Sant Nazari a prop de Pujarnol i de Sant Miquel Campmajor

Seguint els indrets del llibre “Quin món tant perdut! ”

 La sortida d’aquesta setmana ha estat a la nostra comarca i ben a prop de Banyoles. Havíem de trobar com anar a Can Sagnari i a l’ermita romànica de Sant Nazari, era el segon intent per trobar aquesta masia i l’ermita.

Hem tornat a anar cap a Pujarnol i hem anat controlant tots els camins que sortien de la dreta, de la carretera que puja al Rocacorba, així hem arribat fins el collet de Can Negre on en l’anterior intent havíem caminat uns 20 minuts sense trobar res. Hem baixat més avall i hem vist una entrada marcada amb senyals grocs i blancs, provem-ho, hem anat fent un sender molt marcat i hem tornat a arribar al Collet de Can Negre. Hem tornat més avall i hem agafat una altra pista prou bona per fer amb cotxe, però també teníem ganes de caminar l’hem anat seguint fins que en un moment determinat la pista sembla abocar-se cap a Sant Miquel de Campmajor i enfront mateix i en la direcció que anàvem hem vist un sender, l’hem seguit i hem arribat a un gran prat amb l’església de Sant Nazari davant nostre. En el mateix Prat i més arrecerada una caseta de fusta molt ben arreglada, amb plantes i flors i un cartell que deia Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, lloc de silenci, pregaria i recolliment. Hem dit bon dia, Ave Maria fins que ha sortit una monja i ens ha confirmat que aquella ermita era Sant Nazari, i que ella era monja benedictina, s’ha acomiadat i hem arribat a la conclusió que era una ermitana.





Des de l’ermita hem vist una gran casa de pedra, hem pensat que podia ser Can Sagnari, hem dit cal anar-hi. Arribats al lloc hi havia un noi amb dues criatures, un parell de cotxes i ens ha confirmat que era Can Sagnari. Li hem dit que volíem conèixer aquests llocs desprès de llegir el llibre de l’Àngel Vergés “Quin món tan perdut !”. Ens ha comentat que l’Àngel hi havia estat algunes vegades mentre escrivia el llibre.

Hem fet unes fotografies fins i tot a uns burros i ens hem acomiadat del jove i de la mainada. Masses ganes de parlar tampoc en tenien...potser feien tard ja que quan ens en tornàvem hem vist que marxaven amb els cotxes.

En mitja hora hem recuperat el cotxe que teníem una mica més amunt de Pujarnol i  d’on arriba la pista que ve de Falgons. Tampoc costaria gaire que hi hagués un cartell que poses Sant Nazari.

Sant Nazari a Sant Miquel de Campmajor

Els orígens del temple es situen entre els segles XI i XII, malgrat que no trobem cap referència històrica fins l'any 1502

El temple està format per una sola nau rectangular, que es va esfondrar i va ser necessari reconstruir-la en el segle XVIII. Malauradament aquesta reconstrucció pateix les mateixes deficiències que l'original nau romànica i els murs laterals s'obrien cap a l'exterior. Tres tensors intenten evitar que els murs es segueixin obrint i es torni a esfondrar la nau.

La capçalera és encara la construïda en època romànica en estil llombard. L'absis semicircular està decorat externament amb arcs cecs i lesenes, que divideixen als arcs en grups de dos. Una finestra de doble esqueixada s'obria en la part central i una altra en el sector sud del presbiteri, les dues han estat cegades.

En la porta d'accés, situada en el mur oest, es troba el forrellat, que conserva elements romànics. 

Hem resolt dinar a casa ja que hi hem arribat a una bona hora

Sant Agustí de Lloret Salvatge



Absis de Santa Maria d'Amer

Aquest dimarts 14 de febrer, hem retornat a la comarca de la Selva. Hem anat fins el poble d’Amer on hem fet unes fotografies del monestir, i hem seguit per endinsar-nos per l’embassament del Pasteral , seguint una carrereta que va vorejant el transcurs de l’aigua, es tractava d’anar a conèixer una ermita romànica anomenada Sant Agustí de Lloret Salvatge. Desprès d’un parell d’intents l’hem trobat, en un lloc molt proper a on hem deixat el cotxe. L’ermita era oberta i hem pogut fer unes fotos, de l’interior no té cap interès per fer-ne menció.
Buscant per la xarxa hem trobat a a la web. Artmedieval.com, aquesta explicació:

