Els orgues d'Illa-sur-Tet

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, hem anat a conèixer la vila i els Orgues d’Illa-sur-Tet. Aquesta sortida és la núm. 40 que hem fet els dimarts als Pirineus Orientals de la Catalunya Nord.
Ha estat una excursió molt plaent ja que el sender d’interpretació de les orgues ens ha agradat molt, passant a prop d’Illa havíem vist de lluny unes formes entre rares i originals que entreveiem tot passant, però no ens podíem imaginar el paisatge extraordinari que hem vist. Estem molt contents d’haver fet aquesta descoberta, pel poble, però sobre tot per l’espectacle que representa les diferents formes i l’originalitat del conjunt excepcional dels orgues.
Els orgues d’Ille-Sur-Tet, un decorat esculpit per l’aigua.
El paratge dels orgues ens apareix com un amfiteatre de parets tallades en columnes gegantines, amb una alçaria de 10 a 12 metres, aquest paisatge àrid, molt bonic i molt fràgil, és una obra transitòria. Encara que ens sembli permanent, en realitat canvia constantment. Cada vegada que plou, l’aigua s’endu grans quantitats d’arena. Les antigues formes s’esborren, altres noves s’esbossen. És a dir, l’erosió senyoreja el paratge i en cap dels llocs propers on trobem sediments semblants (entre el coll de Ternera i Millars) el resultat de l’erosió és tan espectacular com aquí.
El circ pel qual caminem era abans un turó: Connectin mentalment els “barrets” de les xemeneies els uns als altres i s’adonaran de la quantitat de matèria que l’aigua s’ha endut de mica en mica.
Aquestes columnes de roca arenosa que veuen al seu voltant són xemeneies de fades, anomenades també “senyoretes amb barret” a causa de la capa dura que les cobreix i les protegeix un poc, per un temps si més no, d’una erosió massa ràpida.
Formació de les xemeneies de fades
Allí on la vegetació és escassa i el barret menys protector, poden formar-se els primers solcs. Quan s’arriba a la capa blana, la incisió es ràpida. Per tant, l’erosió treballa de manera diferencial, l’excavació és més intensa en la part blana, amb la qual cosa el diàmetre de la columna disminueix. El barret per la base progressivament. Acabarà per ensorrar-se, en un bloc o per trossos, segons la morfologia.
En el dèdal del paratge, es pot veure i comprendre el paper protector del barret: allà on desapareix, les columnes es desplomen.
Les xemeneies de fades evolucionen molt més lentament que els flancs solcats del paratge gràcies a la verticalitat: en efecte una gota d’aigua que llisca pel flanc d’una xemeneia regalima pel seu propi pes. Es limita a desfalcar un gra d’arena o a arrossegar una mica d’argila. La repetició d’aquest procés crea els famosos “tubs d’orgue”.
En els pendents menys pronunciats, les incisions en “tubs d’orgue” apareixen amb més vigor que en les columnes. L’aigua es concentra i flueix per aquestes estries que prefiguren futurs barrancs.
Cal assenyalar que el nom “paratge dels orgues” és local i pot prestar-se a confusió. En efecte, el terme d’orgues s’utilitza en geologia preferentment per a colades de basalt que solidifiquen en llargs tubs. Aquí no hi ha res de volcànic en l’origen d’aquest paisatge.
Text que hem extret del full de visita de les orgues.
En el poble hem visitat l’Església de Sant Esteve i hem anat a veure l’Hospici que temps enrere fou molt important ja que va ser un punt de trobada i d’assistència als pobres i a les persones que feien el camí de Sant Jaume, avui s’ha convertit amb un centre d’art que no hem pogut visitar ja que els dimarts tenen tancat.
Hem aprofitat per dinar en el mateix poble en una placeta molt bonica al costat de l’església, un racó molt ben trobat amb una font i una poesia del poeta Josep Sebastià Pons que diu així: Quin raig més prim per refilar el seu cant
vindràs a seure una mica a la vora
i ja veuràs com te va penetrant
d’una tendra bondat inspiradora
El restaurant és diu “La Casa del Ram” i la placeta porta el nom de Placeta del Ram, ja que suposem que en el seu temps s’hi fa la benedicció del dia Rams.