De Santa Llúcia d'Abella a Santa Margarita de Puigsac

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca del Ripollès. Hem anat a conèixer l’església de Santa Llúcia d’Abella al veïnat d’Abella, llogarret que pertany a Vilallonga de Ter, a la vall de Camprodon, per seguir a través de la Collada Verda cap a Santa Margarita de Puigsac i Pardines a la vall de Ribes.

Per arribar-hi hem anat de Camprodon a Llanars, d’aquí a la Roca i des d’aquí surt una pista fins el veïnat d’Abella.

Abella és com el veïnat de La Roca, cases de pedra molt ben restaurades que fan molt goig de veure. Un matrimoni gran que hem trobat al passar per davant del patí de casa seva, ens deia que “la majoria de cases son de gent de Barcelona, surten enverinats de la ciutat i pugen corrents a desintoxicar-se, gràcies a ells el poble existeix”. Ens deia que les primeres cases o terrenys es varen vendre molt bé de preu, però que molt aviat els preus es varen enfilar i les darreres que s’han venuts només valen la meitat del que n’han pagat. Això d’aquí davant, era la barraca on hi guardaven el carro els veïns, ara és una casa d’una parella d’arquitectes. El matrimoni tenia ganes de parlar i nosaltres no teníem presa, Quan li hem dit que nosaltres estàvem a Banyoles ens ha dit que ell havia estat pastor d’ovelles i que a l’hivern durant una pila d’anys portava el ramat a Camós a tocar de Banyoles, la dona ens ha dit que ella tenia cura de l’hort perquè estava a tocar de la casa i que té una filla a Llanars.

Ens han indicat per anar a l’església i per trobar el camí de la Collada Verda, Uy però amb aquest cotxe no hi arribareu pas, hem dit  es que és com un 4x4, a així sí.

Hem visitat l’església i el poble i hem sortit per la pista que ens han indicat. L’home tenia raó, la pista està molt malmesa, tota l’estona en primera, pedra per aquí, sot allà, rierol, pedres soltes, forats, esllavissades, més forats i pedres, moltes pedres. Total 12 km. fins a Puigsac, i  uns desnivells molt forts.

Ens hem aturat al pla de Satlla 1555 mt. un home havia deixat la moto al costat del camí però el seu anorac estava al mig de la pista. Els veure’ns ha vingut de seguida  Ens ha dit que estava collint xicoines, en portava un macuto a vessar, hem preguntat si costen de trobar, “no que va mireu aquí mateix”, la Carme ja estava al seu costat, “veu aquí n’hi una”, “però si no és amb la ajuda d’un ganivet no la podreu arrencar”. amb l’ajuda d’un bastonet la Carme l’ha arrencat. “Ara són bonísimes, quan comença a sortir el botó de la flor llavors ja amargueixen”. Ens hem acomiadat i ens hem dit; “no ens podia deixar el ganivet...no ens en podia donar tres o quatre.?.

 Hem seguit fins que hem arribat a l’encreuament per anar a veure l’ermita de Santa Magdalena de Puigsac. Hem fet els 12 km. en més d’una hora, si la pujada fins el coll era dolenta, la baixada molt més de lo mateix.

La vila de Pardines té diferents veïnats: Pujalt, Llavanera, Boixatera, L’Orri, Vilaró i Puigsac, on es troba l’ermita. Església que es troba en un lloc privilegiat amb una vista extraordinària, val a dir que malgrat el mal estat de la pista val la pena anar-hi, la vista és esplèndida amb tot els Pirineus nevats al davant i sota  l’ombra del Taga. A pardines s’hi pot anar d’una manera més senzilla per carretera  des de Ribes de Fresser.

Hem estat de sort ja que hem trobat la porta de l’ermita oberta, està molt ben restaurada tant per dins com per fora amb una nau que va ser modificada i es va allargar fent una obertura a la part contraria de l’absis. La porta d’entrada es va mantenir i es va construir un porxo sobre mateix de la porta.

Santa Magdalena de Puigsac

L’església construïda l’any 1176, va ser consagrada el 15 d’octubre d’aquell mateix any pel bisbe d’Urgell Arnau de Preixens. En fer-ho responia a les demandes dels habitants del terme i de qui l’havia manat construir, Ramon de Ribes, castlà del castell de Ribes. En el moment de la consagració, la nova església va passar a pertànyer a la jurisdicció de la veïna Sant Esteve de Pardines. Per això, el bisbe d’Urgell rebia, dels clergues de Sant Esteve, una lliura de cera una vegada a l’any. Al s. XVIII, en fer reformes, es va construir el portal de ponent i dues capelles. Va ser totalment restaurada i reformada l’any 1982 per la Diputació de Girona i la Generalitat.

Hem deixat Puigsac i hem anat cap a Pardines per conèixer l’església de Sant Esteve de Pardines que té una torre de defensa a sobre mateix de l’absis i que fou construïda com a torre de defensa i de guaita. Avui fa la funció de campanar amb rellotge inclòs. Actualment es difícil de veure-hi una estructura romànica en l’edifici que ha estat molt reformat.

Sant Esteve de Pardines

La primera menció del lloc de Pardines data de l’any 839. Però no és fins un segle després, l’any 988, que s’esmenta Sant Esteve de Pardines. El document recull la permuta que Borrell II, la seva muller i el seu fill van fer amb el bisbe Sala. Aquesta afectava diverses possessions, entre les quals l’església de Pardines.

El terme va ser propietat des del primer moment dels comtes de Barcelona com a successors dels de la Cerdanya, tot i que els senyors d’Ogassa i els de Guàrdia van tenir-hi drets. L’any 1176, l’església de Santa Magdalena de Pardines, pertanyent a la jurisdicció de la Parroquial de Sant Esteve, va ser consagrada. El s. XVIII l’església va ser renovada i ampliada.

Al sortir hem anat a passejar pels estrets carrerons del poble, és una delícia caminar en silenci en mig d’aquestes cases plenes d’encant.

A Pardines hi ha un restaurant, L’Hostal Serra, i allà hem anat a dinar, fan els tres plats i postres, tots molt complerts, hem provat els fideus amb conill, una manera poc corrent de fer-los, però que en resulta un plat molt reeixit.

Al sortir hem parlat una bona estona amb la persona del taller de forja antiga, que primer ens ha explicat la situació actual de l’ofici i ha acabat ensenyant-nos totes les obres per encàrrec de forja que esta fent el seu fill, molt artística i molt ben treballada.

Passat Ribes de Freser encara ens hem arribat a Bruguera per veure el veïnat, l’església , fer unes fotos i tornar a Ribes per encarar el retorn a Banyoles.