Hem pujat al Bassegoda

Avui finalment hem assolit el cim del Bassegoda (1373 metres). Aprofitant les vacances de setmana Santa hem reforçar la sortida amb l’Oriol, en Francesc i l’Emma que amb sàvia paciència ens han acompanyat fins el cim.
Hem sortit tots cinc amb el cotxe direcció Albanyà des d’on hem començat l’aproximació per la pista que porta també a l’Hostal de la Muga, pocs metres més endavant es deixa aquesta pista i se segueix cap a l’esquerra cap al coll de Faja, allà hem seguit direcció al Bassegoda, i hem passat per l’aparcament on deixàrem el cotxe quan vàrem anar a San Martí de Corsavell. Hem deixat enrera la Masia de can Nou i el trencall de la dreta que ens portaria a Sant Miquel de Bassegoda i a la Masia de Can Sala. A les onze i poc érem al coll de Principi on hem deixat el cotxe, hem agafat els estris i hem seguit fins el Pla de la Bateria on comença el camí en serio.
Abans però hem gaudit del panorama que des d’aquest indret ja és pot veure. El Canigó com a principal protagonista, el Puig Neulos, el Moixer, i tota la serralada del Pirineu encapçalat pel Costabona. Per veure l’altre vessant ens calia arribar a dalt.
A poc a poc hem anat pujant, és una forta pendent fins que quedes situat sota el gran rocam, sembla que li deien la torre de l’homenatge..? on hem fet una aturada per reorganitzar-nos, ja comencem a parlar del llibre de la Punyalada, era aqui o era dalt on diu aquelles paraules.
Tornem-ho a llegir...
Dalt del puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blanísima herba i sòlid respatller de pedra, on algún temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses, per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ença, el pic de Tossa; i més ença encara, Lliurona, rònega i perduda entre els alzinar.... sembla que ha de ser a dalt...
El tros del rocam és el que és més difícil de pujar, uns graons de ferro i unes clavilles fixades a la paret i unes cadenes son els llocs per on cal anar avançant, hem deixat els bastons a un costat i hem seguit grimpant fins arribar dalt. Allà hem gaudit de la satisfacció d’haver-ho aconseguit com si es tractés d’un quatre mil, ha estat extraordinari i el lloc del llibre és evident aquí dalt.
En les nostre caminades per la Garrotxa li anàvem dient al Bassegoda, “ja vindrem tranquil..?. i avui 10 d’abril, dilluns de Pasqua ho hem aconseguit.
Hem fet les fotografies que en donen fe i desprès de mirar d’endevinar pics i serralades hem refet el camí, hem constatat que és més difícil la baixada del rocam que la pujada, el pujar vas mirant amunt i vas veient on poses els peus, el baixar vas més a les palpentes.
Avui sí que hem anat trobant gent que pujava o baixava del Bassegoda, fins i tot motos i Quads fins el Pla de la Bateria. Nosaltres havíem deixat el cotxe al coll de Principi des de’n hem continuat fins a Lliurona. Ja havíem constatat que degut a l’hora que era seria difícil dinar a Albanyà.
A Lliurona hem fet un volta pel poble, visita obligada l’Església de Sant Andreu que sembla que l’estan sanejant doncs hi ha bastides posades a banda i banda. Hem anat fins a la font, el cementiri i tornar a veure l’Hostal del Arç. Hem refet el camí fins el cotxe, hem menjat coses que portàvem i hem decidit tornar en direcció a Beuda en lloc de per Albanyà. Ara ens resta tornar un dia per conèixer Sant Miquel de Bassegoda i Sant Joan de Bossols. Seria interessant fer-ho per la vall del Riu, hauríem completat quasi tots les pistes . Entre les cinc i les sis hem arribat a Banyoles.