Caminant pel Cap de Creus

La sortida d’aquest dimarts ha consistit en trepitjar el Cap de Creus. Feia dies que no veiem el mar i començàvem a tenir enyorança. Des que vàrem fer del Port de La Selva a la Cala Taballera que tenim pendent una part de l’itinerari que transcorre pel GR-11. Es tractava d’anar fins el Mas dels Rabassers de Baix, deixar el cotxe i seguint el GR anar fins a la Cala Prona.
Hem seguit la documentació que portàvem i com sol succeir en aquests país, no està quasi mai indicat on cal agafar l’indret per anar-hi. Hem optat per l’opció que ens marcava el nostre mapa i ens hem endinsat sender enllà. Estem segurs que hi hauríem arribat però el camí esta molt tancat per la vegetació d’aquesta primavera, el bruc, l’estepa i el llentiscle han ocupat l’espai del camí, malgrat això hem fet un bon tros quasi obrin-nos camí, al final hem desistit i hem decidit tornar el setembre que els camins estaran fressats.
Hem tornat enrere i hem recuperat el GR, hem vist unes indicacions que ens ha fet pensar que més endavant hi havia una altra opció malgrat en el nostre mapa correspon a un camí més estret. Veurem si la propera vegada trobem el desllorigador.
Ens ha fet un dia mig tapat i mig de sol, molt bé per caminar i fer-ho pel Cap de Creu és molt agradable, la solitud que s’hi troba et dona ales per la imaginació, no hem trobat cap persona en tot el trajecte.
Recuperat el cotxe ens hem arribat fins el Cap de Creus a fer una cervesa al bar Sa Freu, continua havent-hi el noi que vàrem trobar en una altra ocasió, avui més pessimista però es que feia un vent de garbí que tombava i evidentment els turistes no tenen ganes de prendre res.
El Cap de Creus
Des d’un punt de vista geològic el massís del Cap de Creus és la prolongació oriental dels Pirineus. El sol, observat des del penya-segat del far de Cap de Creus, apareix sobre l’horitzó del mar a una hora més primerenca que de qualsevol altre punt de la Península Ibèrica.
Certament aquest fet en si mateix pot justificar presenciar una alba des del far, encara que hi ha més al•licients: els voltants del far són penya-segats de roques modelades per la Tramuntana durant desenes de milers d’anys, a penes es distingeixen vestigis de civilització en tot el que abasta la vista a excepció del mateix far i d’un hostal restaurant que sembla un accident més de la geografia torturada i rugosa de la crosta de la terra on els Pirineus s’enfonsen al Mediterrani. Un altre regal per als sentits és l’alè del mar, sal humitat i vent, que ho envaeix tot, allí al melic del món segons Salvador Dalí.
L’entorn marítim terrestre del Cap de Creus està protegit per la figura de Parc Natural des de 1998. Quan els antics pobladors neolítics alçaven dòlmens i menhirs a la zona existia una vegetació arbòria desconeguda avui en aquests llocs. D’aquell temps han perdurat les construccions megalítiques; el foc, l’agricultura i la ramaderia han substituït
aquell bosc primigeni de surera, alzina, arboç i roure, per matoll baix de ginesta i argoma, timó i romaní