A Port Pou per descobrir Walter Benjamin

Aquest dimarts, aniversari de la Marta i degut a que havia demanat el seu dia de festa a l’empresa, ens ha acompanyat a la sortida. Junts hem decidit anar a Port Bou a conèixer com està el Centre Walter Benjamin, visitar el monument a la seva memòria i la seva tomba al cementiri.

Hem anat com i s’anéssim a Llança, on hem seguit cap a Port Bou, ha estat la primera vegada que fèiem aquest tram de carretera des de que hi ha els túnels, l’accés ha quedat reduït en poc temps hi ha guanyat en comoditat. Ara ens queda per fer Port Bou – Cervera.

Monument a Walter Benjamin

Arribats a Port Bou hem vist un petit mercat de verdures, hortalisses i fruita que hem anat a veure i hem demanat per l’ajuntament a fi de tenir informació d’on era cada cosa. Havíem tret documentació de la Web de la població però ara ens tocava saber per on començar.

L’edifici de l’ajuntament és nou però sense cap gràcia, ens han atès molt bé i ens han facilitat un plano de la vila. Ens han dit que valia la pensa visitar l’església, l’estació i el monument a Walter Benjamin. Ens ha fet notar que gaudiríem d’un dia esplèndid  ja que havien tingut una tramuntana molt forta els darrers dies.

Hem seguit les seves instruccions i hem anat en direcció al cementiri que queda una mica aixecat i sobre el mar, allà hem pogut veure el monument al filòsof alemany.

El monument és com una entrada a un túnel amb un tram de 30/40 graons que baixen en direcció al mar, una porta de vidre et barra el pas i et permet veure el mar i els esculls i remolins que  formen  les aigües al xocar amb les roques, és un lloc ben estudiat per gaudir d’aquesta vista. Se’n diu el Passatge.

Lapida en el cementiri

Hem entrat al cementiri on hem vist la tomba d’aquest pensador, amb una làpida amb el seu nom, data de naixement i de la mort (1892 – 1940, amb l’inscripció “No hi ha cap document de la cultura, Que no ho sigui de la barbàrie” També hi ha un memorial en record d’aquells que vàrem perdre la vida fugint dels estralls de la guerra.

Walter Benjamin, filòsof, literat, crític i assagista, era fill d’un comerciant jueu. Féu estudis al Gimnasium  humanista de Berlín, i a les universitats de Friburg, Berlín i Munic; s’hi matriculà a les assignatures de filosofia, literatura alemanya i psicologia. Començà primer a interessar-se pels filòsofs (Plató, Kant, Husserl, Escola de Marburg) i després per qüestions estètiques i literàries que són al centre de la seva tesi sobre el Romanticisme alemany (1919) i de la seva habilitació sobre el drama barroc alemany. En fracassar el 1925 a la hora d´aconseguir l´habilitació per a la docència a Frankfurt del Main, marginat de l´àmbit acadèmic, no li quedà altra alternativa que la de viure del propi treball intel·lectual. D´aquí sortiren molts articles crítics, breus assatjos, recensions… cosa que donà a la seva obra un caràcter fragmentari i, doncs, difícil d'incloure dins els tradicionals esquemes disciplinaris. Quan els nacionalsocialistes aconseguiren el poder, emigrà a París, on va treballar en la seva obra mestra Das Passagen-Werk (L’obra dels Passatges), que no arribarà a concloure. Ocupada França pels alemanys, després d’algunes vacil·lacions, intentà de passar la frontera de l’Estat espanyol, però la policia el detingué i, davant l’amenaça de ser fet a mans de la Gestapo, se suïcidà -sembla- a Portbou.

La vila de Portbou, doncs, ha quedat vinculada a la memòria de Walter Benjamin, atès el fet que va morir-hi. Va ser a la pensió de França (avui desapareguda), desesperat, intoxicat amb una sobredosi de morfina per no ser lliurat a la Gestapo. Era el 26 de setembre de 1940. Havia passat la frontera a peu sota la tutela de Lisa Fittko, una noia jueva dels confins d’Hongria que durant set mesos (1940-41) va formar part del grup de guies del pas clandestí. El grup era liderat per Variant Fry, un nord-americà que va salvar de l’holocaust unes dues mil persones. A Portbou hi ha el memorial Passagen, de l'escultor Dani Karavan, en memòria de Benjamin i de tots aquells personatges anònims que, com ell, s'hagueren d'exiliar per raons culturals i polítiques.

Sortint hem decidit pujar on hi ha l’església i l’estació que queden completament a l’altra banda del poble, això ha donat peu de traspassar la població i veure que moltes cases estan abandonades, edificis molt envellits i decadents. El comerç que hi ha és el local i alguns comerços pel turisme, venda de licors, tabac etc. Un poble que ha perdut l’època daurada de ser el darrer poble de Catalunya i frontera amb França.

Després de pujar no se quants graons, l’església restava tancada i sense poder-hi accedir. Sembla que estan rehabilitant la façana, només hem pogut retratar el campanar i  hem seguit pujant fins a l’estació, és molt interessant la coberta de l’estació i recorda molt la estació de França de Barcelona. Hem vist sortir un tren en direcció Barcelona – Sants. Ha quedat una estació desproporcionada, doncs és molt gran pel trànsit i moviment que ara suporta.

 Hem retornat al cotxe i hem pres la decisió de retornar a Banyoles, i anar a dinar al restaurant la Draga a 100 metres de casa nostra.