Els dimarts... sortim
L'Arseni i la Carme som dos inquiets veïns de Banyoles que des del 2003 cada dimarts sortim a descobrir el nostre entorn. Amb aquestes sortides pretenem descobrir i coneixer llocs que per les seves caracteristiques ens aportin coneixements ja siguin culturals, ambientals o històrics En la majoria de casos aprofitem per fer una bona estona de camí i ho complementem amb un dinar en alguna fonda o petit restaurant de l'entorn. Amb aquest blog ens agradaria compartir les nostres experiencies.
Friday, December 30, 2005
Thursday, December 29, 2005
A Maçanet de Cabrenys a veure mimoses
A les Gavarres i Sant Antoni de Calonge
Wednesday, December 28, 2005
Cantallops i el Castell de Requesens
Dimarts 22 de febrer de 05
Avui 22 de febrer hem sortit en direcció a La Jonquera per arribar-nos al Castell


La Carme i la TorreHem trobat un punt on la pista és troba amb la que puja de Sant Clement Sescebes i en el mateix encreuament, surt la pista que va al castell de Requesens ; però nosaltres amb el maleït itinerari hem seguit fins el veïnat que queda a un quilòmetre i mig, amunt. Quan hem sigut dalt del veïnat les vaques de les cases ens han barrat el pas, hem aparcat el cotxe i hem seguit les indicacions del paper. Davant del cotxe mateix hi havia un indicador que deia a ½ hora al castell de Recasens en marxa, o ho desencís el camí comença a baixar, baixar fins arribar a l’encreuament que ja havíem trobat, en fi hem seguit cap el castell i amb un quart d’hora hem arribat a dalt. Ei, és un castell que impressiona, es veu molt gran i sols l’hem pogut veure de fora, doncs només obren els caps de setmana. Ens ha semblat que la descripció que en fa el SGTI-SMAV podia enriquir aquesta crònica.
Requesens és el nom d’un antic poble, ara veïnat, situat al vessant sud del Puigneulós, al cor de les Alberes i enmig d’una vegetació espessa formada sobre tot per alzines sureres. En destaquen el castell de Requesens, situat en un turó de 511 metres d’altura: l’església de la Mare de Déu de Requesens; la cantina i unes quantes masies ara abandonades.
S’hi va per una pista forestal que surt del nucli de Cantallops, i que s’endinsa durant unes 5 quilòmetres a l’Albera fins arribar al castell.
No es coneix cap fet històric de rellevància relacionada amb el castell; cap espisodi guerrer, cap setge, cap esdeveniment sanguinari, com sol ser

No se sap tampoc qui fou l’artífex de la seva construcció- Al 859 surt documentat en una donació que Humfrido fa a Oriol(d’origen probablement visigod); aquest podria ser el seu origen. També podria haver estat fundat pels comptes del Roselló, que estan lligats a l’historia del castell fins els segle XII. Durant aquest temps el castell rep diferents noms: Recosin, Rechodindus, Requeseno.
És possible que les funcions del castell estiguessin relacionades amb la seva situació com a lloc de pas a les Alberes entre els comtats catalans i occitans.
A partir del segle XII es lliga la història del castell al compte de Rocaberti. Al 1420 el rei Alfons V fa donació de la muntanya de Requesens (castell, Santa Maria i masies) a Dalmaci de Rocaberti.
Al segle XIX s’inicia la restauració del castell, que acabarà el 1899 Joana Adelaida de Rocabertí. Amb la seva mort el castell passa per herència a mans de Ferran Truyols, mallorquí. A partir d’aquest fet el castell és venut fins a quatre vegades.
Durant el primer quart del segle XX es dóna una explotació forestal molt intensa que fa desaparèixer els molts arbres centenaris que hi havia a l’indret.
Desprès de la guerra civil el castell passa a fer funcions de caserna militar. Durant aquest episodi es destrueixen els interiors del castell i els merlets.
Si hi feu una visita descobrireu, entre torre, muralles i defenses en força bon estat, on s’alternen les primeres pedres dels castell primitiu amb les restauracions, les quadres, la capella, l’hospital i les estances de les estades civils (cases), amb els jardins, terrasses i estanys que es van construir durant la restauració de finals del XIX.
Cantallops tot pujantFoto per aquí, foto per allà, l’indret és molt frondós de castanyers, alzines sureres i algun avet, el Puigneulós vigila aquell indret doncs queda sobre mateix del castell, però força lluny. Hem recuperat forces i ja no ens hem fiat més del paper que suggeria un recorregut que no hem sabut concretar. Per tant avall i quan hem sigut a l’encreuament el cavaller ha fet la galanteria d’anar a cercar l’UF que estava fent petar la xerrada amb les vaques, ha recollit la dama i cap a Cantallops falta gent. Com sol passar en aquests casos la Fonda que havíem observat, a l’anar amunt els dimarts tanca, i com diria el cabaler: “Problemes”; ens ha dit que a un quilòmetre trobaríem un restaurant. Efectivament hem trobat el restaurant “Can Pau” que és més que un restaurant, és un gran espai amb almenys tres sales ben equipades amb columnes, estàtues tot un luxe, està pensat per a casaments, aniversaris, sopars d’empreses...etc. Estava funcionant un apartat d’una de les sales on hi havia forces clients francesos. Vàrem demanar si tenien menú, i ens digueren que ja l’havien acabat, va excusar-se com si fos tard per a demanar el menú, la Carme va dir que era obligació tenir menú i la mestressa va tornar a mig dir, si però ja l’hem acabat, hi havia verdura. En fi la carta, una amanida per a dos, uns peus de porc amb cargols i una gamba, ei molt bé i una sèpia a la planxa, també molt bé, cafè, pa i vi 33€ tots dos, podríem dir que fora del pressupost habitual.
Prenguérem el cotxe i cap a casa on arribàrem a l’hora de costum.
El volcà de Montsacopa i al Parc de la pedra Fosca
Dimarts 15 de febrer 05
Avui hem anat al Volcà de Montsacopa i al Parc de la pedra Tosca,

