Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Monday, November 23, 2015

Sant Genís del Terrer

A la comarca de l’Alt Empordà
Sant Genís del Terrer
La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de l’Alt Empordà. Hem anat a conèixer la capella romànica de Sant Genís del Terrer, ermita situada a dos km al nord-est del nucli de la Valleta molt a prop del poble de Llançà.
Per arribar-hi hem anat a trobar la N-II que hem seguit fins a trobar la sortida que va a Llançà i d’aquí fins arribar al poble. Com que no teníem clar on s’agafava la pista que segons el mapa corresponia també el GR-11, hem anat a l’oficina de turisme que molt amablement ens han indicat d’on sortia el camí. A partir de trobar el primer poste de senyals ja hem anat seguint-les i ens han portat fins un encreuament on un altre cartell indicava Sant Genís del Terrer. Hem deixat el cotxe i hem seguit per una pista fins trobar l’ermita. A l’inici del camí ja hem vist un cartell que anunciava una batuda de senglars, hem pensat que cap problema, era molt avançat el matí, i hem seguit caminant fins que hem observat algunes persones amb una jaqueta color carbassa apostades en diferents llocs. Hem preguntat si hi havia algun perill per caminar per aquell indret i la resposta ha estat que no. Arribats a l’església un membre de la batuda ens ha rondinat una mica perquè no hem fet cas del cartell que hi havia a l’inici del camí.

Hem parlat de les eleccions transcendentals del diumenge vinent i hem fet algunes fotografies tot accelerant el retorn per no crear problemes. No hem sentit cap gos ni cap tret.
Arribats al cotxe hem seguit per la mateixa pista, hem passat pel coll de les Portes on ens hem aturat davant d’un plafó que explica la possibilitat de descobrir quatre indrets interessants que conflueixen en aquest coll: Sant Genís del Terrer, Puig d’Esquers, Sant Martí de Vallmala i el Puig del Llop. Hem anat seguint la pista fins que hem vist des de dalt del camí l’església romànica de Sant Silvestre de la Valleta, la pista ens ha deixat al veïnat de la Valleta.
Hem deixat per una altre dimarts anar a conèixer l’ermita de Vallmala.
Sant Genís del Terrer o l'església del Terrer
És una església del municipi de Llançà (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Es tracta de les restes consolidades del petit temple del Terrer, d'una sola nau amb absis de planta semicircular ultrapassat de ferradura. La nau, sense volta, presenta els murs perimetrals arrasats, amb una alçada màxima conservada d'uns dos metres. L'absis, en canvi, conserva la volta de quart d'esfera amb restes de l'encofrat original i dues finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt, obertes als paraments de llevant i migdia. L'arc triomfal ha estat completament restituït i està bastit amb carreus de pedra desbastada.[1]L'església presenta la particularitat de tenir tres portes, obertes als murs de ponent, tramuntana i migdia. A l'interior de la nau hi ha un banc corregut de pedra adossat als murs perimetrals i, a la banda de tramuntana, la base d'un pilar adossat procedent d'un d'arc toral. També hi ha les restes d'un paviment de morter allisat, sota el qual apareixen rastres d'un altre paviment de morter i picadís ceràmic.

"L'Església del Terrer" és el nom popular actual. Resta oblidada l'advocació a Sant Genís, sota la qual és documentada al segle X com a possessió de Sant Pere de Rodes.

En el document de dotació del monestir per Gaufred d'Empúries del 974 no s'esmenta l'església, però sí els indrets del seu alou dits "collum de Terrario, redeiritio de santo Genesio o sorbeirolo de sancto Genesio". Aquests topònims es tornen a citar com a límits del territori de l'abadia a l’epístola del papa Benet VI del mateix any 974, en un precepte del rei Lotari del 982 i a l'epístola del papa Joan XV del 990, uns documents que també anomenen l'església de Sant Genís entre les situades dins el terme monàstic. L'any 1091 queda documentat un litigi entre el Monestir de Sant Pere de Rodes i el de  Sant Esteve  de Banyoles per la titularitat d'aquesta església i altres que finalment queda resolt a favor del monestir empordanès.(Text recollit de la Wikipedia)

Sant Martí de la Roca a la Catalunya Nord


A Sant Martí de la Roca

La descoberta de la que us parlem és una sortida a la població de Cameles (325 habitants.) a la Catalunya Nord a fi de pujar a l’ermita de Sant Martí de la Roca.
Quan vàrem anar a conèixer el castell de Castellnou, vàrem veure aquesta ermita al cim d’un puig. A la persona de la porta del castell l’hi vàrem preguntar com es deia i ens digué Sant Martí de la Roca.
El poble de Cameles
Avui l’hem anat a conèixer. Per arribar-hi cal anar  fins a la vila de Thuir i allà prendre una carretera fins a Cameles. Cameles és un petit poble molt ben posat a recés de la muntanya amb les seves teulades vermelles i molt ben ordenat. Un cop a dins del poble cal seguir pel mateix carrer fins arribar a un carrer que et barra el pas, cal seguir a la dreta i fixar-se en un cartell que indica a Sant Martí, seguim fins baixar fins una mena de riera i un cop a la llera, la pista segueix a la dreta i ja no hi ha pèrdua, una pista de terra et porta a una esplanada on hi ha una cadena , Aquí cal deixar el cotxe i seguir el camí que barra el pas la cadena. Les vistes tot pujant son esplèndides.
Hem agafat bastons, i guants i amunt. Un matí fred i ventós, amb el Puig Neulòs enfarinat així com tots els cims de l’Albera. Feia vent, molt vent. Hem anat pujant i molt aviat hem vist Sant Martí a dalt d’un espadat. A més alçada el vent anava augmentat de força, al passar per un petit coll  era tant violent que hem hagut d’avançar amb precaució i agafar-nos ja que el vent dificultava mantenir-se dret. A
l’arribar dalt l’ermita i protegits per l’edifici semblava impossible  que 20 metres més avall el vent tingués aquella força.

