Al caastell d'Hostoles i Santa Maria d'Encies

Aquest dimarts hem anat a Les Planes d’Hostoles on hem pujat al castell d’Hostoles hi ens hem arribat fins a Santa Maria d’Encies.
Hem arribat a Les Planes d’Hostoles i hem anat a l’Ajuntament, on hem estat molt ben atesos, la nostra idea era anar a Sant Pere Sacosta i desprès al veïnat d’Encies. Ens han tret del cap de pujar a Sant Pere Sacosta de difícil recorregut i no està senyalitzat. En el seu lloc ens hem decidit per pujar al castell. Amb el cotxe hem sortit en direcció a Sant Feliu de Pallerols, hem deixat el trencall de Cogolls i en el proper trencall que anuncia el restaurant “La Curenya” i una hípica, hi hem entrat i hem aparcat el cotxe. Per pujar al castell cal recular i anar a trobar la carretera des d’on surt un sender que puja fins el que queda del castell.
El camí no és molt agradable ja que puja de dret cap dalt, amb força trossos en mal estat i per sobre grans pedres on cal vigilar per no relliscar, malgrat tot n’hem fet de pitjors. Del castell en queden unes quantes parets i malgrat sembla que s’hi treballa és de molt mal fer doncs no hi altre camí que el que em fet nosaltres per arribar-hi i per tant caldria muntar algun sistema per fer arribar el material a dalt.
Castell d’Hostoles
Edifici que juntament amb elcastell de Puig-alder, defensava la frontera del costat oest del comtat de Besalú. Apareix documentat des de l’any 1015, quan tenia com a castlà Mir d’Hostoles, feudatari del comte de Barcelona. El 1021 s’esmenta en el testament del comte Bernat Tallaferro de Besalú, ja que segons sembla, el comte de Barcelona, que n’era el senyor eminent, li havia infeudat el castell. Durant el s. XI en van ser senyors els Hostoles, posteriorment refosos amb els Montcada, i els Cartellà, els Serrallonga de Cabrenys i, durant el s. XIV, els Rocaberti. Al s, XV el rei Joan II el va incorporar al patrimoni de la corona, però el 1474 el va donar a un cabdill remença anomenat Francesc de Ventallat, el qual a més rebria el títol de vescomte. Desprès de 1486, amb la sentència arbitral de Guadalupe, va retornar a la corona.
Hem arribat al cotxe i hem vist que teníem temps per arribar-nos al veïnat t d’Encies i veure l’església, cosa que hem fet. Ens ha calgut traspassar tot el poble i a l’aparcament del restaurant la Caseta surt la carretera que porta a les Encies. Tot anant hem recordat que ja hi havíem estat en una ocasió, segurament el dia que vàrem anar al castell de Puig-alder i a Sant Cristòfol de Cogolls. Hem deixat el cotxe en un petit aparcament que hi ha davant del llogarret i hem pujat a fer unes fotografies a l’església, cal esmentar que hi ha unes cases molt ben arreglades, més que unes cases arreglades, uns grans casals.
Santa Maria de les Encies
El topònim de les Encies sembla derivar de la paraula llatina “incis” que significa tall, divisió o incisura. Aquesta referència té relació amb la troballa d’una primitiva imatge de fusta policromada, avui desapareguda, en una esquerda a sota la vella església a principis del segle XII. Precisament d’aquí hi va brollar una font, tal com indiquen els goigs, d’aigües miraculoses (adreçada a les parteres).
L’església apareix documentada des de l’any 1155, quan Berenguer d’Anglès va tornar al bisbe de Girona tots els drets que havia retingut d’una manera injusta. Al segle XIV era dins la jurisdicció del castell d’Hostoles. Va ser molt reformada durant els ss. XVII i XVIII.
És un edifici bàsicament del s. XVIII amb alguns elements del temple original, que tenia nau única i absis semicircular, La part romànica més visible és el sector de l’absis, que va ser sobrealçat però conserva l’ornamentació llombarda, del s. XI, amb arcuacions cegues, agrupades en sèries de tres entre lesenes i coronades per un fris de dents de serra És probable que una part de la nau també sigui d’origen romànic..
La seva situació de pas entre dues valls (Vall d’Hostoles i Vall del Llémena) motivà que a l’any 1655 l’església fou greument saquejada i profanada per les tropes franceses durant la Guerra dels Trenta anys.

