Santa Cristina d'Aro i castell de Solius

Aquest dimarts hem anat a conèixer, l’església de Santa Cristina d’Aro, les ruïnes d’una capella paleocristiana i pujar al castell de Solius. D’una sortida anterior teníem pendent aquest tres llocs que hem aprofitat avui per deixar enllestides aquestes visites.

L’església de Santa Cristina sols l’hem pogut veure per l’exterior on es veu que ha estat molt reformada, queda el portal d’entrada a l’església, l’absis apareix arrebossat, i el campanar té una coberta amb rajoles de color verd.

A uns tres-cents metres hem anat a veure el que queda d’una capella paleocristiana, es veu l’estructura del que va ser la capella amb dues sepultures a banda i banda del que era l’absis. Pel que hem llegit sembla que la capella es va aixecar en memòria de les dues persones que hi foren enterrades.

Hem deixat la vila i hem anat fins el monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, arribats allà hem buscat el camí per pujar al castell, desprès de varis intents hem trobat un cartell que indicava el castell, a partir d’aquest indret hem anat seguin les indicacions d’una fitxa que portàvem i hem anat fent el recorregut fins el peu del castell. El castell es troba encastat entre dues grans roques i l’accés cal fer-lo pujant per uns graons fets a la pedra que amb el temps i les pluges els han anat malmetent.

El millor del castell es la vista del monestir i dels boscos que el voregen, ja que la seva estructura està molt malmesa i la vegetació se l’està menjant.  

Església parroquial de Santa Cristina d'Aro

Té les estructures bàsiques d'un edifici preromànic del segle X. S'hi combinen elements de la tradició arquitectònica (arcs de ferradura) amb elements de la nova arquitectura que aparegué al país al primer terç del segle XI (absis semicircular amb arc presbiteral, i elements decoratius llombards).
El temple té dues naus i transepte. A la banda de tramuntana de l'església hi van ser afegides tres capelles laterals, probablement als segles XVI o XVII.
L'església posseeix un relleu preromànic i una porta romànica del segle XII o XIII. La porta de la façana principal és rectangular i data del segle XVIII.
La torre-campanar té estructures romàniques, i ha estat coberta al segle XX amb rajoles verdes.
A l'interior de l'església hi ha el retaule de Santa Cristina, del qual és autor un mestre català del segle XVI, amb influència de l'escola valenciana. Joan Pujades va dissenyar-ne l'estructura. Les pintures són, probablement, de Joan Sanches Galindo.
A les capelles laterals s'hi conserven igualment unes teles realitzades al segle XX per l’artista cassanenc Benet Casabó

Capella paleocristiana de Santa Cristina d'Aro

Es troba situada a uns tres-cents metres a ponent de l'església parroquial.
Té una petita nau i absis carrat, envoltat per un mur rectangular. Segons l'historiador Joan Badia i Homs, té especial interès la disposició d'aquesta capçalera que inclou dos espais laterals, els quals recorden els pastoforia dels temples paleocristians d'influència nordafricana, però amb unes dimensions minúscules.
Es tracta, segurament, d'una capella sepulcral, o bé de la capella d'una villa de tradició romana que va perdurar com a església cementirial. Data, probablement, del segle VI.

Castell de Solius

En queden uns pocs vestigis en una penya escarpada, sobre la parròquia. D'època medieval tan sols en resten els rebaixos artificials fets a la roca. Una part es va reedificar amb motiu de les guerres del segle XIX.

En una de les parets fortificades encara es conserva una porta d'arc rebaixat que dóna accés a unes escales per pujar; moltes d'elles estan picades sobre la pedra. Al llarg dels murs que resten del castell es troben forats arrodonits que antigament servien per posar estructures de fusta per tancar l'accés al recinte.

A mitja muntanya es conserva una cisterna o recollidor d'aigua fet de pedra i mig tapat per la boscúria.

La fortalesa no apareix documentada abans del 1485, durant les guerres de remences, moment en què se n'apoderà Miquel Safont de Cassà de la Selva.

Era un habitacle normal i, en perill de guerra, era una fortalesa. Consta que alguns pagesos de Solius estaven obligats a la seva defensa, donat que pertanyia a la Seu de Girona: "a fer guardes en dit castell i personal per fer barreres i barbacanes".

Amb el temps va perdre importància pel seu difícil manteniment. El propietari de Can Dalmau va fer-hi obres el 1830 -en època carlina- d'escassa solidesa, que són les que s'han conservat fins ara.

Baixant del castell hem anat a trobar el cotxe que hem deixat a l’iniciï d’una urbanització i hem seguit direcció a Bell-lloc fins trobar la seva antiga estació on avui hi ha un punt d’informació de la via verda de Girona a Sant Feliu de Guíxols  i un restaurant on hem dinat.