Santa Maria de Serrallonga i la Menera

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord per conèixer Santa Maria de Serrallonga a la vila del mateix nom i el petit poble de la Menera, el poble més al Sud de França. L’entrada a la Catalunya Nord l’hem fet per Massanet de Cabrenys , Tapis, Costoja, Sant Llorenç de Cerdans i Serrallonga arribats a la vila ja varem escoltar unes veus que parlaven català els hi demanarem per pujar a l’església, més per sentir-los parlar que per conèixer per on, doncs el lloc era evident, amb un deix molt particular ens varen explicar com fer-ho. Arribats a l’església el que et sorprèn més són els forjats de ferro de la porta i el fet de trobar-la oberta, una persona ens atén i ens explica que podem entrar i visitar-la ja que han estat filmant a dins de la mateixa, un altar barroc tapa el que seria l’absis del presbiteri, una biga de fusta molt ornamentada té un lloc de preferència dins l’església, entenem que fou trobada darrera del retaule barroc la persona que hi hem trobat ens explica que fa set any que viu a Serrallonga i que té la responsabilitat de protegir i vetllar tot el que forma part del patrimoni de la població, ell és l’encarregat del petit museu, s’afanyà a estudiar i parlar el català ja que molts del visitants del museu són de Catalunya segons la seva explicació.
No sabem si per agrair la visita o perquè ens va fer un concert amb el carilló que tenen instal·lat a dalt del campanar que va ser encantador, aixó junt amb la vista del Canigó a davant nostre podria haver estat el moment d’escriure el gran poema del Canigó, llàstima que Mosén Cinto se’ns va avançar.
L’església queda arrecerada sota un petit puig, però en el cim d’aquest si troba un conjurador, o comminador que diem aquí, una edificació de pedra que amb el Canigó al fons és extraordinària. Nosaltres que tenim el comminador de Santa Maria de Porqueres que ja es molt admirat, podríem considerar que aquest el guanya per l’indret, i per la vista que hi ha dalt d’aquest petit puig.
Acabada la descoberta hem retornat al cotxe i hem seguit cap el poble de la Menera, en francès lamanère, situat a 777 metres sobre el nivell del mar, és el poble situat més al Sud de França. Aquest petit poblet queda a uns 7 km. de Serrallonga. Arribats a la vila hem vist un petit restaurant que ens han ofert el seu plat del dia que consistia en pollastre fet amb patates cuinades amb foie, excel·lent, un formatge de postres i resolt el problema del migdia.
La parella del restaurant ens han indicat com poder tornar cap a Catalunya, passant per una pista que ens han dit que podíem fer amb el nostre cotxe i que ens portaria molt a prop del coll d’Ares. Aquest recorregut escorçava molt el camí que nosaltres hauríem fet per carretera. Aquesta pista passa molt a prop del Santuari de la Mare de Déu del Coral, que en el seu cartell posa del Corral.
Com que ja ho coneixíem hem seguit cap al coll d’ Ares, en total 11 km. molt agradables i sense cap problema.
El nom de Serrallonga és documentat per primera vegada l’any 866 en la venda d’un alou i el 992 apareix en la donació d’una coromina situada “in valle vocata Serrallonga”.
Santa Maria de Serrallonga
La notícia més antiga que es té de l’església és del 1267 en el testament de Guillem Hug de Serrallonga. A partir de l’inici del s. XIV les notícies són més abundants.
L’edifici,:
L’església és d’una sola nau capçada a l’est per un absis semicircular. La coberta de la nau és de volta de canó apuntada, mentre que la del absis, amagada per un retaule barroc, és de volta ametllada. Totes les finestres són de doble esqueixada i arc de mig punt. La porta d’entrada, oberta al mur sud, consta de cinc arcs de mig punts adovellats i disposats en gradació. Un arc guardapols, adornat amb relleus geomètrics, és l’únic ornament que la guarneix. Els batents són reforçats per un conjunt de ferramentes de tradició purament medieval, amb pany i forrellat del mateix estil. A l’extrem oest de la nau s’alça un campanar de torre de poca alçària, amb obertures d’arc de mig punt i merlets al sector superior. L’interior del temple és totalment arrebossat, fet que no permet veure el tipus d’aparell. L’exterior és format per carreus de mida mitjana ben escairats i polits. Tot el conjunt, amb alguna reforma d’època moderna, correspon bàsicament a una construcció de final dels s. XII.