S’ha fet l’hora de dinar i hem seguit per la mateixa carretera direcció a Sant Esteve de Llémena i abans d’arribar a Llorà ens hem quedat a dinar a” l’Hostal nou”. on ja hi hem menjat altres vegades. Sortint ja hem fet cap a Banyoles.

A veure l'exposició "La Princesa Sàvia" a Vic

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Ciutat de Vic per anar a veure l’exposició “La Princesa Sàvia”, les pintures de santa Caterina de la Seu d’Urgell, i el nou auditori obra de l’arquitecte Josep Llinàs.
Arribats a Vic, un dia de mercat, hem anat fins l’oficina d’informació per saber on es construïa l’edifici de l’Auditori, l’exposició ja sabiem que es feia al Museu Episcopal.
Abans de començar la visita al museu, hem fet un tomb per la plaça de Vic que és on es fa el mercat, tot el perímetre de la plaça l’ocupen les parades, al voltant de la plaça el producte fresc i al mig la roba, majoritàriament la confecció.
Vist el mercat hem anat veure les pintures de Santa Caterina
La princesa sàvia,
El conjunt de Santa Caterina és un exemple tardà però extraordinari de pintura romànica catalana. Concebut com a decoració mural d’una de les capelles de la catedral de la Seu d’Urgell, va ser redescobert a principis del segle XX, i posteriorment arrencat i venut en tres parts independents al mercat internacional d’antiguitats. Actualment, aquests tres fragments es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu Episcopal de Vic i a la Fundació Abegg de Suïssa.
Les pintures són una mostra de les transformacions que es produeixen a la pintura romànica catalana a mitjan segle XIII, quan rep l’impacte del gòtic lineal francès. El conjunt es relaciona amb el bisbe Ponç de Vilamur (1230-1257), distingit combatent de l’heretgia càtara a la diòcesi d’Urgell. El protagonisme de santa Caterina en les pintures no pot deslligar-se d’aquest fet, ja que la santa era el model per excel•lència de la predicació antiherètica i patrona de l’ordre dominic, nascut precisament per lluitar contra el catarisme.
Per altra banda, l’exposició també permet conèixer la tècnica d’arrencament de pintura mural coneguda com a strappo, utilitzada durant els anys 20 i 30 del segle XX per arrencar sistemàticament els grans conjunts de pintura mural de Catalunya.
La mostra forma part del projecte de retrobament de conjunts dispersos del romànic català, iniciat entre el MEV i el MNAC l’any 2008 amb l’exposició “El cel pintat, El baldaqui de Tost. Ara amb La princesa sàvia, s’ofereix l’oportunitat de gaudir de tot el conjunt pictòric de santa Caterina, reunit per primera vegada des del seu arrencament.

Al sortir hem anat a veure, evidentment per fora, l’auditori, per fora i de lluny doncs pensen inaugurar-lo el proper dia 23 d’abril festa de Sant Jordi i per aquest motiu tothom està treballant a un ritme frenètic, com l’ hem vist sembla impossible que pugui estar tot acabat. Es tracta d’un edifici molt modern amb un acabat daurat que amb el sol ressaltarà enormement
Hem retornat a la vila passant pel pont romànic i ens hem arribat fins a veure el temple romà que ja vàrem visitar en una altra visita a la ciutat. Hem deixat les pedres i hem anat a veure més mercat. Tot plegat s’ha fet l’hora de dinar que hem aprofitat per fer-ho en un restaurant davant de l’estació anomenat “El Racó”, sortint ja hem enfilat el retorn a Banyoles que ho hem fet per la nova carretera del Coll de Bracons que també hem estrenat el mati.

