El Pont de Querós i Sant Romà de Sau

La sortida d’aquesta setmana ha estat entre la comarca de la Selva i la d’Osona a veure els embassaments de Susqueda i Sau a fi de conèixer la seva situació.

Teníem ganes de conèixer si és podia veure l’església i el pont de Querós a dins el pantà de Susqueda. Hi a fe que els hem vist.

Hem sortit per Bescanó, en direcció Anglès i la Cellera on hem entrat cap a dins la vall per a la dreta de l’embassament del Pasteral, a l’arribar al pont que es troba abans de Sant Miquel de Maifré, es passa a l’altra vorera del pantà i ben aviat hem estat a la pressa on hem estirat les cames i hem començat a descobrir el drama que representa la situació actual, les parets de les vessants denuncien clarament la situació com es pot veure a la fotografia.

A partir de la pressa la pista que va seguint a l’esquerra del pantà en direcció contraria al Ter, està en molt mal estat i cal anar a poc a poc i amb precaució.
Quan ja començàvem a estar cansats de sots, pedres i bonys hem vist l’església de Querós i hem parat a fer unes fotos, es veia una petita part del pont, tirem més endavant i veiem amb tota la seva solitud el pont medieval de Querós. Esplèndid, extraordinari, més fotos del pont. Anem una mica més endavant i trobem el lloc on es pot baixar, baixem fins a mitjà muntanya i tirem més fotos. Si fos avui el desmuntarien i el portarien a algun indret on no el cobris l’aigua.
La documentació que portàvem diu: de l’antic poble de Querós només en resten dempeus l’església de Sant Martí, per sobre el nivell màxim del pantà, alguns casals enfilats a les muntanyes veïnes; les ruïnes d’altre edificis per sota el nivell del pantà, com l’antic molí i cases de pagès; i el pont. És un pont d’origen medieval, refet entre el 1696 i el 1700. L’edificació actual és un pont de quatre ulls amb un arc de mig punt, sostinguts per tres pilars
L’acció de l’aigua ha descalçat el terreny de la muntanya, convertint-lo en un penya-segat. El pont, doncs malgrat travessar el riu, no us portarà enlloc.
Aquest pont es car de veure. De fet, des de la construcció del pantà de Susqueda s’ha passat la major part del temps sota l’aigua. De tant en tant, desprès de llargs períodes de sequera, emergeix per se aixopluc d’ànecs, motiu de visita de curiosos i punt de mira de màquines de fotografiar.
El camí continua amb esllavissades, sots i bassals fins que hem arribat a la carretera que prové de Sant Romà de Sau, per aquesta carretera es baixa fins el club nàutic i un aparcament on hem deixat el cotxe.
Hem caminat uns dos-cents metres fins a tocar les parets de l’església antiga de Sau coberta per l’aigua quan el pantà és ple i fins i tot si podria entrar. No ho hem fer perquè ho han barrat per precaució de caiguda de pedres.
Hem vist les restes de les cases amb les seves finestres que envoltaven l’església, aquesta no ho sembla que hagi estat tants anys submergida en l’embassament.
De fet al poder caminar per l’espai que ocupava l’aigua no te n’adones massa del que està passant, si no fos per la ratlla ben marcada en la vessants d’una i altre banda del riu Ter.
Els arbres continuen en peu i el riu ha retornat a l’estat inicial del seu curs.
Hem decidit dinar en el mateix restaurant del club, ja que l’opció d’anar a Tavertet o Rupit ens quedava massa lluny per l’hora que era i amb l’incertesa de si trobaríem un lloc obert.
En aquesta sortida ens han acompanyat la Marta i el Josep, que, sobre tot a la Marta li feia il·lusió veure l’església que surt a vegades quan donem el temps i pel fet de que SAU, és també el nom d’un conjunt musical on en Carles Sabater era el seu ídol.
El dinar molt correcte, amanida per tots, primer segon, postres i cafè, tot per 10 Euros, tot molt correcte i amb una panoràmica que voldríem oblidar ben aviat. Sortint ja hem enfilat el camí de retorn a Banyoles, però passant per Vilanova de Sau, Folgueroles i l’eix.
Divendres 4 de gener de 08

Sant Andreu de Sureda, Palau de Vidre i Argelers

Aquest dimarts hem anat a la Catalunya Nord a conèixer Sant Andreu de Sureda, Palau de Vidre i Argelers.

