De Camprodon a LLanars, Espinavell i Motlló

Dimarts 5 d’abril de 05 Aquest dimarts ens hem decidit per la vall de Camprodon, arribats a la vila, vàrem cercar un bar per reordenar les nostres necessitats, trobarem el Bar “El Caliu”, que ens va acollir, es un bar ple de fotografies del segle passat, amb uns esquís i bastons penjats, tot molt ben conservat. Com és evident vàrem anar cap al pont i des d’allà començava el recorregut que a peu ens portava fins al poble de Llanars des d’ on havíem de retornar a Camprodon. Per si us hem de convèncer “Anar de Camprodon a Llanars s’ha convertit en l’itinerari més concorregut de la vall. És normal trobar durant tot l’any gent caminant d’un poble a l’altre pel costat de la carretera. Us proposem anar pel costat dret del riu fins a Llanars, descobrint les closes del Collell i tornar per La Rossa. Tot i guardar gairebé la mateixa distància d’itinerari que per carretera, és, tingueu-ho per segur, un itinerari molt millor, permetent gaudir de l’entorn més immediat de Camprodon i Llanars. La dificultat és fet i fet la mateixa, us invitem a provar-ho. El camí surt de la font de Forcarà un indret a la mateixa sortida del poble, un racó ben endreçat on ja hi vàrem trobar dues persones que hi anaven a cercar aigua, el camí voreja el riu Ter, un corriol fressat que puja i baixa de la lleva del riu als camps sembrats del costat. En poc més de mitja hora ja érem a l’entrada de Llanars, que queda a l’altre costat del riu. Abans però, vàrem arribar-nos a la “Fonteta” font que queda en una altre direcció del poble, ei, una font com les d’abans a uns 60 cm. del terra, net, polit i amb uns bancs i taules per a poder-hi fer un bon berena”. El poble queda a la part solana i per bé que hi hem vist moltes noves construccions, manté un equilibri que és d’agrair. Visitàrem l’església romànica de Sant Esteve, l’església fou consagrada pel bisbe de Girona Guillem de Peratallada, un 10 de novembre del 1168. De fet la vista de l’església amb el seu campanar, és característica dels pobles de muntanya, però en aquest cas és molt reeixida. El camí de tornada passa per l’altre vessant del riu, s’aixeca sobre el Torrent de Bellabriga i pel mas que porta el mateix nom i per la Masia de La Rossa, amb una vista molt bonica de la Serra Cavallera a l’altre vessant del riu. Sense massa esforç vàrem arribar a Camprodon, contents d’haver descobert un petit poble de muntanya com el de Llanars. Que en sabem de Camprodon La vila de Camprodon té el seu origen en el Monestir de Sant Pere i en el mercat concedit per Ramon Berenguer III l’any 1118. Dins del Monestir, l’església parroquial de Santa Maria va ser substituïda per l’actual edifici gòtic el S. XIV. Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria de Camprodon fins l’any 1252, i va estar sota la jurisdicció de l’abat, però del 1286 al 1301, va pertànyer al vescomte de Castellnou. Lluís XI de França saquejà i incendià Camprodon el 1470 durant la guerra contra Joan II, també fou saquejada durant la guerra dels Segadors (1654-1658). I altre cop fou presa pels francesos (el duc de Noailles)l’any 1689 en les guerres de Carles II contra Lluís XIV. Al ser reconquerida pel duc de Vilafermosa, aquest va fer volar el castell que havien malmès els francesos. També durant la guerra gran, el 1794, el general francès Dagobert, la prengué i la incendià.També, Camprodon va patir molt, a la primera i a la tercera guerra Carlina, durant el S.XIX. Ja en el segle XX, Camprodon va iniciar una notable recuperació econòmica i social, derivant en una major estabilitat, malgrat recessos com la Guerra Civil, i també gràcies, en part, a l’onada d’ immigració, la vila ha cercat la indústria i la agricultura com a font de riquesa. Un cop a Camprodon vàrem decidir anar a dinar a Espinavell a un lloc que l’Emma ens va recomanar anomenat “Can Jordi”, un cop allà un poble perdut en una serralada i el restaurant dins el poble que no s’hi pot arribar n’hi amb cotxe oh, meravella, només obra els caps de setmana, en Pau que és el que hi viu i el que fa el que pot entremig de setmana, els caps de setmana amb la seva companya fan menjars i també venen vins i queviures, un noi molt trempat i que imprimeix bona cara i bon somriure. Abans de pujar al poble havíem vist un restaurant que ell, en Pau ens va dir “endavant”. Dinàrem al restaurant “Les Planes” la Carme sopa i xai, jo amanida i platillo, tot correcte, correcte. Com que no tenien menú, la factura va ser de 27 € els dos, un xic més alta que si hi ha menú. Al baixar d’Espinavell vàrem visitar Molló, que té una església romànica dedicada a Santa Cecilia molt bonica del segle XII, i una capella dedicada a Sant Esteve que segurament es anterior a l’església romànica. Son pobles tranquils que encara conserven un encant doncs han respectat l’entorn i han mantingut un equilibri entre el nou i l’antic. Sobre les cinc de la tarda arribàvem a casa.