Sant Cebrià de Llémena

La sortida d’aquesta setmana ha començat a Sant Feliu de Pallerols, i el primer objectiu era anar a fer unes fotografies de Sant Miquel de Pineda, que queda just abans d’arribar al poble i concretament a peus de la via verda d’Olot a Girona. La darrera vegada que hi vàrem anar encara no tenia la màquina digital.
Hem fet un tros de camí per arribar-hi i hem vist que a la masia del costat, fins fa poc abandonada, s’hi està treballant de valent, sembla que hi fan una casa de turisme rural, hem vist per la seva aparença que pot quedar un edifici amb molta gràcia, i en un lloc molt bo, doncs es farà publicitat ella mateixa, ja que des de la via verda es veu millor la casa que l’ermita.
Hem tornat a recuperar el cotxe i hem seguit cap a Sant Iscle de Colltort, on hem fet una volta i hem vist com ferraven un cavall, una camioneta molt ben endreçada amb la part posterior com a taller i en els laterals tot de ferradures de diferents mides. Hem vist com li treia la ferradura vella i com li arreglava la planta tot netejant l’unglot a fi de poder-li posar la nova. En fi que feia la feina de Podòleg de cavall.
Sant Iscle de Colltort
A la capçalera de la riera de Sant Iscle es troba el poble de Sant Iscle de Colltort (15 h el 2005), al peu del castell de Colltort (845 m), situat a l'extrem oriental de la serra de Marbolenya, sota el qual, separant-lo de la serra de Fontpobra, hi ha el Coll Tort (825 m). La població celebra la festa major al setembre. El castell de Colltort és documentat el 1017. Havia estat donat en feu pel comte Ramon Borrell de Barcelona al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. La jurisdicció del castell i del terme passà a la senyoria d'Hostoles i, després, als Santapau. Al segle XVII formava part de la batllia reial d'Hostoles. L'església parroquial de Sant Iscle, documentada també el 1017, és un edifici romànic molt modificat. L'absis ha estat substituït per una ampliació del temple.
L'església, d'origen romànic amb reformes continuades entre els segles XV i XVIII, ha estat restaurada.
El poble de Sant Miquel de Pineda (14 h el 2005) és situat a l'esquerra del Riu Brugent, vora la riera de Sant Iscle, aigua amunt del cap de municipi. És centrat per l'església de Sant Miquel, parròquia romànica d'una nau, amb capelles afegides posteriorment. L'absis és sobrealçat i eixalbat. El campanar és de torra, i a ponent hi ha la porta, d'època més moderna. La festa major del poble és a l'octubre. El lloc formava part del terme del castell d'Hostoles, i al segle XVII era de la batllia reial d'Hostoles.
Entre les masies més antigues del terme cal destacar la Sala, el Mas Prat, Cal Nespleda, la Torre (amb una capella de la Mercè) i el Mas Pallerols, que ha donat el nom al municipi, amb una capella dedicada a la Sagrada Família.
Aquí hem anat cap el cotxe i hem seguit en direcció al Ventós que era on volíem deixar el cotxe a fi de pujar fins l’ermita de Sant Julià de les Medes.
Arribats al Ventós amb l’excusa de saber els preus de les habitacions i del restaurant hem aprofitat per preguntar com anar a Sant Julià de les Medes, la persona que ens ha rebut ens ha rectificat i n’ha dit Sant Julià de Ventós, tothom escombra cap a casa.
Ens ha explicat com anar-hi, ens hem acomiadat tot agraint les dues informacions i hem començat a caminar en la direcció que ens ha suggerit, un camí que s’enfila fins arribar a un gran pla que s’anomena Camp del Perer i on s’hi troba una alzina monumental, l’aulina ens ha indicat el lloc de l’ermita ja que segons el mapa era molt a prop.
L’ermita està del tot abandonada, es va tapiar la porta amb obra però ja ho han obert i està tot plegat en molt mal estat, l’única noticia que hem trobat a la Catalunya Romànica diu Sant Julià de les Medes Molt modificada, consta d’una nau i un absis semicircular més baix que la nau. Això es cert l’absis queda més baix.
Hem baixat pel mig del bosc i hem recuperat la pista que ens ha portat fins el Ventós. Hem pensat que amb els diners que s’han gastat per construir l’hotel de 4 estrelles, podrien haver fet un esforç i arreglar l’ermita que segons ells és Sant Julià del Ventós i de la seva propietat.
Per dinar hem baixat a Sant Feliu i hem menjat un plat combinat a Cal Trabucaire.