A dalt trobàrem l’església i l’ermita de Sant Francesc, construïts al S.XVII i emmurallats durant l’ocupació francesa de 1812, època en que es van construir les dues torres de defensa, edificis circulars situats al voltant del cràter.
Vàrem poder accedir a una de les torres i gaudir de la vista del Comanegra, Pic de les Bruixes i el Bessagoda, que estaven ben blancs.
També vàrem veure aigua de la font de Sant Francesc, des d’allà dalt vam situar Les Presses, L’Altiplà de Beget de la Serra, la vall d’en Bas, situar també l’edifici de l’ hospici, avui Museu Comarcal, l’església de Sant Esteve, la Plaça Clarà etc.
Vàrem retornar cap a la ciutat havent fet tota la volta al volcà i disfrutar d’una perspectiva de la ciutat i l’entorn que

Amb el cotxe sortírem en direcció a Les Presses per a visitar el Parc de la Pedra Tosca, es un parc que vàrem visitar molt per sobre l’any passat amb la Neus, i teníem ganes d’anar-hi més endavant amb més calma.
El Parc de Pedra Tosca ha estat reconstruït i restaurat gràcies al suport d’una “iniciativa comunitària que dóna suport econòmic a espais degradats, amb la finalitat de millorar la qualitat del paisatge en àrees d’alt valor ecològic mitjançant un aprofitament sostenible, aquesta iniciativa és coneguda amb el nom de “Life”.
Aprofitem l’explicació del tríptic recollit a l’oficina d’informació del Parc, que ben segur s’explicarà millor que nosaltres.
“El Bosc de Tosca és un paisatge format arran de les erupcions volcàniques del Croscat, fa uns 11.000 anys.
Al llarg de tot l’itinerari trobarem un seguit d’Artigues (petites parcel·les de conreu), camins i cabanes de pedra seca que els nostres avantpassats van construir sobre aquest terreny per a alimentar-se en èpoques de difícil subsistència. No cal fer un gran esforç d’imaginació per a valorar amb justícia la penúria que devien passar els qui varen ser capaços de treure profit d’un terreny tan aspre.
És un país dur i fràgil alhora, fèrtil i erm, amb un equilibri massa fàcil de trencar amb la tecnologia disponible actualment; un país que, format pedra a pedra per la mà nua, té ara nous valors a més dels que suposa la producció d’aliments.
Entrar-hi és endinsar-se en un món antic i desconegut de pedra trencada i descobrir el vell tresor d’una mica de terra, de flora i fauna des dels llocs més aspres fins el riu Fluvià. Un món de solitud i silenci , de llums i colors; un món atractiu per a qualsevol persona sensible, que en sabrà de treure espurnes encara per descobrir, i un veritable racó privilegiat on artistes i estudiosos de la natura podran trobar inspiració sense les presses de l’entorn quotidià. És per això que aquest espai singular s’ha volgut recuperar tal com era, treballat amb la mínima intervenció de màquines, a fi i efecte que doni al visitant una visió real d’aquest llegat tal com va arribar a les nostres mans”.
Aquesta vegada vàrem poder fer el recorregut sencer i vàrem constatar el valor que representa el treball fet per l’home en aquells anys que la principal eina eren les mans, també hem pogut constatar la tasca feta per la reconstrucció de l’espai que amb molt d’encert avui ens permet gaudir del seu recorregut.
Ja quasi a les dues vàrem sortir cap a la Vall d’en Bas a fi de trobar un restaurant “Can Trona,” que pertany a Joanetes, però que queda en un indret que cal saber trobar. La troballa val la pena, hem dinat molt de gust, amb una vedella amb bolets “Carlets” que els àngels hi cantaven, i per acabar el cafè, tots dos 20 €. Que us sembla?. Sortint encara vàrem fer un cert turisme, vàrem conèixer una Agro-botiga que s’anomena Verntallat amb cafè i restaurant i que ens va fer venir ganes de comprar alguna cosa, doncs bé un formatge de cabra va fer el camí de tornada amb nosaltres cap a Banyoles, on hi arribarem a les cinc de la tarda.