Museu de la Ciutadella de Roses

Dimarts 8 de març de 2005 Avui hem anat a veure el “Museu de la Ciutadella de Roses” aquest museu va ser inaugurat el mes de maig de l’any passat. Hem sortit pel Pla de Martís, Esponellà, Vilert i Bàscara, ens hem incorporat a la N-II i a l’encreuament adient cap a Roses. A Roses hem aparcat quasi davant del Museu, feia un vent de mil dimonis, una tramuntana que es feia notar. La darrera vegada que vàrem estar a Roses que fou quan vàrem anar a Sant Pere de Rodes, ja vàrem veure on era, però llavors no teníem temps per visitar-lo. Com que ja sabíem que avui faria fred i tramuntana hem pensat cal anar a un museu, però una bona part de la visita és a l’exterior i de veritat hem anat fins a les ruïnes de l’Església de Santa Maria, però ràpid hem tornat, dins el museu tampoc s’hi estava massa bé i feia fred. El museu té tota una part històrica d’objectes trobats, d’informació dels assentaments, primer dels Grecs, posteriorment els Romans, l’època medieval i així fins arribar al Segle XX. Aprofitem un programa de la visita per a comentar els aspectes més notables del contingut del museu. Ciutadella “És un monument històric artístic que comprèn restes de les diverses civilitzacions que han poblat aquest port natural des de la fundació de la colònia focea de Rhode que, segons la tradició històrica, es situaria vers el S.VIII a C. Són de gran interès els vestigis del barri hel·lenístic (S.IV-III a C), l’anomenat Edifici A, d’època romana, destinat a la producció de salaons de peix (S.IV-VI), el monestir i l’església de Santa Maria (S.XI), les restes de la muralla altmedieval que protegia la vila medieval(S.XI-XVII), de la qual es conserven els seus carrers originals. Tot el conjunt arqueològic es troba englobat dins la fortificació de planta pentagonal amb cinc baluards (S.XVI-XVII) destinada a defensar la vila davant els setges. El recinte és la seu del Museu de la Ciutadella de Roses. Format per dues sales, una mostra la història de la vila i l’altre acull una sala d’exposicions temporals. La primera està dividida en sis blocs: els orígens, la colònia grega, Roma imperial, baixa romanitat, Roses medieval i la Ciutadella. La segona acull “ El mar de Posidó”, una mostra que narra la història de la navegació per la Mediterrània posant especial èmfasi en l’arribada de grecs i romans a la Badia de Roses”. Al sortir del Museu hem anat a caminar fins a sota el castell de La Trinitat que queda molt a prop del Far de Roses, no ens hem adonat que teníem el vent de darrera, ah! nois, quan ens hem girat per a tornar feia un vent que et glaçava l´ànima, valents i per força el cotxe era davant del museu i encara havíem de dinar per tant hem avançat fins arribar al nucli, pel camí hem vist al port de pescadors, quantitat de xarxes de pesca, molt bucòlic. A l’arribar a l’entramat de carrers el vent ja no es nota. Hem vist forces restaurants oberts, però finalment ens hem decidit per un bar amb terrassa a fora, on feien plats combinats i tot dinant, podíem veure el mar. La Carme prefereix menjar el què sigui i poder gaudir de la vista, que descobrir un bon o mal lloc sense vista. Després de dinar que no té més història que uns plats combinats correctes, vi, cafè i tallat ens surt el dinar per 24€. Hem anat a Sta. Margarida, que és una urbanització propera i té una xarxa de canals on les torres, tenen l’aigua pel davant o pel darrera, segons com es miri. Finalitzada la visita hem retornat cap a Banyoles, però abans en el transcurs del dia hem pensat amb la mare Maria i la tieta Emília, que en una ocasió celebràvem un aniversari al restaurant Risech, avui el menú era de 18€, per tant hem buscat alguna cosa més econòmica. També hem recordat que l’Emília està enterrada al cementiri de Roses. A l’hora habitual, hem arribat a la capital del Pla de l’Estany.

