Els dimarts... sortim

L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.

Monday, December 18, 2006

El Comanegre a la Garrotxa

Avui hem anat a fer el Comanegra a la Garrotxa

Dimarts 29 d’agost de 06

Avui dimarts hem tornat a l’alta Garrotxa a fer el Puig del Comanegra, havíem fet el Puig de les Bruixes en una altre excursió i havíem deixat pendent el Comanegra que queda molt proper per més endavant.
Hem anat per Oix a Beget que és millor que Camprodon Beget i aquests són els paràmetres en quilòmetres:

De Banyoles a Oix 36 km. i trenta cinc minuts – D’Oix a Beget 17 km. i 25 minuts, de Beget al començament de la pista 6 km. i 10 minuts, del començament de la pista a les Basses de Monars 8 km. i 35 minuts, en total 67 km i una hora i tres quarts de cotxe.
Des de Beget cal anar direcció a Rocabruna, abans d’arribar-hi cal agafar una pista de terra en força mal estat que passant per Can França arribas a les basses de Monars.
Des de les Basses de Monars agafem un camí en direcció al Pic de les Bruixes, quan som al coll es deixa al camí per agafar un corriol que va en direcció contraria a la que anàvem, molt aviat el camí s’enfila i entra dins d’una Fageda fantàstica amb una ombra que ens va captivar, érem a la Catalunya Nord, anàvem arribant a la carena que porta al cim i hem trobat el punt que assenyala el punt més alt i 50 metres més enllà, la creu del Comanegra.
Fa il·lusió quan arribes al cim, és pesat, cansat, però arribar té la compensació i la satisfacció, el dia no era gens clar i no es distingien bé les muntanyes en un dia clar ha de ser excepcional.
A dalt hem trobat dos nois francesos força simpàtics, que han entès molt bé que una banda era Catalunya i l’altra França, tampoc es tractava de discutir sobre el pacte dels Pirineus.
Hem decidit baixar pel dret, ja que hem vist que les mateixes marques que hem anat trobant al pujar, seguien per la vessant de les Basses de Monars, lloc on estava descansant el cotxe.
A mig camí hem trobat uns intrèpids saltadors amb Parapent. Eren uns monitors que saltaven amb una noia que no ho havia fet mai, cal un cert valor per a llençar-se al buit, les vaques s’ho miraven amb una certa indiferència, potser no ho entenen, potser ja ho tenen massa vist, o potser pensen “estan bojos aquests humans”.
Amb menys temps que la pujada hem assolit el lloc on teníem el cotxe, primer perquè la baixada és més fàcil i segon perquè hem optat per la drecera.
Contents, eixerits i feliços hem decidit enfilar-nos cap a Beget, on estàvem segurs que trobaríem dinar. A ¾ de tres hi arribàrem, hem saludat a en Joan que és qui té les claus de l’església, hem deixat enrera Cal Jeroni que ja coneixíem i hem anat al Forn, una Fonda-Restaurant que a part de gaudir d’una vista sobre el poble, té una terrassa protegida dels vents que és una delícia. Aquí hi hem fet l’àpat un entrant i uns peus de porc una mica insípids, els primers plats, l’acolliment, l’entorn, i el servei, tot molt bé.
Potser una mica més tard de lo habitual hem fet final feliç a Banyoles.

Menhirs, coves i dòlmens tot anant a Cala Monjoi


Avui menhirs, coves i dòlmens tot anant a Cala Monjoi.

