El Comanegre a la Garrotxa

Avui hem anat a fer el Comanegra a la Garrotxa

Dimarts 29 d’agost de 06

Avui dimarts hem tornat a l’alta Garrotxa a fer el Puig del Comanegra, havíem fet el Puig de les Bruixes en una altre excursió i havíem deixat pendent el Comanegra que queda molt proper per més endavant.
Hem anat per Oix a Beget que és millor que Camprodon Beget i aquests són els paràmetres en quilòmetres:

De Banyoles a Oix 36 km. i trenta cinc minuts – D’Oix a Beget 17 km. i 25 minuts, de Beget al començament de la pista 6 km. i 10 minuts, del començament de la pista a les Basses de Monars 8 km. i 35 minuts, en total 67 km i una hora i tres quarts de cotxe.
Des de Beget cal anar direcció a Rocabruna, abans d’arribar-hi cal agafar una pista de terra en força mal estat que passant per Can França arribas a les basses de Monars.
Des de les Basses de Monars agafem un camí en direcció al Pic de les Bruixes, quan som al coll es deixa al camí per agafar un corriol que va en direcció contraria a la que anàvem, molt aviat el camí s’enfila i entra dins d’una Fageda fantàstica amb una ombra que ens va captivar, érem a la Catalunya Nord, anàvem arribant a la carena que porta al cim i hem trobat el punt que assenyala el punt més alt i 50 metres més enllà, la creu del Comanegra.
Fa il·lusió quan arribes al cim, és pesat, cansat, però arribar té la compensació i la satisfacció, el dia no era gens clar i no es distingien bé les muntanyes en un dia clar ha de ser excepcional.
A dalt hem trobat dos nois francesos força simpàtics, que han entès molt bé que una banda era Catalunya i l’altra França, tampoc es tractava de discutir sobre el pacte dels Pirineus.
Hem decidit baixar pel dret, ja que hem vist que les mateixes marques que hem anat trobant al pujar, seguien per la vessant de les Basses de Monars, lloc on estava descansant el cotxe.
A mig camí hem trobat uns intrèpids saltadors amb Parapent. Eren uns monitors que saltaven amb una noia que no ho havia fet mai, cal un cert valor per a llençar-se al buit, les vaques s’ho miraven amb una certa indiferència, potser no ho entenen, potser ja ho tenen massa vist, o potser pensen “estan bojos aquests humans”.
Amb menys temps que la pujada hem assolit el lloc on teníem el cotxe, primer perquè la baixada és més fàcil i segon perquè hem optat per la drecera.
Contents, eixerits i feliços hem decidit enfilar-nos cap a Beget, on estàvem segurs que trobaríem dinar. A ¾ de tres hi arribàrem, hem saludat a en Joan que és qui té les claus de l’església, hem deixat enrera Cal Jeroni que ja coneixíem i hem anat al Forn, una Fonda-Restaurant que a part de gaudir d’una vista sobre el poble, té una terrassa protegida dels vents que és una delícia. Aquí hi hem fet l’àpat un entrant i uns peus de porc una mica insípids, els primers plats, l’acolliment, l’entorn, i el servei, tot molt bé.
Potser una mica més tard de lo habitual hem fet final feliç a Banyoles.