Ens hem refet i a l’abric de l’església hem admirat el paisatge, hem vist el castell de Castellnou, culpable de que estiguéssim allà dalt, sota mateix el poble de Cameles i a davant nostre un altre castell el de Corbère?, ho esbrinarem i li farem una visita quan no faci tant fred. Des d’aquí dalt es gaudeix d’una vista excepcional de la plana del Roselló.
L’ermita era oberta i plena de petits records, de flors, llibretes per deixar-hi el testimoni d’haver pujat, estampes etc. Hem fet unes fotografies i hem agraït poder estar a sopluig
d’una capella tant ben conservada.

Sant Martí de la Roca

Antiga ermita esmentada per primer cop en un document del 1259 en que Guillem de Freixe hi feia un llegat de sis diners. Fou restaurada el 1637 per Honorat Ciuró, capellà fill de Cameles, que s’hi va retirar com a ermità.

L’edifici

Construcció originàriament d’una sola nau capçada a l’est per un absis semicircular, decorat a l’exterior per arcuacions cegues i bandes llombardes pròpies de l’arquitectura del s. XI. Al s. XIV s’hi afegí una nau lateral. El conjunt es va fer malbé en diverses restauracions d’època moderna.
A l’Església de Sant Fructuós de Cameles es conserva una talla de la Mare de Déu amb el Nen, d’estil romànic, que procedeix de Sant Martí de la Roca. La Verge seu en un tron de respatller semicircular, i va vestida amb una túnica blava, un mantell vermell i una capa de color clar. Té la ma dreta en actitud de sostenir alguna cosa i amb  l’esquerra sembla protegit el Nen; els peus descansen damunt d’un marxapeu. L’Infant, que ha perdut la part inferior del cos, seu a la falda de la Mare i duu una túnica vermella i un mantell verdós. La imatge, que es pot datar al s. XII, va ser restaurada, procés que va deixar al descobert la pintura primitiva.
Interior de l'església
Hem refet el camí sabent que hauríem de passar pel tràngol del cop de vent, però ara ja estàvem preparats i no ens ha vingut de nou. Agafats hem arribat al cotxe i avall cap a Thuir doncs a la Catalunya Nord ja era l’hora d’anar a dinar.
Ja  coneixíem el poble de la darrera vegada i avui hem anat a provar un altre restaurant, ens hem decidit per “Le Patio Catalan” podem dir que no ens han defraudat de les vegades que hem menjat un menú molt correcte, ben fet, ben servit, un bon entorn i a un preu molt raonable.

A Thuir hi hem de tornar per visitar el Celler Byrrh, elaborador des de 1892 d’un ample ventall d’aperitius i vins dolços naturals. Celler centenari on s’alça la tina de roure més gran del món. Avui malauradament tenien tancat.

Sant Silvestre de la Valleta

Comarca de l’Alt Empordà
Excursió a Sant Silvestre de la Valleta

La sortida de la que us parlem és un excursió per conèixer l’ermita de Sant Silvestre de la Valleta, es tracta d’una església romànica que es troba entre Vilamaniscle i Llançà i que quan vam anar a Sant Genís del Terrer la varem veure a sota de la pista.
Avui hem assajat d’anar a trobar la N.II, per Besalú, direcció Figueres i entrar a la Nacional per Borrassà, és més llarg en Km. però més tranquil de conducció.
Hem deixat la N.II, i hem pres la N.260 direcció Llançà. Al Km. 22,200, on es troba el veïnat de la Valleta és el lloc de la sortida. Hem deixat el cotxe davant de la riera que porta el mateix nom del veïnat i hem començat a caminar seguint el curs del rierol. Són 4 km. de pista ben marcada i sense perill de pèrdua ja que el camí va en paral·lel a la riera i a més està marcada amb marques grogues. Hom té la sensació que és una excursió que es deu fer força des de Llançà..
Hem llegit en la Web.giromús.cat. Que Sant Silvestre en els seus orígens, als volts del segle IX, havia estat una petita cel·la romànica que depenia del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Durant anys fou parròquia independent del veïnat de la Valleta. Va ésser consagrada l’any 1029 pel llavors Bisbe de Girona, Pere Roger de Carcassona.
Fins l’any 1920 fou sufragaria de la parròquia de Garriguella, però ja a l’any 1928 va passar a formar part de Llançà.

