Sant Pere de Burgal i Vila Closa d'Escaló

Avui us volem explicar una de les excursions que hem fet en la nostra estada al Pallars Sobirà. Es tracta de la descoberta del monestir de Sant Pere del Burgal al poble d’Escaló. El poble d’Escaló es troba en la carretera que va de Llavorsí a València d’Aneu. En aquest poble també s’hi pot veure un exemple de “vila closa” (1).

Havíem llegit que el camí comença travessant el riu per un pont que hi ha davant mateix de l’entrada del poble.

Per tant no va costar gaire de trobar on comença el camí ja que per la gent del poble els motiva molt que vagis a conèixer aquet indret.

És un camí molt ben marcat que durant un bon tros va paral·lel al Noguera Pallaresa, amb un desnivell de 50 metres i uns 25 minuts de caminar.

En la novel·la  de Jaume Cabré “Jo confesso”, Sant Pere del Burgal és uns dels punts on se situa l’acció de la novel·la, també en “Les veus de Pamano” es menciona el riu Pamano, a la vall d’Àssua molt proper a aquest lloc.

Arribats a l’indret hi ha una persona que per entrar a veure l’absis per dins i les pintures de l’interior fa pagar 2 Euros per persona. Aquest bé cultural pertany a l’Eco-museu d’Esterri d’Aneu.

La persona una noia que es dedica a la restauració d’obres d’art, ens va donar tota classe d’explicacions. Desprès de visitar l’interior varem fer una descoberta de tot l’exterior, els absis i les parts que encara resten en peu del monestir.

Sant Pere de Burgal

Aquest monestir es troba esmentat per primer cop en un precepte del comte Ramon I de Tolosa de l’any 859 on li concedeix immunitat, alhora que demostra que aquest establiment estava ja consolidat; possiblement era una fundació del mateix comte Ramon. Aviat va quedar vinculat al monestir de Gerri, quan els dos únics monjos del Burgal van integrar-se a aquesta abadia a causa de la decadència del lloc.

De l'església es conserva la capçalera de llevant, amb els tres absis convertits en capella, l'únic espai cobert. També es conserva el mur i els arcs de separació de la nau de tramuntana, i l'absis de ponent. De les altres dependències monàstiques no es conserva gran cosa, només restes d’alguns murs. També conserva un paviment de còdols.

D’aquest lloc hi procedeix un valuós conjunt de decoració mural, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Hom vincula aquesta obra al Mestre de Pedret i caldria situar-la entre els segles XI i XII. La conca absidal conté un pantocràtor envoltat d’arcàngels i profetes (molt deteriorat), entre les finestres hi ha una banda amb la Mare de Déu i cinc apòstols (molt ben conservat) i a la part més baixa un personatge femení.

Abans de marxar la noia que es cuida de gestionar e informar de l’església ens ha fet referència d’anar veure un eremitori que quedava en el camí de tornada a Escaló i que hi havia un cartell que ho indicava.

A un centenar de metres de Sant Pere, hem vist el cartell

Els eremitoris eren habitacles individuals molt reduïts, on els monjos, o anacoretes solitaris, es retiraven a viure en en l’oració, la solitud i l’ascetisme més rigorós.

L’agrupació de diversos eremitoris donava lloc molt sovint, durant els primers segles del monaquisme a l’establiment de comunitats monàstiques.

(1) Explicació de la Vila Closa d’Escaló:

Escaló és un model de població tancada, closa rere les muralles o rere les parets de les cases i organitzada al llarg d'un carrer central. Avui dia encara s'hi poden veure clarament els trets principals del poble medieval. Les cases es reparteixen a banda i banda d'un carrer corb que va de nord a sud-oest. En un dels extrems, a l'angle nord-oest, hi ha un portal fortificat i almenys una bestorre. A l'altre extrem hi havia un altre portal (actualment reconstruït) i segurament una altra bestorre d'angle. A l'extrem nord, fora de la vila closa, hi ha l'església. El portal meridional s'obre a un torrent on hi havia el safareig i un molí. La llargària total d'un portal a l'altre és d'uns 110 m. Cada una de les cases té una façana d'uns 5 m. A la part més septentrional del carrer central, costat est, hi ha un seguit de cinc porxos, tres dels quals estan poc reformats.

Una tarda del mes d’agost molt ben aprofitada.