A Maçanet de Cabrenys a veure mimoses

Dimarts 22 de març de 05. Aquest dimarts teníem pensat anar a Maçanet de Cabrenys per a veure les mimoses i malgrat estava el temps molt tapat ens hem decidit de tirar amunt, hem tornat a anar per Esponellà, Vilert i Bàscara per a entrar a la Nacional II hem seguit fins a Biure, Darnius i Maçanet. Hem fet un cafè al local de la plaça, “La concordia” un local molt característic del poble i que juntament amb un altre que avui és un restaurant, eren els locals emblemàtics de cada una de les formacions, les dretes i les esquerres, dins el local tens la sensació que els anys no han passat, te n’ adones perquè has de pagar amb Euros. Refets hem seguit a buscar el camí cap al Santuari de les Salines, que és una pista en molt mal estat i en 13 quilòmetres et porta a la Mare de Déu de les Salines on teníem previst fer l’excursió a peu per arribar-nos al cim del Moixer, el roc de la Frausa i tornar al Santuari. Hem iniciat el camí que és on es troben un parell de quilòmetres de mimoses i que recordàvem prou bé l’any passat, doncs el febrer hi havíem estat i no portàvem la màquina fotogràfica. Aquesta vegada hi havia la màquina a punt però la boira també, una boira espessa ens va envair i encara que vaig fer 2/3 fotos res del què vàrem poder veure l’any passat, fets el 2000 metres, iniciàrem el retorn a Maçanet. És així que decidim anar a conèixer Tapis i Costoja, darrer i primer poble de Catalunya i el Vallespir, que uneix la ruta de les dues Catalunyes. Val a dir que la boira no desapareix pas, al contrari s’espesseix més. Arribem a Tapís un poble molt petit, amb una església dedicada a Sant Briç, nom que no havíem sentit mai i segur que en el registre no el coles. Església de Tapís Hem fet una fotografia a l’església que amb la boira no ha quedat bé, finalment hem fet una volta al restaurant que hi ha a peu de carretera tanca els dimarts i amunt fins a Costoja, val a dir que no hem vist cap vista panoràmica i caldrà tornar-hi, doncs fins hi tot ha calgut posar els llums de boira . Sort que la carretera és ample i en molt bon estat, no és estrany que s’utilitzi, com diuen, per entrar-hi els immigrants. Arribats a Costoja ja hem vist que es tractava d’un poble bonic i ben cuidat. Amb els noms dels carrers en català i francés, molt net i ben conservat. Transcrivim una petita ressenya històrica: Costoja : “El lloc de Costoja apareix documentat per primer cop l’any 1015. Va ser Priorat de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. A aquesta església foren enterrats els vescomtes de Castellbò, Arnau (1228) i Ermessenda (1230), les despulles dels quals foren desenterrades i cremades l’any 1261 pel la inquisició, que acusava els nobles de protegir i difondre el catarisme. De l’església en resten només fragments de l’absis, de base semicircular i de les façanes oest, amb una filada d’opus spicatum, i és, on es conserva una finestra de secció prismàtica. La porta d’entrada, a la paret oest i avui tapiada, és en arc de mig punt. A l’origen, l’església de Costoja tenia un terrat fortificat de muralles. Queden avui, sobre les parets potents, les espitlleres i arqueres del seu passat feudal. A la façana Sud, s’enlaira una torre decorada d’arcs encegats; des del segle XIV era el domicili d’un senyor nomenat per l’administració dels reis de Mallorca. Gorgona i els lleons alats La portalada de Costoja és, indubtablement, la més elegant de tota l’estatuària romànica del País Català. Motius tan diversos com els mites antics, les llegendes medievals, la tradició oriental, s’uneixen en un decorat on Gorgona amb còfia de serpents veïneja amb lleons alats, monstres engolint o cigonyes del coll llarg. Més enllà de la porta, en l’harmonia perfecta dels fonaments de les parets obrades amb alternança de blocs de granit rossos i roses, la nau s’acaba sobre la més fantàstica cortina metàl·lica que l’edat mitjana oferí a l’Occident. 1038 volutes es desenrotllen entorn les tiges metàl·liques, floreixen en atxes, es tanquen sota la gola d’un drac. Més lluny, dos capitells d’estil califat ens recorden la presència de la gran abadia de Ripoll, com el portal ens renvia a la visita de l’església veïna de Beget, en territori Sud-Català”. Hem abandonat Costoja amb boira i hem seguit fins a Tapís, Maçanet i ens hem arribat a dinar a Darnius. Allà a la Fonda Llosa ens han donat dinar que desprès del cafè l’han cobrat, total 19 Euros (estava força bé la vedella en bolets, un de faves i un de macarrons més l’amanida i una crema de carbassó) Des de Darnius ens hem arribat fins al Pantà de Boadella on hem fet una volta, recordant la darrera vegada amb el Francesc i una altre vegada amb la família de la Carme, no feia un dia gens adient per estar per fora i ens decidirem a retornar a casa. Sobre les cinc érem a casa.

