Santa Maria de Serrallonga i la Menera

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord per conèixer Santa Maria de Serrallonga a la vila del mateix nom i el petit poble de la Menera, el poble més al Sud de França. L’entrada a la Catalunya Nord l’hem fet per Massanet de Cabrenys , Tapis, Costoja, Sant Llorenç de Cerdans i Serrallonga arribats a la vila ja varem escoltar unes veus que parlaven català els hi demanarem per pujar a l’església, més per sentir-los parlar que per conèixer per on, doncs el lloc era evident, amb un deix molt particular ens varen explicar com fer-ho. Arribats a l’església el que et sorprèn més són els forjats de ferro de la porta i el fet de trobar-la oberta, una persona ens atén i ens explica que podem entrar i visitar-la ja que han estat filmant a dins de la mateixa, un altar barroc tapa el que seria l’absis del presbiteri, una biga de fusta molt ornamentada té un lloc de preferència dins l’església, entenem que fou trobada darrera del retaule barroc la persona que hi hem trobat ens explica que fa set any que viu a Serrallonga i que té la responsabilitat de protegir i vetllar tot el que forma part del patrimoni de la població, ell és l’encarregat del petit museu, s’afanyà a estudiar i parlar el català ja que molts del visitants del museu són de Catalunya segons la seva explicació.
No sabem si per agrair la visita o perquè ens va fer un concert amb el carilló que tenen instal·lat a dalt del campanar que va ser encantador, aixó junt amb la vista del Canigó a davant nostre podria haver estat el moment d’escriure el gran poema del Canigó, llàstima que Mosén Cinto se’ns va avançar.
L’església queda arrecerada sota un petit puig, però en el cim d’aquest si troba un conjurador, o comminador que diem aquí, una edificació de pedra que amb el Canigó al fons és extraordinària. Nosaltres que tenim el comminador de Santa Maria de Porqueres que ja es molt admirat, podríem considerar que aquest el guanya per l’indret, i per la vista que hi ha dalt d’aquest petit puig.
Acabada la descoberta hem retornat al cotxe i hem seguit cap el poble de la Menera, en francès lamanère, situat a 777 metres sobre el nivell del mar, és el poble situat més al Sud de França. Aquest petit poblet queda a uns 7 km. de Serrallonga. Arribats a la vila hem vist un petit restaurant que ens han ofert el seu plat del dia que consistia en pollastre fet amb patates cuinades amb foie, excel·lent, un formatge de postres i resolt el problema del migdia.
La parella del restaurant ens han indicat com poder tornar cap a Catalunya, passant per una pista que ens han dit que podíem fer amb el nostre cotxe i que ens portaria molt a prop del coll d’Ares. Aquest recorregut escorçava molt el camí que nosaltres hauríem fet per carretera. Aquesta pista passa molt a prop del Santuari de la Mare de Déu del Coral, que en el seu cartell posa del Corral.
Com que ja ho coneixíem hem seguit cap al coll d’ Ares, en total 11 km. molt agradables i sense cap problema.
El nom de Serrallonga és documentat per primera vegada l’any 866 en la venda d’un alou i el 992 apareix en la donació d’una coromina situada “in valle vocata Serrallonga”.
Santa Maria de Serrallonga
La notícia més antiga que es té de l’església és del 1267 en el testament de Guillem Hug de Serrallonga. A partir de l’inici del s. XIV les notícies són més abundants.
L’edifici,:
L’església és d’una sola nau capçada a l’est per un absis semicircular. La coberta de la nau és de volta de canó apuntada, mentre que la del absis, amagada per un retaule barroc, és de volta ametllada. Totes les finestres són de doble esqueixada i arc de mig punt. La porta d’entrada, oberta al mur sud, consta de cinc arcs de mig punts adovellats i disposats en gradació. Un arc guardapols, adornat amb relleus geomètrics, és l’únic ornament que la guarneix. Els batents són reforçats per un conjunt de ferramentes de tradició purament medieval, amb pany i forrellat del mateix estil. A l’extrem oest de la nau s’alça un campanar de torre de poca alçària, amb obertures d’arc de mig punt i merlets al sector superior. L’interior del temple és totalment arrebossat, fet que no permet veure el tipus d’aparell. L’exterior és format per carreus de mida mitjana ben escairats i polits. Tot el conjunt, amb alguna reforma d’època moderna, correspon bàsicament a una construcció de final dels s. XII.