Santa Coloma de Fitor

Aquest dimarts hem anat a conèixer Santa Coloma de Fitor, a dins les Gavarres per seguir desprès a Sant Esteve de Canapost.
Sortint de la Bisbal en direcció a Palafrugell es troba un indicador que diu Fitor, hem seguit en aquesta direcció i desprès d’un bon tros asfaltat hem entrat a una pista de terra en molt bon estat que ja hem seguit fins a Fitor. Hem tingut l’oportunitat de fer la descoberta de com ha quedat de trinxada i malmesa molta part de la massa forestal d’aquell indret, sobre tot a les fondelades és on es veuen més arbres trencats. Hem vist tres persones que van deixant lliure la pista, però en serien necessàries tres-centes per deixar neta tota la destrossa. Hem arribat a Santa Coloma de Fitor, un espai preparat per donar cabuda al personal del cap de setmana, bancs, taules, barbacoes, un lloc on es respira tranquil•litat. Annexa a l’església es troba la rectoria que els caps de setmana dona servei als que s’apleguen en aquest indret. L’hem trobada tancada i no hem vist que hi hagués cap persona per dins.
Hi ha un plano de situació on hem vist que molt a prop es troba el dolmen del Llobinar, ens hi hem arribat doncs, sortejant els arbres caiguts hem recuperat un petit sender que ens ha portat fins el dolmen. No es dels millors que hem vist, molt poca cosa. No hi ha cap indicació ni explicació. Hem seguit pel mateix sender que ens ha portat fins a una Masia ensorrada del tot “Can Puig” quina llàstima.
Per altra banda la Caixa Catalunya a traves de la seva Fundació de protecció a la natura esta donant suport i suposem que un pressupost per protegir l’espai dels voltants de Fitor. Hem vist una bona quantitat d’arbres plantats molt ben tutelats i molt ben protegits, ens han semblat arbres fruiters i també alguna alzina. Dona goig veure aquestes plantacions.
Santa Coloma de Fitor
Documentada des del 948, any en que l’església va ser consagrada pel Bisbe Gormar de Girona. Modificada posteriorment, l’any 1985 la van restaurar la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona.
L’edifici
És una església que presenta molta dificultat d’interpretació per manca de bons estudis. Actualment es presenta com un edifici de dues naus, la del nord molt primitiva i la del sud afegida posteriorment, totes dues capçades a l’est per absis semicirculars. Destaca la volta de canó de la nau nord, feta amb lloses disposades a plec de llibre. La volta de canó de la nau meridional és de perfil apuntat i reforçada per un arc toral; segons sembla substitueix una volta anterior ultrapassada. Si bé la nau del nord sembla la més antiga, també és cert que l’absis de la nau sud és el més arcaic, amb un aparell en espiga o opus spicatum fet amb lloses de llicorella.
La porta d’entrada, amb un arc en gradació i impostes llises, s’obre a la façana sud. El campanar, de torre de planta rectangular, té dos pisos; al primer, més antic, s’obren unes finestres d’arc ultrapassat, mentre que el segon, que es pot datar als s. XII, té finestres geminades amb una columna i capitell mensuliforme, coronades per un fris d’arcuacions llombardes.
A l’interior, l’absis sud ha conservat algunes restes de decoració mural pintada d’estil geomètric.
Hem deixat Fitor i hem retornat a la carretera principal per anar a trobar Canapost, ho hem fet per una altra pista que ens ha portat a Sant Climent de Peralta on hem anat a veure l’Església i hem seguit cap a Canapost a tocar de Vullpellac.
Sant Esteve de Canapost
Aquest antic temple parroquial, que segons sembla havia estat dedicat a Sant Clet, apareix documentat des de l’any 1019, quan la seu gironina va rebre un alou situat dins la parròquia de Canapost. A mitjan s. XIII va esdevenir sufragània de Sant Esteve de Peratallada, condició que encara manté en l’actualitat.
Durant les obres de restauració que va dur a terme la Diputació de Girona, van aparèixer restes de pintures murals i es van trobar sepulcres d’època medieval a l’àmbit del cementiri. En alguns sectors de l’església hi ha elements constructius romans reutilitzats.
L’edifici
Més que tractar-se d’un sol edifici de dues naus capçades a l’est per dos absis, es tracta, en realitat, de dos temples que es comuniquen per dins. L’església més arcaica, preromànica, del s. IX o X, és la del costat sud, mentre que la del costat nord és romànica, del s. XI.
La comunicació entre les dues naus es va resoldre mitjançant l’obertura de tres arcs adovellats de mig punt, a manera d’arcs formers. El temple té dues portes, totes dues obertes a la nau preromànica. La porta primitiva, adovellada i amb dos arcs de mig punt en gradació, és al costat sud, on també s’observen filades d’opus spicatum. La porta de la façana oest es va obrir en època barroca.
El campanar, inacabat, constitueix un dels elements més notables del conjunt, es va edificar al s. XII esbotzant una part del mur sud del transsepte amb la finalitat d’obrir-hi
un arc de comunicació amb l’interior del temple. A l’exterior de l’església hi ha força tombes antropomòrfiques.
Sortint ja hem anat a dinar a la Bisbal a un restaurant que hi ha sota les voltes, anomenat “Divinum” molt correcte