Tres ermites romàniques a la Vall d'en Bas

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Vall d’en Bas, hem anat a conèixer les tres ermites romàniques que no coneixíem, Sant Simplici, Sant Quintí i Santa Maria de Puigpardines.
Hem començat per Sant Simplici conegut també per Sant Xempli que es troba a tocar de la carretera C-153 desprès mateix d’haver passat Els Hostalets d’en Bas. Es tracta d’una ermita que havíem vist diferents vegades però que encara no l’havíem anat a veure . Té una estructura romànica, amb campanar d’espadanya i absis rectangular es troba envoltada de prats, roures i una impressionant vista dels cingles de Falgars.
De Sant Simplici hem recollit una llegenda escrita per Assumpta Bayona.

De totes maneres tal com m’ho varen contar jo us ho relataré: Molta gent en aquell temps pensava o creia en bruixes, follets i apareguts. Doncs bé, en el mencionat racó existeix una capella (per cert, molt ben conservada) anomenada Sant Simplici que encara la gent hi té molta devoció. En aquell temps a la dita capella, la gent deia que algunes nits s’hi apareixia una llum parant-se una estona com si esperés algú i tot d’una desapareixia. Com que per aquell temps els boscos eren molt espessos, bruts i estaven molt poblats de tota mena de bestioles, els homes d’aquelles masies estaven molt apurats ja que a més de matar-los els animals també els destroçaven el conreu i eren un perill per a les persones. Aleshores els veïns varen determinar de dir una missa a Sant Simplici abans d’organitzar una batuda tots els homes d’aquell veïnat. Crec que deuria ser diumenge. Estaven tots a la porta a punt d’entrar quan tot d’una s’apareix una llum i al mateix temps senten una veu que els deia: “Qui m’ajuda a dir la missa?”. Tots quedaren tant espantats que ningú gosà contestar. Solament el capellà digué que ell ho faria. Entraren a la capella i començaren la missa. Els fidels només veien la casulla que es movia i sentien les oracions. La missa va transcórrer normalment fins després de la comunió quan, de cop i volta, la casulla va caure a terra i no varen sentir ni veure res més. Aquells homes van acabar allà mateix la cacera anant-se’n cada un a casa seva sense ganes d’anar a matar llops ni guineus ni cap altra mena de bestiola."
Hem pogut fer una fotografia de l’interior gràcies a una petita reixa que hi ha a la façana i que ens ha permès veure el Sant. Hem sortit per una pista que hi ha davant mateix de l’ermita i que passa a tocar dels Hostalets d’en Bas, molt aviat hem arribat a l’església romànica de Sant Quinti. Sant Quintí és troba al mig d’un prat i amb una vista dels cingles del Puigsacalm i dels Pirineus que avui es trobaven blancs.
Sant Quintí
La trobem documentada des del final del s. X, quan fou donada al monestir de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, anomenada posteriorment de Santa Maria. Deixava de tenir categoria de parroquial durant el s. XIX i passava a dependre fins a l’actualitat de l’església de Sant Romà de Joanetes. Va ser modificada el s. XVIII i es va restaurar el 1980.
:
És una església de nau única, de planta rectangular, capçada a l’est per un absis, també rectangular. L’absis, amb dues finestres de doble esqueixada sembla que és l’únic element que s’ha conservat, ja que la nau ha estat reformada. La forma de l’absis permet datar-la dins el segle XIII, moment en què es començava a abandonar la construcció d’absis en planta circular.
Al museu Comarcal de la Garrotxa, procedents d’aquest temple, es conserven unes canadelles, que contenien el vi i l’aigua per a dir missa, són de coure, fetes al taller de Llemotges al s. XIII.
Hem seguit per la mateixa pista fins arribar a Can Periques aquí hem agafat el camí fins el nucli de Puigpardines. Arribats allà ens hem trobat amb l’ermita de Santa Maria de Puigpardines i una gran Casa de Colònies, els voltants ple de llocs per fer-hi activitats així com una arbreda de pins a tota la vessant de la muntanya.
Santa Maria de Puigpardines:
Edifici que consta com a parròquia des de l’any 1060 i que va ser cedit, el 1108, a la canònica de Santa Maria de Manlleu per Ermessenda, vescomtessa de Bas, i per Bernat Humbert, bisbe de Girona. Poc temps després, els canonges agustinians de Manlleu van fundar-hi un priorat. Durant els segles XIII i XIV van tenir una confraria molt famosa, anomenada confraria d’en Bas, que agrupava nobles i pagesos. Després del terratrèmols del s. XV, es va enderrocar l’absis i al seu lloc s’hi obria la porta d’entrada. Es va capgirar, doncs, l’estructura de l’edifici. A partir de 1592 era una simple parròquia que poc temps després va esdevenir sufragània de Sant Privat d’en Bas .
Durant les obres de restauració fetes l’any 1980 es va descobrir la llinda i el timpà llis de la porta original.
L’edifici
Del primitiu edifici romànic es conserva, a l’antiga façana principal, situat al costat oest, la porta, ara tapiada. És adovellada de mig punt, amb llinda, timpà, guardapols i dues columnes amb capitells esculturals que representen elements vegetals, de clara derivació coríntia, i deixen entreveure uns petits caps. Al costat dret de la porta hi ha unes incisions fetes als carreus que potser es poden relacionar amb l’antiga família nobiliària dels Puigpardines.A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, ornamentada amb un motiu en forma de soga que, com la porta, es data al s. XII.