Sant Sebastià de Monars o també Sant Feliu de Monars

La sortida d’aquest dimarts ha estat un retorn a l’Alta Garrotxa. Ara feia mesos que no trepitjàvem aquesta part de territori i que en els nostres dimarts havien estat molt sovintejades.
Avui hem anat a conèixer Sant Sebastià de Monars, conegut també per Sant Feliu de Monars, pertany al terme municipal de Montagut, i es troba sota mateix del Puig de Comanegra.
Hem anat amb el cotxe per Oix, direcció Beget i hem seguit cap a Rocabruna. En el km 4, 5 és troba un gran dipòsit d’aigua on s’agafa la pista que amb uns 8 km. et porta fins a la falda del Comanegra Coneixem l’indret per les sortides fetes al Puig de les Bruixes i al Puig del Comanegra.
Hem deixat el cotxe en el Collet de l’Orri on hem començat a baixar, hem passat pel costat mateix de la Bassa de Monars i de l’abeurador i hem anat seguint un corriol que ens ha portat fins a una tanca on ja en aquest moment s’obre pas a un sender estret costerut i de mala petja, el camí va baixant fins trobar un gran corral abandonat i segueix baixant, de tant en tant trobem senyals carbassa i verd que ens fan considerar que anem pel bon camí. El sender es tant evident que no trobes tampoc cap moment de indecisió.
Finalment veiem l’ermita a baix del torrent el que vol dir que hem de seguir baixant, passem per davant d’una casa on hi ha dos burros que no son el “Burro català” i que desprès hem sabut que els utilitzen per anar a trobar els cotxes que tenen a uns tres km. del lloc.
Hem arribat a l’ermita i la persona que ens ha rebut ens ha dit que es deia Alfred, que era francès i que vivia des de fa tretze anys en el que havia estat la rectoria. Ens ha explicat que viu allà sol que viu amb la companyia de les cabres, les gallines, un gos de tura i un gat, que fa formatge i el porta a vendre a Camprodon, ha comentat que fa el manteniment de l’ermita en el sentit de que no és deteriori més i no es malmeti el que en queda.
Hem visitat l’església i hem vist que estava tot molt net i endreçat, hem anat a la sagristia on hi ha fet un sostre amb troncs de boix i per sobre un plàstic molt gruixut que no permet l’entrada d’aigua. Hem quedat sorpresos per l’enginy.
L’església de Sant Sebastià:
Al sector més septentrional del terme, als vessants de Comanegra, hi ha la caseria de Monars (13 h el 2005) amb l'església romànica i antiga parròquia de Sant Feliu (o Sant Sebastià) de Monars, citada des del 1064, que fou sufragània després de Sant Miquel de Pera. És un exemplar interessant amb un absis trapezial i un campanar d'espadanya rústec, molt abandonat.
Sortint ens ha dit que havia d’estar alerta doncs estava bullint la llet i calia vigilar-la, li hem preguntat si podiem entrar i ens ha mostrat l’entrada, ell parla força bé el castellà i algunes paraules en català. Un cop a dins hem quedat sorpresos de lo ben endreçat i polit que té tots els atuells i mobiliari. Ens ha ensenyat amb quines eines premsa el formatge, com el guarda i ens en ha tallat un tros perquè el provéssim. Davant d’aquesta gentilesa, li hem comprat un formatge
També hem vist que decora bastons de muntanya aprofitant el boix que hi ha a l’ entorn, els hi fa unes sanefes i uns dibuixos, diu que a l’hivern s’ha d’entretenir en alguna cosa, també els ven al mercat.
Ens hem acomiadat i hem començat a pujar, sabíem que no seria fàcil ja que seria tot pujada fins a recuperar el cotxe, uns tres-cents cinquanta metres de desnivell, ens hem dit cada 10 minuts pararem a descansar una mica i retrobar les pulsacions. Així ho hem fet tot arribant a dalt fora de l’hora per anar a dinar a Beget o a Camprodon. Hem arribat molt cansats però contents de haver-ho pogut fer. Quan una excursió et demana un esforç físic i pots acabar-lo fent tens una gran satisfacció, aquest ha estat el cas d’avui. Hem tornat directament a Banyoles tornant també per Beget, Oix i Banyoles.

