El Priorat de Serrabona a la Catalunya Nord

L’excursió d’aquest dimarts ha estat presidida tot el matí per “L’arc en ciel” plou i fa sol les bruixes es pentinen, aquest ha sigut el dia que ens ha fet.

El lloc, a la Catalunya Nord, al Priorat de Serrabona on hem arribat després de visitar el poble de Bolaternera que es troba poc després de deixar la carretera de Perpinyà a Prades en direcció  a Bula d’Amunt i que és on es troba el monestir. La carretera és molt estreta, recorda la de Coll de Banyuls a Banyuls, es va enfilant i poc a poc vas veient alguns arbres on les seves fulles canvien de color. Des de l’aparcament fins a Serrabona hi ha un camí molt bonic amb plantes de diferents espècies. De cop et trobes amb el que fou un monestir al davant, i degut a la seva posició a la muntanya et recorda al de Sant Pere de Rodes.

La primera comunitat d’aquest monestir foren els monjos Agustins, la seva construcció sembla ser d’entre el segle X i XI, hi ha notícies entre el 1069 i 1082 i  està dedicada a Santa Margarida. El Priorat va estar actiu fins a finals del segle XVI. Amb el seu abandonament la degradació va ser constant fins l’any 1836 quan comencen les obres de consolidació. La restauració complerta acaba el sel segle XX.

Els dos aspectes que més han cridat la nostra atenció és el petit claustre, construït d’una única galeria orientada a ple sud des d’on podíem veure el sol i la pluja aspecte que il·luminava l’espai d’una manera original, contrastava els capitells de marbre rosat de conflent amb la pedra a més de ser-ho pel efecte de la claror, donava un to verd-gris que era molt bonic.

El treball dels capitells, també en marbre feia ressaltar l’espai. L’espai és petit, doncs són vuit parelles de capitells que tanquen com una galeria oberta a la muntanya. L’altre cosa que és diferent i es pot considerar una obra mestra del romànic, és la tribuna que divideix la nau de l’església en dues parts, l’una era reservada als monjos, i l’altre accessible als fidels. La plataforma amb la seva barana incompleta era reservada al cor. La tribuna és com un petit claustre de columnes i capitells de marbre rosa on la part dels fidels està  decorada amb diferents paratges, que el fan un espai inusual. També ens ha cridat l’atenció les absidioles que són buidades a la paret, o sigui que per fora de l’església la superfície és plana. En conjunt es pot considerar un monument excepcional i que una visita per a conèixe’l és gratificant

Un cop refets d’haver  visitat el Priorat de Serrabona hem seguit carretera enllà direcció a Ceret, hem passat per Boule d’Amont, on hi hem fet una volta, hem aprofitat per tirar fotos i hem seguit carretera enllà 31 Km. fins Amelie les Bains. Hem arribat a Arlés Sur Tech, lloc on pensàvem visitar el claustre i l’Abadia sobre les dues hores que en el restaurant Les Anglecines, ja no donaven dinar; cap problema havíem preparat uns entrepans i dins el cotxe, situat al pàrking de la Mairie ens hem refet del desgast del matí, per a finalitzar el dinar, hem anat a prendre cafè al restaurant que jo recordava que hi vam anar a dinar un estiu és un  “Logis de France” amb molta historia doncs hi havia fotografies de la visita de Charles Trenet i altres personatges de temps enrera. A les tres de la tarda aprox. hem anat a visitar l’Abadia i el claustre d’Arles.

El Claustre: El claustre actual, succeeix a un altre més antic, és obra de l’abat Ramon Desbac (1261-1303). És un claustre molt senzill, sense volta, d’esperit gòtic per la seva elegant lleugeresa. És fet de marbre blanc de Ceret i en pedra de Girona, que permet fer fines columnes resistents.

L’església: De tipus “basilical”, és a dir amb tres naus paral·leles. A l’origen era coberta per una encavallada. Al segle XII, van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altes. Són remarcables la trona del segle XVIII, vestigis d’un retaule del Roser desmenbrat, testimonis de la traça dels escultors i dauradors catalans de l’època barroca.

La capella dels Sants Abdó i Sénen: Retaule pre-barroc de l’any 1647, obra de l’escultor Llàtzer Tremullas, artista que va realitzar a Rosselló grans retaules amb pannells de baix relleu, daurats i policromats. Cobreix totalment la paret del fons de la capella. Els plafons figuren la passió dels dos màrtirs perses. Els Sants Abdó i Sénen continuen sent molt venerats a Arles.