L’estat actual de l’ermita és molt bo. Cada any s’hi celebra un aplec que conjuntament amb la bellesa i facilitat d’accés la fa digna d’ésser visitada. A més l’ajuntament de Llançà ha disposat poc abans d’arribar a l’ermita d’una zona de pícnic amb arbres, barbacoa i taules. també contenidors per a la brossa, i que manté en perfecta estat de conservació.
Val a dir que l’església és molt esvelta i el paratge en que es troba és molt acollidor, queda  en una petita elevació, a tocar de la mateixa riera. S’han fet uns ponts de fusta amb molta gràcia que  permeten arribar a l’ermita si la riera baixa plena. Avui l’aigua corria però amb molt poca quantitat.
Entre Vilamaniscle i Llançà hi ha un dels trams del GR. 11 que passa tocant l’ermita.
L’edifici de Sant Silvestre de la Valleta, té elements que es poden datar al s. X, si bé les obertures actuals de la naus es van fer al s. XII o al XIII.
La seva única nau, coberta per una volta de canó, la corona un absis de planta semicircular ultrapassada, sobre tot a l’interior.
L’espai presbiteral, més baix i estret que la nau, s’uneix a aquesta amb un simple plec, i també el cobreix una volta de canó. L’absis té una volta de quart d’esfera acabada amb un plec de mig punt.
Dues finestres de doble esqueixada i arc de mig punt s’obren a la nau: una al centre del frontis, i l’altra a l’esquerra de la porta. A l’absis hi ha dues finestres més, d’un tipus més primitiu, petites, d’arc de mig punt i d’un sol biaix; una s’orienta al sud, mentre que l’altra s’obre al centre de l’absis.
La porta d’entrada constitueix un exemple característic de l’arquitectura religiosa rural d’aquestes comarques en el període tardoromànic. Consta de tres arcs de mig punt en gradació amb una llinda monolítica : l’espai del timpà s’ha omplert amb carreus rectangulars  sense cloure en arcades formen un campanar de cadireta.
En alguns punts podem observar les lloses de llicorrella disposades en forma d’espiga, en d’altres hi ha una inclinació cap a un costat o l’altre i també hi ha altres sectors amb una simple sedimentació horitzontal.
L’ermita esta envoltada de ginesta, estepa, i argelaga, vegetació típica mediterrània i que es va trobant al llarg del camí.
Al tornar ens hem parat a veure l’àrea de pícnic de la que hem constatat una bona conservació i on s’hi pot passar una jornada ben agradable s’hi troben tots els estris per fer carn a la brasa, amb taules i bancs.
Hem refet el camí i hem decidit anar a dinar a Garriguella. El poble és molt tranquil, amb una magnifica Església sota l’advocació de Santa Eulàlia de Noves, que conserva una part d’església romànica com a dependència parroquial.

És un poble molt dedicat a la vinya i al vi, hem vist cooperatives de vi i  diferents llocs per dinar, finalment ens hem decidit pel restaurant La Plaça que ens ha acollit molt bé i ens a resolt l’àpat del migdia.

Santa Llúcia de Puigmal

 Comarca del Ripollès
Santa Llúcia de Puigmal

L’excursió de la que us parlem és una sortida a Santa Llúcia de Puigmal, als límits de les comarques de la Garrotxa i del Ripollès.
Per arribar-hi cal anar a trobar la carretera N-260 que va d’Olot a Ripoll. A l’encreuament que es troba al coll de Coubet, cal prendre la Gi-521 que va a Sant Joan de les Abadesses fins arribar al coll de Sentigosa i allà mateix agafar una pista que surt a la dreta i que et porta fins a la capella. Hi ha uns cartells grocs de Itinerària que ho indiquen. S’hi pot anar a peu per un sender indicat o bé per la pista de terra que també és apta per anar-hi amb cotxe.
El tram que hem fet avui forma part de les “via verda”
Aquestes vies verdes enllacen amb la ruta del Ferro i del Carbó.
El recorregut de carretera entre el coll de Coubet fins al coll de Sentigosa no l’havíem fet mai, avui ens hem estrenat en un matí en que el termòmetre del cotxe ha arribat a marcar –1, el terra estava ben glaçat però sense més dificultat. Ens hem trobat  un paisatge molt semblant (fatjos i boixos) al que es troba de Sant Pau de Seguries a Olot per Sant Salvador de Bianya. Ara a finals de la tardor és extraordinari de com queda tot el sotabosc ple de fulles daurades ja que els  arbres  han quedat despullats.
Hem deixat el cotxe just al coll, entre els cartells de la comarca de la Garrotxa i el de la comarca del Ripollès, al davant d’un plafó del “meridià verd “ (Aquesta és una iniciativa per commemorar la mesura del meridià terrestre, al plafó hi ha una bona explicació d’aquest fet).
Un cop ben informats hem agafat bastons gorres i guants i hem començat a baixar, a diferència de que quasi sempre que comences pujant, el camí no te pèrdua i ben aviat hem entrar en calor, el camí, una pista ample va fent baixada.
Tot caminant hem anat observant si vèiem algun bolet, hem vist forces mollerics que són uns de tots grocs i marró la pell de sobre, també n’hem vist uns de foscos de sobre, una persona que hem trobat a l’ermita n’havia collit i ens ha dit que se’n diuen negrets i que eren bons.
Paller a tocar de l'ermita
Entre caminar i bolet i bolet hem arribat a l’ermita. L’església presenta un campanar ben original, evidentment posterior a la resta de la construcció. Camí avall hauríem pogut anar fins a Sant Ponç d’Aulina molt a prop del túnel de Collabòs..
L’indret és agradable, petit, recollit i tranquil, sense sorolls, amb un bon prat al voltant de l’edifici i un paller molt ben arreglat per arrecerar-s’hi si convé. Davant per davant la font de Santa Llúcia amb una taula de pedra que ja s’ha enfonsat i un banc de fusta molt malmès. Al darrere de l’ermita hi ha un petit espai de cementiri.
A uns 6oo metres de l’ermita i caminant per un corriol que baixa fins el torrent, hi ha uns gorgs que també es poden visitar.

