Fortalesa de Salses a la Catalunya Nord

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, per anar a veure La Fortalesa de Salses, un castell moltes vegades vist des de l’A9 anant a França, Itàlia o altres llocs.
Aquesta vegada li hem dedicat un mati que ha estat molt interessant ja que hem pogut
fer una visita guiada en francès, amb un guia només per a nosaltres dos.
A dos quarts d’onze ja estàvem dins la recepció del castell, hem fet mig hora de temps que hem aprofitat per fer diferents fotografies del perímetre del Pati d’armes i del castell.
Amb el guia, hem fet una descoberta per l’interior inclòs la torre de l’homenatge i diferents llocs com el forn de pa, el magatzem de cereals, la bodega, la presó, la sala on es feien les recepcions etc.
El que ens ha impressionat més és el gruix que tenen les parets i la quantitat d’espitlleres que hi ha en tot el recorregut, també són interessants els llocs on es posaven els canons per abatre l’enemic exterior i els circuits d’aigua per l’interior, aigua que procedia de tres deus molt properes.
La Fortalesa de Salses
Una tanca entre Espanya i França
El 1496 l’exercit francès va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses que limiten pel nord el territori espanyol. El rei Ferran el Catòlic va decidir, per tal de barrar el pas des del Roselló a França de manera més eficaç, que Salses fos reconstruït i convertit alhora en una fortalesa defensiva i en una base d’operacions ofensives. El 1503 quan la fortificació encara no estava acabada, els espanyols ja van resistir a un primer setge.
El 1544 Carles V i Francesc I van signar la pau, que va portar un segle de tranquil·litat, i la fortalesa va anar perdent de mica en mica la superioritat militar que en els seus orígens li havia proporcionat la seva arquitectura innovadora.
En el transcurs de la guerra dels 30 anys, Salses va ésser assetjada tres cops en tres anys, abans d’ésser conquerida definitivament pels francesos el 1642.
El tractat dels Pirineus ratifica, el 1659, la pertinença del Rosselló a França. En situar-se la frontera en els cims dels Pirineus, la fortalesa de Salses va perdre la seva importància estratègica. La seva supervivència es deu únicament al cost desmesurat de la seva destrucció.
El fort va ésser restaurat parcialment per Vauban, convertit en post de vigilància i, posteriorment, en presó estatal. Durant el segle XIX va ésser utilitzat com a polvorí, fins la seva classificació com a monument històric, el 1886.
L’evolució de l’artilleria
Per entendre l’arquitectura de Salses, hem de conèixer l’evolució de les tècniques de guerra al final de l’Edat Mitja. L’artilleria va néixer en el segle XIV, però les enormes bales de pedra, tirades a poca distància, es trencaven contra les muralles del castells sense causar grans desperfectes. A partir de mitjan segle XV, les bales metàl·liques, que ja no es trencaven arribaven a traspassar les cortines medievals. Les bales de ferro de menors dimensions eren llançades per canons de mides inferiors, més fàcils de transportar i més precisos. Això va suposar una autèntica revolució en l’art de l’atac.
En la reconstrucció de la fortalesa, el 1497, es va acceptar el desafiament i s’enterraren les muralles i es feren més gruixudes.
Això millorava la seva eficàcia enfront dels projectils enemics però reduïa considerablement el camp de tir de les espitlleres. Per compensar-ho se’n va multiplicar el nombre, 400 espitlleres dirigides, cap a l’exterior, però també un nombre considerable, a l’interior, per tal de flanquejar cada passadís, porta, escala, etc. També es condicionen cambres de tir per a canons sobre les plataformes de les torres i de les trinxeres, i a les torres cantoneres.
Finalment, davant del perfeccionament de les tècniques de mines i de l’aparició de les càrregues de pólvora, es caven galeries de contramina sota els fossars. Tot i això, les torres de planta circular resulten arcaiques, ja que presenten angles morts fàcils de minar. Aquest inconvenient no va ser corregit fins mitjan segle XVI, amb el perfeccionament del front amb baluards.
Sortint ens hem arribat al petit poble de Bages, que queda dalt d’un turó, envoltat dels estanys de Bages i de Sigean on hi han petites embarcacions que es dediquen a pescar l’anguila. La vila és bonica amb una bona vista de Narbona i molt a prop de l’Abadia de Fontfreda. Hem aprofitat per dinar en l’únic restaurant obert. Tot i no poder triar ho hem encertat.. De retorn hem passat per una carretera a dues aigües amb un estol de flamencs que hem pogut retratar.