Mare de Déu de Mont-ros

La sortida d’aquest dimarts ha estat al Santuari de la Mare de Déu de Mont-ros al municipi de Sant Joan les Fonts a la Garrotxa, Església situada al cim del Mont-ros (632 m.) en el contrafort de la serra de Sant Julià del Mont.
En l’actualitat l’esmentada església pertany a la parròquia de Begudà. Esmentada ja el 1240, constituïa l’església de l’antic castell de Mont-ros, del comtat de Besalú, que fou possessió dels Vescomtes de Bas i és ja esmentada el 1126. Formà part posteriorment de la baronia de Castellfollit de la Roca.
Per arribar-hi hem seguit les instruccions de la persona que la setmana passada ens va indicar per pujar a la Mare de Déu de la Devesa i que ens va dir també per on havíem d’agafar el camí.per arribar a la Mare de Mont-ros. O sigui que havíem d’anar al polígon de Begudà i al final de tot hi havia una obertura al ballat per on calia prendre el camí.
Així ho hem fet hem pujat amb el cotxe uns cinc-cents metres de pista i on hem vist que podíem deixar-hi el cotxe sense perill hem aparcat. Aquí hem agafat el camí i amunt, es tracta d’una pista que amb un 4 x 4 valent, alt de sostre i amb reductora es pot fer, com hem pogut comprovar al baixar de l’ermita, la pista per sort segueix per la vessant obaga de la muntanya i per tant hem fet tota la pujada, prop d’una hora a l’ombra de l’alzinar que cobreix banda i banda del camí.

Arribats al cim hem pogut veure l’ermita que tristament no té teulada, això fa que es vegi molt més malmesa del que està la resta de la construcció. Hem buscat les restes del castell i solament hem trobat pedres escampades entre la vegetació que s’ho ha anat engolint tot i que és difícil endevinar on era realment.
Hem fet una mica de descoberta per veure si trobàvem més indicis de l’enrunat castell i hem refet el camí. Una persona que hem trobat al pujar i desprès al baixar ens ha dit que hi havia estat amb una gent de Barcelona i que li havien dit on hi havia la torre del castell i les altres dependències. Nosaltres no hem tingut aquesta sort.
Tot baixant hem vist com un Nissan Terrano ens venia de cara. Ves per on eren les mateixes persones que havíem trobat a Begudà i que ens havien indicat per on arribar a Mont-ros. Els hi hem dit que el dimarts passat havíem pujat fins a la Mare de Deu de la Devesa i que avui seguint les seves indicacions hem assolit el petit cim de Mont-ros. Hem estat compartint una estona de bona conversa i ens han preguntat on dinareu avui, nosaltres havíem pensat anar a la Fonda Siqués a Besalú, ells en han suggerit les Oliveras a prop de les piscines. Els hi hem agraït tota la informació que ens han donat i a veure si un altre dimarts ens els trobem.
Encara abans d’arribar a baix al nostre cotxe, ens han tornat a atrapat, ens han dit que tenen homes netejant el bosc i que en fan el seguiment, ells pertanyent a Sant Joan les Fonts i coneixen a Mn. Miquel que ens va donar un cop de mà en una sortida per la vall de Bianya.
Mont-ros
En l’època medieval destacava una construcció per sobre la resta: és el conjunt format pel castell de Mont-ros i església de Mont-ros segles XI-XII. El castell possiblement edificat a finals del segle XI, controlava l’accés a les valls altes del Fluvià. Aquest castell formà part, durant un cert temps, del conjunt de castells del vescomtat de Bas. Segons diverses referències, el 1339 el rei Pere III el Cerimoniós l’incorporà a la corona. D’aquestes construccions només en queden ruïnes, però podem dir, partint de les restes visibles i referències a documents varis, que el castell es componia d’una construcció formada per una torre, segurament de planta rectangular, una sala, alguns edificis menors i unes muralles.
Separat del complex se situava l’església, capella de la fortalesa possiblement del segle XII, dedicada a la Mare de Déu de Mont-ros. Avui dia encara es pot veure una petita part de la construcció d’una sola nau amb contraforts a l’exterior que reforcen l’absis de la nau.
Ens hem arribat a Besalú per demanar informació d’unes ermites i hem aprofitat per anar a dinar a les Oliveras, molt bé, un lloc amb un bon disseny, molt acollidor, un menú de 10 Euros amb un bufet de primer plat i un segon a escollir, tot molt bo i molt correcte. Hem d’agrair als amics de Sant Joan les Fonts l’encert de recomanar-nos aquest lloc.

