Priorat de Santa Mª. del Vilar, Ceret i Amelie-les-bain

Dimarts 12 d’abril de 05

Aquest dimarts teníem interès a anar a veure els cirerers florits a Ceret i conèixer el Priorat de Santa Maria del Vilar, que quedava a prop de Ceret i Amelie-les-bains. El primer error del dia, un dia ple d’equivocacions, va ser a Girona, al prendre l’autopista direcció Girona sud, o sigui Barcelona quan havíem d’anar direcció França. Un cop desfet l’error seguírem cap a França i a l’arriba a la Volo ja vàrem veure que l’explosió de la florida dels cirerers ja havia passat no sabíem si per la tramuntana o per anar-hi una setmana tard. També les mimoses que se’n veuen quantitat, els hi havia passat el seu moment.

Arribats a Sta. Maria del Vilar passant pel poble de Vilallonga d’Amunt, ja ens adonàrem que allò estava molt parat ni un vehicle, res, efectivament, les visites son a la tarda, problemes, bé iniciarem el camí cap a conèixer Amelie. Hi vàrem arribar a 2/4 de 12 i a l’oficina d’informació, ens van donar informació, decidírem d’anar a Palalta a peu on hi havia un petit nucli medieval, que com succeeix a França on ho magnifiquen tot acaba siguent una plaçeta amb una o dues torres antigues i una esglesiola.
El lloc estava a dos quilòmetres d’Amelie, i ens va semblar adient per l’esforç, per l’hora, i programa que teníem. Arribats a Palalta vàrem visitar l’indret on també en vàrem trobar l’església tancada. Doncs a les 12 es tanca tot, el lloc és bonic i està ben arreglat però cap altre cosa que la placeta, dues cases, les torres, un portal i un petit cementiri. Arribàrem a Amelie, sobre tres quarts d’una, les botigues tancades i molt poca animació al carrer, un carrer llarg, mig peatonal i amb botigues a cada costat. Cercàrem un lloc per a dinar, i vàrem entrar al Restaurant de la France, un local agradable però que va resultar això... agradable el local, no és el què ens hem trobat en altres ocasions, queda clar que no teníem el dia..
Una petita meditació al cotxe i sortírem cap a Ceret, on ja coneixíem millor després de la visita del setembre passat, una volta pausada pels carrers, més postals, una visita al hall del museu d’Art modern on hi havia unes escultures d’Apel.les Fenosa, un cafè en un cafè molt ben decorat i polit que quan ja enfilàvem el camí de retorn cap el cotxe, una botiga “oberta” de bijuteria i joieria ens va barrar el pas; allà ens decidírem per unes arracades de “Granat Català” que el destí havia posat al nostre abast, i el dia de l’aniversari era a prop i no es podia ajornar per més endavant. L'atenció del joier va deixar molt que desitjar, doncs va atendre una trucada de més de 20 minuts, i nosaltres esperant, resulta que les venedores no sabien el preu, i s’havien de polir les peces, un cop pesat hi havia 1.2 g. d’or. Certificat de garantia, caixa cobri i a reveure Sr. Christian Hartmann.
El dubte ens va venir després: Eren els cirerers florits o bé el “Granat Català”, que ens varen portar a Ceret?
A la sortida de Ceret error! en l’elecció de carretera, fem una volta i comencem a pensar i concretar que no era un dimarts com els demés. Eren les cinc i jo tenia una reunió a Banyoles on sempre arribem a hora, aquesta vegada van sortint entrebancs. Arribats a l’entrada de les autopistes, una altre pífia, en lloc d’anar direcció Girona, anem direcció Perpinyà. Visita a Perpinyà sur, i a tota pastilla cap a Banyoles, on arribem quan passen cinc minuts de les sis de la tarda. Per oblidart!!.

