De les Basses de Monars al Pic de les Bruixes

Dimarts 31 de maig de 05


Aquest dimarts ens vàrem aixecar amb ganes de fer una bona caminada i amb aquesta perspectiva vàrem decidir-nos per anar al Comanegra i el Pic de les Bruixes. Vàrem sortir força puntuals, però l’inici de la sortida caminant ens queda a prop de Beget. De Banyoles a Camprodon i carretera estreta direcció Beget, després de Rocabruna hi ha un desviament que et porta a les Basses de Monars, la pista és de terra i en força mal estat; tot i així hi vàrem dedicar ¾ d’hora. La durada total del recorregut és de dues hores des de Banyoles.

A 1/4 de 12 començàvem el recorregut, que teníem amb una fitxa del consorci de l’Alta Garrotxa, aquesta vegada podem dir que la senyalització i les explicacions van ser correctes. El que no és tan correcte és la nostra preparació física i és que el fet de pujar, sempre és una dificultat afegida. El camí surt de la Bassa de Monars situat a 1100 metres d’alçada aprox. va pujant, primer per la pista que anàvem amb el vehicle, i després s’endinsa i enfila en una vessant d’avellaners que amb aproximadament mitja hora arribes a la carena que divideix la Garrotxa de l’Alt Empordà, en un prat anomenat El pla de la Serra, on pots decidir si pujar al Coma-negra, o seguir cap al Pic de les Bruixes; decidírem seguir cap el pic, el camí careneja, primer un prat, després voreja per la dreta del rocam, seguidament s’endinsa a una fageda que a l’esquerra voreja un altre rocam, fins a situar-nos al punt més baix de la carena on ja es veu el pic i el sender que s’enfila per arribar-hi. No va fer un dia massa clar, però es podia veure el perfil de la gran quantitat de muntanyes que a mesura que t’enfilaves vas albirant, el fer un dia tapat va ser beneficiós per a no patir d’una calorada.

Havíem fet el més pesat, però quedava el més difícil, que era assolir el cim i per tant atacar les rampes que menant a l’objectiu, a poc a poc i anar pujant vàrem fer cap el “Pic de les Bruixes” a 1400 metres, fotos i fotos als pessebres i un petit àpat mitjançant la tupervivència i aigua. La vista des del Pic és fantàstica: El Canigó, la serralada dels Pirineus, i les carenes que albiren el mar, son excepcionals. Hem trigat dues hores(la fitxa diu només 45 minuts), al baixar s’ens va fer més fàcil però desgraciadament teníem el cansament a sobre, sort que amb una hora i quart arribàvem a on teníem l’UF. Vàrem deixar el Comanegra per a la propera, degut a que ja era ¼ de 4 pel que vàrem decidir anar cap a Banyoles. Encara vàrem fer una última parada a Rocabruna per a conèixer l’església romànica i fer-hi unes fotos, amb aigua renovada de Camprodon vàrem seguir fins arribar al Pla de l’Estany.

Con en altres sortides fem esment dels trets més característics dels voltants on hem fet l’excursió:
“Dins el Pla d’espais d’interès natural de Catalunya (PEIN), que inclou 144 espais diferents, aquesta extensa àrea de vora 330 Km2 n’és la quarta en superfície, només darrera de les serres del Cadí-Moixeró, Aigüestortes i dels Ports de Tortosa. S’anomena l’espai amb el nom d’Alta Garrotxa, per bé que, a més de la part Nord de la comarca de la Garrotxa, també s’estén per terres del Ripollès (al nord-oest) i de l’Alt Empordà (al nord-est).

El significat del mot Garrotxa seria el de territori trencat, això és, abrupte, tortuós. Es un terme que, generalment amb plural-Garrotxes- i de vegades en petites variants, s’emprava a força punts del principat de Catalunya, així com al Conflent, al nord del País Valencià i a l’Aragó. Ha fet fortuna la gràfica descripció de Genis Aguilar, escriptor vigatà de la Renaixença, de “terra aspra, monstruosa, de mala petja”...i cal dir també que, segons insigne filòleg Joan Coromines, és precisament a l’Alta Garrotxa on es troben les garrotxes més grans i impenetrables sovint colossals de Catalunya.
On comença realment aquesta Alta Garrotxa geogràfica, que no administrativa? De fet, mentre que el reconeixement de la seva forta personalitat no ha estat mai posada en dubte, els seus límits precisos han generat moltes discussions. De tota manera, podria dir-se en primer lloc que la separació entre l’Alta Garrotxa i la resta de la comarca administrativa – també anomenada comarca d’Olot, la Muntanya o Baixa Garrotxa- seria aproximadament una línia que de ponent a llevant, passaria per la Serra de Malforat, que separa la Vall del Bac de la de Bianya, i seguiria després una mica del riu Fluvià, sobre Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca, per Montagut, Tortellà, Sales de Llierca i Beuda. D’altra banda, pel nord-oest del límit de l’Alta Garrotxa seria la divisòria d’Aigües amb la Conca del Ter i, per tant, s’hi inclourien les valls de Beget i Salarsa, tributàries de la del Fluvià però actualment incorporades al Ripollès. Pel nord el límit del Vallespir, ja a la Catalunya Nord, separada al principi (Montfalgars, Comanegra) per la carena fronterera de cims i, després, pels límits entre els termes d’Albanyà(Alt Empordà) i Costoja(Vallespir), que arriben a coincidir durant uns 7 Km. no pas amb una carena sinó amb un riu: la Muga.

L’aïllament i despoblament dels llogarrets garrotxins fronterers amb el Vallespir provocà la seva agregació a Camprodon(Ripollès) i a Albanyà(Alt Empordà), amb la qual cosa n’ha resultat que actualment la comarca administrativa de la Garrotxa té poc més de 1 Km. de frontera amb França( el puig de Comanegra, el terme de Montagut).Finalment, el límit est el formarien les muntanyes de la zona de la Mare de Déu del Mont i els seus contraforts de llevant, progressivament més suaus, anomenats Les Garrotxes d’Empordà. En definitiva, a grans trets, hi ha una coincidència prou ajustada entre aquesta Alta Garrotxa geogràfica i l’àrea delimitada al pla d’espais d’interès natural, la qual cosa és, d’altra banda, ben indicadora de l’alt valor ecològic de tot el conjunt al nord”.