Mare de Déu de la Devesa a prop de Begudà

Aquest dimarts hem anat a descobrir territori al voltant de Castellfollit de la Roca i Montagut, el primer objectiu era anar a peu a l’ermita de la Mare de Déu de la Devesa.
Per fer-ho, i d’acord amb el mapa, calia anar fins a Castellfollit de la Roca, cosa que hem fet i tot seguint el mapa hem descobert el “Pont Trencat”, del que hem fet unes fotografies, aquest queda ben bé a sota del nou pont de l’Autovia. Segons hem llegit allà mateix, diu que es tractava d’un pont medieval, però en la informació de l’Ajuntament diu que és del 1908, caldrà seguir investigant.
Des d’aquest punt hem anat en direcció al veïnat del Angles on abans d’arribar-hi i just a la masia del “Palomer de Baix” hi ha un indicador que diu La Devesa i coincideix en passar per la Masia del Palomer de Dalt, tal com senyala el mapa..
Aquí hem preguntat per a anar a l’ermita, ens han dit que el camí era una mica perdedor, que hi havia senyals de color verd, que estava a una hora de camí i que el camí s’enfilava des d’allà mateix.
Amb cor fort hem començar a caminar pel mig d’un alzinar, molt perdedor, però hem trobat una marca verda, això ens ha animat, més amunt una altra marca, anem camí enllà, cap marca ni més amunt ni més avall. Seguim per una pista més ampla que passa per una casa abandonada “La Lloreda”, el camí es bifurca, cap senyal desistim i refem el camí que hem fet , una mitja hora i tornem a cotxe, la calor ja es fa sentir són més de les 11.
Decidim anar a preguntar a l’Ajuntament de Montagut, on ens diuen que per accedir-hi i apropar-se en cotxe és millor anar-hi des de Begudà, aquest consell ja ens va bé doncs podrem conèixer l’ermita de Santa Eulàlia de Begudà una més del romànic de la Garrotxa. Begudà és una vall que teníem pendent des que vàrem fer l’excursió de Batet de la Serra a l’ermita de Sant Abdò i Senén, el desembre passat.
Arribats a Begudà hem fet unes fotografies a l’església pel treball de les 105 ermites i hem preguntat a una persona que ha passat per davant nostre i que feia cara d’expert, es pot pujar a la Mare de Déu de la Devesa, si però amb aquest cotxe no, escolti que és un 4x4, ha així si i es pot arribar fins allà mateix, si seguiu aquesta carretera i sempre en direcció a la masia del Santaló. Així ho hem fet, per un camí de terra d’una sola direcció, molt estret, hem arribat fins a la masia on hem saludat una parella que trafegaven per l’hort, eren prop de les dues i queia un sol de justícia. De la masia a l’ermita que són uns tres-cents metres també ho hem fet amb el cotxe, doncs la caminada ja l’havíem fet.
La Mare de Déu de la Devesa
L’ermita de la mare de Déu de la Devesa és un petit santuari que es troba situat a uns dos quilòmetres al sud-est de la població de Castellfollit de la Roca, en una zona actualment boscosa i solitària, just al damunt de la muntanya on passen els nous túnels de la variant, al terme municipal de Montagut.
La primera notícia documental del santuari data de l’any 1261, quan Berenguer de Requesens va fundar-hi un benefici. No tornem a tenir notícies de l’ermita fins l’any 1344, quan es produí un conflicte entre les autoritats eclesiàstiques i un laic (en Santaló de Mont, amb tota probabilitat propietari del proper mas Santaló), pel control de l’esmentada capella i els seus béns. Aquest conflicte comportà que s’encomanés al prevere Pere Pascual el govern de la capella, atès que els laics tenien prohibit governar esglésies. Tanmateix alguns anys després (1369), davant la manca d’un responsable que es fes càrrec del manteniment de l’edifici, se li confia a Ramon Santaló (segurament fill de l’anterior), fet que ens mostra l’aïllament i solitud de la zona. A època moderna, a l’any 1540, és realitzà una ampliació de la nau de l’església, fet clarament constatable en l’aparell de l’edifici. Posteriorment en una data indeterminada, a aquesta ampliació, se li afegí un casalot adossat a la façana de l’entrada, que servia d’habitatge a l’ermità, i es sobrealçà el campanar d’espadanya. Aquest afegit, però, ja es trobava deshabitat a finals del segle XIX i fou aterrat poc desprès. Finalment, la Guerra Civil afectà l’ermita, a l’igual que tants altres edificis religiosos del nostre país, i comportà la pèrdua d’una interessant talla romànica que representava la verge Maria amb el nen Jesús.
Hem de fer esment que poc abans d’arribar al mas de Santaló hem anat trobant tot una sèrie de fites molt treballades i que la dona que ens ha vingut a rebre a l’arribar a la masia, ens ha dit que eren fetes per un amic seu que cada vegada que els va a visitar augmenta la producció de fites, les anomena “els vigilants del camí”. són molt artístiques.
Quan hem arribat una altra vegada a Begudà hem decidit anar a dinar a “El Collet” a la sortida de Montagut.