Una sortida més pensada turísticament que no pas pensada per caminar, però és que el dia s’ha aixecat plujós i aquesta era una bona opció.

Hem sortit per l’autopista fins a la sortida de la Voló on hem seguit en direcció a Argelers sur Mer. Hem arribat ben aviat a Sant Andreu de Sureda, petit poble del Roselló, amb un nucli antic al voltant de l’església i de l’ajuntament, aquest té les seves dependències en un edifici de pedra molt singular al seu entorn unes sales polivalents també de pedra i grans finestrals de vidre.

El poble de Sant Andreu de Sureda té el seu inici al voltant del monestir de Sant Andreu que fou fundat per el bisbe Miró als voltants de l’any 800, el poble va créixer sota la seva protecció.
L’Església presenta una ordenació pre-romànica (Segle XI, X) es tracta d’una nau de creu llatina en la que hi ha dos passadissos laterals molt estrets entre els pilars i las parets laterals i un transepte de braços sobre sortint amb una capçalera triabsidal. En el absis hem pogut observar la construcció “opus spicatum”.
A l’ajuntament ens han explicat com ho havíem de fer per obrir la porta i l’hem pogut visitar, l’entra et recorda una mica Sant Pere de Rodes, malgrat la construcció interior és diferent, et sorprèn per la seva alçada, l’alçada fa que es vegi més fosca ja que té les finestres molt amunt, (avui estava el cel molt tapat.). El llinda de la porta d’entrada té molt valor ornamental i es semblant al de Sant Genis de les Fonts.
Sortint ens hem arribat a Palau de Vidre, aquest poble havia estat plenament dedicat a l’elaboració d’elements fets de vidre, d’aquí bé el seu nom. Avui dia només queda un taller de vidre format per un equip de bufadors i químics que treballen en un local.
Com que sabíem que el taller era obert ens hem arribat a veure’l, hi hem vist dos treballadors que anàvem fent uns gerros amb unes filigranes de vidre. Hem gaudit de veure tot el procés de creació fins que posen la peça en un forn de refredament on hi resta dos dies.
Ens han convidat a veure l’exposició i fins hi tot hem fet fira amb una peça molt reeixida pel nostre gust.

Sortint ja hem enfilat cap a Argelers abans d’arribar-hi hem pujat fins el castell de Walmy, malgrat estava tancat el castell i plovia hem pres bona nota de la panoràmica que es pot veure des d’aquest indret i dels jardins que a l’estiu es poden visitar.
Finalment hem arribat a les platges d’Argelers, evidentment tot està tancat, hem fet una passada i ens hem arribat al poble de dalt.
Argelers havia estat un poble rural i pesquer fins a l’arribada del turisme al segle XIX. El nom prové de Villa d’Argilariis, per la terra argilosa sobre la qual està assentat el municipi. El casc antic, mostra del traçat urbà català tradicional, es conserva en molt bon estat.
Efectivament en podem deixar constància d’aquest fet ja que hem pogut fer una bona passejada pels diferents carrers de la vila, hem anat a veure l’església al mateix temps que anàvem mirant si veiem el lloc ideal per dinar. Ens passa sovint que a l’hora de dinar les botigues estan tancades per lo que el poble queda molt tranquil.
Hem vist diferents llocs per dinar i ens hem decidit per la Soubirane, tenien un plat del dia a base de una sopa calenta i un tall de carn farcit amb pernil dolç, patates fregides i postres que en total ens han deixat molt bé. El preu era de 12,50 Euros, sense vi, però els plats molt bé i el servei també. El cel continuava amenaçant pluja i les Alberes estaven enfarinades davant nostre, que hem fet?,doncs tornar cap a Banyoles.
Dimarts 8 de gener de 08

De Montagut al Santuari de la Mare de Déu del Cos

Aquest dimarts hem anat al Santuari de la Mare de Déu del Cos, un lloc a sobre del poble de Montagut que ens ha complagut moltíssim.

Es tracta d’una església romànica adossada a las restes del castell de Montagut del que en queda una torre cilíndrica d’un gran diàmetre i unes quantes parets que resten en peu.

