A la Vall d'Hortmoier a l'Alta Garrotxa

La sortida d’aquest dimarts ha estat en un paratge deliciós a l’Alta Garrotxa.
Hem deixat el cotxe molt a prop del pont d’Escales, sortint des d’aquest lloc ens hem estalviat els tres km. des d’Oix i hem anat fins als roures del Rei i l’ermita romànica de Sant Miquel d’Hormoier.
És una excursió molt agraïda i que pel fet de tenir un mati assolellat ens ha permès gaudir i disfrutar de la natura, és un camí ple de boixos, molts, roures, castanyers, alzines molt boix del de boletes Galceran. A més es tracta d’un recorregut que no presenta dificultats, puja poc i fa de bon caminar.
Arribats als roures del Rei que n’havien estat tres i que un va morir per una infecció de fongs i que un fort vent el va abatre l’any 1996.
Els roures del Rei
L’expansió de la població cap a zones de muntanya al segle XVIII, amb el consegüent augment del consum de fusta en tots els àmbits: artesà, domèstic, industrial i naval, va fer necessària la promulgació d’una reial ordre, per primera vegada, que regulés l’explotació, la conservació i la repoblació dels boscos. L’ordre del 31 de gener de 1748 disposava que els intendents de Marina fossin els encarregats de dur a terme aquesta ordre que, entre altres normes, establia que totes les muntanyes situades a menys de «25 leguas» (uns 138 km) de les nostres costes i dels rius navegables dependrien d’aquests intendents. Segons aquesta ordre, els propietaris de boscos no podien tallar aquells arbres que la Marina marcava per ser idonis per a la construcció de vaixells. Per a tallar qualsevol altre arbre calia demanar autorització. Els roures d’Hortmoier, coneguts també com els roures del Rei, van ser marcats per la Marina entre els anys 1748 i 1751. És possible que aquesta ordre salvés la vida d’aquests roures que, no havent estat utilitzats per a la construcció naval, van quedar, diguem-ho així, indemnes en aquest remot indret de la Garrotxa. Posteriors disposicions, ja al segleXX, sobre els arbres que, per la seva grandària o singularitat, han estat qualificats de monumentals, han fet arribar fins als nostres dies aquests exemplars tan admirats.
Hem fet les fotografies de rigor i hem seguit en direcció a l’ermita, un cartell ens diu que queda un km. traspassem uns prats ens apropem a la masia del Ripoll i després d’un revolt molt tancat ens trobem a davant de Sant Miquel d’Hortmoier que ha estat rehabilitada. La llàstima és que, al voltant de l’ermita, hagin quedat moltes pedres, trossos de biga i desmereixi la feina feta en l’edifici.
Fa uns sis anys que hi vàrem estar i hi havia unes bastides ja que s’hi estava treballant avui es veu tota acabada i ben consolidada.
La església de Sant Miquel d'Hortmoier:
Ja a la vall de Beget, a la riba esquerra del riu, entre les serres de Bestracà i de Talaixà, hi ha l'església de Sant Miquel d'Hortmoier, antiga parròquia que després fou sufragània d'Oix. És esmentada ja el 977 ( horto Moderi horto Modario), en un document en què Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, la deixà en testament al monestir de Cuixà. És un petit edifici del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb un absis rodó i un campanar d'espadanya.
Fou possessió de Cuixà, i al s XIV formava una parròquia, però des del s XVIII depenia ja de la d'Oix. Guardava el notable Sant Crist d'Hortmoier.
Avui ens hi hem recreat fent fotografies, fent un petit piscolabis i mirant de descobrir el nom de les masies que es veuen des d’aquest indret,. tot mirant de veure el castell del Bestracà que no hem vist.
Hem decidit desfer el camí i anar a trobar el cotxe a prop del pont d’escales, amb ell ens hem arribat a Oix on hem aprofitat per fer unes fotografies de Sant Llorenç pel treball del romànic a l’Alta Garrotxa i hem decidit quedar-nos a dinar a Cala Cristina que un cop més han canviat de propietaris. Desprès de dinar ja hem seguit cap a Banyoles.