Caminant pel Cap de Creus

La sortida d’aquest dimarts ha consistit en trepitjar el Cap de Creus. Feia dies que no veiem el mar i començàvem a tenir enyorança. Des que vàrem fer del Port de La Selva a la Cala Taballera que tenim pendent una part de l’itinerari que transcorre pel GR-11. Es tractava d’anar fins el Mas dels Rabassers de Baix, deixar el cotxe i seguint el GR anar fins a la Cala Prona.
Hem seguit la documentació que portàvem i com sol succeir en aquests país, no està quasi mai indicat on cal agafar l’indret per anar-hi. Hem optat per l’opció que ens marcava el nostre mapa i ens hem endinsat sender enllà. Estem segurs que hi hauríem arribat però el camí esta molt tancat per la vegetació d’aquesta primavera, el bruc, l’estepa i el llentiscle han ocupat l’espai del camí, malgrat això hem fet un bon tros quasi obrin-nos camí, al final hem desistit i hem decidit tornar el setembre que els camins estaran fressats.
Hem tornat enrere i hem recuperat el GR, hem vist unes indicacions que ens ha fet pensar que més endavant hi havia una altra opció malgrat en el nostre mapa correspon a un camí més estret. Veurem si la propera vegada trobem el desllorigador.
Ens ha fet un dia mig tapat i mig de sol, molt bé per caminar i fer-ho pel Cap de Creu és molt agradable, la solitud que s’hi troba et dona ales per la imaginació, no hem trobat cap persona en tot el trajecte.
Recuperat el cotxe ens hem arribat fins el Cap de Creus a fer una cervesa al bar Sa Freu, continua havent-hi el noi que vàrem trobar en una altra ocasió, avui més pessimista però es que feia un vent de garbí que tombava i evidentment els turistes no tenen ganes de prendre res.
El Cap de Creus
Des d’un punt de vista geològic el massís del Cap de Creus és la prolongació oriental dels Pirineus. El sol, observat des del penya-segat del far de Cap de Creus, apareix sobre l’horitzó del mar a una hora més primerenca que de qualsevol altre punt de la Península Ibèrica.
Certament aquest fet en si mateix pot justificar presenciar una alba des del far, encara que hi ha més al•licients: els voltants del far són penya-segats de roques modelades per la Tramuntana durant desenes de milers d’anys, a penes es distingeixen vestigis de civilització en tot el que abasta la vista a excepció del mateix far i d’un hostal restaurant que sembla un accident més de la geografia torturada i rugosa de la crosta de la terra on els Pirineus s’enfonsen al Mediterrani. Un altre regal per als sentits és l’alè del mar, sal humitat i vent, que ho envaeix tot, allí al melic del món segons Salvador Dalí.
L’entorn marítim terrestre del Cap de Creus està protegit per la figura de Parc Natural des de 1998. Quan els antics pobladors neolítics alçaven dòlmens i menhirs a la zona existia una vegetació arbòria desconeguda avui en aquests llocs. D’aquell temps han perdurat les construccions megalítiques; el foc, l’agricultura i la ramaderia han substituït
aquell bosc primigeni de surera, alzina, arboç i roure, per matoll baix de ginesta i argoma, timó i romaní