Dimarts 1 d’agost del 06

La sortida d’avui l’hem fet seguint una informació que teníem d’un itinerari que sortia de Roses. Calia arribar fins l’aparcament del Dolmen de la Creu de Cobertella. amb el nou vingut un FDN. Hem anat cap a Esponellà, Crespià, Borrassà, N-II fins a la sortida de Roses, on hem arribat en un tres i no res. Cap a Cala Monjoi, abans d’arribar-hi ja es troba la indicació d’aquest recorregut i un petit aparcament que ens ha permès deixar el vehicle. Amunt i molt aviat a tres minuts del Dolmen de la Creu de Cobertella; és espectacular, segons sembla està declarat monument històric i artístic l’any 1964, les seves proporcions el fan un dels més importants de Catalunya amb 5.20 metres de longitud, 2.45 m. d’ample, i 2.14 m. d’alt, es tracta d’una construcció mortuòria del neolític, sembla ser que fa al menys 5000 anys que l’home trepitja aquests indrets.
El camí s’enfila fins a trobar una casa cremada on es pot veure una antiga edificació i on, malgrat el seu estat d’enronament, es pot observar en algunes de les seves parets restes “d’opus spicatus” el què fa pensar que és una construcció d’època medieval.
Seguint hem trobat el menhir de la Casa Cremada i més endavant el del Cap de l’Home, ambdós situats en un petit altiplà, amb la cronologia del seu trobament i aixecament; n’hem deixat constància amb unes quantes fotos que il·lustraven aquesta sortida.
En el camí hem vist una Cabana de pedra seca reconstruïda totalment, perfecte, ens ha agradat molt i hem seguit fent camí tenint ara a l’esquerra, ara a la dreta, la badia de Roses, la plana de l’Empordà, el Port de Roses, érem en un indret anomenat la Muntanyeta, el camí segueix fins a trobar les darreres cases de la urbanització dels Grec, en aquest lloc hi ha dos dòlmens un molt proper a l’altre, a uns 50 m., l’un porta nom de Dolmen del Cap de l’Home i l’altre Puig d’en Mares. A partir d’aquí no hem trobat el camí que segons la fitxa ens havia de retornar al lloc de sortida, finalment hem decidit retornar pel mateix lloc on hem vingut.
A l’arribar al cotxe el tren turístic de Roses ens barrava el pas, ho hem aprofitat per descansar i veure’ns l’aigua fresca i regalada que ens ha ofert el conductor .
Amb el cotxe nou hem continuat en direcció a la cala Montjoi, això ens ha permès provar el cotxe i recordar excursions que hem fet per aquest indrets, l’última a la cala Joncols, passat el Bulli, abans de la Pelosa hem decidit gira cua i retornar cap a Roses on uns amics i la Neus ens esperaven per dinar.
Hem dinat al Ramblamar, un hotel restaurant a primera línia de mar i on hem menjat força bé (ha sigut un dimarts amb peix). L’hem fet petar i sobre les cinc tornàvem cap a Banyoles.
El FDN, de moment molt bé, ja veurem quan vingui el pedregam...

Sunday, December 17, 2006

A Sant Pere del Bosc molt proper a Lloret

Avui hem anat a Sant Pere del Bosc, molt a prop de Lloret

Dimarts, 9 de maig de 2006

Aquest dimarts hem decidit anar a Lloret a fer la volta a les ermites i visitar els jardins de Sta. Clotilde. Arribar a Lloret des de Banyoles és prou fàcil i les carreteres estan prou bé.
Ja som a Lloret i a l’entrada mateix hi ha l’oficina d’informació on hem pogut veure i saber què podíem fer, res de jardins, estan en obres i ens han suggerit fer una excursió a St. Pere del Bosc, visitant al sortir el cementiri modernista que hi ha a dos-cents metres de la mateixa Oficina de Turisme.
Hem acceptat el suggeriment, i hem començat pel cementiri, ens ha agradat molt. Hi ha tombes modernistes de Josep Puig i Cadafalch i deixebles d’Antoni Gaudí, hi ha una bona quantitat de sepulcres en un entorn agradable, senzill, net i que manté una harmonia amb l’ampliació que s’hi ha fet. Algú amb molta gràcia ha redisentyat l’espai on es pot fer un agradable recorregut, d’allà surt el camí cap a St. Pere i hem començat a pujar fins arribar a una carretera. En una petita esplanada que està deixada, bruta i molt degradada ens hem adonat que en alguns aspectes a Lloret tot segueix igual en quant a aglomeració, un cementiri net i polit i a 200 metres un espectacle de brutícia ben decebedor.
A l’arribar a la carretera se segueix per la mateixa fins una urbanització anomenada “El condado de Jaruco” toma ja, xalets a cada costat, alguns amb molta gràcia i espectaculars, d’altres estaven fets amb molt poca gràcia. Seguim per la carretera, que ara ja no estava asfaltada i passa a ser de terra, tot mantenint l’amplada. Hem arribat a l’indret on un camí porta al monument de l’Àngel un monument Modernista dedicat a Mn. Jacint Verdaguer obra d’Eugeni Arnau, s’hi pot llegir uns versos de Mn. Jacint Verdaguer que diuen “Maria al cel guia, per camí de flors, anem-hi correm-hi, cantant sos amors”. Queda dalt d’un turó amb una vista de Lloret. Hem retornat a la pista que segueix cap a St. Pere i en un indicador ens diu que falten 3 quilòmetres, 35 minuts, hem seguit deixant un camp de golf molt gran, amb fortes pendents i ben arreglat, l’entrada era per la pista que estàvem fent nosaltres, hem vist un restaurant anomenat “El Senglar” hi havia un menú de 8 € que ens ha fet pensar que seria una bona solució per a la tornada.
Més tard hem trobat una capelleta oratori dedicada a la Mare de Déu de Gràcia també d’estil modernista obra de Puig i Cadafalch, també hem vist unes casetes que en diuen de l’Àngel i són d’estil modernista, fetes amb teules de ceràmica de vidre i reixes de ferro forjat, estan a peu de pista i bastant deixades, així hem arribat a la Creu de Terme, un monument original obra també de Puig i Cadafalch.
Finalment hem arribat a St. Pere del Bosc, antic convent Benedictí amb una ermita d’estil Barroc, al mateix indret hi ha un restaurant on sembla que si fan casaments i s’aprofiten els jardins, segurament per a ampliar l’oferta del restaurant. De fet està tancat però la porta era oberta i llavors hi hem fet una petita descoberta, sembla que va ser un Indiano que ho va comprar i va fer la restauració, aquest personatge va adoptar el nom de Compte de Jarugo i va ser promotor de La Creu de Terme de l’Oratori i la restauració de l’espai de St. Pere del Bosc.
A la tornada ens hem quedat a dinar al restaurant El Senglar, hem estat força bé, el menjar correcte i el servei mira...bé. Es un restaurant molt gran on fins hi tot tenen la barbacoa a l’exterior i forces taules, possiblement a l’estiu hi hagi molta gent però nosaltres vàrem estar sols. Al sortir reférem el camí fins a l’aparcament de Lloret, mitja hora de camí i cap a Banyoles.

