Descobrint la Serra de Verdera

La sortida d’aquest dimarts a estat a Vilajuïga a caminar per un itinerari pedestre que ajuda a descobrir la Serra de Verdera, un recorregut per les vinyes, sureres, oliveres i els torrents d’aigua que desemboquen finalment als aiguamolls de l’Empordà.

Hem arribat a la vila judaica de la que ha evolucionat Vilajuïga i hem deixat el cotxe a la plaça Margineda, inici i final de l’excursió d’aquest mati.

Vilajuïga

Vilajuïga queda situada a la plana de l’Alt Empordà el terme s’estén sota els contraforts nord occidentals de la serra de Rodes, que vers tramuntana enllacen amb l’Albera.

Amb una situació privilegiada que l’ha afavorit al llarg de la seva historia i habitat de l’antiguitat, conserva un grup molt notable de sepulcres megalítics, quatre dels quals són al cim de la coma d’Infern i un cinquè a la part baixa del seu vessant. Hi ha el dolmen de la Carena, el de les Ruïnes, el de la Talaia, el de Garrofar i el més significatiu, el de la vinya del Rei.

A part d’aquestes restes megalítiques, el terme de Vilajuïga fou habitat també en època romana com ens demostren les restes trobades al Puig de Quermançò, a la Roca Pujolar o Roca Miralles, i a Montperdut.

El lloc de Vilajuïga va formar part del Comtat d’Empúries. En diversos documents del segle X, Vilajuïga és esmentada entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, així, en un precepte del rei Lorari de l’any 982 a favor de l’abat  Hildesind d’aquest cenobi, es fa al·lusió a Villa Judaica. De la mateixa manera, en l’epístola que el papa Joan XV adreça al mateix abat l’any 990 es confirmen una altra vegada el dominis situat in villa ludaica. 

Masia de Can Julio

Hem seguit els carrers que ens  han portat al veïnat de dalt, on s’eixampla la vila tot guanyant alçada i sobretot panoràmica, hem anat seguint les indicacions de la fitxa on ens diu que és el camí de Canyelles, trobarem vinyes, sureres i compartirem  el camí amb les vies del tren i que en el primer tram ens ha de portar fins el mas d’en Julio.

Un cop hem deixat els carrers de la vila ja hem trobat ben aviat la vinya pel que sembla aquesta sempre ha jugat un paper important en l’agricultura de l’Empordà i, en els darrers anys, el vi de la zona es torna a revaloritzar. Però a més la vinya juga un paper clau com a tallafocs, que serveix per trencar les grans masses de vegetació contínua.

Tot caminant hem deixat la vinya i hem entrat a una surera, aquest és el bosc que trobem  a bona part del Cap de Creus. El surer és una espècie adaptada als incendis forestals que, periòdicament afecten aquesta zona, la seva escorça els protegeix de les altes temperatures i la majoria desprès d’un mes d’haver-se cremat, ja rebroten.

Castell de Queermaçó des del camí

Hem trobat la via del tren i l’hem seguit per un camí paral·lel a la mateixa via, fins ha arribar a una gran esplanada amb oliveres molt ben cultivades i acabades d’esporgar i allà el nostre camí s’ha acabat, hem fet tot el camp d’oliveres, hem reculat, l’hem tornat a fer hi ha través d’un petit corriol hem recuperat de nou el camí. Sembla que una explotació de mel, ple de  ruscos....? d’abelles en fet possiblement variar l’itinerari.

Molt aviat hem arribat al mas d’en Julio, un mas força gran que resta abandonat, a 50 metres hi ha una casa feta de fa poc i molt a prop un altre. En aquest indret el tren entra en un túnel i això permet traspassar a l’altra banda de la via d’una manera ben fàcil. Seguint hem trobat l’encreuament que ens portaria al poblat de Canyelles i també per fer el recorregut dels dolmens, seguint ja hem trobat la carretera que puja a Sant Pere de Rodes i que hem seguit prop d’un km. fins que un camí a la dreta ens ha portat al veïnat de dalt, inici i final de l’excursió.

Tot baixant hem passat per davant la planta embotelladora d’aigües de Vilajuïga, just quan ja tancaven la porta d’entrada.

Arribat a la plaça Margineda on teníem el cotxe hem vist que allà mateix hi havia el restaurant Sant Pere de Roda i allà hem anat a parar sense pensar-ho gaire.