A les Gavarres i Sant Antoni de Calonge

Dimarts 1 de març de 05 Aquest dimarts hem anat a Calonge i Sant Antoni, al servei metereológic continuava insistint amb què, neu, aigua, vent i fred, aquest ha sigut el motiu d’anar a conèixer el Castell de Calonge. Era un dimarts que volíem anar a la neu, però ens hem espantat. De fet Calonge és un poble que encara no hi havíem estat mai. La platja de St. Antoni si que ho coneixíem perquè uns amics hi tenen un apartament, i hem estat un parell de vegades gaudint-ne. Des de La Bisbal hem agafat una carretera que va a parar a Calonge, és una carretera que passa a través del Massís de Les Gavarres amb uns 15 Kilómetres de moltes curves, però d’una tranquilitat i paisatge inusual, tot el recorregut està ple d’alzines sureres, es passa el Coll de La Ganga i la vegetació ja cambía completament. Al Arribar a Calonge hem anat cap el castell, que és d’on comença l’itinerari que teníem previst fer avui. “El Castell medieval de Calonge és una de les fortaleses més grans del Baix Empordà que és va fundar als voltants dels segles X i XI. Aquest castell es va ampliar i modificar durant els segles i ara ofereix un aspecte ben ric i variat quant a estils arquitectònics: hi trobem el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. Si una cosa ens crida l’atenció, són les seves torres que tenen la base cònica. Això a primera vista ens pot fer pensar que és perquè la torre tingui més base, però en realitat es tracta d’una estratègia de defensa: els habitants del castell, per a defensar-se dels atacs enemics, llançaven pedres que deixaven caure lliscant per la paret i en arribar a la base cònica, rebotaven horitzontalment amb una força molt perillosa per als atacants. Als voltants del castell, hi havia unes torres de vigilància. Una d’elles s’anomenà la torre del Mal Ús a causa del dret de cuixa. Aquest dret data de l’època medieval i consistia en el fet que quan la donzella del castell es casava, el senyor tenia el dret a passar la primera nit amb ella. Es diu que aquest dret es consumava dins d’aquesta torre i per això va agafar aquest nom. Una altre de les torres de vigilància és la Torre Valentina, situada arran de mar que data dels segles XV i XVI. La porta d’accés es troba situada a uns 12 metres d’alçada i el vigilant hi pujava amb una escala de corda la qual retirava una vegada dintre i d’aquesta manera es pretenia dificultar l’entrada als atacants. Aquesta torre formava part del sistema defensiu que es va establir a Calonge per lluitar contra la pirateria: els atacs dels pirates eren molt temuts per la població ja que robaven, mataven, s’enduien presoners i els més temibles eren els pirates turcs. Es diu que Barbarroja també va navegar per aquestes aigües. Ara aquesta torre és propietat privada i es pot apreciar al seu bon estat de conservació tot passejant pel camí de ronda”. El castell queda al costat d’unes oficines de l’Ajuntament, on hi hem demanat informació i sobretot un mapa dels carrers de la vila, en aquesta plaça també si troba l’església de Sant Martí, que estava tancada. Amb l’ajuda del mapa hem anat seguint la fitxa de l’itinerari, però molt aviat ens hem trobat sense recursos, l’itinerari diu: ”Continuant pel camí pedregós arribarem a un àntic mas anomenat Can Margarit de Baix, deixarem aquest indret i ens enfilarem muntanya amunt per un camí on no pot obrir-se pas entre l’espessa vegetació.” Res de res, ni camí pedragós, ni mas, ni camí amb espessa vegetació. El què hi ha és la muntanya plena de xalets, torres i el què vulguis, hem mirat data d’edició de la fitxa 1996, “problemes”, busquem indrets, camins...etc. i finalment abandonem, tornem cap al poble i anem a la platja Sant Antoni de Calonge. A l’arribar a Sant Antoni feia un vent que amb la temperatura baixa era com si et tallés la cara, vàrem fer un vol molt petit per sota els pisos de la nostra amiga, i cap el cotxe falta gent. Pel camí d’anada a Sant Antoni vàrem veure un restaurant que estava obert es veia gran i amb lloc per a aparcar fàcil. Val a dir que lloc per a aparcar al costat del mar hi ha el que vulguis, la majoria de comerços i establiments estàven tancats. El restaurant és un edifici semblant a una casa andalusa que estàven pintant que es diu El Triunfo; fan calçotades i menú que en definitiva això últim és el que ens va motivar. Un estofat de cigrons, bistec i uns fideus a la cassola i ous al plat, postres i cafès tot plegat 16 €. Va estar bé, correcte. A l’estiu aquest lloc deu estar a pleníssim, doncs hi ha quantitat de taules, és molt gran. Hem tornat per a la mateixa carretera, doncs potser és el què hem trobat més gratificant d’aquesta sortida. En el coll que és a mig camí i que s’en diu de la Ganga hem trobat molts grups de ciclistes, alguns lluien uns maillots on i deia bikeholiday.com. Sobre les quatre de la tarda, arribavem a casa.