Hem sortit de Banyoles i molt aviat hem estat a Montagut. Hem trobat les escoles i el cartell que anunciava “Al Cos”, hem deixat al cotxe uns quants metres més amunt. Sabíem que per la pista podíem arribar fins a l’esplanada del Santuari amb cotxe, però les sortides dels dimarts serveixen entre altres coses per caminar.

Mare de Déu del Cos

A les 10 del mati ja hem començat a pujar i hem seguit pujant, sempre puja fins a 611 metres i engegàvem a 260, és una ermita que es veu molt bé quan passes per l’Eix, en aquestes festes nadalenques hi ha una gran estrella lluminosa i el fet d’estar com penjada en el cim fa que es vegi molt esvelta. A la mitja hora de caminar i desprès de deixar enrera un tancat de caça amb unes cabres amb banyes cargolades i barbeta, hem entrat en un sender encantador que també pujava però era més gratificant, hem tornat a sortir a la pista i a uns cent metres un corriol ens ha portat fins a l’esplanada on hi ha les restes del castell i el Santuari junt també a una torre ben alta de comunicacions.

Del que hem quedat més parats a l’arribar a dalt és de l’esplèndida panoràmica de la que pots gaudir, es formidable. Ens cal aclarir que hem tingut un mati radiant degut a que els dos darrers dies hi ha hagut tramuntana i per tant el cel era clar, clar sense cap núvol i amb un lluminositat poc habitual.
El Far, el Santuari de Cabrera, la serralada del Puigsacalm, tota la vall del Fluvià, el Mont, el Montgrí en fi infreqüent.
La Mare de Déu del Cos és un santuari que correspon a l’antiga capella del castell; surt esmentada el 1105. És un edifici amb teulat a doble vessant, porxada amb magnífica arcada panoràmica i un campanar d’espadanya. S’hi venera una imatge de la Verge amb el fill als genolls. Adossada a la capella s’hi troba la casa de l’ermità i al costat les restes del castell de Montagut: una esplèndida torre rodona i unes muralles i merlets recentment restaurats.
Hem estat una bona estona fent fotografies, avui era el dia. Hem tornat a agafar el corriol pel que hem pujat i a l’arribar a la pista hem decidit baixar per aquesta a fi de poder veure l’altre vessant la dels Pirineus, nevats, el Costabona ben blanc igual que tota la serralada. Fantàstic.

Amb tranquil·litat hem arribat al cotxe, en total dues hores i quart de camí amb un desnivell important. Hem decidit anar a l’ajuntament de Montagut per si tenien més informació de l’entorn. Amb molta amabilitat ens han dit que no tenen res, ens han dit que l’Oficina que abans era
dins l’ajuntament ara es troba a la rectoria de Sadernes on s’ha traslladat el Consorci per a la protecció i la gestió del EIN de l’Alta Garrotxa, Uf
L’empleat hi ha trucat i l’ hi han dit que no tenen res, que ho han acabat tot, que fins per Setmana Santa. Fantàstic.
Ens han indicat un parell de llocs per anar a dinar, els hi hem agraït el seu interès i hem anat a fer una descoberta pel poble. Del que hem vist que per ser un poble que no arriba a 900 habitants té piscina municipal, Centre Cultural, lloc per la música i una gran Església parroquail, tot molt net i polit.
Seguint els seus consells hem anat a “El Collet”, restaurant a la sortida del poble que ens han atès molt bé un menú de 8,50 Euros, tenien escudella i carn d’olla, bé correcte. En aquests tipus de restaurants que són pels treballadors de l’entorn, es paga al marxar, a la barra, la persona que ens ha cobrat li hem preguntat i allà a La Mare de Déu del Cos hi viu un ermità..?, ens ha respost "ja ho crec, el seu fill juga amb el Girona”, Súper .

Avui Santa Maria de Bolòs

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Vall de Camprodon, hem anat a veure una de les esglésies romàniques que queden dins del seu territori.

Algunes d’aquestes ermites pertanyen al Ripollès però queden incloses dins del Parc Natural de l’Alta Garrotxa, aquest és el cas de Santa Maria de Bolòs l’església que hem anat a conèixer avui.