Sant Pere Sacosta i Santurari del Far

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de la Garrotxa on hem anat tot caminant fins a l’ermita romànica de Sant Pere Sacosta i hem seguit a fer una visita al Santuari del Far a la comarca de La Selva.
Per arribar-hi hem anat fins a les Presses i hem seguit cap a Sant Esteve d’en Bas, coll d’Úria fins a trobar el llogarret del Masnou que es troba uns tres-cents metres abans del desviament al Santuari de la Salut.
En aquest indret hem deixat el cotxe i hem seguit a peu per un camí que un pagès ens ha indicat, entre vaques, bens i tanques pel bestiar hem arribat a Sant Pere Sacosta i hem vist el que en queda del que fou una església romànica.
Església de Sant Pere Sacosta
Cal agafar la carretera de Vic a Olot, deixar el trencall de la Salut per dirigir-se a la casa del Masnou, i allà es trobarà un camí que porta fins a Sant Pere Sacosta.
El document més antic que ens parla d’aquesta parròquia és de l’any 1207, que era la parròquia de la zona de la Costa, on tots els masos eren remences.
Els terratrèmols de 1427-1428 provocaren una gran mortaldat i destruïren moltes cases i edificacions, perjudicaren també l’església de Sant Pere, que pràcticament quedà inservible per al culte, de tal manera que al costat fou preparada una capella de fusta per poder practicar els oficis religiosos. Com que la pesta havia causat grans estralls entre els parroquians i la gent era poca, la reconstrucció fou molt lenta i parcial. Unes de les modificacions més tardanes van ser: noves campanes (1604), capella del Roser (1683), porta nova (1762).
A finals del segle XIX encara s’hi deia missa i s’hi podia observar la pica de batejar, el retaule de l’altar major que corresponia a una pintura d’un gòtic alemany i un quadre central representant a Sant Pere. L’any 1987 va ser millorada i consolidada per un grup de les Planes d’Hostoles.
Hem fet unes fotografies i ben aviat hem acabat la visita. Arribats al cotxe ens hem acomiadat del pagès i com que estàvem molt propers al coll de Condreu ens hem decidit per anar al Santuari del Far que des de que estem a Banyoles no hi havíem anat. Malauradament els dia que tancant és el dimarts i per tant no ens hem pogut quedar a dinar. Si que hem pogut entrar a l’església i hem pogut gaudir de l’entorn privilegiat, amb unes vistes extraordinàries sobre els pobles de la Selva, del pantà de Susqueda i les Guilleries.
Santuari de la Mare de Deu del Far
La primera vegada que trobem documentat el santuari del Far és en el testament d’en Pere Jaume de Sesqueions, fill de Bernat del mas veí al Far, del 25 d’agost de 1269. Segons la llegenda, la primitiva capella fou construïda per uns mariners, que estaven a punt de naufragar i van veure el cim del Far i van prometre que si es salvaven aixecarien una ermita en honor a la mare de Déu.
El temple actual va ser edificat en el segle XV en estil gòtic, ja que l'anterior romànic es va esfondrar durant els terratrèmols que hi va haver en aquest segle. Està format per una sola nau, de planta rectangular i coberta amb volta apuntada.
En el segle XVII es va afegir una capella lateral en el costat esquerre, prop del presbiteri. També es va reformar la façana oest i es va bastir un nou campanar de torre, en l'angle nord-oest. Dos segles més tard, en 1884, es va construir una capella de similars característiques en el costat dret.
La imatge de la Mare de Déu del Far és una talla gòtica d'alabastre del segle XV. Com en moltes altres imatges gòtiques, que buscaven un major realisme, trobem a la Verge amamantant al seu fill.
Per no malmetre l'església, ni la imatge amb el fum dels nombrosos ciris que encenen els fidels, en 1999 es va construir un petit oratori en l'antiga cisterna i s'hi va col•locar una nova imatge de la Verge.
Després d'haver estat abandonada durant uns anys, en 1970 es va restaurar el santuari i es va restablir el culte, al mateix temps que s'hi obria un restaurant. Val la pena acostar-se al santuari per gaudir de les impressionants vistes sobre el pantà de Susqueda i les Guilleries.
Finalment i no podent dinar al Santuari hem fet camí cap a Banyoles.

