Sant Esteve de Palau Sardiaca i Sant Miquel de Fluvià

La sortida d’aquesta setmana ha estat per fer descoberta al voltant del riu Fluvià. Hem sortit en direcció Esponellà, hem seguit cap a Bàscara i hem traspassat la N-II direcció Sant Mori. A l’arribar a Vilaür hem seguit direcció a Arenys d’Empordà, hem deixat el poble i a la dreta surt una carretera que va a Santa Eulàlia, abans d’arribar al poble hem seguit fins al veïnat  de Palau per conèixer Sant Pere de Palau Sardiaca, hem deixat el cotxe al mig del veïnat i hem anat a conèixer el castell i  l’església i també les diferents cases i torres enjardinades que hi ha al seu entorn.

Castell i església de Sant Esteve de Palau Sardiaca

El castell es va edificar al costat del l'església de sant Esteve, passant a ser la seva capella. Malauradament només s'han conservat alguns dels seus murs i tot el conjunt mostra un aspecte de total abandó. A la façana destaca un finestral gòtic geminat.

El palau Sardiaca inicialment era propietat de l'ardiaca d'Empúries. Les primeres notícies d'aquest indret daten del 976, quan apareix citat com a límit d'una donació feta pel comte Gausfred al monestir de Santa Maria de Roses. En el segle XIV apareixen com a senyors jurisdiccionals del lloc i del castell els ardiaques de Besalú, malgrat trobar-se dins el territori controlat per l'ardiaconat d'Empúries. Es creu que a l'ardiaca d'Empúries li corresponia la jurisdicció legal del lloc, mentre que l'ardiaca de Besalú era l'autoritat econòmica, en ser el senyor del castell. (Text Art medieval)

Acabada la visita hem retrocedit per anar fins a Santa Eulàlia per conèixer la església romànica de Santa Eulàlia de Palau que està al mig de poble

Església de Santa Eulàlia de Palau

L'origen d'aquesta església cal remuntar-lo al segle X però l'edifici que ara podem contemplar degué ser alçat al segle XIII o començament del XIV, en un estil rom`nic tardà o de transició entre el romànic i el gòtic. Posteriorment, als segles XVII o XVIII es va sobrealçar i es va afegir el campanar de torre. És un edifici de nau única, rectangular, sense absis i coberta amb volta apuntada. L'aparell dels murs està fet amb carreus de mida regular, ben escairats i arrenglerats, en contrast amb l'obra del terrabastall superior. Hi ha un contrafort a una banda i un tram atalussat a l'altra. El portal, que ja no es pot considerar romànic, és adovellat, amb un destacat trencaaigües. A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal romànica.

Feta aquesta descoberta hem retornat a Vilaür per anar a Sant Miquel de Fluvià, sabíem que ha part d’haver-hi hagut un monestir Benedictí també a la vila hi ha un forn de ceràmica  descobert de no fa massa temps i que era recomanable anar a veure.

Hem anat a l’ajuntament per demanar informació. No tenen cap explicació ni del forn ni tampoc de l’església. Mentre feia unes fotografies una persona sa m’ha acostat i m’ha dit si volia veure l’església, és que té les claus.? Sí els hi puc ensenyar. I així ha començat com una visita guiada en que hem pogut veure tots els racons de l’església, sota el campanar, la sagristia el cor, altar per altar, hi hem estat potser uns 40 minuts. Li hem agraït la seva gentilesa i li hem preguntat pel forn de ceràmica. Ja els hi acompanyo jo també tinc la clau i a uns 200 metres de l’església hem pogut veure el forn de ceràmica.

Monestir i església de Sant Miquel de Fluvià

El monestir Sant Miquel de Fluvià va néixer com una dependència del de Cuixà, que posseïa aquest indret com a mínim des del 1011, data en què ja existia un petit nucli de població amb la seva església. L'any 1045 es consagrà el terreny on s'havia de construir el nou monestir, cerimònia a la qual assistí Oliba, abat de Cuixà i bisbe de Vic. El 1066 es consagrà l'església, a la qual s'afegí el campanar a principis del segle XII. L'any 1477 el monestir fou unit a Sant Pere de Galligants, junt amb Sant Miquel de Cruïlles. El 1835 fou desamortitzat. Actualment només perviu l'església i alguna resta de les antigues dependències monàstiques. Entre el 1981 i el 1988 es realitzaren algunes intervencions d'impermeabilització; la més important, del 1988, afectà la zona de la torre del segle XII annexa al mur de l'església.

Amb la mateixa persona que ens ha anat obrint els diferents recons de l’església hem anat carrer amunt fins a trobar un espai on es troba el forn de ceràmica i que fou trobat per casualitat

Forn de Ceràmica

Descobert casualment l'any 1974, en unes obres per ampliar el carrer, va ser excavat pel Servei d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona. És un forn que servia per coure ceràmica d'ús domèstic, teules i altres materials de construcció. És de tipis vertical, d'una sola cambra, de planta quadrada, d'uns dos metres, amb una columna central que sustenta la graella. Va funcionar durant els segles I i II dC.

Finalitzada la visita ja hem decidit buscar un lloc per poder dinar, al mateix poble hem trobat un petit restaurant on hem pogut resoldre el dinar.