A Sant Andreu de Gitarriu a la Garrotxa

L’excursió d’ avui ha sigut a Sant Andreu de Gitarriu a la Garrotxa

Dimarts 16 de maig de 06


Avui hem retornat a l’Alta Garrotxa, podíem repetir St. Aniol d’Aguja o estrenar-nos i anar a St. Andreu de Gitarriu, finalment ha guanyat la segona opció.
Cap a Montagut i Sadernes, a les 10 del mati ja estàvem retratant Sta. Eulàlia de Sadernes i recollint informació d’un Centre que s’ha obert el Consorci de l’Alta Garrotxa al costat mateix de l’església.
El camí recula 50 metres del càmping i restaurant i es pot fer un tram de 1000 metres amb vehicle, fins arribar a un indret on surt el corriol que s’enfila amunt. Hem deixat el cotxe, hem agafat motxilles, bastons i amunt, és un sender molt fressat i no tens pèrdua doncs no trobes cap altra alternativa en tot el recorregut. Aquest camí que puja i puja, ens ha portat fins un petit coll que el mapa anomena “Cofí” son tres o quatre masies en ruïnes que se't trenca el cor tan sols veure-les doncs havien d’ésser molt singulars, totes elles en pedra i en un indret excepcional. Des d’aquestes cases surt un corriol direcció a St. Andreu així com una pista de terra que també hi porta, la fitxa que portàvem i havíem descarregat de http://www.madteam.net/ suggeria pujar per la pista i baixar pel corriol, així ho hem fet.
Pista amunt, i més amunt, es feia llarg, és una pista que amb un tot terreny es pot fer, no oblidem que som a La Garrotxa, terra aspre i de petja difícil. La fitxa deia que trobaríem aigua, no les teníem totes doncs està extremadament sec, però si , hem tingut sort sota d’una bauma hem trobat un rajolí d’aigua, doncs això ens ha permès fer un bon xarrup i omplir l’ampolla.
Havíem començat veient Sta. Bàrbara de Pruneres allà dalt de tot, ara ja és a la nostra alçada i el camí segueix pujant i St. Andreu no arriba, estàvem cansats de pujar i caminar, però no podia faltar gaire. Oh!!!! ja som al Serradell i a dos-cents metres ja es veu St. Andreu. Visca, hi hem arribat en tres hores de camí i 600 metres de desnivell.
El Serradell està en el coll del mateix nom, una masia espectacular meitat en ruïnes, meitat sencera, una llarga edificació amb teulada refeta pel bestiar que hauran refet no fa gaire. No hi hem vist ni una ànima i hem seguit fins a l’església romànica (S. X)de St. Andreu de Gitarriu, és una església molt petita que s’obre enmig d’uns enormes prats en una situació esplèndida, estava oberta i hem pogut gaudir de la fresca de l’interior, feia un dia assolellat i 25º de temperatura.
St. Andreu fou construïda amb un sol absis, amb entrada a migjorn que està amb molt bon estat de conservació, hi ha quatre sepultures adossades al costat de la porta, una sobre l’altre i una cinquena sepultura allargada a l’esquerra on la làpida era una planxa de pissarra amb una inscripció dient: “T’estimo mama” i més avall, “papa guapíssim”, fet amb una eina punxeguda. Ens va emocionar, ni data, ni noms, si més no senzill i emotiu.
Hem menjat ganyips i xocolata, doncs ja veiem que no hi hauria dinar, ni cafè. Ens quedava retornar, hem fet les fotografies i ens hem acabat l’aigua, havíem de baixar al Serradell per agafar el corriol de baixada i omplir l'ampolla d’aigua.
El sender està marcat amb taques vermelles i diferents fites. Però el camí baixa molt fort, sense contemplacions a l’edat, i amb el cansament que portàvem acumulat s’ha fet molt pesat. Segurament que si haguéssim retornat per la pista que hem pujat no hauríem patit tant, segur que era més llarg però de més bon caminar.
Hem assolit altre vegada les masies derruïdes del coll de Cofí, ens quedava fer el primer corriol, finalment hem resolt baixar a buscar el cotxe i pujar a cercar la dama.
Finalment cansats però contents d’haver-ho assolit hem arribat a Casa sans i estalvis. L’espectacle i la satisfacció del que hem gaudit a dalt de Sant Andreu i pel camí no té preu.
No hi ha manera de colocar més imatges a aquesta sortida, hem rendeixo.

