Sant Llorenç i Sant Romà de les Arenes

La sortida d’aquest dimarts ha estat per conèixer les ermites de Sant Llorenç de les Arenes i de Sant Romà de les Arenes, la primera en el centre del poble de Sant Llorenç de les Arenes, format per un grup de masies i situat al nord de la vila de Foixà, prop de la riba dreta del Ter, la segona es troba des de Foixà per una pista de terra en direcció a la presa de Colomers en un paratge de difícil localització i que gràcies a la col·laboració d’un xofer de tractor que ens ha donat les pistes, l’hem trobat.

Per arribar a Sant Llorenç de les Arenes, hem anat fins a Girona per anar a trobar la carretera de Girona a la Bisbal, al sortir de Bordils hem anat cap a Flaçà on hem seguit fins a trobar el veïnat de Sant Llorenç de les Arenes.

L’església queda junt al cementiri i a tocar d’un parell de cases del veïnat, potser que una d’elles hagués estat la rectoria. Uns obrers eixamplaven l’accés a l’església i al cementiri dons els vehicles grans tenen dificultat per accedir-hi. Sembla que el nom de les Arenes prové de les extenses sorreres que ocupen una gran part de les seves rodalies.

Sant Llorenç de les Arenes,

Documentada des del final del s. XII, quan el compte d’Empúries Ponc Hug II, va donar l’església als templers. Consta que l’any 1236 hi tenia una comanda l’orde de l’Hospital. Durant els ss. XVII i XVIII es van afegir dues capelles lateral al costat nord, però l’església conserva gairebé intacta l’estructura original

Un cop feta la descoberta de l’edifici, l’església estava tancada, un dels obrers ens ha dit que per anar a Foixà podíem agafar una pista que trobaríem a l’esquerra i que ens portaria a la presa de Colomers i que també podríem arribar per la mateixa pista a Foixà.

Així ho hem fet i ens cal agrair-li el seu consell doncs hem quedat sorpresos de la magnitud de la presa sobre el riu Ter, l’indret, la vegetació i del pas que s’ha fet d’una riba a l’altra mitjançant una passarel·la singular, molt resistent perquè hi puguin passar els cicloturistes d’una banda de la riba a l’altra. Agradable la remor de l’aigua circulant  per la lleva del riu.

Colomers

El sistema hidrogràfic de Colomers és força senzill. Només hi ha un riu, el Ter, que frega la part meridional del terme, on forma un gran meandre, en direcció oest-est.

Durant l’alta edat mitjana (ss V-XI), a l’altura del terme municipal, es dividia en dos braços: el septentrional, que anava cap al golf de Roses i desembocava entre L'Escala i Empúries, i el meridional, que seguia el recorregut actual, travessava la platja de Pals i desembocava prop de l’Estartit, això és, més al nord de l’actual desembocadura (que data de la desviació de 1790).

El darrer braç, abans de les pèrdues d’aigua provocades pels sistemes de regadiu, que comportaren una disminució de la velocitat i del cabal de les seves aigües, les quals afavoriren la deposició i sedimentació dels materials d’erosió que transportaven i, per tant, la formació d’al·luvions, permetia la navegació lleugera fins a Torroella de Montgrí.

El segle XIII, per aprofitar millor les seves aigües, s’hi construí la Resclosa de Colomers (recentment reconstruïda) per elevar el nivell de les aigües i derivar-ne una part al llit del Rec del Molí o del Marquès de Sentmenat per tal de moure una sèrie d’antics molins fariners d’aigua que el Marquès tenia en el seu recorregut.

El Rec del Molí, que, arrencant de Colomers, passa per Jafre, Verges, Bellcaire d’Empordà i mor al nord d’Empúries, era el canal de regatge més important del Baix Empordà. Actualment encara rega una extensa zona del Baix i l’Alt Empordà: tota la plana esquerra del Ter fins al mar de Sant Martí d’Empúries. Antigament se n'extreia l’aigua per regar mitjançant poalanques.

Hem deixat la resclosa després d’anar d’una banda a l’altra de la mateixa i hem seguit fins a Foixà, arribats a l’entrada del poble un cartell assenyala Sant Romà, just per la pista que hem arribat. Tornem enrere i anem a veure si trobem l’ermita. Al passar no hem vist cap cartell que ho anuncies. Ens n’hem sortit gràcies a un xofer d’un tractoras que ens ha donat la pista d’on sortia el camí. Res a veure amb les coordenades del llibre que nosaltres portàvem.

Al mig del bosc hem trobat el que en queda de Sant Romà de les Arenes (o de Sidillà), el paratge és cobert de natura i el terra és sobre tot sorra, son dunes amb una vegetació exuberant, molts pins, un indret molt tranquil i solitari. Sant Romà està en molt mal estat, no creiem que es pugui salvar si no si fa una actuació ben urgent, hem fet unes fotos i en el llibre hem llegit:

Sant Romà de les Arenes.

Molt enrunada, aquesta església preromànica es considera una de les més primitives de Catalunya. Les primeres notícies de l’església, del 1221, sembla que pertanyen ja als darrers temps d’ocupació del poblat, just quan el temple perdia parroquialitat. Probablement el lloc va quedar abandonat cap a la segona meitat del s. XIII o al s. XIV.

Hem refet el camí i arribats a Foixà hem deixat el cotxe en l’aparcament de davant de l’Església i hem anat a pujar al seu castell que queda dalt d’un puig controlant la vila.

Hem llegit que es pot visitar, però fins a l’una, i ja ho eren. Hem donat una volta per el seu perímetre contemplant les boniques cases de pedra que hi ha per tot el voltant que si una encantadora l’altra ho és més. La pluja ens ha tret de l’encanteri i hem retornat al poble a fi de trobar un lloc per dinar, hem vist un restaurant Can Quel, hi anaven arribant cotxes de feina. Aquest és el lloc, un restaurant amb molta clientela i de totes classes, persones de menú i de carta, un bon servei i lo principal força bé.