Cantallops i el Castell de Requesens

Dimarts 22 de febrer de 05

Avui 22 de febrer hem sortit en direcció a La Jonquera per arribar-nos al Castell de Requesens, hem fet el recorregut del trajecte per Besalú, Navata, Avinyonet, Llers i N-II fins a la sortida de La Jonquera i Cantallops, a l’arriba al primer bar que hem trobat i ens hi hem situat a matar una mica el cuc. Hem preguntat: Per a anar a Requesens? i ens han preguntat: A peu o bé en cotxe? Hem dit a peu, bé fins a Requesens hi ha 7 quilòmetres i el millor és seguir per la carretera, el castell queda aquí darrera del Puig del Forcadell, aquell de l’esquerra és el Puig de les canals; a molt bé, gràcies i que vagi bé. L’itinerari que teníem nosaltres, deia que el recorregut es podia fer amb una hora aproximadament, hem seguit les indicacions del poble fins arribar a la sortida de la vila, allà ens hem mirat els plànols, el paper que portàvem i res, endavant. Als 25 metres mirem altra vegada l’itinerari i ens adonem de l’error, es deia en el paper, i ho hem llegit set cops, el punt de sortida era des de Recasens, o sigui que el castell quedava a una hora aprox. del veïnat de Recasens, hem retrocedit a buscar l’UF i hem marxat pel camí ample però més còmodament. És una pista de terra ample que està força malmesa, puja tot el camí i per tant com més amunt, la vista de l’Empordà es va engrandint fins a veure Roses, Empuriabrava i el reguitzell de petits, pobles de la Plana riallera.
La Carme i la TorreHem trobat un punt on la pista és troba amb la que puja de Sant Clement Sescebes i en el mateix encreuament, surt la pista que va al castell de Requesens ; però nosaltres amb el maleït itinerari hem seguit fins el veïnat que queda a un quilòmetre i mig, amunt. Quan hem sigut dalt del veïnat les vaques de les cases ens han barrat el pas, hem aparcat el cotxe i hem seguit les indicacions del paper. Davant del cotxe mateix hi havia un indicador que deia a ½ hora al castell de Recasens en marxa, o ho desencís el camí comença a baixar, baixar fins arribar a l’encreuament que ja havíem trobat, en fi hem seguit cap el castell i amb un quart d’hora hem arribat a dalt. Ei, és un castell que impressiona, es veu molt gran i sols l’hem pogut veure de fora, doncs només obren els caps de setmana. Ens ha semblat que la descripció que en fa el SGTI-SMAV podia enriquir aquesta crònica.