Per arribar-hi hem anat fins a Camprodon, 58 km. des de Banyoles i des d’aquesta vila surt una carretera en direcció al Golf que continua amb una pista de terra que et porta a la urbanització de Font Rubí, aquesta urbanització està situada per sobre dels mil metres d’alçada i possiblement hi ha més de 100 xalets.
Com és tradició no saps cap on anar, té un entramat de carrers i de cases i cap cartell indicador. Una bona persona ens a indicat com arribar a Bolòs: Calia agafar un carrer a la dreta, un altre a la dreta i un a l’esquerra. Allà hem vist la indicació de Tubert, una casa de turisme rural que era en el camí d’on anàvem. Els primers tres o quatre km. la pista encimentada perd alçada considerablement per això està amb aquest tipus de terra, un cop hem perdut alçada hem seguit per una pista de terra en força bon estat que ens ha portat fins a la casa rural on hem deixat el cotxe.
Hem agafat motxilles i bastons i camí enllà, hem trobat uns cartell que posàvem al Bolòs i ben aviat les marques blanques i grogues del PR 186, la pista transcorre pel costat de la riera de Bolòs i en molts indrets el soroll de l’aigua ens acompanya. A voltes passes per trams de camí on el sol es fa notar i a estones per llocs ben obacs on el terra estava ben empapat d’aigua.
Amb tres quarts hem fet el camí fins a l’ermita, els marrons dels roures ens han acompanyat junt amb els castanyers i els fatjos que ja estan sense fulles, les aulines mantenen la seva fulla i així el cicle anual.
Santa Maria de Bolòs és una ermita d’una sola nau de planta rectangular, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, i acabada amb un absis semicircular substituït actualment per una sagristia, el campanar és de planta quadrada i hem pogut veure que té una campana molt nova (haurem d’esbrinar-ne el motiu).

Santa Maria de Bolòs no és que sigui una ermita que tingui una gran panoràmica , però està en un lloc tranquil, al costat hi té una construcció de pedra d’importants proporcions que s’està rehabilitant amb una teulada a dues vessants completament nova, pot ser que sigui una casa o potser un equipament de lleure. L’ermita estava oberta i hem pogut entrar a veure-la hem observat com la sagristia ocupa l’espai de l’absis, és una llàstima doncs per fora desmereix. En les parets hi hem vist varies pintures de diferents estils i significats.

Hem deixat tancada la porta i hem fet el camí de retorn, mentre caminàvem hem pogut anar observant els cims que teníem al davant, el Comanegra, el Bestracà, el Bassegoda i una vista esplèndida.

Arribats al cotxe hem enfilat la pista de retorn, abans però hem vist el bestiar de Can Tubert, cavalls, porcs negres petits i grans, aviram lliure en fi una casa de pagès o de turisme rural com ella s’anuncia.

Molt a prop del Tubert hi ha l’ermita de Sant Valentí de Salarsa que nosaltres coneixíem d’haver-hi estat en una excursió a peu des de Beget, ara la teníem a quatre cents metres i no hem pogut resistir a l’encant de tornar-la a veure, és tracta d’una ermita romànica molt interessant de les més boniques que hem vist i que està en un lloc de gran bellesa, enmig d’una roureda impressionant, amb un roure catalogat.

La seva construcció està formada per una nau, amb un absis semicircular, un campanar d’espadanya amb dues obertures, té l’entrada a la façana meridional i un porxo de construcció més moderna, l’edifici és del segle XII. És gratificant per les seves proporcions.

Hem tornat a Font Rubi, pujant un desnivell de més de tres cents metres i hem fet via a Camprodon. Hem pensat que era millor dinar pel camí així ho hem fet, ens hem aturat a “Cala Gracieta” un restaurant just entrant a la Vall de Bianya.

Hem dinat correcte amb un menú de 8 Euros, una truita de verdures, conill a la planxa, amb l’amanida com és preceptiu, els postres i cafè.

Sortint hem fet cap a Banyoles

Dimarts 4 de desembre de 2007

A Millars i Sant Feliu d'Amunt a la Catalunya Nord

La sortida d’aquest dimarts a estat a la Catalunya Nord. Hem anat a conèixer el poble de Millars, Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall a la comarca del Roselló, comarca que hem visitat poc últimament.