Sant Agustí de Lloret Salvatge

Inicialment dedicada a Sant Julià, era una de les possessions del monestir de Santa Maria d'Amer, documentada per primera vegada l'any 949. l'any 979 el lloc apareix citat com Lauretum, que vol dir bosc de llorers. A aquest topònim se li va afegir Salvatge, per trobar-se en un indret conegut com Silva o Selva, ja en un document del rei Carles el Calb, de l'any 860.

El 1427 va patir els efectes d'un terratrèmol, no podent ser reparada fins a mitjans del següent segle, degut a la decadència que patia el monestir d'Amer.

L'edifici és de petites dimensions. Va ser construït en el segle XI en estil llombard. Per aquest motiu la nau està acabada en un absis semicircular, una mica irregular i decorat amb un fris d'arcs cecs i lesenes. En la part central s'obre una petita finestra de mig punt i doble esqueixada.

L'església està abandonada, tot i que encara es troba en bastant bon estat. En el seu interior fins al segle XIX es conservava una interessant talla de la Mare de Déu, de tipus bizantí. Tampoc podem veure en el temple la pila baptismal en forma de copa, que encara apareix documentada a finals del segle passat. Avui en dia només podem veure el bloc de pedra sobre la que es trobava la pila baptismal.

La nau està coberta amb una volta de canó reforçada per un arc toral.

La porta d'accés es troba en el mur nord, formada per un senzill arc de mig punt.

Corona el mur oest un campanar de cadireta de dos ulls.

S'hi arriba per la carretera del Pasteral al pantà de Susqueda.

En acabar la visita i desprès d’haver-nos aprovisionat de farigola hem retornat al cotxe per anar a conèixer Sant Marçal de Colomer una altra ermita romànica molt propera al poble d’Amer, de camí ens hem endinsat a conèixer un barri d’Amer, Sant Climent d’Amer. És un poble molt petit amb unes quantes cases agrupades al costat de l’església, fent poble. El campanar destaca per damunt d’elles; darrera l’església hi ha un petit cementiri, hem retornat a la carretera principal i hem seguit per trobar la pista que surt a l’esquerra de la carretera de Santa Coloma de Farners a Olot en l’indret on s’hi troba una planta embotelladora d’aigua.

Hem llegit a Catalunya romànica:
Sant Marçal del Colomer

Església de Sant Marçal del Colomer

Ermita del segle XI que depenia del monestir de Santa Maria d’Amer. A causa dels terratrèmols del s. XV es va haver de reconstruir, i al s. XVII es va tornar a modificar. Sembla que desprès de la guerra civil de 1936-39 es van fer obres de millora i s’hi va bastir l’altar i el retaule actuals, on consta la data de 1939.

L’edifici

Construcció d’una nau i absis rectangular que podria datar del s. X o XI, ja que probablement es va bastir sobre la planta d’un edifici preromànic. Destaquen el campanar, de cadireta de dos ulls amb una petita obertura rectangular centrada dalt de tot, i l’absis, amb una finestra molt rústega que a l’interior esta tapiada. Als murs nord i sud hi ha finestres de doble esqueixada que segurament van ser encaixades en un moment posterior a la construcció del edifici. Així mateix, són posteriors la porta adovellada de mig punt , com també el porxo que la precedeix, amb pilars de planta quadrada i capitells, i la sagristia. A l’interior de la nau, envoltada per un banc d’obra, destaquen dos arcs apuntats i les voltes, també apuntades, de la nau i de l’absis, aquesta més baixa.

En la nostra visita hem constatat que el porxo no existeix així com la sagristia i l’absis està totalment reformat d’una manera molt moderna.

Diferents esglésies romàniques del Baix Empordà

 La sortida d’aquest dimarts de gener ha estat un tast de diferents esglésies romàniques de la comarca del Baix Empordà que ens ha portat a diversos pobles de la comarca; Colomers, Garrigoles, Les Olives, Jafre, Sant Pere la Vall i finalment Verges.