Santa Llúcia de Puigmal

Antic poble i parròquia del municipi de Sant Joan de les Abadesses. Situat a l’extrem oriental del terme, a la vall de Bianya, a la capçalera de la riera de Sant Llúcia de Puigmal, que neix a ponent del coll de Sentigosa i aflueix, per l’esquerra, juntament amb la riera de Farró, a la de Sant Ponç d’Aulina. Existia ja el 890 i passà desprès a ésser propietat del monestir de Sant Joan.
L’església surt citada l’any 913 en un document de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses. Des de l’any 1351, la jurisdicció de la parròquia va ser del monestir. La consagració de l’església que es conserva avui en dia va ser al s. XII.
L’edifici és de planta rectangular, coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular. Aquest es cobert amb volta de quart d’esfera. L’aparell, de carreus i carreuons de mides diferents, manté, però, certa uniformitat,. L’estat de conservació del edifici, que va ser restaurat és bo. 
Hem retornat el cotxe pel mateix camí, ara pujant durant tot el recorregut fins arribar a la collada, el cotxe marcava 6 graus, a la carretera encara hi hem trobat glaç, però no hem tingut cap problema.
Hem decidit anar a dinar a Sant Joan les Fonts en un restaurant que ja coneixem d’altres excursions. En acabar ja hem tornat cap a Banyoles 

A la vila de Thuir i al castell de Castellnou

A la Catalunya Nord
A la vila de Thuir i al castell de Castellnou

La sortida de la que us parlem és una excursió a la vila i castell de Castellnou, molt a prop de Thuir a la Catalunya Nord.
Carrer a la vila de Thuir
La informació que teníem era per una banda el llibre del romànic del Roselló i el llibre “Els 40 millors racons de la Catalunya Nord”, en els dos coincidien que era un lloc per conèixer tant pel que fa a la vila medieval com la visita al castell.
Hem anat per autopista fins a la sortida de Perpinyà centre i hem seguit fins a Thuir. A Thuir hem fet una parada tècnica que hem aprofitat per anar a demanar informació a la Casa de la Vila. No ha estat complicat doncs hem aparcat el cotxe en una gran plaça on hi ha l’ajuntament, hem demanat què podíem veure a Thuir i pel nostre accent català o pel nostre dolent accent francès  han anat a buscar una noia que és de Barcelona que ens ha donat tota la informació que volíem.
Thuir deu tenir entre sis i set mil habitants i així  que hem deixat el cotxe ja ens ha entrat la curiositat de conèixer-lo Hem agafat el carrer que hem vist més cèntric i hem fet una volta per la vila, rovell de l’ou del que va ser també una vila medieval. Pel comerç, pel vestir per l’anar i venir de la gent te n’adones ben aviat de que es tracta d’una vila activa i dinàmica, els carrers més importants ens han portat fins el lloc més alt on hi ha l’església sota l’advocació de la Verge de la Victòria feta de plom que li dona un color negre. Hem desfet els carrers on hem vist un comerç actualitzat, amb botigues ben posades , aparadors, llums, tot molt bé. Arribats al cotxe ja hem seguit cap a Castellnou on hem aparcat davant l’entrada del castell, el tiquet per entrar 4,50 Euros, ho hem trobat car.

El Castell de Castellnou

Castellnou fou domini dels comtes catalans de Besalú fins al segle XII. El castell del segle X, fou severament restaurat el segle XIX, però tant el castell com el poble que s’aixeca als seus peus guarden l’alè de l’edat mitjana entre els murs.
Aquest castell emmurallat està ubicat a la regió de Basses Aspres, enfilat a un cim rocós amb espadat a tres costats per impedir el assalts i rodejat de muntanyes poblades de garriga. A la cara nord del castell, l’única que no és penya-segat, es troben les cases del poble.

El castell es va construir al segle X, l’any 990 aproximadament, per fer la funció de capital militar i administrativa del Vallespir. La primera vegada que es menciona aquest “nou castell” és l’any 993 en un plet. Guillem I, nét d’Ansemund de Cameles, ja a partir de l’any 1020 va ostentar el títol de vescomte de Castellnou, i es convertí en el primer dels dotze vescomtes que van posseir aquest títol. Durant l’alta edat mitjana la família Castellnou va ésser una de les famílies feudals més poderoses del país.
L’any 1321 va morir el que fou l'últim vescomte de Castellnou sense descendent baró directe. El rei Sanç de Mallorca va aprofitar això per abolir el títol de vescomtat.
A partir d’aquí el castell va passar per diverses mans fins que al segle XVI Perot de Llupià, que n’era el propietari, va mantenir una batalla amb el governador del Roselló i va perdre. Amb això, Castellnou va posar fi al paper de fortalesa militar i a poc a poc, va entrar en un estat ruïnós. A finals del 1800 el castell va ser restaurat.
El castell té forma de pentàgon irregular: els costats sud i est formen un angle recte , la resta estan adaptats a la disposició natural del terreny. Està tot emmurallat amb uns murs de quasi tres metres d’amplada, que juntament amb els penya-segats que l’envolten, constituïen la defensa del castell.
L’entorn del castell l’hem trobat força deixat, les plantes, els arbres estan molt faltats d’aigua, la vegetació esta plena de pols i fa molta pena. En canvi ens agradat força la posada en escena, tan el vídeo, com el mobiliari exposat resulta força creïble. Al sortir ho hem dit a la persona de recepció i ens ha dit que està prohibit regar, que hi ha manca d’aigua. Hem recordat que a Thuir els sortidors estaven tancats.