Saturday, December 02, 2006

A Sant Martí de Canigó a la Catalunya Nord

L’excursió d’aquest dimarts a sigut a Sant Martí del Canigó

Dimarts, 6 de juny de 06

Aquest dimarts ens hem decidit per Sant Martí del Canigó, a primers de juny ja obren els dimarts i això ens ha decidit a anar-hi, també hem vist que al migdia hi havia una visita guiada, per tan hem anat lleugers, doncs era la darrera que feien al mati.
Hem pogut comprovar que hi ha 155 Km. fins el poble de Castell, lloc on cal deixar el vehicle per a anar al monestir a peu, hem trigat 1 h. i ¾ fins a l’aparcament, tot i fent l’autopista Girona- Perpinyà.
Des de Castell hi ha quasi dos quilòmetres i tres-cents metres de desnivell, hem sortit a ¾ d’onze, i tres quarts més tard compràvem els tiquets de la visita.
La visita guiada ha estat feta per una persona de la comunitat que ara ocupa el monestir, se’n diuen de les Benaurances i la seva missió, és acollir aquells que volen fer una experiència de trobada amb Déu. La vida d’aquesta comunitat catòlica nascuda al país veí l’any 1974, està organitzada de manera d’afavorir la pregària, la celebració de la Missa i els oficis litúrgics.
Ha sigut interessant entrar al monestir, visitar el claustre, l’església, la cripta, únic espai salvat per la degradació del monestir i un lloc que impressiona a l’entra-hi. Aprofitem la fulla de ruta de la visita per transcriure en aquesta sortida el que hem cregut més interessant
Història
És cap a l’any 1000 que per iniciativa del Comte de la Cerdanya i el Conflent, Guifred Cabreta, s’emprenen les obres de construcció de l’abadia de St. Martí de Canigó, per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins; els primers seran de l’abadia de Sant Miquel de Cuixa (Prades).
Per la construcció de l’església abacial hi ha dues etapes. La primera consagració va ser feta el 10 de novembre del 1009 i la segona l’any 1014 o bé 1026( no es coneix la data exacte d’aquesta).
El ClaustreLa vida monàstica es va mantenir fins el segle XVIII. L’any 1783 només quedaven a l’abadia cinc monjos d’edat avançada que van demanar la secularització per a abandonar el monestir. Així s’acabà la presència benedictina a St. Martí del Canigó, que havia durat vuit segles. Llavors va començar un període d’abandó en què la gent dels pobles del voltant pujaven a buscar carreus, columnes i, sobretot, els preuats capitells de marbre rosat que en pocs anys van desaparèixer. Per això la majoria dels edificis van caure en runes en excepció de la cripta, protegida per un mur que els monjos varen construir davant la porta abans de marxar.
Té una funció molt significativa: manifestar la ruptura que viu el monjo amb el món exterior per a tal d’afavorir una vida consagrada del tot al silenci i a la pregària. La construcció d’aquest recinte(quatre galeries tancades amb un jardí interior)també recorda la dimensió vertical de la vida monàstica, dirigida a Déu.
Interior de l’EsglésiaL’actual claustre presenta canvis respecte al model original, produïts durant la primera campanya de reconstrucció a començaments del S XX. Al principi estava tancat totalment a l’exterior, i on actualment hi ha una terrassa que està encarada a la muntanya, s’hi trobava la biblioteca o la infermeria.
L’església i la Cripta
Totes dues esglésies són un exemple del romànic meridional més primitiu. Tenen dues parts ben diferenciades corresponents als dos períodes de construcció. Durant el primer, cap a l’any 1000, es va construir la part del davant, consagrada l’any 1009. A la cripta es pot veure que es van haver de consolidar les columnes amb pilars d’obra a causa del pes excessiu de l’església abacial. Poc temps desprès va començar la segona etapa que va allargar les dues esglésies cap a occident.
El Campanar
Acabat cap el 1026, a l’origen tenia quatre pisos, però al segle XV un terratrèmol destruí el quart que no es va poder reconstruir per manca de recursos. Al primer pis hi ha una capella dedicada a l’ arcàngel Sant Miquel, seguint el costum de l’època carolíngia de consagrar-hi les portes d’entrada per ser protegits.
A l’acaba la visita que ha durat una hora hem fet via cap al poble de Castell per si podríem dinar, un enredo de carreteres ens ha deixat fora del poble anant a parar a Vernet les Bains, on hem trobat un lloc que encara donaven dinar. A la Catalunya Nord a partir de 2/4 de dues ja et diuen que ja s’acabat.
Hem dinat al "Colibri" un entrant a base de patès , un segon de rostit, uns formatges i cap a Banyoles.
Jardins a l’interior del monestirA les cinc hi hem arribat contents d’haver fet Sant Martí del Canigó del que n’havíem parlat varies vegades.