A fi de guanyar temps l’anada l’hem fet per l’autopista, hem sortit a Perpinyà Sud i hem agafat l’autovia que va a Prades, desprès del poble de Soler hem deixat l’autovia i en un tres i no res hem estat a Millars

Millars és una vila que s’estén a banda i banda del riu Tec. Administrativament és una comuna francesa capital del cantó de Millars, dins del departament francès dels Pirineus Orientals.

A l’arribar a Millars hem anat a l’ajuntament a buscar informació, la casa de la vila està situada en un edifici que havia sigut una Masia ben estant de la Senyoria de Millars. L’han habilitat com a oficines, centre d’atenció medica, policia etc., està equipada amb molt gust i amb molta gràcia. Ens han dit que la informació turística la trobaríem a l’Oficina d’Iniciatives Turístiques, davant de l’església de Santa Eulàlia.

Ho hem trobat molt fàcil, Millars es un poble petit de 3700 ha. l’oficina estava tancada , avui dimarts els funcionaris francesos feien vaga. Mala sort.

Hem fet una volta pels voltants de l’església que també era tancada, és un edifici que es va construir el segle XV, i conserva alguns elements de la seva estructura romànica inicial com el campanar i el portal sud, és classificada com a Monument Històric de l’estat francès. El campanar, peça arquitectural de gran interès, es del segle XII i s’aixeca a 27 m. d’altura.

Malgrat hem trobat l’oficina i l’església tancada, a Millars hi havia mercat, unes quantes parades alegraven la plaça. Hem comprat unes carxofes i hem anat a veure un vell molí d’oli que sabíem que existia per una visita a una explotació que havíem fet a prop de Cabestany i que ens havien dit que el molí era a Millars. Estava obert, hem visitat la botiga i el molí, la persona que estava a càrrec de la instal·lació en ha posat un vídeo que explicava el procés d’extracció de l’oli.

Una eina que fa possible entendre millor tot el procés que fa l’oliva. Sortint, ja hem fet via cap a Sant Feliu d’Amunt, és una petita vila de 654 h. que té una església romànica que va ser la seu d’un convent d’agustins entre els segles XII i XVI

Sant Feliu és molt proper a Millars i pertany a la mateixa comuna. Hem aparcat hem anat a conèixer l’església, malauradament a França a partir de les 12 ja tot esta tancat o en vies de tancar-se, de migdia a les dues queda tot desert.

Hem anat a veure l’església per fora, el campanar se’ns mostra com una torre feudal, el portal és en marbre blanc amb betes blaves a diferencia del de Millars que era de color de rosa com el marbre de Ceret. l’entorn de l’església continua tenint un aire entre feudal i medieval amb cases ben arreglades i un entorn molt polit i net.

Hem començat a pensar en el dinar, a Millars no hem vist res i a Sant Feliu d’Amunt tampoc, hem decidit tirar avall i veure si a Sant Feliu d’Avall trobàvem alguna cosa, hem preguntat i ens han dit que hi havia oberta una pizzeria al costat de l’escola d’infants. Hi hem anat, és un lloc que fan pizzes i tenen un parell de taules, però ni plats ni coberts ni vi ni res d’alcohol. A França pel fet que un establiment estigui a menys de 50 metres d’una escola està prohibida la venda de begudes alcohòliques. Un desastre total, l’aigua ha sigut l’única solució.

Mentre ens acabàvem la pizza, que estava molt bona, hem anat veien com entraven els nens a l’escola, eren infants de 3 a 5 anys aprox. i que entren a les dues.

Sortint ja hem enfilat el camí cap a casa on hem arribat sobre les quatre.

Dimarts 20 de novembre de 07

A Santa Mª de Freixe i Sant Andreu de Ruitlles

Aquest dimarts ens hem quedat molt a prop de Banyoles, Hem anat a la població de Mieres per conèixer les esglésies de Santa Maria de Freixe i Sant Andreu de Ruitlles.

Hem sortit cap a Mieres, on hem trobat l’ajuntament que estava tancat però una persona que treballa en el servei de neteja ens ha orientat molt bé doncs coneix cadascun dels llocs on nosaltres volíem anar. Ens ha indicat el camí i cap problema, és el mateix camí o pista que et porta a Santa Maria de Finestres, els primers km. són asfaltats i es passa ben aviat a una pista de terra en força bon estat.