Catell de Bisbal d'Empordà i Sant Pol de la Bisbal

Aquest dimarts ens hem decidit per anar a conèixer el castell de Bisbal d’Empordà així com fer una descoberta de la població que al mateix temps es cap de comarca. Quantitat de vegades hem passat pel tros de la carretera que creua el poble i en una ocasió ens hi vàrem quedar a dinar.
Avui hem fet una descoberta exhaustiva i malgrat el castell no es podia visitar sí que hem anat a Turisme del Consell Comarcal on ens han donat material per unes quantes sortides.
Ens hem arribat a veure el pont gòtic i hem fet un bon recorregut per tots els carrers de la part antiga de la vila
Castell palau de la Bisbal
L’edifici apareix documentat des de l’any 1180, era possessió, fins i tot lloc de residència dels bisbes de Girona, els quals gràcies a Jaume I tenien la jurisdicció civil i criminal de la població de la Bisbal, per això al castell també hi van aixecar forques. Servia, així mateix, de presó per als condemnats a perpetuïtat; segons documents de l’època, era gairebé impossible sobreviure-hi. Va ser reformat en època moderna, tal com podem llegir a la llinda de la porta principal, on figura la data de 1604 i l’escut d’armes del bisbe Francisco Arèvalo de Zuazo, que la va fer construir .
L’edifici
El castell palau, una important mostra de l’arquitectura romànica civil empordanesa, és de planta lleugerament rectangular, amb dos nivells organitzats entorn d’un pati central de dimensions petites, el pati d’armes, on hi ha l’escala que comunica la planta baixa i el primer pis. Damunt del primer pis s’alça el que externament sembla una torre però que, en realitat, és la capella, coronada per una torreta.
Al s. XVI s’hi va afegir una estructura annexa al cost sud-oest, que allargà de més de 4 m.. També es feren modificacions a la façana principal, on es va reformar la porta principal i els quatre finestrals del primer pis. En aquesta façana destaquen un matacà, amb arc de mig punt i sostingut per dues mènsules volades, i una finestra romànica de doble esqueixada que pertany a l’absis de la capella.
Haurem de tornar un altre dia a la Bisbal per tal de fer una visita al castell ja que avui ha estat impossible.
Hem recuperat el cotxe i hem anat a conèixer l’ ermita de Sant Pol de la Bisbal que queda en un veïnat anomenat San Pol, molt a prop de La Bisbal, es tracta d’una petita ermita romànica adossada a petites cases que potser havien estat la rectoria.
San Pol de la Bisbal
Actualment dedicada a Sant Jaume, l’església, de mitjan s. XI, no apareix esmentada fins l’any 1270. Als ss. XVIII i XIX es va reformar amb la construcció de capelles laterals i el campanar de cadireta. Durant les obres de consolidació que el 1980 va fer la Diputació de Girona es van descobrir dues sitges amb materials romans.
Originàriament era una església de tres naus i tres absis semicirculars. Avui la nau sud ha desaparegut i només queden vestigis de l’antiga absidiola en el punt on s’unia amb l’absis central. La nau nord es va anular en fer capelles aprofitant l’obertura dels arcs formers; això no obstant, encara s’hi pot accedir i observar-ne la volta de canó com també la volta de quart d’esfera de la seva absidiola. Segurament també era de canó la volta de la nau principal, actualment una mica apuntada. Els dos absis conservats són llisos i tenen, ben centrada, una finestra de doble esqueixada.
Després de fer unes fotografies hem retornat cap a Banyoles a dinar ja que havíem quedat amb la Marta que segurament arribaríem per fer-ho.

Castell de Begur i d'Esclanyà

La sortida d’aquests dimarts ha consistit en descobrir dos castells i conèixer una església, els castells de Begur i d’Esglanyà i l’església d’aquesta darrera població. A diferència del dimarts passat el dia s’aixecat clar i lluminós i no ha estat difícil decidir-nos per veure el mar.
Hem decidit anar a Begur passant per Torroella, abans d’ arribar a Pals, hem recordat que teníem pendent una visita a El molí de Pals, hem vist l’indicador i hem anat fins a l’oficina d’informació, on dues persones ens han atès i ens han informat de quan podem visitar-lo, com fer-ho, a quina època etc. Hem recollit la informació, hem comprat dos kg. d’arròs un de semillarg cristal·lí i un de perlat i hem continuat en direcció a Begur.
Un cop allà hem aparcat sota del castell ja que cal pujar-hi a peu. La pujada es curta i la vista a cada revolt va guanyant en bellesa, és excepcional la vista que és gaudeix de les illes Medes, un somni veure néixer el dia i veure’l adormir-se en alguna de les cases que estan en uns llocs privilegiats.
Castell de Begur
Aixecat al lloc d’un assentament ibèric i romà, el castell apareix documentat des de l’any 1019, quan n’era senyor Arnust de Begur. A mitjan s. XI era propietat de la comtessa Ermessenda, i l’any 1057 el va vendre als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i la seva muller Almodis, els quals el van infeudar a diferents personatges. Al s. XVI passava a ser de Guilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, la família de la qual el va posseir fins al s. XVII. Al s. XV, després de la guerra contra Joan II, va quedar molt malmès i es va haver de refer. Durant la guerra del Francès, el general anglès Doyle el va prendre als francesos i el va fer volar.

