Sant Joan Sescloses, Sant Esteve de Pedret i Sta. Mª de l'OM

Avui dimarts, hem anat a conèixer l’ermita de Sant Joan Sescloses, molt a prop de Castelló d’Empúries, després hem seguit cap a Sant Esteve de Pedret molt proper de Pedret i Marzà i hem acabat a Santa Maria de l’Om a tocar de Masarac.

Avui, darrer dia de pluges d’aquesta primavera, segons el nostres meteoròlegs i que hem pogut acomiadar en directe doncs el migdia han caigut a Fontcoberta 33 litres per m2.

Hem sortit a trobar la N.II, per anar trobar la cruïlla de Roses fins a Castelló d’Empúries. Aquí hem agafat una pista local que ens ha portat fins a Sant Joan Sescloses. Hem observat que el lloc on esta l’ermita és a dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, tant la vegetació com la  formació del terreny és ben característica d’aiguamolls.

L’Església està ben conservada per fora i per casualitat mentre érem allà ha vingut el rector de Castelló a fi de comprovar unes claus per si eren les que obrien. Malauradament no ho eren i no hem pogut entrar. Ens ha explicat que en poc temps els i han entrat tres vegades, malgrat haver-hi una porta de ferro,  i que els brètols els han trencat objectes de valor que hi ha a l’interior del temple.

Sant Joan Sescloses

El poble de Sant Joan Sescloses, situat al SE de Vilanova, és més pròxim a la vila de Castelló d’Empúries, emplaçat sobre la riba occidental de l’estany. És format per quinze masos disseminats (42h el 1970). La cel·la monàstica de Sant Joan, al pagus (Un pagus fou un lloc fortificat dels territoris romans exteriors a la ciutat, on el poble i la tropa es podia retirar en cas d’un atac, però sense defenses emmurallades) o territori de Peralada, és confirmada el 866 a Sant Esteve de Banyoles per un precepte de Carles el Calb. És possible, però, que la cel·la existís de molt abans, que hagués estat fundada per l’abat hispà Àtala, que el 780 s’establí vora Peralada i poc més tard, el 782, esdevingué el primer abat de Sant Policarp de Rasés. Durant el segle XIII l’església era ja parròquia. El 1596 fou agregada, com a sufragaria, a Santa Maria de Castelló d’Empúries. El temple és d’una gran nau amb absis trapezial, pre-romànic en part. Posteriorment va ser molt modificat.

Hem deixat els aiguamolls per anar a veure Sant Esteve de Pedret al límit del Parc Natural i dins del veïnat de Pedret en el terme municipal de Pedret i Marzà, per arribar-hi hem seguit la mateixa pista local que ens havia portat a Sant Joan.

L’Església queda dins el llogarret de Pedret, un indret amb masies disseminades amb molta activitat agrícola, te n'adones pel anar i venir de tractors i enrenou del utensilis del camp.

Com que tothom va motoritzat o amb el tractor és difícil parlar amb alguna persona, tothom va per feina, hem vist que l’ermita queda sobre un promontori la qual cosa fa que és vegi més alta.

Sant Esteve de Pedret

La parròquia s’esmenta en la donació que féu Guisla, Comtessa vídua d’Empúries, l’any 1060, a la seu de Girona. El cavaller Ramon Ademar de Rabós en tenia els drets l’any 1127, quan els lliurà als sacerdots de Sant Esteve per 70 sous melgoresos. Tot i mantenir la denominació de parroquial, depèn de la nova església de Marzà. A causa d’aquest fet, el temple ha estat gairebé abandonat i es conserva en un estat bastant ruïnós.

L’edifici

És una església d’una sola nau coronada a l’est per un absis semicircular. Per les seves característiques, podem considerar-la una obra del s. XII. Destaca per la seva alçada, notable per tractar-se d’un temple rural; a més, s’aixeca per damunt d’un terraplè.

 Sortint i amb un cel amenaçador de temporal hem seguit fins a Peralada, per anar des d’aquest poble fins a Mollet de Peralada i arribar-nos al veïnat del Priorat a tocar de Masarac. Hem arribat a prop de l’ermita de Santa Maria de l’Om plovent, sort que l’església queda molt a prop d’unes masies on hem pogut deixar al cotxe. Hem fet la descoberta i les fotografies sota del  paraigües,  una de les naus de l’església es va enfonsar, ara queden dues naus amb dos absis semicirculars, la porta es troba a la part frontal de l’església a la part del darrera hi ha el cementiri, on hem entrat per retratar els absis.

Santa Maria de l’Om

L’església original, del s. XI, era d’una nau amb absis semicircular. El temple va ser modificat al s. XII amb l’afegitó de dues naus laterals més estretes, i així es convertí en un temple de planta

basilical. Al final del s. XVIII, quan la nau nord es va ensorrar i va arrossegar la volta i el mur nord de la nau central, l’edifici fou reconstruït i va adoptar l’estructura actual de dues naus capçades a l’est per dos absis semicirculars. l’element més antic de l’església és el mur que separa la nau central de la nau lateral. De l’obra del s. XII ens queda la nau lateral i la façana de tot l’edifici. La part nord de l’absis fou reconstruïda en època barroca; la decoració llombarda original que tenia no s’ha conservat, llevat d’algunes restes d’arcuacions a la part superior del mur primitiu. La portada, que s’obre al frontis, consta de sis arquivoltes en gradació, llinda i timpà; de les quatre columnes que hi havia només en queda una, amb el capitell decorat amb monstres als angles.

Com que seguia plovent hem decidit apropar-nos en direcció a Banyoles. Hem entrat a Figueres i hem anat a trobar l’autovia de que surt  de Vilafant, retorn per la C260 fins el trencall a Crespià, Esponellà i a Fontcoberta ja plou a raig fet, aparquem i entrem a dinar a Ca l’Àngel que ja coneixem i que ho fan prou bé.