Santuari de Bellmunt a la comarca d'Osona

La sortida d’aquest dimarts ha estat al Santuari de Bellmunt a la Comarca d’Osona, es tractava d’anar a peu de Vidrà al Santuari de Bellmunt pel coll d’”Hi era de massa”.

Hem sortit en direcció Olot, hem seguit cap a les Presses a fi d’anar a Sant Privat d’en Bas per prendre una pista que surt d’aquest poble i va fins a Vidrà, una pista que, amb 22 km., es va enfilant, enfilant fins a veure la serralada del Puigsacalm a la mateixa alçada que érem nosaltres, la pista transcorre per sota el Puig de Llandries, collada de Collfred per arribar al veïnat de Ciuret i en poca estona a Vidrà. La pista està asfaltada però molt estreta amb forts pendents primer de pujada i desprès de baixada, ara la panoràmica que és domina és excepcional. Es pesat però val la pena pel paisatge.

Arribats a Vidrà hem agafat bastons i motxilles  i amunt, el camí és excel·lent no té pèrdua i va planejant fins arribar al coll d’”Hi era de massa”. Aquí només queden 600 metres per arribar a dalt, un corriol que s’enfila per dins una fageda et puja fins el Santuari mitjançant un fort desnivell.

La boira ens ha acompanyat tot el camí, veiem la lluentor del sol però no tenia prou força per deixar-se lluir. Quan hem arribat a dalt hem tingut una estona sense boira i amb sol que hem aprofitat per fer alguna fotografia. La panoràmica des del Santuari ha de ser extraordinària, nosaltres no hem vist res, semblava que a la plana hi havia una màquina de fer boira que ens a l’anava pujant per les dues vessants del cim.

Hem llegit:                            

                         

“Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa per sempre adéu!”

La pujada i la boira

Jacint Verdaguer l’anomenà, en un dels versos inicials de l’Emigrant, “ermita al cel suspesa”. No es pot descriure millor l’emplaçament d’aquest santuari marià, enfilat al capdamunt de la serra que li dóna nom , a 1246 metres d’alçada.

Anomenada també “talaia de la plana”, us aboca a una magnifica panoràmica sobre la serralada pirinenca, des de l’oest cap el nord veiem el Pedraforca, serra del Cadí, Puigllançada, Taga, Puigmal, Bastiments, Canigó, Comanegra...Per la vessant sud, el Montseny, el Matagalls, la plana de Vic etc. Quan una mar de boira la cobreix és una experiència inoblidable.

Turó de Sa Reganyada

L’església i l’hostatgeria formen un sol i robust edifici, amb aparença de fortalesa, que sembla sortit de les cingleres rocoses que el suporten. A la façana de ponent s’obre un baluard, una gran terrassa assentada en el rocam, per la qual s’accedeix a l’església i des d’ on s’albiren unes vistes impressionants.

Al turó veí de Sa Reganyada, avui coronat per una gran creu metàl·lica, s’aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Verge i on cada any van a morir eixams de formigues alades.

Es pensa que el Santuari fou inicialment la capella de l’antic Castell de Sa Reganyada, que existia des d’abans del 1020 però del qual avui no en queda rastre. El culte a la Mare de Déu apareix documentat per primer cop l’any 1219.

La baixada ha estat molt més fàcil, calia vigilar amb les fulles mullades que acaben fent una catifa que et pot fer perdre l’equilibri.

Veïnat de Ciuret

En  una hora hem arribat a Vidrà, on desprès d’una passejada per la vila, ens hem decidit per anar a dinar a la plaça major a la Fonda Restaurant Escarrà, un menú a molt bon preu ens ha satisfet pels tres plats que encara donen, més postres, pa i vi, bé molt bé, hi havia un autocar de la tercera edat i els avis fins i tot prenien cava. Haurem de provar això de la tercera edat.

Sortint hem tornat per Santa Maria i Sant Quirze de Besora, hem fet direcció Ripoll, túnel de Bianya i cap a Banyoles.