Els elements més remarcables que ens han arribat són una torre de cos cilíndric amb base atalussada, que manté uns 5 m. d’alçada, i les restes d’una petita sala rectangular amb l’inici d’una volta que conserva les empremtes de l’encanyissat. També destaca una cisterna de planta rectangular, que mostra l’arrencada d’una volta. La torre es pot datar en època baixmedieval, i les restes de la sala i la cisterna entre els ss. XI i XII.
Hem deixat el que queda del castell de Begur i hem anat fins al poble d’Esglanyà que està molt a prop.
En un tres i no res hem estat voltant per l’entorn del castell i fent fotografies de la seva torre i també de l’església. Tant el castell com l’església estan paret per paret amb edificacions de cases, fet que dificulta veure les seves dimensions i característiques.
Castell d’Esclanyà i Sant Esteve d’Esclanyà.
El castell o torre, si bé és del s. XII, no apareix esmentat fins el 1362, quan depenia, juntament amb el castell de Begur, dels Senyors de Cruïlles i Peratallada.
Encara que de l’església no se’n coneixen notícies anteriors a l’any 1280, els seus elements romànics daten del ss. XI i XII. Durant el s. XVIII va ser reformada.
El castell d’Esclanyà
És una notable i interessant estructura de planta rectangular d’uns 6 per 10 m. de costat i una alçada de 13 m. Al costat oest conserva un matacà amb una obertura adovellada de mig punt, i a la banda nord han quedat alguns dels merlets que devien coronar tota la construcció.
L’església
És un edifici de dues naus capçades per dos absis semicirculars. La nau nord té volta apuntada i la sud, amb la qual es comunica mitjançant arcs formers, una volta de canó. La nau del costat nord, del segle XI, conserva, tapiada, la porta romànica i un campanaret de cadireta; la del costat sud, de datació posterior, té una porta amb frontó del s. XVIII i una rosassa de dimensions petites, l’absis de la primera nau mostra una finestra de doble esqueixada i un basament fet de lloses que formava part d’un absis més antic, probablement del s. X; el de l’altra nau mig amagat, té, ben centrada, una finestra de doble vessant i arcs de mig punt.
Hem deixat la petita vila d’Esglanyà i ens hem decidit anar a dinar a “Can Pepó” a Fontclara.

La pedra de Girona -circut ürbà a les pedreres

Aquest dimarts el dia s’aixecà molt insegur, boira, una mica de plugim i més aviat fresca. No hem volgut deixar de sortir però hem optat per una sortida conservadora. Teníem un fulletó que varem recollir de l’oficina de turisme de Girona i que segons ens van dir era un circuït que s’havia obert feia poc. Es tractava d’una descoberta de les pedreres de Girona i que es podia fer sense dificultat.
Tractant-se de fer-ho al voltant de la Ciutat donava peu a què, si el temps empitjorava, aviat seriem al cotxe.
Hem començat a caminar a la plaça de Catalunya al costat dels jardins de la muralla i en direcció a la Muralla
El recorregut, que segueix l'antic camí de la Ferradura, ha estat un passeig per excel·lència de la població gironina fins a la urbanització de les pedreres, que ens introdueix al coneixement de l'anomenada pedra de Girona, i descobreix alguns dels aspectes relatius a la seva composició i formació fa milers d'anys. Mostra alhora, els antics espais d'explotació d’on era extreta i posa de manifest la seva omnipresència en l'arquitectura patrimonial gironina, tot acompanyat d'unes vistes extraordinàries sobre la ciutat.

