De Sant Quirze de Colera al Coll de Pallerols

Aquest dimarts hem anat a Santa Maria i St. Quirze de Colera a la serralada de l’Albera.

No és el primer cop que visitem el què queda d’aquest monestir que cada vegada trobem més majestuós, pels treballs que s’hi van fent, per l’indret i per a les possibilitats de descobrir altre cop el paisatge.

Sant Quirze de Colera és un indret dins el paratge natural d’interès Nacional de l’Albera, si excedeix des de Vilamaniscle o des d’Espolla, per una pista forestal ample i força ben arranjada.

El llibre de Jaume Blasi i Joan Budó, diu així de l’Albera,

Paisatge trepitjat per les anades i les vingudes que han protagonitzat els nostres avantpassats i amb ells el nostre país, la serra de l’Albera continua essent un espai crucial en el sistema natural de Catalunya . Terra tan discutida com poc coneguda, relativament respectada per la mà de l’home castigada per una natura implacable, no podem evitar la sensació d’estar-hi en deute per reconèixer el que ha representat per a la societat de l’Empordà, del Vallespir i del Roselló un entorn natural, on l’home s’ha integrat profundament, n’ha viscut – de la ramaderia al suro – i s’hi ha relacionat des de els seus primers temps.

Pujant al coll de Pallerols

l’Albera fou l’escenari on es va situar la part més sagnant del Tractat dels Pirineus, perquè va ser aquí, i no al mig de la gran i inhòspita serralada pirinenca, que realment se separava una societat perfectament cohesionada fins aleshores. Després, va ser el testimoni glaçat de com, en la retirada centenars de milers de persones, entre elles el president Companys, deixaven amb dolor i recança el seu país, alguns per no tornar-hi mai més. I fou, es clar, la terra de pas de civilitzacions que ens han donat la llengua i la cultura.

Tot això també forma part, al costat de la fauna i la flora, dels paisatge de l’Albera. Sense aquesta dimensió, diguem-ne humana, el paisatge alberenc no seria complert.

To i el paper important i privilegiat que ha tingut l’Albera, no ha estat un espai prou conegut i reconegut. Potser perquè és una terra aspra, erosionada pel vent i el foc, per la ramaderia i l’agricultura , potser perquè la direcció de la frontera ha fet viure d’esquena els habitants d’una i altra falda més del que ens hauria agradat, o potser perquè , en definitiva, als Pirineus els costava tant d’arribar al mar que es van quedar a mig camí dibuixant un espai que no se sap si comença o s’acaba ... El cas és que l’Albera ha estat sinó una gran desconeguda, si una mal coneguda a la qual li devíem una obra que serveix també, per les sortides de la Carme i l’Arseni.

Es tractava de fer una excursió d’uns itineraris que tenim per l’Albera i permet enlairar-se i veure fonts, colls i cims.

Després d’assegurar que el restaurant que hi ha fa uns anys que ocupa el que havien sigut estables del monestir restaria obert i funcionant a la tornada, hem encetat el camí de pujar al Coll de Pallerols.

Es baixa per a travessar la riera de la Reguerada per un pont de fusta i que ens apropa a la font de L’Abat o dels castanyers, des d’aquest punt s’agafa un corriol que mitjançant una forta pendent, et porta fins el Coll de Pallerols.

A mesura que pugem es va allunyant el monestir i l’església i s’apropen els cims, puja molt, puja tota l’estona, el desnivell assolit és de 400 mt. i un cop al coll hem decidit que amb més preparació i temps, tot el recorregut és possible, tot i que ja havíem fet el desgast més important.

El recorregut encara segueix pujant fins arribar a la carena on s’albiren, de ben segur, les platges de la Costa Vermella de la Catalunya Nord.

Hem fet 1h. 20 min. de pujada per un camí que no té pèrdua, doncs s’enfila, s’enfila, degut a què no hi ha una altre opció en tot el recorregut. El Coll de Pallerols està a 540 metres. d’alçada.

Pel camí hem trobat un jove matrimoni de Tolosa de Llenguadoc que amb dos fills de 7 i 9 anys aprox., també feien l’excursió. Amb ells, hem compartit els nostres minsos coneixements com, allò és el Canigó, aquelles antenes són el Puig Neulòs, en fi procurant donar a conèixer la nostra terra de la frontera enllà.

S’han animat molt quan els hem dit que el restaurant era obert i que no era “pas cher”.

Hem tornat a baixar que ho hem fet amb tan sols 50 minuts, i hem pogut menjar en el restaurant esmentat.

Hem fet unes fotos i hem retornat a Banyoles amb un cert rau rau, de què avui haguéssim pogut fer tot el recorregut.