Requesens és el nom d’un antic poble, ara veïnat, situat al vessant sud del Puigneulós, al cor de les Alberes i enmig d’una vegetació espessa formada sobre tot per alzines sureres. En destaquen el castell de Requesens, situat en un turó de 511 metres d’altura: l’església de la Mare de Déu de Requesens; la cantina i unes quantes masies ara abandonades.
S’hi va per una pista forestal que surt del nucli de Cantallops, i que s’endinsa durant unes 5 quilòmetres a l’Albera fins arribar al castell.
No es coneix cap fet històric de rellevància relacionada amb el castell; cap espisodi guerrer, cap setge, cap esdeveniment sanguinari, com sol ser costum en els castells medievals.
No se sap tampoc qui fou l’artífex de la seva construcció- Al 859 surt documentat en una donació que Humfrido fa a Oriol(d’origen probablement visigod); aquest podria ser el seu origen. També podria haver estat fundat pels comptes del Roselló, que estan lligats a l’historia del castell fins els segle XII. Durant aquest temps el castell rep diferents noms: Recosin, Rechodindus, Requeseno.
És possible que les funcions del castell estiguessin relacionades amb la seva situació com a lloc de pas a les Alberes entre els comtats catalans i occitans.

A partir del segle XII es lliga la història del castell al compte de Rocaberti. Al 1420 el rei Alfons V fa donació de la muntanya de Requesens (castell, Santa Maria i masies) a Dalmaci de Rocaberti.
Al segle XIX s’inicia la restauració del castell, que acabarà el 1899 Joana Adelaida de Rocabertí. Amb la seva mort el castell passa per herència a mans de Ferran Truyols, mallorquí. A partir d’aquest fet el castell és venut fins a quatre vegades.
Durant el primer quart del segle XX es dóna una explotació forestal molt intensa que fa desaparèixer els molts arbres centenaris que hi havia a l’indret.
Desprès de la guerra civil el castell passa a fer funcions de caserna militar. Durant aquest episodi es destrueixen els interiors del castell i els merlets.
Si hi feu una visita descobrireu, entre torre, muralles i defenses en força bon estat, on s’alternen les primeres pedres dels castell primitiu amb les restauracions, les quadres, la capella, l’hospital i les estances de les estades civils (cases), amb els jardins, terrasses i estanys que es van construir durant la restauració de finals del XIX.
Cantallops tot pujantFoto per aquí, foto per allà, l’indret és molt frondós de castanyers, alzines sureres i algun avet, el Puigneulós vigila aquell indret doncs queda sobre mateix del castell, però força lluny. Hem recuperat forces i ja no ens hem fiat més del paper que suggeria un recorregut que no hem sabut concretar. Per tant avall i quan hem sigut a l’encreuament el cavaller ha fet la galanteria d’anar a cercar l’UF que estava fent petar la xerrada amb les vaques, ha recollit la dama i cap a Cantallops falta gent. Com sol passar en aquests casos la Fonda que havíem observat, a l’anar amunt els dimarts tanca, i com diria el cabaler: “Problemes”; ens ha dit que a un quilòmetre trobaríem un restaurant. Efectivament hem trobat el restaurant “Can Pau” que és més que un restaurant, és un gran espai amb almenys tres sales ben equipades amb columnes, estàtues tot un luxe, està pensat per a casaments, aniversaris, sopars d’empreses...etc. Estava funcionant un apartat d’una de les sales on hi havia forces clients francesos. Vàrem demanar si tenien menú, i ens digueren que ja l’havien acabat, va excusar-se com si fos tard per a demanar el menú, la Carme va dir que era obligació tenir menú i la mestressa va tornar a mig dir, si però ja l’hem acabat, hi havia verdura. En fi la carta, una amanida per a dos, uns peus de porc amb cargols i una gamba, ei molt bé i una sèpia a la planxa, també molt bé, cafè, pa i vi 33€ tots dos, podríem dir que fora del pressupost habitual.
Prenguérem el cotxe i cap a casa on arribàrem a l’hora de costum.