El Priorat de Santa Maria de Roure

La sortida d’aquest dimarts ha estat per anar a conèixer el castell i l’església de Vila-Sacra i el Priorat de Santa Maria del Roure sobre Pont de Molins a l’Alt Empordà.
Amb el cotxe hem anat fins al poble de Vila Sacra que es troba a uns 4 km. en la carretera de Figueres a Roses. Hem deixat el cotxe just al davant de l’església ja que aquesta es troba al bell mig del poble. Del castell el que en sobresurt és la torre de defensa que té un diàmetre excepcional. Hem vist que s’està rehabilitant part del seu entorn que el configuren fins hi tot cases habitades.
Castell de Vila-sacra (o de l’Abat)

La primera notícia del castell és del s. XIII, quan s’esmenta com a possessió dels Cruïlles-Peratallada. El 1226 va ser venut a Arnau de Foixà i el 1240 el va comprar l’abat Ponç del monestir de Sant Pere de Rodes. Això féu augmentar el poder que sobre Vila-sacra ja tenia el cenobi. Les notícies documentals sobre la relació del castell i el monestir entre els ss. XIII i XVIII són abundoses. Al final del s. XVIII, quan els monjos de Sant Pere de Rodes van abandonar el monestir, s’establiren al castell de Vila-sacra fins al trasllat definitiu a Figueres, l’any 1818. El castell va sofrir nombrosos desperfectes durant la guerra del Francès, quan fou usat com a quarter, amb la desamortització de Mendizábal, la comunitat va ser exclaustrada i se subhastaren els béns del monestir. El castell passà a mans privades i fou dividit en diversos habitacles. Actualment algunes parts es troben en estat ruïnós i d’altres encara són habitades. Bona part de la titularitat s’ha convertit en municipal, la qual cosa n’afavorirà la restauració.
L’església apareix documentada l’any 982 tot i que l’edifici que es conserva és d’estil romànic tardà. La seva història, va lligada indubtablement, a la del castell i, per tant, a la del monestir de Sant Pere de Rodes.
L'Església
L’edifici actual es pot datar, probablement, a la segona meitat del s. XIII o ja al s. XIV. És, doncs, una construcció romànica tardana, amb algun element gòtic. A la part inferior dels murs oest i nord hi ha vestigis del temple anterior, que van servir de basament per a la nova església.
Té una sola nau de planta rectangular, sense un absis destacat. Cobreix el temple una volta seguida de perfil apuntat que recolza sobre les restes de sis arcades cegues de mig punt dels murs laterals. A banda i banda del presbiteri hi ha unes arcades cegues dobles que s’adjunten en una mènsula.
La porta d’entrada formada per quatre arcs en gradació, amb llinda i timpà llisos, s’obre a la meitat oest del mur meridional.
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de forma semiesfèrica, decorada amb un elegant fris d’arcs lleugerament apuntats que fan datar-la al s. XIII
En acabar de veure l’entorn del castell i l’església hem refet el camí fins a Figueres per prendre la N.II i pujar fins a Pont de Molins. A la casa de la Vila ens han donat una mapa i ens han indicat per on agafar el camí per pujar fins al Priorat de Santa Maria del Roure, es tracta d’una pista emporlanada que puja fins el que queda del Priorat.
En els transcurs del camí hem anat veient molts trossos rehabilitats de paret seca i d’ oliveres centenàries, així com d’alguna nova plantació del que ens n’hem alegrat. Arribat al lloc, les ruïnes del que queda, et dona la impressió de que es va tractar d’un lloc força important. Hem vist que a més del que fou un priorat s’hi va construir a pocs metres i més tard un Santuari sota l’advocació de la mateixa Santa Maria del Roure.
Les dues edificacions avui estan en ruïnes.
Priorat de Santa Maria del Roure
L’església del Priorat de Santa Maria del Roure és d’una nau amb capçalera poligonal d’estil gòtic, encara que en el fonaments de l’absis es pugui percebre fonaments d’un absis més petit i més antic. L’absis és poligonal de cinc cares.
La nau de planta rectangular té diferents portes d’accés totes elles d’arc de mig punt i gran dovellatge. Al portal que enfronta el presbiteri s’obre un llarg finestral de doble vessant, d’arcs apuntats i una decoració molt senzilla d’arabesc calat a l’intradós.
La cornisa incorbada que marcava els vessants de l’hastial conserva encara les mènsules de suport de les bigues, de les quals la que està ubicada sobre del finestral està decorada amb un triangle i una creu. Els arcs que sostenen la coberta són de diafragma.
En l’extrem meridional de la façana de ponent hi havia un campanar de planta rectangular. Així mateix a la part meridional de l’església hi havia les dependències de la canònica. S’hi accedia des de l’exterior per una portal d’arc de mig punt amb grans dovelles de calcaria que en la dovella de clau de volta presenta una decoració en forma de creu. Banda i banda de l’arc hi havia dos carreus amb escuts heràldics, un d’ells avui ja està desaparegut, l’altra presenta un castell sobre un riu.
A pocs metres d’aquesta edificació hi ha el santuari de Santa Maria del Roure, atesa la popularitat de l’advocació a Santa Maria del Roure el que era un petit altar dintre el Priorat va fer que el mossèn Joan Puig a mitjans del segle XVII fes construir un santuari al costat del Priorat.
Hem tornat a Pont de Molins i ens hem decidit per anar a dinar a Cistella, a la plaça de la vila on hi ha el Centre Cívic de la població.