En definitiva molts anys de pedra sobre pedra que el fan un monument dels més antics de Catalunya i que com a Banyoles tingué els benedictins com a monjos fundadors de l’Abadia. 

Fort La guardia a Prats de Molló

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, a la comarca del Vallespir per conèixer el Fort La Guàrdia (Fort Lagarde), a Prats de Molló, (a 90 km de Banyoles).

 Hi hem anat per Olot, Camprodon, Coll d’Ares i hem baixat fins el poble de Prats on hem aparcat el cotxe. Hem anat a l’oficina de turisme on ens han donat un plano de la ciutat i ens han confirmat que estava obert el Fort i que calia pujar-hi a peu. Hem seguit en direcció a l’església des d’on comença la pujada a la fortalesa.

Entrada a la Vila vella

 Hi ha dues maneres de pujar-hi o mitjançant un túnel  amb una forta pendent on hi ha una corda a la dreta per ajudar-te a pujar o bé per un sender a l’aire lliure on vas guanyant alçada més suament.

Nosaltres hem optat pel túnel i hem vist que no era la millor opció però ja havíem començat a pujar, al baixar hem vist que era millor haver agafat el sender.

A dalt la fortalesa tens la possibilitat de fer una visita guiada segons a quina hora hi arribes, nosaltres hem fet la visita pel nostre compte ja que no coincidia amb l’horari.

La fortalesa és molt gran i no es visita pas tota la construcció però ja ni ha prou per fer-te una idea de quina qualitat de vida devien tenir els pobres soldats destinats a aquest lloc.

Són considerables els espais del forns de pa, la cisterna que segons hem llegit era una reserva d’aigua per 4000 homes durant un  mes.

El Fort La Guàrdia

Situat molt a prop (325 metres de distància del poble i 100 de desnivell), al nord-est i per damunt de la vila, el vell Castell de la Guàrdia fou totalment refet per Sébastien Le Prestre de Vauban el segle XVII, conservant només la torre de guaita del segle XIII, integrada en els edificis centrals del fort. Servia de defensa alhora de la vila i del proper Coll d'Ares, a més de controlar el pas per la vall del Tec. En els diversos conflictes armats entre els reis francès i espanyol

al llarg de tota l'edat moderna, aquest fort, que disposava de capella i d'hospital militar, adquirí una gran importància estratègica.El 1659, el Tractat dels Pirineus va tenir com a conseqüència l'annexió del Vallespir, el Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya al Regne de França. Prats de Molló passà a ser un considerable lloc fronterer. L'annexió del Rosselló a França causà males dades econòmiques: va aïllar Prats i la seva vall de la resta de pobles amb els quals es relacionava tradicionalment. El restabliment de la gabella, impost sobre la sal suprimit el 1292, dóna als habitants la idea d'organitzar un comerç lucratiu però perillós: el contraban de sal vinguda del sud pel Coll d'Ares i els passos veïns. I, quan el poder reial s'implicà en la repressió d'aquest contraban, la població es rebel·là, conduïda pel company i saliner Josep de la Trinxeria (1666). És la revolta dels Angelets, que prengué molt ràpidament un caire d'aixecament antifrancès que es prolongà fins al 1673. Fou una de les causes de la construcció del Fort de la Guàrdia pel mariscal de Lluís XIV Sébastien Vauban, que englobà una antiga to

rre de guaita medieval. Dominant la ciutat fortificada, el Fort de la Guàrdia va ser construït en primer lloc per a protegir la nova frontera i vigilar l'entrada de l'Alt Vallespir. De forma accessòria, havia de permetre evitar una nova revolta com la dels Angelets de la Terra i mantenir a ratlla als habitants descontents a causa de l'annexió dels comtats de la Catalunya del Nord a França.

Els espanyols van assetjar Prats de Molló sense èxit el 1691. El Fort Lagarde no va haver de defensar de cap setge abans de la guerra de 1793, que va oposar els francesos i els espanyols. El general Antonio Ricardos va llançar la seva ofensiva inicial pel Coll d'Ares, i es va trobar amb el Fort Lagarde en primera línia. Va ser pres ràpidament i va quedar en mans dels espanyols fins al 1794, data en la qual les tropes franceses del general Dugommier van aconseguir fer retrocedir els espanyols a l'altra costat dels Pirineus.

(Viquipedia).

Un cop visitat el fort hem agafat el sender i hem baixat fins el poble on ja hem arribat quan les botigues estaven tancades i només els restaurant eren oberts, n’hem escollit un que hi havia a la plaça de l’ajuntament on hem dinat a l’aire lliure.