El volcà de Montsacopa i al Parc de la pedra Fosca

Dimarts 15 de febrer 05

Avui hem anat al Volcà de Montsacopa i al Parc de la pedra Tosca, hem anat fins a Olot i hem aparcat el cotxe al costat del cementiri, lloc d’on surt l’itinerari. A partir del cementiri, el camí s’enfila per la vessant oest del Volcà, on hi ha l’ermita de Sant Francesc, lloc d’on es pot gaudir d’una vista panoràmica de la ciutat d’Olot i una bona part de la zona volcànica de la Garrotxa.
A dalt trobàrem l’església i l’ermita de Sant Francesc, construïts al S.XVII i emmurallats durant l’ocupació francesa de 1812, època en que es van construir les dues torres de defensa, edificis circulars situats al voltant del cràter.
Vàrem poder accedir a una de les torres i gaudir de la vista del Comanegra, Pic de les Bruixes i el Bessagoda, que estaven ben blancs.
També vàrem veure aigua de la font de Sant Francesc, des d’allà dalt vam situar Les Presses, L’Altiplà de Beget de la Serra, la vall d’en Bas, situar també l’edifici de l’ hospici, avui Museu Comarcal, l’església de Sant Esteve, la Plaça Clarà etc.
Vàrem retornar cap a la ciutat havent fet tota la volta al volcà i disfrutar d’una perspectiva de la ciutat i l’entorn que mereix molt la pena.
Amb el cotxe sortírem en direcció a Les Presses per a visitar el Parc de la Pedra Tosca, es un parc que vàrem visitar molt per sobre l’any passat amb la Neus, i teníem ganes d’anar-hi més endavant amb més calma.
El Parc de Pedra Tosca ha estat reconstruït i restaurat gràcies al suport d’una “iniciativa comunitària que dóna suport econòmic a espais degradats, amb la finalitat de millorar la qualitat del paisatge en àrees d’alt valor ecològic mitjançant un aprofitament sostenible, aquesta iniciativa és coneguda amb el nom de “Life”.
Aprofitem l’explicació del tríptic recollit a l’oficina d’informació del Parc, que ben segur s’explicarà millor que nosaltres.
“El Bosc de Tosca és un paisatge format arran de les erupcions volcàniques del Croscat, fa uns 11.000 anys.
Al llarg de tot l’itinerari trobarem un seguit d’Artigues (petites parcel·les de conreu), camins i cabanes de pedra seca que els nostres avantpassats van construir sobre aquest terreny per a alimentar-se en èpoques de difícil subsistència. No cal fer un gran esforç d’imaginació per a valorar amb justícia la penúria que devien passar els qui varen ser capaços de treure profit d’un terreny tan aspre.
És un país dur i fràgil alhora, fèrtil i erm, amb un equilibri massa fàcil de trencar amb la tecnologia disponible actualment; un país que, format pedra a pedra per la mà nua, té ara nous valors a més dels que suposa la producció d’aliments.
Entrar-hi és endinsar-se en un món antic i desconegut de pedra trencada i descobrir el vell tresor d’una mica de terra, de flora i fauna des dels llocs més aspres fins el riu Fluvià. Un món de solitud i silenci , de llums i colors; un món atractiu per a qualsevol persona sensible, que en sabrà de treure espurnes encara per descobrir, i un veritable racó privilegiat on artistes i estudiosos de la natura podran trobar inspiració sense les presses de l’entorn quotidià. És per això que aquest espai singular s’ha volgut recuperar tal com era, treballat amb la mínima intervenció de màquines, a fi i efecte que doni al visitant una visió real d’aquest llegat tal com va arribar a les nostres mans”.

Aquesta vegada vàrem poder fer el recorregut sencer i vàrem constatar el valor que representa el treball fet per l’home en aquells anys que la principal eina eren les mans, també hem pogut constatar la tasca feta per la reconstrucció de l’espai que amb molt d’encert avui ens permet gaudir del seu recorregut.
Ja quasi a les dues vàrem sortir cap a la Vall d’en Bas a fi de trobar un restaurant “Can Trona,” que pertany a Joanetes, però que queda en un indret que cal saber trobar. La troballa val la pena, hem dinat molt de gust, amb una vedella amb bolets “Carlets” que els àngels hi cantaven, i per acabar el cafè, tots dos 20 €. Que us sembla?. Sortint encara vàrem fer un cert turisme, vàrem conèixer una Agro-botiga que s’anomena Verntallat amb cafè i restaurant i que ens va fer venir ganes de comprar alguna cosa, doncs bé un formatge de cabra va fer el camí de tornada amb nosaltres cap a Banyoles, on hi arribarem a les cinc de la tarda.