Sant Nazari de la Bola a la Serra de Llancers

La sortida d’aquest dimarts ha estat en primer lloc al poble de Joanetes a fer unes fotografies de Sant Romà de Joanetes, de les 105 esglésies romàniques de la Garrotxa. De Sant Romà, que és una d’elles no en disposava de cap fotografia. A continuació hem seguit cap a la Serra de Llancers, per conèixer una masia d’un conegut nostre anomenada Mas El Güell que és una CR i després fer una excursió a l’ermita de Sant Nazari de la Bola a la mateixa Serra de Llancers.
Hem fet la carretera de Banyoles fins a les Presses i hem anat a trobar Joanetes per enfilar desprès la collada de Bracons, A Joanetes ens hem aturat a fer unes fotos de Sant Romà.
Sant Romà de Joanetes
Església romànica que ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Són poc visibles avui en dia les traces romàniques i només podem contemplar les restes de l'antiga porta. A l'interior del temple es conserven uns pilars esculpits sota el cor i un porxo amb columnes reaprofitades.
L'edifici més vistós i representatiu de Joanetes és la seva església. consagrada a Sant Romà, es troba documentada el segle XII. L'estil romànic d'aquest temple és un dels més interessants de la Vall. Malgrat els desperfectes que va patir a conseqüència dels terratrèmols del segle XV, se'n conserven originalment la façana, els arcs torals i la pica baptismal
El poble de Joanetes s'enfila en un entorn muntanyós i enfaixat de gran bellesa. Com a teló de fons, el massís escarpat i feréstec del Puigsacalm, dota a aquest nucli de gran personalitat. Un creixement urbà integrat i sostingut en un entorn tan privilegiat, fa que se'l compari sovint com un poble de pessebre. De fet, cada any durant les festes de Nadal s'hi representa un pessebre vivent amb gran èxit.

Des de Joanetes la carretera ens conduirà fins al Coll de Bracons, i si el dia és clar, es pot gaudir d'una vista d'amplis horitzons sobre les terres de llevant, i fins i tot es pot arribar a veure la badia de Roses.
I des de la collada de Bracons, fins al punt de Sant Andreu de la Bola, punt km. 20,7 aprox. en aquest indret hi ha un desviament que amb 2,700 km. ens ha portat fins al Mas El Güell.
Hem trobat la dona de l’amic, que ens ha ensenyat la casa, la cuina, el menjador la sala d’estar, tot amb mobiliari antic molt bonic. El mas es mostra tal com era, una casa de pagès antiga on s’han hagut de fer les corresponents modificacions per donar un servei d’habitacions, menjador i banys.
Es un Mas on es pot muntar a cavall, i aprendran, tenen 8 cavalls, alguns de raça àrab, sembla que en Jordi, el nostre conegut, està boig pels cavalls.
Ens hem acomiadat de l’Isabel i hem retornat 700 metres per encetar la caminada del matí que ens havia de portar a l’ermita de Sant Nazari de la Bola i el Pla de la Grevolosa
Aquesta ermita pertany a Sant Pere de Torelló i pel que hem vist hi ha d’haver-hi molta devoció doncs s’ha fet una gran despesa en l’arranjament i rehabilitació.
Sant Nazari de la Bola
Per arribar a Sant Andreu de la Bola, cal seguir un camí fressat fins a un aparcament marcat amb pals indicadors. Pugem pel bell mig de la fageda fins a l’ermita de Sant Nazari, envoltada d’alzines gegantines en un paratge encisador; Si no es coneix aquest lloc val la pena visitar-lo, ja que no es pot descriure la gran bellesa amagada en aquest paratge de muntanya.
Ens hauria agradat pujar fins el Pla de la Grevolosa, però l’hora i quart de pujar amb els 150 metres de desnivell fets, i l’hora que ja era ens han fet desistir.. Sembla que s’hi pot accedir des del coll de Bracons, cosa que farem un altre dimarts que també aprofitarem per visitar Sant Andreu de la Bola.