Santa Maria de Freixe

Nosaltres hem deixat en un encreuament el cotxe i hem fet dos km. a peu, hem quedat sorpresos de l’ermita del tot rehabilitada i en un indret molt agradable amb una panoràmica de les muntanyes més properes de la Garrotxa, des d’aquí es veu Santa Maria de Finestres amb el cim del Puigsallança, i tota la serralada de Finestres, l’ermit queda envoltada per uns prats escalonats i al costat de l’església hi ha les restes d’un petit cementiri. La carecteriques que la diferencien d’altres ermites és que sembla que havia tingut la porta d’entrada pel mig del absis com es pot veure en les fotografies.

Actualment la porta es troba a ponent i s’ha tancat l’antiga. L’edifici és de una sola nau amb volta de canó rectangular, amb absis, la porta té sobre seu una finestra en forma de creu i el campanar amb dos ulls i teulada que s’aixeca en un costat de l’església.

En el camí hem trobat les voreres com si hagués passat una maquina excavadora, tot molt remenat, amb un clots fondos i tot molt destrossat, sembla ser que son seglars que oloren les tòfones, ja que en aquest indret hi ha moltes alzines i sembla que deu ser un lloc que se'n n’hi fan, en altres ocasions ho havíem observat però mai d’aquesta magnitud.

Hem desfet el camí i un cop al cotxe hem seguit fins a saludar la Dama de la Garrotxa, una obra de l’escultor Piculives per honrar la memòria de l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat, vinculat des de molt jove al Museu Arqueològic de Girona del qual n’esdevingué director; també ho fou del Servei d’Excavacions de la Diputació i del de Monuments. Al costat de l’estàtua s’hi troba el poblat o talaia Ibèric de la Palomera, poblat on hem vist com s’hi feia una actuació per a consolidar les parets de pedra seca que s’anaven desmoronants’hi.

Hem refet el camí amb el cotxe cap a Mieres a fi d’anar a conèixer l’ermita de Sant Andreu de Ruitlles. La persona que ens ha indicat com anar a Santa Maria de Freixe, ens ha posat en antecedents de la situació d’aquesta ermita, ens ha comentat que uns alemanys havien comprar la finca i s’havien apropiat de l’ermita i que si ells eren a la finca no deixaven entrar.

Nosaltres hi hem anat, hem arribat a la finca, Prohibit el pas, finca particular, entrem....atenció gossos perillosos, seguim, per el soroll d’una serra sabem que hi ha gent que fa feina, seguim veiem una senyora amb una jaqueta de la Navy portant un carretó i es para. Ens diu que volem..? li diem que volem visitar l’ermita, no ens hi posa cap pega ens senyala el camí ens hi arribem, fem unes fotos i ens acomiadem de la senyora.

Val a dir que l’ermita no és res de l’altre món, malgrat se la considera del romànic ha de haver estat molt modificada. Hem buscat informació d’aquesta ermita i no n'hem trobat.

En acabar en retornat a Mieres on hem dinat al Puigsallança, un lloc que ja coneixem d’altres ocasions que hem estat per aquestes rodalies, es un menú de 8,50 amb cafè i tres plats, molt bé.

Dimarts, 13 de novembre de 2007

Sant Pere dels Vilars i la Mare de Déu del Fau

La sortida d’aquesta setmana a estat a l’alta Garrotxa de l’Empordà, l’objectiu era conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Fau que queda encara dins el PEIN de l’Alta Garrotxa el seu poble més proper és Maçanet de Cabrenys.

En aquesta anada a Maçanet hem optat per no anar a trobar la N-2, hem anat per Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Cistella, Boadella d’Empordà, Darnius i Maçanet de Cabrenys.