El nom de pedra de Girona prové del fet que aquest material es troba i s'ha explotat des d'antic a les rodalies de Girona. Es tracta d'una una roca sedimentària calcària, que té el seu origen en el dipòsit de carbonats i restes d'organismes format en un mar tropical poc profund que fa 50 milions d'anys cobria aquesta zona. Es tracta d'una roca d'un color blanc-grisós i blavós amb un alt contingut en fòssils, entre els quals destaquen els anomenats nummulites.
Amb aquest projecte es pretén completar les iniciatives turístiques endegades a Girona, així com portar a terme activitats complementàries de cares a estructurar-les, donar-les a conèixer i comercialitzar-les per estimular l'aforament de nous nínxols d'activitat econòmica que comportin la creació de llocs de treball, en un moment especialment necessari atès l'actual situació de conjuntura econòmica en la que ens trobem. Aprofundint en àmbits emergents com són el turisme gastronòmic, de natura o els oficis que contribueixin al desenvolupament local del territori, amb l'objectiu final de continuar dinamitzant turísticament la ciutat de Girona.
Aquest itinerari permet fer descobriments singulars i curiosos en elements tan quotidians com és la barana del pont de Pedra on es pot distingir perfectament les vèrtebres fossilitzades d'un sirènid (espècie de balena que va viure fa uns quaranta milions d'anys al mar que hi havia on ara hi ha Girona). La pedra de Girona, extreta de les pedreres que envolten la ciutat des d'èpoques molt remotes, és una roca calcària que pertany al grup de les roques sedimentàries. La muralla, la catedral (façana principal i escales), els Jutjats, el palau dels Agullana i l'església de Sant Martí, can Norat a la Rambla, el pont de Pedra, Hisenda o l'interior d'alguns edificis com l'IES Santiago Sobrequés, la Casa de Cultura o l'Ajuntament són alguns dels indrets on es pot observar molt clarament les característiques tan peculiars de la pedra de Girona.
Torre d’Alfons XII, el recorregut finalitza en aquest indret què és el punt més alt de l’itinerari, una gran talaia de 160 m. D’altitud que permet obtenir una magnifica panoràmica de la ciutat tot recorrent el perímetre habilitat com a camí que l’envolta.
Fou construïda al segle XIX al mateix lloc on anteriorment hi havia el reducte de la Ciutat, anomenat també de Sant Narcís o dels Estudiants i edificat l’any 1675 com una posició destacada del fort del Condestable dins el sistema defensiu de l’est i el sud-est de Girona. El reducte va ser volat pels francesos el 1814, com la resta de les fortaleses veïnes. Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) se n’aprofità l’interior i les pedres per edificar l’anomenada torre d’Alfons XII, un petit fortí construït d’acord amb les directius defensives de finals del segle XIX. A sota la torre trobem la font del Mirador.

Castell de Roca i Sant Esteve de Briolf

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Vall de Campmajor a la nostra comarca. Es tractava de fer una excursió que va estar publicada en el Descobrir Catalunya i que l’amic Josep Maria ens en va fer una fotocòpia.
Molt aviat hem arribat a Sant Miquel de Campmajor i hem deixat enrere l’església romànica de Sant Miquel que ja coneixem per dintre i sobre tot per fora, hem deixat enrere el pont romànic de Can Prat i a 50 metres del trencall que portaria al Collell hem deixat el cotxe i hem agafat els bastons. Molt aviat hem estat a la Font de la Teula on un plafó n’explica la situació, hem baixat fins a tocar el riu, el Ritort, però no hem pogut anar fins on hem intuït que hi havia la font, el camí està massa embrossat per arribar-hi
El camí discorre en bona part paral·lel als rius Ritort i Ser, que donen frescor i alegria i sobre tot posen música a la nostra excursió, a l’anada pels seus costats esquerres i a la tornada pel dret.
A l’esquerra de la pista hem vist el mas el Crous, que segons un altre plafó explicatiu l’amo del mas va ajudar a un tal Pascual i Sanchez Maza a fugir de la seva escapada del Collell.
Cap el tres quarts de camí hem vist el castell de Roca. Es tracta d’una casa forta del segle XIV-XV, és un edifici de construcció valenta de la qual encara podem observar la torre romànica situada a l’esquerra de la façana principal
Molt aviat arribem a una passera on conflueixen el Ser i el Ritort, un punt privilegiat entre dues valls i dos rius on hem escoltat el soroll d’un salt d’aigua, en aquest lloc hi va existir un molí fariner.
Hem vist el cartell de Briolf, però per deficiència de la fotocòpia no hem encertat a agafar el camí corresponent, la pista ens ha portat al mas Jofre de la Roca, on ens fet descobrir el nostre error. Retrobat el camí hem començat a pujar i molt aviat hem arribat a l’ermita de La Mare de Déu de Loreto i com a demostració hi ha un llorer que fa companyia a l’ermita. Aquesta estava oberta però en un estat de molta deixadesa. No aporta res d’especial. Seguint el camí hem trobar un indicador que menava a Sant Esteve de Briolf i a Can Pla, aquest darrer el nostre camí, però la fitxa deia que valia la pena pujar fins a l’Església, així ho hem fet, han estat 10 minuts de forta pujada per arribar a una petita explanada on hi ha l’ermita i una torre fortificada. Llegim a Catalunya romànica :
Sant Esteve de Briolf.

Església que consta d‘una nau amb volta de canó i absis semicircular, i que conserva a la porta un baldo reaprofitat amb una figura zoomòrfica de tradició romànica. La torre o Casa forta de Briolf és de planta quadrada , amb dues portes, la del sud molt transformada. Al segle XIII hi van afegir l’església de Sant Esteve, sembla que en èpoques més recents van quedar unides per la rectoria. Avui tot està que fa pena, un abandó total, una deixadesa que entristeix i que sense voler lamentes el poc esforç que s’està fent per preservar la nostra historia i el nostre Patrimoni.
Hem retornat al senyal que ens dirigia cap a mas de el Pla, hem anat perdent alçada per arribar fins a la lleva del riu on ens hem hagut de descalçar per traspassar-lo. Hem trobat molt aviat el mas el Pla on un persona forastera ens ha indicat que havíem de fer un petit sender per trobar la pista que hem trobat de seguida.
Amb quaranta cinc minuts de caminar hem arribat al cotxe, en total més de 10 km i una mica més de tres hores amb un dia que hem començat a caminar amb + tres graus però degut al sol i a l’exercici ens hem tret tota la roba d’abric.
Amb molta set i amb la gana feta ens hem apropat a l’Hostal de Sant Miquel de Campmajor que ja coneixem a resoldre els dos problemes.