Hem deixat al castell i hem baixat a peu a conèixer la vila. Castellnou que està a la llista dels 100 pobles més bonic de França conserva la seva estructura medieval el darrera de les cases a tocar muralla. carrers estrets i amb pendent, el carrer del mig, el carrer d’avall, mantenint la nomenclatura en català.
La majoria de cases de pedra avui son petits comerços i tallers que acullen artistes i artesans que han trobat a Castellnou un indret de tranquil-litat i inspiració. Tallers de cara el turisme, ceràmica, joieria, pastisseria, pintures, decoració d’ous (buits), bars i restaurants, passeig amb burro, al·licients per entretenir i fer gastar als turistes.

Com que no és època de turisme l’únic restaurant obert “Les Ailleurs” tenia un menú de 25 Euros, ho hem deixat per un altre dia i ens hem decidit per anar a Thuir que queda molt a prop i on aquest mati ja hem vist que hi havia opcions més econòmiques.

Sant Martí de Baussitges i Sant Genís d'Esprac

Comarca de l’Alt Empordà
Sant Martí de Baussitges i Sant Genís d’Esprac

La sortida de la que us parlem aquest mes és una descoberta a l’Alt Empordà a fi de conèixer les ermites de Sant Martí de Baussitges i Sant Genís d’Esprac.
Fa un mes que ja vàrem fer un intent però no vàrem reeixir. Avui seguint un altre camí hem pogut assolir l’objectiu.
Hem tornat a anar al poble d’Espolla i a la sortida de la vila un bon cartell indica la direcció de les dues ermites, són en la mateixa direcció que per anar al coll de Banyuls. Cap problema, amunt amb el cotxe. Havíem de trobar una masia on s’hi viu i que havia estat un molí, segons la fitxa des d’aquest lloc surt el camí que et porta a les ermites .No hem sabut veure la masia, ni el rec de la Rigarda ni cap més indicació del recorregut.
A on hem vist uns masos, a l’esquerra de la carretera hem aparcat el cotxe per veure si el camí podia sortir d’aquell indret o ens podien donar alguna informació.
Arribats al lloc hem vist que es tracta d’una explotació de bestiar on a més de fer criar i engreixar el bestiar es fa un seguiment de la raça Alberesa i s’informa de l’evolució a un departament de la Generalitat de Catalunya.
La porta d’accés estava tancada i un noi que ens ha vist. ha vingut a saber què volíem. Feta la pregunta, ens ha dit que des d’aquell lloc surt una pista de terra que puja fins a les ermites ja que aquestes es troben dins la propietat de l’explotació de Can Corbera.
Ens ha dit que el sender sortia de més avall concretament de davant de l’entrada del Mas Girarols, però que si nosaltres volíem ens pujaria fins el coll on ens seria més fàcil arribar-hi. Ell havia de recollir unes persones que estaven fent uns estudis i s’ha brindat molt gentilment a pujar-nos.
Hem anat per una pista de terra aproximadament uns dos km. i ens ha deixat a l’encreuament des d’on es pot pujar a les dues esglésies Aquí ha començat l’excursió a peu tot pujant a Sant Martí de Baussitges que ho hem fet en mitja hora de pujada. Arribats a l’ermita hem trobat en Marc, treballador de la finca, que ensenyava l’església a una altre persona, aquest fet ens ha anat molt bé doncs hi hem pogut entrar.
Tant el lloc com la mateixa ermita ens ha agradat molt, i hem vist pel voltant de l’església tota classe d’aurons, el blanc, el negre, el de Montpellier amb tota la gamma de colors, hem vist les vaques Albereses i en Marc ens ha explicat que l’emplaçament de l’ermita en aquell lloc es devia a que es veia de tota la carena de la muntanya

Sant Martí de Baussitges

L’agregat de Baussitges és format per una sèrie de masies escampades a la vall alta de la Rigarda; fins el segle XIX formà municipi independent, que incloïa una bona part de les terres del sector septentrional (només en resten avui tres masies habitades).

L’Església de Baussitges fou consagrada pel bisbe Gotmar de Girona el 946, i a l’acte es precisen els límits de la parròquia (Baucigis); fou possessió, junt amb la de Sant Miquel de Freixe, del monestir de Colera (Segle XIII) i, posteriorment, de l’abadia de Vallbona, al Vallespir. El topònim és d’origen pre-romà. L’església es troba avui sense cultes, completament abandonada; és un interessant exemplar pre romànic molt primitiu, d’una nau amb absis trapezial lleugerament desplaçat, potser anterior a l’acta de consagració. A l’altre costat de la Rigarda hi ha el Mas Roig i el Mas de Sant Martí (que probablement correspon a un mas esmentat a l’acta de consagració)
Ens hem acomiadat d’en Marc que ens ha dit que era el responsable de l’explotació, on es troben prop de 400 vaques, també ens ha comentat que havien tancat i ballat la finca pel bestiar i sobre tot per les bretolades de persones que estimen ben poc la muntanya i que cada dos per tres els hi feien alguna destrossa.
Hem baixat fins on ens havia deixat amb el cotxe i hem anat a descobrir Sant Genís d’Esprac, hem tardat uns quaranta cinc minuts fins el lloc, comptant des de Sant Martí.
L’ermita de Sant Genís esta envoltada d’una arbreda en un espai obert, amb un rierol, la Rigarda, deliciós, un lloc tranquil on, pel que hem vist, les vaques s’hi reuneixen molt sovint.
Sant Genís d’Esprac
Sant Genís d'Espral
És un edifici romànic d’una nau i absis semicircular bastit en distintes etapes; la part més antiga és el frontis, amagat en part al veí Mas de Sant Genís i te filades en parell d’espiga, igual com en el mur N; la portalada de dos arcs de mig punt en degradació i la coberta de la nau son dels segles XII-XIII, mentre que l’absis es degué bastir, en un moment intermedi, el mas es troba deshabitat.
Hem deixat Sant Genís i hem agafat un corriol que ens ha explicat en Marc a fi d’anar a parar a la seva explotació de Mas Corbera que és on teníem el cotxe. En 40 minuts hem pujat fins a la pista i en trenta minuts més hem arribat al mas. Haurem caminat unes dues hores i mitja però per uns camins i uns entorns extraordinaris.

