Castell de Quermançó i Ermita de San Onofre

La sortida d’aquest dimarts ha estat com a primer objectiu el castell de Quermançó, un castell que hem vist moltes vegades anant direcció Llançà però que mai no hi aviem pujat, i ha estat en un dia fort de tramuntana que hi hem accedit. A part de dues torres cilíndriques que hi ha al voltant del castell se’n pot visitar molt poca cosa ja que han tancat tots els accessos mitjançant tanques de ferro i una porta també de ferro, el fet que el castell estigui sobre un rocam fa inaccessible que en puguis donar la volta. Podríem dir que per la vista del Pirineu  i la plana empordanesa ja val la pena d’anar-ho a trepitjar.

Nosaltres hi hem anat des de la carretera de Figueres a Llançà entre el km. 24 i 25 hi ha una entrada i a través d’un corriol es pot accedir al castell.

El castell es troba a menys de dos quilòmetres al nord de Vilajuïga, està situat a dalt d’un rocam d’una alçada d’uns 30 metres, tallada verticalment d’una part sobre un barranc inaccessible a tota escomesa; i per l’altra defensada per dues torres albarranes, deslligades del conjunt.

El castell fou possessió dels comtes d’Empúries i apareix per primer cop documentat l’any 1078 com a castellum Chermanço en el testament de Ponç I, el qual deixà en herència aquest castell i altres fortificacions als seus fills Hug i Berenguer.

Tot i això, en les excavacions arqueològiques realitzades l’estiu del 2003 es va poder confirmar que el castell data ja del segle X. Així mateix, la troballa de diverses peces de ceràmica demostra l’existència d’un poblat indígena, que posteriorment fou romanitzat. També s’han trobat restes iberes i romanes al seu voltant.

Text recollit de la web: www.castelldequermanço.es

El fort vent que estava fent ens ha fet desistir d’estar més estona en el castell ja que el vent no et permetia estar en la seguretat necessària degut a l’estat de la construcció.

Hem deixat el castell i hem anat al següent objectiu matinal que per la seva proximitat  valia la pena d’anar-lo  a conèixer. Es tractava d’anar caminant a l’ermita de Sant Onofre des del Mas Ventós.

El Mas Ventós es un gran espai de pícnic, podríem dir excel·lent lloc de pícnic ja que disposa de tots els avantatges, ingredients i instal·lacions per passar un dia a la natura gaudint d’una vista excepcional sobre la badia de Roses, els aiguamolls de l’Empordà,

la desembocadura de la Muga, etc. Malgrat totes les comoditats en un dia com el d’avui amb forta tramuntana no es pot fer foc.

Hem deixat el cotxe i hem començat a caminar El camí que porta a l’ermita ressegueix la serra com un passadís sobre el mar per una pista que transcorre per la vessant sud de la muntanya de la serra de Pau  sense  perdre mai de vista la plana empordanesa amb els pobles de Palau Saverdera, Vilajuïga i Pau i la badia de Roses. De fet es tracta d’un recorregut que surt del poble de Palau-saverdera, puja a Sant Onofre segueix al Mas Ventós i puja cap a Santa Helena acabant a Sant Pere de Rodes.

La noticia més antiga de Sant Onofre data de l’any 1362, però possiblement sigui d’origen molt més reculat i atribuïble a un oratori dels grecs que s’establiren a Roses. Al llarg del segle XV fou objecte de successives ampliacions per part dels seus ermitans, encara que bona part de l’obra actual es gràcies a fra Bernat Batlle, que l’any 1941 obtingué llicència del bisbat per construir de nou una capella i un altar sota la invocació de Santa Maria de la Consolació. Els palauencs sempre han tingut una gran devoció a Sant Onofre, sovint consten deixes testamentàries a la capella, on acudeixen en romeria cada primer dissabte de maig o sempre que calgui demanar salut o una climatologia favorables per les seves collites , un aspecte que amb la decadència rural avui ha quedat desfasat, però no l’estimació pel Santoral.

Té una sola nau coberta amb teulada a dues aigües i un petit campanar d'espadanya.

Hi hagué ermitans des del segle XV fins al XIX..

Text que hem llegit en el plafó de l’ermita.