Castell d'Arenys d'Empordà

La sortida d’aquest dimarts ha estat una sortida amb doble interès, per una banda volíem anar a conèixer el castell d’Arenys d’Empordà al poble de mateix nom i visitar el Fòrum Gastronòmic de Girona.
El matí ha donat prou temps per fer les dues coses, hem anat a trobar el poble de Bàscara, hem traspassat la N. II i molt aviat hem arribat al poble d’Arenys d’Empordà.
La primitiva estructura medieval del poble fou modificada durant els segles XVI, XVII i XVIII per edificis i estructures populars. A poca distància, vers el NE, hi ha el raval del Camí de Dalt, on hi havia hagut un pedró, amb les cases arrenglerades a un costat del camí. Són cases dels segles XVII i XVIII, amb terrasses sobre voltes de mig punt
L’església, el castell, la rectoria i alguns edificis en formen el nucli principal.
Un cop més hem vist un castell molt degradat, amb portes i finestres trencades o sense vidres i en estat decadent
L’església de Sant Sadurní d’Arenys d’Empordà havia estat integrada en les defenses del castell, la seva construcció d’una nau amb una capçalera semicircular té molts trets del romànic i alguns afegits gòtics. Hem llegit que la nau va ser allargada a la primeria del segle XIV i que la porta d’arc adovellat, es situada a migdia i datada el 1306.
El castell d'Arenys d'Empordà, és un edifici de planta rectangular, amb un petit pati central. Al segle passat es van destruir els merlets i les garites angulars per construir la teulada actual. El castell, actualment, és un edifici essencialment dels segles XVI-XVII bastit sobre el palau fortificat medieval. Tot el conjunt és de propietat privada.
A la primeria del segle XX, dins els terrenys del castell, entre el poble i el riu, es construí un gran casal, que és conegut també per Castell d'Arenys.L'activitat econòmica principal és l’agrícola i es compagina l'agricultura i la ramaderia, especialment bestiar boví. Al costat del Castell hi ha un mirador amb una vista esplèndida del "Terraprim d'Empordà" d'en Josep Pla, acompanyada de la serpentejant trajectòria del Riu Fluvià.
Acabat el que donava de si la visita a l’església i el castell hem anat a donar una volta pel poble. Hem quedat parats i bocabadats de les cases que si han construït, quines cases
Seria difícil escollir-ne una, veient aquestes cases de ben segur que els propietaris no es dediquen ni a la ramaderia ni a l’agricultura.
Hem abandonat el poble i ens hem arribat a Girona per visitar la Fira gastronòmica que s’està fent aquests dies.
El periodista Manel Bonifacia ha escrit en el seu blog entre altres temes aquet text.
Ferran Adrià ha acabat la sessió recordant la primera vegada que va intervenir en el Fòrum, en la primera edició a Vic, un llunyà 1999, ara fa 12 anys. I ha recordat que en aquella ocasió va fer una cosa que ara ens sembla el més normal del món però que aleshores feien molt pocs cuiners, o cap: compartir-ho tot, en paraules seves. Explicar què feien al Bulli i fer-ho sense guardar-se cap as a la mànega, detallant tècniques i ingredients.Com el mateix Adrià ha recordat, històricament els cuiners no deixaven entrar ningú a les seves cuines, i si ho feien, amagaven les receptes. "Quan el Bulli ho va compartir tot fa 12 anys, tots van tenir l'obligació de compartir".Aquesta és, segons el meu parer, una de les principals revolucions que hi ha hagut a la cuina en aquests darrers anys, sinó la primera: la fi de les fórmules secretes, posar-ho tot a l'aparador i, per tant, permetre que l'evolució cada vegada més ràpida d'alguns cuiners d'avantguarda s'escampés com la pólvora fins als més petits restaurants, de manera que coses que fa tan pocs anys eren revolucionàries, com un sifó o un simple cercle metàl·lic per donar forma als aliments a l'hora d'emplatar-los, ara estiguin a moltíssimes llars. Intenteu recordar quan vàreu sentir a parlar per primer cop del 'biberó', aquest utilíssim pot de plàstic amb una boca allargada que permet 'dibuixar' sobre el plat amb els colors de salses i reduccions. Ara és tan habitual a molts llocs, que alguns el fem servir fins i tot per tenir-hi l'oli d'oliva per cuinar o per sucar el pa i gairebé ja no recordem què és un setrill.Aquesta obertura de portes i finestres de les cuines perquè els cuiners poguessin copiar o millorar les tècniques i procediments els uns dels altres, provocant una evolució cada vegada més accelerada de la cuina per la suma de factors, s'ha vist reforçada amb la generalització de les tecnologies de la informació i la comunicació que han permès que les receptes saltessin dels llibres i els congressos per a especialistes als mitjans de comunicació tradicionals i després a Internet i a les xarxes socials i avui, si jo volgués i en sabés, no tindria cap problema per reproduir alguns dels plats que ens van ensenyar ahir els germans Roca i que a ells els han costat segurament temps i temps d'estudi i de proves.Si aquest mèrit que s'atribueix Adrià d'acabar amb el secretisme dels cuiners, que tant ha contribuït a fer que tots perdéssim la por a provar, a experimentar, si aquest mèrit és realment seu com va dir, em trec al barret i li ho agraeixo profundament, com a afeccionat curiós que gaudeix amb les demostracions dels cuiners, les seves classes magistrals, els seus 'show-cooking'. I el seu compromís amb la nova fundació és seguir posant tot el que faci a l'abast de tothom.
El que hem menjat aquí i allà ens ha servit per poder esperar el sopar, ha estat una experiència molt gratificant.