Quan hem arribat a Espolla ja eren les tres, però encara ens han donat dinar a Ca la Manela. 

Friday, November 20, 2015

Santa Llúcia de la Jonquera

Comarca de l’Alt Empordà
Ermita de Santa Llúcia de la Jonquera

L’ excursió de la que us parlem aquesta setmana és una sortida al poble de la Jonquera per anar a conèixer l’ermita de Santa Llúcia de la Jonquera coneguda també per Sant Miquel de Solans en el massís de l’Albera, aquesta excursió correspon a un tram de recorregut del GR-11 de la Jonquera al Cap de Creus.
Hem anat a trobar la N-II per Bàscara i hem seguit fins la vila de la Jonquera.
Arribats allà hem anat a cercar la plaça del Sol, que  és on comença l’excursió, no l’hem sabut trobar, i hem anat cap a l’ajuntament a preguntar i ens ho han aclarit. Les fitxes o itineraris de sortida passa molt aquest fet, llegeixes el camí surt..., com el cas d’avui, de la plaça del Sol, però on queda aquesta plaça..? a la d’avui a dalt de tot del poble, i el que fa el cas la plaça del Sol no surt ni en el mapa que ens han donat a l’ajuntament. No seria millor situar la sortida a la casa de la Vila o davant de l’església del poble..?.
En el mateix ajuntament ens han indicat un aparcament a 25 metres on hem deixat el cotxe i pel carrer del migdia hem anat a trobar el carrer Roselló i això sí,  a la plaça del Sol comencen els senyals del GR.
Es tracta d’un recorregut que ja comença pujant i ho fa en tot  el camí són tres km. de pujada en que cal superar aprox. 400 metres de desnivell, el camí es distret i agradable doncs fas trossos de corriol, trossos de pista més ample però que no són aptes ni per
4 x 4. El camí té un inconvenient i és que transcorre per un terra sorrenc, que vol dir que molta part del recorregut el fas per una pista de sorra que rellisca tant al pujar i més al baixar, aquest fet et fa estar alerta i potser estàs més pel camí que per l’entorn.

La vegetació és molt diversa a la vessant soleia hi predominen les alzines i les sureres, al sotabosc s’hi troba estepa blanca, bruc, matapoll, i llentiscle, a la part obaga més roures i en el sotabosc aritjol, heura, galceran, etc.
En una hora i poc més hem arribat a la font de la Saula, on hi ha una aixeta que la tanca, per unes escales arribem a un replà de la serra de Falquers on es troba l’ermita de Santa Llúcia, diversos espais per pícnic amb un parell de coberts amb fogons, taules , bancs, papereres en definitiva tot el necessari per fer-hi un bon aplec. Aplec que hem llegit es celebra el dilluns de la segona  Pasqua.
Hem assaborit amb tranquil·litat tot l’entorn, hem pogut veure algun exemplar de surera excepcional, hem fet fotografies, hem descansat una bona estona, sabíem que en una hora seriem al poble i que no ens faltaria dinar, ja que de restaurants és el que tenen més a la Jonquera.
L’ermita de Santa Llúcia de la Jonquera
Aquesta ermita està situada a mitja vessant del puig dels Falguers, amb una esplèndida vista damunt de l’Empordà. L’ermita de Santa Llúcia és una construcció romànica (segles XII – XIII), amb nau de volta apuntada, absis semicircular, portal a migdia i un campanar d’espadanya. Al costat seu hi ha la casa de l’ermità. Actualment al seu entorn hi ha una zona amb taules i fogons. En un principi, aquesta església fou parròquia de la Jonquera i es coneixia per Sant Miquel de Solans. Aquest era un lloc de poblament dispers. Al segle XVI la parròquia passà a l’església de Santa Maria de la Jonquera. Al s. XVIII, a l’ermita, aleshores dedicada a Sant Miquel i Santa Llúcia, hi vivia un ermità. Després d’uns anys d’abandó, al 1960 s’inicià la seva recuperació, mercès a l’entusiasme dels “Amics de Santa Llúcia”. Santa Llúcia advocada pels fidels com a patrona i sobirana de la vista, comptà amb una gran veneració en els pobles de les dues vessants de l’Albera. L’aplec tenia lloc anys enrere el segon diumenge de maig, però actualment es celebra el dilluns de Pasqua de Pentecosta.
Amb p
recaució hem anat baixant, es tractava d’assegurar cada passa i veure de no fer una relliscada, la pedra de granit és converteix en sauló i fa un sorra com la de la platja. Potser més cansats que en altres ocasions pel fet d’estar més alerta, hem arribat a l’ aparcament on teníem el cotxe,  hem deixat els estris i hem anat a buscar on podíem dinar. Hem escollit la persona i li hem preguntat on podríem dinar..? aquí, allà, més enllà hi ha Can Artigues el teniu a 100 metres.
Can Artigues és un gran local que pel davant de l’edifici hi la carretera N.II i que un cop a dins tens aquella sensació de fabrica de donar menjar. Els clients la majoria francesos fan uns bons àpats per pocs Euros. Tenen diferents menús en el preu no inclou el IVA ni la beguda.