El Castell i Ermita de Farnes

Avui hem anat a la Comarca de la Selva a pujar el Castell de Farners

Dimarts 20 de juny de 06

Aquest dimarts hem anat a conèixer l’ermita i castell de Farners feia temps que dèiem que ho havíem de fer, i per fi ha sortit l’oportunitat. L’avantatge és que Sta. Coloma queda molt a prop i té moltes opcions de fer bones excursions, entre aquestes la Ruta de les deu ermites, a nosaltres només ens han falten nou per fer-la tota.
Hem sortit del Parc de St. Salvador , on hi ha un aparcament i que hi hem arribat amb el material que ens ha donat l’ajuntament.
A la sortida hi ha una escultura de la que en posem una fotografia en aquest resum, obra de la escultora Glòria Morera, es fa un bon tros de parc abans d’arribar a la font picant, on hem provat l’aigua ferruginosa de la font i que té un gust molt estrany.
Comença amb un camí de sender i molt aviat es troba una pista que s’endinsa a la vall tot guanyant alçada poc a poc; amb una hora i quart hem arribat a una gran esplanada on hi ha l'ermita que anomenen de Farners.
El castell de Farners queda davant, uns 50 metres més amunt. L’ermita està reconstruïda i esta envoltada d’alzines i roures, hi ha molts llocs per a fer foc, (malgrat està prohibit), la festa s’ha celebra el segon dimarts de Pasqua, i pel que es pot endevinar s’hi concentra moltísima gent. Hi ha W.C., aigua corrent. En fi, s’hi pot fer una excel·lent matinal amb àpat inclòs.
Hem deixat l’ermita i hem pujat al castell. Fantàstic, està obert i en la seva reconstrucció s’ha previst una passarel·la a l’entorn de les parets del castell, on a través d’una escala molt original es pot accedir a la torre d’homenatge que té una alçada de 12 m. i un diàmetre de 8.40.
És des d’aquest mirador que es gaudeix d’una vista excepcional de la Serra de Sta. Bàrbara, el Padró, el Serrat de Corb i les muntanyes del Rocar, que formen un semicercle al voltant de Sta. Coloma. En canvi, per l’Est i S.O. es veu una plana suaument ondulada que arriba fins a la Serra del litoral.
El castell de Farners data del S.XII, és de planta trapezoïdal i té una superfície de 212 metres quadrats. L’ermita, dedicada a la Mare de Déu de Farners, fou consagrada l’any 1200, sobre una altra edificació que s’ha suposa de mitjans del S.XI, l’actual edifici és format en gran part, per una construcció barroca del S.XVIII.
Baixàvem del castell i començaven a caure gotes, el cel estava molt tapat i no hem tingut cap més remei que alleugerir el pas. La baixada ens ha ajudat, doncs avui no portàvem res per la pluja, fa temps que no plou i no hi havia cap símptoma de mal temps.
Hem arribat a Sta. Coloma i hem buscat lloc per a dinar, hem trobat un bar “TOCS” que feien plats combinats, molt be i molt ben servits.
Darrer dimarts de Primavera, amb una xafogor altíssima i un avís de pluja que no ha tingut transcendència. Caldrà tornar a “La Selva” a fer-ne alguna de les nou ermites restants.