’antiga família nobiliària dels Puigpardines.A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, ornamentada amb un motiu en forma de soga que, com la porta, es data al s. XII.

Labels: