Sant Miquel de Cuixà

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Catalunya Nord per fer una visita cultural  a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà.

Malgrat ja hi havíem estat en una altra ocasió, el nostre interès venia donat per tenir unes fotografies del monestir i poder-lo incloure dins les sortides que fem els dimarts, de les abadies i monestir importants de la Catalunya Nord. Sant Miquel de Cuixà encara no estava en el nostre recull d’”Els dimarts sortim”.

Hem sortit d’hora de Banyoles per arribar a temps de fer una bona descoberta, obren a les 9,30 i la darrera visita del matí és a les 12,30.

Per guanyar temps hem anat a Girona per agafar l’autopista que hem seguin fins a la sortida 42 a Perpinyà, hem continuat per la N-116 fins a la població de Prades i per la D-27 fins a Sant Miquel de Cuixà.

Hem pogut fer la visita sols, encara que en aquesta ocasió ens han acompanyat la Montserrat i el Joan.

És molta la documentació que hi ha sobre Sant Miquel de Cuixà i per aquesta sortida intentarem fer-ne un resum.

Sant Miquel de Cuixà

Els orígens del monestir se situen en l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, fundada el 840-841 i avui desapareguda, que es trobava en un indret impressionant, a les fonts d’aigua calenta d’Eixalada (o de Toès, al municipi de Nyer), a l’entrada del congost de Canavelles. El 878, any de la incorporació del Roselló i el Vallespir als territoris governats per Miró I, el monestir fou destruït per un aiguat gegantí de la Tet, que s’emporta l’església, alguns monjos i la documentació. La comunitat acceptant la fatalitat del destí, va decidir no reconstruir el cenobi i es traslladà a Cuixà, on el 19 de juny del 879 era fundat, entorn d’una església dedicada a Sant Germà, un nou monestir, Sant Germà de Cuixà, amb un total de trenta-cinc monjos i amb Protasi com a primer abat. El successor de Protasi fou Gondefred I, posteriorment Gondefred II, i l’Abad Gari.

L’Abad Oliba 1008-1046) que va succeir a l’Abat Gari, mantingué l’esperit clunicenc i fou protagonista d’altres innovacions, com ara la iniciativa de la treva de Déu (1020-1027) i la introducció de l’arquitectura llombarda. Les obres que va realitzar per ampliar l’església de Sant Miquel i adaptar-la al seu temps van ser respectuoses amb la construcció anterior. L’obra fou completada el 1040 amb la construcció d’un baldaqui sobre l’altar consagrat el 974 actualment no conservat.

L’edifici:

L’actual conjunt monàstic és el resultat, bàsicament, de dos moments constructius: el temple consagrat el 974 i les reformes i noves construccions de l’abat Oliba durant la primera meitat del segle XI. El claustre correspon a l’època de l’abat Gregori.

L’església del 974 fou modificada al llarg dels segles i proveïda d’una volta de creuaria al segle XIV, transformada al XVI i saquejada el 1793. Actualment es presenta com una església de tres naus, amb un transsepte que sobresurt, una capçalera principal rectangular i quatre absidioles de planta semicircular.

Es conserven diversos arcs de ferradura que corresponen a la construcció preromànica: al transsepte, els de les finestres i el que connecta amb les naus lateral i amb la central; a les absidioles, els arcs triomfals i el de les portes que la comuniquen  entre elles; i finalment, els arcs de les portes de les naus laterals i el d’una porta al mur oest del claustre. També tenen arcs de ferradura, a l’exterior, les dues grans finestres de la capçalera rectangular (la de l’est ha desaparegut), una petita finestra al cim de la façana oest i la de l’extrem oest del mur sur.

La part més ben conservada del conjunt d’obres realitzades per Oliba és la cripta del Pessebre. Es troba al sector oest de l’església preromànica i fou dedicada a la Nativitat amb motiu de les relíquies del pessebre portades de Roma per l’abat Gari. La componen dues naus laterals que perllonguen, a un nivell més baix les naus laterals de l’església i que es comuniquen entre elles per dues naus transversals; totes les naus són cobertes amb volta de canó de mig punt, separades per arcs torals sostinguts per pilars cruciformes. La nau lateral nord comunica amb el santuari central per una porta amb llinda i arc de descàrrega

També es deu a l’abat Oliba la construcció de dos campanars de planta quadrada, un a cada braç del transsepte. El que s’alçava al nord no s’ha conservat a causa d’una ensulsida que va patir l’any 1839. En canvi, el que s’adossa al braç sud del transsepte es manté en tota la seva alçada i constitueix un bell exemplar de torre romànica de tipus llombard. Consta de quatre pisos que s’alcen sobre un gran basament atalussat tardà, fet per reforçar-lo i evitar que s’enfonsés.

Altar Barroc a Taurinya

Sortint ens hem arribat fins al petit poble de Taurinya, on també hi ha un campanar romànic i on la seva església està sota la protecció de Sant Fructuós. Té un altar barroc molt important.

Per poder dinar ens vàrem arribar a Prada, on encara vàrem poder entrar a l’església de Sant Pere, una església on el més destacat és el seu altar barroc amb talles gòtiques i barroques. I el campanar que es tracta d’una torre quadrada, sense cap afegitó ni modificació i que presenta la típica decoració llombarda.

El dinar l’hem fet al restaurant Casa Nostra a la plaça de Prada. Sortint ja hem agafat el camí de retorn a Banyoles