El Priorat de Serrabona a la Catalunya Nord

L’excursió d’aquest dimarts ha estat presidida tot el matí per “L’arc en ciel” plou i fa sol les bruixes es pentinen, aquest ha sigut el dia que ens ha fet.

El lloc, a la Catalunya Nord, al Priorat de Serrabona on hem arribat després de visitar el poble de Bolaternera que es troba poc després de deixar la carretera de Perpinyà a Prades en direcció  a Bula d’Amunt i que és on es troba el monestir. La carretera és molt estreta, recorda la de Coll de Banyuls a Banyuls, es va enfilant i poc a poc vas veient alguns arbres on les seves fulles canvien de color. Des de l’aparcament fins a Serrabona hi ha un camí molt bonic amb plantes de diferents espècies. De cop et trobes amb el que fou un monestir al davant, i degut a la seva posició a la muntanya et recorda al de Sant Pere de Rodes.

La primera comunitat d’aquest monestir foren els monjos Agustins, la seva construcció sembla ser d’entre el segle X i XI, hi ha notícies entre el 1069 i 1082 i  està dedicada a Santa Margarida. El Priorat va estar actiu fins a finals del segle XVI. Amb el seu abandonament la degradació va ser constant fins l’any 1836 quan comencen les obres de consolidació. La restauració complerta acaba el sel segle XX.

Els dos aspectes que més han cridat la nostra atenció és el petit claustre, construït d’una única galeria orientada a ple sud des d’on podíem veure el sol i la pluja aspecte que il·luminava l’espai d’una manera original, contrastava els capitells de marbre rosat de conflent amb la pedra a més de ser-ho pel efecte de la claror, donava un to verd-gris que era molt bonic.

El treball dels capitells, també en marbre feia ressaltar l’espai. L’espai és petit, doncs són vuit parelles de capitells que tanquen com una galeria oberta a la muntanya. L’altre cosa que és diferent i es pot considerar una obra mestra del romànic, és la tribuna que divideix la nau de l’església en dues parts, l’una era reservada als monjos, i l’altre accessible als fidels. La plataforma amb la seva barana incompleta era reservada al cor. La tribuna és com un petit claustre de columnes i capitells de marbre rosa on la part dels fidels està  decorada amb diferents paratges, que el fan un espai inusual. També ens ha cridat l’atenció les absidioles que són buidades a la paret, o sigui que per fora de l’església la superfície és plana. En conjunt es pot considerar un monument excepcional i que una visita per a conèixe’l és gratificant

Un cop refets d’haver  visitat el Priorat de Serrabona hem seguit carretera enllà direcció a Ceret, hem passat per Boule d’Amont, on hi hem fet una volta, hem aprofitat per tirar fotos i hem seguit carretera enllà 31 Km. fins Amelie les Bains. Hem arribat a Arlés Sur Tech, lloc on pensàvem visitar el claustre i l’Abadia sobre les dues hores que en el restaurant Les Anglecines, ja no donaven dinar; cap problema havíem preparat uns entrepans i dins el cotxe, situat al pàrking de la Mairie ens hem refet del desgast del matí, per a finalitzar el dinar, hem anat a prendre cafè al restaurant que jo recordava que hi vam anar a dinar un estiu és un  “Logis de France” amb molta historia doncs hi havia fotografies de la visita de Charles Trenet i altres personatges de temps enrera. A les tres de la tarda aprox. hem anat a visitar l’Abadia i el claustre d’Arles.

El Claustre: El claustre actual, succeeix a un altre més antic, és obra de l’abat Ramon Desbac (1261-1303). És un claustre molt senzill, sense volta, d’esperit gòtic per la seva elegant lleugeresa. És fet de marbre blanc de Ceret i en pedra de Girona, que permet fer fines columnes resistents.

L’església: De tipus “basilical”, és a dir amb tres naus paral·leles. A l’origen era coberta per una encavallada. Al segle XII, van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altes. Són remarcables la trona del segle XVIII, vestigis d’un retaule del Roser desmenbrat, testimonis de la traça dels escultors i dauradors catalans de l’època barroca.

La capella dels Sants Abdó i Sénen: Retaule pre-barroc de l’any 1647, obra de l’escultor Llàtzer Tremullas, artista que va realitzar a Rosselló grans retaules amb pannells de baix relleu, daurats i policromats. Cobreix totalment la paret del fons de la capella. Els plafons figuren la passió dels dos màrtirs perses. Els Sants Abdó i Sénen continuen sent molt venerats a Arles.

En definitiva molts anys de pedra sobre pedra que el fan un monument dels més antics de Catalunya i que com a Banyoles tingué els benedictins com a monjos fundadors de l’Abadia.