 Aprofitem aquests dimarts de l’hivern per fer sortides d’aquells llocs que ens permeten arribar-hi amb cotxe i anar sumant descobertes d’esglésies, castells, pobles i veïnats llocs que no ens obliguen a fer una caminada.

Avui hem començat per Colomers i hem acabat dinant a Verges, fent una visita dels diferents, llocs que expliquem.

Santa Maria de Colomers



Santa Maria de Colomers

Consta documentada des de la primera meitat del segle IX, en un precepte de Carles el Calb de l’any 844, quan era una cel•la monàstica del monestir Benedictí d’Amer. L’any 899 va rebre diversos drets donats pel comte Gausfred d’Empúries, i el 1189 una butlla papal de Climent III la confirmava com a possessió del monestir esmentat. L’any 1210 passava a ser l’església parroquial de Colomers quan el comte Hug III d’ Empúries va vendre a l’abat d’Amer la jurisdicció de la parròquia. El 1384 fou incendiada i es va acusà el comte Joan d’Empúries, enfrontat en aquell moment amb el rei Pere III, com autor de l’incendi.

 Els sectors més antics de l’edifici son de mitjan s XI, però s’ha reformat diverses vegades entre els ss XVI i XVII. Cal destacar–ne la fortificació, l’afegitó de tres capelles laterals per banda i el campanar octogonal, acabat el segle XIX. Va ser restaurada entre els anys 1969 i 1982.

Sant Pere de la Vall

Gairebé no es tenen notícies d’aquest temple, que formava part de la baronia de Verges, almenys des del 1401. Sufragània de la parròquia de Sant Julià de Verges, l’església va ser consolidada per la Diputació de Girona al final de la dècada dels vuitanta.

L’edifici

És una església petita, de la primera meitat del segle XI. Consta d’una nau amb absis semicircular llis que té, al centre, una finestra de doble esqueixada. La nau, coberta amb una volta de canó seguit, comunica amb l’absis, cobert amb volta de quart d’esfera, mitjançant un arc triomfal de mig punt sostingut per pilars adossats. Als murs de la nau hi ha uns regruixos fets per a construir tres arcs cecs de mig punt, a banda i banda, sobre pilars adossats, que serveixen per a reforçar la volta. La porta d’entrada actual, adovellada, s’obre al frontis i és posterior a l’adovellada de mig punt del costat sud, ara tapiada, que era l’entrada originaria del temple romànic.

Sant Sadurní de Garrigoles




Sant Sadurní de Garrigoles

L’església apareix documentada l’any 1185 quan el bisbe de Girona la va donar als germans del Sant Sepulcre. Dins aquesta parròquia també va tenir possessions, des de 1210, el monestir benedictí d’Amer.

L’edifici

És una església del s. XII o XIII formada per una nau amb absis semicircular que té, al centre, una finestra de doble esqueixada. Una volta apuntada cobreix la nau, mentre que l’absis té una volta ametllada. La portalada a la façana oest, consta de tres arc en gradació, llinda i timpà llis; la corona una rosassa tardana que va substituir l’antiga finestra, i un campanar de cadireta amb dos pisos de doble arcada, l’últim dels quals es va afegir posteriorment. A la cornisa del mur del costat sud de la nau hi ha un relleu esculpit que representa una figureta femenina, somrient en posició jacent i amb les mans sobre el malucs, treballada esquemàticament.

Sant Vicenç de les Olives

Des de sempre ha estat una capella que depenia de l’església parroquial de Sant Sadurní de Garrigoles. Consta que en aquest indret, el 1210, hi tenia importants drets jurisdiccionals el monestir benedictí de Santa Maria d’Amer. Al segle XV formava part de la baronia de Verges.

L’edifici

Petita construcció del s. XIII o XIV que mostra, la pervivència de les formes romàniques de tipus cistercenc. Consta d’una sola nau amb capçalera carrada, sense absis diferencial. A l’interior destaca la volta apuntada i un arc triomfal apuntat que recolza sobre pilar adossats. La porta, a l’oest, és adovellada de mig punt i la corona una rosassa oberta tardanament i un campanar de paret de dos ulls.

La sortida d’avui també ens ha permès descobrir el Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa a la població de Jafre, on també hem visitat la parròquia de Sant Martí i una creu de terme romànica així com un padró a dalt de la vila.