Ermita i castell de Sant Andreu del Coll

Aquest dimarts hem repetit el que vàrem fer el dimarts passat, castell i ermita. En aquesta ocasió hem anat a conèixer el castell del Coll i Sant Andreu del Coll ambdós indrets molt propers a Sant Miquel del Mont a la serralada del mateix nom.
A la carretera d’Olot a Vallfogona del Ripollès i passat l’Hostal del Sol, es troba una pista que puja fins a la ermita. Nosaltres hem deixat el cotxe entre la masia de Can Llop i la masia del Pla del Coll, hem seguit a peu fins l’ermita de Sant Andreu.
L’església es troba en un lloc idíl•lic, amb un edifici molt ben conservat, malgrat els diferents moviments que ha patit l’estructura, almenys en tres o quatre llocs es veu ben clarament com s’obre, o sigui els fonaments han cedit i s’obre l’absis en vertical (es pot apreciar en la fotografia), el mateix ha passat a la façana principal i en una de les parets laterals de l’església, pel que sigui s’ha mogut la seva estructura.
El castell es menciona en l’acta de consagració de l’església, on es diu que va ser fet pel senyor Emili, la seva muller Quixila i els seus fills. Els seus descendents el tenien fins el 1419, quan consta que n’era senyor Ramon de Pujol, i posteriorment va passar a les famílies Montagut i Vallgornera.
L’església surt esmentada des del 953 en relació amb els abats de Ridaura, en uns documents que alguns historiadors consideren falsos. Del que no hi ha dubte és que
l’any 995 es va consagrar sobre un temple anterior i que va ser motiu de litigi entre els monjos de Ridaura i els de Ripoll, ja que l’església s’esqueia al límit de les seves possessions. Fou una de les parròquies de les quals el rei Pere III de Catalunya i Aragó va vendre una part dels drets per finançar les despeses de la conquesta de Sardenya.
Al segle XVI va esdevenir sufragània de la parròquia de Santa Maria de Ridaura, successora de l’antic priorat.
Durant la guerra civil de 1936-39 va perdre una magnifica làpida sepulcral del cavaller Berenguer del Coll, mort el 1334: la podem conèixer gràcies a una reproducció conservada al Museu Comarcal de la Garrotxa. L’any 1995 van finalitzar les excavacions arqueològiques que permeteren descobrir l’absis pre-romànic, la nau i l’espai del cementiri utilitzat del s. XII al XIX. Una part d’aquestes troballes s’han deixat a la vista.
L’església
És un edifici del s. XII, d’una nau rectangular, capçada per un absis semicircular al qual es va afegir una sagristia pel costat nord. La nau és coberta per una volta apuntada i l’absis per una de quart de cercle. Una interessant cornisa amb mènsules esculpides amb motius vegetals, geomètrics i figuratius, treballats de manera bastant esquemàtica, decora externament l’absis; hi destaca una figura humana vestida amb túnica i amb les mans a la cintura. Hi ha tres finestres de doble esqueixada que il•luminen la nau, dues al costat sud i una al costat de ponent, on també hi ha la porta, de mig punt. El campanar, reformat, es va fer a partir d’un senzill de cadireta
Des de l’ermita hem anat a veure el castell que queda a uns sis-cents metres per sota de l’església. L’edifici està en molt millor estat que el d’ Hostoles de la setmana passada, existeix tot el perímetre i l’alçada original del castell i hi ha activitat, hi ha vida. Els camps del voltant estan llaurats i se sent remor de bestiar pels voltants.
El castell
Els murs del perímetre del castell són la part més antiga que s’ha conservat i es daten vers el s. XIII. Es van reaprofitar en remodelar l’edifici, però gràcies als elements que ens han arribat podem fer-nos una idea aproximada de la seva estructura. Així, per les espitlleres que es conserven podem deduir que hi havia dos nivells: l’inferior amb la porta, adovellada de mig punt, i espitlleres a banda i banda, i el superior, amb diverses espitlleres situades a uns 5 m. del sòl actual.
A l’interior destaquen encara que semblen del ss. XIV i XV, dos arcs de mig punt sostinguts per una columna, i un arc rebaixat a partir del qual hi ha un pati que articula tot l’edifici.
.En acabar la descoberta hem decidit anar a dinar a “Els Ossos” que el dimarts fan escudella i carn d’olla, es troba molt a prop d’Olot en la carretera d’Olot a Banyoles poc desprès de deixar enrera Batet de la Serra.