Sant Pere dels Vilars

Passada la vila de Maçanet surt una carretera asfaltada que en arribar al veïnat d’Oliveda es converteix en una pista de terra que ens ha portat fins el veïnat dels Vilars. S’ha de anar en compte perquè Sant Pere dels Vilars només ho indica una vegada al començament d’aquesta carretera, desprès s’ha de seguir la direcció “La Granja” que és una casa rural que hi ha al costat de l’ermita. Aquí hem deixat el cotxe i hem anat a visitar l’ermita de Sant Pere dels Vilars que queda a peu de pista i davant d’una masia molt ben conservada que és el restaurant “Can Granja”

“Sant Pere dels Vilars és una esglesiola d'una nau amb absis trapezoïdal. L'absis correspon al període pre-romànic (s. VIII-IX); mentre la nau, notablement descentrada respecte a la capçalera, és d'època més tardana. La volta de la capçalera pre-romànica dels Vilars és quelcom ultrapassada. L'arc triomfal té la mateixa forma. És sostingut per pilars rectangulars i posseeix impostes en secció de bisell. Les dovelles són ben tallades; en els pilars o muntants hi ha carreus ben tallats. En el mur de llevant i en el de migdia d'aquest absis hi han sengles finestres de doble biaix; llurs arcs, de mig punt, són fets amb petites lloses”.

Bosc de castanyers

Hem deixat l’ermita, descuidada i en força mal estat i hem anat a buscar els estris per fer via cap al Santuari de la Mare de Déu del Fau, entre tant ha sortit una parella del casal del restaurant i ens han dit que ara era tancat, ens han indicat el camí a seguir per anar al Santuari. Aquest surt a la dreta desprès de la tanca del restaurant, està senyalitzat en marques grogues.

Els primers vint minuts de caminar transcorren per un torrent ple de castanyers que les seves fulles formen una catifa i et dificultant seguir el camí, fins a gruixos de 40 centímetres omplen la torrentera del sender, et cal anar buscant les parts altes del corriol per avançar amb més rapidesa. Malgrat que el camí està marcat amb marques grogues el camí entra i surt d’un corriol per entrar a un tros de pista, un altre corriol i axis fins que es troba una pista prou ample que et mena fins el darrer sender que et porta al Coll de Fau a 930 metres, des d’aquest coll cal agafar un camí a l’esquerra d’un pal de senyalització que va carenejant i s’enfila fins el Santuari.

Durant el camí hem trobat varies indicacions en forma de banderoles però en cap d’elles indicava el Santuari del Fau. En aquesta ocasió portàvem el mapa i desprès de varies interpretacions del mateix hem arribat a l’objectiu Cal afegir que algun error ens ha portat a veure l’altre vessant del coll de Fau i ens ha permès de gaudir d’una vista excel·lent on el Bassegoda es veia imponent i diferent de la visió que en tenim des de el Pla de l’Estany.

Aquest santuari és anomenat popularment de la “Mare de Déu de les Formigues” i, també “de les Alades”, perquè hom assegura que un dia de la Mare de Déu de setembre hi moriren milers de formigues voladores.

Santuari de la Mare de Déu del Fau

El santuari, situat al capdamunt de la serra del Fau, és un edifici d’origen romànic refet el segle XV i molt modificat posteriorment. D’estil primitiu, només en conserva part dels murs, decorats amb un fris, i la nau que és cobert per una volta de canó cintrada amb canya.

El 8 de setembre festivitat de la Mare de Déu, s’hi feia el “ballet del buquet i cornet”, anomenat així perquè els dansaires regalaven a les seves parelles un buquet o ramallet de flors i un cornet o paperina de confits.

La baixada ha estat molt més ràpida, primer per la baixada ja que al pujar hem fet un desnivell de més de 400 metres i desprès perquè el camí ja ens era conegut, a la pujada ja havíem fet les fotos, i havíem descobert el contrallums de la tardor amb els castanyers, en fi una delícia de paisatge en aquesta època de l’any, en total hem caminat a prop de tres hores.

Hem arribat a Maçanet a ¼ de 4 però a la Fonda ”la Quadra” encara ens han donat dinar. Ja els coneixem i segueix tot molt correcte, més tard de les cinc arribàvem a Banyoles

Banyoles 8 de novembre de 2007

Hem pujat al Santuari del Món

Avui hem pujat al Santuari del Mont des de la masia de Falgars

Aquest dimarts hem anat al poble de Cabanelles, per enfilar Cap a Sant Martí de Sesserres, seguir fins a la Masia de Falgars i allà iniciar l’ascensió al Mont, on cal pujar un desnivell de 442 metres i una hora i mitja de caminar.Hem entrat a la vila de Cabanelles on hem anat a conèixer un edifici que devia haver sigut un castell i veure l’església de Santa Coloma de Cabanelles