Església i castell de Sant Feliu de la Garriga

Aquest dimarts hem anat a conèixer l’església i castell de Sant Feliu de la Garriga Per arribar-hi hem anat fins el poble de Viladamat, poble que queda en la carretera que va d’Orriols a l’Escala. Arribats a la població hem buscat el lloc on s’inicia el camí. Cap problema ho hem trobat ben aviat i hem començat a caminar, un camí molt plàcid que ens ha acostat al castell i a l’església.
Es tracta d’una propietat privada i una reixa n’ impedeix l’entrada, o sigui que hem fet unes fotografies i poca cosa més. Hem vist que el portal de l’església esta molt malmès, doncs un puntal aguanta una de les pedres de la clau de volta del portal.
L'Església de Sant Feliu de la Garriga es troba al costat del castell del mateix nom, a llevant de la serra de Sant Grau o de Valldevià, en un replà del vessant del puig de Segalà. L'església de Sant Feliu és esmentada en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de Rasés: "Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam Sancti Felicis cum terminus et adjacentiis suis".
En una làpida del segle X, avui perduda, però esmentada al segle XVII a la crònica de Jeroni Pujades, hom podia llegir que els sarraïns havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al Rosselló, d'on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors i tornà les terres als seus propietaris.
L'església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de l'actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al segle XVII, que la darrera, emplaçada a l'únic nucli habitat compacte del terme, absorbí la funció parroquial efectiva.
L'església consta d'una nau rectangular de 7,5 metres d'amplada, un transsepte elevat i no sobresortint en planta i un absis semicircular a l'extrem de llevant, que te la mateixa amplada que la resta de l'edifici. A l'extrem meridional del transsepte hi fou adossada una torre campanar.
La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L'absis té una volta de quart d'esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques i dimensions que els esmentats arcs torals. El transsepte, amb la seva volta de canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i l'absis, definit entre l'arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els quals sostenen longitudinalment la seva volta, és a dir, llur funció és també la d'arcs formers de la dita del transsepte, estan fets amb dovelles ben tallades i polides de calcària, com els carreus dels pilars i tenen impostes bisellades i de pla.
L'absis té decoració llombarda, tant al parament extern com a l'interior, que presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del parament. L'arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per emmarcar la finestra que s'obre al fons de la capçalera.
La porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Aquest frontis és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d'un eix vertical construït per les tres obertures que perforen el parament: La porta, un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El conjunt de la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran arcada cega de mig punt.
Al mur meridional de la nau, hi havia una altra porta, de la qual només s'ha salvat l'arc interior adovellat de mig punt.
A pocs metres de l'església, vers el sud-est i al marge del camí que porta per aquesta banda a l'entrada del castell, hi ha un sarcòfag antropomorf, de dimensions excepcionalment grans (214 x 65 cm), que per la seva estructura es podria datar dins el segle XI. Segurament procedeix de la necròpoli que es trobava al llevant i sud-est de l'església. (Informació extreta de "Catalunya Romànica Vol. IX").
És tan encantador el lloc, el camí era tant agradable que hem continuat caminant , hem vist un cartell que indicava a Palau i hem anat seguin fins que el cor i el rellotge ens ha fet tornar al cotxe.
Amb el cotxe ens hem arribat a Palau Borrell, lloc on hauríem arribat amb menys de cinc minuts si haguéssim continuat l’excursió. Aquí hem pogut veure una altre ermita romànica la de Santa Eulàlia de Palau Borrell. Només n’hem pogut fer una fotografia de la façana ja que les masies i cases no donen peu a poder-ne veure el contorn.
Hem refet el camí cap a Viladamat i ens hem decidit arribar-nos a dinar a Sant Pere Pescador, cosa que hem fet en el restaurant “Els fogons de la plaça”, en la mateixa plaça major de la vila.