Sant Vicenç d'Espinelves i Sant Cristofol de Cerdans

Aquest dimarts hem anat a conèixer el poble d’Espinelves i la seva església dedicada a Sant Vicenç amb l’objectiu també d’anar a conèixer l’església romànica de Sant Cristòfol de Cerdans indret molt proper al Coll de Ravell.

Hem decidit anar-hi per la C-25 coneguda pe l’eix. Hem pogut veure que el desdoblament d’aquesta carretera esta marxant a bon ritme i que en gran part ja està desdoblada almenys fins arribar a la zona més conflictiva de les Guillaries, ponts, túnel, aqüeductes algun ja fet però l’esperançador es que s’hi veu molta gent treballant.

A Espinelves hi hem arribat quan ja estaven retirant tot l’enllumenat de les festes i tota la decoració del Nadal, o sigui que ens ha permès fer unes fotografies sense tants fils.

En el bar que estava obert ens han comentat que la temporada ha anat força bé i que la fira de l’abet es tanca per Santa Llúcia, dia que ja es retiren totes les vendes d’arbres.

Espinelves

És una part de l’antic terme del castell de Sant Llorenç. A partir del s. XII va ser un terme autònom que va dependre de Sant Llorenç del Munt, dels Cabrera i dels comtes de Solterra.

Sant Vicenç d’Espinelves

Encara que actualment depengui administrativament de la província de Girona, des dels seus orígens era situada dins del comtat d’Osona, unida al bisbat de Vic. Pertanyia a l’antic terme del castell de Sant Llorenç. Tenim notícies d’aquesta església des del 943, però com que va patir reformes no es va consagrar fins el 1186. La consagració va ser portada a terme pel bisbe de Vic Ramon Gaufred, que la va dedicar al diaca i màrtir Sant Vicenç i a l’apòstol Sant Jaume . Les reformes van consistir en la construcció d’una segona nau i del campanar. Els capellans d’aquesta església van ser, fins al s. XIII, canonges de Vic, però posteriorment van ser substituïts per rectors. Als ss. XVI i XVII es va tornar a fer obres, que van mutilar i transformar l’església: l’absis dedicat a Sant Jaume va ser convertit en capella i es va obrir un gran arc que comunicava les dues naus. Al mateix temps se’n van encalar les parets. La Diputació de Girona la va restaurar l’any 1977.

En acabar la volta pel poble que l’hem trobar molt bucòlic, hem seguit cap a Arbúcies per trobar el camí per anar a Cerdans, hem seguit km a km fins ha arribar a Arbúcies, no l’hem vist. A l’oficina d’informació ens han dit com arribar-hi. Es troba just en el mateix coll de Ravell, un camí que surt a la dreta. Arribats altra vegada al coll no ha estat difícil trobar-lo hi anar fins a l’ermita.

Sant Cristòfol de Cerdans

Documentat des del s. XI, el lloc de Cerdans era, al s. XII, possessió d’una branca de la família Gurb que el 1278 el va vendre a Ferrer de Tornamira, el qual va cedir-ne la meitat al prior de Sant Llorenç de Munt. L’any 1319 passava a ser integrament d’aquesta canònica. Al s. XVI es van afegir dues capelles laterals a banda i banda de la nau, i al s. XVIII, en edificar la rectoria, es va tapar l’exterior del absis.

L’edifici

És una església romànica llombarda de final del s. XI o l’inici del XII. Consta d’una sola nau, capçada per un absis semicircular. La nau té volta de canó, reforçada per un arc toral; entre aquest arc i l’absis hi ha les dues capelles que es van afegir al s. XVI i que formen una mena de transsepte. L’absis decorat amb una sèrie d’arcuacions llombardes fetes amb pedres rogenques, agrupades en series de cinc entre lesenes i coronades per una motllura, té una finestra de doble esqueixada que consta de dos arcs concèntrics, com l’altra finestra de l’edifici. Tardanament es va edificar el campanar sobre la volta de l’absis.

De retorn al Coll de Ravell ja hem decidit quedar-nos a dinar en el restaurant del mateix coll, cosa que hem fet i on hem estat ben servits i a un preu molt raonable.