De Camprodon a LLanars, Espinavell i Motlló

Dimarts 5 d’abril de 05 Aquest dimarts ens hem decidit per la vall de Camprodon, arribats a la vila, vàrem cercar un bar per reordenar les nostres necessitats, trobarem el Bar “El Caliu”, que ens va acollir, es un bar ple de fotografies del segle passat, amb uns esquís i bastons penjats, tot molt ben conservat. Com és evident vàrem anar cap al pont i des d’allà començava el recorregut que a peu ens portava fins al poble de Llanars des d’ on havíem de retornar a Camprodon. Per si us hem de convèncer “Anar de Camprodon a Llanars s’ha convertit en l’itinerari més concorregut de la vall. És normal trobar durant tot l’any gent caminant d’un poble a l’altre pel costat de la carretera. Us proposem anar pel costat dret del riu fins a Llanars, descobrint les closes del Collell i tornar per La Rossa. Tot i guardar gairebé la mateixa distància d’itinerari que per carretera, és, tingueu-ho per segur, un itinerari molt millor, permetent gaudir de l’entorn més immediat de Camprodon i Llanars. La dificultat és fet i fet la mateixa, us invitem a provar-ho. El camí surt de la font de Forcarà un indret a la mateixa sortida del poble, un racó ben endreçat on ja hi vàrem trobar dues persones que hi anaven a cercar aigua, el camí voreja el riu Ter, un corriol fressat que puja i baixa de la lleva del riu als camps sembrats del costat. En poc més de mitja hora ja érem a l’entrada de Llanars, que queda a l’altre costat del riu. Abans però, vàrem arribar-nos a la “Fonteta” font que queda en una altre direcció del poble, ei, una font com les d’abans a uns 60 cm. del terra, net, polit i amb uns bancs i taules per a poder-hi fer un bon berena”. El poble queda a la part solana i per bé que hi hem vist moltes noves construccions, manté un equilibri que és d’agrair. Visitàrem l’església romànica de Sant Esteve, l’església fou consagrada pel bisbe de Girona Guillem de Peratallada, un 10 de novembre del 1168. De fet la vista de l’església amb el seu campanar, és característica dels pobles de muntanya, però en aquest cas és molt reeixida. El camí de tornada passa per l’altre vessant del riu, s’aixeca sobre el Torrent de Bellabriga i pel mas que porta el mateix nom i per la Masia de La Rossa, amb una vista molt bonica de la Serra Cavallera a l’altre vessant del riu. Sense massa esforç vàrem arribar a Camprodon, contents d’haver descobert un petit poble de muntanya com el de Llanars. Que en sabem de Camprodon La vila de Camprodon té el seu origen en el Monestir de Sant Pere i en el mercat concedit per Ramon Berenguer III l’any 1118. Dins del Monestir, l’església parroquial de Santa Maria va ser substituïda per l’actual edifici gòtic el S. XIV. Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria de Camprodon fins l’any 1252, i va estar sota la jurisdicció de l’abat, però del 1286 al 1301, va pertànyer al vescomte de Castellnou. Lluís XI de França saquejà i incendià Camprodon el 1470 durant la guerra contra Joan II, també fou saquejada durant la guerra dels Segadors (1654-1658). I altre cop fou presa pels francesos (el duc de Noailles)l’any 1689 en les guerres de Carles II contra Lluís XIV. Al ser reconquerida pel duc de Vilafermosa, aquest va fer volar el castell que havien malmès els francesos. També durant la guerra gran, el 1794, el general francès Dagobert, la prengué i la incendià.També, Camprodon va patir molt, a la primera i a la tercera guerra Carlina, durant el S.XIX. Ja en el segle XX, Camprodon va iniciar una notable recuperació econòmica i social, derivant en una major estabilitat, malgrat recessos com la Guerra Civil, i també gràcies, en part, a l’onada d’ immigració, la vila ha cercat la indústria i la agricultura com a font de riquesa. Un cop a Camprodon vàrem decidir anar a dinar a Espinavell a un lloc que l’Emma ens va recomanar anomenat “Can Jordi”, un cop allà un poble perdut en una serralada i el restaurant dins el poble que no s’hi pot arribar n’hi amb cotxe oh, meravella, només obra els caps de setmana, en Pau que és el que hi viu i el que fa el que pot entremig de setmana, els caps de setmana amb la seva companya fan menjars i també venen vins i queviures, un noi molt trempat i que imprimeix bona cara i bon somriure. Abans de pujar al poble havíem vist un restaurant que ell, en Pau ens va dir “endavant”. Dinàrem al restaurant “Les Planes” la Carme sopa i xai, jo amanida i platillo, tot correcte, correcte. Com que no tenien menú, la factura va ser de 27 € els dos, un xic més alta que si hi ha menú. Al baixar d’Espinavell vàrem visitar Molló, que té una església romànica dedicada a Santa Cecilia molt bonica del segle XII, i una capella dedicada a Sant Esteve que segurament es anterior a l’església romànica. Son pobles tranquils que encara conserven un encant doncs han respectat l’entorn i han mantingut un equilibri entre el nou i l’antic. Sobre les cinc de la tarda arribàvem a casa.