Les baumes de Llaés

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Ripollès per conèixer les baumes de Llaés. Hem sortit direcció Olot i hem seguit per la 260a en direcció a Ripoll fins que  entre el km 9 i 10 es troba el trencall de Llaés.

Una pista encimentada ens ha apropat primer fins a la Masia de la Serra de Llaés, a l’ arribar hem llegit que es tracta d’un antic mas  exemple de vivenda i explotació agrícola i ramadera de la zona. Devia ser un dels masos importants d’aquest indret, potser un cap mas, es a dir, la casa on, en altres temps, es centralitzaven els impostos dels pagesos de remença que vivien sotmesos als Senyors del castell de Llaés. Aquesta masia té església pròpia dedicada a Sant Bartomeu. Hem parlat una estona amb la persona que està al càrrec del restaurant i del bestiar, a la pregunta, de si feia dinars ens ha respost que només dissabtes i diumenge, ens hem acomiadat i hem seguit cap a les baumes. molt aviat a uns tres-cents metres hi ha un petit coll amb una explanada apte per deixar els cotxes, lloc d’on surt la pista que va al castell. (Hi ha diversos cartells orientatius).

Caste3ll de Llaés

Nosaltres hem seguit amb el cotxe per aquesta pista de terra hem passat pel costat de la casa de pagès  de l’antic Hostal del Castell d’on surt la pista que va al castell. que ja varem visitar fa uns anys i en el que varem poder entrar i fotografiar la capella  que hi ha a l’interior del recinte.

 Hem agafat la pista que surt a la nostra dreta fins que una tanca ens ha barrat el pas, som a Can Teixidor i portem 11,5 km des de la carretera d’Olot a Ripoll. Hem aparcat el cotxe i hem seguit a peu desprès d’un parell de revolts ja s’apareix Can Teixidor una gran masia envoltada d’altres construccions. Val la pena donar una volta per veure l’entorn on es troba la casa pairal i el conjunt d’edificacions que la conformen, destacant, sens dubte, la magnífica portalada i les arcades de la part baixa del edifici.

Bauma del Teixidor

 El camí  segueix  per la part baixa dels edificis i es troba senyalitzat. Hem seguit per la pista i, en dues ocasions, hem trobat una bifurcació de camins: en ambdós cassos s’ha d’agafar el camí que baixa per la dreta. Al final d’un ample baixant mig cobert per la vegetació, arribàrem a la gran raconada natural que conforma l’espectacular i majestuosa Vauma del Teixidor.

Ens ha impressionat l’entorn, no havíem mai vist una bauma tant gran a Catalunya, si que coneixem les de Eyzes-de-Tayac-Sireuil al Perigord nord, però allò és extraordinari.

I encara ens ha impressionat més quan una persona, una dona, ens ha saludat, una persona que estava menjant asseguda en una de les construccions que encara hi ha en la bauma. Ens ha dit que hi estava de dilluns a divendres i que desprès marxaria.

La bauma del Teixidor està situada a una altitud de 995 m. Esta formada per grans blocs de pedra per sobre dels qual hi transcorre una torrentera que neix entre la serra de Milany i l’ermita de la Cau. Quan el torrent baixa crescut forma una cortina d’aigua per davant de les edificacions de la bauma creant un espectacle extraordinari.

La cavitat o bauma té una extensió d’uns 80 metres amb una profunditat variable de 3 a 20 m. i una altura de 15 metres en la part exterior que es va reduint a mesura que s’apropa al final.

La part habitada és troba a l’oest, mes resguardada i en la part oposada es troben els tancats pel bestiar.

Contemplant la bauma a una certa distància, aquesta adopta la forma d’un gran escenari natural.

Text recollit d’ un article publicat al Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya de l’ 11 de setembre de 1952, anomenat “Trogloditas en la sierra de Milany “ i del mateix autor de les fotografies Ramon Vinyeta.

 Hem fet unes quantes fotografies del que encara resta de les construccions que hi havia.

Un cop acomiadats de la dona hem refet el camí que entre l’anada i la tornada haurem caminat una mica més d’una hora, des d’on  hem deixat el cotxe fins a la bauma.

Buscant informació hem trobat una fotografia de Ramon Vinyeta del 27 de juny de 1949 que es troba a l’arxiu municipal de l’ajuntament de Torelló i que hem recollit a partir de la web: La vall del Ges. En aquesta fotografia es fa avinent com estaven distribuïts els espais sota de la bauma.

En hem quedat a dinar al Forn a Vallfogona del Ripollés on hem pugut dinar amb la mainada de l’escola de la vila. .