Un cop hem acabat ja hem anat a buscar el cotxe i cap a Banyoles

Castell de Mongri

A la comarca del Baix Empordà
Avui hem pujat al castell de Montgrí

La sortida de la que us parlem aquesta setmana és una excursió que vam fer per pujar al castell de Montgrí , des de el poble de Torroella de Montgrí
En la nostra estada d’un parell d’estius a Torroella ja hi havíem pujat un parell de cops, ara des de Banyoles era una oportunitat d’omplir una excursió matinal i fer una volta pel poble per veure com evoluciona.
El dia era assolellat i molt aviat ens han començat a passar joves que amb pas més alegre brincaven amunt, també alguna parella que ja  baixava del castell. El castell queda a més de tres cents metres d’alçada i una mica abans d’arribar al Coll de Santa Caterina, el camí és converteix  en una pedrera de difícil transitar, és un sender que fa de mal caminar i cal vigilar doncs les pedres són punxegudes i esmolades de tant passar-hi gent.
Arribats al coll hem fet una parada per agafar forces. Hem mirat la plana empordanesa, el Ter i l’ermita de Santa Caterina a l’aixopluc de la vall.

Ermita de Santa Caterina
Santa Caterina des de el coll

El 1392, segons una tradició recollida per l’ historiador Andreu Sàbat, tres frares que sembla que venien de Montserrat es refugien a Torruella, que tenia un batlle que havia estat partidari del papa Lluna; hi funden l’ermita de Santa Caterina, i, anys més tard, el 1403, estableixen un conveni amb el Consell de la vila, segons el qual aquest nomenaria nous ermitans desprès de la mort dels fundadors, el 1396, es funda el convent dels Agustins.
Hem seguit amunt i el terra empedrat ja no ens ha deixat fins assolir el castell, hem anat trobant parelles amb nens, parelles de joves uns amunt i d’altres avall hem comptat fins a unes 50/60 persones. A diferència d’altres dimarts que no trobem ni una ànima, avui sembla la Festa Major de la muntanya del Montgrí. Això sí tots forasters, ni un del país.
Hem arribat dalt i val a dir que el castell impressiona, el seu perímetre, les torres totes perfectes i restaurades alguna, la panoràmica és gratificant, tens ben a prop Les Medes, Sant Pere Pescador, Cala Mongó i tots els pobles de la Plana del Ter, més lluny el Puig Neulòs, el Canigó, El Cap Norfeu i tots els pobles arrecerats a la Serra de Verdera.
Hem entrat i pujat al passadís que permet fer tot el perímetre del castell amb un mirador a cadascuna de les torres que és un espectacle sobre tot amb un dia clar com avui.
El castell del Montgrí
(anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar construïda entre 1294 i 1304 pel rei Jaume II, al cim del massís del Montgrí al terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà.

El Montgrí és una petita muntanya de tipus calcari, d'una altitud de 315 m i situada a 6 km del mar. El cim ens ofereix una bonica vista de tot l'Empordà que arriba fins al Canigó.
Història:
Al capdamunt del massís del Montgrí s'alça la figura emblemàtica del castell del Montgrí. Es començà a construir per Bernat de Llabià, governador de Torroella, el 1294 com a punt de control per un enfrontament entre Jaume II i Ponç V, comte d'Empúries, però les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona envers el comtat d'Empúries.
El castells de Bellcaire i del Montgrí encara es miren desafiants, tots dos són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat a la corona, després d'ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.
Arquitectura
Marca la tendència importada d'orient després de les primeres Croades a Terra Santa durant els segles XII i XIII. Es van aixecar els murs que assoleixen uns 13 m d'alçària, de planta quadrada (31 m de costat), i quatre torres cilíndriques adossades a cadascun dels seus angles, així com els fossars i la cisterna. És un gran dau amb altes muralles coronades per carreus perfectament dibuixats. La façana principal està orientada a migdia, i s'hi obre el portal d'accés, format per un arc de mig punt amb grans dovelles, defensada per un mataven construït sobre la porta. A l'interior, s'endevinen algunes cambres vora les torres adossades als quatre angles.
En veure aquesta grandiosa obra dalt de la muntanya, és fàcil imaginar el terrible esforç dels jornalers que van haver de pujar tones de material per a la construcció dels alts murs.
Hem anat baixat amb precaució vigilant de no relliscar, hem estat el mateix temps per pujar que per baixar, en total dues hores.
Arribats a Torruella hem anat fins a la plaça Major a fer un toc, tot mirant-la i comparant-la  amb la nostra de Banyoles.

Per dinar ho teníem clar, a la Fonda Mitjà, Hem esperat una mica i molt aviat hem tingut una taula, encara fan tres plats , ben cuinats i el preu ...s’ha anat actualitzant.