Santa Maria de Fanals d'Amunt

La sortida d’aquest dimarts ha estat a Santa Maria de Fanals d’Amunt que queda molt a prop de la vila de Calonge. Des d’aquesta població cal seguir la direcció de Romanyà de La Selva on a tres km es troba l’indret on començà el camí per arribar-hi.
Han estat a prop d’un km. de pujada continuada pel mig de sureres i alzines fins arribar a una esplanada on es troba l’ermita, també s’hi troba una casa mig enrunada però que està habitada.
Des del pla de l’ermita es gaudeix d’una panoràmica de la vila de Calonge i per l’altre costa la vessant verda de les Gavarres.
Santa Maria de Fanals

Erigida en un indret on s’han fet troballes d’època romana, l’església s’esmenta per primer cop el 968 en un precepte del rei Lotari a favor de Sunyer, abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta possessió va ser confirmada el 1163 per una butlla papal d’Alexandre III, Va perdre la parroquialitat a favor de la nova església de Santa Maria de Fanals, que consta com existent almenys des de el s. XVI, i de la qual va passar a ser sufragània. A mitjan s. XVIII va quedar sense culte. A la parròquia actual es conserva una làpida gòtica procedent de l’església vella.
Hem refet el camí, hem recuperat el cotxe i hem seguit direcció a Romanyà, per anar a fer unes fotografies del dolmen de la “Cova d’en Daina” i arribar-nos a veure el menhir de la Murtra.
Dolmen de la Cova d’en Daina
El dolmen amida 7,60 m de llarg per 1,70 m d'ample i 1,50 m d'alçada. La cambra funerària, de forma rectangular, es troba separada de la galeria per tres peces que conformen la porta d'entrada. Les peces de més grandària recuperades de l'aixovar foren trobades en l'excavació de Pere Cama i Casas el segle XIX. Altres de més petites pertanyen a l'excavació d'Esteva Cruañas. Del conjunt cal destacar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i de criatures. Set puntes de sílex de diverses tipologies i fragments de ganivet, també de sílex. Dos fragments ceràmics amb línies incisives i un altre fragment de vora, potser campaniforme. Més de tres centenars de grans de collarets d'esteatita i decalaïta. Dues plaquetes de fibrolita de color gris verdós i dues altres de sorrenca molt fina, una perforada. Una peça discoidal de pissarra negrosa i una petita peça feta amb una làmina fina d'or, enforma cilíndrica, enrotllada.
Menhir de la Murtra o Pedra Gentil,

És un menhir de granit en forma d'estela, al costat del qual se'n va trobar ajagut un de més petit fal•liforme. Segons sembla es tractava d'un cromlec amb el menhir central i altres al seu voltant. Tot i no haver estat mai excavat científicament, s'ha pogut datar com del 3500-3000 a. C., segons la seva arquitectura i la cronologia dels sepulcres megalítics del seu entorn.
Hem fet unes fotografies i amb el cotxe hem seguit tres-cents metres fins a trobar el cementiri on es troba enterrada l’escriptora Mercè Rodoreda, aquí hem baixat i hem retratat la seva tomba on hi ha una escultura amb el seu bust juntament amb un llibre.
Hem seguit fins a Romanyà de la Selva per si hi havia algun dels dos restaurants oberts però tots dos eren tancats. Hem visitat el poble tot llegint petits escrits de Mercè Rodoreda que es troben a diferents llocs del municipi i hem anat a veure la creu de terme noucentista que es troba a tocar del poble.
Sant Martí de Romanyà
El terme de Romanyà s’esmenta l’any 881 com a límit de la vall d’Aro. L’església malgrat ser preromànica, no surt documentada fins l’any 1019, quan era possessió de la canònica gironina. Dins aquesta parròquia hi tenia alous el monestir de Sant Feliu de Guíxols, confirmats per una butlla papal d’Alexandre III l’any 1163. Va ser reformada en època romànica, entre els ss. XII i XIII, i també en època barroca.
Finalment en hem decidit anar a dinar a Llagostera on ho hem fet a “Can Cassoletes”,
Les carxofes eren de llauna.