Santa Coloma de Cabanelles

L’església consta d’una sola nau, capçada a l’est per un absis de planta semicircular que s’obre directament a la nau, coberta amb una volta de canó. La porta, situada al mur sud, prop de la cantonada amb la façana oest, consta de quatre
arquivoltes en gradació, llises i sense decoració, amb llinda i timpà. Dues finestres de doble esqueixada, estretes i allargades, s’obren també em aquesta mateixa façana. Hi ha dues finestres més a l’absis, i l’ull de bou de la façana oest devia ser originàriament una altre finestra. Als batents de la porta podem admirar un notable conjunt de ferramenta de tradició romànica
Hem deixat al petit poble que té com agregats, els pobles d’Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres i Vilademires i les seves esglésies corresponents algunes romàniques com la que anem a veure ara la de Sant Martí Sesserres.

Hem deixat el cotxe davant d’unes senyals que anunciaven l’ermita a 600 metres. Amb pas decidit hem arribat a l’ermita on un pagès molt simpàtic estava tallant l’herba del lloc, es el Masover d’una gran masia. Can Puig i a vegades fa feines per l’ajuntament de Cabanelles i avui estava netejant els voltants de l’ermita.
L’església es pot datar de la segona meitat del segle XII, Consta d’una nau única coberta per una volta de canó i capçada a l’est per un absis semicircular, coberta per una volta ametllada. Al mur sud hi ha tres esveltes finestres de doble esqueixada i damunt la porta, a la façana oest, s’obre un ull de bou que a l’origen era una finestra. L’element més interessant és la porta d’entrada, senzilla i sense ornamentació escultòrica. Partint de la superfície del mur, quatre arcs adovellats formen l’obertura de la porta, que té un llinda monolítica llisa amb una petita cornisa d’on arrenquen els arcs. Té un campanar de torre, amb un pis de finestres i coberta piramidal que fou aixecat posteriorment.
Hem fet unes fotografies,hem vist varies creus al terra de persones que foren enterrades anys passats en aquest indret. Avui el cementiri és a Cabanelles, ens hem acomiadat del pagès i cap a Falgars.

Església del Santuari

Arribats en un revolt abans de la masia, ja anuncia el camí per pujar al Mont, allà hem deixat el cotxe i hem agafat els bastons, motxilles i amunt. El primer tros uns dos km. son una pista que puja lleugerament i que fa de molt bon anar, aviat hem trobat una drecera que t’estalvia un tros de pista, un altre tros de pista i ja comença un corriol molt ben marcat i molt fressat que pujant, pujant et va apropant al Mont que és veu allà dalt.
Va pujant però segurament que el haver fet l’escalfament en els dos primers km. ha estat tot molt més suportable.
Finalment hem arribat al cim. Molt bé, hi hem arribat al mateix temps que vuit o deu ciclistes alemanys que també estaven molt contents. Un gran compressor que fa molta fressa a cridat la nostra atenció ens hi hem apropar i ens han dit que estan fent un pou per trobar aigua, és una empresa de Banyoles i ens ha comentat que ja estan a 254 metres i per ara res. Que hi hagi sort...

Ja som a dalt a la Mare de Déu del Mont, és la primera vegada que hi arribem a peu, la setmana que la Carme fa 70 anys. que per molt anys pugui seguir fent aquests camins del nostre País
Llegim..
L’edifici és una construcció que exemplifica bastant la persistència de formes romàniques en un moment en que el gòtic ja estava del tot desenvolupat. Tenia una sola nau amb volta apuntada i absis semicircular, el qual va ser enderrocat, però encara en queden vestigis dins l’hostatgeria. La porta s’obre a la façana oest; com és habitual té tres arcs en gradació, llinda i un timpà que conserva part de l’antiga decoració esculpida

Masia de Falgars

Hem fet una visita a l’església, una visita a la cambra on Mn. Cinto diuen que va escriure el Canigó i hem tingut la sort que el restaurant de l’hostatgeria esta obert i hem pogut dinar. Molt bé molt correcte, no hi ha menú però no és excessivament car, esta molt bé i molt bo.
En acabar, hem tingut de desfer el camí del matí que amb una hora i quart hem arribat a Falgars una masia enorme que n’hem deixat constància amb unes fotografies
Dimarts 15 d’abril de 08