A la comarca de l’Alt Emporda
 Sant Baldiri de Taballera i a la cala Taballera

La sortida de la que us parlem aquest mes és una excursió al Port de la Selva per endinsar-nos al Cap de Creus per la Vall de Sant Baldiri de Taballera.
Hem sortit del Port de la Selva pel carrer de la Pujada de la Costa en direcció a Sant Baldiri de Taballera, es tracta d’una pista que va fins a Cadaqués i que amb precaució es pot fer amb cotxe (Hi ha uns mesos a l’any que està tancat per prevenció d’incendis). Es un antic camí de carros que es feia servir per anar a les vinyes.
Hem deixat enrera el Port de la Selva, hem observat la Cala Tamariua, de tants records i avui sense una ànima, hem continuat fins a trobar el Mas Puignau, el recorregut transcorre per una petita vall envoltada de turons arrodonits que el més alt no supera els dos-centes cinquanta metres.
Avui hem gaudit d’una Vall en silenci, al Mas Puignau hem deixat el cotxe i hem començat l’excursió a peu. Molt aviat hem travessat una pineda de pi pinyoner, unes ginestes formoses i exuberants, també hi hem vist molta estepa i bruc encara per florir. Hem deixat la pista hem pres un corriol i enmig de tanta vegetació hem arribat davant  del que queda de Sant Baldiri de Taballera, on s’hi ha treballat molt en la seva  reconstrucció.
Hem llegit una mica d’Història...
Els primers escrits que fan referència a Sant Baldiri de Taballera són de l’any 947, i se l’anomena “Sancti Bauderii...in comtatu Petralatense”. Anys més tard, el 974 se l’esmenta com “Eclesiam Sancti Baudilii in Valle Taballeria” a una epístola de Benet VI. Fou sufragaria de la Selva de Mar, Arxiprestat de Figueres, comptat de Peralada, bisbat de Girona i possessió del Monestir de Sant Pere de Rodes. Va ser reconstruïda l’any 1849 i de l’original en queda ben poc. A la part inferior de la capçalera i en el mur lateral nord es conserven vestigis de l’original preromànic, fins a tres metres sobre la finestra de l’absis. Hi queden restes d’un absis semicircular o de lleugera forma de ferradura. El parament és format per lloses de pissarra rústica posades en forma d’opus spicatum.
També hem llegit que aquest fou un lloc de trobada de la gent que habitava els més de 20 masos d’aquest sector. Als voltants hi hem vist quantitats de murs de pedra seca formant feixes per aprofitar la terra.
Ermita de Sant Baldiri de Taballera
Vista des de el camí
L’ermita de Sant Baldiri de Taballera forma part d’un conjunt arquitectònic format per l’església, la casa del capellà i altres dependències annexes, tancades dintre d’un recinte parcialment fortificat i una torre circular de vigilància.
Sant Baldiri de Taballera
Al conjunt s’hi pot accedir per dues portes, una que porta a la casa del capellà i una altra que porta a l’església atravessant un patí interior. Les dues portes tenen accés a través de dos petits ponts sobre una canalització d’aigua paral·lela al costat sud del conjunt. L’església i la torre són els elements més significatius del conjunt. La torre circular data del 1558, compta amb la catalogació de BCIN, i el seu estat de conservació és dolent.. L’església és l’element que ens permet una seqüència cronològica més àmplia. Els seus murs són testimonis de moltes modificacions. A l’exterior de l’absis trobem restes d’una antiga nau pre-romànica, la planta de l’absis actual així com la planta de l’edifici ens porta a la reforma que hi va tenir lloc a la primera meitat del segle XVIII. L’edifici és d’una sola nau amb una capçalera poligonal de cinc cares, no es conserva la coberta, però si dos arcs de diafragma de mig punt i el cor en la part occidental de l’edifici. Aquesta part occidental de la planta no està alineada amb la resta. El presbiteri està alçat uns 20 cm, i a l’absis hi trobem restes d’una volta de llunetes feta amb rajoles i vestigis d’una decoració barroca amb restes decoratius, d’argamassa de motllures i daus. Al costat sud de l’absis hi ha la sagristia. En el mur sud també hi trobem la porta d’accés.
A l’ermita hem coincidit amb un grup de persones franceses que feien la descoberta de Sant Baldiri, més tard hem coincidit també amb elles a la Cala Taballera
Hem deixat Sant Baldiri i hem seguit en direcció al Mas Paltrè, per un camí estret, hem arribat a una fondalada on hi arriba el rec de Talabre, degut a les darreres pluges hi hem trobar un gorg força gran i hem sentit molts ocells que ens saludaven. Un indret amb grans sureres i roures de grans dimensions.
Hem tornat a guanyar alçada i hem recuperat la pista i el GR-11 que ens ha acompanyat quasi tot el camí.
Caminant per un plà hem continuat veient barraques de pedra seca, parets i més parets de pedra i la vegetació més característica del Cap de Creus, molt aviat hem descobert el mar, hem seguit endavant fins arribar a una espècie de balconada sobre mateix de la Cala Taballera, ens cal baixar tenim un desnivell de més de cent metres, ens decidim i avall.
Aixopluc de pedra
Arribats a la Cala Taballera ens sorprèn la diversitat d’ambients que s’hi troben, una pineda, les cases dels pescadors amb un pou, un bassal gran d’aigua provinent del torrent, aigua que fa les delícies dels ocells. també hi ha una gran varietat de còdols de totes mides i colors que brillen amb el sol. Un lloc tranquil i silenciós en aquesta època de l’any . No és veu ni una sola construcció en tota la muntanya que és veu des de la platja. S’anava fent tard i ja era la una del migdia quan hem començat a remuntar el camí, la pujada ens ha castigat, hem fet la tornada amb una hora i vint minuts.

Malgrat el cansament ha estat una excursió molt reeixida amb tots els al·licients, natura, arquitectura, mar i muntanya. Un dia clar i sense cap problema de senyalització.